Imre es trobava a gairebé tres quilòmetres de la Universitat, a la riba oriental del riu Omethi. Com que només era a dos dies de camí de Tarbean amb cotxe ràpid, molts nobles, polítics i cortesans adinerats hi tenien la seva llar. Era convenientment a prop del centre governatiu de la Mancomunitat, però al mateix temps era a una distància prou bona de la pudor de peix podrit, de brea calenta i de vòmit de mariners borratxos.
Imre era un refugi per als artistes. Hi havia músics, dramaturgs, escultors, ballarins i practicants d’un centenar d’altres arts menors, fins i tot de l’art més modest de tots: la poesia. Els actors acudien a Imre perquè la ciutat oferia el que més anhela qualsevol artista: un públic acomodat que apreciï l’art.
Imre també es beneficiava de la proximitat de la Universitat. L’accés a les canonades i les làmpades de simpatia millorava la qualitat de l’aire de la ciutat. Era fàcil aconseguir vidre de qualitat, de manera que les finestres i els miralls eren moneda corrent. No era gaire complicat obtenir ulleres i altres lents, tot i que no eren gens barates.
Malgrat tot això, les dues poblacions no es tenien gaire afecte. A la major part dels ciutadans d’Imre no els agradava la idea d’un miler de ments que joguinejaven amb forces fosques que valia més deixar estar. Quan se sentia parlar el ciutadà mitjà era fàcil oblidar que en aquell racó del món no havien vist cremar cap arcanista des de feia gairebé tres-cents anys.
Cal dir que la Universitat també sentia un vague menyspreu per la població d’Imre, i la qualificava de desenfrenada i decadent. Les arts que a Imre es consideraven tan elevades, a la Universitat es tenien per frívoles. Sovint se sentia dir que els estudiants que abandonaven la Universitat «havien travessat el riu»; implícitament això significava que les ments que eren massa febles per als estudis acadèmics s’havien de dedicar a joguinejar amb les arts.
En realitat, la gent era hipòcrita a totes dues ribes del riu. Els estudiants universitaris es queixaven dels músics frívols i dels actors informals, i després feien llargues cues i pagaven per veure’n les actuacions. Els veïns d’Imre protestaven de les arts antinaturals que es practicaven a tres quilòmetres de la ciutat, però quan un aqüeducte s’esfondrava o algú es posava malalt de sobte, no dubtaven a cridar enginyers i metges educats a la Universitat.
En general, era una treva molesta i que venia de lluny: totes dues parts es queixaven alhora que mantenien una tolerància reticent. Al capdavall, aquella gent tenia la seva utilitat, senzillament no els agradava que una filla es casés amb un dels altres…
Atès que Imre era un refugi per a la música i el teatre, potser pensareu que jo hi passava molt de temps, però res no podria ser més lluny de la veritat. Només havia estat a Imre una vegada. En Wilem i en Simmon m’havien portat a un hostal on tocava un trio de músics professionals: llaüt, flauta i tambor. Vaig demanar una gerra de cervesa petita que em va costar mig penic i em vaig relaxar, disposat a gaudir d’una vetllada amb els amics…
Però no vaig poder. Pocs minuts després que comencés a sonar la música, gairebé vaig sortir corrents del local. Dubto molt que pugueu entendre per què, però suposo que si vull que això tingui algun sentit, us ho hauré d’explicar.
No suportava sentir música i no formar-ne part. Era com veure la dona que estimes anant-se’n al llit amb un altre home. No. No ben bé. Era com…
Era com els llaminers que havia vist a Tarbean. La resina de denner era del tot il·legal, és clar, però hi havia parts de la ciutat on això no importava. La resina es venia embolicada en paper encerat, com les piruletes o els caramels. El fet de mastegar-la t’omplia d’eufòria. De felicitat. De satisfacció.
Però passades unes hores estaves tremolant, dominat per una necessitat desesperada de consumir-ne més, i aquella ànsia empitjorava com més temps feia que en consumies. Un cop, a Tarbean, vaig veure una jove de no més de setze anys amb els reveladors ulls enfonsats i les dents exageradament blanques dels addictes perduts. Estava demanant un «caramel» de resina a un mariner, que es divertia sostenint-lo fora del seu abast i que deia a la noia que l’hi donaria si es despullava i ballava per a ell allà mateix, al bell mig del carrer.
La noia ho va fer, sense que li importés qui la podia veure, sense que li importés que fos gairebé el Solstici d’Hivern i que al carrer hi hagués deu centímetres de neu. Es va treure la roba i va ballar desenfrenadament; les pàl·lides extremitats li tremolaven, i els seus moviments eren patètics i espasmòdics. Aleshores, quan el mariner va riure i va fer que no amb el cap, ella va caure de genolls a la neu, suplicant i sanglotant, aferrant-se desesperadament a les cames del mariner, prometent-li que faria qualsevol cosa que li demanés, qualsevol cosa…
Aquest era el meu sentiment quan sentia tocar uns músics. No ho podia suportar. L’absència diària de la música era com un mal de queixal al qual m’havia acostumat. Hi podia viure. Però no suportava veure com agitaven davant meu l’objecte del meu desig.
Per tant, vaig evitar anar a Imre fins que el problema de la matrícula del segon bimestre em va obligar a travessar de nou el riu. M’havia assabentat que en Devi era la persona que concedia préstecs a tothom, per molt desesperades que fossin les circumstàncies.
Així, vaig travessar l’Omethi pel pont de pedra i em vaig encaminar a Imre. Per arribar al negoci d’en Devi calia enfilar un carreró i pujar per una escala estreta que hi havia darrere una carnisseria. Aquella part d’Imre em va recordar la Ribera de Tarbean. L’olor embafadora de greix ranci provinent de la carnisseria va fer que agraís la fresca brisa tardorenca.
Vaig vacil·lar davant la porta gruixuda i vaig mirar el carreró. Estava a punt de ficar-me en un afer perillós. Un prestador ceàldic et podia portar a judici si no li tornaves el préstec. Un gaelet senzillament feia que t’apallissessin, o que et robessin, o totes dues coses. El que estava fent no era intel·ligent. Estava jugant amb foc.
Però no tenia alternativa. Vaig respirar fondo, vaig quadrar les espatlles i vaig trucar a la porta.
Em vaig eixugar els palmells suats a la capa, amb l’esperança de tenir-los raonablement secs quan fes una encaixada a en Devi. A Tarbean havia après que la millor manera de tractar amb aquella mena de gent era aparentar seguretat i confiança. La seva feina consistia a aprofitar-se de la feblesa dels altres.
Vaig sentir com descorrien un forrellat pesant; aleshores la porta es va obrir i vaig veure una jove amb els cabells llisos i de color ros rogenc que emmarcaven una carona de follet. La noia em va somriure, molt bufona.
—Sí?
—Busco en Devi —vaig dir.
—Ja l’has trobat —em va respondre—. Passa.
Vaig entrar; ella va tancar la porta i va córrer el forrellat. L’habitació no tenia finestres, però estava ben il·luminada i feia olor d’espígol; això representava un canvi agradable respecte de la pudor del carreró. Hi havia tapissos a les parets, però els únics mobles eren un petit escriptori, una prestatgeria i un llit gran amb dosser amb les cortines corregudes.
—Si us plau —va dir la jove assenyalant l’escriptori—. Seu.
Va seure darrere l’escriptori i hi va entrellaçar les mans al damunt. Quan vaig veure com caminava vaig rectificar respecte de la seva edat. L’havia calculat malament per la seva baixa estatura, però tot i així, no podia tenir gaire més de vint anys i escaig, i això no era el que jo esperava trobar.
La Devi va pestanyejar amb gràcia.
—Necessito un préstec —vaig dir.
—Què et sembla si primer em dius el teu nom? —Va somriure—. Tu ja saps el meu.
—Kvothe.
—De debò? —Va enarcar una cella—. M’han explicat un parell de coses de tu. —Em va mirar de dalt a baix—. Em pensava que series més alt.
Jo hauria pogut dir el mateix. Allò m’havia agafat per sorpresa. M’havia preparat per enfrontar-me amb un malfactor musculós i unes negociacions carregades d’amenaces mal dissimulades i bravates. No sabia com reaccionar davant aquella nena innocent i riallera.
—Què t’han explicat? —vaig preguntar per omplir el silenci—. Espero que res de dolent.
—Coses bones i coses dolentes. —Va somriure—. Però cap d’avorrida.
Vaig entrellaçar les mans per tenir-les quietes.
—Bé, què cal fer exactament?
—No ets gaire bromista, oi? —va dir ella, fent un breu sospir de decepció—. No està malament: directament al gra. Quant necessites?
—Només un talent —vaig respondre—. Vuit iotes, per ser exactes.
Ella va sacsejar el cap amb serenitat, agitant els seus cabells de color ros rogenc.
—Em temo que no pot ser. No em compensa fer préstecs tan petits.
Vaig corrugar les celles.
—Quina quantitat et compensa?
—Quatre talents. És el mínim.
—I els interessos?
—Cinquanta per cent cada dos mesos. Així doncs, si vols manllevar el mínim, seran dos talents al final del bimestre. Pots cancel·lar tot el deute per sis si vols. Però fins que jo recuperi el capital inicial, m’has de pagar dos talents cada bimestre.
Vaig assentir; no estava gaire sorprès. Era més o menys quatre vegades el que hauria cobrat fins i tot el prestador més cobdiciós.
—Però estaria pagant interessos per uns diners que en realitat no necessito.
—No —va dir ella mirant-me als ulls amb serietat—. Estaries pagant interessos per uns diners que hauries manllevat. Aquest és el tracte.
—I no em pots prestar dos talents? —vaig proposar—. Així, al final…
La Devi va moure les mans per interrompre’m.
—No som aquí per regatejar. Només t’informo de les condicions del préstec. —Va somriure com si es disculpés—. Perdona’m si no ho he deixat clar des del començament.
Vaig observar la postura de les seves espatlles, com em mirava als ulls.
—D’acord —vaig dir, resignat—. On he de firmar?
La Devi em va mirar sense entendre’m i va arrufar lleugerament el front.
—No has de firmar res. —Va obrir un calaix i en va treure una ampolleta marró amb tap de vidre. Va posar una agulla de cap llarga al costat de l’ampolleta, sobre l’escriptori—. Només necessito una mica de sang.
Em vaig quedar paralitzat a la cadira, amb els braços als costats.
—No t’amoïnis —em va tranquil·litzar la Devi—. L’agulla és neta. Només en necessito tres gotes.
Al final vaig recuperar la parla:
—Ho dius de broma, oi?
La Devi va decantar el cap, i un lleu somriure li va arrissar una de les comissures de la boca.
—No ho sabies? —em va preguntar, astorada—. Aquí no sol entrar ningú que no sàpiga de què va això.
—La veritat és que em costa creure que algú…
Em vaig aturar, sense saber què dir.
—No ho fa tothom —em va tallar—. Acostumo a treballar amb estudiants i exestudiants. La gent d’aquest costat del riu em prendria per una mena de bruixa, un dimoni o alguna cosa per l’estil. Els membres de l’Arcànum saben molt bé per què els demano sang i què és el que en puc fer.
—Tu també ets membre de l’Arcànum?
—Exmembre —va dir ella, i el somriure se li va desdibuixar una mica—. Vaig arribar a Re’lar abans de deixar la Universitat. En sé prou perquè, amb una mica de la teva sang en poder meu, no et puguis amagar mai de mi. Et trobaria a qualsevol lloc.
—Entre altres coses —vaig dir, incrèdul. Pensava en el model de cera que havia fet d’en Hemme al principi del bimestre, i només havia utilitzat un cabell; la sang era molt més eficaç per crear un vincle—. Em podries matar.
La Devi em va mirar amb franquesa.
—Per ser la nova estrella de l’Arcànum, ets molt estúpid. Pensa-t’ho bé. Continuaria en el meu negoci si tingués per costum cometre males pràctiques?
—N’estan al corrent els mestres?
La Devi va riure.
—Pel cos de Déu, és clar que no. Ni l’algutzir, ni el bisbe, ni la meva mare. —Es va assenyalar el pit i després em va assenyalar a mi—. Jo ho sé i tu ho saps. Amb això sol haver-n’hi prou per assegurar una bona relació de feina entre tots dos.
—I quan no n’hi ha prou? —vaig preguntar—. Què passa si no tinc els teus diners al final del bimestre? Llavors, què?
La Devi va obrir les mans i va arronsar les espatlles amb indiferència.
—Aleshores arribem a algun acord entre tots dos. Com persones raonables. Treballes per a mi, per exemple. Em reveles secrets. Em fas favors. —Va somriure i em va mirar a poc a poc amb un gest provocatiu, rient de la meva torbació—. Si anessin mal dades i et mostressis molt poc col·laborador, jo podria vendre la teva sang a algú per recuperar les pèrdues. Tothom té enemics. —Va tornar a arronsar les espatlles amb despreocupació—. Però les coses mai no han arribat a aquest punt. Generalment n’hi ha prou amb l’amenaça per posar la gent a ratlla.
Va observar l’expressió del meu rostre i va baixar una mica les espatlles.
—Au, va —va dir amb suavitat—. Has entrat aquí creient que hi trobaries un gaelet groller amb cicatrius als nusos. Estaves disposat a cloure un tracte amb algú disposat a carregar-te de cops si et retardaves un sol dia. La meva manera de treballar és millor. Més senzilla.
—Això és una bogeria —vaig dir posant-me dempeus—. De cap manera.
L’expressió riallera de la Devi se li va esborrar del rostre.
—No et precipitis —va dir sense dissimular que s’estava enutjant—. Et comportes com un pagès que creu que intento comprar-li l’ànima. Només és una mica de sang perquè et pugui seguir la pista. És com una garantia. —Va fer un gest tranquil·litzador amb totes dues mans, com si allisés l’aire—. Molt bé, farem una cosa. Et deixo manllevar la meitat del mínim. —Em va mirar amb actitud expectant—. Dos talents. Et sembla millor així?
—No —vaig respondre—. Disculpa’m per haver-te fet perdre el temps, però no ho puc fer. Hi ha algun altre gaelet per aquí?
—I tant —va replicar ella amb fredor—, però no estic gaire disposada a donar-te aquesta mena d’informació. —Va decantar el cap—. Per cert, avui és Calafoc, oi? No necessites els diners de la matrícula per demà abans del migdia?
—Ja els trobaré tot sol —li vaig etzibar.
—Segur que sí, tan llest com ets. —La Devi va fer un gest amb el dors de la mà per indicar-me que marxés—. Te’n pots anar quan vulguis. Recorda’t de la Devi d’aquí a dos mesos, quan algun facinerós t’arrenqui les dents a puntades de peu.
Vaig marxar de casa de la Devi i vaig fer una passejada pels carrers d’Imre, nerviós i irritat, mirant de posar en ordre les meves idees. Mirant de trobar una solució al meu problema.
Tenia força possibilitats de tornar el préstec de dos talents. Tenia previst ascendir ben aviat a la Pesquera. Quan em permetessin fer els meus projectes, podria començar a guanyar diners de debò. L’únic que necessitava era aguantar prou temps a les classes. Només era qüestió de temps.
En realitat, això era el que estava manllevant: temps. Un bimestre més. Vés a saber quines oportunitats se’m podien presentar durant els dos mesos següents.
Però fins i tot mentre m’intentava convèncer a mi mateix, sabia la veritat: no era bona idea. Era buscar-me problemes. M’empassaria l’orgull i veuria si en Wil, en Sim o en Sovoy em podien prestar les vuit iotes que em calien. Vaig sospirar i em vaig resignar a passar un bimestre dormint al ras i furgant a les escombraries per trobar-hi alguna cosa per menjar. Almenys no seria pitjor que els anys que havia passat a Tarbean.
Em disposava a tornar a la Universitat quan les meves passes inquietes em van portar davant l’aparador d’una casa de préstecs. Vaig sentir el vell dolor als dits…
—Quant demaneu per aquell llaüt de set cordes? —vaig preguntar.
Ni encara avui recordo haver entrat a la botiga.
—Quatre talents justos —em va respondre el propietari alegrement.
Vaig pensar que devia ser nou en el negoci, o que devia estar borratxo. Els prestadors mai no estan de bon humor, ni en ciutats riques com Imre.
—Ah —vaig dir sense dissimular la meva desil·lusió—. Me’l deixaríeu veure?
El prestador me’l va donar. No era un instrument gaire bo. La fusta tenia una veta irregular i el vernís era bast i estava esgarrapat. Els trasts eren de tripa i calia canviar-los, però això no em preocupava gaire, perquè de tota manera jo tocava normalment sense trasts. La caixa era de palissandre, de manera que el so no podia ser gaire subtil. Però, d’altra banda, el so d’un llaüt de palissandre se sentiria millor en una taverna plena a vessar, ja que dominaria per sobre del murmuri de les converses frívoles. Vaig donar uns copets a la caixa amb un dit i va ressonar un brunzit. L’instrument era sòlid, però no bonic. El vaig començar a afinar per tal de tenir una excusa per subjectar-lo una estona més.
—Podria baixar a tres amb cinc —va dir el prestador des de darrere del taulell.
Vaig detectar desesperació a la seva veu. Aleshores se’m va acudir que no devia ser fàcil vendre un llaüt lleig de segona mà en una ciutat plena de nobles i de músics pròspers. Vaig sacsejar el cap.
—Les cordes són velles.
En realitat estaven bé, però vaig confiar que el prestador no ho sabés.
—És cert —va replicar confirmant-me la seva ignorància—, però les cordes són barates.
—Suposo —vaig dir sense convicció. Ja tenia un pla. Vaig desafinar una miqueta cadascuna de les cordes. Vaig tocar un acord i en vaig escoltar el so estrident. Vaig dedicar una mirada agra i especulativa al mànec del llaüt—. Em sembla que el mànec està esquerdat. —Vaig tocar un acord menor que va sonar encara pitjor—. Us sembla que està esquerdat?
Vaig tornar a tocar, més fort.
—Tres amb dos? —em va proposar el prestador.
—No és pas per a mi —vaig dir com si el corregís—. És per al meu germà petit. Aquell idiota es passa tot el dia jugant amb el meu.
Vaig tornar a tocar un acord i vaig fer una ganyota.
—Potser no aprecio gaire aquell mocós, però no sóc tan cruel per comprar-li un llaüt amb el mànec trencat. —Vaig fer una pausa. Com que el prestador no deia res, vaig afegir—: Per tres amb dos no me’l quedo.
—Tres justos? —va fer ell.
Semblava que jo subjectava el llaüt distretament i sense gaire interès, però en el fons m’hi aferrava amb ferocitat, fins que se’m van posar els nusos blancs. No espero que ho entengueu. Quan els Xandrian van matar la companyia, em van destrossar la família i la llar. Però en certa manera va ser pitjor quan es va trencar el llaüt del pare, a Tarbean. Allò va ser com perdre una extremitat, un ull, un òrgan vital. Sense la música, havia errat durant anys per Tarbean, viu només a mitges, com un veterà esguerrat o un mort vivent.
—Mireu —li vaig dir amb franquesa—, tinc dos amb dos. —Vaig treure la meva bossa—. Si voleu, els podeu acceptar; i si no, aquest instrument lleig pot continuar acumulant pols en un prestatge deu anys més.
El vaig mirar als ulls, vigilant que no se’m reflectís a la cara fins a quin punt necessitava el llaüt. Hauria fet qualsevol cosa per aconseguir-lo. Hauria ballat despullat a la neu. M’hauria aferrat a una cama del prestador, tremolant i frenètic, prometent-li que faria qualsevol cosa que em demanés, qualsevol cosa…
Vaig posar dos talents i dues iotes damunt el taulell; eren quasi tots els diners que havia estalviat per pagar la matrícula d’aquell bimestre. Les monedes van fer un soroll fort en prémer-les contra la fusta.
Ell em va dedicar un llarg esguard d’avaluació. Hi vaig posar una iota més i vaig esperar. I vaig esperar. Quan per fi va allargar la mà per agafar els diners, la seva expressió macilenta era la que jo estava acostumat a veure a la cara dels prestadors.
La Devi va obrir la porta i va somriure.
—Renoi, em pensava que no et tornaria a veure. Passa. —Va fer lliscar el forrellat de la porta i va anar cap a l’escriptori—. No puc dir, però, que em senti decebuda. —Va girar el cap i em va llençar el seu somriure picardiós—. Esperava poder fer un petit negoci amb tu. —Va seure—. Què? Dos talents?
—No, millor quatre —vaig dir.
Era el que necessitava per pagar la matrícula i un llit a la Cavallerissa. Jo podia dormir al ras, encara que plogués o fes vent, però el llaüt es mereixia alguna cosa millor.
—Magnífic —va dir ella, i va agafar l’ampolla i l’agulla.
Necessitava tenir intactes els palpissos dels dits; així doncs, em vaig punxar al dors de la mà i vaig deixar caure tres gotes de sang a l’ampolleta marró, que vaig donar a la Devi.
—Fica-hi també l’agulla.
Ho vaig fer.
La Devi va mullar el tap amb una substància transparent i va tapar l’ampolla.
—Un adhesiu excel·lent dels teus amics de l’altra riba del riu —va explicar—. No puc obrir l’ampolla sense trencar-la. Quan saldis el deute, la recuperaràs intacta i podràs dormir tranquil, sabent que no me n’he quedat res.
—Llevat que tinguis el dissolvent —li vaig fer notar.
La Devi em va mirar amb ironia.
—No ets gaire confiat, oi? —Es va posar a regirar un calaix, en va treure una mica de lacre i el va començar a escalfar sobre el llum que hi havia a l’escriptori—. No deus pas tenir un segell, un anell o alguna cosa així? —em va preguntar mentre abocava el lacre sobre el tap de l’ampolla.
—Si tingués alguna joia per vendre, no seria aquí —vaig dir amb franquesa, i vaig posar un polze al lacre. El meu dit va deixar una empremta reconeixedora—. Però això servirà.
La Devi va gravar un número a l’ampolla amb una agulla de diamant, i després va agafar un full de paper. Hi va escriure alguna cosa i tot seguit va agitar una mà mentre esperava que s’assequés la tinta.
—Pots dur això a qualsevol prestador de totes dues ribes del riu —va dir alegrement, i em va lliurar el full—. Ha estat un plaer fer negocis amb tu. Vine quan vulguis.
Vaig tornar a la Universitat amb diners a la bossa i amb el pes reconfortant del llaüt penjant a l’espatlla. Era un llaüt lleig, de segona mà, i m’havia costat diners, sang i tranquil·litat. L’estimava com un fill, com l’aire que respirava, com la meva mà dreta.