Feia bon temps, i per això els carros van entrar a Imre just quan es ponia el sol. Em sentia abatut i ferit. La Denna havia compartit el carruatge amb en Josn tot el dia, i jo, com que era insensat i orgullós, me n’havia mantingut a distància.
Tan bon punt es van aturar els carros es va aixecar de sobte un batibull d’activitat. Abans de fer parar del tot el seu, en Roant va començar a discutir amb un home ben afaitat que duia un barret de vellut. Després de les primeres negociacions, una dotzena d’homes van començar a descarregar tubs de tela, bótes de melassa i sacs de xarpellera plens de cafè. La Reta els va dedicar una mirada severa. En Josn anava corrents d’un cantó a l’altre, provant d’impedir que li espatllessin o li robessin l’equipatge.
El meu equipatge era més fàcil de controlar, ja que només portava el sarró. El vaig agafar entre uns tubs de roba i em vaig allunyar dels carros. Me’l vaig penjar a l’espatlla i vaig buscar la Denna amb la mirada.
Vaig trobar la Reta, en canvi.
—Ens has ajudat molt pel camí —va dir clarament. El seu atúric era molt millor que el d’en Roant, gairebé sense rastre d’accent siaru—. És agradable anar amb algú que sap desenganxar un cavall i que no se li hagi d’explicar tot.
Em va oferir una moneda.
La vaig agafar sense pensar. Era una acció reflexa dels meus anys de captaire. El contrari de retirar la mà del foc amb una estrebada. Només quan la moneda va ser dins la meva mà la vaig mirar amb més atenció. Era tota una iota de coure, la meitat del que havia pagat per viatjar amb ells a Imre. Quan vaig aixecar novament els ulls, la Reta tornava cap als carros.
Sense saber què pensar, em vaig acostar a en Derrik, que estava assegut a la vora d’un abeurador. Ell em va mirar protegint-se de la llum del sol ponent amb una mà.
—Te’n vas? Em pensava que potser et quedaries un temps amb nosaltres.
Vaig negar amb el cap.
—La Reta m’acaba de donar una iota.
Ell va assentir.
—No m’estranya. La major part dels viatgers només són un pes mort. —Va arronsar les espatlles—. A més, li va agradar com tocaves. Has pensat mai a provar de guanyar-te la vida fent de joglar? Diuen que Imre és un bon lloc per als músics.
Vaig dirigir la conversa novament cap a la Reta.
—No vull que en Roant s’enfadi amb ella. Sembla que es pren molt seriosament els diners.
En Derrik va riure.
—I ella no?
—Jo vaig donar els diners a en Roant —vaig aclarir—. Si ell me n’hagués volgut tornar una part, crec que ho hauria fet ell mateix.
En Derrik va assentir amb el cap.
—No és el seu costum. Un home no dóna diners.
—Això és el que vull dir —vaig respondre—. No vull que ella tingui problemes.
En Derrik va agitar les mans endavant i endarrere per tallar-me.
—No m’estic explicant bé —va dir—. En Roant ho sap. Fins i tot és possible que l’hi hagi encarregat ell. Però els homes ceàldics adults no donen diners. Es considera un comportament femení. Ni tan sols compren coses si ho poden evitar. No et vas fixar que va ser la Reta qui va regatejar a l’hostal a l’hora de fixar el preu de les habitacions i el menjar fa unes quantes nits?
Ara que en Derrik ho esmentava, sí que me’n recordava.
—Però per quina raó? —vaig preguntar.
En Derrik va arronsar les espatlles.
—No hi ha cap raó. Només és la manera com fan les coses. Per això hi ha tantes caravanes ceàldiques en què el marit i la muller treballen en equip.
—Derrik! —va cridar la veu d’en Roant des de darrere dels carros.
Ell es va aixecar sospirant.
—El deure em reclama —va dir—. A reveure.
Em vaig ficar la iota a la butxaca i vaig pensar en el que en Derrik havia dit. En realitat, la meva companyia no havia arribat mai tan al nord, no havia entrat mai al Shald. Era desconcertant comprovar que no sabia tant del món com em pensava.
Em vaig penjar el sarró a l’espatlla i vaig mirar al meu voltant per últim cop pensant que potser valia més que me n’anés sense comiats penosos. La Denna no es veia enlloc. Això ho resolia tot. Em vaig girar per marxar…
… i me la vaig trobar al darrere. Va somriure una mica, incòmoda, amb les mans darrere l’esquena. Estava preciosa com una flor, i ella n’era totalment inconscient. De sobte em vaig quedar sense alè i em vaig oblidar de mi mateix, de la meva irritació i del meu dolor.
—Te’n vas, doncs? —va preguntar.
Vaig assentir amb el cap.
—Podries venir a Ànilin amb nosaltres —va suggerir—. Diuen que allà els carrers estan empedrats amb or. Podries ensenyar en Josn a tocar aquell llaüt que porta a sobre. —Va somriure—. L’hi he preguntat i ha dit que no li faria res.
Ho vaig considerar. Per un instant vaig estar a punt de deixar de banda tot el meu pla només per quedar-me amb ella una mica més. Però el moment va passar i vaig negar amb el cap.
—No facis aquesta cara —em va renyar ella amb un somriure—. Jo hi seré durant un temps i si les coses no et surten bé aquí a Imre…
Jo no sabia què podria fer si les coses no em sortien bé. Tenia dipositades totes les meves esperances en la Universitat. A més, Ànilin era a centenars de quilòmetres. Amb prou feines posseïa la roba que duia posada. Com la trobaria?
La Denna em devia veure els pensaments reflectits a la cara i va somriure alegrement.
—Llavors suposo que t’hauré de venir a buscar.
Nosaltres, els Ruh, som viatgers. La nostra vida es compon de trobades i comiats, amb breus i brillants coneixences intermèdies. Per això coneixia la veritat. La sentia, feixuga i certa, al fons del meu estómac. Mai no tornaria a veure la Denna.
Abans que pogués dir res, ella va mirar cap enrere amb un gest tímid.
—Me n’he d’anar. Espera’m.
Va llençar novament el seu somriure maliciós abans de girar-se per allunyar-se.
—Ho faré —vaig cridar darrere seu—. Ens veurem allà on conflueixen els camins.
Ella va mirar cap enrere i va vacil·lar un moment. Després em va dir adéu amb la mà i va fugir corrents sota la llum del capvespre.