El Cronista no va baixar l’escala de la taverna de la fonda Pedra Fita fins l’endemà a la nit. Pàl·lid i vacil·lant, portava la seva cartera de cuir sota un braç.
Va trobar en Kote assegut darrere la barra, fullejant un llibre.
—Home, el nostre hoste involuntari! Com va el cap?
El Cronista va aixecar una mà i es va tocar el clatell.
—Em palpita una mica si el giro més de pressa del compte, però encara funciona.
—Me n’alegro —va dir en Kote.
—És això…? —El Cronista va mirar al voltant, perplex—. Som a Newarre?
En Kote va assentir.
—De fet, ets al bell mig de Newarre. —Va fer un gest teatral—. Una metròpolis pròspera. Poblada densament.
El Cronista va fitar el pèl-roig que era darrere la barra. Es va repenjar en una taula per sostenir-se.
—Pel cos socarrat de Déu —va dir amb un fil de veu—. Ets tu, oi?
L’hostaler va fer cara de desconcert.
—Perdona, com dius?
—Ja sé que ho negaràs —va dir el Cronista—. Però el que vaig veure ahir a la nit…
L’hostaler va aixecar una mà per fer-lo callar.
—Abans de discutir la possibilitat que aquell cop al cap t’hagi trastocat, digues, com està el camí de Tinué?
—Què? —va replicar el Cronista, irritat—. Jo no anava pas a Tinué. Anava… Bé, els camins estan molt difícils, deixant de banda això d’ahir a la nit. Em van robar prop del gual d’Abbott i vaig haver de continuar a peu. Però va valer la pena, ja que ets aquí. —L’escrivent va veure l’espasa penjada a la barra, va fer un crit ofegat i va mostrar una mica de neguit—. No sóc aquí per crear problemes, t’ho ben asseguro. No sóc aquí pel preu que han posat al teu cap. —Va esbossar un lleu somriure—. Com és lògic, jo no et podria causar problemes…
—Perfecte —el va tallar l’hostaler alhora que agafava un drap blanc de lli i es posava a fregar la barra—. I qui ets?
—Em pots dir Cronista.
—No t’he preguntat com et puc dir —va fer en Kote—. Com et dius?
—Devan. Devan Lochees.
En Kote va deixar de passar el drap per la barra i va aixecar el cap.
—Has dit Lochees? Ets parent del duc…? —En Kote va assentir abans d’haver acabat la frase—. Sí, és clar que sí. Tu no ets pas un cronista, sinó el Cronista. —Va clavar els ulls en l’home mig calb, mirant-lo de dalt a baix—. Què et sembla? El revelador de falòrnies en persona.
El Cronista es va relaxar una mica; era evident que el complaïa saber que la seva reputació el precedia.
—Jo no pretenia posar-te les coses difícils. Fa anys que no penso en mi mateix com a Devan. Vaig deixar enrere aquell nom fa molt de temps. —Va dedicar a l’hostaler una mirada intencionada—. Crec que tu mateix en saps alguna cosa…
En Kote no va fer cas de la pregunta tàcita.
—Vaig llegir el teu llibre fa anys. Els hàbits d’aparellament del draccus comú. Perfecte per obrir els ulls d’un jove amb el cap ple d’històries. —Va abaixar la mirada i va començar a passar de nou el drap blanc per la veta de la barra—. Reconec que em vaig sentir decebut en saber que els dracs no existien. Aquesta és una lliçó dura per a un noi.
El Cronista va somriure.
—Sincerament, jo mateix vaig quedar una mica decebut. Vaig anar a buscar una llegenda i vaig trobar un llangardaix. Un llangardaix fascinador, però llangardaix al cap i a la fi.
—I ara ets aquí —va dir en Kote—. Has vingut per demostrar que no existeixo?
El Cronista va fer una rialla nerviosa.
—No. Veuràs, hem sentit un rumor…
—«Hem»? —va interrompre’l en Kote.
—He estat viatjant amb un vell amic teu. L’Skarpi.
—T’ha agafat sota la seva protecció, oi? —es va dir en Kote a si mateix—. Què et sembla? L’aprenent de l’Skarpi.
—Més aviat un col·lega, la veritat.
En Kote va assentir, encara inexpressiu.
—Hauria pogut endevinar que seria el primer a trobar-me. Sou tots dos uns propagadors de rumors.
El somriure del Cronista es va tornar agre, i l’home es va empassar les primeres paraules que li van venir als llavis. Durant uns moments va maldar per recobrar el seu posat tranquil.
—Així doncs, què puc fer per tu? —En Kote va deixar a un costat el drap de lli net i va exhibir el seu millor somriure d’hostaler—. Alguna cosa per menjar o per beure? Una habitació per passar la nit?
El Cronista va vacil·lar.
—Ho tinc tot aquí mateix. —En Kote va fer un gest ampli des de darrere la barra—. Vi vell, suau i clar? Aiguamel? Cervesa negra? Licor dolç de fruita! Pruna? Cirera? Poma verda? Móra? —En Kote anava assenyalant les ampolles—. Au, vinga! Alguna cosa deus voler.
Mentre parlava, el seu somriure es va eixamplar, mostrant massa dents per ser el gest d’un hostaler simpàtic. Els ulls se li van tornar freds, durs i irats, al mateix temps.
El Cronista va abaixar la mirada.
—Havia pensat que…
—Has pensat! —va dir en Kote en to burleta, abandonant el somriure forçat—. Ho dubto molt. Altrament, t’hauries adonat que en venir aquí em posaves en perill.
La cara del Cronista va envermellir.
—Havia sentit dir que Kvothe no tenia por de res —va dir acaloradament.
L’hostaler va arronsar les espatlles.
—Només els sacerdots i els bojos no tenen por de res, i jo no he tingut mai gaire bona relació amb Déu.
El Cronista va corrugar les celles, conscient que li estaven parant una trampa.
—Mira —va continuar tranquil·lament—, he actuat amb la màxima precaució. Ningú, tret de l’Skarpi, no sabia que vindria. No he parlat de tu davant de ningú. La veritat és que ni tan sols confiava a trobar-te.
—Ara sí que estic tranquil! —va dir en Kote en to sarcàstic.
El Cronista va parlar descoratjat:
—Seré el primer de reconèixer que venir aquí potser ha estat un error. —Va fer una pausa, donant a en Kote l’oportunitat de contradir-lo, però l’hostaler no va dir res. El Cronista va sospirar suaument i va continuar—: Ara ja està fet. Ni tan sols consideraràs…?
En Kote va sacsejar el cap.
—Fa molt de temps…
—Ni dos anys —va protestar el Cronista.
—… i jo no sóc pas el que era —va continuar en Kote sense cap pausa.
—I qui eres exactament?
—En Kvothe —va respondre, negant-se a donar més explicacions—. Ara sóc en Kote. Atenc el meu hostal. Això vol dir que la cervesa val tres ardits i que una habitació privada es paga amb coure. —Es va posar a fregar altre cop la barra amb una intensitat ferotge—. Tal com has dit, ja està fet. Les històries s’ocuparan d’elles mateixes.
—Però…
En Kote va alçar la mirada, i per un instant el Cronista hi va veure més enllà de la ràbia que li brillava a la superfície dels ulls. Per un moment va veure el dolor que hi havia a sota, sanguinolent i en carn viva, com una ferida massa profunda per curar-se. Aleshores en Kote va desviar la mirada i només la ràbia perdurava.
—Què em podries oferir que valgués el preu dels records?
—Tothom es pensa que ets mort.
—No ho entens, oi? —En Kote va sacsejar el cap, mig divertit mig exasperat—. Ja em va bé que sigui així. La gent no et busca quan ets mort. Els vells enemics no proven de passar comptes. La gent no ve a demanar-te històries —va dir en to mordaç.
El Cronista es va negar a rendir-se.
—D’altres diuen que ets un mite.
—Sóc un mite —va dir en Kote amb desimboltura, fent un gest exagerat—. Una mena de mite molt especial que es crea ell mateix. Les millors mentides sobre mi són les que he dit jo.
—Diuen que no has existit mai —el va corregir suaument el Cronista.
En Kote va arronsar les espatlles amb indiferència, però el seu somriure va minvar de manera imperceptible.
En intuir un punt feble, el Cronista va continuar:
—Algunes històries et descriuen com poc més que un assassí sorprès en delicte flagrant.
—També ho sóc. —En Kote es va tombar i es va posar a netejar el taulell de darrere la barra. Va tornar a arronsar les espatlles amb menys desimboltura que abans—. He mort homes i coses que eren més que homes. Tots s’ho mereixien.
El Cronista va sacsejar el cap a poc a poc.
—Les històries t’anomenen «assassí», no pas «heroi». En Kvothe l’Arcà i en Kvothe l’Assassí de Reis són dos homes molt diferents.
En Kote va deixar de netejar el taulell i es va girar d’esquena. Va assentir un cop sense aixecar els ulls.
—Alguns diuen fins i tot que hi ha un altre Xandrian. Un terror nou a la nit, amb els cabells tan rojos com la sang que vessa.
—La gent que importa coneix la diferència —va dir en Kote com si es mirés de convèncer ell mateix, però tenia la veu cansada i desesperada, mancada de convicció.
El Cronista va fer una rialleta.
—Ja ho crec! Per ara. Però tu, més que ningú, t’hauries d’adonar de com és de prima la línia entre la veritat i una mentida convincent. Entre la història i un relat entretingut. —El Cronista va fer una pausa perquè l’hostaler pogués assimilar les seves paraules—. Saps prou bé quina guanyarà a la llarga.
En Kote es va quedar de cara a la paret posterior, amb les mans planes sobre el taulell. Tenia el cap lleugerament inclinat, com si un gran pes hagués davallat damunt seu. No va parlar.
El Cronista va fer un pas impacient cap endavant, intuint la victòria.
—Diuen que hi va haver una dona…
—Què en saben, ells? —va dir en Kote amb una veu tallant com una serra—. Què poden saber del que va passar?
Va parlar tan fluixet que el Cronista va haver de contenir l’alè per sentir-lo.
—Diuen que ella…
Les paraules del Cronista se li van quedar enganxades a la gola, eixuta de sobte. Una quietud contranatural va inundar l’habitació. En Kote era allà dret, d’esquena a la sala, amb el cos immòbil i un silenci terrible que estrenyia amb les dents. La seva mà dreta, embolicada en un drap blanc i net, es va tancar de mica en mica en un puny.
A uns dos pams de distància es va esmicolar una ampolla. L’olor de maduixes va impregnar l’aire juntament amb el so del vidre trencat. Un petit soroll enmig d’una immobilitat molt gran, però n’hi va haver prou. Prou per trencar el silenci en estelles petites i esmolades. El mateix Cronista va notar que el fred li calava els ossos en adonar-se de sobte que estava jugant a un joc molt perillós. «Així doncs, aquesta és la diferència entre explicar una història i ser dins una història —va pensar glaçat—: la por.»
En Kote es va girar.
—Què en saben, ells, d’aquella dona? —va preguntar en veu baixa.
El Cronista es va quedar sense respiració en veure la cara d’en Kote. L’expressió plàcida de l’hostaler era com una màscara destrossada. El rostre que hi havia sota aquella màscara reflectia una obsessió, amb els ulls a mitges en aquest món i a mitges en un altre, recordant.
El Cronista va pensar en una història que havia sentit. Una de moltes. La història explicava que en Kvothe havia sortit a buscar el desig del seu cor. Va haver d’enganyar un dimoni per aconseguir-lo. Però quan el tenia a les mans, es va veure obligat a lluitar contra un àngel per conservar-lo.
«Ho crec —va pensar el Cronista—. Abans només era una història, però ara m’ho crec. Aquesta és la cara d’un home que ha mort un àngel.»
—Què en saben, de mi? —va demanar en Kote, amb una ràbia sorda a la veu—. Què en poden saber, de tot això?
Va fer un gest breu i ferotge que va semblar abraçar-ho tot: l’ampolla trencada, la barra i el món.
El Cronista es va empassar saliva per alleujar la sequedat de la gola.
—Només el que els expliquen.
Tip, tip-tip, tip. El licor de l’ampolla trencada va començar a tamborinar a terra amb ritme irregular.
—Aaaah. —En Kote va exhalar un sospir llarg. Tip-tip, tip, tip, tip—. Ets molt intel·ligent. Faries servir el meu millor truc contra mi. Retindries la meva història com a ostatge.
—Explicaria la veritat.
—Només la veritat em podria vèncer. Què és més dur que la veritat? —Un somriure malaltís i burleta va vacil·lar als seus llavis. Durant uns moments, només el degoteig suau del licor al terra va mantenir el silenci a ratlla.
Finalment, en Kote va travessar la porta de darrere la barra. El Cronista es va quedar dret a l’habitació buida, sense saber si l’havien acomiadat o no.
Al cap d’uns minuts, en Kote va tornar amb una galleda d’aigua amb sabó. Sense mirar el rondallaire, va començar a fregar les ampolles amb gestos suaus i metòdics. D’una en una, en Kote els netejava el cul de vi de maduixes i les col·locava a la barra, entre el Cronista i ell, com si el poguessin defensar.
—Així doncs, has anat a buscar un mite i has trobat un home —va dir amb veu sense inflexions, sense aixecar els ulls—. Has sentit les històries i ara vols els fets de veritat.
Clarament alleujat, el Cronista va deixar la cartera damunt una de les taules, sorprès pel tremolor lleuger de les seves mans.
—Vam saber de la teva existència ja fa un cert temps. Només un petit rumor. La veritat, no m’esperava… —El Cronista va fer una pausa, incòmode de sobte—. Em pensava que series més vell.
—Ho sóc —va dir en Kote. El Cronista el va mirar, desconcertat, però abans que pogués dir res l’hostaler va continuar—: Què t’ha dut a aquest raconet miserable del món?
—Una cita amb el comte de Baedn-Bryt —va respondre el Cronista, inflant-se lleugerament—. D’aquí a tres dies, a Treia.
L’hostaler es va aturar a mig netejar.
—Esperes arribar al feu del comte en quatre dies? —va preguntar en veu baixa.
—Vaig endarrerit —va reconèixer el Cronista—. Em van robar el cavall prop del gual d’Abbott. —Va mirar per la finestra el cel que s’enfosquia—. Però estic disposat a perdre una mica de son. Al matí me n’aniré i et deixaré tranquil.
—Bé, no m’agradaria que perdessis hores de son per culpa meva —va dir en Kote en to sarcàstic, i la seva mirada es va tornar a endurir—. Ho puc explicar tot d’una tirada. —Es va escurar la gola—. «Vaig viatjar, vaig estimar, vaig perdre, vaig confiar i em van trair.» Pren nota d’això i crema-ho. Ben mirat, per al que t’ha de servir…
—No cal que t’ho prenguis així —es va afanyar a dir el Cronista—. Ens podem prendre tota la nit si vols. I també unes quantes hores del matí.
—Ets molt amable! —li va etzibar en Kote—. Vols que t’expliqui la meva història en una nit? Sense temps per recuperar-me? Sense temps per preparar-me? —Els seus llavis dibuixaren una línia prima—. No. Vés a coquetejar amb el teu comte. No en vull saber res.
El Cronista va parlar de pressa:
—Si estàs segur que et caldrà…
—Sí. —En Kote va deixar amb força una ampolla damunt la barra—. Sens dubte em caldrà més temps. I aquesta nit no tindràs res. Una història de debò triga a preparar-se.
Neguitós, el Cronista va corrugar les celles i es va passar les mans pels cabells.
—Podria dedicar tot el dia de demà a registrar la teva història… —Es va interrompre en veure que en Kote sacsejava el cap. Després d’una pausa va tornar a començar, com si parlés amb si mateix—: Si agafo un cavall a Baedn, demà et puc dedicar tot el dia, quasi tota la nit i una part de l’endemà. —Es va fregar el front—. No m’agrada gens muntar de nit, però…
—Em caldran tres dies —va dir en Kote—. N’estic ben segur.
El Cronista va empal·lidir.
—Però… el comte.
En Kote va fer un gest desdenyós amb la mà.
—No hi ha ningú que necessiti tres dies —va dir el Cronista amb fermesa—. He entrevistat l’Oren Vèlciter. L’Oren Vèlciter, ni més ni menys. Té vuitanta anys i ha viscut una vida equivalent a dos-cents anys. A cinc-cents, si comptes les mentides. Ell em va buscar a mi —va dir amb molt d’èmfasi—. Només va trigar dos dies.
—Aquesta és la meva oferta —es va limitar a dir l’hostaler—. Ho faré com cal o no ho faré.
—Espera’t! —va exclamar el Cronista, animat de sobte—. Podem fer-ho a l’inrevés —va dir, sacsejant el cap per no haver-hi pensat abans—. El que faré és visitar el comte i tornar després. Aleshores podràs disposar de tot el temps que vulguis. Fins i tot podria venir amb l’Skarpi.
En Kote va dedicar al Cronista una mirada de menyspreu.
—Què et fa pensar que jo seria aquí quan tornessis? —va preguntar amb incredulitat—. D’altra banda, creus que pots marxar tranquil·lament sabent el que saps?
El Cronista es va quedar immòbil.
—M’estàs…? —Va empassar saliva i va començar de nou—: M’estàs dient que…?
—T’estic dient que trigaré tres dies a explicar-te la història —el va tallar en Kote—. A partir de demà.
El Cronista va tancar els ulls i es va passar una mà per la cara. El comte s’enfurismaria, és clar. Vés a saber quant de temps trigaria a gaudir novament del seu favor. Tot i així…
—Si aquesta és l’única manera, accepto.
—Me n’alegro. —L’hostaler es va relaxar i va esbossar un lleu somriure—. Au, vinga, de debò és tan poc freqüent això dels tres dies?
El Cronista va tornar a posar-se seriós.
—És molt poc freqüent. Però… —Va semblar que la seva presumptuositat minvava una mica—. Però —va fer un gest com per mostrar com n’eren, d’inútils, les paraules—, tu ets en Kvothe.
L’home que es feia dir Kote va aixecar la mirada des de darrere de les ampolles. Als llavis se li va dibuixar un gran somriure. En els ulls se li va encendre una espurna. De cop i volta semblava més alt.
—Sí, suposo que ho sóc —va dir en Kvothe amb veu de ferro.