Vaig passar la nit dormint fora dels límits de la ciutat d’Imre, en un llit tou de bruc. L’endemà em vaig despertar tard, em vaig rentar en un rierol proper i vaig anar cap a l’oest, cap a la Universitat.
Mentre caminava, buscava a l’horitzó l’edifici més gran de la Universitat. Gràcies a les descripcions d’en Ben sabia quin aspecte havia de tenir: monòton, gris i quadrat com un bloc. Més gran que quatre graners amuntegats. Sense finestres ni ornaments, només una sèrie de grans portes de pedra. Deu vegades deu mil llibres. Els Arxius.
Havia anat a la Universitat per moltes raons, però aquesta n’era la principal. Els Arxius contenien respostes, i jo tenia moltíssimes preguntes. Abans que res, volia saber la veritat sobre els Xandrian i els Àmir. Necessitava saber fins a quin punt era certa la història de l’Skarpi.
Allà on el camí travessava el riu Omethi hi havia un vell pont de pedra. No dubto que sabreu de quina mena de pont parlo. Era una d’aquelles peces d’arquitectura antigues i gegantines escampades pel món, tan velles i ben construïdes que han esdevingut part del paisatge, i ningú no es pregunta qui les va construir ni per què. Aquest era particularment impressionant, amb més de seixanta metres de llargada i prou amplada perquè dos carros hi passessin alhora; s’estenia sobre la gorja que l’Omethi havia tallat a la roca. Quan vaig arribar al cim del pont vaig veure els Arxius per primer cop a la vida, s’alçava com un gran cineròlit per damunt dels arbres, a l’oest.
La Universitat era al cor d’una ciutat petita, encara que, per ser sincer, dubto que se’n pogués anomenar ciutat. No s’assemblava gens a Tarbean, amb els seus carrerons retorçats i la seva pudor d’escombraries. Era més aviat com un poble gran, amb carrers amples i aire net. Hi havia prats i jardins espaiats entre cases petites i botigues.
Tanmateix, com que aquell poble havia crescut per satisfer les necessitats peculiars de la Universitat, un observador atent podia notar petites diferències en els serveis que oferia Imre. Per exemple, hi havia dos bufadors de vidre, tres apotecaries ben proveïdes, dos tallers de relligament, quatre llibreries, dos bordells i un nombre veritablement desproporcionat de tavernes. N’hi havia una que tenia un gran rètol de fusta clavat a la porta que proclamava RES DE SIMPATIA! Em vaig preguntar què podien pensar de l’avís els visitants no arcanistes.
La Universitat mateixa constava d’uns quinze edificis que no s’assemblaven gaire entre si. La Cavallerissa tenia un nucli rodó del qual sortien vuit ales en totes les direccions, i per això semblava una rosa dels vents. La Clota era senzilla i quadrada, amb vitralls que mostraven Teccam en una posa clàssica: dret i descalç a l’entrada de la seva cova, parlant davant un grup d’alumnes. La Central era l’edifici més característic de tots; ocupava gairebé un acre i mig, i semblava haver estat construït a partir d’uns quants edificis més petits i mal aparellats.
Mentre m’apropava als Arxius, la seva superfície grisa i sense finestres em va recordar un cineròlit immens. Després de tants anys d’espera, costava de creure que per fi fos allà. Vaig rodejar l’edifici fins que vaig trobar l’entrada, una immensa porta de pedra de dues fulles, obertes de bat a bat. A sobre, cisellades profundament a la pedra, s’hi llegien les paraules «VORFELAN RHINATA MORIE». No en vaig reconèixer la llengua. No era siaru… potser illès o tèmic. Una altra pregunta més per a la qual em calien respostes.
Per la porta de pedra s’accedia a una petita antecambra amb una porta de fusta, també de doble fulla, però més senzilla. La vaig obrir d’una estrebada i em va fregar un aire fresc i sec. Les parets eren de pedra grisa i nua, i estaven il·luminades amb la típica llum vermellosa i constant de les làmpades de simpatia. A l’antecambra hi havia un gran taulell de fusta que tenia al damunt diversos registres oberts.
Darrere el taulell seia un jove que semblava ser un ceald pur, amb el típic color rubicund i cabells i ulls foscos.
—En què puc servir-te? —va preguntar amb un accent siaru molt marcat i aspre.
—Sóc aquí pels Arxius —vaig dir estúpidament.
Sentia un formigueig a l’estómac i tenia els palmells suats.
El jove em va observar amb atenció, òbviament preguntant-se la meva edat.
—Ets estudiant?
—Aviat —vaig dir—. Encara no he passat per admissions.
—Doncs ho hauràs de fer abans —va dir ell, molt seriós—. No puc deixar entrar ningú que no sigui al llibre.
El jove va assenyalar amb un gest els registres que hi havia a sobre del taulell.
El formigueig va desaparèixer. No em vaig molestar a amagar la meva decepció.
—Estàs segur que no hi puc fer un cop d’ull només durant un parell de minuts? He vingut de molt lluny…
Vaig mirar les dues portes de dos batents que hi havia a la sala, una amb el rètol VOLUMS i l’altra amb el rètol PRESTATGERIES. Darrere el taulell una porta més petita portava el rètol NOMÉS SECRETARIS.
L’expressió del jove es va suavitzar una mica.
—No puc. Hi hauria problemes. —Em va tornar a observar amb atenció—. Ho dius de debò, això d’anar a admissions? —va preguntar amb un escepticisme que resultava evident encara que parlés amb molt d’accent.
Vaig assentir amb el cap.
—Només he passat per aquí abans d’anar-hi —vaig dir, passejant l’esguard per la sala buida, mirant les portes tancades i escalfant-me el cap pensant alguna manera de convence’l perquè m’hi deixés entrar.
El jove va parlar abans que se m’acudís res:
—Si de debò penses anar-hi, t’hauries d’afanyar. Avui és l’últim dia. De vegades no s’hi estan molt més enllà del migdia.
El cor em va bategar fort i de pressa al pit. Jo m’havia suposat que duraven tot el dia.
—On són?
—A la Clota —va respondre, assenyalant la porta del carrer—. Cap al sud i després cap a l’esquerra. Un edifici baix amb… finestres pintades. Dos… arbres grossos al davant… Auró? —Va fer una pausa—. Es diuen aurons?
Vaig assentir i vaig sortir de pressa. Aviat corria com un llamp pel camí.
Dues hores després era a la Clota, reprimint l’acidesa d’estómac i pujant a l’escenari d’un teatre buit. La sala estava a les fosques tret del cercle ampli de llum que abastava la taula dels mestres. Vaig caminar fins a la vora de la llum i vaig esperar. A poc a poc els nou mestres van deixar de parlar entre ells i es van girar per mirar-me.
Estaven asseguts davant una taula enorme en forma de mitja lluna. La taula estava alçada, per això, fins i tot asseguts em miraven des de dalt. Eren homes d’aspecte seriós, d’edat madura i alguns ancians.
Hi va haver un llarg moment de silenci i després el que estava assegut al centre de la taula em va indicar amb la mà que m’avancés. Vaig suposar que devia ser el rector.
—Puja aquí perquè et vegem. Molt bé. Hola. A veure, com et dius, noi?
—Kvothe, senyor.
—I per què ets aquí?
El vaig mirar als ulls.
—Vull estudiar a la Universitat. Vull ser arcanista.
Els vaig mirar a tots. Alguns semblaven divertits. Cap d’ells no es va sorprendre gaire.
—Ja saps que la Universitat és per continuar l’educació i no pas per començar-la? —va dir el rector.
—Sí, rector. Ja ho sé.
—Molt bé —va dir—. Em deixes veure la teva carta de recomanació?
—Em temo que no en tinc, senyor. És absolutament necessària?
—Els aspirants acostumen a tenir un padrí —va explicar—, amb preferència, un arcanista. La carta ens diu el que sabeu. Les vostres àrees d’excel·lència i les de feblesa.
—L’arcanista que em va ensenyar es deia Abenthy, senyor, però mai no em va donar cap carta de recomanació. Us ho podria dir jo mateix?
El rector va assentir seriosament.
—Per desgràcia, si no ens en presentes cap prova, no tenim manera de saber que has estudiat realment amb un arcanista. Tens alguna cosa que pugui corroborar la teva història? Alguna altra correspondència?
—Em va regalar un llibre abans que ens acomiadéssim, senyor. Me’l va dedicar i el va signar amb el seu nom.
El rector va somriure.
—Això serviria. El portes a sobre?
—No. El vaig haver d’empenyorar a Tarbean —vaig respondre deixant que la meva veu es tenyís d’amargor sincera.
Assegut a l’esquerra del rector, en Hemme, el mestre retòric, va fer un soroll de disgust davant el meu comentari, amb la qual cosa es va guanyar una mirada irritada del rector.
—Au, Herma! —va exclamar en Hemme donant una manotada a la taula—. És evident que el noi menteix. Tinc assumptes importants per atendre aquesta tarda.
El rector li va dedicar una mirada molt irritada.
—No us he donat permís per parlar, mestre Hemme.
Tots dos es van fitar uns moments fins que en Hemme va apartar els ulls fent cara de pomes agres.
El rector es va girar novament cap a mi, però aleshores va percebre un moviment d’un altre dels mestres.
—Sí, mestre Lorren?
El mestre, alt i prim, em va mirar passivament.
—Com es deia el llibre?
—Retòrica i lògica, senyor.
—I on el vas empenyorar?
—Al Relligat Trencat, a la plaça de Mar.
En Lorren es va girar per mirar el rector.
—Demà aniré a Tarbean per comprar materials necessaris per al bimestre que ve. Si és allà, el portaré. Llavors es podrà resoldre l’assumpte de la petició del noi.
El rector va assentir lleugerament.
—Gràcies, mestre Lorren. —Es va arrepapar a la butaca i va ajuntar les mans davant seu—. Molt bé, doncs. Què ens diria la carta de l’Abenthy, si l’hagués escrit?
Vaig agafar aire.
—Diria que conec de memòria els primers noranta vincles simpàtics. Que sé redestil·lar, efectuar anàlisis titulomètriques, calcificar, sublimar i precipitar solucions. Que sóc molt versat en història, lògica, gramàtica, medicina i geometria.
El rector va fer els possibles per no semblar divertit.
—Déu n’hi do, quina llista! Estàs segur que no et descuides res?
Vaig fer una pausa.
—Segurament també hauria esmentat la meva edat, senyor.
—Quants anys tens, noi?
—Kvothe, senyor.
El rector va esbossar un lleu somriure.
—Kvothe.
—Quinze, senyor.
Es va sentir una remor mentre els mestres es movien lleument, canviaven mirades, enarcaven celles i sacsejaven el cap. En Hemme va alçar la mirada al cel.
El rector va ser l’únic que no va fer res.
—De quina manera exacta hauria esmentat la teva edat?
Vaig esbossar un lleu somriure.
—Us hauria instat a passar-la per alt.
Hi hagué un breu silenci. El rector va inspirar fondo i es va inclinar cap enrere al seient.
—Molt bé. Tenim algunes preguntes per a tu. Comenceu vós, mestre Brandeur, si us plau?
Va fer un gest cap a un extrem de la taula en forma de mitja lluna.
Em vaig posar de cara a en Brandeur, un tros d’home que calbejava. Era el mestre aritmètic de la Universitat.
—Quants grans hi ha en tretze unces?
—Sis mil dos-cents quaranta —vaig dir immediatament.
El mestre va enarcar una mica les celles.
—Si tingués cinquanta talents d’argent i els convertís en moneda víntica i després novament en talents, quant tindria si el ceàldim n’agafés el quatre per cent cada vegada?
Vaig iniciar la pesada conversió entre divises, però després vaig somriure en adonar-me que no calia.
—Quaranta-sis talents i vuit drabins, si és honrat. Quaranta-sis encara que no ho sigui.
Ell va assentir novament, mirant-me amb més atenció.
—Tens un triangle —va dir a poc a poc—. Un costat fa set peus i un altre tres peus. Un angle fa seixanta graus. Quant fa l’altre costat?
—L’angle és entre els dos costats? —Ell va assentir. Vaig tancar els ulls un instant i els vaig tornar a obrir—. Sis peus i sis polzades justos.
Sorprès, el mestre va remugar entre dents.
—Prou bé. Mestre Àrwyl?
L’Àrwyl va formular la seva pregunta abans que jo tingués temps de girar-m’hi de cara:
—Quines són les propietats medicinals de l’el·lèbor?
—És antiinflamatori, antisèptic, lleugerament sedant i analgèsic. Depura la sang —vaig dir mirant l’ancià amb ulleres i cara d’avi—. És tòxic si se n’abusa. És perillós per a les dones embarassades.
—Anomena les estructures que componen la mà.
En vaig anomenar els vint-i-set ossos per ordre alfabètic. Després els músculs, de més gran a més petit. Els vaig enumerar de pressa, en to pràctic, assenyalant la seva posició a la meva mà aixecada.
La velocitat i la precisió de les meves respostes els va impressionar. Alguns d’ells amagaven la impressió; d’altres la mostraven obertament. La veritat era que necessitava impressionar-los. Gràcies a les meves converses amb en Ben sabia que calien diners o intel·ligència per entrar a la Universitat. Com més en tinguessis d’una d’aquestes coses, menys en necessitaries de l’altra.
Així doncs, feia trampa. Havia entrat d’esquitllentes a la Clota per la porta del darrere, fent-me passar per un noi dels encàrrecs. Després havia forçat dos panys i m’havia passat més d’una hora observant les entrevistes d’altres estudiants. Vaig sentir centenars de preguntes i milers de respostes.
També vaig sentir quin import assolien les matrícules dels altres estudiants. La més baixa havia estat de quatre talents i sis iotes, però la major part duplicava aquella xifra. A un estudiant li havien cobrat més de trenta talents per matricular-se. M’hauria resultat més fàcil aconseguir un tros de lluna que tots aquells diners.
Com que només portava dues iotes de coure a la butxaca i no tenia manera d’aconseguir ni un penic més, necessitava impressionar-los. Més que això. Necessitava confondre’ls amb la meva intelligència. Enlluernar-los.
Vaig acabar d’enumerar els músculs de la mà i començava amb els lligaments quan l’Àrwyl em va fer callar amb un gest i em va formular la pregunta següent:
—Quan sagnem un malalt?
La pregunta em va deixar paralitzat.
—Quan volem que mori? —vaig preguntar, no gaire segur.
Va assentir, més que res per a ell mateix, i va dir:
—Mestre Lorren?
El mestre Lorren tenia la cara pàl·lida i semblava massa alt fins i tot quan estava assegut.
—Qui va ser el primer rei declarat de Tarvintas?
—A títol pòstum? Feida Calanthis. Altrament seria el seu germà, Jarvis.
—Per què va caure l’imperi d’Àtur?
Vaig fer una pausa. L’amplitud de la pregunta em va agafar per sorpresa. A cap dels altres estudiants no li havien preguntat res tan ampli.
—Bé, senyor —vaig dir a poc a poc per tal de guanyar temps per organitzar-ne els pensaments—, en part, perquè lord Nalto era un egòlatra inepte; en part, perquè l’església es va rebel·lar i va denunciar l’orde dels Àmir, que eren el gros de les forces d’Àtur; i en part, perquè els militars lliuraven tres guerres de conquesta alhora, i els impostos elevats fomentaven la revolta a les terres que ja pertanyien a l’imperi.
Vaig observar l’expressió del mestre, esperava que donés algun senyal quan ja hagués sentit prou.
—També van depreciar la seva moneda, van rebaixar la universalitat de la llei del ferro i es van enemistar amb els Àdem. —Vaig arronsar les espatlles—. Però, evidentment, és més complicat que això.
El mestre Lorren no va canviar d’expressió, però va assentir amb el cap.
—Qui és l’home més gran que ha viscut mai?
Una altra pregunta desconeguda. Vaig reflexionar un moment.
—Íl·lien.
El mestre Lorren va parpellejar una vegada, inexpressiu.
—Mestre Mandrag? —va dir.
En Mandrag anava ben afaitat i tenia la pell llisa. Les seves mans mostraven taques de mig centenar de colors diferents i semblaven fetes només d’artell i os.
—Si necessitessis fòsfor, on el cercaries?
El seu to va ser per un moment tan semblant al de l’Abenthy que vaig perdre el cap i vaig parlar sense pensar:
—En una apotecaria?
Un dels mestres de l’altra banda de la taula va riure per sota el nas i em vaig mossegar la llengua.
En Mandrag em va dedicar un somriure feble i jo vaig fer una inspiració feble.
—Prohibint l’accés a una apotecaria.
—El podria obtenir a partir d’orina —vaig dir de seguida—. Si em donessin un forn i prou temps.
—Quanta orina necessitaries per aconseguir dues unces de fòsfor pur?
Distret, el mestre va fer petar els artells.
Vaig fer una pausa per reflexionar, ja que aquella pregunta també era nova.
—Cent cinquanta litres pel cap baix, mestre Mandrag, depenent de la qualitat del material.
Hi va haver una pausa llarga i en Mandrag va fer petar els artells, l’un rere l’altre.
—Quines són les tres normes principals del químic?
Això, m’ho havia ensenyat en Ben.
—Etiquetar amb claredat. Mesurar dues vegades. Menjar en un altre lloc.
Ell, que encara somreia dèbilment, va assentir amb el cap.
—Mestre Kilvin?
En Kilvin era ceàldic. Les seves espatlles amples i la seva barba negra i eriçada em recordaven un ós.
—Bé —va fer ajuntant les seves mans tan amples davant seu—. Com fabricaries una làmpada de flama perpètua?
Cadascun dels altres vuit mestres va fer alguna mena de soroll o gest d’exasperació.
—Què passa? —va preguntar en Kilvin, mirant-los amb un gest d’irritació—. És la meva pregunta. Puc preguntar el que vulgui. —Em va tornar a mirar—. A veure, com la fabricaries?
—Bé —vaig dir a poc a poc—, segurament començaria amb algun tipus de pèndol. Aleshores el vincularia a…
—Kraem. No. Així no. —En Kilvin va remugar un parell de paraules i va colpejar la taula amb el puny; cada cop que donava a la taula anava acompanyat d’un llampec de llum vermellosa que li sortia de la mà—. Sense simpatia. No vull pas una làmpada de resplendor perpètua. Vull una làmpada de flama perpètua.
Em va tornar a mirar mostrant-me les dents, com si es disposés a menjar-me.
—Amb sal de liti? —vaig preguntar sense pensar, i de seguida vaig fer marxa enrere—. No, amb oli de sodi cremant en un… No, maleït siga! —Vaig callar. Cap altre candidat no s’havia hagut d’enfrontar a preguntes com aquelles.
El mestre em va tallar amb un gest i va dir:
—Ja n’hi ha prou. Parlarem més tard. Elxa Dal.
Vaig trigar un moment a recordar que l’Elxa Dal era el mestre següent. El vaig mirar. Semblava el mag sinistre arquetípic que mai no falta a les grolleres obres de teatre atúriques. Ulls foscos de mirada severa, cara xuclada, barba negra i curta. Malgrat tot això, la seva expressió era molt cordial.
—Quines són les paraules del primer vincle cinètic en paral·lel?
Les vaig recitar d’una tirada.
El mestre no se’n va mostrar sorprès.
—Quin vincle ha utilitzat el mestre Kilvin fa un moment?
—Lluminositat cinètica capacatorial.
—Quin és el període sinòdic?
El vaig mirar estranyat.
—De la lluna? —La pregunta no semblava estar en relació amb les altres dues.
El mestre va assentir.
—Setanta-dos dies i un terç, senyor. Més o menys.
Va arronsar les espatlles i em va llençar un somriure irònic, com si hagués esperat enxampar-me amb la seva darrera pregunta.
—Mestre Hemme?
En Hemme em va mirar per damunt de les mans unides pels palpissos dels dits.
—Quina quantitat de mercuri caldria per reduir dos decilitres de sofre blanc? —em va preguntar amb ostentació, com si jo ja hagués donat una resposta incorrecta.
Una de les coses que havia après durant l’hora d’observació silenciosa era aquesta: el mestre Hemme era el més malparit de tots. Es delectava en la contemplació del patiment dels estudiants i s’esforçava a fer-los la guitza i neguitejar-los. I li agradaven les preguntes amb trampa.
Afortunadament, ja l’havia vist utilitzar aquella pregunta amb altres estudiants. Veureu, és que no es pot reduir el sofre blanc amb mercuri.
—Bé —vaig dir a poc a poc, fent veure que cavil·lava la resposta. El somriure vanitós d’en Hemme s’eixamplava per moments—. Suposant que hagueu volgut dir sofre vermell, en caldrien unes quaranta-una unces. Senyor. —Li vaig dedicar un somriure radiant.
—Anomena les nou fal·làcies principals —em va etzibar.
—Simplificació. Generalització. Circularitat. Reducció. Analogia. Falsa causalitat. Semantisme. Irrellevància…
Vaig fer una pausa, perquè no aconseguia recordar-me del nom real de la darrera. Ben i jo li dèiem «Nalt», derivat de l’emperador Nalto. Em molestava no recordar-me del veritable nom, perquè l’havia llegit a Retòrica i lògica feia pocs dies.
La irritació se’m devia reflectir a la cara. En Hemme em va fulminar amb la mirada i va dir:
—Així doncs, no ho saps tot.
Es va reclinar al seient, amb cara de satisfacció.
—Si no pensés que encara tinc alguna cosa per aprendre, no seria aquí —vaig dir amb duresa abans de poder controlar la meva llengua una altra vegada.
Des de l’altra banda de la taula, en Kilvin va fer una rialla sonora.
En Hemme va obrir la boca, però el rector el va fer callar amb una mirada abans no digués res.
—Molt bé —va començar el rector—. Em sembla…
—Jo també li vull fer preguntes —va dir l’home situat a la seva dreta.
Tenia un accent que no vaig saber identificar. O potser era que la seva veu tenia una ressonància estranya. Quan va parlar, els altres es van agitar una mica i després es van quedar quiets, com fulles agitades pel vent.
—Mestre nomenador —va dir el rector amb tant respecte com temor.
L’Èlodin era, com a mínim, dotze anys més jove que els altres mestres. Anava afaitat i la seva mirada era molt profunda. D’estatura mitjana i corpulència mitjana, no tenia res que cridés l’atenció, tret de la seva actitud: tan aviat observava alguna cosa atentament com es mostrava avorrit i deixava que la seva mirada es passegés entre les bigues altes del sostre. Era gairebé com un nen que haguessin obligat a seure entre els adults.
Vaig notar que el mestre Èlodin em mirava. Ho vaig notar. I vaig contenir una esgarrifança.
—Soheketh ka Siaru krema’teth tu? —va preguntar. «Parles bé el siaru?»
—Rieusa, ta krelar deala tu. —«No gaire bé, gràcies.»
Va aixecar una mà, amb el dit índex apuntant cap amunt.
—Quants dits tinc aixecats?
Vaig reflexionar un moment, encara que en principi la pregunta no s’ho mereixés.
—Almenys un —vaig respondre—. Probablement no pas més de sis.
L’Èlodin va fer un somriure ampli i va treure l’altra mà de sota la taula. Tenia dos dits aixecats. Els va mostrar als altres mestres, assentint amb el cap amb aire distret i infantil. Llavors va recolzar les mans damunt la taula, i de sobte es va posar molt seriós.
—Coneixes les set paraules que faran que una dona t’estimi?
El vaig mirar, provant de decidir si la pregunta tenia continuació. Com que l’Èlodin no va dir res més, vaig respondre:
—No.
—Doncs existeixen —em va assegurar, i es va relaxar fent cara de satisfacció—. Mestre lingüista? —va dir mirant el rector.
—Crec que els aspectes acadèmics ja estan coberts —va dir el rector com si parlés per a si mateix. Em va fer l’efecte que alguna cosa l’havia trasbalsat, però se’l veia massa serè perquè jo pogués saber exactament què—. Et fa res que et faci unes preguntes de caràcter menys intel·lectual?
Com que en realitat no podia triar, vaig assentir.
El rector em va mirar llargament.
—Per què no et va donar l’Abenthy una carta de recomanació?
Vaig titubejar. No tots els artistes itinerants eren tan respectables com els de la nostra companyia; així doncs, com era lògic, no tothom els respectava. Tanmateix, dubtava que em convingués dir mentides.
—Va deixar la meva companyia d’artistes fa tres anys. No l’he tornat a veure d’aleshores ençà.
Tots els mestres em miraven. Gairebé podia sentir com feien els càlculs mentals per determinar l’edat que devia tenir jo llavors.
—Au, vinga! —va dir en Hemme amb veu d’empipat, i es va mig aixecar.
El rector li va dedicar una mirada severa que el va fer callar.
—Per què vols estudiar a la Universitat?
Em vaig quedar parat. Aquella era l’única pregunta per a la qual no estava preparat. Què podia respondre? «Deu mil llibres. Els vostres Arxius. Solia somiar que hi llegia quan era petit.» Cert, però massa infantil. «Em vull venjar dels Xandrian.» Massa dramàtic. «Per ser tan poderós que ningú no em pugui tornar a fer mal mai més.» Massa alarmant.
Vaig mirar el rector i em vaig adonar que feia molta estona que estava callat. Com que no se’m va acudir res més, vaig arronsar les espatlles i vaig dir:
—No ho sé, senyor. Crec que això també ho hauré d’aprendre aquí.
El rector em va mirar amb estranyesa, però es va sobreposar i va dir:
—Vols afegir alguna cosa?
Als altres aspirants també els havia fet aquella pregunta, però cap d’ells no l’havia aprofitat. Semblava gairebé retòrica, un ritual abans que els mestres decidissin la matrícula que calia aplicar a l’estudiant.
—Sí, si us plau —vaig dir, i em vaig adonar que havia sorprès el rector—. Us vull demanar un favor, a banda de ser admès. —Vaig inspirar fondo i vaig deixar que centressin l’atenció en mi—. He trigat gairebé tres anys a arribar aquí. Potser semblo jove, però hi tinc tant dret, si no més, com qualsevol petimetre que no sap distingir la sal del cianur ni tastant-los.
Vaig fer una pausa.
—Però en aquest moment només tinc dues iotes a la bossa, i no puc aconseguir-ne més. No tinc res de valor que es pugui vendre i que no hagi venut ja.
»Si em demaneu més de dues iotes, no em podré matricular. Si me’n demaneu menys, vindré cada dia, i a les nits faré el que calgui per mantenir-me viu. Dormiré a carrerons i a estables, rentaré plats a canvi de les sobres de la cuina, pidolaré per comprar-me plomes. Faré el que sigui.
Les darreres paraules, les vaig pronunciar amb ferocitat, gairebé grunyint.
—Però si m’admeteu sense pagar res i em doneu tres talents perquè pugui viure i comprar el que necessiti per estudiar, seré un estudiant com no n’haureu vist mai cap.
Hi va haver un instant de silenci, seguit d’una riallada sonora d’en Kilvin.
—Ha! —va bramar—. Si un de cada deu estudiants tingués tanta passió, impartiria les meves classes amb un fuet i una cadira en comptes de fer-ho amb un tros de guix i una pissarra. —Va donar una manotada forta a la taula.
Això els va animar tots a posar-se a parlar alhora, cadascú en el seu to. El rector em va fer un gest i vaig aprofitar per seure a la cadira que hi havia a la vora del cercle de llum.
La discussió es va prolongar bastant. Però fins i tot dos o tres minuts m’haurien semblat una eternitat, assegut allà mentre un grup d’ancians decidien el meu futur. No cridaven, però agitaven molt les mans, sobretot el mestre Hemme, al qual, pel que semblava, li inspirava tan poca simpatia com ell me n’inspirava a mi.
Hauria estat més suportable si els hagués entès, però malgrat que tenia bona orella per escoltar converses d’amagat, no entenia res del que deien.
De sobte van deixar de parlar, el rector em va mirar i em va fer senyals perquè m’hi acostés.
—Faig constar —va dir amb formalitat— que Kvothe, fill de…
Es va interrompre i em va mirar amb aire de curiositat.
—Arliden —vaig dir.
El nom em va sonar estrany després de tots aquells anys. El mestre Lorren va girar el cap per mirar-me i va parpellejar una vegada.
—… fill d’Arliden, és admès a la Universitat per continuar la seva educació avui, dia quaranta-tres d’Equis. La seva admissió a l’Arcànum estarà supeditada a la demostració que domina els principis bàsics de la simpatia. El seu padrí oficial serà Kilvin, el mestre artífex. El preu de la matrícula es fixa en menys tres talents.
Vaig notar que un gran pes s’instal·lava dins meu. Tant m’hauria fet que m’haguessin demanat tots els diners del món, perquè jo no tenia cap possibilitat de reunir tres talents abans que comencés el bimestre. Treballant en cuines i fent encàrrecs potser podria estalviar aquella quantitat en un any, i amb sort.
Em vaig aferrar a l’esperança irracional de poder robar a temps aquella quantitat d’alguna bossa. Però sabia que només era això: una idea irracional. Ningú no deixava tres talents en una bossa de diners a l’abast dels pispes.
No em vaig adonar que els mestres havien deixat la taula fins que un d’ells se’m va acostar. En alçar els ulls, vaig veure el mestre arxivista.
En Lorren era més alt del que jo em pensava: feia gairebé dos metres. El seu rostre allargat i les seves mans estilitzades el feien semblar encara més estirat. Quan va veure que m’havia fixat en ell, em va preguntar:
—Has dit que el teu pare es deia Arliden?
Ho va preguntar amb molta calma, sense rastre de pena ni disculpa a la veu. De sobte em vaig enfurismar: intentava frustrar les meves ambicions d’entrar a la Universitat i després se m’acostava i em preguntava pel meu difunt pare com si em digués bon dia.
—Sí —vaig respondre bruscament.
—Arliden el bard?
El meu pare sempre s’havia considerat un artista itinerant. Mai no deia que era bard, ni joglar. El fet que en Lorren s’hi referís d’aquella manera em va irritar encara més, si allò era possible. No em vaig dignar a respondre; em vaig limitar a assentir amb un gest brusc.
Si en Lorren va considerar eixuta la meva resposta, no es va notar.
—Em pregunto a quina companyia devia actuar.
Vaig perdre el control de mi mateix.
—Ah, us ho pregunteu —vaig dir amb tot el verí del qual va ser capaç la meva llengua viperina d’artista de companyia—. Doncs us ho podeu continuar preguntant una estona. Ara estic atrapat dins la ignorància. Crec que vós us en podeu permetre també una mica. Quan hagi guanyat els tres talents, potser m’ho podreu tornar a preguntar.
Li vaig llençar una mirada ferotge, com si pretengués abrasar-lo amb els ulls.
La seva reacció va ser mínima. Més tard em vaig assabentar que el fet d’obtenir una reacció del mestre Lorren era tan improbable com veure una columna de pedra picant l’ullet.
Al principi es va mostrar vagament desconcertat; després, lleugerament sorprès, i després, quan el vaig fulminar amb la mirada, va esbossar un lleu somriure i, sense dir res, em va lliurar un full de paper.
El vaig desdoblegar i vaig llegir: «Kvothe. Bimestre de primavera. Matrícula: –3 Tln.». Menys tres talents. És clar.
Em va envair una profunda sensació d’alleujament. Com si una onada m’hagués empès les cames per darrere, de sobte vaig seure a terra i vaig plorar.