Assegut a la Pedra Fita, en Bast intentava tenir les mans quietes sobre la falda. Havia respirat quinze vegades d’ençà que en Kvothe havia deixat de parlar, i el silenci innocent que s’havia format com una llacuna transparent al voltant de tots tres començava a enfosquir-se i esdevenir una altra mena de silenci. En Bast va respirar una altra vegada, setze, i es va preparar per al moment l’arribada del qual temia.
No seria just dir que en Bast no tenia por de res, perquè només els bojos i els sacerdots no tenen mai por. Però és cert que hi havia molt poques coses que el trasbalsaven. Les altures, per exemple, no li agradaven gaire. I les tempestes torrencials d’estiu que hi havia en aquella regió, que tenyien el cel de negre i destrossaven els roures d’arrels profundes, el feien sentir incòmodament petit i impotent.
Però en el fons res no l’espantava: ni les tempestes, ni les escales altes, ni els escrals. En Bast era valent a força de no tenir por. No hi havia res que el fes empal·lidir, i si empal·lidia, no era per gaire estona.
Bé, no li agradava la idea que li fessin mal, és clar. Que li clavessin una eina de ferro o el cremessin amb brases de carbó, per exemple. Però el fet que no li agradés la idea de veure la seva sang fora del seu cos no significava que temés aquelles coses. Senzillament, s’estimava més evitar-les. Per témer de debò alguna cosa l’has de meditar. I com que no hi havia res que inquietés en Bast d’aquella manera, no hi havia res que el seu cor temés de debò.
Però els cors poden canviar. Deu anys enrere, en Bast havia relliscat quan s’enfilava a un renel alt per collir fruita per a una noia que li agradava. Després de relliscar, es va quedar penjat un minut, de cap per avall, i va caure. En aquell llarg minut, va arrelar dins seu una petita por, i des d’aleshores no l’havia abandonat.
De la mateixa manera, ara en Bast havia agafat una altra por. Feia un any, era tan temerari com ho pot arribar a ser un home assenyat, però ara en Bast tenia por del silenci. No pas del silenci normal causat, senzillament, per l’absència de coses que es mouen i que fan soroll. En Bast tenia por del silenci pregon i cansat que es produïa de vegades al voltant del seu mestre i que l’embolcallava com una mortalla invisible.
En Bast va tornar a respirar: disset. Es va controlar per no recargolar-se les mans mentre esperava que aquell silenci pregon envaís l’habitació. Va esperar que cristal·litzés i ensenyés les dents a les extremitats de la quietud freda que s’havia apilat a la Pedra Fita. Sabia de quina manera apareixia, com la glaçada en una matinada d’hivern, endurint l’aigua acumulada a les roderes dels carros.
Però abans que en Bast pogués tornar a respirar, en Kvothe es va redreçar al seient i va fer un senyal al Cronista perquè deixés la ploma. En Bast va estar a punt de plorar en notar que el silenci es dispersava, com un ocell fosc que, espantat, alça el vol.
En Kvothe va fer un sospir, entre molest i resignat.
—He d’admetre —va dir— que no sé ben bé com abordar la part de la història que ve ara.
En Bast, tement que el silenci es prolongués gaire més, va dir amb un fil de veu:
—Per què no et limites a parlar primer del més important? Després pots retrocedir i esmentar altres coses, si cal.
—Ni que fos senzill —va dir en Kvothe amb aspresa—. Què és el més important? La meva màgia o la meva música? Els meus triomfs o les meves insensateses?
A en Bast li van pujar els colors a la cara i es va mossegar els llavis.
En Kvothe va deixar anar l’aire de cop i volta.
—Perdona’m, Bast. És un bon consell, com solen ser tots els teus consells aparentment necis. —Va apartar la cadira de la taula—. Però abans de continuar, el món real m’imposa certes obligacions que no puc continuar eludint. Em voleu disculpar un moment?
El Cronista i en Bast es van aixecar també, van estirar les cames i van atendre també les seves necessitats. En Bast va encendre els llums.
En Kvothe va treure més formatge, pa i unes salsitxes molt especiades. Van menjar i van fer algun intent feble d’entaular una conversa superficial, però estaven distrets, pensant en la història.
En Bast es va cruspir la meitat de tot. El Cronista també va menjar, però no tant. En Kvothe va fer un parell de queixelades abans de dir:
—Endavant, doncs. Música i màgia. Triomf i insensatesa. Penseu. Què necessita la nostra història? Quin element vital hi falta?
—Dones, Reshi —va dir en Bast de seguida—. Hi ha una escassetat tremenda de dones.
En Kvothe va somriure.
—«Dones» no, Bast. Una dona. La dona. —En Kvothe va mirar el Cronista—. N’has sentit algunes coses, no ho dubto. Jo t’explicaré la veritat sobre ella. Encara que temo no estar a l’altura del repte.
El Cronista va agafar la ploma, però no va tenir temps de sucar-la al tinter, que en Kvothe va aixecar una mà.
—Abans de començar, deixeu-me dir una cosa. He relatat històries en el passat, he pintat imatges amb paraules, he dit grans mentides i veritats encara més dures. Una vegada vaig cantar colors a un cec. Set hores vaig tocar, però al final va dir que els veia: verd, vermell i daurat. Allò, crec, va ser més fàcil que això. Tractar que l’entengueu descrivint-la només amb paraules. Vosaltres no l’heu vist mai ni heu sentit la seva veu. No ho podeu entendre.
En Kvothe va fer un gest al Cronista perquè agafés la ploma.
—Tot i així, ho intentaré. Ella és ara als bastidors, a punt d’aparèixer en escena. Preparem l’escenari per a la seva entrada…