L’endemà em vaig presentar al sorteig d’admissions amb la meva primera ressaca. Cansat i una mica marejat, em vaig posar a la cua més curta i vaig intentar no fer cas del batibull dels centenars d’estudiants que es passejaven comprant, venent, bescanviant i, en general, queixant-se de les hores d’examen que els havien tocat.
—Kvothe, fill d’Arliden —vaig dir quan per fi vaig arribar al taulell.
La dona amb cara d’avorriment que em va atendre va anotar el meu nom i jo vaig treure una fitxa de la bossa de vellut negre. Deia «Hepten: migdia». Tenia cinc dies per preparar-me.
Però quan em dirigia cap a la Cavallerissa, se’m va acudir una cosa. En realitat, quant de temps necessitava per preparar-me? I el més important: fins on podia arribar sense tenir accés als Arxius?
Després d’aquesta reflexió, vaig aixecar una mà amb el dit del cor i el polze estesos, per indicar que tenia hora al cap de cinc dies i que la volia vendre.
No va passar gaire temps abans que se m’acostés una alumna que no coneixia.
—Quart dia —em va dir mostrant-me la seva fitxa—. Et canvio l’hora per una iota.
Vaig negar amb el cap. Ella va arronsar les espatlles i va marxar.
Llavors se’m va apropar en Galven, un Re’lar de la Mèdica. Portava aixecat l’índex, amb la qual cosa indicava que tenia una plaça per a última hora d’aquella mateixa tarda. Per les ulleres que feia i per la seva expressió ansiosa, em va semblar que no estava gaire entusiasmat amb la idea d’examinar-se tan d’hora.
—Acceptaries cinc iotes?
—Pensava demanar-ne un talent…
En Galven va assentir mentre feia giravoltar la seva fitxa entre els dits. Era un preu just. Ningú no volia passar per admissions el primer dia.
—Potser més tard. Abans faré un tomb.
Vaig veure com s’allunyava i em vaig admirar de com podien canviar les coses d’un dia a l’altre. Feia tot just un dia, cinc iotes m’haurien semblat una fortuna, però aquell dia tenia la bossa plena…
Mirava de calcular mentalment quants diners havia guanyat la vigília quan vaig veure que s’apropaven en Wil i en Simmon. En Wil semblava una mica pàl·lid malgrat la seva fosca pell ceàldica. En vaig deduir que ell també devia estar patint les conseqüències de la disbauxa de la nit passada.
En canvi, en Sim estava més alegre que mai.
—Endevina a qui li ha tocat una plaça per a aquesta tarda. —Va assenyalar amb el cap més enllà de la meva espatlla—. A l’Ambrose i alguns amics seus. Començo a creure que hi ha justícia a l’univers.
Quan em vaig girar per observar la gentada, vaig sentir la veu de l’Ambrose abans de veure’l.
—… de la mateixa bossa. Això significa que han barrejat molt malament. Haurien de tornar a començar aquesta farsa caòtica i…
L’Ambrose anava amb uns quants amics seus, tots molt ben vestits, i observaven els estudiants a la recerca de mans aixecades. L’Ambrose era a uns quatre metres de mi quan per fi va mirar cap avall i es va adonar que la mà cap a la qual es dirigia era la meva.
Va parar en sec, corrugant les celles, i de sobte va fer una rialla.
—Pobre noi —va dir—. Tens tot el temps del món i no saps com emprar-lo. En Lorren encara no t’hi deixa entrar?
—Martell i banya —va maleir en Wil, cansat, darrere meu.
L’Ambrose em va somriure.
—Mira, et dono mig penic i una de les meves camises velles per la teva plaça. Així, tindràs alguna cosa per posar-te quan rentis aquesta que duus al riu.
Els seus amics van riure darrere seu, mirant-me amb menyspreu.
Vaig mantenir una expressió impassible, perquè no li volia donar cap satisfacció. La veritat és que era conscient del fet que només tenia dues camises, i que després de fer-les servir dos bimestres s’havien quedat molt gastades. Més que gastades. I era veritat que les rentava al riu, perquè mai no havia tingut diners per pagar la bugaderia.
—Passo —vaig dir amb indiferència—. Els faldons de la teva camisa estan massa tenyits per al meu gust.
En vaig estirar els faldons de la camisa per aclarir les meves intencions. Uns quants estudiants que eren a prop van riure.
—No ho agafo —vaig sentir que deia en Sim en veu baixa a en Wil.
—Està insinuant que l’Ambrose té… l’edanete tass —va respondre en Wil—, una malaltia que t’encomanen les meuques. Produeix una secreció…
—Entesos, entesos —el va tallar en Sim—. Ja ho agafo. Ecs. I a més l’Ambrose va vestit de verd.
Mentrestant, l’Ambrose va fer un esforç per riure del meu acudit com feien els altres.
—Suposo que m’ho mereixo —va dir—. Molt bé, repartirem almoina als pobres. —Va treure la seva bossa i la va agitar—. Quant en vols?
—Cinc talents —vaig respondre.
Em va fitar i es va quedar amb la bossa a mig obrir. Era un preu exorbitant. Uns quants espectadors es van donar cops de colze, desitjant que aconseguís estafar l’Ambrose i li fes pagar un preu fora mida per la meva plaça.
—Perdona —vaig dir—. Vols que t’ho converteixi?
Era ben sabut que el bimestre anterior l’Ambrose havia suspès l’apartat d’aritmètica de l’examen d’admissions.
—Cinc és una exageració —va dir—. Tindràs sort si n’aconsegueixes un. Ja és molt tard.
Vaig arronsar les espatlles amb indiferència.
—M’acontentaria amb quatre.
—T’acontentaràs amb un —va insistir l’Ambrose—. No sóc imbècil.
Vaig respirar fondo i vaig deixar anar l’aire a poc a poc, resignat.
—Suposo que no et podré convèncer que pugis fins a… un amb quatre? —vaig proposar, fastiguejat pel to planyívol de la meva veu.
L’Ambrose va somriure com un tauró.
—Ja sé què podem fer —va dir amb magnanimitat—. Te’n donaré un amb tres. No m’importa fer una mica de caritat de tant en tant.
—Gràcies, senyor —vaig dir en to submís—. Us ho agraeixo molt.
Vaig percebre la decepció del públic en veure que em posava de potes enlaire, com si fos un gos, pels diners de l’Ambrose.
—No cal —va dir l’Ambrose amb aires de suficiència—. Sempre és un plaer ajudar els necessitats.
—En moneda víntica, això són dos rals d’or, sis sous, dos penics i quatre ardits.
—Ja en sé fer la conversió —em va etzibar—. He viatjat molt pel món amb el seguici del meu pare des que era petit. Sé bescanviar moneda.
—És clar que sí. —Vaig acotar el cap—. Que en sóc, de ximple! —Vaig aixecar el cap i, encuriosit, vaig preguntar—: Aleshores, heu estat a Modeg?
—I tant —va respondre l’Ambrose, distret, mentre ficava una mà a la bossa i en treia un seguit de monedes—. He estat dues vegades a la cort de Cershaen.
—És veritat que els nobles modegans consideren que el regateig és una activitat menyspreable per a la gent de títol? —vaig preguntar fingint innocència—. He sentit dir que el consideren un senyal infal·lible que la persona o bé té sang plebea o viu temps desesperats…
L’Ambrose em va mirar i va deixar de buscar monedes a la bossa. Va mig aclucar els ulls.
—Perquè si és veritat, heu estat molt amable rebaixant-vos al meu nivell només pel plaer de regatejar una mica. —Li vaig somriure—. A nosaltres, els Ruh, ens encanta mercadejar.
Hi va haver un murmuri de rialles dels estudiants que ens envoltaven, que ja eren unes quantes dotzenes.
—No ho feia per això —va dir l’Ambrose.
Vaig fer cara de preocupació.
—Oh, em sap greu, senyor! No sabia que passéssiu per una situació difícil… —Vaig fer unes passes cap a ell allargant-li la meva fitxa d’admissions—. Té, pots quedar-te-la per mig penic. A mi tampoc no m’importa fer una mica de caritat de tant en tant. —Em vaig plantar davant seu, amb la fitxa a la mà—. Si us plau, insisteixo. Sempre és un plaer ajudar els necessitats.
L’Ambrose em va fulminar amb la mirada.
—Tant de bo t’hi ennueguis —em va xiuxiuejar amb odi—. I recorda això quan estiguis menjant mongetes i rentant-te la roba al riu. Jo encara seré aquí el dia que tu marxis pelat com una rata.
Es va girar i se’n va anar, molt indignat.
Els meus companys em van aplaudir. Vaig saludar amb el cap a tort i a dret.
—Com ho puntuaries, això? —va preguntar en Wilem a en Sim.
—Dos per a l’Ambrose. Tres per a en Kvothe. —En Sim em va mirar—. No ha estat la teva millor actuació, francament.
—És que aquesta nit he dormit poc —vaig reconèixer.
—Cada vegada que fas això empitjores el que ell et farà pagar —va dir en Wil.
—No podem fer altra cosa que fer-nos la guitza l’un a l’altre —vaig dir—. Els mestres s’han assegurat que sigui així. Si ens passéssim de la ratlla, ens expulsarien per conducta impròpia d’un membre de l’Arcànum. Per què et penses que no he fet de la seva vida un infern?
—Perquè ets mandrós? —va suggerir en Wil.
—La mandra és una de les meves principals virtuts —vaig dir com aquell qui res—. Si no fos mandrós em podria prendre la molèstia de traduir edanete tass i ofendre’m moltíssim en descobrir que significa «el degoteig dels Edena». —Vaig tornar a aixecar una mà amb el dit del cor i el polze estesos—. Però com que ho sóc, suposaré que es tradueix directament pel nom de la malaltia, nemserrea, i evitaré així qualsevol tibantor innecessària en la nostra amistat.
Al final vaig vendre la meva plaça a un Re’lar desesperat de la Pesquera anomenat Jaxim. El regateig va ser dur, i en acabat l’hi vaig vendre per sis iotes i un favor a concretar.
L’examen d’admissions em va anar prou bé si considero que no vaig tenir temps per estudiar. En Hemme encara em tenia rancúnia. En Lorren es va mostrar molt fred. L’Èlodin tenia el cap recolzat a la taula com si dormís. Els mestres van estipular una matrícula de sis talents, i això em va posar en una situació interessant…
El llarg camí d’Imre estava gairebé desert. El sol travessava les capçades dels arbres i al vent amb prou feines s’intuïa el fred que aviat ens portaria la tardor. En primer lloc vaig anar a l’Eòlic a recuperar el llaüt. La vigília, l’Stanchion m’havia insistit que el deixés allà perquè no el trenqués en el llarg camí de retorn, begut com anava.
Quan m’acostava a l’Eòlic, vaig veure en Deoch recolzat al llindar, passant una moneda d’un nus a l’altre de la mà. En veure’m em va somriure.
—Hola! Em pensava que els teus amics i tu acabaríeu al riu ahir a la nit, perquè vau sortir d’aquí fent tentines.
—Però vacil·làvem en direccions diferents —vaig explicar—. I així ens equilibràvem.
En Deoch va riure.
—Tens la teva noia a dins.
Vaig provar de reprimir el rubor i em vaig preguntar com havia sabut en Deoch que esperava trobar la Denna a l’Eòlic.
—No sé si se n’ha de dir la meva noia.
Al capdavall, en Sovoy era amic meu.
En Deoch va arronsar les espatlles.
—Digue-n’hi com vulguis. L’Stanchion la té darrere la barra. Jo la trauria d’allà abans que comenci a prendre’s més llibertats del compte amb ella i a practicar digitacions.
Vaig notar una onada d’ira, i vaig haver de posar-hi tot el meu esforç per mossegar-me la llengua. El llaüt. Parlava del llaüt. Vaig entrar al local, pensant que, com menys veiés en Deoch la meva expressió, molt millor.
Em vaig passejar per les tres plantes de l’Eòlic, però no vaig trobar la Denna. En canvi sí que vaig ensopegar amb el comte Threpe, que, amb molt d’entusiasme, em va convidar a seure amb ell.
—No sé si et podré convèncer que em vinguis a visitar a casa meva algun dia —va dir en Threpe amb timidesa—. Estic organitzant un sopar íntim, i conec unes quantes persones que estarien encantades de coneixe’t. —Em va picar l’ullet—. La notícia de la teva actuació ja s’està estenent.
Vaig sentir una fiblada d’ansietat, però sabia que tenir tractes amb la noblesa era un mal necessari.
—Serà un honor, senyor.
En Threpe va fer una ganyota de disgust.
—M’has de dir «senyor»?
La diplomàcia és imprescindible per als artistes itinerants, i un aspecte molt important de la diplomàcia és l’observança dels títols i els rangs.
—És qüestió d’etiqueta, senyor —vaig dir amb recança.
—A fer punyetes —va replicar en Threpe de mal humor—. L’etiqueta és un grapat de normes que la gent utilitza per poder ser grollera en públic. Jo vaig néixer Dennais en primer lloc, Threpe després, i finalment comte. —Em va mirar, suplicant—. Què et sembla Denn?
Vaig vacil·lar.
—Aquí, si més no —va insistir—. Em sento com una mala herba enmig d’un parterre quan algú em comença a dir aquí «senyor».
Em vaig relaxar.
—Si això et fa feliç… et diré Denn.
El comte es va enrojolar, com si jo l’hagués afalagat.
—Parla’m una mica de tu. On t’allotges?
—A l’altre costat del riu —vaig dir, evasiu. Les lliteres de la Cavallerissa no eren precisament luxoses. En Threpe em va mirar amb expressió de desconcert, i vaig afegir—: Estudio a la Universitat.
—A la Universitat? —va dir, perplex—. Ara hi ensenyen música?
Aquella idea gairebé em va arrencar una rialla.
—No, no. Pertanyo a l’Arcànum.
Em vaig penedir immediatament d’haver-ho dit. El comte es va reclinar al respatller de la cadira i em va mirar amb estranyesa.
—Ets mag?
—I ara! —vaig exclamar—. Només hi estudio. Ja saps: gramàtica, matemàtiques… —vaig afegir, triant dues de les assignatures més innocents que se’m van acudir.
Em va semblar que el comte es relaxava una mica.
—Ah! Em pensava que eres… —Va deixar la frase a mitges i va sacsejar el cap—. Per què estudies a la Universitat?
La pregunta em va agafar per sorpresa.
—Doncs… sempre he volgut estudiar. Hi ha molt per aprendre.
—Sí, però tu no necessites res de tot això. Vull dir que… —Va buscar les paraules—. Tocant com toques… Sens dubte, el teu protector et deu encoratjar a concentrar-te en la música.
—No tinc protector, Denn —vaig dir esbossant un somriure tímid—. I no és que hi estigui en contra.
La seva reacció no va ser la que jo m’esperava.
—No tinc gens de sort! —Va clavar una manada forta a la taula—. Em pensava que algú feia el dissimulat, que t’estava amagant. —Va colpejar la taula amb el puny—. Maleït siga!
Es va asserenar una mica i em va mirar.
—Ho sento. És que… —Va fer un gest frustrat i va sospirar—. Has sentit la dita: «Una dona i ets feliç; dues i t’esgoten…»?
Vaig assentir:
—… tres i s’odien entre elles…
—… quatre i t’odien a tu —va concloure en Threpe—. Doncs passa el mateix amb els protectors i els músics. N’acabo d’escollir el tercer, un flautista que es troba en un destret. —Va sospirar i va sacsejar el cap—. No paren de barallar-se com gats engabiats. Es queixen que no reben prou atenció. Si hagués sabut que arribaries tu, m’hauria esperat.
—Això que dius m’afalaga, Denn.
—Doncs jo m’estiro els cabells. —Va sospirar i va fer cara de penediment—. No és just. Sephran és bo. Tots són bons músics, i em protegeixen com veritables esposes. —Em va mirar com si es disculpés—. Si t’acollís a tu, hi hauria una batussa de mil dimonis. Ja he hagut de mentir sobre aquell regalet que et vaig fer ahir a la nit.
—Aleshores, sóc la teva amant? —vaig preguntar amb un somriure.
En Threpe va riure per sota el nas.
—No cal portar tan lluny la comparació. Mira, seré el teu matrimonier. T’ajudaré a trobar un bon protector. Conec tots els nobles i tots els rics de cent quilòmetres a la rodona; així doncs, no serà gaire difícil.
—Això seria una gran ajuda —vaig dir amb entusiasme—. Els cercles socials d’aquest costat del riu són un misteri per a mi. —Aleshores se’m va acudir una cosa—. Per cert, ahir a la nit vaig conèixer una jove i no sé gairebé res d’ella. Tu que coneixes la ciutat… —Vaig deixar la frase inacabada expressament.
—Ah, ja ho entenc! —va exclamar en Threpe llençant-me una mirada de complicitat.
—No, no —vaig protestar—. És la noia que va cantar amb mi. La meva Aloïne. Només li vull presentar els meus respectes.
En Threpe em va mirar com si no em cregués, però no estava disposat a discutir.
—Em sembla molt bé. Com es diu?
—Dianne. —En Threpe semblava esperar més informació—. És l’únic que en sé.
En Threpe va esbufegar.
—Com és? Canta-m’ho, si t’ho estimes més.
Vaig notar que em ruboritzava.
—Tenia els cabells foscos, fins aquí. —Vaig posar una mà per sota l’espatlla—. Jove, amb la pell molt clara. —En Threpe em mirava amb actitud expectant—. Guapa.
—Ja ho veig —va cavil·lar en Threpe acariciant-se els llavis—. Tenia el bufacanyes d’argent?
—No ho sé. És possible que sí.
—Viu a la ciutat?
Vaig tornar a reconèixer la meva ignorància. Cada vegada em sentia més ridícul.
En Threpe va riure.
—M’hauràs de donar alguna altra pista. Espera, ho preguntarem a en Deoch. Si hi ha algú capaç de trobar-te una noia, és ell. —Va aixecar una mà mirant per sobre de la meva espatlla—. Deoch!
—En realitat no és tan important —em vaig afanyar a dir.
En Threpe no em va fer cas i va fer senyals al porter cepat perquè s’acostés a la nostra taula.
En Deoch es va apropar i es va recolzar en una taula.
—Què puc fer per vós?
—El nostre jove cantant necessita informació sobre una dama que va conèixer ahir a la nit.
—No em sorprèn. Ahir a la nit hi havia un bon planter de belleses. Un parell de noies em van preguntar per tu —va dir, picant-me l’ullet—. Quina és la que t’interessa?
—No es tracta d’això —vaig protestar—. És la noia que va cantar la segona veu de la meva cançó. Tenia una veu meravellosa, m’agradaria proposar-li que cantéssim junts un altre dia.
—Em sembla que ja sé de quina melodia parles —va dir amb un gran somriure de complicitat.
Em vaig enrojolar intensament i vaig continuar protestant.
—No et preocupis, et prometo que no diré res. Ni tan sols a l’Stanchion, perquè això seria com explicar-ho a tota la ciutat. Quan ha begut, tafaneja més que una col·legiala —va dir mirant-me amb actitud expectant.
—Era prima, amb els ulls de color cafè —vaig dir sense pensar com sonarien aquelles paraules. Abans que en Threpe o en Deoch poguessin fer un acudit, vaig afegir—: Es diu Dianne.
—Ah! —En Deoch va assentir a poc a poc, i el somriure se li va tornar una mica irònic—. M’ho hauria d’haver imaginat.
—Viu aquí? —va voler saber en Threpe—. Diria que no la conec.
—Te’n recordaries —va fer en Deoch—. Però no, crec que no viu a Imre. La veig de tant en tant. Viatja molt, no para quieta. —Es va fregar el clatell i em va mirar amb cara de preocupació—. No sé on la podries trobar. Però vés amb compte, noi. Aquesta dona et trencarà el cor. Els homes sospiren per ella.
Vaig arronsar les espatlles, com si res no pogués ser més lluny de la meva ment, i me’n vaig alegrar quan en Threpe va canviar de tema i ens va explicar un rumor sobre un dels regidors de la ciutat. Vaig riure amb les seves picabaralles fins que em vaig acabar la beguda; llavors em vaig acomiadar d’ells i vaig marxar.
Mitja hora més tard em trobava davant la porta de la Devi, provant de no fer cas de l’olor de ranci de la carnisseria que hi havia a sota. Vaig comptar els diners per tercera vegada i vaig revisar les meves opcions. Podia saldar tot el deute i encara tindria diners per pagar la matrícula, però em quedaria sense un ardit. Tenia altres deutes per liquidar, i encara que estava desitjant deslliurar-me de la meva obligació amb la Devi, no m’atreia la idea de començar el semestre sense una sola moneda a la butxaca.
De sobte es va obrir la porta i em vaig sobresaltar. La cara de la Devi va aparèixer recelosament per una escletxa estreta, però en reconeixe’m es va il·luminar.
—Què fas aquí, a l’aguait? —em va preguntar—. Els cavallers, com a regla general, truquen a la porta.
Va obrir la porta de bat a bat per deixar-me passar.
—Valorava les meves possibilitats —vaig dir mentre la Devi corria el forrellat. L’habitació estava com l’altra vegada, a banda del fet que avui feia olor de canyella i no pas d’espígol—. Espero no causar-te molèsties si aquest bimestre només et pago l’interès.
—Gens ni mica —va replicar ella—. M’agrada considerar-ho una inversió. —Va assenyalar una cadira—. A més, així et tornaré a veure. No t’imagines les poques visites que rebo.
—Segurament deu ser per la teva ubicació i no pas per la teva companyia —vaig dir.
La Devi va arrufar el nas.
—Ja ho sé. Al principi em vaig instal·lar aquí perquè era barat. Ara m’hi he de quedar, perquè els meus clients saben on trobar-me.
Vaig posar dos talents damunt la taula i els vaig empènyer cap a ella.
—Et puc preguntar una cosa?
La Devi em va mirar amb malícia.
—És indiscreta?
—Una mica —vaig reconèixer—. Algú ha intentat denunciar-te?
—Vejam. —La Devi es va inclinar cap endavant a la cadira—. Aquesta pregunta té diverses interpretacions. —Va enarcar una cella—. És una amenaça o simple curiositat?
—Simple curiositat —vaig respondre sense vacil·lar.
—Ja sé què podem fer. —Va assenyalar el llaüt amb el cap—. Si em toques una cançó, t’explico la veritat.
Vaig somriure. Vaig obrir l’estoig i en vaig treure el llaüt.
—Què t’agradaria sentir?
La Devi va reflexionar una mica.
—Saps tocar «Marxa del poble, calderer»?
La vaig tocar, amb gràcia i naturalitat. La Devi va cantar amb mi la tornada amb molt d’entusiasme, i al final va somriure i va aplaudir com una nena petita.
Suposo que, en realitat, això és el que era. Llavors jo la veia com una dona gran, amb experiència i segura d’ella mateixa. Jo, d’altra banda, encara no havia fet setze anys.
—Una vegada —va explicar la Devi mentre jo guardava el llaüt—, fa dos anys, un jove E’lir va decidir que seria millor informar l’algutzir que saldar el deute.
La vaig mirar.
—I?
—I res. —Va arronsar les espatlles—. Van venir, em van interrogar i van escorcollar casa meva. No hi van trobar res comprometedor, és clar.
—És clar.
—L’endemà, el jove cavaller va confessar davant l’algutzir. S’havia inventat tota la història perquè jo havia rebutjat les seves insinuacions. —Va somriure—. A l’algutzir no li va fer cap gràcia, i van multar el cavaller per conducta difamatòria contra una dama de la ciutat.
No em vaig poder estar de somriure.
—Doncs no m’estranya gens. —Em vaig interrompre, perquè acabava de fixar-me en una cosa. Vaig assenyalar la prestatgeria—. No és això La base de tota matèria, de Malcaf?
—I tant! —va respondre la Devi amb orgull—. És nou. Un pagament fraccionat. —Va fer un gest cap a la prestatgeria—. Pots tafanejar, si vols.
M’hi vaig acostar i vaig agafar el llibre.
—Si hagués tingut aquest llibre per estudiar, no hauria fallat una de les preguntes de l’examen d’avui.
—Crec que tens prou llibres als Arxius —va dir la Devi en to d’enveja.
Vaig negar amb el cap.
—M’hi han vedat l’entrada —vaig explicar—. Tot plegat, crec que he passat dues hores als Arxius, i la meitat em van estar fent fora.
La Devi va assentir a poc a poc.
—N’havia sentit alguna cosa, però mai no saps si els rumors són certs. Aleshores tots dos estem igual.
—Jo diria que tu estàs una mica millor que jo —vaig replicar contemplant la prestatgeria—. Tens Teccam, i l’Heroborica. —Vaig passejar la mirada pels títols, buscant alguna cosa que pogués contenir informació sobre els Àmir o sobre els Xandrian, però no vaig trobar res que semblés especialment prometedor—. I també Els hàbits d’aparellament del draccus comú. L’havia començat a llegir quan em van fer fora.
—Aquesta és l’última edició —va dir la Devi amb orgull—. Conté gravats nous i un capítol sobre els Faen-Moite.
Vaig passar els dits pel llom del llibre i després em vaig apartar de la prestatgeria.
—Tens una bona biblioteca.
—Mira —va dir ella en to de broma—, si promets rentar-te bé les mans, pots venir aquí a llegir de tant en tant. Si portes el llaüt i toques per a mi, fins i tot és possible que et presti algun llibre, sempre que me’l tornis en un termini raonable. —Em va dedicar un somriure de coqueteria—. Els exiliats ens hauríem de mantenir units.
Durant el llarg camí de tornada a la Universitat, em vaig preguntar si la Devi volia lligar amb mi o si només volia ser simpàtica. Quan vaig acabar de recórrer els tres quilòmetres, encara no havia arribat a res semblant a una conclusió. Ho comento per deixar una cosa clara: jo era un noi molt espavilat, un heroi en embrió amb un Alar com una barra d’acer de Ramston. Però sobretot era un noi de quinze anys. Pel que fa a les dones, estava més perdut que un xai al bosc.
Vaig trobar en Kilvin al seu despatx, mentre gravava runes en una semiesfera de vidre per a una altra làmpada suspesa. Vaig trucar a la porta.
En Kilvin va aixecar el cap.
—E’lir Kvothe. Tens més bon aspecte.
Vaig trigar un moment a comprendre que es referia a tres cicles enrere, quan m’havia prohibit tornar a la Pesquera per culpa de la intromissió d’en Wilem.
—Gràcies, senyor. Em trobo millor.
En Kilvin va decantar el cap amb un gest gairebé imperceptible.
Vaig posar la mà dins la bossa.
—M’agradaria saldar el meu deute amb vós.
En Kilvin va fer un grunyit.
—No em deus res.
El mestre va tornar a mirar cap a la taula i el projecte que tenia a les mans.
—Aleshores, el meu deute amb el taller —vaig insistir—. Fa temps que m’aprofito de la vostra generositat. Quant dec pels materials que he utilitzat per estudiar amb en Manet?
En Kilvin va continuar treballant.
—Un talent i set iotes amb tres.
L’exactitud de la xifra em va sorprendre, perquè en Kilvin no havia consultat el llibre de comptabilitat que tenia al magatzem. Em vaig quedar atònit de pensar en la quantitat de coses que aquell home amb aspecte d’ós tenia al cap. Vaig obrir la bossa, vaig comptar els diners i els vaig posar en un racó de la taula que no estava completament cobert d’andròmines.
En Kilvin va mirar les monedes.
—E’lir Kvothe, espero que hagis aconseguit aquests diners de manera honrada.
Ho va dir amb un posat tan seriós que vaig haver de somriure.
—Els vaig guanyar ahir a la nit tocant a Imre.
—Tants diners dóna la música a l’altre costat del riu?
Vaig mantenir el somriure i vaig arronsar les espatlles.
—No sé si m’anirà tan bé cada nit. Ben mirat, era la primera vegada que actuava.
En Kilvin va emetre un sorollet a mig camí entre un esbufec i un grunyit, i va continuar amb el que estava fent.
—Se t’està encomanant l’arrogància de l’Elxa Dal. —Va traçar una línia fina al vidre—. Això significa que no continuaràs treballant per a mi a les nits?
Em vaig quedar molt parat.
—Jo… Jo no… He vingut per parlar amb vós de…
De tornar a treballar al taller. La idea de no treballar per a en Kilvin ni tan sols m’havia passat pel cap.
—Pel que es veu, la música et resulta més profitosa que treballar aquí.
En Kilvin va mirar les monedes que jo havia deixat a la taula de manera eloqüent.
—Però és que jo vull treballar aquí de totes passades! —vaig exclamar amargament.
En Kilvin va fer un somriure blanc i enorme.
—Magnífic. No m’hauria agradat perdre’t pel fet de passar-te a l’altra riba del riu. La música està molt bé, però el metall és durable. —Va colpejar la taula amb dos dits immensos per emfatitzar les seves paraules. Llavors va fer un moviment amb la mà amb què subjectava la seva làmpada inacabada—. Vés-te’n. No facis tard a la feina, o et tindré tot un bimestre netejant ampolles i molent minerals.
Quan vaig marxar, vaig pensar en el que havia dit en Kilvin. Era la primera cosa que em deia amb la qual jo no estava completament d’acord. «El metall es rovella —vaig pensar—, la música dura eternament.»
El temps ens donarà la raó a l’un o a l’altre.
Quan vaig sortir de la Pesquera me’n vaig anar de dret a La Calessa, probablement la millor fonda d’aquell costat del riu. L’hostaler era un paio calb i cepat anomenat Càverin. Li vaig ensenyar el bufacanyes d’argent i em vaig donar el gust de regatejar durant un quart d’hora.
El resultat final de la negociació va ser que, a canvi de tocar tres nits cada cicle, tenia dret a allotjament i menjar de franc. La cuina de La Calessa era excel·lent i la meva habitació era, en realitat, una petita suite amb dormitori, vestidor i sala d’estar. Un pas de gegant respecte de la meva llitera estreta de la Cavallerissa.
Però el millor de tot era que guanyaria dos talents d’argent cada mes, una suma gairebé increïble per a algú que feia tant de temps que vivia en la pobresa. I això a més de les propines o els regals que em poguessin fer els clients adinerats.
Tocant a l’hostal, treballant a la Pesquera i amb un bon protector a l’horitzó, ja no hauria de viure com un indigent. Em podria comprar coses que necessitava urgentment: roba de recanvi, plomes i paper, unes sabates noves…
Si mai no heu estat pobres de debò, dubto que entengueu l’alleujament que vaig sentir. Feia mesos que temia que succeís alguna altra desgràcia, conscient que qualsevol petita catàstrofe em destrossaria. Però ja no hauria de viure constantment preocupat per la matrícula del bimestre següent ni pels interessos del préstec de la Devi. Havia desaparegut el perill que hagués d’abandonar la Universitat.
Em van servir un sopar magnífic: filet de cérvol, amanida i un bol de sopa de tomàquet amb espècies. També hi havia préssecs, prunes i pa blanc amb mantega. I, encara que jo no ho vaig demanar, em van servir unes quantes copes d’un excel·lent vi negre víntic.
Havent sopat em vaig retirar a les meves habitacions, on vaig dormir com un mort, perdut en la vastitud del meu nou llit de plomes.