Al principi del segon bimestre, en Kilvin em va donar permís per estudiar sigaldria. Això va sorprendre uns quants, però ningú de la Pesquera, on jo havia demostrat ser un treballador incansable i un estudiant aplicat.
La sigaldria, en poques paraules, és un conjunt d’eines per canalitzar les forces. És com la simpatia, però en sòlid.
Per exemple: si gravaves un maó amb la runa ule i un altre amb la runa doch, les dues runes feien que els maons s’enganxessin l’un amb l’altre, com si els haguessin unit amb argamassa.
Però no és tan senzill com sembla. En realitat, el que passa és que les dues runes rebenten els dos maons amb la força de la seva atracció. Per evitar-ho, has d’afegir la runa aru a tots dos maons. Aru és la runa de l’argila i fa que les dues peces d’argila s’enganxin l’una amb l’altra, de manera que se soluciona el teu problema.
Però les runes aru i doch no encaixen, perquè no tenen la forma adequada. Perquè encaixin, cal afegir unes runes d’enllaç: gea i teh. A continuació, per equilibrar-ho, has d’afegir gea i teh a l’altre maó. Els maons s’uneixen llavors sense trencar-se.
Però només si els maons són d’argila. La major part dels maons no ho són. Per això és millor barrejar ferro amb el material del maó abans de coure’l. Aleshores has de fer servir fehr en comptes d’aru, és clar. I has de canviar les runes teh i gea perquè encaixin els extrems…
Tal com veieu, l’argamassa és un mètode més senzill i més fiable per unir maons.
Vaig estudiar sigaldria amb en Cammar. El borni amb la cara plena de cicatrius era el guardià d’en Kilvin. Fins que no li havies demostrat que entenies bé la sigaldria no et deixava passar a un aprenentatge més ampli amb un dels artífexs més experimentats. Els ajudaves en els seus projectes i, a canvi, ells t’ensenyaven els trucs de l’ofici.
Hi havia cent noranta-set runes. Era com aprendre una llengua nova, tret que hi havia gairebé dues-centes lletres que desconeixies, i moltes vegades havies d’inventar unes paraules pròpies. La major part dels estudiants havien d’estudiar gairebé un mes a fi que en Cammar els considerés preparats per passar al nivell següent. Alguns estudiants trigaven un bimestre sencer.
Jo, en total, vaig trigar set dies.
Com?
En primer lloc, estava motivat. Altres estudiants es podien permetre el luxe d’estudiar a un ritme pausat. Els seus pares o els seus protectors els pagaven les despeses. Jo, en canvi, necessitava ascendir de pressa a la Pesquera per poder guanyar diners treballant en projectes propis. La meva prioritat ja no era la matrícula, sinó el deute amb la Devi.
En segon lloc, jo era intel·ligent. I la meva no era una intelligència de pa sucat amb oli. Era extraordinàriament intel·ligent.
Finalment, tenia sort. Tan senzill com això.
Vaig pujar al mosaic de teulades de la Central amb el llaüt penjat a l’espatlla. Era un crepuscle fosc i ennuvolat, però jo ja em coneixia el camí. No sortia de les zones amb revestiment de brea i estany, perquè sabia que les teules vermelles i la pissarra grisa relliscaven.
Durant la remodelació de la Central, un dels patis havia quedat completament aïllat. Només s’hi podia accedir enfilant-se per una finestra alta d’una de les aules o baixant per una pomera nuosa si ja eres a la teulada.
Hi anava per practicar amb el llaüt. No ho podia fer al llit de la Cavallerissa. En aquella riba del riu, la música no només era considerada una cosa frívola, sinó que si hagués tocat mentre els meus companys de dormitori intentaven dormir o estudiar únicament hauria aconseguit guanyar-me més enemics. Així doncs, anava allà. Era un lloc perfecte, aïllat i molt a prop de la meva porta.
Les bardisses havien crescut molt i la gespa era un desgavell de males herbes i plantes amb flors. Però sota la pomera hi havia un banc que satisfeia perfectament les meves necessitats. Hi solia anar a la nit, quan la Central era tancada i abandonada. Però aquell dia era Zeden i això significava que si sopava de pressa tindria gairebé una hora entre la classe de l’Elxa Dal i la meva jornada a la Pesquera. Molt de temps per practicar.
Tanmateix, aquella nit, quan vaig arribar al pati, vaig veure llums a les finestres. La classe d’en Brandeur s’allargava.
Així doncs, em vaig quedar a la teulada. Les finestres de l’aula eren tancades, de manera que no hi havia perill que em sentissin.
Vaig repenjar l’esquena en una xemeneia i vaig començar a tocar. Al cap d’uns deu minuts es van apagar els llums, però vaig decidir quedar-me allà on era en lloc de perdre el temps baixant.
Estava tocant «Tim i els deu copets» quan el sol va sortir de darrere els núvols. Una llum daurada va banyar la teulada, va vessar pel ràfec i va il·luminar una petita part del pati que hi havia a sota.
Llavors vaig sentir el soroll. Un xiuxiueig sobtat, com si hi hagués un animal espantat allà baix, al pati. Però després vaig sentir una altra cosa, un soroll que no era el d’un esquirol ni un conill entre les bardisses. Era un soroll dur, un cop sord vagament metàl·lic, com si algú hagués fet caure una feixuga barra de ferro.
Vaig deixar de tocar; la melodia inacabada continuava sonant al meu cap. Hi havia un altre estudiant allà baix, escoltant? Vaig guardar el llaüt a l’estoig, vaig acostar-me a la vora de la teulada i vaig mirar cap al pati.
No hi podia veure a través de l’espessa bardissa que cobria la major part de l’extrem oriental del pati. S’havia enfilat algú per la finestra?
La llum de l’ocàs s’anava extingint ràpidament, i quan vaig baixar per la pomera, la major part del pati ja era a les fosques. Des d’allà vaig veure que la finestra era tancada; no hi havia entrat ningú. Tot i que es feia fosc molt de pressa, la curiositat va vèncer la prudència i em vaig endinsar a la bardissa.
Allà hi havia molt d’espai. En alguns trams la bardissa gairebé formava cavitats; era com ser dins una conquilla verda de branques vives que deixaven prou espai per estar ajupit còmodament. Vaig pensar que aquell seria un bon lloc per dormir si no tenia prou diners per pagar un llit a la Cavallerissa el bimestre següent.
Encara que hi havia poca llum, vaig comprovar que estava sol. Allà no s’hi podia amagar res més gros que un conill. Tampoc no vaig veure res que pogués haver produït aquell so metàl·lic.
Taral·lejant la tornada enganxosa de «Tim i els deu copets», vaig travessar de quatre grapes la bardissa. Fins que vaig sortir per l’altre costat no vaig veure la reixeta d’un desguàs. N’havia vist d’altres semblants a la Universitat, però aquella era més antiga i més gran. De fet, l’obertura era prou ampla perquè, un cop retirada la reixa, hi passés una persona.
Indecís, vaig tancar una mà al voltant d’un dels barrots freds de ferro i el vaig estirar. La reixeta feixuga va pivotar sobre una frontissa i es va aixecar uns vuit centímetres. Hi havia poca llum i no podia veure per què no s’aixecava més. Vaig estirar més fort, però no vaig aconseguir obrir-la del tot. Al final vaig desistir i la vaig deixar al seu lloc. Va fer un soroll fort, vagament metàl·lic. Com si algú hagués deixat caure una feixuga barra de ferro.
Aleshores els meus dits van notar alguna cosa que els ulls havien passat per alt: un laberint d’osques gravades a la superfície dels barrots. Les vaig examinar més atentament i vaig reconèixer algunes de les runes que estava aprenent amb en Cammar: ule i doch.
Llavors ho vaig veure tot clar. De sobte, la tornada de «Tim i els deu copets» encaixava amb les runes que havia estat estudiant amb en Cammar els últims dies:
Ule i doch són
dos per vincular,
reh per buscar,
kel per trobar.
Gea clau,
teh pany,
pesin aigua,
resin penyal.
Abans que tingués temps de continuar va sonar la sisena campanada. El so em va sobresaltar, però quan vaig estirar un braç per subjectar-me, la mà no es va posar sobre fulles i terra. Va tocar una cosa rodona, dura i suau: una poma verda.
Vaig sortir de la bardissa i em vaig dirigir al racó nord-oest, on es trobava la pomera. No hi havia cap poma a terra. Era massa aviat perquè caiguessin de l’arbre. Encara més, la reixeta de ferro era al cantó oposat del petit pati. No podia haver arribat rodolant fins tan lluny. Algú l’hi devia haver portat.
No sabia què pensar, però sí que feia tard al meu torn de nit a la Pesquera; així doncs, em vaig enfilar a la pomera, vaig agafar el llaüt i vaig córrer cap al taller d’en Kilvin.
Més tard, aquella mateixa nit, vaig adaptar els noms de les runes a la resta de la melodia. Vaig trigar unes quantes hores, però quan vaig acabar era com si tingués una llista de consulta al cap. L’endemà, en Cammar em va sotmetre a un examen extens de dues hores, i el vaig aprovar.
L’etapa següent de la meva educació a la Pesquera vaig fer d’aprenent d’en Manet, l’estudiant veterà i cabellut que vaig conèixer tan bon punt vaig arribar a la Universitat. En Manet feia gairebé trenta anys que hi era, a la Universitat, i tothom el coneixia com l’E’lir etern. Tanmateix, malgrat que conservava aquell rang, en Manet tenia més experiència pràctica a la Pesquera que molts estudiants de rang més elevat.
En Manet era pacient i considerat. De fet, em recordava el meu antic mestre, l’Abenthy. Tret que l’Abenthy havia rodat món com un calderer inquiet, i era ben sabut que en Manet només desitjava quedar-se a la Universitat tota la vida, si podia.
En Manet va començar a poc a poc, ensenyant-me fórmules senzilles, de les que s’empren per fer vidre de doble resistència i embuts tèrmics. Sota la seva tutela vaig aprendre artifici tan de pressa com ho aprenia tot i no vam trigar a passar a projectes més complexos com ara devoradors de calor i làmpades de simpatia.
Els artificis d’alt nivell, com ara els rellotges de simpatia o els captaengranatges, encara eren fora del meu abast, però jo sabia que només era qüestió de temps. Malauradament, el temps escassejava.