En Wilem i en Simmon ja pràcticament havien acabat de dinar quan vaig arribar al nostre racó preferit del pati.
—Em sap greu —vaig dir en deixar el llaüt sobre les llambordes, prop del banc—. M’he entretingut regatejant.
Havia anat a l’altre costat del riu a comprar una dracma de mercuri i un sac petit de sal marina. La sal m’havia costat un ronyó, però per una vegada els diners no em preocupaven. Si la sort m’acompanyava, aviat ascendiria a la Pesquera, i això significava que aviat deixaria de tenir problemes econòmics.
Aprofitant que havia anat de compres a Imre, també havia passat, per casualitat, per davant de la fonda on s’allotjava la Denna; però ella no era allà, ni a l’Eòlic, ni al parc on ens havíem aturat a parlar la nit abans. De tota manera, jo estava de bon humor.
Vaig posar l’estoig del llaüt de cantó i el vaig obrir perquè el sol escalfés les cordes noves i les ajudés a tesar-se. Després vaig seure al banc de pedra, sota el pal, amb els meus dos amics.
—On vas anar ahir a la nit? —em va preguntar en Simmon fingint indiferència.
Llavors em vaig recordar que havíem quedat tots tres amb en Fènton per jugar a racons. En veure la Denna, m’havia oblidat del tot que tenia altres plans.
—Déu meu, em sap greu, Sim. Em vau esperar gaire estona?
En Sim em va llançar una mirada.
—Em sap greu —vaig repetir, confiant a semblar tan penedit com em sentia—. Me’n vaig descuidar.
En Sim va somriure per treure-hi importància.
—No passa res. Quan vam comprendre que no t’hi presentaries, vam anar a la Biblioteca a beure i a mirar noies.
—Es va enfadar, en Fènton?
—Es va enfurismar —va dir en Wilem amb calma, ficant-se per fi a la conversa—. Va dir que quan et tornés a veure et clavaria una plantofada.
El somriure d’en Sim es va eixamplar.
—Va dir que eres un E’lir microcèfal sense cap respecte pels seus superiors.
—Va fer certes afirmacions sobre els teus orígens i sobre les teves tendències sexuals envers els animals —va afegir en Wilem, molt seriós.
—«… a la sotana del tehlin!», va cantar en Simmon amb la boca plena.
Llavors va riure i es va començar a ennuegar. Li vaig donar uns copets a l’esquena.
—On eres? —va preguntar en Wilem mentre en Sim intentava recuperar l’alè—. L’Ànker ens va dir que havies marxat d’hora.
No sabia per què, però no em venia de gust parlar-los de la Denna.
—Em vaig trobar una persona.
—Una persona més important que nosaltres? —va preguntar en Wilem en un to monòton que es podia interpretar com a crític o irònic.
—Amb una noia —vaig confessar.
En Wil va enarcar una cella.
—La que buscaves?
—Jo no buscava ningú —vaig protestar—. Ella em va trobar a mi, a la Taverna de l’Ànker.
—Això és bon senyal —va comentar en Wilem.
En Sim va assentir i em va mirar amb una espurna de burla als ulls.
—I vau cantar alguna cosa? —Em va donar un cop de colze i va pujar i baixar les celles unes quantes vegades seguides—. Un duet?
Estava tan ridícul que ni tan sols em podia ofendre.
—No, no vam cantar res. Només volia que l’acompanyés a casa seva.
—Que l’acompanyessis a casa seva? —va dir en Sim, insinuant, i va tornar a pujar i baixar les celles.
Aquesta vegada em va semblar menys divertit.
—Ja era fosc —vaig dir molt seriós—, i només la vaig acompanyar fins a Imre.
—Oh! —va exclamar en Sim, decebut.
—Vas marxar molt d’hora de la Taverna de l’Ànker —va dir en Wil a poc a poc—, i nosaltres vam esperar durant una hora. Es triguen dues hores per anar a Imre i tornar?
—Vam fer una passejada llarga —vaig reconèixer.
—Com de llarga? —em va preguntar en Simmon.
—D’unes quantes hores —vaig respondre, mirant cap a una altra banda—. Sis.
—Sis hores? —se’n va estranyar en Sim—. Mira, crec que em mereixo uns quants detalls després de les divagacions sobre ella que he hagut d’aguantar aquests dos últims cicles.
M’estava començant a irritar.
—Jo no divago. Només vam caminar —vaig dir—. I parlar.
En Sim em va mirar amb desconfiança.
—Vinga, home. Sis hores?
En Wilem va donar uns copets a l’espatlla d’en Simmon.
—Diu la veritat.
En Simmon el va mirar.
—Per què ho dius?
—Sona més sincer que quan menteix.
—Si calleu un minut, us ho explicaré tot, entesos? —En Sim i en Wil van assentir. Vaig acotar el cap i em vaig mirar les mans, provant de concentrar-me, però no podia ordenar els meus pensaments—. Vam anar a Imre pel camí més llarg i ens vam aturar una estona al pont de pedra. Vam anar a un parc dels afores. Vam seure a la riba del riu. Vam parlar de… de no res, en realitat. De llocs on havíem estat. De cançons… —Em vaig adonar que estava divagant i vaig callar. Vaig triar les paraules següents amb cura—: Hauria volgut fer alguna cosa més que caminar i parlar, però…
Em vaig interrompre. No sabia què dir.
Els meus dos amics van guardar silenci un moment.
—Increïble —va dir en Wilem, meravellat—. El totpoderós Kvothe, vençut per una dona.
—Si no et conegués com et conec, diria que tenies por —va dir en Simmon, mig de broma.
—És clar que tinc por —vaig dir en veu baixa eixugant-me les mans als pantalons—. Tu també en tindries si l’haguessis conegut. He de fer un esforç per quedar-me aquí assegut en comptes d’anar corrents a Imre amb l’esperança de veure-la darrere algun aparador o travessant un carrer.
Vaig esbossar un somriure tremolós.
—Doncs vés-hi. —En Simmon va somriure i em va donar una petita empenta—. Bona sort. Si jo conegués una dona així, no estaria aquí menjant amb vosaltres dos. —Es va apartar els cabells dels ulls i em va tornar a donar una empenta amb l’altra mà—. Vés-hi.
Em vaig quedar allà on era.
—No és tan fàcil —vaig dir.
—Amb tu, res no és fàcil —va murmurar en Wilem.
—I tant que és fàcil —va intervenir en Simmon rient—. Vés i explica-li el que ens has explicat a nosaltres.
—Ja —vaig dir en to sarcàstic—. Com si fos bufar i fer ampolles. A més, no sé si a ella li interessaria sentir-ho. És tan especial… No sé què vol de mi.
En Simmon em va mirar als ulls amb franquesa.
—Aquesta noia anit et va venir a buscar. És ben clar que en porta alguna de cap.
Hi va haver un moment de silenci, i em vaig afanyar a canviar de tema mentre en tenia l’ocasió.
—En Manet m’ha donat permís per començar el projecte d’oficial.
—Ja? —En Sim em va mirar amb ansietat—. En Kilvin hi està d’acord? No li agraden les dreceres.
—No he agafat cap drecera —vaig replicar—. És que aprenc de pressa.
En Wilem va fer una rialla, i en Sim va parlar abans que nosaltres dos comencéssim a discutir.
—En què consistirà el teu projecte? Faràs una làmpada de simpatia?
—Tothom fa una làmpada —va dir en Wil.
Vaig assentir.
—Volia fer alguna cosa diferent, potser un captaengranatges, però en Manet em va aconsellar que fes una làmpada.
A la torre van sonar quatre campanades. Em vaig aixecar i vaig recollir l’estoig del llaüt per anar a classe.
—Ho hauries de dir a la noia —va dir en Simmon—. Si t’agrada, bé ho ha de saber.
—Com t’ha funcionat a tu aquesta tàctica fins ara? —vaig dir, irritat, perquè en Sim, justament, em volgués donar consells sobre les relacions amb les noies—. Amb les estadístiques a la mà, quantes vegades t’ha donat resultat aquesta estratègia en la teva vasta experiència?
En Wilem va mirar cap a una altra banda mentre en Sim i jo ens fulminàvem amb l’esguard. Jo vaig ser el primer a cedir. Em sentia culpable.
—A més a més, no li he de dir res —vaig murmurar—. M’agrada estar amb ella, i ara ja sé on viu. Per tant, quan la busqui, la trobaré.