Movent-se a poc a poc, en Bast es va estirar i va mirar al seu voltant. Al final es va consumir la metxa curta de la seva paciència.
—Reshi?
—Mmm? —En Kvothe el va mirar.
—I llavors, què va passar? Vas parlar amb ella?
—És clar que vaig parlar amb ella. Si no hagués parlat amb ella, no hi hauria història. Explicar aquesta part no comporta grans dificultats. Però abans l’he de descriure. I no sé com fer-ho.
En Bast es regirà a la cadira.
En Kvothe va riure, i una expressió afectuosa en va esborrar la irritació de la cara.
—Què hi ha? Que potser et resulta tan fàcil descriure una dona bonica com contemplar-la?
En Bast va abaixar els ulls i es va ruboritzar; en Kvothe li va posar una mà al braç, somrient.
—El meu problema, Bast, és que ella és molt important. És important per a la història. No se m’acut com descriure-la sense fer curt.
—Crec que t’entenc, Reshi —va dir en Bast en to conciliador—. Jo també la vaig veure. Una vegada.
En Kvothe es va reclinar a la cadira, sorprès.
—És veritat. Me n’havia oblidat. —Es va posar una mà als llavis—. Bé, i com la descriuries, tu?
En Bast es va animar en veure aquella oportunitat. Es va redreçar al seient, es va quedar un moment pensarós i després va dir:
—Les seves orelles eren perfectes. —Va fer un gest delicat amb les mans—. Petites i perfectes, com si fossin tallades en… no sé, en alguna cosa.
El Cronista va riure i llavors es va mostrar una mica desconcertat, com si s’hagués sorprès ell mateix.
—Les orelles? —va preguntar com si no estigués segur d’haver-ho sentit bé.
—Ja saps com és de difícil trobar una noia guapa amb les orelles com cal —va dir en Bast amb naturalitat.
El Cronista va tornar a riure, aquest cop va semblar que li resultava més fàcil.
—No —va dir—. De debò que no.
En Bast va mirar l’escrivent amb un desdeny profund.
—Doncs, en aquest cas, m’hauràs de creure. Eren unes orelles extraordinàriament boniques.
—Crec que en això has encertat —va dir en Kvothe en to alegre. Va fer una pausa i quan va tornar a parlar ho va fer a poc a poc, amb la mirada absent—: El problema és que ella no s’assemblava a ningú que jo hagi conegut. Tenia alguna cosa intangible. Alguna cosa captivadora, com l’escalfor d’un foc. Tenia una elegància, una vivacitat…
—Tenia el nas tort, Reshi —va dir en Bast interrompent el somieig del seu mestre.
En Kvothe el va mirar mentre una arruga d’irritació li apareixia al front.
—Què?
En Bast va aixecar les dues mans a la defensiva.
—Només és un detall, Reshi. Totes les dones de la teva història són formoses. Normalment no ho puc negar, perquè no les conec. Però aquesta, sí que la vaig veure. Tenia el nas una mica tort. I si hem de ser sincers, tenia la cara una mica esmolada per al meu gust. No era una bellesa impecable, Reshi. T’ho dic jo, que he dedicat molt de temps a estudiar aquestes coses.
En Kvothe va mirar llargament el seu alumne amb expressió solemne.
—Som alguna cosa més que les parts que ens formen, Bast —va dir en to de retret.
—No dic pas que no fos encisadora, Reshi —es va afanyar a afegir en Bast—. Em va fer un somriure. Va ser… Era una mena de… T’anava de dret al cor, no sé si m’entens.
—T’entenc, Bast. Però és que jo la conec. —En Kvothe va mirar el Cronista—. Veuràs, el problema sorgeix de la comparació. Si dic «tenia els cabells foscos», tu podries pensar: «He conegut moltes dones brunes i algunes eren encisadores». Però faries molt curt, perquè en realitat aquella dona no tindria res en comú amb ella. Aquella altra dona no tindria la seva agudesa, el seu encís natural. No s’assemblava a ningú que jo hagués conegut…
En Kvothe es va mirar les mans recollides. Va estar tanta estona callat que en Bast es va començar a regirar en el seient, mirant al voltant seu amb nerviosisme.
—Suposo que no té sentit que em preocupi tant —va dir en Kvothe per fi, aixecant el cap i fent un senyal al Cronista—. Dubto que al món l’afecti gaire que també faci malbé això.
El Cronista va agafar la ploma i en Kvothe va començar a parlar abans que l’hagués sucat al tinter.
—Tenia els ulls foscos. Foscos com la xocolata, com el cafè, com la fusta enllustrada del llaüt del meu pare. La cara era blanca i oval, com una llàgrima.
De cop i volta en Kvothe es va interrompre, com si s’hagués quedat sense paraules. El silenci que es va produir va ser tan sobtat i tan profund que el Cronista va aixecar breument la vista del full, cosa que no havia fet fins aquest moment. Però en aquest instant precís en Kvothe va començar a parlar de nou:
—El seu somriure podia aturar el cor d’un home. Tenia els llavis vermells. No era el vermell llampant, artificial, que tantes dones creuen que les fa semblar desitjables. Els seus llavis sempre eren vermells, de dia i de nit. Com si minuts abans de veure-la, hagués estat menjant baies o bevent sang.
»Fos allà on fos, sempre era el centre de totes les mirades. —En Kvothe va corrugar les celles—. No m’interpreteu malament. No vull dir que fos cridanera, ni vanitosa. Si mirem el foc és perquè parpelleja, perquè resplendeix. El que atreu la nostra mirada és la llum, però el que fa que un home s’acosti al foc no té res a veure amb la seva resplendor. Allò que t’atreu del foc és l’escalfor que sents quan t’hi apropes. Amb la Denna passava el mateix.
Mentre parlava, l’expressió d’en Kvothe anava canviant, com si cada paraula que pronunciava el ferís més i més. I tot i que les paraules eren clares, encaixaven amb el seu gest, era com si cadascuna d’aquelles paraules raspés amb una llima aspra abans de sortir-li dels llavis.
—Era… —En Kvothe tenia el cap tan cot que semblava que parlés amb les seves mans, a la falda—. Què estic fent? —va dir fluixet, com si la seva boca fos plena de cendra grisa—. De què pot servir això? Com us la puc explicar si jo mai no l’he entès?
El Cronista ja havia escrit aquestes paraules quan es va adonar que segurament en Kvothe no volia que ho fes. Es va quedar quiet un instant després va acabar d’anotar la resta de la frase. Aleshores va esperar, callat, uns moments abans d’aixecar el cap i mirar en Kvothe.
En Kvothe també el va mirar. Eren els mateixos ulls foscos que el Cronista havia vist abans. Els ulls d’un déu furiós. El Cronista va estar a punt d’aixecar-se i apartar-se de la taula. Hi va haver un silenci gèlid.
En Kvothe es va aixecar i va assenyalar el full que el Cronista tenia al davant.
—Esborra-ho, això —va dir amb veu estrident.
El Cronista va empal·lidir. Semblava que li haguessin clavat un punyal.
Com que no es movia, en Kvothe va estirar un braç i va treure el full mig escrit de sota la ploma del Cronista.
—Si no et sents inclinat a esborrar…
En Kvothe va estripar el full mig escrit amb cura; el so va acabar de deixar sense color la cara del Cronista.
Amb molta parsimònia, en Kvothe va agafar un full en blanc i el va posar davant el desconcertat escrivent.
—Copia’l aquí —va dir amb una veu freda i immòbil com el ferro.
El ferro també era als seus ulls, dur i fosc.
No van discutir. En silenci, el Cronista va copiar fins al punt on en Kvothe tenia posat un dit subjectant el full a la taula.
Quan el Cronista va haver acabat, en Kvothe va començar a parlar amb veu cruixent i clara, com si mossegués trossos de glaç:
—En quin sentit era bonica? M’adono que res del que digui serà suficient. Entesos. Ja que no puc dir prou, si més no n’evitaré dir massa.
»Escriu això: que tenia els cabells foscos. Això. Llargs i llisos. Tenia els ulls foscos i la pell clara. Això. Tenia la cara oval, la barra forta i delicada. Escriu que tenia aplom i elegància. Això.
En Kvothe va respirar fondo abans de prosseguir:
—Finalment, escriu que era preciosa. És l’únic que se’n pot dir. Que era molt i molt bonica, encara que tingués imperfeccions o defectes. Era preciosa, si més no per a en Kvothe. Si més no? Per a en Kvothe era extremament preciosa.
Per un instant en Kvothe es va posar tens, com si també es disposés a arrabassar aquell altre full al Cronista.
Llavors es va relaxar, com una espelma quan deixa de bufar el vent.
—Però per ser sincer, he de dir que n’hi havia d’altres que també la trobaven bonica…