La Central era l’edifici més antic de la Universitat. Amb el pas dels segles havia anat creixent lentament en totes direccions, absorbint edificis més petits i patis a mesura que s’estenia. Semblava una varietat arquitectònica de liquen que mirava d’ocupar tant espai com podia.
No era fàcil orientar-se a la Central. Els passadissos donaven voltes imprevisibles, s’acabaven inesperadament o feien marrades llargues i complicades. Podies trigar vint minuts a anar d’una estança a una altra, encara que només les separessin quinze metres. Els estudiants amb més experiència coneixien les dreceres i sabien per quins tallers o sales de conferències havien de passar per arribar al seu destí.
Almenys un dels patis havia quedat completament aïllat i només s’hi podia accedir si t’enfilaves per una finestra. Corria la veu que hi havia habitacions tapiades del tot, algunes amb estudiants a dins. Deien que els seus fantasmes recorrien els passadissos a la nit, lamentant-se del seu destí i queixant-se del menjar de la Cantina.
La primera classe a la qual vaig assistir s’impartia a la Central. Afortunadament, com que els meus companys de llitera m’havien advertit que era difícil orientar-se a la Central, malgrat que em vaig perdre, hi vaig arribar amb temps de sobres.
Quan vaig trobar per fi la sala on es feia la meva primera classe em va sorprendre que semblés un petit amfiteatre. Els seients estaven disposats en grades al voltant d’un petit escenari elevat. A les ciutats grans, la meva companyia havia actuat a llocs semblants. Aquell pensament em va relaxar mentre buscava un seient a les últimes files.
Estava molt emocionat. A poc a poc van anar entrant altres estudiants. Tots eren, com a mínim, uns anys més grans que jo. Vaig repassar mentalment els trenta primers vincles simpàtics mentre l’aula s’omplia d’estudiants nerviosos. En total érem uns cinquanta i ocupàvem unes tres quartes parts de la sala. N’hi havia alguns que tenien paper i ploma, i llibres de tapa dura sobre els quals escriure. D’altres tenien tauletes de cera. Jo no havia portat res, però no em preocupava gaire, perquè sempre he tingut una memòria excel·lent.
El mestre Hemme va entrar a l’aula, va pujar a la tarima i es va col·locar darrere una gran taula de treball de pedra. En Hemme tenia un aspecte impressionant amb la seva túnica fosca de mestre, i els estudiants tan sols van trigar uns instants a fer silenci deixant de xiuxiuejar i de moure’s.
—Voleu ser arcanistes? —va preguntar en Hemme—. Voleu fer màgia com la dels contes infantils. Heu sentit cançons sobre Tàborlin el Gran. Llengües rugents de foc, anells màgics, capes invisibles, espases que no s’esmussen mai, pocions que et fan volar. —Va sacsejar el cap amb un gest de desaprovació—. Doncs si això és el que busqueu, ja podeu marxar ara mateix, perquè aquí no ho trobareu. No existeix.
En aquell moment un estudiant va entrar a la sala, es va adonar que feia tard i es va dirigir ràpidament cap a un seient buit. Però en Hemme el va veure.
—Hola, m’alegro que hagis vingut. Com et dius?
—Guel —va respondre el noi, nerviós—. Em sap greu. M’ha costat una mica…
—Guel —el va tallar en Hemme—, quina classe és aquesta?
En Guel es va quedar tallat un moment i després va dir:
—Principis de Simpatia?
—No m’agraden els retards. Demà em presentaràs un treball sobre l’evolució del rellotge simpàtic, les seves diferències respecte d’altres rellotges anteriors, més arbitraris, que empraven el moviment harmònic, i els seus efectes sobre el tractament exacte del temps.
El noi es va recargolar al seient.
—Sí, senyor.
En Hemme va semblar satisfet de la reacció de l’estudiant.
—Molt bé. Què és la simpatia?
Va entrar un altre noi amb un llibre a la mà. Era jove, amb la qual cosa vull dir que només devia tenir un parell d’anys més que jo. En Hemme el va aturar abans que pogués arribar a un seient.
—Hola —va dir en un to exageradament cortès—. Com et dius?
—Basil, senyor.
El noi es va quedar palplantat al passadís, mort de vergonya. El vaig reconèixer: havia espiat la seva entrevista a admissions.
—Basil, no deus pas ser d’Ill, oi? —li va preguntar en Hemme amb un somriure.
—No, senyor.
—Aaah —va dir en Hemme, fingint decepció—. Tinc entès que les tribus illeses es guien pel sol per calcular l’hora i que per això no tenen un concepte clar de la puntualitat. Tanmateix, com que no ets illès, no tens excusa per fer tard, oi que no?
En Basil va moure els llavis, com si intentés articular alguna excusa, però aparentment va desistir.
—No, senyor —va dir.
—Excel·lent. Per demà, pots preparar un treball sobre el calendari lunar d’Ill, comparat amb el calendari atúric, més exacte i civilitzat, amb el qual ja hauries d’estar familiaritzat. Seu.
Sense dir res, en Basil es va deixar caure al primer seient lliure que va trobar i va fer cara de gos apallissat.
En Hemme desistí de començar la classe i esperà que arribés el següent estudiant ressagat. L’aula estava sumida en un silenci tens quan va entrar, vacil·lant, una noia.
Era una jove d’uns divuit anys. Un fet força insòlit. La proporció entre homes i dones a la Universitat és de deu a una.
El to d’en Hemme es va ablanir una mica quan la noia va entrar a la sala. El mestre es va acostar ràpidament als esglaons per rebre-la.
—Ah, estimada meva. De sobte m’alegro molt que encara no haguem iniciat la lliçó d’avui.
La va subjectar pel colze i la va ajudar a baixar uns quants esglaons fins al primer seient lliure.
Era evident que la jove estava avergonyida per l’atenció que estava rebent.
—Ho sento, mestre Hemme. La Central és més gran del que em pensava.
—No us hi heu d’amoïnar —va dir en Hemme amablement—. El que importa és que hagueu vingut.
Sol·lícit, la va ajudar a treure el paper i el tinter abans de tornar a la tarima.
Una vegada allà, va semblar que es disposava a començar la classe. Però, abans de fer-ho, va tornar a mirar la jove que acabava d’entrar, l’única dona que hi havia a la sala.
—Disculpeu, senyoreta. Quina mala educació, la meva! Com us dieu?
—Ria.
—Ria. És el diminutiu de Rian?
—Sí —va respondre ella amb un somriure.
—Si us plau, Rian, podeu encreuar les cames?
En Hemme va formular aquest requeriment amb tanta seriositat que no es va sentir ni la més lleu rialleta. La Rian, desconcertada, va encreuar les cames.
—Ara que les portes de l’infern són tancades —va dir en Hemme en el seu to normal, més brusc—, ja podem començar.
I això va fer, i no va parar atenció en la Ria durant la resta de la classe. La qual cosa, en la meva opinió, va ser un favor involuntari.
La classe va durar dues hores i mitja que es van fer llarguíssimes. Vaig escoltar amb atenció, amb l’esperança que en Hemme abordés algun tema que jo no hagués estudiat amb l’Abenthy. Però no ho va fer. De seguida em vaig adonar que en Hemme estava parlant dels principis de la simpatia, certament, però a un nivell molt bàsic. Per a mi, aquella classe era una pèrdua de temps tremenda.
Quan en Hemme va donar per acabada la classe, vaig baixar l’escala i m’hi vaig acostar abans que sortís per una porta.
—Mestre Hemme?
En Hemme es va girar.
—Ah, sí, el nostre infant prodigi. No sabia que fossis a la meva classe. No dec pas anar massa ràpid per a tu, oi?
No vaig cometre l’error de respondre sincerament aquella pregunta.
—Heu repassat molt clarament els conceptes bàsics, senyor. Els principis que heu esmentat avui formaran una bona base per als altres alumnes de la classe.
Per ser artista itinerant cal dominar la diplomàcia. En Hemme es va inflar una mica davant el meu compliment, tot seguit em va mirar atentament.
—Per als altres alumnes de la classe? —em va preguntar.
—Em temo que ja estic familiaritzat amb els fonaments bàsics, senyor. Conec les tres lleis i els catorze corol·laris. Així com els noranta primers…
—Sí, sí, ja ho entenc —em va tallar—. Ara estic molt enfeinat. En podem parlar demà, abans de la classe.
Es va girar i es va allunyar a bon pas.
Com que mig pa és millor que res, vaig arronsar les espatlles i em vaig dirigir als Arxius. Si no havia d’aprendre res a les classes d’en Hemme, valia més que comencés a instruir-me jo mateix.
Aquesta vegada, quan vaig entrar als Arxius, hi havia una jove asseguda darrere el taulell. Posseïa una bellesa impressionant, amb uns cabells llargs i foscos, i uns ulls vius i lluents. Una millora notable en comparació amb l’Ambrose, és clar.
Em vaig apropar al taulell i la jove va somriure.
—Com et dius?
—Kvothe —vaig respondre—. Fill d’Arliden.
Ella va assentir i va començar a fullejar el registre.
—I tu, com et dius? —vaig preguntar per omplir el silenci.
—Fela —va respondre ella sense aixecar el cap. Aleshores va assentir per a si mateixa i va donar uns copets al registre—. Ets aquí. Pots entrar.
A l’antecambra hi havia dues portes, una amb el rètol PRESTATGERIES i l’altra amb el rètol VOLUMS. Com que no sabia quina diferència hi havia entre totes dues, em vaig dirigir a la porta de PRESTATGERIES. Això era el que volia. Prestatgeries plenes de llibres. Muntanyes immenses de llibres.
Tenia la mà al tirador de la porta quan em va aturar la veu de la Fela:
—Perdona. És la primera vegada que véns aquí, oi?
Vaig assentir sense deixar anar el tirador. Hi era tan a prop… Què passava ara?
—Les Prestatgeries estan reservades als membres de l’Arcànum —es va disculpar la Fela. Es va aixecar, va sortir de darrere el taulell i es va dirigir a l’altra porta—. Vine, t’ho explicaré.
Va estirar amb les dues mans i va obrir una de les feixugues portes de fusta: davant seu hi havia una sala enorme, de sostre alt, plena de taules allargades. Una dotzena d’estudiants llegien escampats per la sala, ben il·luminada amb la llum constant d’una dotzena de làmpades de simpatia.
La Fela se’m va acostar i em va parlar en veu baixa:
—Aquesta és la sala principal de lectura. Hi trobaràs tots els llibres necessaris per a la major part de les classes elementals.
Va mantenir la porta oberta amb un peu i va assenyalar una secció allargada de prestatges que ocupaven una paret sencera, amb tres-cents o quatre-cents llibres. Més llibres dels que jo havia vist mai junts.
La Fela va continuar xiuxiuejant:
—És un lloc silenciós. S’hi ha de parlar en veu baixa. —M’havia fixat que, a la sala, hi regnava un silenci gairebé artificial—. Si vols un llibre que no és aquí, pots presentar una sol·licitud al taulell —i me’l va assenyalar—. Ells et buscaran el llibre i te’l donaran.
Em vaig girar per fer-li una pregunta i llavors em vaig adonar que era molt a prop meu. El fet que no m’hagués fixat en una de les dones més atractives de la Universitat, que tenia a menys d’un pam, diu molt del meu entusiasme pels Arxius.
—Quant triguen a trobar un llibre? —vaig preguntar xiuxiuejant, provant de no mirar Fela amb cara de babau.
—Depèn. —Es va tirar els cabells llargs i negres cap enrere—. De vegades tenim més feina, i de vegades, no tanta. Hi ha persones que tenen més traça per trobar un llibre determinat. —Va arronsar les espatlles i els seus cabells em van fregar un braç—. Però, en general, no pas més d’una hora.
Vaig assentir, estava decebut pel fet de no poder tafanejar a tots els Arxius, però també emocionat de trobar-me allà dins. Un cop més, mig pa era millor que res.
—Gràcies, Fela.
Hi vaig entrar. Ella va deixar que la porta es tanqués darrere meu.
Però, al cap d’una estona, la va tornar a obrir.
—Una altra cosa —digué en veu baixa—. Vull dir… No cal dir-ho, però com que és la primera vegada que véns… —S’havia posat molt seriosa—. Els llibres no surten d’aquí. Res no surt dels Arxius.
—És clar —vaig dir—. I tant.
No ho sabia.
La Fela va somriure i va assentir amb el cap.
—Només me’n volia assegurar. Fa un parell d’anys va venir un jove cavaller que estava acostumat a emportar-se els llibres de la biblioteca del seu pare. Jo no havia vist mai en Lorren corrugar les celles ni alçar la veu. Però quan va enxampar aquell estudiant amb un dels seus llibres…
Va sacsejar el cap, com si no tingués paraules per explicar el que havia vist.
Vaig intentar imaginar-me enfadat aquell mestre alt i seriós, però no me’n vaig sortir.
—Gràcies per l’advertiment.
—De res.
La Fela va tornar al vestíbul.
Em vaig apropar al taulell que la Fela m’havia assenyalat.
—Què he de fer per demanar un llibre? —vaig preguntar al secretari en veu baixa.
El secretari em va mostrar un gran registre on estaven anotats els noms dels estudiants i les seves sol·licituds. Algunes sol·licituds demanaven llibres amb títols o autors concrets, però d’altres eren sol·licituds d’informació més general. Em va cridar l’atenció una de les entrades: «Basil: el calendari lunar illès. Història del calendari atúric». Vaig donar un cop d’ull a la sala i vaig veure el noi de la classe d’en Hemme corbat sobre un llibre i prenent notes.
Hi vaig escriure: «Kvothe: la història dels Xandrian. Estudis sobre els Xandrian i els seus senyals: ulls negres, flames blaves, etcètera».
A continuació em vaig apropar als prestatges i vaig començar a examinar els llibres. En vaig reconèixer un parell que en Ben m’havia fet llegir. L’únic que se sentia a la sala era el frec d’una ploma sobre el paper, o el so feble, semblant al de l’ala d’un ocell, d’un full en passar. Aquell silenci no resultava inquietant, sinó curiosament reconfortant. Més tard em vaig assabentar que d’aquella sala en deien «la Tomba» pel silenci sepulcral que hi regnava.
Al final em va cridar l’atenció un llibre titulat Els hàbits d’aparellament del draccus comú i me’l vaig emportar a una de les taules de lectura. El vaig escollir perquè tenia un drac bonic repujat a la coberta, però quan el vaig començar a llegir vaig veure que era una recerca culta sobre diversos mites coneguts.
N’estava llegint el pròleg (on s’explicava que, amb tota probabilitat, el mite del drac havia evolucionat a partir del draccus, molt més terrenal) quan se’m va acostar un secretari.
—Ets en Kvothe?
Vaig assentir i ell em va donar un llibret amb la coberta de tela blava.
Tan bon punt el vaig obrir, em vaig endur una desil·lusió. Era un recull de contes de fades. El vaig fullejar, esperant trobar-hi alguna cosa útil, però era ple d’històries embafadores per entretenir els infants. Ja sabeu: orfes valents que enganyen els Xandrian, amassen diners, es casen amb princeses i viuen feliços menjant anissos.
Vaig sospirar i vaig tancar el llibre. En realitat ja m’havia imaginat que em passaria una cosa així. Fins al dia que els Xandrian van matar la meva família, jo sempre havia pensat que aquelles històries només eren contes infantils. Aquella mena de recerca no em portaria enlloc.
Em vaig acostar al taulell i vaig reflexionar una bona estona abans d’escriure una altra anotació al registre de sol·licituds. «Kvothe: la història de l’Orde Àmir. Orígens dels Àmir. Pràctiques dels Àmir.» Vaig arribar al final de la línia i, en comptes de començar-ne una altra, em vaig aturar i vaig mirar el secretari que era darrere el taulell.
—En realitat m’interessa qualsevol cosa sobre els Àmir —vaig dir.
—Ara estem molt enfeinats —va dir ell assenyalant la sala. Des de la meva arribada, hi havia entrat una altra dotzena d’estudiants—. Però et portarem alguna cosa de seguida que puguem.
Vaig tornar a la taula i em vaig posar a fullejar el llibre de contes infantils; després vaig fer el mateix amb el bestiari. Aquesta vegada vaig haver d’esperar molt més; estava llegint sobre l’estranya hibernació d’estiu del susquinià quan vaig notar que em donaven uns copets a l’espatlla. Em vaig girar esperant trobar un secretari amb una pila de llibres, o potser en Basil, que havia vingut a saludar-me. Em va sorprendre veure el mestre Lorren inclinant-se a sobre meu amb aquella túnica negra.
—Vine —em va dir en veu baixa, i em va fer un senyal perquè el seguís.
No sabia què passava, però vaig seguir en Lorren fora de la sala de lectura. Vam passar per darrere del taulell del secretari i vam baixar per una escala fins a una petita habitació amb una taula i dues cadires. Als Arxius hi havia moltes habitacions com aquella: eren racons de lectura pensats perquè els membres de l’Arcànum tinguessin un lloc per estudiar-hi en privat.
En Lorren va posar damunt la taula el registre de sol·licituds de la sala de Volums.
—Estava ajudant un dels nous secretaris i he vist la teva sol·licitud. T’interessen els Xandrian i els Àmir? —va preguntar.
Vaig assentir.
—La teva sol·licitud és per fer algun treball que t’hagi encarregat un dels professors?
Vaig estar a punt d’explicar-li la veritat. El que els havia passat als meus pares. La història que havia sentit a Tarbean.
Però per la reacció d’en Manet quan jo havia esmentat els Xandrian sabia que això seria una insensatesa. Jo tampoc no creia en els Xandrian fins que els vaig veure amb els meus ulls. Si algú m’hagués assegurat que els havia vist, hauria pensat que era boig.
Si l’hi digués, en Lorren pensaria, com a mínim, que era un ingenu, un nen insensat. De sobte vaig prendre consciència que em trobava en un dels temples de la civilització, parlant amb el mestre arxivista de la Universitat.
Això em feia veure les coses des d’una altra perspectiva. Tot d’una, les històries d’un ancià d’una taverna del Moll semblaven llunyanes i insignificants.
Vaig negar amb el cap.
—No, senyor. Només és per satisfer la meva curiositat.
—La curiositat m’inspira molt de respecte —va dir en Lorren en un to neutre—. Potser jo la puc satisfer en part. Els Àmir pertanyien a l’església quan l’imperi d’Àtur encara tenia força. El seu lema era Ivare enim euge, que significa més o menys «pel bé més gran». Eren en part cavallers errants i en part vigilants. Tenien poders judicials i podien exercir de jutges en tribunals religiosos i civils. Tots estaven exempts de la llei en graus diferents.
Quasi tot això, ja ho sabia.
—Però d’on van sortir? —vaig preguntar.
Era el màxim que gosava dir sense esmentar la història de l’Skarpi.
—Van evolucionar a partir de la figura del jutge itinerant —va explicar en Lorren—. Eren homes que recorrien l’imperi d’Àtur de poble en poble exercint la llei.
—Llavors, van sortir d’Àtur?
En Lorren em va mirar.
—De quin altre lloc volies que sortissin?
No gosava dir-li la veritat: que a causa de la història d’un vell sospitava que els Àmir podien tenir arrels molt més antigues que l’imperi d’Àtur. Que esperava que encara existissin en algun lloc del món.
En Lorren va interpretar el meu silenci com una resposta.
—Et donaré un consell —va dir amb serenitat—. Els Àmir són personatges dramàtics. Quan som petits, tots fem veure que som Àmir i que lluitem amb espases fetes amb vares de salze. És natural que els nens se sentin atrets per aquestes històries. —Em va mirar als ulls—. Tanmateix, els homes, els arcanistes, s’han de concentrar en el present. S’han de dedicar a assumptes pràctics.
Em va sostenir la mirada i va continuar parlant:
—Ets molt jove. Molta gent et jutjarà només per la teva edat. —Vaig inspirar, però ell va aixecar una mà—. No t’acuso de deixar-te portar per fantasies infantils. El que t’aconsello és que evitis que sembli que et deixes portar per fantasies infantils.
Em va dedicar una mirada equànime. La seva expressió era tan serena com sempre.
Vaig pensar en la manera com m’havia tractat l’Ambrose i vaig assentir. Vaig notar que em ruboritzava.
En Lorren va treure una ploma i va ratllar el que jo havia escrit al registre de sol·licituds.
—La curiositat m’inspira molt de respecte —va dir—, però no tothom pensa com jo. No vull que aquestes coses et compliquin el primer bimestre. Suposo que ja et resultarà prou difícil perquè a sobre tinguis aquesta preocupació addicional.
Vaig acotar el cap. Tenia la impressió que l’havia decebut.
—Ho entenc. Gràcies, senyor.