Tornar a tenir un llaüt significava que havia recuperat la música, però de seguida vaig acusar els tres anys que feia que no el tocava. La feina a l’Artificeria als dos últims mesos m’havia enfortit i endurit les mans, però no pas de la manera més adequada. Van passar uns quants dies decebedors fins que vaig poder tornar a tocar còmodament una hora seguida.
Hauria pogut progressar més de pressa si no hagués estat tan enfeinat amb els altres estudis. Em passava dues hores diàries a la Mèdica, corrent o dret, feia una mitjana de dues hores de classe i xifratge a Matemàtiques, i m’estava tres hores estudiant amb en Manet a la Pesquera per aprendre els trucs de l’ofici.
I també tenia Simpatia Avançada amb l’Elxa Dal. Fora de l’aula, l’Elxa era encisador, amable i fins i tot una mica ridícul quan li venia de gust. Però quan ensenyava, la seva personalitat oscil·lava entre el profeta boig i el tambor de galera. A la seva classe, jo consumia cada dia tres hores de temps i l’equivalent a cinc hores d’energia.
Combinat amb la feina remunerada al taller d’en Kilvin, amb prou feines tenia temps per menjar, dormir i estudiar, i encara menys per dedicar al llaüt l’atenció que es mereixia.
La música és una amant orgullosa i temperamental. Si li dediques el temps i l’atenció que es mereix, és tota teva. Si la desatens, arribarà un dia que la cridaràs i no respondrà. Així doncs, vaig començar a dormir menys per donar-li el temps que necessitava.
Després d’un cicle amb aquell horari, em sentia cansat. Després de tres cicles, encara estava bé, però només gràcies a una determinació ferma. Pels volts del cinquè cicle vaig començar a mostrar senyals clars de desgast.
Durant aquell cicle, el cinquè, un dia vaig dinar amb en Wilem i en Simmon, cosa que no succeïa gaire sovint. Jo no em podia gastar un drabí en una poma i un pastís de carn; així doncs, em vaig endur de la Cantina una mica de pa d’ordi i una salsitxa cartilaginosa.
Vam seure al banc de pedra que hi havia sota el pal de la banderola on m’havien fuetejat. Al principi, just després de les fuetades, aquell lloc em feia basarda, però de tant en tant seia allà per demostrar-me a mi mateix que ho podia suportar. Quan m’hi vaig deixar de sentir incòmode, seia allà perquè em divertien les mirades que em llençaven els estudiants. Ara seia allà perquè m’hi trobava a gust. Era el meu lloc.
I com que tots tres passàvem molt de temps junts, també s’havia convertit en el lloc d’en Wilem i en Simmon. Si se’ls feia estrany que m’agradés seure allà, no ho vam comentar mai.
—Ja no et deixes veure gaire —va dir en Wilem amb la boca plena de pastís de carn—. Has estat malalt?
—I tant —va dir en Simmon en to sarcàstic—. Ha estat malalt un mes sencer.
En Wilem el va fulminar amb la mirada i va grunyir; per un instant em va recordar en Kilvin.
L’expressió d’en Wilem va fer riure en Simmon.
—En Wil és més educat que jo. M’hi jugo el que vulguis que has passat totes les hores lliures anant i venint d’Imre. Festejant alguna cantant jove i fabulosament atractiva.
Va assenyalar l’estoig del llaüt, que tenia al meu costat.
—Sembla que hagi estat malalt —va comentar en Wilem, observant-me el rostre—. Aquesta dona no et cuida.
—Està malalt d’amor —va aclarir en Simmon—. No pots menjar. No pots dormir. Penses en ella quan hauries d’intentar memoritzar les fórmules de xifratge.
No se m’acudia res per dir.
—Ho veus? —va dir en Simmon a en Wil—. Li ha robat la llengua a més del cor. Totes les seves paraules són per a ella. No té paraules per a nosaltres.
—Ni temps —va dir en Wilem, que encara engolia pastís de carn.
Era veritat, és clar: havia abandonat els meus amics fins i tot més que a mi mateix. Em va envair una onada de remordiment. No els podia explicar tota la veritat: que necessitava aprofitar al màxim aquell bimestre, perquè probablement seria l’últim. Estava arruïnat.
Si no enteneu per què no els ho podia confessar, llavors dubto que hagueu estat pobres de debò. Dubto que arribeu a entendre com és de vergonyós tenir només dues camises, o tallar-te tu mateix els cabells tan bé com saps perquè no et pots permetre el luxe d’anar a un barber. Una vegada vaig perdre un botó i no vaig poder estalviar ni un ardit per comprar-ne un altre del mateix estil. Em vaig fer un estrip als pantalons i els vaig haver d’apedaçar amb fil d’un altre color. No em podia permetre sal per als àpats, ni begudes les poques nits que sortia amb els amics.
Els diners que guanyava al taller d’en Kilvin, me’ls gastava en els elements imprescindibles: tinta, sabó, cordes de llaüt… Només hi havia una altra cosa que em podia permetre: l’orgull. No suportava pensar que els meus dos millors amics sabessin com era de desesperada la meva situació.
Amb molta sort podria reunir els dos talents per pagar els interessos del deute amb la Devi. Però necessitaria una intervenció directa de Déu per reunir prou diners per pagar això i la matrícula del bimestre següent. No sabia què faria quan hagués de marxar de la Universitat i saldés el deute amb la Devi. Tocar el dos i anar a Ànilin a buscar la Denna, potser.
Els vaig mirar sense saber què dir.
—Wil, Simmon, em sap greu. L’únic que passa és que he tingut molta feina.
En Simmon es va posar una mica més seriós, i vaig comprendre que estava molt dolgut per les meves absències inexplicades.
—Mira, nosaltres també tenim feina. Jo faig Retòrica i Química, i a més estic aprenent siaru. —Es va girar cap a en Wil amb cara de pomes agres—. Saps el que et dic, desgraciat? Que estic començant a odiar aquesta llengua teva.
—Tu kralim —va replicar amistosament el jove ceàldic.
En Simmon es va girar cap a mi i, amb franquesa, em va dir:
—El que passa és que ens agradaria veure’t més sovint, i no de tant en tant, quan corres de la Central a la Pesquera. Reconec que les noies són meravelloses, però quan una em roba un amic, em poso una mica gelós. —De sobte va fer un somriure lluminós—. No és pas que em passi això amb tu, per descomptat.
Em va costar empassar-me la saliva, perquè se’m va fer un nus a la gola. No recordava l’última vegada que algú m’havia trobat a faltar. Havia passat tant de temps… Vaig notar la cuïssor de les llàgrimes darrere els ulls.
—La veritat és que no hi ha cap noia. De debò.
Vaig empassar-me la saliva i vaig intentar recobrar el control de mi mateix.
—Em sembla que hi ha alguna cosa que no sabem, Sim —va dir en Wilem, observant-me de manera estranya—. Mira’l bé.
En Simmon em va dedicar una altra mirada analítica. Aquella manera que tenien tots dos d’observar-me em va molestar i va impedir que em posés a plorar.
—Vejam —va dir en Wilem com si estigués donant una classe—, quants bimestres fa que el nostre jove E’lir estudia a la Universitat?
—Oh —va dir en Sim, fent cara d’entendre-ho tot.
—Algú m’ho vol explicar? —vaig preguntar amb petulància.
En Wilem va ignorar la meva pregunta.
—Quines assignatures fas?
—Ho faig tot —vaig respondre, content de tenir una excusa per queixar-me—. Geometria, Observació a la Mèdica, Simpatia Avançada amb l’Elxa Dal… A més de l’aprenentatge amb en Manet a la Pesquera.
En Simmon es va quedar una mica impressionat.
—No m’estranya que sembli que fa un cicle que no dorms.
En Wilem va assentir.
—I encara treballes al taller d’en Kilvin, oi?
—Un parell d’hores cada nit.
En Simmon estava petrificat.
—I per si això fos poc, estàs aprenent a tocar un instrument? Que t’has begut l’enteniment?
—La música és l’únic que em manté a la terra —vaig dir, i vaig estirar un braç per acariciar el llaüt—. I no estic aprenent a tocar. Només necessito practicar.
En Wilem i en Simmon es van mirar.
—Quant temps creus que li queda?
En Simmon em va mirar de dalt a baix.
—Un cicle i mig, a tot estirar.
—Què voleu dir?
En Wilem es va inclinar cap endavant.
—Tard o d’hora, tots en fem un gra massa, però alguns estudiants no saben quan han de parar. Es cremen. Deixen els estudis o suspenen els exàmens. N’hi ha que es tornen bojos. —Es va donar uns copets al cap—. Els acostuma a passar durant el primer any.
Em va mirar de manera eloqüent.
—Jo no n’he fet un gra massa —vaig dir.
—Mira’t en un mirall —em va suggerir en Wilem amb franquesa.
Vaig obrir la boca per assegurar a en Wil i a en Sim que em trobava bé, però justament aleshores vaig sentir que tocaven l’hora, i només vaig tenir temps per acomiadar-me’n a corre-cuita. Tot i així, vaig haver de córrer per arribar puntual a Simpatia Avançada.
L’Elxa Dal estava dempeus entre dos brasers de grandària mitjana. Amb la barba ben retallada i aquella túnica negra de mestre, em continuava recordant el típic mag dolent que apareix a tantes obres de teatre atúric.
—El que tots vosaltres heu de recordar és que el simpatista està lligat a la flama —va dir—. Nosaltres en som els amos i els servents.
Va ficar les mans a les llargues mànigues de la túnica i es va començar a passejar.
—Som els amos del foc, perquè el dominem. —L’Elxa Dal va colpejar un braser amb el palmell i el va fer ressonar dèbilment. Es van encendre unes flames als carbons i van començar a créixer àvidament—. L’energia de totes les coses pertany a l’arcanista. Nosaltres dominem el foc, i el foc ens obeeix.
En Dal va anar a poc a poc cap a l’altre racó de l’habitació. El braser que tenia al darrere es va apagar mentre que aquell cap al qual caminava es va encendre i va començar a cremar. Vaig admirar el seu sentit de la teatralitat.
Es va aturar i es va tornar a situar de cara als estudiants.
—Però també som els servidors del foc. Perquè el foc és la forma d’energia més comuna, i, sense energia, la nostra habilitat com a simpatistes no serveix de res.
Va girar l’esquena a la classe i va començar a esborrar fórmules de la pissarra.
—Agafeu el vostre material i vejam a qui li toca avui haver-se-les amb l’E’lir Kvothe.
Va començar a escriure amb guix una llista dels noms dels estudiants. El meu nom era el primer.
Tres cicles enrere, en Dal havia començat a fer-nos competir entre nosaltres. En deia «batre’s en duel». I encara que aquells duels suposaven un respir de la monotonia de la classe, aquella activitat recent tenia també un element sinistre.
Un centenar d’estudiants sortia de l’Arcànum cada any; potser una quarta part ho feien amb els seus guildes. Això significava que cada any hi havia cent persones més al món entrenades per utilitzar la simpatia. Persones amb les quals, per un motiu o altre, potser t’hauries d’enfrontar en el futur. Encara que en Dal no ho hauria dit mai, nosaltres sabíem que ens estaven ensenyant una cosa que anava més enllà de la mera concentració i l’enginy. Ens estaven ensenyant a lluitar.
L’Elxa Dal portava un registre meticulós dels resultats. Jo era l’únic, en una classe de trenta-vuit alumnes, que continuava invicte. Arribats en aquest punt del curs, fins i tot els estudiants més talossos i mesquins havien d’admetre que el meu ingrés ràpid a l’Arcànum era alguna cosa més que pura xamba.
A més, aquells duels resultaven profitosos en un altre sentit, ja que donaven peu a apostes clandestines. Quan volíem apostar als nostres propis duels, en Sovoy i jo apostàvem l’un per l’altre. Encara que en general jo no tenia gaires diners per apostar.
Així doncs, no va ser casual que en Sovoy i jo ensopeguéssim l’un amb l’altre mentre recollíem el nostre material. Li vaig passar dues iotes per sota la taula.
Ell es va guardar les monedes a la butxaca sense mirar-me.
—Valga’m Déu! —va dir en veu baixa—. Avui estàs molt segur de tu mateix.
Vaig arronsar les espatlles amb calma, encara que en realitat estava una mica nerviós. Havia començat el bimestre sense un ardit i havia anat tirant des de llavors, però el dia abans en Kilvin m’havia pagat dues iotes per la feina de tot un cicle a la Pesquera. Eren els únics diners que tenia.
En Sovoy va començar a regirar un calaix i en va treure cera simpàtica, cordill i unes peces de metall.
—No sé què podré fer per tu avui. L’avantatge està empitjorant. Crec que el màxim que trauràs serà un tres contra un. Et continua interessant si baixen tant les apostes?
Vaig sospirar. Com que continuava invicte, les apostes no m’afavorien. El dia abans, havien estat dos contra un, i per això hauria hagut d’arriscar dos penics amb l’esperança de guanyar-ne un.
—Tinc un pla —vaig dir—. No apostis fins que haguem establert les condicions del duel. Hauries d’aconseguir almenys tres contra un en contra meu.
—En contra teu? —va murmurar en Sovoy mentre agafava un braçat d’estris—. Només ho faria si competissis amb en Dal.
Vaig girar el cap per ocultar el rubor lleuger que em va produir aquell compliment.
En Dal va picar de mans i tots van córrer a ocupar els seus llocs. Em va tocar de parella un estudiant víntic anomenat Fènton, que anava just per sota meu al rànquing de la classe. Jo el respectava i el considerava un dels pocs alumnes de la classe que em podien plantejar un veritable repte en la situació adequada.
—Som-hi —digué l’Elxa Dal, impacient, fregant-se les mans—. Fènton, tu vas per sota al rànquing. Tria el teu verí.
—Espelmes.
—I el teu vincle? —va preguntar en Dal per mera formalitat. Amb espelmes sempre era ble o cera.
—Ble —va respondre en Fènton i en va aixecar un tros perquè el veiessin tots.
En Dal es va girar cap a mi.
—Vincle?
Em vaig ficar una mà a la butxaca i en vaig treure el meu vincle amb un gest ostentós.
—Palla.
Un murmuri va recórrer l’aula. La palla era un vincle ridícul. El millor que jo podia esperar era una transferència del tres per cent, un cinc a tot estirar. El ble d’en Fènton era deu vegades millor.
—Palla?
—Palla —vaig dir amb una mica més de seguretat de la que tenia.
Si això no feia baixar les apostes a favor meu, no sabia quina altra cosa les podria abaixar.
—Molt bé. Palla —va dir en Dal com aquell qui res—. E’lir Fènton, com que en Kvothe està invicte, pots escollir la font.
Es van sentir rialles febles per l’aula.
Em va caure l’ànima als peus. Això, no m’ho esperava. Normalment, el que no escollia el joc, escollia la font. Jo tenia pensat escollir braser, perquè sabia que la quantitat de calor m’ajudaria a compensar el desavantatge que jo mateix m’havia imposat.
En Fènton va somriure. Sabia que tenia avantatge.
—Cap font —va dir.
Vaig fer una ganyota. L’única font de calor amb què comptaríem seria el nostre cos. Això era difícil en el millor dels casos, a més d’una mica perillós.
Jo no podia guanyar. No només perdria la meva posició privilegiada al rànquing, sinó que a més no tenia manera d’indicar a en Sovoy que no apostés les meves dues últimes iotes. Vaig intentar atreure la seva atenció, però ja estava ocupat en negociacions silencioses i intenses amb un grapat d’estudiants.
En Fènton i jo, sense dir res, vam anar a seure als costats oposats d’una gran taula de treball. L’Elxa Dal va posar dos blens d’espelma gruixuts damunt la taula, un davant de cadascun de nosaltres. L’objectiu era encendre l’espelma del teu contrincant i, alhora, impedir que ell encengués la teva. Per a això havies de dividir la teva ment en dues parts; una part havia de convèncer l’Alar que el teu tros de ble (o de palla, si eres idiota) era el mateix que el de l’espelma que miraves d’encendre. Després treies energia de la teva font per aconseguir-ho.
Mentrestant, l’altra part de la teva ment provava de mantenir la creença que el tros de ble del teu contrincant no era el mateix que el ble de la teva espelma.
Si us sembla complicat, creieu-me: no us podeu ni imaginar fins a quin punt ho era.
El que empitjorava la situació era que cap dels dos no tenia una font fàcil a la qual recórrer. Si feies servir el teu cos com a font, havies de vigilar. El cos és calent per algun motiu, i reacciona malament quan el priven de l’escalfor.
L’Elxa Dal ens va fer un senyal i en Fènton i jo vam posar fil a l’agulla. Immediatament, vaig fer servir tota la meva ment en la defensa de la meva espelma i vaig començar a pensar amb fúria. Era impossible que guanyés. Per molt bo que siguis en esgrima, si el teu oponent té una espasa d’acer de Ramston i tu has triat lluitar amb una vara de salze, només pots perdre.
Em vaig submergir al Cor de Pedra. Aleshores, dedicant encara la major part de la meva ment a la protecció de l’espelma, vaig murmurar un vincle entre la meva espelma i la d’ell. Vaig allargar la mà per tombar la meva espelma, cosa que l’obligava a subjectar la seva abans no fes el mateix que la meva i rodolés per la taula.
Vaig intentar aprofitar ràpidament la distracció d’en Fènton per encendre-li l’espelma. M’hi vaig llençar i vaig notar com el fred em pujava pel braç, des de la mà dreta, amb la qual subjectava el tros de palla. No va passar res. La seva espelma continuava apagada i freda.
Vaig parar una mà en forma de cassola al voltant del ble de la meva espelma, perquè en Fènton no la pogués veure. Era un truc molt baix, i generalment inútil contra un simpatista expert, però l’única esperança que tenia era neguitejar en Fènton.
—Ei, Fen —vaig dir—, saps aquell del calderer, el tehlin, la filla del pagès i la manteguera?
En Fen no va respondre. La seva cara pàl·lida estava molt concentrada.
Vaig descartar la distracció com a tàctica. En Fènton era massa llest per deixar-se vèncer així. A més, m’estava costant mantenir la concentració necessària per protegir la meva espelma. Em vaig submergir una mica més al Cor de Pedra i em vaig oblidar de tot, a banda de les dues espelmes i els trossos de ble i de palla.
Al cap d’un minut estava amarat d’una suor freda. Vaig començar a tremolar. En Fènton ho va veure i va somriure estirant els seus llavis pàl·lids. Vaig redoblar els meus esforços, però l’espelma del meu contrincant no feia cap cas dels meus millors intents d’encendre-la.
Van passar cinc minuts; els altres alumnes de la classe estaven quiets com estàtues. Els duels no solien durar més d’un minut o dos; això era el que trigava una persona a demostrar que era més llesta o que posseïa una voluntat més forta. Jo ja tenia els dos braços freds. Em vaig fixar que en Fènton tenia un tic al coll, com el moviment de la illada d’un cavall que intenta foragitar una mosca que l’està picant. Es va enravenar per combatre l’impuls de tremolar. Un fil de fum va començar a sortir del ble de la meva espelma.
Vaig aguantar. Em vaig adonar que feia soroll en respirar, amb les dents serrades i amb els llavis retirats formant una ganyota ferotge. En Fènton no s’hi havia fixat; tenia els ulls envidriats i desenfocats. Vaig tornar a tremolar, amb tanta força que gairebé vaig passar per alt la tremolor de la mà d’en Fènton. Llavors, a poc a poc, a en Fènton se li va començar a desplomar el cap en direcció a la taula. Les parpelles li van caure. Vaig serrar les dents i vaig obtenir la recompensa de veure un fil de fum prim que s’alçava del ble de l’espelma d’ell.
En Fènton es va girar amb un moviment rígid per mirar, però en comptes de córrer a defensar la seva espelma, va fer un gest lent i pesant de rebuig i va repenjar el cap sobre el braç.
Quan a la seva espelma, que tenia prop del colze, es va encendre una flama espurnejant, en Fènton no va aixecar el cap. Hi va haver uns aplaudiments breus, barrejats amb exclamacions d’incredulitat.
Algú em va donar uns copets a l’esquena.
—Què et sembla? S’ha consumit ell mateix.
—No —vaig dir amb veu aspra, i vaig estirar un braç per damunt la taula. Amb els dits balbs vaig obrir a la força la mà d’en Fènton que subjectava el ble i vaig veure que tenia sang—. Mestre Dal —vaig dir tan de pressa com vaig poder—, està glaçat.
En parlar em vaig adonar de la fredor dels llavis.
Però en Dal ja era allà amb una flassada per cobrir el meu contrincant.
—Tu. —Va assenyalar un dels estudiants a l’atzar—. Porta algú de la Mèdica. Afanya’t! —L’estudiant va marxar corrents—. Insensat. —El mestre Dal va murmurar un vincle de calor. Em va mirar—. Hauries de caminar una mica. El teu aspecte no és gaire més bo que el seu.
Aquell dia no hi va haver més duels. Els altres estudiants van contemplar com en Fènton es recuperava de mica en mica gràcies a les atencions de l’Elxa Dal. Quan va arribar un El’the de la Mèdica en Fènton s’havia escalfat prou per començar a tremolar. Després d’un quart d’hora de flassades càlides i simpatia acurada, va poder beure alguna cosa calenta, tot i que encara li tremolaven les mans.
Quan va passar tot l’esvalot ja era gairebé la tercera campanada. El mestre Dal va aconseguir que tots els estudiants seguéssim i calléssim prou estona per adreçar-nos unes paraules.
—El que hem vist avui és un exemple excel·lent de calfreds del vinculador. El cos és delicat, i el fet de perdre uns graus de calor ràpidament pot alterar tot l’organisme. Un cas lleu de calfreds només és això, uns calfreds, però els casos més extrems poden conduir a un estat de xoc i a la hipotèrmia. —En Dal va mirar al voltant—. Algú sabria dir-me quin ha estat l’error d’en Fènton?
Hi va haver un moment de silenci i després un estudiant va aixecar la mà.
—Sí, Brae?
—Ha utilitzat sang. Quan la sang perd calor, el cos es refreda com una entitat única. Aquesta circumstància no sempre resulta avantatjosa, ja que les extremitats poden suportar una pèrdua de temperatura més dràstica que les vísceres.
—Aleshores, per què es plantejaria algú la utilització de sang?
—Perquè ofereix més calor i més de pressa que la carn.
—Quanta calor hauria estat assenyat extreure’n?
En Dal va passejar la mirada per l’aula.
—Dos graus? —va aventurar algú.
—Un i mig —el va corregir en Dal, i va escriure un seguit d’equacions a la pissarra per demostrar la quantitat de calor que això proporcionaria—. Atesos els símptomes que presentava en Fènton, quanta calor creieu que n’ha arribat a extreure?
Hi va haver una pausa. Finalment, en Sovoy va dir:
—Vuit o nou graus.
—Molt bé —va dir en Dal a contracor—. M’alegro que almenys un de vosaltres hagi fet els deures. —Va fer un posat sever—. La simpatia no és per als febles de ment, però no és tampoc per als que es confien massa. Si no haguéssim estat aquí per prestar a en Fènton la cura que necessitava, s’hauria quedat adormit i hauria mort. —Va fer una pausa perquè els estudiants assimilessin les seves paraules—. És millor conèixer els propis límits que calcular malament les pròpies habilitats i perdre el control.
Va sonar la tercera campanada; els estudiants es van aixecar, i l’aula es va omplir sobtadament de soroll. El mestre Dal va alçar la veu per fer-se sentir.
—E’lir Kvothe, et faria res quedar-te un moment?
Vaig fer una ganyota. En Sovoy se’m va acostar per darrere, em va donar una plantofada a l’espatlla i va murmurar:
—Sort.
No vaig saber si es referia a la meva victòria o si me n’estava desitjant per afrontar el que s’apropava.
Quan tots van haver marxat, en Dal es va girar i va deixar el drap amb què havia netejat la pissarra.
—I doncs? —va dir en to familiar—. Com han anat les apostes?
No em va sorprendre que el mestre estigués al corrent de les apostes.
—Onze a un —vaig admetre.
Havia guanyat vint-i-dues iotes. Una mica més de dos talents. La presència d’aquells diners a la meva butxaca m’escalfava.
En Dal em va mirar amb un gest especulatiu.
—Com et trobes? Al final tu també estaves una mica pàl·lid.
—Només he tremolat una mica —vaig mentir.
La veritat és que havia aprofitat el rebombori que havia causat el col·lapse d’en Fènton per sortir al passadís, on havia passat uns minuts espantosos. Les tremolors, que eren gairebé convulsions, amb prou feines em permetien aguantar-me dret. Per sort, ningú no m’havia vist tremolant al passadís, serrava tant les dents que vaig tenir por de trencar-me-les.
Però no m’havia vist ningú. La meva reputació era intacta.
En Dal em va mirar d’una manera que em va fer comprendre que sospitava la veritat.
—Acosta-t’hi —va dir, i va assenyalar un dels brasers—. Una mica d’escalfor no et farà gens de mal.
No vaig discutir-l’hi. En apropar les mans al foc em vaig relaxar una mica. De sobte em vaig adonar que estava molt cansat. Em coïen els ulls per manca de son. Notava el cos feixuc, com si els meus ossos fossin de plom.
De mala gana vaig sospirar, vaig retirar les mans del braser i vaig obrir els ulls. En Dal em fitava.
—He de marxar —vaig dir amb una mica de recança a la veu—. Gràcies per deixar-me utilitzar el vostre foc.
—Tots dos som simpatistes —va dir en Dal, saludant-me mentre agafava les meves coses i anava cap a la porta—. Ho pots fer quan vulguis.
Aquella nit, a la Cavallerissa, en Wilem em va obrir la porta.
—Ja està bé! —va dir—. Dues vegades en un mateix dia. A què dec l’honor de la teva visita?
—Crec que ja ho saps —vaig dir, i vaig entrar a la cambra, que semblava una cel·la. Vaig repenjar l’estoig del llaüt a la paret i em vaig deixar caure en una cadira—. En Kilvin m’ha prohibit treballar al taller.
En Wilem va seure a la vora del seu llit.
—Per què?
Li vaig llençar una mirada de complicitat.
—Em penso que és perquè en Simmon i tu heu parlar amb ell i li heu suggerit que ho fes.
En Wil em va mirar un moment i tot seguit va arronsar les espatlles.
—Ho has sabut més de pressa del que esperava. —Es va fregar una galta—. No sembles gaire enfadat.
M’havia enfurismat. Justament quan semblava que la sort estava canviant, em veia obligat a deixar l’única feina remunerada que tenia per culpa de les bones intencions dels meus amics. Tanmateix, en comptes d’enrabiar-me amb ells, vaig pujar a la teulada de la Central i vaig tocar una estona per calmar-me.
La música em va tranquil·litzar, com sempre. I mentre tocava, reflexionava. El meu aprenentatge amb en Manet anava bé, però hi havia massa coses per aprendre: com encendre els forns, com trefilar filferro de la consistència adequada, quins aliatges triar per aconseguir uns efectes determinats. No podia pretendre dominar-ho tot tal com havia fet quan estudiava les runes. No podia guanyar prou treballant al taller d’en Kilvin per pagar la Devi a final de mes, i molt menys reunir prou diners per a la matrícula.
—Segurament n’estaria —vaig admetre—, però en Kilvin m’ha posat davant un mirall. —Vaig fer un somriure cansat—. El meu aspecte és horrible.
—Tens un aspecte patibulari —em va corregir ell sense donar-hi importància; després va fer una pausa i va afegir—: M’alegro que no estiguis enfadat.
En Simmon va trucar a la porta mentre l’empenyia per obrir-la. Quan em va veure allà assegut, l’expressió de penediment de la seva cara va esborrar ràpidament la de sorpresa.
—No hauries de ser… dallò… a la Pesquera? —va preguntar sense convicció.
Em vaig posar a riure, i l’alleujament d’en Simmon va ser gairebé tangible. En Wilem va treure una pila de papers d’una altra cadira i en Simmon va seure.
—Us ho perdono tot —vaig dir, mostrant-me magnànim—. Tot el que us demano és que m’expliqueu tot el que sapigueu que faci referència a l’Eòlic.