L’endemà vaig haver d’anar a Imre. Ja que hi era, vaig passar pel Rem de Roure.
L’amo no coneixia cap Denna ni cap Dianne, però em va dir que una jove bonica, bruna, anomenada Dinnah, tenia una habitació llogada a la seva fonda. No hi era en aquell moment, però si li volia deixar una nota… Vaig refusar l’oferiment i em vaig consolar pensant que, ara que sabia on vivia la Denna, em seria bastant fàcil localitzar-la.
Tot i així, els dos dies següents no la vaig trobar al Rem de Roure. El tercer dia, l’amo em va informar que la Denna havia marxat en plena nit, s’havia endut totes les seves coses i no havia pagat el compte. Després de passar per unes quantes tavernes a l’atzar i no localitzar-l’hi, vaig tornar a la Universitat sense saber si havia d’estar amoïnat o irritat.
Tres dies més i cinc viatges infructuosos més a Imre. Ni en Deoch ni en Threpe no sabien res de la Denna. En Deoch em va dir que acostumava a desaparèixer així, i que buscar-la seria tan útil com cridar un gat. Tot i que sabia que era un bon consell, no en vaig fer cas.
Vaig seure al despatx d’en Kilvin i vaig intentar asserenar-me mentre el mestre cepat i cabellut feia giravoltar entre les seves mans enormes la meva làmpada de simpatia. Era el meu primer projecte en solitari com a artífex. Havia fos les planxes i polit les lents. Havia implantat l’emissor sense enverinar-me amb l’arsènic. I el més important: el meu Alar i la meva sigaldria complicada convertien les peces independents en una làmpada de simpatia portàtil.
Si en Kilvin aprovava el producte acabat, el vendria i jo cobraria una comissió. Però hi havia un aspecte encara més important: jo també esdevindria artífex, encara que principiant. Podria realitzar els meus propis projectes amb un marge ampli de llibertat. Això suposava un gran pas endavant en la jerarquia de la Pesquera, un pas cap al títol de Re’lar i, sobretot, cap a la independència econòmica.
En Kilvin va aixecar per fi el cap.
—Està molt ben feta, E’lir Kvothe —va dir—. Però el disseny és atípic.
Vaig assentir.
—Hi he introduït alguns canvis, senyor. Si la gireu veureu que…
En Kilvin va fer un soroll sonor que podia ser una rialleta o un grunyit d’enuig. Va posar la làmpada damunt la taula i va començar a passejar per l’habitació mentre anava apagant totes les làmpades l’una rere l’altra.
—Saps quantes làmpades de simpatia m’han explotat a les mans, E’lir Kvothe?
Vaig empassar saliva i vaig sacsejar el cap.
—Quantes?
—Cap —va respondre el mestre amb gravetat—. Perquè sempre vaig amb molt de compte. Sempre m’asseguro del tot del que tinc a les mans. Has d’aprendre a ser pacient, E’lir Kvothe. Un moment a la ment equival a nou al foc.
Vaig abaixar la mirada i vaig intentar semblar degudament penedit.
En Kilvin va estirar un braç i va apagar l’única làmpada que estava encesa; l’habitació va quedar totalment a les fosques. Hi va haver una pausa i, a continuació, una llum vermellosa característica va sorgir de la làmpada portàtil i es va projectar contra una paret. La llum era molt tènue, més tènue que la d’una sola espelma.
—El botó és d’acció progressiva —em vaig afanyar a aclarir—. En realitat, més que un botó és un reòstat.
En Kilvin va assentir.
—Molt intel·ligent. Molt poca gent es molesta a fer això amb una làmpada tan petita com aquesta. —La llum va augmentar, va minvar i va tornar a augmentar—. La sigaldria també sembla prou bona —va prosseguir el mestre a poc a poc, alhora que deixava la làmpada damunt la taula—. Però el focus de la teva lent té un defecte. Hi ha molt poca difusió.
Era veritat. En comptes d’il·luminar tota l’habitació, tal com era típic, la meva làmpada només en revelava una part petita: el cantó de la taula de treball i la meitat de la gran pissarra negra recolzada contra la paret. La resta de l’habitació quedava a les fosques.
—Ho he fet expressament —vaig explicar—. Hi ha llanternes així, com ara la llanterna sorda.
En Kilvin només era una silueta fosca a l’altre costat de la taula.
—N’estic al corrent, E’lir Kvothe. —La seva veu tenia un deix de retret—. Aquestes llanternes, les utilitzen per a negocis bruts. Negocis on els arcanistes no haurien de participar.
—Em pensava que les utilitzaven els mariners.
—Les utilitzen els lladres —va replicar en Kilvin amb serietat—. I els espies, i altra gent que no vol revelar les seves activitats ben entrada la nit.
De cop i volta la meva vaga ansietat es va intensificar. Havia cregut que aquella entrevista seria un mer tràmit. Sabia que era un artífex qualificat, millor que d’altres que feia molt més temps que jo que treballaven al taller d’en Kilvin. I de sobte em va fer por haver comès un error i haver malbaratat gairebé trenta hores de feina en la làmpada, per no esmentar un talent sencer dels meus diners que havia invertit en materials.
En Kilvin va fer un grunyit evasiu i va murmurar alguna cosa. La mitja dotzena de llànties d’oli que hi havia a l’habitació van cobrar vida, espetegant i omplint l’habitació de llum natural. Em vaig meravellar de la facilitat amb què el mestre realitzava un vincle sèxtuple. Ni tan sols sabia d’on havia tret l’energia.
—El que passa és que tothom tria com a primer projecte una làmpada de simpatia —vaig dir per omplir el silenci—. Tothom segueix sempre el mateix esquema. Volia fer alguna cosa diferent. Volia veure si podia fer alguna cosa nova.
—Suposo que el que volies era demostrar la teva intel·ligència extraordinària —va dir en Kilvin amb naturalitat—. No només desitjaves acabar l’aprenentatge en la meitat de temps, sinó que em volies portar una làmpada amb un disseny millorat. Siguem francs, E’lir Kvothe. Has fet aquesta làmpada perquè volies demostrar que ets millor que els altres aprenents, oi?
Mentre deia allò, en Kilvin em mirava de fit a fit, i per un instant no vaig entreveure en el seu esguard aquella distracció característica seva.
Em va quedar la gola seca. Sota la barba grenyuda i el fort accent atúric d’en Kilvin s’amagava una ment esmolada com el diamant. Com se m’havia acudit pensar que li podria mentir i sortir-ne airós?
—És clar que us volia impressionar, mestre Kilvin —vaig dir abaixant els ulls—. Em pensava que això es donava per sabut.
—No t’humiliïs —va dir ell—. La falsa modèstia no m’impressiona.
Vaig aixecar el cap i em vaig redreçar.
—En aquest cas, mestre Kilvin, admetré que sóc millor. Aprenc més de pressa. Treballo més. Les meves mans són més destres. La meva ment és més curiosa. Tanmateix, també espero que això ho sapigueu vós sense necessitat que us ho digui jo.
En Kilvin va assentir.
—Això és millor. I tens raó: ja sé totes aquestes coses. —Va encendre i va apagar la làmpada mentre l’apuntava a diversos objectes repartits per l’habitació—. I francament, la teva habilitat m’impressiona, tal com calia esperar. La làmpada està molt ben acabada. La sigaldria és molt enginyosa. Els gravats, preciosos. És una obra intel·ligent.
Em vaig ruboritzar de plaer davant aquells compliments.
—Però l’artifici és alguna cosa més que simple habilitat —va prosseguir en Kilvin. Va deixar la làmpada a la taula i va recolzar una mà enorme a cada costat—. No puc vendre aquesta làmpada. Podria acabar a les mans de les persones equivocades. Si enxampessin un lladre amb un estri així, els arcanistes en sortiríem perjudicats. Has acabat el teu aprenentatge i t’has distingit per la teva habilitat. —Em vaig relaxar una mica—. Però el teu criteri està, en certa manera, en dubte. La làmpada, la fondrem i la reutilitzarem, suposo.
—Fondreu la meva làmpada?
Hi havia treballat un cicle sencer i havia invertit quasi tots els diners que tenia en la compra de primeres matèries. Tenia previst obtenir un benefici important quan en Kilvin la vengués, però…
En Kilvin em va mirar molt decidit.
—Ens correspon a tots conservar la reputació de la Universitat, E’lir Kvothe. Un article com aquest en males mans ens perjudicaria a tots.
Mirava de trobar una manera de persuadir-lo quan el mestre va agitar una mà assenyalant la porta.
—Vés a donar la bona notícia a en Manet.
Desanimat, vaig sortir del taller i em va rebre el so d’un centenar de mans tallant fusta, cisellant pedra i batent metall. L’atmosfera estava impregnada de l’olor d’àcids de gravat, ferro calent i suor. Vaig veure en Manet en un racó, mentre ficava unes rajoles de ceràmica en un forn. Vaig esperar fins que va tancar la porta i se’n va apartar, eixugar-se la suor del front amb la màniga de la camisa.
—Com t’ha anat? —em va preguntar—. Has aprovat o t’hauré d’aguantar un bimestre més?
—He aprovat —em vaig limitar a respondre—. Tenies raó quant a les modificacions. No l’han impressionat.
—Ja t’ho vaig advertir —va fer en Manet sense gaire petulància—. Has de recordar que fa més temps que sóc aquí que deu estudiants junts. Quan dic que, en el fons, els mestres són conservadors, no parlo per parlar. Ho sé. —En Manet es va passar una mà per la barba grisa mentre observava les ones de calor que fluïen del forn de maó—. Tens idea del que faràs ara que tens llibertat per fer el que vulguis?
—Pensava adobar un lot d’emissors de làmpada blava —vaig dir.
—Els paguen bé —va comentar en Manet, pensarós—. Però és arriscat.
—Ja saps que vaig amb compte —el vaig tranquil·litzar.
—Tot i així continua sent arriscat —va dir en Manet—. Un paio que vaig ensenyar fa uns deu anys… com es deia? —Es va donar uns copets al cap i després va arronsar les espatlles—. Va badar una mica. —En Manet va fer petar els dits—. Però amb això n’hi ha prou. Va patir cremades greus i va perdre un parell de dits. Després d’això no va triomfar gaire com a artífex.
Vaig mirar en Cammar, borni i amb el cap calb i cobert de cicatrius.
—Entenc el que vols dir.
Neguitós, vaig flexionar les mans mentre contemplava el contenidor de metall. Els dos primers dies després de l’exhibició d’en Kilvin, els estudiants s’havien mostrat neguitosos en acostar-s’hi, però aviat havia esdevingut una altra peça més de l’equip. La veritat era que a la Pesquera hi havia deu mil maneres diferents de morir si no anaves amb compte. La brea òssia era, senzillament, l’última de matar-te i la més emocionant manera.
Vaig decidir canviar de tema.
—Et puc preguntar una cosa?
—Dispara —va dir en Manet vigilant un forn que hi havia a prop nostre—. Foc!
Vaig posar els ulls en blanc.
—Diries que coneixes la Universitat tan bé com qualsevol?
En Manet va assentir.
—Tan bé com qualsevol que continuï viu. En conec tots els petits secrets.
Vaig baixar una mica la veu.
—Aleshores, si volguessis, podries entrar als Arxius sense que ningú ho sabés?
En Manet va mig aclucar els ulls.
—Sí, podria —va respondre—. Però no ho faria.
Vaig començar a dir alguna cosa, però ell em va tallar amb exasperació.
—Escolta, fill. Ja n’hem parlat altres vegades. Tingues paciència. Has de donar més temps a en Lorren perquè es calmi. Només ha passat un bimestre d’ençà que…
—Ja ha passat mig any!
En Manet va sacsejar el cap.
—A tu et sembla molt de temps només perquè ets jove. Creu-me, en Lorren encara ho té molt recent. Dedica’t un bimestre més a impressionar en Kilvin, i després demana-li que intercedeixi per tu. Confia en mi: funcionarà.
Vaig fer cara d’abatiment.
—Només cal que em…
En Manet va agitar fermament un dit.
—No. No. No. No t’ho ensenyaré. No t’ho diré. No te’n dibuixaré un mapa. —Va suavitzar l’expressió i em va posar una mà a l’espatlla, provant d’endolcir la seva negativa—. Que Tehlu ens ajudi! Per què tens tanta pressa? Ets jove. Tens tot el temps del món. —Va agitar el dit índex, apuntant-me—. Però si t’expulsen, serà per sempre. I això és el que passarà si t’enxampen colant-te als Arxius.
Vaig deixar caure les espatlles, descoratjat.
—Suposo que deus tenir raó.
—Això mateix, tinc raó —va confirmar en Manet, i es va girar cap al forn—. I ara, vés-te’n. Faràs que tingui una úlcera.
Vaig marxar reflexionant, furiós, sobre el consell que m’havia donat en Manet i sobre el que, sense adonar-se’n, m’havia revelat. En general, solia donar bons consells. Si em portava bé durant un bimestre, podria entrar de nou als Arxius. Era la ruta més segura i més senzilla cap al que jo volia aconseguir.
Malauradament, jo no em podia permetre el luxe de tenir paciència. No podia oblidar ni per un moment que aquell bimestre seria el meu últim bimestre tret que trobés la manera de guanyar molts diners molt de pressa. No. La paciència estava descartada.
En sortir, em vaig abocar al despatx d’en Kilvin i el vaig veure assegut a la seva taula, encenent i apagant la meva làmpada. Tornava a estar capficat, i no vaig tenir cap dubte que la vasta maquinària del seu cervell estava enfeinada pensant en mitja dotzena de coses alhora.
Vaig donar uns cops al marc de la porta per cridar la seva atenció.
—Mestre Kilvin?
Ell no es va girar per mirar-me.
—Sí?
—Puc comprar jo la làmpada? —vaig preguntar—. M’aniria bé per llegir a la nit. Em gasto molts diners en espelmes.
Em vaig plantejar la possibilitat de retorçar-me les mans, però vaig decidir no fer-ho. Hauria resultat massa dramàtic.
En Kilvin va cavil·lar una bona estona. La làmpada que tenia a la mà va fer un clac feble quan el mestre la va tornar a encendre.
—No pots comprar el que han fabricat les teves mans —va dir—. El temps i els materials amb què la vas fer eren teus.
Me la va oferir.
Vaig entrar a l’habitació per agafar la làmpada, però en Kilvin va retirar la mà i em va mirar als ulls.
—Vull deixar clara una cosa —va dir amb serietat—. No la pots vendre ni prestar. Ni tan sols a algú en qui confiïs. Si es perdés, acabaria en males mans i seria utilitzada per moure’s furtivament a les fosques i fer coses deshonestes.
—Us en dono la meva paraula, mestre Kilvin. Només la utilitzaré jo.
Vaig sortir del taller i vaig provar de mantenir una expressió neutral, però per dins somreia de satisfacció. En Manet m’havia confirmat exactament el que jo volia saber: que hi havia una altra manera d’entrar als Arxius. Un camí secret. Si existia, jo el trobaria.