Vaig encordar el llaüt. Això em va servir de distracció mentre l’Stanchion recollia les opinions del públic. Les meves mans feien els moviments rutinaris necessaris per retirar la corda trencada mentre jo patia i em neguitejava. Els aplaudiments ja havien cessat i em tornaven a assaltar els dubtes. N’hi havia prou amb una cançó per demostrar la meva habilitat? I si la reacció del públic era deguda al poder de la cançó i no pas a la meva interpretació? I el meu final improvisat? Potser la cançó només m’havia semblat acabada a mi…
Vaig retirar la corda trencada, la vaig examinar i tots els meus pensaments van caure a terra fets un garbuix.
La corda no estava gastada ni deteriorada, tal com jo em pensava. L’extrem trencat tenia una vora neta, com si l’haguessin tallat amb un ganivet o amb unes tisores.
Em vaig quedar una estona mirant-la amb cara de ximple. M’havien fet malbé el llaüt? Impossible. Mai no el perdia de vista. A més a més, havia revisat les cordes abans de sortir de la Universitat i una altra vegada abans de pujar a l’escenari. Aleshores, què havia passat?
Estava donant voltes a aquella idea quan em vaig adonar que el públic guardava silenci. Vaig aixecar el cap a temps per veure l’Stanchion pujant l’últim esglaó de l’escenari. Em vaig posar ràpidament dempeus.
L’expressió de l’Stanchion era agradable, però difícil de desxifrar. Se’m va fer un nus a l’estómac quan el vaig veure venir cap a mi, però el nus es va desfer quan l’Stanchion em va fer una encaixada tal com havia fet amb els altres dos músics que no havien aconseguit el bufacanyes d’argent.
Vaig exhibir el meu millor somriure i vaig allargar un braç per donar-li la mà. Jo era fill del meu pare, i un artista itinerant. Acceptaria el meu rebuig amb la dignitat dels Edena Ruh. La terra s’obriria i s’empassaria aquell lloc rutilant i famós abans que jo deixés entreveure ni una engruna de decepció.
I entre el públic hi havia l’Ambrose. La terra s’hauria d’empassar l’Eòlic, Imre i tot el mar de Cenze abans que jo li proporcionés la més mínima satisfacció.
Així doncs, vaig somriure i vaig fer una encaixada a l’Stanchion. En fer-ho, vaig notar alguna cosa dura al palmell. Vaig mirar cap avall i vaig veure un llampec d’argent. El bufacanyes.
La meva cara devia ser digna de veure. Vaig mirar l’Stanchion, i ell em va picar l’ullet.
Em vaig girar i vaig aixecar el bufacanyes perquè tothom el pogués veure. L’Eòlic va tornar a rugir. Aquella vegada era un rugit de benvinguda.
—M’has de prometre —em va dir en Simmon, molt seriós i amb els ulls envermellits— que no tornaràs a tocar aquesta cançó sense avisar-me. Mai.
—Tan malament ho he fet? —vaig preguntar somrient.
—No! —va dir en Simmon gairebé cridant—. És que… Jo mai…
Va maldar per trobar les paraules. Aleshores va acotar el cap i es va posar a plorar a llàgrima viva, tapant-se la cara amb les dues mans.
En Wilem va posar un braç sobre les espatlles d’en Simmon, que es va repenjar sense vergonya a l’espatlla del seu amic.
—El nostre Simmon té un cor fràgil —va dir en Wil dolçament—. Crec que el que volia dir és que li ha agradat molt.
Em vaig fixar que ell també tenia els ulls envermellits. Vaig posar una mà a l’esquena d’en Simmon.
—Jo també em vaig emocionar el primer cop que la vaig sentir —vaig confessar—. Els meus pares la van tocar amb motiu de les Solemnitats del Solstici d’Hivern quan jo tenia nou anys i vaig passar dues hores fet pols. Van haver de suprimir el meu paper a El porcater i el rossinyol perquè no estava en condicions d’actuar.
En Simmon va assentir i va fer un gest que semblava suggerir que estava bé, però que no creia que pogués parlar durant una estona; així doncs, era millor que jo continués fent el que feia.
Vaig mirar una altra vegada en Wilem.
—Ja no me’n recordava que produeix aquest efecte en algunes persones —vaig dir de manera poc convincent.
—Recomano scutten —va dir en Wilem sense embuts—. Tallacua, si t’estimes més la llengua vulgar. Però em sembla recordar que has promès que si guanyaves el bufacanyes ens portaries surant a casa. I això em preocupa, perquè resulta que duc les sabates de plom, les de beure.
Vaig sentir que l’Stanchion reia darrere meu.
—Aquests deuen ser els teus dos amics no castrats.
En Simmon es va sorprendre tant que li diguessin «no castrat» que es va recompondre una mica, mentre es fregava el nas amb la màniga.
—Wilem, Simmon, us presento l’Stanchion. —En Simmon el va saludar amb un cop de cap i en Wilem es va inclinar una mica amb el cos encarcarat—. Stanchion, ens acompanyeu a la barra? Els he promès convidar-los a una copa.
—A unes copes —va puntualitzar en Wilem—. En plural.
—Disculpa. A unes copes —em vaig corregir—. Si no fos per ells, avui no seria aquí.
—Ah —va dir l’Stanchion amb un somriure—. Són els teus protectors. Ho entenc perfectament.
La gerra de la victòria va resultar ser també la de consolació. Me la tenien preparada quan l’Stanchion va aconseguir per fi obrir-nos pas entre la multitud per anar a la barra. Fins i tot es va encaparrar a convidar en Simmon i en Wilem a scutten, bo i dient que els protectors també tenien dret al botí de la victòria. Li vaig donar les gràcies efusivament des del fons de la meva bossa que s’estava buidant ràpidament.
Mentre esperàvem que els servissin les begudes, vaig intentar mirar encuriosit l’interior de la meva gerra, i vaig comprendre que, per fer-ho, si la gerra era a la barra m’hauria de posar dempeus damunt del tamboret.
—És mezeglin —em va informar l’Stanchion—. Tasta’l, i ja em donaràs les gràcies més tard. Al meu poble diuen que els morts serien capaços de tornar del més enllà per fer-ne un glop.
—A la vostra salut —vaig dir, fent com si em toqués l’ala d’un barret imaginari.
—A la teva i a la de la teva família —va fer ell amb molta educació.
Vaig fer un glopet per recuperar-me, i em va passar una cosa meravellosa a la boca: mel de primavera, clau, cardamom, canyella, raïm, pomes rostides, peres dolces i aigua fresca de la font. Això és l’únic que puc dir del mezeglin. Si no l’heu tastat mai, lamento no poder-lo descriure millor. Si l’heu tastat, no necessiteu que us recordi quin gust té.
Em va tranquil·litzar el fet de comprovar que el tallacua l’havien servit en gots de grandària mitjana; també n’hi havia un per a l’Stanchion. Si als meus amics els haguessin servit gerres d’aquell vi negre, hauria necessitat un carretó per emportar-me’ls a l’altre costat del riu.
—Per Savien! —va exclamar en Wilem.
—Ben dit! —va dir l’Stanchion alçant el got.
—Per Savien… —va aconseguir dir en Simmon amb una veu que semblava un sanglot ofegat.
—I per Aloïne —vaig dir jo, i vaig moure la meva gerra enorme per fer-la xocar amb els seus gots.
L’Stanchion es va beure el seu scutten amb una indolència que em va fer venir les llàgrimes als ulls.
—Bé —va dir—. Abans de deixar-te amb els afalacs dels teus companys, t’he de preguntar una cosa. On has après a tocar amb una corda menys?
Vaig pensar un moment.
—En voleu la versió llarga o la curta?
—Crec que de moment em conformaré amb la curta.
Vaig somriure.
—En aquest cas, és una cosa que vaig aprendre. —Vaig fer un gest despreocupat, com si llencés alguna cosa—. Un vestigi de la meva joventut dissipada.
L’Stanchion em va mirar als ulls, rialler.
—Suposo que m’ho mereixo. La propera vegada te’n demanaré la versió llarga. —Va respirar fondo i va passejar la mirada per la sala; la seva arracada d’or va oscil·lar, reflectint la llum—. Ara haig d’ocupar-me de la clientela. Miraré d’evitar que et vinguin a veure tots alhora.
Vaig somriure, alleugit.
—Gràcies, senyor.
L’Stanchion va sacsejar el cap i va fer un senyal autoritari a algú que era darrere la barra i que ràpidament li va anar a cercar la seva gerra.
—Fins fa poc, això de «senyor» ja m’estava bé. Però a partir d’ara, digue’m Stanchion. —Em va tornar a mirar; jo vaig somriure i vaig assentir—. I com t’he de dir jo a tu?
—Kvothe —vaig respondre—. Kvothe i prou.
—Doncs per Kvothe i prou! —va brindar en Wilem darrere meu.
—I per l’Aloïne —va afegir en Simmon, i va començar a plorar fluix amb el cap repenjat en un braç.
El comte Threpe va ser un dels primers a venir-me a veure. De prop semblava més baix i més vell. Però estava molt animat i no parava de riure mentre parlava de la meva cançó.
—I llavors s’ha trencat! —va dir fent manades—. I m’he dit: «Ara no! Tan a prop del final no!». Però he vist que t’havies fet sang a la mà, i he notat un buit a l’estómac. Ens has mirat i després has mirat les cordes, i el silenci era cada cop més gran. Llavors has tornat a posar les mans al llaüt, i m’he dit: «Quin noi tan valent. Massa valent. Ell no sap que no pot salvar el final d’una cançó trencada amb un llaüt trencat». Però te n’has sortit! —Va riure com si jo m’hagués burlat del món i va fer uns quants passets de ball.
En Simmon, que havia deixat de plorar i que estava agafant una torradora com una casa, va riure amb el comte. Pel que semblava, en Wilem no sabia què pensar d’aquell individu, i l’observava amb expressió seriosa.
—Un dia has de venir a tocar a casa meva —em va proposar en Threpe, i ràpidament va aixecar una mà—. No en parlarem ara, perquè no et vull entretenir més. —Va somriure—. Però abans d’anar-me’n, et vull fer una última pregunta: quants anys va passar Savien amb els Àmir?
No vaig haver de pensar la resposta.
—Sis. Tres anys demostrant la seva valentia, i tres anys més entrenant-se.
—A tu et sembla que el sis és un bon nombre?
No sabia on volia anar a parar.
—El sis no és exactament un nombre de la sort —vaig arriscar-me a dir—. Si jo busqués un bon nombre, em sembla que pujaria al set. —Vaig arronsar les espatlles—. O baixaria al tres.
En Threpe va reflexionar tot colpejant-se la barbeta amb un dit.
—Tens raó. Però si va passar sis anys amb els Àmir significa que va tornar amb Aloïne el setè any. —Va ficar una mà en una butxaca i en va treure un grapat de monedes d’almenys tres tipus diferents. En va agafar set talents i me’ls va posar a la mà.
—Senyor, no puc pas acceptar els vostres diners —vaig dir quequejant.
No em sorprenien els diners, sinó la quantitat.
En Threpe em va mirar desconcertat.
—Per què no?
Em vaig quedar un moment bocabadat. No sabia què respondre.
En Threpe va riure i em va tancar la mà amb les monedes al palmell.
—No és pas un premi per la teva actuació. Bé, sí que ho és, però en realitat és més aviat un incentiu perquè continuïs practicant, perquè continuïs millorant. Ho faig per la música.
Va arronsar les espatlles.
—Veuràs, un llorer necessita aigua per créixer. En això, no hi puc intervenir. Però puc evitar que uns quants músics es mullin quan plou, oi? —Els llavis li van dibuixar un somriure picardiós—. Déu s’ocupa dels llorers i de mantenir-los humits. Jo m’ocupo dels músics i de mantenir-los eixuts. I altres ments més sàvies que la meva decidiran quan s’han d’ajuntar els uns i els altres.
Em vaig quedar un moment callat.
—Em sembla que sou més savi del que us penseu.
—Bé —va replicar ell provant de no semblar complagut—. Mira, no deixis que se n’assabenti gaire gent, o començaran a esperar que faci grans coses. —Es va girar i la gentada se’l va empassar ràpidament.
Em vaig guardar els set talents a la butxaca i vaig notar que em treia un gran pes de sobre. Va ser com una anul·lació de la sentència. Potser literalment, perquè no tenia ni idea del que hauria pogut fer la Devi per obligar-me a liquidar el deute. Vaig respirar tranquil per primera vegada en dos mesos. Era una sensació molt agradable.
Quan en Threpe va marxar, un dels músics ja consagrats em va venir a donar l’enhorabona. Després ho va fer un prestador ceàldic que em va fer una encaixada i em va convidar a una copa.
Després van venir un noble, un altre músic i una jove bonica que vaig pensar que potser era la meva Aloïne fins que vaig sentir la seva veu. Era la filla d’un prestador de la ciutat i vam xerrar una estona. Gairebé em vaig descuidar de besar-li la mà en acomiadar-nos.
Al cap d’una estona, les cares es confonien. L’un rere l’altre, van venir a oferir-me els seus respectes, felicitacions, encaixades de mans, consells, enveja i admiració. Encara que l’Stanchion va complir la seva paraula i s’ho va fer venir bé per impedir que s’abraonessin a sobre meu en massa, aviat em va costar distingir qui era qui. I el mezeglin no m’hi ajudava gaire.
No estic segur de quanta estona vaig trigar a decidir anar a la recerca de l’Ambrose. Després de recórrer el local amb la mirada, vaig donar cops de colze a en Simmon, que s’estava jugant uns ardits amb en Wilem, fins que va aixecar el cap.
—On és el nostre millor amic? —li vaig preguntar.
En Simmon em va mirar sense entendre’m i em vaig adonar que estava massa borratxo per copsar el meu sarcasme.
—L’Ambrose —vaig aclarir—. On s’ha ficat, l’Ambrose?
—Ha tocat el dos —em va informar en Wilem en to bel·licós—. Tan bon punt has acabat de tocar. Fins i tot abans que et concedissin el bufacanyes.
—Ell ho sabia. Ho sabia —va dir en Simmon molt complagut—. Sabia que l’obtindries i no ha suportat veure com te’l donaven.
—Feia mala cara quan ha sortit —va dir en Wilem amb certa malvolença—. Estava pàl·lid i tremolós. Com si s’hagués assabentat que algú havia estat pixant al seu got tota la nit.
—Potser és veritat —va dir en Simmon amb una malícia poc habitual en ell—. Jo ho hauria fet.
—Tremolós, dius? —vaig preguntar.
En Wilem va assentir.
—Tremolava. Com si li haguessin clavat un cop de puny a l’estómac. Es repenjava al braç d’en Linten.
Aquells símptomes em sonaven d’alguna cosa. Eren els calfreds del vinculador. Se’m va començar a formar una sospita a la ment. Em vaig imaginar l’Ambrose sentint-me interpretar la cançó més bonica que mai havia sentit i comprenent que estava a punt d’haver el bufacanyes d’argent.
L’Ambrose no podia fer res massa obvi, però potser va trobar un fil solt, o una estella llarga de la taula. Qualsevol d’aquelles dues coses només li hauria proporcionat un vincle simpàtic feble amb la corda del meu llaüt: un u per cent a tot estirar, i potser només una desena part d’això.
Em vaig imaginar l’Ambrose extraient la calor del seu cos, concentrant-se mentre, a poc a poc, el fred se li estenia pels braços i les cames. Me’l vaig imaginar tremolant, respirant amb dificultat, fins que al final es trencava la corda…
… I jo, malgrat tot, acabava la cançó. Vaig somriure de satisfacció en pensar-ho. Només era una hipòtesi, és clar, però alguna cosa havia trencat la corda del llaüt, i no tenia cap dubte que l’Ambrose era capaç d’intentar alguna cosa així. Em vaig tornar a concentrar en en Simmon.
—… acostar-m’hi i dir-li: «No et tinc rancúnia pel que em vas fer aquell dia al Gresol, quan vas barrejar les meves sals i em vaig quedar gairebé cec durant un dia. No, ni de bon tros. Beu, beu!». Ha!
En Simmon va riure, perdut en la seva fantasia de venjança.
La riuada d’admiradors va afluixar una mica; van venir un altre intèrpret de llaüt, l’intèrpret de flabiol consagrat que havia vist actuar, un comerciant d’Imre. Un cavaller molt perfumat de cabells llargs i greixosos i accent víntic em va donar una plantofada a l’esquena i em va lliurar una bossa de diners «per a cordes noves». No em va caure bé, però vaig acceptar la bossa.
—Per què tothom parla del mateix? —em va preguntar en Wilem.
—Què vols dir?
—La meitat dels que vénen a fer-te una encaixada estan entusiasmats i s’admiren de com era de bonica la cançó. L’altra meitat amb prou feines l’esmenten, i només parlen del fet que has tocat amb una corda trencada. És com si ni tan sols haguessin sentit la cançó.
—La primera meitat no hi entén, de música —va dir en Simmon—. Tan sols els que es prenen la música seriosament poden apreciar de debò el que el nostre petit E’lir ha fet aquesta nit.
En Wilem va grunyir, pensatiu.
—Aleshores, és difícil això que has fet?
—Jo mai no he vist tocar «L’esquirol a la palla» sense un joc de cordes sencer —li va dir en Simmon.
—Ah! —va fer en Wil—. Doncs feies que semblés fàcil. Ja que has tingut el seny de deixar aquella beguda de fruites il·lesa, em deixes que et convidi a una ronda de bon scutten fosc, la beguda dels reis ceàldims?
Sé reconèixer un compliment, però em resistia a acceptar la invitació del meu amic, perquè justament començava a tenir la ment lúcida una altra vegada.
Per sort, no va caldre que li donés cap excusa, perquè llavors va venir la Marea a presentar-me els seus respectes. Era l’arpista rossa i encisadora que havia intentat debades aconseguir el seu bufacanyes d’argent. Per un instant vaig pensar que potser era ella la veu de la meva Aloïne, però després d’escoltar-la un moment vaig comprendre que no ho podia ser.
Això sí: era molt bonica. I de prop semblava encara més bonica que a l’escenari, la qual cosa no sempre és així. Vam parlar una estona, i em vaig assabentar que era la filla d’un regidor d’Imre. El blau clar del seu vestit, que ressaltava sota la cascada dels seus cabells daurats, era un reflex del blau intens dels seus ulls.
Malgrat aquella bellesa, no li vaig poder dedicar l’atenció que es mereixia. Estava desitjant allunyar-me de la barra per anar a la recerca de la veu que havia cantat la part d’Aloïne amb mi. Vam parlar una estona, vam somriure i ens vam separar amb mots amables i amb la promesa de tornar-nos a veure aviat. Es va perdre entre la gentada amb una sèrie meravellosa de moviments suaus i curvilinis.
—Què ha estat aquesta exhibició vergonyosa? —em va preguntar en Wilem quan la Marea va marxar.
—Què?
—Què? —va repetir imitant el meu to de veu—. Com goses fer veure que ets tan imbècil? Si una noia tan maca com aquesta em mirés amb un sol ull de la manera com t’ha mirat a tu amb tots dos… Ja hauríem trobat una habitació per expressar-ho de manera educada.
—Ha estat simpàtica —vaig protestar—. I hem parlat una estona. M’ha preguntat si li volia ensenyar alguns acords d’arpa, però fa molt de temps que no toco l’arpa.
—Doncs si continues passant per alt insinuacions com les que et feia ella, continuaràs molt de temps sense tocar-la —va fer en Wilem amb franquesa—. A aquesta noia només li ha faltat descordar-se un altre botó.
En Sim es va inclinar cap a mi i em va posar una mà a l’espatlla; era la viva imatge de l’amic preocupat.
—Kvothe, fa temps que vull parlar amb tu d’aquest problema. Si és cert que no t’has adonat que aquella noia s’interessava per tu, potser has d’admetre la possibilitat que siguis absolutament inepte pel que fa a les dones. Potser t’has de plantejar el sacerdoci.
—Esteu borratxos —vaig dir per dissimular el meu rubor—. Us heu assabentat per la nostra conversa que és filla d’un regidor?
—T’has assabentat de la manera com et mirava? —va replicar en Wil en el mateix to.
Jo era conscient de la meva deplorable manca d’experiència amb les dones, però no estava disposat a reconèixer-ho. Per tant, vaig descartar els seus comentaris amb un gest i vaig baixar del tamboret.
—No ho sé, però dubto que un magreig ràpid darrere la barra fos el que estava pensant aquella noia. —Vaig beure un glop d’aigua i em vaig allisar la capa—. Bé, he de trobar la meva Aloïne i donar-li les gràcies. Quina fila faig?
—Quina importància té? —va preguntar en Wilem.
En Simmon va tocar el colze a en Wilem.
—No ho veus? Va darrere una presa més perillosa que la filla escotada d’un regidor.
Em vaig girar amb un gest disgustat i vaig anar cap a la sala plena.
No tenia ni idea de com la trobaria. La meva part més romàntica i insensata pensava que la reconeixeria així que la veiés. Si era la meitat de radiant que la seva veu, brillaria com una espelma en una habitació a les fosques.
Però mentre pensava aquestes coses, la meva part més sàvia em parlava a cau d’orella. «No concebis esperances —em deia—. No cometis l’error de concebre esperances que hi hagi una dona que pugui cremar tan intensament com la veu que ha cantat els versos d’Aloïne.» I encara que aquell missatge no era cap consol, jo sabia que era savi. Havia après a escoltar aquella part meva als carrers de Tarbean; sense aquella part no n’hauria sortit viu.
Em vaig passejar per la planta baixa de l’Eòlic, buscant sense saber qui buscava. De tant en tant, la gent em somreia o em saludava amb la mà. Al cap de cinc minuts, havia vist totes les cares que s’hi podien veure i vaig pujar al primer pis.
En realitat es tractava d’un amfiteatre adaptat, però en comptes de seients en graderia hi havia fileres de taules esglaonades, orientades cap al pis de sota. Mentre circulava entre les taules buscant la meva Aloïne, aquella part meva més sàvia em continuava parlant a cau d’orella. «No et facis il·lusions. L’únic que en treuràs serà una decepció. Aquella dona no serà tan bonica com te la imagines, i llavors et desesperaràs.»
Quan vaig acabar de buscar al segon pis, va començar a sorgir dins meu un nou temor. Potser se n’havia anat mentre jo estava assegut a la barra, bevent mezeglin i afalacs. Hauria hagut d’anar-la a buscar de seguida; hauria hagut d’agenollar-me i donar-li les gràcies de tot cor. I si ja havia marxat? El nerviosisme va fer que sentís un buit incòmode a l’estómac quan vaig començar a pujar l’escala que portava a l’últim pis de l’Eòlic.
«Mira el que has aconseguit il·lusionant-te —em va dir la veu—. Se n’ha anat i l’únic que tens és una imatge resplendent i insensata amb la qual turmentar-te.»
L’últim pis era el més petit de tots tres; en realitat només era un semicercle estret que abraçava tres parets, molt per damunt de l’escenari. Allà, les taules i els bancs estaven més separats i menys plens de gent. Em vaig fixar que el que més hi havia allà eren parelles, i em vaig sentir una mica voyeur mentre passava d’una taula a l’altra.
Mirant d’aparentar indiferència, examinava les cares dels que hi havia allà asseguts parlant i bevent. Em vaig anar posant més i més nerviós a mesura que m’acostava a l’última taula. Era impossible fer-ho dissimuladament, perquè la taula estava en un racó. La parella que l’ocupava, una persona de cabells clars i una altra de cabells foscos, em donava l’esquena.
En apropar-m’hi, la persona de cabells clars va riure i vaig entreveure una cara altiva i de faccions fines. Un home. Vaig mirar qui l’acompanyava. Era la meva última esperança. Sabia que havia de ser la meva Aloïne.
En vorejar la cantonada de la taula li vaig veure la cara. Era un altre home. La meva Aloïne havia marxat. L’havia perdut, i aquella certesa em va fer sentir com si el cor m’hagués caigut del seu lloc al pit i m’hagués anat a parar als peus.
Els dos desconeguts van aixecar el cap i el ros em va somriure.
—Mira, Thria, el jove sis cordes ens ha vingut a saludar. —Em va mirar de cap a peus—. Que guapo! Vols prendre alguna cosa amb nosaltres?
—No —vaig murmurar, torbat—. Només busco algú.
—Doncs ja has trobat algú —va replicar ell tranquil·lament tocant-me un braç—. Em dic Fàl·lan i aquest és en Thria. Pren alguna cosa. Et prometo que no deixaré que en Thria intenti portar-te a casa seva. La seva feblesa són els músics.
Em va somriure amablement.
Vaig murmurar una excusa i vaig marxar, massa trasbalsat per preocupar-me per si havia fet el préssec.
Quan tornava cap a l’escala, desmoralitzat, la meva part sàvia va aprofitar l’ocasió per amonestar-me. «Això és el que s’aconsegueix tenint esperança —va dir—. Res de bo. Tanmateix, és millor que no l’hagis trobat. Hauria pogut no estar a l’altura de la seva veu. Aquella veu tan bonica i terrible com l’argent candent, com la llum de la lluna reflectida a les pedres d’un riu, com una ploma acariciant els teus llavis.»
Em vaig dirigir a l’escala, mirant a terra perquè ningú no intentés donar-me conversa.
Aleshores vaig sentir una veu, una veu com l’argent candent, com un petó a les meves orelles. En aixecar el cap, el cor se’m va il·luminar, i vaig saber que era la meva Aloïne. En aixecar el cap, la vaig veure i l’únic que vaig poder pensar va ser: és preciosa.
Preciosa.