Vaig convèncer en Wil i en Sim perquè m’acompanyessin a l’Eòlic amb la promesa de convidar-los a una copa, l’únic acte de generositat que em podia permetre.
Veureu, encara que les interferències de l’Ambrose m’impedissin aconseguir la protecció d’algun noble ric, continuava havent-hi molts amants de la música que em convidaven a més copes de les que jo podia consumir.
Aquell problema tenia dues solucions senzilles. En podia convertir en un bevedor empedreït o podia recórrer a un truc que funciona d’allò més bé d’ençà que existeixen les tavernes i els músics. Presteu atenció mentre descorro les cortines per revelar-vos un secret de joglar zelosament guardat…
Suposem que sou en una fonda. Em sentiu tocar. Rieu, ploreu i, en general, admireu la meva mestria. Després em voleu demostrar el vostre agraïment, però no teniu els mitjans per regalar-me una quantitat substanciosa de diners, tal com farien un comerciant o un noble. De manera que em convideu a una copa.
Jo, però, ja m’he begut una copa. O unes quantes. O potser miro de mantenir el cap clar. Refuso la vostra oferta? És clar que no. Així només aconseguiria desaprofitar una bona oportunitat, i probablement vosaltres us sentiríeu desairats.
En canvi, accepto de bona gana i demano al cambrer una aiguamel de Greysdale. O un sounten. O un vi blanc d’una collita determinada.
El nom de la beguda no és el que importa. El que importa és que aquella beguda, en realitat, no existeix. El cambrer em serveix aigua.
Vosaltres pagueu la copa, jo us en dono les gràcies, i tothom se’n va content. Més tard, el cambrer, la taverna i el músic es reparteixen els diners.
Encara hi ha una altra fórmula: els establiments més sofisticats et deixen anotar aquelles copes en un compte i consumir-les més tard. L’Eòlic era d’aquella mena de locals.
Això explica el fet que, malgrat la meva situació econòmica precària, aconseguís portar una ampolla sencera de scutten a la taula on m’esperaven en Wil i en Sim.
En Wil va mirar l’ampolla amb apreciació quan vaig seure.
—Celebrem alguna cosa?
—En Kilvin ha aprovat la meva làmpada de simpatia. Sou davant l’oficial artífex més recent de l’Arcànum —vaig dir, donant-me aires de suficiència.
La major part dels estudiants trigaven com a mínim tres o quatre bimestres a concloure els seus períodes d’aprenentatge. No vaig parlar als meus amics del petit fracàs que havia tingut amb la làmpada.
—Ja era hora —va dir en Wil amb fredor—. Quant has trigat? Gairebé tres mesos? Començava a córrer la brama que havies perdut facultats.
—Em pensava que us n’alegraríeu més per mi —vaig fer mentre retirava la cera de l’ampolla—. Els meus dies de lladregot podrien estar arribant a la seva fi.
En Sim va fer un esbufec de desdeny.
—Aguantes prou bé —va comentar.
—Brindem pels teus èxits continuats d’artífex —va dir en Wil, i va donar un cop a la taula amb la seva copa de vi—. Perquè ens proveiran de més copes en el futur.
—A més a més —vaig dir en to jovial mentre treia les restes de la cera—, sempre hi ha la possibilitat que us emborratxi prou perquè algun dia em deixeu colar als Arxius quan estigueu treballant al taulell.
Vaig mirar en Wil per analitzar-ne la reacció. Va fer un glop a poc a poc, sense mirar-me als ulls.
—No puc.
La frustració em va produir una sensació desagradable a l’estómac. Em vaig limitar a fer un gest, com si no em pogués creure que en Wil s’hagués pres el meu acudit seriosament.
—Ja ho sé, home…
—Hi he pensat molt —em va interrompre en Wilem—. No et mereixes el càstig que t’han imposat, i sé fins a quin punt et dol. —Va beure un glop de vi—. De vegades en Lorren expulsa temporalment algun estudiant. Uns dies per haver parlat massa alt a la Tomba. Uns cicles per haver maltractat un llibre. Però la prohibició definitiva és diferent. Això no passava des de feia molts anys. Ho sap tothom. Si t’hi veiés algú… —Va sacsejar el cap—. Perdria la plaça de secretari. Ens podrien expulsar a tots dos de la Universitat.
—No et castiguis —vaig dir—. El simple fet que t’ho hagis plantejat significa…
—Ens estem posant ploraners —va intervenir en Sim donant un cop a la taula amb la seva copa—. Obre l’ampolla i brindarem perquè en Kilvin quedi tan impressionat amb tu que parli amb en Lorren i aconsegueixi que t’aixequin la sanció.
Vaig somriure i vaig començar a introduir un llevataps al tap de l’ampolla.
—Tinc un altre pla millor —vaig dir—. Voto perquè brindem per la desventuració i el tribolament eterns d’un tal Ambrose Daze.
—Em penso que, en això, hi estarem tots d’acord —va dir en Wil aixecant la seva copa.
—Déu n’hi do! —va dir en Simmon en veu baixa—. Mireu què ha trobat en Deoch.
—Què passa? —vaig preguntar mentre em concentrava a treure sencer el tap de l’ampolla.
—S’ho ha fet venir bé un altre cop per aconseguir la dona més bonica del local —va respondre en Sim amb un mal geni inusitat—. N’hi ha per odiar-lo.
—Mira, Sim, els teus gustos pel que fa a les dones són, com a mínim, qüestionables.
El tap va sortir produint un so agradable i el vaig mostrar als meus amics, triomfant. Ni en Wil ni en Sim no em van fer cas: tenien la mirada clavada a la porta del local.
Em vaig girar per mirar. Vaig esperar un moment.
—És la Denna —vaig dir.
En Sim em va mirar.
—La Denna?
Vaig corrugar les celles.
—La Dianne. La Denna. És la noia de qui us vaig parlar, la que va cantar amb mi. Canvia molt de nom. No sé per què.
En Wilem va mirar-me amb incredulitat.
—Aquesta és la teva noia? —em va preguntar com si no s’ho pogués creure.
—És la noia d’en Deoch —el va corregir en Simmon amablement.
Això era el que semblava. El ben plantat i musculós Deoch parlava amb ella amb aquella tranquil·litat seva. La Denna reia i l’abraçava amb naturalitat. Vaig notar una opressió forta al pit en veure’ls junts.
Aleshores en Deoch es va girar i em va assenyalar. La Denna va mirar cap allà on ell li indicava, em va mirar als ulls i es va il·luminar mentre em somreia. Li vaig tornar automàticament el somriure. El meu cor va començar a bategar de nou. Li vaig fer gestos perquè vingués. La Denna va dir alguna cosa a en Deoch i va començar a avançar cap a la nostra taula.
Vaig fer un glop ràpid de scutten mentre en Simmon em mirava amb un gest d’incredulitat gairebé reverent.
La Denna duia un vestit de color verd fosc que li deixava els braços i les espatlles al descobert. Estava preciosa i ho sabia. Em va somriure.
Quan va arribar a la nostra taula, tots tres ens vam aixecar.
—Ja m’ho pensava que et trobaria aquí —va dir.
Vaig fer una petita reverència.
—I jo ja m’ho pensava que m’hi trobaries. Et presento dos dels meus millors amics. En Simmon… —en Sim va somriure amb alegria i es va apartar el serrell dels ulls— i en Wilem. —En Wilem va inclinar el cap—. Us presento la Dianne.
La Denna va seure en una cadira.
—Què porta aquests tres joves tan atractius a sortir aquesta nit?
—Estem conspirant contra els nostres enemics —va respondre en Simmon.
—I celebrant una cosa —em vaig afanyar a dir.
En Wilem va alçar la seva copa:
—Que Déu confongui l’enemic!
En Simmon i jo ens disposàvem a brindar, però llavors em vaig adonar que la Denna no tenia copa.
—Em sap greu —vaig dir—. Et puc convidar a alguna cosa?
—Confiava que em convidessis a sopar —va respondre ella—. Però em sentiria culpable si et fes abandonar els teus amics.
Vaig provar de trobar una manera diplomàtica de deslliurar-me d’en Wil i d’en Sim.
—Estàs donant per sabut que nosaltres volem estar amb ell —se’m va avançar en Wil—. Si te l’emportes, ens faràs un favor.
La Denna es va inclinar cap endavant mirant-lo de fit a fit, i als seus llavis rosats es va insinuar un somriure.
—De debò?
En Wilem va assentir amb gravetat.
—Beu encara més del que parla.
La Denna em va mirar amb un gest burleta.
—Tant?
—A més a més —va intervenir en Simmon amb innocència—, si desaprofités l’oportunitat d’estar amb tu, es passaria uns quants dies d’un humor insuportable. Si el deixes aquí, no ens servirà per a res.
Em vaig posar vermell i vaig sentir un impuls irreprimible d’estrangular en Sim. La Denna va riure dolçament.
—En aquest cas, crec que serà millor que me l’emporti. —Es va aixecar amb un moviment com el d’una branca de salze doblegant-se al vent i em va oferir una mà. Jo l’hi vaig agafar—. Wilem, Simmon, espero tornar-vos a veure aviat.
Els meus amics li van dir adéu amb la mà, i nosaltres ens vam dirigir cap a la porta.
—M’agraden —va dir la Denna—. En Wilem és com una pedra sota l’aigua. En Simmon és com un marrec xipollejant en un rierol.
La seva descripció em va fer riure.
—Ni jo mateix no ho hauria expressat millor. Has dit alguna cosa d’un sopar?
—He dit una mentida —va confessar la Denna sense remordiment—. Però m’encantaria aquella copa que m’has ofert.
—Què et sembla Els Brocs?
Va arrufar el nas.
—Hi ha massa vells i no hi ha prou arbres. Fa una bona nit per passar-la a l’aire lliure.
Vaig assenyalar la porta.
—Passa tu davant.
La Denna va obeir. Em vaig escalfar amb la llum que la Denna emanava i amb les mirades dels homes envejosos. Quan vam sortir de l’Eòlic, fins i tot en Deoch semblava una mica gelós. Tanmateix, en passar pel seu costat vaig descobrir als seus ulls una altra cosa. Tristesa? Llàstima?
No hi vaig dedicar ni un moment. Estava amb la Denna.
Vam comprar un pa morè i una ampolla de vi de maduixes d’Aven. Després vam buscar un racó apartat en un dels nombrosos jardins públics que hi havia repartits per tot Imre. Les primeres fulles seques de la tardor dansaven pels carrers. La Denna es va treure les sabates i va ballar alegrement entre les ombres, gaudint del tacte de l’herba sota els peus.
Vam seure en un banc, sota un gran salze; després vam trobar un lloc més còmode, a terra, al costat del tronc de l’arbre. El pa era fosc i compacte, i la tasca de partir-lo feia que tinguéssim les mans ocupades. El vi era dolç i lleuger, i després que la Denna besés l’ampolla, li va deixar els llavis humits durant una hora.
Es percebia la desesperació de l’última nit calorosa de l’estiu. Vam parlar de tot i de res, i mentrestant la proximitat de la Denna, la seva manera de moure’s, el so de la seva veu fregant l’atmosfera tardorenca amb prou feines em deixaven respirar.
—Fa un moment tenies la mirada perduda —va dir—. En què pensaves?
Vaig arronsar les espatlles per guanyar temps. No li podia dir la veritat. Sabia que tots els homes devien dir-li galanteries, cobrir-la d’afalacs més embafadors que les roses. Vaig agafar un camí més subtil:
—Una vegada, un dels mestres de la Universitat em va dir que hi havia set paraules que feien que una dona t’estimés. —Vaig sacsejar les espatlles fingint indiferència—. Em preguntava quines deuen ser aquestes set paraules.
—Per això parles i parles sense parar? Esperes trobar-les per casualitat?
Vaig obrir la boca per respondre. Llavors, en veure-li els ulls espurnejants, vaig estrènyer els llavis i vaig intentar dissimular el meu rubor i la meva vergonya.
La Denna em va posar una mà al braç.
—No callis per culpa meva, Kvothe —va dir dolçament—. Trobaria a faltar el so de la teva veu.
Va fer un glop de vi.
—A més, no cal que pensis gaire. Les vas dir quan ens vam conèixer. Vas dir: «Em preguntava què hi deus fer aquí». —Va fer un gest frívol—. Des d’aquell moment vaig ser teva.
La meva ment em va portar fins a la nostra primera trobada a la caravana de Roant. Em vaig quedar atònit.
—Em pensava que no te’n recordaves.
La Denna, que estava partint un tros de pa, es va quedar quieta i em va mirar amb estranyesa.
—De què?
—Que no et recordaves de mi. Que no et recordaves de la nostra trobada a la caravana de Roant.
—Vinga! —va dir—. Com volies que oblidés el marrec pèl-roig que em va deixar per anar a la Universitat?
Em vaig quedar massa atònit per aclarir que jo no l’havia deixat. En realitat, no.
—Però no ho havies esmentat mai.
—Tu tampoc —va replicar ella—. Potser em pensava que t’havies oblidat de mi.
—Oblidar-me de tu? Com vols que m’oblidés de tu?
En sentir allò va somriure, però va acotar el cap i es va mirar les mans.
—Et sorprendrien les coses que obliden els homes —va dir; després, en un to més lleuger, va afegir—: Bé, potser no. Estic segura que tu també has oblidat coses, perquè ets un home.
—Recordo el teu nom, Denna. —Em vaig sentir bé en dir-l’hi—. Per què te l’has canviat? O Denna només era el nom que feies servir quan feies camí cap a Ànilin?
—Denna —va dir ella en veu baixa—. Gairebé l’havia oblidat. Era una nena molt ximpleta.
—Eres com una flor que s’obre.
—Sembla que faci una eternitat que vaig deixar de ser la Denna.
Es va fregar els braços nus i va mirar al voltant, com si de sobte la neguitegés la possibilitat que algú ens trobés allà.
—Llavors, vols que et digui Dianne? T’ho estimes més?
El vent va agitar les branques del salze quan la Denna va decantar el cap i em va mirar. Els seus cabells van imitar el moviment dels arbres.
—Ets molt bo. Crec que m’estimo més que em diguis Denna. Quan tu ho dius sona diferent. Dolç.
—Llavors et diré Denna —vaig dir amb decisió—. Per cert, què va passar a Ànilin?
Una fulla va caure surant i se li va enganxar als cabells. La Denna se la va treure distretament.
—Res d’agradable —va respondre esquivant-me la mirada—. Però tampoc res d’inesperat.
Vaig allargar una mà i la Denna em va donar el pa.
—En fi, m’alegro que tornessis —vaig dir—. La meva Aloïne.
Va fer un esbufec impropi d’una dama.
—Si us plau, si algú de nosaltres dos és en Savien, sóc jo. Jo he estat qui t’ha vingut a buscar —va assenyalar—. Dues vegades.
—Jo també t’he buscat —vaig protestar—. El que passa és que, pel que sembla, no tinc el do de trobar-te. —La Denna va posar els ulls en blanc—. Si em poguessis recomanar un moment i un lloc propicis on trobar-te, seria molt diferent… —Vaig deixar la frase a mitges, tot convertint-la en una pregunta—. Potser demà?
La Denna em va mirar de cua d’ull, somrient.
—Ets sempre tan prudent… —va dir—. No he conegut mai cap home que vagi amb tant de compte. —Em va mirar als ulls, com si allò fos una endevinalla que tingués solució—. Crec que demà al migdia serà un moment propici. A l’Eòlic.
Vaig sentir una onada de calor en pensar que ens tornaríem a veure.
—«Em preguntava què hi deus fer aquí» —vaig dir en veu alta, recordant la conversa que semblava tan llunyana—. Després em vas dir mentider.
La Denna es va inclinar cap endavant i em va tocar la mà com per consolar-me. Feia olor de maduixes i els seus llavis eren d’un vermell perillós fins i tot a la llum de la lluna.
—Veus com et coneixia de bé, ja aleshores?
Vam passar parlant les hores llargues de la nit. Jo parlava dibuixant cercles subtils al voltant dels meus sentiments, perquè no volia ser massa agosarat. Em semblava que ella feia el mateix, però no n’estava segur. Era com si féssim una d’aquelles complicades danses cortesanes modeganes on els balladors se situen a pocs centímetres l’un de l’altre, però, si són bons, no s’arriben a tocar.
Així era la nostra conversa. I a més, no només ens mancava el tacte per guiar-nos; també semblàvem sords. De manera que dansàvem amb molta cura, sense saber ben bé si l’altre també ballava.
En Deoch estava de guàrdia a la porta, com sempre. En veure’m, em va saludar amb la mà.
—Mestre Kvothe! Em temo que els teus amics ja han marxat.
—Ja m’ho imaginava. Fa gaire?
—No, només fa una hora.
Va estirar els braços per damunt del cap, fent ganyotes. Després els va deixar caure als costats del cos i va sospirar.
—Estaven enfadats perquè els he deixat plantats?
En Deoch va somriure.
—No gaire. S’han trobat amb un parell de belleses. No pas tan boniques com la teva, és clar. —Es va quedar un moment torbat, i després va parlar a poc a poc, com si triés les paraules amb molta cura—: Mira, Kvothe… Ja sé que em fico on no em demanen i espero que no t’ho prenguis malament. —Va mirar al voltant i de cop i volta va escopir—. Maleït siga! No tinc traça per a aquestes coses.
Em va tornar a mirar i va fer un gest imprecís.
—Mira, les dones són com el foc, com les flames. N’hi ha que són com espelmes, lluminoses i inofensives. N’hi ha que són com espurnes, o com brases, o com les cuques de llum que perseguim a les nits d’estiu. N’hi ha que són com fogueres, tot llum i calor una sola nit i disposades a ser abandonades tot seguit. N’hi ha que són com el foc de la xemeneia: no gaire espectaculars, però amb brases càlides i vermelles a sota que cremen molt de temps.
»Però la Dianne… la Dianne és com una cascada d’espurnes que surt d’un ganivet de ferro quan Déu l’acosta a la pedra d’esmolar. No et pots estar de mirar-la, no et pots estar de desitjar-la. Fins i tot és possible que hi acostis una mà durant un segon. Però no l’hi pots deixar. Et trencarà el cor…
La nit era massa recent en la meva memòria perquè jo parés gaire atenció a les advertències d’en Deoch. Vaig somriure.
—Deoch, el meu cor és més dur que el vidre. Quan ella hi clavi cops, comprovarà que és fort com el llautó amb ferro, o com una barreja d’or i adamant. No et pensis que m’agafarà desprevingut com un cérvol espantat, paralitzat en sentir les cornetes dels caçadors. És ella qui hauria de vigilar, perquè quan hi clavi un cop, el meu cor produirà un so tan preciós i tan clar que la farà venir cap a mi volant.
Les meves paraules van sorprendre en Deoch, que va riure.
—Déu meu, ets molt valent! —Va sacsejar el cap—. I jove. Tant de bo fos tan valent i tan jove com tu. —Sense deixar de somriure, es va girar per entrar a l’Eòlic—. Bona nit.
—Bona nit.
Que a en Deoch li agradaria assemblar-se més a mi? No m’havien fet mai un compliment tan elogiós.
Però el millor era que els meus dies de buscar la Denna infructuosament s’havien acabat. L’endemà, al migdia, a l’Eòlic, per «dinar, parlar i caminar», tal com ella mateixa havia dit. Aquella perspectiva m’omplia d’alegria i d’emoció.
Que n’era, de jove. Que n’era, d’insensat. Que n’era, de savi.