Era passada la mitjanit quan en Kote va arribar a Newarre car-regant el cos inert del Cronista sobre les seves espatlles lacerades. Tot i que les cases i les botigues del poble eren a les fosques i en silenci, la Pedra Fita era plena de llum.
En Bast s’estava dret a la porta i gairebé ballava d’irritació. Quan va veure la figura que s’acostava va sortir al carrer a corre-cuita, agitant enrabiat un tros de paper.
—Una nota? Surts d’amagat i em deixes una nota? —va xiuxiuejar enfadat—. Què sóc jo, una meuca de moll?
En Kote es va girar i va deixar el cos inert del Cronista als braços d’en Bast.
—Sabia que discutiries amb mi, Bast.
En Bast va sostenir el Cronista sense dificultats.
—Ni tan sols és una bona nota. «Si estàs llegint això vol dir que segurament sóc mort.» Quina mena de nota és aquesta?
—No l’havies de trobar fins al matí —va dir en Kote amb veu cansada mentre començaven a caminar pel carrer en direcció a la fonda.
En Bast va observar l’home que portava com si s’hi acabés de fixar.
—Qui és aquest? —El va sacsejar una mica, mirant-lo encuriosit, abans de carregar-se’l sobre una espatlla com si fos un sac de xarpellera.
—Un paio amb mala sort que era al camí per casualitat en el moment equivocat —va dir en Kote en to desdenyós—. No el sacsegis gaire. És possible que tingui el cap una mica fluix.
—Sigui com sigui, què dimonis has anat a fer? —va demanar en Bast mentre entraven a la fonda—. Si deixes una nota almenys m’hauries de dir què…
En Bast va fer uns ulls com unes taronges en veure en Kote a la llum de l’hostal, pàl·lid i brut de sang i pols.
—Amoïna’t si vols —va dir en Kote secament—. És tan greu com sembla.
—Has sortit a buscar-los, oi? —va xiuxiuejar en Bast, i aleshores va obrir molt els ulls—. No. Et vas quedar un tros del que en Carter va matar. No m’ho puc creure. M’has mentit. A mi!
En Kote va sospirar mentre pujava fatigosament l’escala.
—Estàs enfadat per la mentida o perquè no te n’has adonat? —va preguntar.
—Estic enfadat perquè has pensat que no podies confiar en mi —va balbucejar en Bast.
Van deixar la conversa en suspens mentre obrien una de les moltes habitacions buides del segon pis, desvestien el Cronista i l’acotxaven en un llit ben còmode. En Kote va deixar a terra la cartera i el sarró de l’home.
En tancar la porta de l’habitació darrere seu, en Kote va dir:
—Confio en tu, Bast, però no volia que t’arrisquessis. Sabia que me’n podia encarregar.
—T’hauria pogut ajudar, Reshi —va replicar en Bast, ressentit—. Prou que ho saps.
—Encara em pots ajudar, Bast —digué en Kote. Es va dirigir a la seva habitació i es va deixar caure sobre la vora del llit estret—. M’has de suturar les ferides. —Va començar a descordar-se la camisa—. Ho faria jo mateix, però em costaria arribar a la part de dalt de les espatlles i a l’esquena.
—No diguis bestieses, Reshi. Ja ho faré jo.
En Kote va indicar la porta amb un gest.
—El meu material és al soterrani.
En Bast va fer un gest de menyspreu.
—Faré servir les meves agulles, moltes gràcies. Os del bo, del de tota la vida. Res de les teves porqueries de ferro oscades, que t’apunyalen com petites estelles d’odi. —Es va estremir—. Rierol i pedra, fa feredat veure com sou de primitius. —En Bast es va afanyar a sortir de l’habitació deixant la porta oberta.
En Kote es va treure la camisa a poc a poc, fent ganyotes i aspirant l’aire entre les dents quan la sang seca s’enganxava i li estirava les ferides. La seva cara va recuperar l’estoïcisme quan en Bast va tornar amb una palangana d’aigua i va començar a rentar-lo.
Quan va treure la sang seca, es va fer visible tot un seguit de talls llargs i rectes que s’obrien, vermells, sobre la pell clara de l’hostaler, com si l’haguessin ferit amb una navalla de barber o amb un tros de vidre trencat. En total potser n’hi havia una dotzena, quasi tots a la part de dalt de les espatlles i uns quants a l’esquena i als braços. Un començava a la coroneta i baixava per la pell del crani per acabar darrere l’orella.
—Em pensava que no sagnaves, Reshi —va dir en Bast—. Ja saps, el Sense Sang.
—No et creguis tot el que sents a les històries, Bast. Diuen mentides.
—Bé, no estàs tan malament com em pensava, ni de bon tros —va dir en Bast, netejant-se les mans—. Encara que, en justícia, hauries d’haver perdut un tros d’orella. Que potser estaven ferits, com el que va atacar en Carter?
—No m’ho ha semblat —va dir en Kote.
—Quants n’hi havia?
—Cinc.
—Cinc? —va dir en Bast, esgarrifat—. Quants n’ha mort l’altre?
—N’ha distret un durant una estona —va respondre en Kote amb generositat.
—Anpauen, Reshi —va dir en Bast, sacsejant el cap mentre enfilava una agulla d’os amb un fil més prim i més fi que el de tripa—. Hauries de ser mort. Hauries de ser mort dos cops.
En Kote va arronsar les espatlles.
—No és pas la primera vegada que hauria de ser mort, Bast. Ho tinc per la mà, això de no morir.
En Bast es va concentrar en la feina.
—Ara et courà una mica —va dir movent les mans amb una delicadesa estranya—. Sincerament, Reshi, no sé com t’ho has fet per sobreviure fins ara.
En Kote va arronsar altre cop les espatlles i va tancar els ulls.
—Jo tampoc, Bast —va dir amb una veu cansada i apagada.
Al cap d’unes hores, es va obrir una mica la porta de l’habitació d’en Kote i en Bast hi va treure el cap. En sentir només una respiració lenta i compassada, el jove hi va entrar de puntetes, es va acostar al llit i es va inclinar sobre l’home adormit. En Bast li va observar el color de les galtes, li va olorar l’alè i li va tocar suaument el front, el puny i el sot entre les clavícules.
Va acostar una butaca al llit, hi va seure i es va quedar contemplant el seu mestre i escoltant com respirava. Després va estirar un braç i li va apartar els cabells rebels i rojos de la cara, tal com faria una mare amb el fill adormit. Llavors va entonar en veu baixa una melodia cadenciosa i estranya, gairebé una cançó de bressol:
Que n’és, d’estrany, veure encendre’s un mortal
i després afeblir-se dia a dia,
sabent que és esca la seva ànima esclatant
i que el vent farà allò que volia.
Si jo pogués, el meu foc et prestaria,
el teu parpelleig, què auguraria?
La veu d’en Bast es va anar apagant, i el jove es va quedar allà assegut, immòbil, observant la respiració silenciosa del seu mestre durant les llargues hores fosques de la matinada.