Després de l’examen d’admissions, no tenia cap altra responsabilitat fins que comencés el bimestre de tardor. Mentrestant, em vaig dedicar a recuperar hores de son, a treballar al taller d’en Kilvin i a fruir de les meves habitacions noves i luxoses a La Calessa.
També vaig passar moltes hores al camí d’Imre, amb l’excusa de visitar en Threpe o gaudir de la companyonia dels altres músics a l’Eòlic. La veritat, però, és que tenia l’esperança de veure la Denna.
Però els meus esforços no van servir de res. Era com si ella s’hagués esvanit de la ciutat. Vaig preguntar a algunes persones en qui podia confiar, però ningú no en sabia gaire més que en Deoch. Se’m va acudir preguntar a en Sovoy, però no em va semblar bona idea.
Després del sisè viatge infructuós, vaig decidir abandonar la recerca. Després del novè, em vaig convèncer que allò era una pèrdua de temps. Després del catorzè, vaig arribar a la conclusió que no la trobaria mai. La Denna havia desaparegut. Una altra vegada.
En un d’aquells viatges a l’Eòlic, el comte Threpe em va donar notícies preocupants. Semblava que l’Ambrose, primogènit del ric i influent baró Daze, havia estat enfeinat als cercles socials d’Imre. Havia calumniat i amenaçat. En poques paraules, havia posat la noblesa en contra meu. Tot i que no podia evitar que em guanyés el respecte dels meus col·legues músics, pel que es veia sí que podia evitar que obtingués un protector. Va ser la primera vegada que vaig veure els problemes que l’Ambrose podia causar a algú com jo.
En Threpe estava contrit i taciturn, i jo bullia de ràbia. Ens vam beure una quantitat exagerada de vi i ens vam queixar de l’Ambrose Daze. Al final van demanar a Threpe que pugés a l’escenari, i va cantar una cançoneta mordaç, composta per ell mateix, en la qual satiritzava un dels regidors de Tarbean. El públic la va rebre amb grans rialles i aplaudiments.
D’això a començar a compondre una cançó sobre l’Ambrose només hi havia un pas. Threpe era un tafaner empedreït amb un do per a les indirectes de mal gust, i jo sempre he tingut una habilitat especial per a les melodies enganxoses. Vam trigar menys d’una hora a compondre la nostra obra mestra, que amablement vam titular «Ase, ase».
En teoria era una cançoneta procaç sobre un ase que volia ser arcanista. El nostre joc de paraules, extraordinàriament subtil, amb el cognom de l’Ambrose, era l’única referència que fèiem al personatge. Però qualsevol amb una mica d’enginy podria saber a qui ens referíem.
Ja era tard quan en Threpe i jo vam pujar a l’escenari, i no érem els únics que estàvem borratxos. La major part del públic es va fer un tip de riure i, després de dedicar-nos un aplaudiment eixordador, ens va demanar un bis. Vam tornar a cantar la cançó, i tothom en va corejar la tornada amb nosaltres.
La clau de l’èxit de la cançó era la seva senzillesa. La podies xiular o taral·lejar. Qualsevol que tingués tres dits la podia tocar, i si tenies una orella i una galleda, en podies seguir la melodia. Era enganxosa, i vulgar, i malvada. Es va estendre per la Universitat com el foc per un camp ressec.
Vaig obrir la porta exterior dels Arxius i vaig entrar al vestíbul. Els meus ulls van trigar una mica a acostumar-se al to vermellós de la llum de les làmpades de simpatia. Hi havia una atmosfera seca i freda, i feia olor de pols, de cuir i de tinta vella. Vaig respirar fondo, tal com faria una persona afamada davant la porta d’una fleca.
En Wilem era l’encarregat del taulell. Jo ja sabia que aquell dia li tocava treballar allà. L’Ambrose no era a l’edifici.
—He vingut a parlar amb el mestre Lorren —vaig dir.
En Wil es va relaxar.
—Ara està amb algú. Potser trigarà una mica a…
Un paio alt i prim, ceàldic, va obrir la porta que hi havia darrere el taulell de l’entrada. A diferència de gairebé tots els ceàldics, no portava barba ni bigoti, i tenia els cabells llargs i recollits en una cua de cavall. Duia uns pantalons de cuir força apedaçats, una capa de viatge gastada i botes altes, i anava tot brut de la pols dels camins. Quan va tancar la porta darrere seu, va posar inconscientment una mà al puny de la seva espasa per evitar que colpegés la paret o el taulell.
—Tetalia tu Kiaure edan A’siath —va dir en siaru, donant a en Wilem un copet a l’espatlla quan sortia de darrere el taulell—. Vorelan tua tetam.
En Wil va somriure i va arronsar les espatlles.
—Lhinsatva. Tua kverein —va fer.
L’home va riure, i mentre vorejava el taulell vaig veure que portava un punyal llarg a més de l’espasa. Allà, als Arxius, aquell individu desentonava més que una ovella a la cort del rei. Però la seva actitud era relaxada, segura, com si se sentís a casa seva.
En veure’m allà palplantat, es va aturar. Va decantar una mica el cap i va preguntar:
—Cyae tsien?
No vaig reconèixer la llengua que parlava.
—Perdó, com dieu?
—Ah, disculpa! —va dir ell en un atúric impecable—. M’ha semblat que eres d’Ill. Aquests cabells rojos m’han enganyat. —Em va mirar amb més deteniment—. Però no ho ets, oi? Tu ets dels Ruh. —Va fer un pas endavant i em va allargar la mà—. Una sola família.
Li vaig fer una encaixada sense pensar. Era una mà sòlida com la roca, i la seva fosca pell ceàldica estava més bronzejada del que era habitual, i hi destacaven unes quantes cicatrius pàl·lides que li discorrien pels nusos i li pujaven braços amunt.
—Una sola família —vaig replicar, massa sorprès per dir res més.
—Aquí no abunda la gent de la família —va dir ell com aquell qui res; va passar pel meu costat i es va dirigir cap a la porta exterior—. Em quedaria a xerrar amb tu, però he d’arribar a Evesdown abans de l’ocàs si no vull perdre el meu vaixell. —Va obrir la porta i la llum del sol va inundar la sala—. Et vindré a veure quan torni per aquí —va afegir.
Va dir adéu amb la mà i va marxar.
Em vaig girar cap a en Wilem.
—Qui era, aquest?
—Un dels gilers d’en Lorren —va respondre en Wil—. Viari.
—És un secretari? —vaig dir, incrèdul, pensant en els estudiants pàl·lids i silenciosos que treballaven als Arxius classificant, anotant i recollint llibres.
En Wil va negar amb el cap.
—Treballa a Adquisicions. Porten llibres d’arreu del món. Són una raça a part.
—Ja m’hi he fixat —vaig dir mirant cap a la porta.
—Era ell qui parlava amb en Lorren; així doncs, ja pots entrar. —En Wil es va posar dempeus i va obrir la porta que hi havia darrere el gran taulell de fusta—. És al final del passadís. Hi ha una placa de llautó a la seva porta. T’hi acompanyaria, però tenim poc personal i no puc deixar el taulell desatès.
Vaig assentir i em vaig posar a caminar cap al passadís. Vaig somriure en sentir que en Wil taral·lejava la melodia d’«Ase, ase». Aleshores la porta es va tancar amb un soroll sord darrere meu, i el passadís va quedar tan silenciós que només se sentia la meva respiració. Quan vaig arribar a la porta que buscava, tenia les mans suades. Vaig trucar amb els nusos.
—Endavant —va dir en Lorren des de dins.
La seva veu era com una placa de pissarra, llisa i grisa, sense cap deix d’inflexió ni d’emoció.
Vaig obrir la porta. En Lorren estava assegut darrere una taula semicircular enorme. Els prestatges de llibres cobrien les parets des del terra fins al sostre. L’habitació era tan plena de llibres que no hi havia més d’un pam de paret visible.
En Lorren em va mirar amb fredor. Fins i tot estant assegut, era gairebé més alt que jo.
—Bon dia —em va saludar.
—Ja sé que tinc prohibit entrar als Arxius, mestre —em vaig afanyar a dir—. Espero no estar infringint el meu càstig venint-vos a veure.
—No si ets aquí per un bon motiu.
—He guanyat alguns diners —vaig dir traient la bossa—. I m’agradaria recuperar l’exemplar de Retòrica i lògica que vaig empenyorar.
En Lorren va assentir i es va aixecar. Alt, sense barba ni bigoti i amb aquella túnica fosca de mestre, em va recordar el personatge enigmàtic del doctor Silent present a moltes obres de teatre modeganes. Vaig reprimir una esgarrifança i vaig procurar no pensar en el fet que l’aparició del doctor sempre presagiava una catàstrofe a l’acte següent.
En Lorren es va acostar a un prestatge i va agafar un llibre petit. El vaig reconèixer a l’instant: era el meu. Tenia una taca fosca a la coberta, de quan se m’havia mullat durant una tempesta a Tarbean.
Vaig provar de descordar els cordons de la bossa, i em va sorprendre comprovar que em tremolaven una mica les mans.
—Crec que eren dos penics d’argent —vaig dir.
En Lorren va assentir.
—Us puc oferir alguna cosa més, a banda d’això? Si vós no haguéssiu anat a comprar-me’l, l’hauria perdut per sempre. Per no esmentar el fet que el vostre oferiment em va ajudar a obtenir l’admissió a la Universitat.
—N’hi haurà prou amb els dos penics d’argent.
Vaig posar damunt la taula les monedes, que van dringar una mica quan les vaig deixar anar, portant testimoniatge de les meves mans tremoloses. En Lorren em va allargar el llibre, i em vaig eixugar les mans suades a la camisa abans d’agafar-lo. Vaig obrir-lo pel full amb la inscripció d’en Ben i vaig somriure.
—Gràcies per guardar-me’l, mestre Lorren. Té un gran valor per a mi.
—La cura d’un llibre més no em suposa cap problema —va dir en Lorren mentre tornava al seu seient.
Vaig esperar per si afegia alguna cosa, però no ho va fer.
—Jo… —Tenia la veu encallada a la gola i em vaig empassar la saliva per aclarir-la—. També us volia dir que em sap molt greu… —no gosava esmentar l’incident de l’espelma— el que va passar aquell dia —vaig acabar sense convicció.
—Accepto les teves disculpes, Kvothe. —En Lorren va abaixar novament la mirada cap al llibre que estava llegint quan jo havia entrat—. Bon dia.
Vaig tornar a empassar saliva, perquè tenia la gola seca.
—També m’agradaria saber quan em tornaran a admetre als Arxius.
En Lorren va aixecar el cap i em va mirar.
—Et van trobar amb una espelma encesa entre els meus llibres.
Aquesta vegada, l’emoció li va fregar les vores de la veu, com quan el vermell de l’ocàs tenyeix els contorns dels núvols grisos.
Tota la meva maniobra de persuasió, acuradament planejada, es va descompondre de cop i volta.
—Mestre Lorren —vaig suplicar—, aquell dia m’havien fuetejat i no estava gaire lúcid. L’Ambrose…
En Lorren va aixecar una mà de dits llargs, amb el palmell cap a fora, cap a mi. Aquell gest mesurat em va fer callar més de pressa que una bufetada. El rostre d’en Lorren era inexpressiu com un full en blanc.
—Qui haig de creure? Un Re’lar de tres anys o un E’lir de dos mesos? Un secretari que treballa per a mi o un estudiant desconegut, culpable d’ús imprudent de la simpatia?
Vaig aconseguir asserenar-me una mica.
—Comprenc la vostra decisió, mestre Lorren. Però puc fer res perquè em tornin a admetre als Arxius? —vaig preguntar, incapaç d’esborrar del tot la desesperació de la meva veu—. Sincerament, m’estimaria més que em tornessin a fuetejar que no pas passar un altre bimestre sense poder-hi entrar. Us donaria tots els diners que porto a la butxaca, però no són gaires. Estaria disposat a treballar les hores que calgués de secretari, sense cap remuneració, només pel privilegi de demostrar-vos la meva vàlua. Tinc entès que durant els exàmens teniu poc personal…
En Lorren em va mirar; els seus ulls plàcids gairebé denotaven curiositat. No vaig poder evitar pensar que la meva súplica l’havia afectat.
—Tot això?
—Tot això —vaig confirmar. L’esperança s’inflava desenfrenada al meu pit—. Tot això i qualsevol altra sanció que vós desitgeu imposar-me.
—Només exigeixo una cosa per aixecar el càstig —va dir en Lorren.
Em vaig esforçar per no somriure.
—El que vós vulgueu.
—Que demostris tenir la paciència i la prudència que fins ara t’han mancat —va dir en Lorren sense immutar-se. Després va acotar el cap i va reprendre la lectura—. Bon dia.
L’endemà, un dels nois dels encàrrecs de Jamison em despertà d’un son profund al meu vast llit de La Calessa. Em va comunicar que m’havia de presentar davant les banyes del brau un quart d’hora abans del migdia. M’havien acusat de conducta impròpia d’un membre de l’Arcànum. Per fi l’Ambrose havia sentit la meva cançó.
Vaig passar les hores següents amb l’estómac una mica regirat. Allò era exactament el que esperava evitar: una oportunitat per a l’Ambrose i per a en Hemme de passar comptes. Pitjor encara: això perjudicaria més l’opinió que en Lorren tenia de mi, fos quin fos el resultat final.
Vaig arribar puntual a la Casa dels Mestres i vaig sentir alleujament en veure que l’ambient era molt més relaxat que la vegada que m’havien posat davant les banyes del brau per mala pràctica contra en Hemme. L’Àrwyl i l’Elxa Dal em vam somriure. En Kilvin em va saludar amb un gest del cap. M’alegrava de tenir amics entre els mestres per contrarestar els enemics que m’havia guanyat.
—Molt bé —va dir el rector en to d’eficàcia—. Disposem de deu minuts abans no comencin els exàmens d’admissió. No vull fer tard; així doncs, aniré al gra. —Va mirar tots els altres mestres i només va veure gestos d’assentiment—. Re’lar Ambrose, presenta la teva acusació. Només tens un minut.
—Ja teniu una còpia de la cançó! —va exclamar l’Ambrose—. És calumniosa. Pretén difamar el meu bon nom. És una actitud vergonyosa per part d’un membre de l’Arcànum. —Va empassar saliva i va serrar les barres—. Res més.
El rector em va mirar a mi.
—Vols al·legar alguna cosa en defensa teva?
—Reconec que és de mal gust, senyor rector, però no n’esperava que corregués. De fet, només l’he cantat una vegada.
—D’acord. —El rector va mirar el full de paper que tenia davant. Es va escurar la gola—. Ets un ruc, Re’lar Ambrose?
L’Ambrose es va posar en tensió.
—No, senyor —va respondre.
—Tens…? —Es va escurar la gola i va llegir—: Una tita que fa figa?
Alguns mestres van dissimular un somriure. L’Èlodin va somriure obertament.
L’Ambrose es va ruboritzar.
—No, senyor.
—Aleshores em temo que no veig on és el problema —va dir el rector amb aspresa deixant el full damunt la taula—. Proposo que l’acusació de conducta impròpia sigui substituïda per la de broma indecorosa.
—Dono suport a la moció —es va pronunciar en Kilvin.
—Tots a favor? —Totes les mans es van aixecar, llevat de les d’en Hemme i en Brandeur—. Moció aprovada. De sanció li imposo una carta formal de disculpa presentada a…
—Per l’amor de Déu, Herma —va intervenir en Hemme—. Almenys que sigui una carta pública.
El rector va fulminar en Hemme amb la mirada i després va arronsar les espatlles.
—… una carta formal de disculpa que es farà pública abans del bimestre de tardor. Tots a favor? —Tots van aixecar la mà—. Moció aprovada.
El rector es va inclinar cap endavant, es va recolzar sobre els colzes i va mirar l’Ambrose.
—Re’lar Ambrose, d’ara endavant t’abstindràs de fer-nos perdre el temps amb falses acusacions.
Veia com l’Ambrose irradiava ràbia. Era com estar dempeus davant del foc.
—Sí, senyor —va dir l’Ambrose.
Abans que jo em pogués sentir satisfet, el rector es va girar cap a mi.
—I tu, E’lir Kvothe, et comportaràs amb més decòrum en el futur.
Les seves paraules severes van quedar una mica suavitzades pel fet que l’Èlodin, que estava assegut al seu costat, havia començat a taral·lejar alegrement la melodia d’«Ase, ase».
Vaig abaixar la mirada i vaig fer el que vaig poder per reprimir el somriure.
—Sí, senyor.
—Podeu marxar.
L’Ambrose va fer mitja volta i va sortir molt indignat, però abans que hagués arribat a la porta, l’Èlodin es va posar a cantar:
És un ase de pura raça, se li veu en la gambada!
I a canvi d’un penic de coure hi pots fer una passejada!
La idea d’escriure una disculpa pública em mortificava. Però, tal com diuen, la millor venjança és viure bé. Així doncs, vaig decidir no fer cas de l’Ambrose i gaudir del meu nou estil de vida luxós a La Calessa.
Tanmateix, només vaig aconseguir dos dies de venjança. El tercer dia, La Calessa havia canviat d’amo. El baixet i alegre Càverin va ser substituït per un individu alt i prim que em va informar que ja no li calien els meus serveis. Em va ordenar que abandonés les habitacions abans del capvespre.
Em va irritar, però coneixia almenys quatre o cinc fondes d’una qualitat similar a aquell costat del riu que s’alegrarien molt de llogar un músic amb el bufacanyes d’argent.
Però l’hostaler del Grèvol es va negar a parlar amb mi. Al Cérvol Blanc i a la Corona de la Reina estaven satisfets dels músics que ja tenien. Al Poni d’Or vaig esperar més d’una hora fins que em vaig adonar que no em feien cas. Quan el Roure Reial em va rebutjar estava furiós.
Era l’Ambrose. No sabia com s’ho havia fet, però sabia que era ell. Amb suborns, potser, o estenent el rumor que qualsevol hostal que contractés cert músic pèl-roig perdria una gran quantitat de clients nobles i adinerats.
Així doncs, vaig començar a recórrer les altres fondes d’aquell costat del riu. M’havien rebutjat les de classe alta, però quedaven encara molts locals respectables. Vaig esmerçar les hores següents a provar sort al Descans del Pastor, al Cap de Senglar, al Gos a la Paret, a les Dogues i al Tabard. L’Ambrose havia estat molt meticulós: cap d’elles no hi estava interessada.
Ja començava a fer-se fosc quan vaig arribar a la Taverna de l’Ànker; a aquelles alçades, l’únic que encara em feia continuar era el mal humor. Estava decidit a provar sort a totes les fondes d’aquell costat del riu abans d’haver de tornar a pagar per una llitera i un val per a àpats.
Quan vaig arribar a l’hostal, el mateix Ànker estava enfilat a una escala de mà, clavant una post de cedre que s’havia desprès. Em vaig aturar al peu de l’escala i l’Ànker em va mirar.
—Ets tu, doncs —va dir.
—Perdó, com dieu? —vaig preguntar sense entendre’l.
—Ha passat un paio i m’ha dit que si contractava un músic pèl-roig em veuria en una situació molt desagradable. —Va assenyalar el meu llaüt—. Deus ser tu.
—Doncs bé —vaig dir ajustant-me la tira de l’estoig del llaüt—, no us faré perdre el temps.
—No me’l fas pas perdre —va dir ell, i va baixar de l’escala mentre es netejava les mans a la camisa—. Ens vindria prou bé una mica de música.
Li vaig llençar una mirada inquisitiva.
—No en temeu les conseqüències?
L’Ànker va escopir a terra.
—Aquells merdosos es pensen que poden comprar el sol, oi?
—Aquest en concret segurament s’ho podria permetre —vaig dir amb recança—. I la lluna, si volgués el joc complet per subjectar els llibres als prestatges.
L’Ànker va fer un esbufec de desdeny.
—A mi no em pot fer res de res. Com que jo no atenc la gent de la seva mena, no em pot espantar la clientela. I aquest local és meu i només meu; així doncs, no pot comprar-lo i acomiadar-me, tal com li ha passat al pobre Càverin…
—Han comprat La Calessa?
L’Ànker em va mirar amb recel.
—No ho sabies?
Vaig negar a poc a poc amb el cap; vaig trigar una mica a digerir aquella notícia. L’Ambrose havia comprat La Calessa només per prendre’m la feina. No, era massa llest per fer això. Segurament havia manllevat els diners a un amic i ho havia fet passar per una operació empresarial.
Quant li devia haver costat? Mil talents? Cinc mil? Jo ni tan sols sabia quant podia valer una fonda com La Calessa. El més inquietant era la rapidesa amb què l’Ambrose havia liquidat l’assumpte.
Això em va fer veure les coses des d’una altra perspectiva. Sabia que l’Ambrose era ric, però la veritat és que tothom era ric comparat amb mi. Mai no m’havia molestat a pensar quants diners devia tenir, ni la manera com podria utilitzar aquells diners en contra meu. M’estaven donant una lliçó sobre el tipus d’influència que podia exercir el primogènit d’un baró adinerat.
Per primera vegada em vaig alegrar del codi de conducta estricte que hi havia a la Universitat. Si l’Ambrose estava disposat a arribar a aquells extrems, no volia ni imaginar-me les mesures radicals que hauria pres si no hagués hagut de salvar les aparences.
Vaig sortir del meu capficament en veure una jove recolzada a la porta de la fonda.
—Maleït siga, Ànker! —va cridar—. Et penses que jo faré tota la feina mentre tu ets aquí fora gratant-te el cul? Entra ara mateix!
L’Ànker va murmurar alguna cosa, va recollir l’escala de mà i la va desar al carreró.
—Bé, què li has fet a aquell paio? T’has tirat la seva mare?
—Vaig escriure una cançó sobre ell.
L’Ànker va obrir la porta de la fonda i em va arribar remor de converses.
—Voldria sentir-la —va fer amb un somriure—. Per què no la toques?
—Si n’esteu segur… —vaig dir sense poder creure que tingués tanta sort—. Us podria portar problemes.
—Problemes! —va dir l’Ànker rient per sota el nas—. Què en deu saber un marrec com tu? Jo ja tenia problemes abans que tu nasquessis. He tingut problemes per als quals tu ni tan sols tens paraules. —Es va girar i em va mirar, encara al llindar—. Fa temps que no tenim ningú que toqui regularment. És una cosa que trobo a faltar, de debò. A les tavernes com Déu mana hi ha d’haver música.
Vaig somriure.
—En això, estic d’acord amb vós.
—La veritat és que estaria disposat a llogar-te només per fer la guitza a aquell cregut —va dir l’Ànker—. Però si a més saps tocar…
Va empènyer una mica més la porta, convidant-me a entrar. Vaig percebre l’olor de serradures, de suor i de pa acabat de fer.
Aquella mateixa nit va quedar tot acordat. A canvi de tocar quatre nits cada cicle, podria dormir en una habitació diminuta del tercer pis, i si era per allà a l’hora dels àpats, podria menjar el que hi hagués a la cassola. S’ha de reconèixer que l’Ànker obtenia així els serveis d’un músic de gran talent a preu de ganga, però vaig fer el tracte de bon grat. Qualsevol cosa era millor que tornar a la Cavallerissa i al menyspreu silenciós dels meus companys de dormitori.
El sostre de la meva cambreta estava inclinat en dos racons, i això feia que semblés més petita del que era en realitat. Hauria estat plena a vessar si hagués tingut més mobles, però només hi havia una tauleta amb una cadira de fusta i un prestatge. El llit era dur i estret com la meva llitera de la Cavallerissa.
Vaig posar l’exemplar de Retòrica i lògica, una mica atrotinat, al prestatge, i vaig deixar l’estoig del llaüt en un racó. Per la finestra veia les llums de la Universitat, immòbils al fred aire tardorenc. Em sentia com a casa.
Mirant-ho ara, em considero afortunat pel fet d’haver acabat a la Taverna de l’Ànker. La clientela no era tan rica com la de La Calessa, però em valorava com els nobles mai no m’havien valorat.
I si les habitacions de La Calessa eren luxoses, la meva cambreta de la Taverna de l’Ànker era còmoda. Passava com amb les sabates: no et compres les més grans que trobes, sinó les que s’ajusten bé al peu. Amb el temps, aquella habitació diminuta va arribar a ser el més semblant a una llar que mai havia tingut.
Tot i així, en aquell moment estava furiós pel que m’havia fet l’Ambrose. I quan vaig seure a escriure la carta de disculpa pública, degotava sinceritat verinosa. Era una obra d’art. Em mostrava profundament penedit. Demanava disculpes pel fet d’haver perjudicat un altre estudiant. També hi incloïa la lletra completa de la cançó, amb dues estrofes noves i tota la partitura musical. Després em disculpava amb tota mena de detalls per cada insinuació vulgar i mesquina inclosa a la cançó.
Aleshores em vaig gastar quatre iotes precioses dels meus diners en tinta i paper, i vaig reclamar a en Jaxim el favor que em devia pel fet d’haver-li canviat la plaça a l’examen d’admissió. Ell tenia un amic que treballava en una impremta, i amb la seva ajuda vam imprimir més de cent còpies de la carta.
La nit abans de l’inici del bimestre de tardor, en Wil, en Sim i jo vam enganxar les cartes a totes les superfícies llises que vam trobar a tots dos costats del riu. Vam utilitzar un adhesiu alquímic espaterrant que en Simmon havia preparat per a l’ocasió. Allò s’aplicava com una pintura, i en assecar-se quedava transparent com el vidre i dur com l’acer. Si algú volia retirar les inscripcions, necessitaria un martell i un cisell.
Si hi penso ara, allò va ser tan insensat com provocar un brau enutjat. I jo diria que aquella insolència va ser la causa principal del fet que, al final, l’Ambrose intentés matar-me.