Trobar l’Èlodin no era una tasca fàcil. Tenia un despatx a la Clota, però pel que es veia no l’utilitzava mai. Vaig anar a Registres i Llistes, i vaig esbrinar que només ensenyava una matèria: Matemàtiques Improbables. Tanmateix, això no em va ajudar a localitzar-lo, ja que, segons el registre, l’hora de la classe era «ara», i el lloc, «a tot arreu».
Al final el vaig veure per pura xamba en un pati concorregut. Duia la túnica negra de mestre, la qual cosa no era gaire habitual. Em dirigia a la Mèdica per fer observació, però vaig decidir que m’estimava més arribar tard a classe que desaprofitar l’ocasió de parlar amb ell.
Quan vaig aconseguir obrir-me pas entre els estudiants i vaig arribar al seu costat, érem a la zona nord de la Universitat, en un camí ample de terra que s’endinsava al bosc.
—Mestre Èlodin —el vaig cridar—. Esperava poder parlar amb vós.
—Una esperança modesta —va fer ell sense afluixar el pas i sense mirar-me—. Hauries d’apuntar més alt. Els joves haurien de cremar d’ambició.
—Doncs aleshores, tinc l’esperança d’estudiar nomenament —vaig dir quan vaig ser al seu costat.
—Massa alt —va replicar ell amb naturalitat—. Torna-ho a intentar. Ha de ser alguna cosa intermèdia.
El camí feia un revolt i els arbres tapaven els edificis de la Universitat, que quedaven darrere nostre.
—Tinc l’esperança que m’accepteu com a estudiant —vaig provar una altra vegada—. I que m’ensenyeu el que us sembli.
L’Èlodin va parar en sec i es va girar cap a mi.
—Molt bé —va dir—. Vés-me a buscar tres pinyes. —Va traçar un cercle amb el polze i l’índex—. D’aquesta grandària, i que no els falti cap escata. —Va seure al bell mig del camí i amb un gest em va convidar a marxar—. Vés-hi. Corre.
Vaig arrencar a córrer cap als arbres. Vaig trigar uns cinc minuts a trobar tres pinyes de la grandària apropiada. Quan vaig tornar al camí els cabells se m’havien ben esbullat i anava ple d’esgarrinxades. L’Èlodin, no se’l veia per enlloc.
Vaig mirar al meu voltant, encantat; vaig maleir en veu alta, vaig deixar caure les pinyes i em vaig posar a córrer cap al nord pel camí. No vaig trigar gaire a atrapar el mestre, que passejava tranquil·lament tot contemplant els arbres.
—Bé, què has après? —em va demanar.
—Que voleu que us deixin en pau?
—Sí que ets ràpid. —Va estendre els braços amb teatralitat i va entonar—: Aquí s’acaba la lliçó! Aquí s’acaba la meva tutela acurada de l’E’lir Kvothe!
Vaig sospirar. Si marxava en aquell moment, encara arribaria a la classe a la Mèdica, però sospitava que allò podia ser una mena de prova. Potser l’Èlodin només volia estar segur que hi estava veritablement interessat abans d’acceptar-me com a estudiant. Això és el que sol passar a les històries: el jove ha de demostrar la seva dedicació a l’ancià ermità del bosc abans que ell se’n faci càrrec.
—Us puc fer unes preguntes? —vaig demanar.
—D’acord —va respondre ell, i va aixecar una mà amb el polze i l’índex recollits—. Tres preguntes. Amb la condició que després em deixis estar.
Vaig cavil·lar un moment.
—Per què no em voleu ensenyar?
—Perquè els Edena Ruh són uns estudiants pèssims —va respondre l’Èlodin amb brusquedat—. Tenen traça per memoritzar, però l’estudi del nomenament requereix un nivell de dedicació que els embrollaires com vosaltres rarament posseïu.
Em vaig enfurismar tant, i tan de pressa, que vaig notar com la sang n’acoloria la pell. El rubor va néixer a la cara i es va estendre pel pit i els braços. Fins i tot se’m van eriçar els pèls dels braços.
Vaig respirar fondo.
—Em sap greu que la vostra experiència amb els Ruh hagi estat insatisfactòria —vaig dir mesurant les meves paraules—. Permeteu-me assegurar-vos que…
—Oh, déus! —va exclamar l’Èlodin fent un sospir d’indignació—. I per si encara fos poc, llepaire. Et falta la força testicular necessària per estudiar amb mi.
Dins meu bullien paraules feridores. Les vaig dominar. L’Èlodin mirava de posar-me un parany.
—No em dieu la veritat —vaig dir—. Per què no em voleu ensenyar?
—Pel mateix motiu pel qual no vull tenir un cadell! —va cridar l’Èlodin agitant els braços com un pagès que intenta foragitar els corbs del sembrat—. Perquè ets massa baix per ser nomenador. Perquè tens els ulls massa verds. Perquè no tens el nombre de dits adequat. Torna quan hagis crescut i quan hagis trobat uns ulls decents.
Ens vam fitar una bona estona. Al final, va arronsar les espatlles i es va posar a caminar de nou.
—D’acord. Et mostraré per què.
Vam continuar pel camí cap al nord. L’Èlodin caminava tranquil·lament, recollint pedres de terra i llençant-les als arbres. Saltava per arrencar fulles de les branques més baixes i la túnica de mestre se li inflava de manera ridícula. De sobte es va aturar i es va quedar immòbil durant gairebé mitja hora, completament capficat examinant la falguera que oscil·lava a poc a poc, bressolada pel vent.
Jo em vaig mossegar la llengua. No vaig preguntar: «On anem?», ni «Què mireu?». Sabia centenars d’històries de joves que malbarataven preguntes o desitjos pel fet de parlar massa. Em quedaven dues preguntes i no les pensava malgastar.
Al final vam sortir del bosc i el camí va esdevenir una sendera que discorria per una vasta extensió de gespa i conduïa a una mansió immensa. Era més gran que l’Artificeria; tenia línies elegants, teulada de teules vermelles, finestres altes, portes d’arc i columnes. Hi havia fonts, flors, bardisses…
Però alguna cosa no encaixava del tot. A mida que ens acostàvem als reixats, vaig començar a dubtar que allò fos la residència d’un noble. Potser pel disseny dels jardins, o perquè la tanca de ferro forjat que els envoltava, de tres metres d’alçària, era, al meu judici expert de lladre, infranquejable.
Dos individus molt seriosos van obrir el reixat, i vam continuar pel camí fins a la porta principal de la mansió. L’Èlodin em va mirar.
—Has sentit parlar del Refugi?
Vaig negar amb el cap.
—Té altres noms: la Grallera, la Terrisseria…
El manicomi de la Universitat.
—És immens. Com…?
No vaig acabar la pregunta.
L’Èlodin va somriure: sabia que havia estat a punt d’enxampar-me.
—Jeremy —va dir a un home molt alt que estava plantat al costat de la porta—. Quants convidats tenim avui?
—A recepció us en donaran el nombre exacte, senyor —va dir en Jeremy, incòmode.
—Més o menys —va dir l’Èlodin—. Estem entre amics.
—Tres-cents vint? —digué l’home arronsant les espatlles—. Tres-cents cinquanta?
L’Èlodin va colpejar la porta gruixuda de fusta amb els nusos, i en Jeremy es va afanyar a obrir-la.
—Quants més n’hi cabrien si calgués? —li va preguntar l’Èlodin.
—Cent cinquanta més, sense problemes —va respondre en Jeremy estirant la porta—, i suposo que encara més si calgués.
—Ho veus, Kvothe? —L’Èlodin em va picar l’ullet—. Estem preparats.
L’entrada era enorme. Hi havia finestrals amb vitralls i sostres de volta. El terra era de marbre i estava tan polit que brillava com un mirall.
Hi regnava un silenci sepulcral. Jo no ho entenia. Al manicomi de Reftview, a Tarbean, que era molt més petit que aquell, hi havia tant de soroll que semblava un bordell ple de gats furiosos. Se sentia a un quilòmetre de distància per damunt de la bullícia de la ciutat.
L’Èlodin es va dirigir a un gran taulell on hi havia una jove.
—Per què no hi ha ningú fora, Emmie?
La jove va somriure, nerviosa.
—Avui estan massa agitats, senyor. Creiem que s’acosta una tempesta. —Va agafar un registre d’un prestatge—. A més, aviat hi haurà lluna plena. Ja sabeu el que passa.
—I tant. —L’Èlodin es va ajupir i es va començar a descordar els cordons de les sabates—. On han amagat en Whin aquesta vegada?
La jove va passar unes quantes pàgines del registre.
—A l’ala est del segon pis. Dos-cents quaranta-set.
L’Èlodin es va aixecar i va deixar les sabates damunt el taulell.
—Vigila-me-les, vols?
La jove va esbossar un somriure vague i va assentir.
Em vaig haver d’empassar unes quantes preguntes més.
—Pel que es veu, la Universitat inverteix molts diners aquí —vaig comentar.
L’Èlodin no em va fer cas; es va girar i va pujar, en mitjons, per una escala ampla de marbre. A continuació vam entrar a un passadís llarg i blanc als costats del qual hi havia portes de fusta. Per primera vegada vaig sentir els sorolls propis d’un lloc com aquell. Gemecs, sanglots, murmuris, crits… Tot molt feble.
L’Èlodin va arrencar a córrer i es va aturar; va relliscar per la superfície llisa de marbre i la túnica de mestre va ondular darrere seu. Després va repetir l’operació: una cursa curta, seguida d’un lliscament llarg amb els braços estesos per guardar l’equilibri.
Jo vaig continuar caminant al seu costat.
—Crec que els mestres trobarien altres usos més acadèmics per als fons de la Universitat.
L’Èlodin no em va mirar. Passa. Passa passa passa.
—Intentes que respongui preguntes que no fas. —Lliscada—. No te’n sortiràs.
—Vós intenteu que caigui al parany i us faci preguntes —vaig replicar—. El que faig és de justícia.
Passa passa passa. Lliscada.
—Digues, per què dimonis t’interesses tant per mi? —em va preguntar l’Èlodin—. A en Kilvin li caus molt bé. Per què no t’apuntes al seu carro?
—Crec que vós sabeu coses que no puc aprendre enlloc més.
—Com ara què?
—Coses que vull saber d’ençà que vaig veure per primera vegada com algú cridava el vent.
—El nom del vent, oi? —L’Èlodin va enarcar les celles. Passa. Passa. Passa-passa-passa—. Això és complicat. —Lliscaaada—. Què et fa pensar que jo sé cridar el vent?
—Ha estat un procés d’eliminació —vaig respondre—. Com que no hi ha cap mestre que ho faci, deu ser la vostra especialitat.
—Segons el teu raonament, aleshores també hauria d’ensenyar danses vernals, labor d’agulla i robatori de cavalls.
Vam arribar al final del passadís. A mitja lliscada, l’Èlodin va estar a punt de fer caure un individu enorme, ben cepat, que portava un llibre a la mà.
—Perdoneu-me, senyor —va dir el paio, encara que evidentment ell no n’havia tingut la culpa.
—Ei, Timothy! —va dir l’Èlodin assenyalant-lo amb un dit llarg—. Vine amb nosaltres.
L’Èlodin ens va guiar per un seguit de passadissos més curts i al final vam arribar a una porta gruixuda de fusta amb un plafó corredís a l’alçada dels ulls. L’Èlodin el va obrir i s’hi va abocar.
—Com està? —va preguntar.
—Callat —va respondre l’home—. Em sembla que no ha dormit gaire.
L’Èlodin va intentar obrir la porta; aleshores es va girar cap a en Timothy, es va posar seriós i va dir:
—L’heu tancat?
En Timothy passava l’Èlodin més d’un pam, i segurament pesava el doble que ell, però va empal·lidir de cop i volta quan el mestre, en mitjons, li va sostenir la mirada.
—No he estat jo, mestre Èlodin. És que…
L’Èlodin el va interrompre amb un gest brusc.
—Obre la porta.
En Timothy va treure un clauer.
L’Èlodin va continuar fulminant-lo amb la mirada.
—A l’Àlder Whin, no se l’ha de tancar. Pot anar i venir quan li vingui de gust. No cal posar-li res al menjar, llevat que ell ho demani expressament. Te’n faig responsable, Timothy Generoy. —L’Èlodin li va clavar un dit llarg al pit—. Si m’assabento que han sedat o lligat en Whin, et passejaré despullat pels carrers d’Imre com si fossis un poni rosa. —El va fitar—. Vés-te’n.
Ell va marxar tan de pressa com va poder sense arrencar a córrer.
L’Èlodin es girà cap a mi.
—Hi pots entrar, però no facis soroll ni moviments bruscos. No parlis si no et parla ell. I si parles, fes-ho en veu baixa. Entesos?
Vaig assentir i l’Èlodin va obrir la porta.
L’habitació no era el que jo esperava. Unes finestres altes hi deixaven entrar la llum, hi havia un llit gran i una taula amb cadires. Les parets, el sostre i el terra estaven folrats de tela blanca gruixuda, i això amortia fins i tot els sorolls més febles provinents del passadís. Les flassades havien estat retirades del llit i un home prim d’uns trenta anys hi estava embolcallat, arraulit a la paret.
L’Èlodin va tancar la porta i l’home, molt poqueta cosa, es va sobresaltar una mica.
—Whin! —va dir l’Èlodin en veu baixa, i s’hi va acostar—. Què ha passat?
L’Àlder Whin el va mirar amb els ulls molt oberts. Era un home molt prim, tenia el tors nu sota la flassada i els cabells esborrifats. Va parlar en veu baixa i una mica pastosa:
—Estava bé. Tot m’anava bé. Però la gent parlant, els gossos, les llambordes… Ara mateix no ho suporto.
En Whin es va enganxar a la paret i la flassada li va relliscar de les espatlles esprimatxades. Vaig veure que portava un guilde de plom penjat del coll. Aquell home era un veritable arcanista.
—Què hi fas, a terra? —li va preguntar l’Èlodin.
En Whin va mirar el llit; el pànic se li reflectia als ulls.
—Cauré —va dir molt fluixet, en un to entre esfereït i torbat—. I hi ha molles i llistons. Claus.
—Com et trobes ara? —va preguntar l’Èlodin amb amabilitat—. Vols tornar amb mi?
—Nooooo!
En Whin va fer un crit de desesperació, va tancar fort els ulls i es va cenyir la flassada. Amb aquella veu fina i aflautada, la súplica era encara més esgarrifosa que un alarit.
—Tranquil. T’hi pots quedar —va dir l’Èlodin—. Ja et vindré a veure un altre dia.
En sentir això, en Whin va obrir els ulls, nerviós.
—No portis el tro —va dir a corre-cuita. Va treure una mà prima de sota la flassada i va aferrar l’Èlodin per la camisa—. Però necessito un caçagats i plomablava, i també ossos. Ossos de pal.
—Te’ls portaré —el va tranquil·litzar l’Èlodin, i em va indicar amb gestos que sortís de l’habitació.
Vaig obeir.
Vam sortir i l’Èlodin va tancar la porta. Estava molt seriós.
—En Whin sabia on es ficava quan va esdevenir el meu giler —va dir, mentre es girava i enfilava el passadís—. Tu no ho saps. No saps res de la Universitat, dels perills que amaga. Creus que aquest lloc és una terra de fades, un parc infantil, però no és així.
—Exacte —vaig dir de males maneres—. Això és un parc infantil i tots els altres infants estan gelosos perquè a mi em van deixar jugar a «rebre fuetades i ser expulsat dels Arxius», i a ells no.
L’Èlodin va deixar de caminar i es va girar cap a mi.
—D’acord. Demostra’m que estic equivocat. Demostra’m que ho has pensat bé. Per què una Universitat amb menys de mil cinc-cents estudiants necessita un manicomi de la grandària del palau reial?
Vaig pensar a tota velocitat.
—Quasi tots els estudiants provenen de famílies adinerades —vaig respondre—. Han tingut una vida fàcil. Quan es veuen obligats a…
—No —em va interrompre l’Èlodin amb desdeny, i es va posar a caminar pel passadís—. És per allò que estudiem. Per la manera com exercitem la nostra ment.
—Aleshores, el xifratge i la gramàtica fan embogir la gent —vaig dir, tenint cura d’enunciar la frase com una afirmació.
L’Èlodin va deixar de caminar i va obrir la porta que tenia més a prop. El passadís es va omplir de crits de pànic: «… DINS MEU! són DINS MEU! SÓN DINS MEU! SÓN DINS MEU!». Vaig treure el cap per la porta i vaig veure un jove que es recargolava en un llit; estava lligat amb corretges de cuir pels canells, per la cintura, pel coll i pels turmells.
—La trigonometria i la lògica diagramada no provoquen això —va dir l’Èlodin mirant-me als ulls.
—SÓN DINS MEU! SÓN DINS MEU! SÓN DINS…! —Els crits van continuar. Eren com una salmòdia, com el lladruc inacabable i mecànic d’un gos a la nit— MEU! SÓN DINS MEU! SÓN DINS MEU! SÓN DINS…!
L’Èlodin va tancar la porta. Tot i que encara se sentien els crits dèbilment a través de la porta gruixuda, el silenci era astorador.
—Saps per què en diuen la Grallera, d’aquest lloc? —em va preguntar el mestre.
Vaig negar amb el cap.
—Perquè és aquí on et porten si estàs tocat de l’ala.
L’Èlodin va fer un somriure feréstec. Va deixar anar una riallada terrible.
L’Èlodin em va portar per una llarga sèrie de passadissos a una altra ala de la Terrisseria. Al final vam girar en una cantonada i vaig veure una cosa que no havia vist mai: una porta tota feta de coure.
L’Èlodin es va treure una clau de la butxaca i va obrir la porta.
—M’agrada passar per aquí quan torno al barri —va dir en to indiferent mentre obria—. Recullo el correu, rego les plantes i aquestes coses.
Es va treure un mitjó, hi va fer un nus i el va utilitzar per subjectar la porta, perquè no es tanqués.
—És un lloc agradable per venir de visita, però, saps… —Va estirar una mica la porta per assegurar-se que no es tancaria—. No hi tornaré.
El primer que em va cridar l’atenció de l’habitació era que hi havia un aire estrany. Al principi vaig creure que potser estava insonoritzada, com la de l’Àlder Whin, però en mirar al voltant vaig veure que les parets i el sostre eren de pedra grisa i nua. Aleshores vaig pensar que l’aire podia estar viciat, però quan vaig ensumar vaig sentir olor d’espígol i de roba neta. Gairebé notava una pressió a les orelles, com si fos sota l’aigua, tot i que no era el cas, és clar. Vaig agitar una mà davant de la meva cara per mirar si l’aire era diferent, més dens; però no ho era.
—Molest, oi? —Em vaig girar. L’Èlodin m’estava mirant—. Em sorprèn que ho hagis notat. Molt pocs ho noten.
Aquella habitació era millor que la de l’Àlder Whin. Tenia un llit amb dosser i cortines, un sofà molt tou, una prestatgeria buida i una taula gran amb diverses cadires. El més notable eren les finestres enormes, amb vista sobre els jardins. Hi havia un balcó, però no vaig veure per on s’hi anava.
—Guaita això —va dir l’Èlodin.
Va agafar una de les cadires de fusta, la va aixecar amb les dues mans, va girar sobre si mateix i la va llençar amb totes les seves forces contra una finestra. Em vaig arronsar, però en comptes d’un estrèpit terrible, només es va sentir un soroll feble de fusta en estellar-se. La cadira va caure a terra convertida en un munt de fusta i tapisseria.
—Em passava hores així —va dir l’Èlodin; va respirar fondo i va contemplar l’habitació amb nostàlgia—. Eren bons temps.
Em vaig acostar a les finestres per examinar-les. Eren més gruixudes del que és habitual, però no pas gaire. Semblaven normals, a banda d’unes febles vetes vermelles que les travessaven. Vaig examinar el marc de la finestra. També era de coure. Vaig mirar a poc a poc al meu voltant, em vaig fixar en les parets de pedra nua i vaig notar aquell aire estrany i aclaparador. Vaig veure que la porta ni tan sols tenia tirador a la part de dins, i tampoc no tenia pany. «Per què s’hauria de prendre algú la molèstia de fer una porta de coure?», vaig pensar.
Vaig decidir formular la segona pregunta:
—Com vau sortir d’aquí?
—Per fi! —va dir l’Èlodin amb un deix d’exasperació.
Es va deixar caure al sofà.
—Veuràs, vet aquí que una vegada Èlodin el Gran es va trobar tancat en una torre alta. —Va fer un gest per abastar tota l’habitació—. Li havien pres les eines: la moneda, la clau i l’espelma. A més, a la seva cel·la no hi havia cap porta. Ni finestres. —Les va assenyalar amb desdeny—. Fins i tot el nom del vent era fora del seu abast gràcies a les maquinacions hàbils dels seus captivadors.
L’Èlodin es va aixecar del sofà i va començar a passejar-se per l’habitació.
—Només hi havia pedra dura i llisa al seu voltant. Era una cel·la d’on ningú no havia aconseguit fugir mai.
L’Èlodin va deixar de passejar-se i va aixecar un dit amb un gest dramàtic.
—Però Èlodin el Gran coneixia els noms de totes les coses, i, per tant, totes les coses eren a les seves ordres —va recitar mentre es col·locava davant el mur gris, al costat de les finestres—. Va dir a la pedra: «TRENCA’T!», i la…
L’Èlodin va inclinar el cap a un cantó amb un gest de curiositat. Va mig aclucar els ulls.
—Merda, ho han canviat —va dir en veu baixa—. Bufa.
Es va apropar més a la paret i hi va posar una mà al damunt.
Vaig deixar que la meva atenció divagués. En Wil i en Sim tenien raó: a aquell home li faltava un bull. Què passaria si jo sortís corrents de l’habitació, esbotzés la porta i la tanqués? M’ho agrairien els altres mestres?
—Oh! —va exclamar de cop i volta l’Èlodin, esclafint una rialla—. No han estat gaire espavilats. —Es va allunyar un parell de passes de la paret—. CYAERBASALIEN.
La paret es va moure. Va onejar com una catifa penjada i espolsada amb un bastó. I llavors… es va esfondrar. Com aigua fosca abocada d’una galleda, tones de sorra grisa i fina van caure a terra y van cobrir els peus de l’Èlodin fins al tou de la cama.
La llum del sol i el cant dels ocells van inundar l’habitació. Allà on abans hi havia una paret gruixuda i sòlida ara hi havia un forat prou gran perquè hi passés un carro.
Però el forat no era obert del tot: el cobria un material verd. Semblava una xarxa bruta i embolicada, però era massa irregular per ser una xarxa. Més aviat semblava una teranyina gruixuda destrossada.
—Això no hi era abans —va comentar l’Èlodin, com si es disculpés, mentre desenterrava els peus—. La primera vegada va ser molt més impressionant, t’ho asseguro.
Em vaig quedar allà palplantat, atordit pel que acabava de veure. Allò no era simpatia. Mai no havia vist res de semblant. Només podia pensar en les paraules de la història que tantes vegades havia sentit: «I Tàborlin el Gran va dir a la pedra: “TRENCA’T!”, i la pedra es va trencar…».
L’Èlodin va arrencar una de les potes de la cadira i la va utilitzar per donar cops a aquella pel·lícula verda i embolicada que cobria l’orifici. La teranyina es va trencar amb facilitat per uns llocs i es va esmicolar per altres. Als llocs on era més gruixuda, l’Èlodin va utilitzar la pota de la cadira com a palanca per fer-ne caure els bocins. Quan es doblegava o es trencava, la teranyina lluïa a la llum del sol. «Més coure», vaig pensar. Hi havia vetes de coure que travessaven els blocs de pedra de la paret.
L’Èlodin va tirar a terra la pota de la cadira i va treure el cap per l’orifici. Des de la finestra, vaig veure com es repenjava a la barana blanca de pedra del balcó.
El vaig seguir. Així que vaig sortir al balcó, l’aire va deixar de semblar tan estranyament dens.
—Dos anys —va dir l’Èlodin, tot contemplant els jardins—. Podia veure aquest balcó, però no hi podia sortir. Podia veure el vent, però no podia sentir-lo, ni notar-lo a la cara.
Va passar una cama per damunt la barana de pedra i hi va seure a sobre; després va saltar al tros de teulada plana que hi havia a sota. Es va allunyar de l’edifici caminant per la teulada.
Jo també vaig saltar la barana i vaig seguir el mestre fins a la vora de la teulada. Només érem a una alçada d’uns sis metres, però els jardins i les fonts que s’estenien en totes direccions componien un paisatge espectacular. L’Èlodin es va quedar dempeus perillosament a prop de la vora, amb la túnica de mestre ondulant al seu voltant com una bandera negra. La veritat és que oferia una imatge impressionant, si no et fixaves en el fet que encara duia un mitjó.
Em vaig posar al seu costat, a la vora de la teulada. Sabia quina havia de ser la tercera pregunta.
—Què he de fer —vaig preguntar— per estudiar nomenament amb vós?
L’Èlodin em va mirar amb un gest serè, com si m’avalués.
—Salta —va dir—. Salta d’aquesta teulada.
Llavors vaig comprendre que tot allò havia estat una prova. L’Èlodin m’havia estat mesurant d’ençà que ens havíem vist per primera vegada. Sentia, malgrat seu, respecte per la meva tenacitat, i l’havia sorprès que hagués notat alguna cosa estranya en l’aire de l’habitació. Estava a punt d’acceptar-me com a alumne.
Però necessitava més, una prova de la meva entrega. Una demostració. Un acte de fe.
Mentre era allà, em va venir al cap un fragment de relat: «Així doncs, Tàborlin va caure, però no es va lliurar a la desesperació. Perquè coneixia el nom del vent, i el vent va obeir-lo. El va bressolar i el va acariciar. El va baixar suaument, com si fos un borrissol de card, i va deixar-lo dret a terra amb la dolçor del petó d’una mare».
L’Èlodin sabia el nom del vent.
Mirant-lo als ulls, vaig saltar des de la vora de la teulada.
L’expressió de l’Èlodin era meravellosa. Mai no he vist un home tan sorprès. En caure, vaig girar una mica sobre mi mateix, i l’Èlodin no va sortir del meu camp de visió. Vaig veure com aixecava lleugerament una mà, com si fes un intent tardà de subjectar-me.
Em vaig sentir ingràvid, com si surés.
I aleshores vaig caure a terra. No pas suaument, com es posa una ploma, sinó amb duresa. Com un maó en topar amb les llambordes d’un carrer. Vaig aterrar d’esquena, amb el braç esquerre sota el cos. Quan el cap va topar amb el terra, se’m va enfosquir la visió i tot l’aire em va sortir de sobte dels pulmons.
No vaig perdre el coneixement. Em vaig quedar allà estirat, sense respiració i incapaç de moure’m. Recordo que vaig pensar, convençut, que era mort. Que era cec.
Al final vaig recuperar la visió i la claror sobtada del cel blau em va fer parpellejar. Em feia molt de mal una espatlla i notava el gust de la sang a la boca. No podia respirar. Vaig intentar rodolar sobre mi mateix per alliberar el braç, però el meu cos no m’obeïa. M’havia trencat el coll… l’esquena…
Al cap d’uns moments llargs i aterridors, vaig aconseguir fer una inspiració, i després una altra. Vaig exhalar un sospir d’alleujament i vaig comprendre que com a mínim tenia una costella trencada a més de tota la resta, però vaig bellugar una mica els dits de les mans, i després els dels peus. Funcionaven. No m’havia partit la columna vertebral.
Mentre era allà estirat, calibrant la meva sort i les costelles que tenia trencades, l’Èlodin va aparèixer al meu camp de visió. Va abaixar els ulls cap a mi.
—L’enhorabona. Això ha estat la cosa més estúpida que he vist en ma vida —va dir, amb una expressió que era una barreja de respecte, por i incredulitat—. En ma vida.
I aleshores vaig decidir dedicar-me a l’art noble de l’artifici. No em quedaven gaires opcions. Abans d’ajudar-me a anar coixejant a la Mèdica, l’Èlodin em va deixar clar que una persona prou estúpida per saltar des d’una teulada era massa insensata perquè ell li deixés subjectar una cullera en la seva presència, i molt menys estudiar una cosa tan «profunda i volàtil» com el nomenament.
Tot i així, el refús de l’Èlodin no em va decebre gaire. Tant si era màgia de conte com si no, no m’entusiasmava la idea d’estudiar amb un home la primera lliçó del qual m’havia deixat amb tres costelles trencades, una commoció cerebral lleu i una espatlla dislocada.