El pes d’aquells dos talents em va tranquil·litzar. Qualsevol que hagi passat una temporada llarga sense diners entendrà a què em refereixo. La meva primera inversió va ser una bona bossa de cuir per als diners. La portava sota la roba, enganxada a la pell.
La següent va ser un bon esmorzar. Un plat d’ous calents i un tall de pernil. Pa tou i del dia, molta mel i molta mantega, i un got de llet acabada de munyir. Em va costar cinc penics de ferro. Crec que va ser el millor àpat que he fet mai.
Se’m feia estrany estar assegut davant una taula menjant amb ganivet i forquilla. Se’m feia estrany estar envoltat de gent. Se’m feia estrany que una persona em servís el menjar.
Mentre escurava les restes de l’esmorzar amb l’últim tros de pa, vaig comprendre que tenia un problema.
Fins i tot en aquella fonda lamentable de la Ribera, jo cridava l’atenció. La meva camisa només era un vell sac de xarpellera amb forats per als braços i el cap. Els meus pantalons eren fets amb lona i m’anaven enormes. Feien pudor de fum, de greix i d’aigua estancada dels carrerons. Els portava lligats amb un tros de corda que havia trobat entre la brossa. Anava brut i descalç, i feia pudor.
Què em convenia més, comprar-me roba o banyar-me? Si em banyava en primer lloc, després m’hauria de posar la roba usada. Tanmateix, si intentava comprar-me roba amb la fila que feia, potser ni em deixarien entrar a la botiga. I dubtava que algú estigués disposat a prendre’m mides.
L’hostaler va venir a recollir el plat i em vaig decidir a prendre el bany abans que res perquè estava tip de fer la pudor d’una rata que fa una setmana que és morta. Li vaig somriure.
—Que hi ha algun lloc on prendre un bany per aquí a prop?
—Aquí mateix, si tens un parell de penics. —Em va mirar de dalt a baix—. O a canvi d’una hora de feina. Una hora de feina molt dura. Cal netejar la xemeneia.
—Em caldrà molta aigua, i sabó.
—Llavors dues hores, perquè també tinc plats per rentar. Començaràs per la xemeneia, després el bany i, finalment, els plats. D’acord?
Al cap d’una hora em feien mal les espatlles i la xemeneia era neta. L’hostaler em va acompanyar a una habitació del darrere on hi havia una gran tina de fusta i una reixeta a terra. A les parets hi havia ganxos per penjar-hi la roba, i una planxa d’estany clavada a la paret feia de mirall rudimentari.
L’hostaler em va portar un raspall, una galleda plena d’aigua fumejant i una pastilla de sabó de lleixiu. Em vaig fregar el cos fins que la pell em va quedar rosada i adolorida. L’hostaler em va portar una altra galleda d’aigua calenta, i després una tercera. Vaig resar en silenci i vaig agrair no anar ple de polls. Segurament duia el cos massa brut perquè cap poll que es respectés s’hi instal·lés.
Mentre m’esbandia per última vegada, em vaig fixar en la roba que m’acabava de treure. Feia anys que no anava tan net i no volia ni tocar-la, i molt menys posar-me-la. Si intentava rentar-la, es desfaria.
Em vaig eixugar i vaig fer servir el raspall per desembullar-me els cabells. Els tenia més llargs del que semblava quan els portava bruts. Vaig netejar el baf del mirall improvisat i vaig tenir una sorpresa. Semblava més gran. Més gran que abans, en qualsevol cas. I no només això: semblava el fill jove d’un noble. Tenia la cara blanca i prima. Als meus cabells els hauria anat bé una bona tallada, però els tenia llisos i llargs i m’arribaven a les espatlles, com era moda. L’únic que em faltava era la roba d’un noble.
I llavors se’m va acudir una idea.
Encara despullat, em vaig embolicar amb una tovallola i vaig sortir per la porta del darrere. També vaig agafar la bossa dels diners i la vaig amagar. Faltava poc per al migdia i hi havia gent pertot arreu. Molts vianants em van mirar, és clar; jo no en vaig fer cas i em vaig posar a caminar de pressa, sense mirar d’amagar-me. Exhibia una expressió d’enuig i impassibilitat, sense rastre de vergonya.
Em vaig acostar a un pare i un fill que carregaven sacs de xarpellera en un carro. El fill devia tenir quatre anys més que jo i em passava més de tres pams.
—Ep, noi! —li vaig etzibar—, on es pot comprar roba per aquí? —Vaig mirar de manera significativa la seva camisa i vaig afegir—: Roba decent.
El noi em va mirar entre confós i enutjat. El pare es va treure ràpidament el barret i es va posar davant del fill.
—Podríeu provar a Bentley, senyor. Hi venen roba senzilla i només és a un parell de carrers d’aquí.
Vaig fer cara de disgust.
—No hi ha cap altre lloc?
Se’m va quedar mirant.
—Bé, podria… hi ha una botiga…
El vaig fer callar amb un gest d’impaciència.
—On és? Limiteu-vos a assenyalar, ja que us heu quedat ben encallat.
L’home va assenyalar, i me’n vaig anar fent gambades. Mentre caminava em vaig recordar d’un dels papers de jove patge que solia interpretar a la companyia. El patge, un marrec insuportablement pedant amb un pare important, es deia Dunstey. Era perfecte. Vaig donar al meu cap una inclinació imperiosa, vaig col·locar les espatlles de manera diferent i vaig fer un parell d’ajustaments mentals.
Vaig obrir la porta i vaig irrompre a la botiga. Hi havia un home amb un davantal de cuir; suposo que devia ser en Bentley. Tenia uns quaranta anys, era prim i amb una calba incipient. En colpejar la porta a la paret, en Bentley va fer un bot. Es va girar i em va mirar amb un gest d’incredulitat.
—Porta’m una bata, poca-solta. Estic ben tip que em mireu amb aquesta cara, tu i tots els badocs que han decidit anar avui al mercat. —Em vaig arrepapar en una butaca i vaig fer cara de pomes agres. Com que l’home no es movia, vaig llençar-li una mirada assassina—. Et sembla que quequejo? Et sembla que no són prou òbvies les meves necessitats?
Vaig estirar la vora de la tovallola perquè quedés ben clar.
L’home continuava allà palplantat, bocabadat.
Vaig abaixar la veu i, en to amenaçador, vaig dir:
—Si no em portes alguna cosa per posar-me —em vaig aixecar i vaig cridar—, et destrosso la botiga! Demanaré al meu pare les teves pilotes com a regal de Solstici. Faré que els seus gossos muntin el teu cadàver. TENS IDEA DE QUI SÓC?
En Bentley va marxar a corre-cuita i jo em vaig tornar a deixar caure a la butaca. Una clienta que no havia vist fins llavors va sortir precipitadament de la botiga, i es va aturar un moment per fer-me una reverència.
Vaig contenir la rialla.
Després tot va resultar molt fàcil. El vaig tenir mitja hora corrents d’ací d’allà, portant-me una peça de vestir rere l’altra. Jo em burlava de la tela, del tall i de la confecció de tot el que m’ensenyava. En poques paraules, em vaig comportar com el perfecte nen aviciat.
La veritat és que no hauria pogut quedar més complagut. La roba era senzilla, però ben feta. La veritat és que, tenint en compte el que duia posat una hora abans, un sac de xarpellera net hauria suposat una gran millora.
Si no heu passat gaire temps a la cort ni en grans ciutats, no entendreu per què em va resultar tot tan fàcil. Deixeu-me que us ho expliqui.
Els fills dels nobles són una de les forces de la natura més destructives, com les inundacions o els tornados. Quan una persona senzilla afronta una d’aquelles catàstrofes, l’únic que pot fer és aguantar-se i mirar de minimitzar-ne els danys.
En Bentley ho sabia. Va marcar la camisa i els pantalons i em va ajudar a treure-me’ls. Em vaig tornar a posar la bata que m’havia donat, i ell va començar a cosir com si un dimoni l’estigués vigilant.
Vaig tornar a seure fent escarafalls.
—M’ho pots preguntar —vaig dir—. Ja sé que et mors de curiositat.
En Bentley va aixecar un moment el cap i em va mirar.
—Senyor?
—Les circumstàncies que han provocat la meva nuesa actual.
—Ah, sí. —Va tallar el fil i va començar amb els pantalons—. Reconec que estic una mica encuriosit, però no pas en excés. No sóc dels que es fiquen allà on no els demanen.
—Ah. —Vaig assentir fingint decepció—. Una actitud molt lloable.
A continuació hi va haver un llarg silenci; l’únic que se sentia era el soroll del fil en traspassar la tela. Em vaig bellugar, neguitós. Al final, vaig continuar com si en Bentley m’ho hagués preguntat:
—Una meuca m’ha robat la roba.
—De debò, senyor?
—Sí. La bagassa pretenia tornar-me-la a canvi de la meva bossa de diners.
En Bentley va aixecar un moment el cap, amb una curiositat sincera a la cara.
—No portàveu la bossa a la roba, senyor?
Vaig fer cara de sorpresa.
—És clar que no! Un cavaller no ha de separar-se mai de la seva bossa. Això diu el meu pare.
L’hi vaig mostrar.
Vaig veure que aquell home contenia una rialla i em vaig sentir una mica millor. Feia gairebé una hora que el maltractava; el mínim que podia fer era explicar-li una història que ell, al seu torn, pogués explicar als seus amics.
—M’ha dit que si volia conservar la dignitat, li havia de donar la bossa; llavors podria marxar amb la roba posada. —Vaig sacsejar el cap amb desdeny—. «Desvergonyida», li he dit. «La dignitat d’un cavaller no és a la seva roba. Si et lliurés la bossa només per estalviar-me una vergonya, t’estaria lliurant la meva dignitat.»
Em vaig quedar pensarós uns instants i després vaig parlar fluix, com si pensés en veu alta:
—De la qual cosa, se’n dedueix que la dignitat d’un cavaller és a la seva bossa. —Vaig mirar la bosseta de diners que tenia a les mans i vaig fer una pausa llarga—. Crec que l’altre dia vaig sentir que el pare deia alguna cosa semblant.
En Bentley va esclafir una rialla que va esdevenir tos; tot seguit es va aixecar i va espolsar la camisa i els pantalons.
—Ja està, senyor. Ara us cauran divinament.
El principi d’un somriure va dansar als seus llavis quan em va lliurar les peces de roba.
Em vaig treure la bata i em vaig posar els pantalons.
—Suposo que em portaran a casa. Què et dec, Bentley? —vaig preguntar.
En Bentley va cavil·lar un moment.
—Un amb dos.
Vaig començar a cordar-me la camisa i no vaig dir res.
—Em sap greu, senyor —va dir de seguida en Bentley—. He oblidat amb qui tractava. —Va empassar saliva—. Amb un n’hi haurà prou.
Vaig obrir la bossa, li vaig posar un talent d’argent a la mà i el vaig mirar als ulls.
—Necessitaré una mica de canvi.
Els seus llavis van traçar una línia fina, però va assentir i em va tornar dues iotes.
Em vaig guardar les monedes i vaig lligar fermament la bossa sota la camisa; hi vaig donar uns copets i vaig mirar en Bentley amb eloqüència.
Vaig tornar a veure que el somriure li aflorava als llavis.
—Adéu, senyor.
Vaig recollir la tovallola, vaig sortir de la botiga i, amb un aspecte menys sospitós, em vaig encaminar cap a la fonda on havia esmorzat i m’havia banyat.
—Què us puc oferir, jove senyor? —em va preguntar l’hostaler, somrient i eixugant-se les mans al davantal, quan em vaig acostar a la barra.
—Una pila de plats bruts i un drap.
Em va mirar mig aclucant els ulls; aleshores va somriure i va esclafir una rialla.
—Em pensava que t’havies escapat despullat pels carrers.
—No anava despullat del tot.
Vaig deixar la tovallola damunt la barra.
—Abans hi havia més greixum que persona. I hauria apostat un marc sencer que tenies els cabells negres. Per descomptat, no sembles el mateix. —Em va contemplar uns instants, meravellat—. Vols la roba vella?
Vaig negar amb el cap.
—Llenceu-la. O millor, cremeu-la, i assegureu-vos que ningú no n’aspira el fum accidentalment. —L’hostaler va tornar a riure—. Però tenia altres coses que sí que m’agradaria recuperar —li vaig recordar.
L’hostaler va assentir i es va donar uns copets al nas.
—Per descomptat. Un segon.
Es va girar i va desaparèixer per una porta que hi havia darrere la barra.
Vaig donar un cop d’ull a la taverna i em va semblar diferent ara que ja no atreia tantes mirades hostils. La llar de foc de pedra amb el bullidor negre bullint; les olors, una mica agres, de fusta envernissada i de cervesa vessada; el murmuri feble de les converses…
Sempre m’han agradat les tavernes. Potser perquè he crescut als camins. Una taverna és un lloc segur, una mena de refugi. Llavors m’hi vaig sentir molt còmode i vaig pensar que no estaria pas malament ser l’amo d’un lloc com aquell.
—Té. —L’hostaler va posar les tres plomes, el tinter i el meu rebut de la llibreria damunt la barra—. Les teves pertinences m’han desconcertat gairebé tant com que toquessis el dos sense roba.
—Vaig a la Universitat —vaig explicar.
L’hostaler va enarcar una cella.
—No ets massa jove?
Les seves paraules em van produir un neguit lleuger, però em vaig controlar.
—Accepten tota mena d’estudiants.
Ell va assentir amb cortesia, com si això expliqués per què havia aparegut descalç i fent pudor de carrerons. Va esperar una mica per veure si jo li donava més explicacions i després es va servir una beguda.
—No et voldria ofendre, però no crec que continuïs disposat a rentar plats.
Vaig obrir la boca per protestar; un penic de ferro per una hora de feina era una ganga que no volia desaprofitar. Dos penics equivalien a un pa, i no podia comptar totes les vegades que havia passat gana als darrers mesos.
Aleshores vaig veure les meves mans repenjades damunt la barra. Eren tan netes que gairebé no les vaig reconèixer.
Em vaig adonar que no volia rentar els plats. Tenia coses més importants per fer. Em vaig apartar de la barra i vaig treure un penic de la bossa.
—Quin és el millor lloc per buscar una caravana que es dirigeixi cap al nord? —vaig preguntar.
—El Solar dels Traginers, al Turó. És mig quilòmetre més enllà del molí del carrer del Prat.
Em va venir una esgarrifança en sentir esmentar el Turó. En vaig fer tan poc cas com vaig poder i vaig fer que sí amb el cap.
—Teniu una fonda preciosa. Em consideraria afortunat si de gran en tingués una de tan bonica. —Li vaig donar el penic.
L’hostaler va fer un somriure ampli i em va tornar el penic.
—Amb aquests compliments tan generosos, pots tornar quan vulguis.