L’endemà em vaig llevar d’hora, nerviós perquè havia de dinar amb la Denna. Com que sabia que era inútil que intentés tornar-me a adormir, me’n vaig anar a la Pesquera. Les despeses extravagants de la nit anterior m’havien deixat exactament amb tres penics a la butxaca i estava ansiós d’aprofitar-me de la meva posició acabada d’adquirir.
Jo solia treballar a la Pesquera de nit. Al matí tot era diferent. Només hi havia quinze o vint persones ocupades en els seus projectes. A les nits hi havia el doble de gent. En Kilvin era al seu despatx, com sempre, però l’atmosfera era més relaxada: activa, però no atrafegada.
Fins i tot vaig veure la Fela en un racó del taller, treballant amb cura un tros d’obsidiana de la grandària d’un pa gros. No m’estranyava que no l’hagués vista mai al taller si tenia per costum anar-hi tan d’hora.
Malgrat les advertències d’en Manet, vaig decidir fer uns emissors blaus per al meu primer projecte. Era una feina difícil, perquè calia utilitzar brea òssia, però es vendrien de pressa, i tot el procés no depassaria unes quatre o cinc hores de feina meticulosa. No només podria acabar a temps per anar a trobar la Denna a l’Eòlic, sinó que potser obtindria una petita bestreta d’en Kilvin, i així tindria una mica de diners a la bossa per dinar amb la Denna.
Vaig reunir les eines necessàries i em vaig instal·lar en una de les campanes de fums de la paret est. Vaig triar un lloc a prop d’un ruixador, un dels tancs de vidre reforçat de mil vuit-cents cinquanta litres de capacitat repartits pel taller. Si et queia al damunt algun material perillós mentre treballaves sota una campana, podies estirar la maneta del ruixador i mullar-te amb aigua freda.
És clar que si anava amb compte no necessitaria el ruixador, però era tranquil·litzador tenir-lo a prop, per si de cas.
Després d’armar la campana de fums, vaig anar a la taula on hi havia la brea òssia. Malgrat que sabia que no era pas més perillós que una serra de pedra o la roda de sinterització, no em sentia còmode tan a prop del contenidor de metall brunyit.
I aquell dia vaig notar alguna cosa diferent. Vaig cridar un dels artífexs amb més experiència que va passar pel meu costat. En Jaxim tenia l’aire macilent típic dels artífexs que treballaven en un projecte de gran abast, potser perquè dormien molt poc fins que l’acabaven.
—És normal que hi hagi tant de gebre? —li vaig preguntar assenyalant el recipient de brea òssia. Les vores estaven cobertes de fils blancs de gebre que semblaven arbustos diminuts. Al voltant del metall, l’aire tremolava de fred.
En Jaxim hi va donar un cop d’ull i va arronsar les espatlles.
—Més val que estigui ben fred que no pas que s’escalfi —va dir amb una rialla forçada—. Ha, ha! Bum!
La seva resposta em va semblar lògica, i en vaig deduir que el glaç devia tenir alguna cosa a veure amb el fet que al taller feia més fred a aquella hora del matí. Encara no hi havia cap forn encès, i la majoria de les forges estaven apagades.
Movent-me amb cura, vaig repassar mentalment el procediment de decantació, tot assegurant-me que no m’havia descuidat res. Feia tant de fred que em sortia baf per la boca. Se’m va congelar la suor de les mans i se’m van enganxar els dits a les tanques del contenidor, com quan als infants curiosos se’ls enganxa la llengua al mànec d’una bomba d’aigua en ple hivern.
Vaig transvasar més o menys una unça d’aquell líquid dens i oliós al flascó de pressió, i el vaig tapar sense perdre un moment. A continuació vaig tornar a la campana de fums i vaig començar a preparar els meus materials. Després d’uns minuts de tensió, vaig iniciar el procés llarg i meticulós de preparar i adobar un joc d’emissors blaus.
Passades dues hores, una veu darrere meu va interrompre la meva concentració. No era especialment forta, però tenia un to de gravetat que mai no passaves per alt quan eres a la Pesquera.
La veu va exclamar:
—Oh, no!
A causa de la feina que estava fent, el primer que vaig mirar va ser el contenidor de brea òssia. Vaig notar una onada de suor freda en veure que el líquid negre sortia per la vora del contenidor i relliscava per la pota de la taula de treball fins a formar un bassal a terra. Em vaig fixar que la fusta gruixuda de la pota de la taula estava corroïda gairebé del tot; aleshores vaig sentir una petita detonació i un cruixit, i vaig veure que el líquid que s’estava acumulant a terra començava a bullir. Només se’m va acudir pensar en l’afirmació d’en Kilvin durant la demostració: «A més de ser altament corrosiu, el gas crema en contacte amb l’aire…».
La pota va cedir i la taula va començar a inclinar-se. El contenidor de metall brunyit va caure. Quan va colpejar el terra de pedra, el metall era tan fred que no es va esquerdar ni es va abonyegar, sinó que es va trencar en mil bocins, com si fos de vidre. Litres i litres del fluid fosc es van vessar pel terra del taller. La brea òssia es va estendre pel terra de pedra calent i va començar a bullir, i la sala es va omplir de forts cruixits i detonacions.
Temps enrere, el dissenyador enginyós de la Pesquera havia instal·lat prop de dues dotzenes de desguassos al taller per facilitar-ne la neteja i la recollida dels vessaments. Encara més, el terra del taller descrivia pujades i baixades suaus que hi enviaven els líquids abocats. Per això, tan bon punt va esclatar el contenidor, el líquid oliós va començar a córrer en direccions oposades, dirigint-se cap a dos desguassos diferents. Alhora, va continuar bullint i formant núvols densos, foscos com la brea, càustics i a punt d’esclatar en flames.
Atrapada entre aquells dos braços de boira fosca que es continuava estenent hi havia la Fela, que moments abans treballava, tota sola, en una taula apartada d’un racó. Es va quedar allà commocionada, amb la boca entreoberta. Anava vestida amb roba pràctica per treballar al taller: uns pantalons fins i una brusa de lli de màniga curta. Portava els cabells llargs i foscos recollits en una cua de cavall que li arribava gairebé fins als ronyons. I estava a punt de cremar com una torxa.
La gent es va començar a adonar del que passava, i l’habitació es va omplir d’un soroll frenètic. Tothom donava ordres o cridava espantat; llençaven les eines i bolcaven els seus projectes mig acabats mentre corrien d’una banda a l’altra.
La Fela no havia cridat ni havia demanat ajuda, de manera que només jo m’havia apercebut que era en perill. Si la demostració d’en Kilvin era certa, en vaig deduir que tot el taller es convertiria en un mar de flames i boira càustica en menys d’un minut. No tenia gaire temps…
Vaig donar un cop d’ull als projectes abandonats que hi havia damunt una taula propera, buscant alguna cosa que em pogués servir. Però no vaig veure res que em pogués ser útil: un desori de blocs de basalt, rodets de filferro de coure, una semiesfera de vidre amb algunes inscripcions que segurament estava destinada a esdevenir una de les làmpades d’en Kilvin…
I, tan fàcil com això, vaig saber què calia fer. Vaig agafar la semiesfera de vidre i vaig estampar-la contra un dels blocs de basalt. Es va esmicolar, i en vaig conservar una esberla fina de vidre trencat tan gran com el meu palmell. Amb l’altra mà, vaig agafar la meva capa de la taula i em vaig allunyar a gambades de la campana de fums.
Vaig prémer el polze contra la vora del tros de vidre i vaig notar una estrebada desagradable, seguida d’un dolor intens. Sabia que m’havia fet sang; així doncs, vaig fer lliscar el dit pel vidre i vaig pronunciar un vincle. Mentre em col·locava davant del ruixador, vaig llençar el vidre a terra; em vaig concentrar i vaig trepitjar amb força, esclafant-lo amb el taló.
Em va envair un fred com mai no havia sentit. No era el fred típic que sents a la pell i als membres en un dia d’hivern. Em va sacsejar com un llamp. El vaig notar a la llengua, als pulmons i al fetge.
Però vaig aconseguir el que volia. El vidre reforçat del ruixador es va esquerdar per mil llocs, i vaig tancar els ulls justament quan esclatava. Mil vuit-cents cinquanta litres d’aigua em van colpejar com un puny immens, impulsant-me endarrere i deixant-me xop. I llavors vaig arrencar a córrer entre les taules.
Encara que vaig ser ràpid, no ho vaig ser prou. Hi va haver una encegadora flama vermella en un racó del taller i es va començar a calar foc a la boira, provocant llengües de flames violentes que s’estenien pertot arreu. El foc escalfaria la resta de la brea i la faria bullir més de pressa. Això produiria més boira, més foc i més calor.
Vaig córrer mentre el foc s’estenia seguint els dos reguerons que formava la brea òssia en fluir cap als desguassos. Les flames pujaven amb una ferocitat espaordidora, aixecant dues cortines de foc i aïllant del tot aquell racó del taller. Les flames ja eren més altes que jo, i continuaven creixent.
La Fela havia aconseguit sortir de darrere de la taula de treball i, arrapant-se a la paret, s’havia acostat a un dels desguassos del terra. Com que la brea òssia queia per la reixeta, hi havia un espai, prop de la paret, on no hi havia flames ni boira. La Fela estava a punt de passar-hi corrents quan, de la reixeta, en va començar a sortir bullint una boira fosca. La Fela va fer un crit i se’n va apartar. La boira cremava alhora que bullia, embolicant-ho tot en flames.
Finalment vaig arribar més enllà de l’última taula. Sense alentir el pas, vaig contenir la respiració, vaig tancar els ulls i vaig saltar per damunt de la boira, perquè no volia que aquell material horrible i corrosiu em toqués les cames. Vaig notar una onada intensa de calor a les mans i a la cara, però la roba mullada va impedir que em cremés i que em calés foc.
Com que tenia els ulls tancats, vaig caure malament, colpejant-me un maluc contra la pedra d’una taula de treball. No en vaig fer cas i vaig córrer cap a la Fela.
La Fela s’havia anat apartant del foc cap a la paret exterior del taller, però ara em mirava intensament, amb les mans aixecades com si la poguessin protegir.
—Abaixa els braços! —li vaig cridar mentre corria cap a ella obrint-me la capa xopa amb totes dues mans.
No sé si em va sentir amb el rugit de les flames, però el cas és que em va entendre. Va abaixar les mans i va avançar cap a la meva capa.
En cobrir els últims metres que ens separaven, vaig mirar cap enrere i vaig veure que el foc estava creixent encara més del que jo esperava. La boira estava enganxada a terra i formava una capa de trenta centímetres negra com el carbó. Les flames eren tan altes que no podia veure res a l’altre costat, i molt menys endevinar el gruix que havia assolit la cortina de foc.
Just abans que la Fela es fiqués sota la meva capa, la vaig aixecar per cobrir-li del tot el cap.
—T’hauré de treure en braços! —li vaig cridar alhora que l’embolicava amb la capa—. Si intentes passar-hi caminant et cremaràs les cames.
La Fela va respondre alguna cosa, però les seves paraules van quedar amortides per les capes de roba mullada, i no la vaig entendre enmig del rugit de l’incendi.
La vaig aixecar, però no la vaig prendre en braços davant del cos, com el Príncep Blau d’un conte de fades, sinó que me la vaig carregar a una espatlla, com si fos un sac de patates. Vaig arrencar a córrer cap al foc estrenyent el seu maluc contra la meva espatlla. La calor em va colpejar la part de davant del cos i vaig aixecar el braç que tenia lliure per protegir-me la cara; vaig resar perquè la humitat dels pantalons em salvés les cames d’una part de l’efecte corrosiu de la boira.
Vaig inspirar just abans d’entrar en contacte amb el foc, però l’aire era aspre i acre. Vaig tossir sense voler i vaig tornar a aspirar aquell aire abrasador, i aleshores vaig entrar al mur de flames. Vaig notar el fred intens de la boira al voltant de la part inferior de les cames, i vaig córrer embolicat en foc, tossint i aspirant aquell aire irrespirable. Em vaig marejar i vaig notar un gust d’amoníac a la boca. Una part distant i racional de la meva ment va pensar: «És clar, per fer-lo volàtil».
I després, no res.
Quan em vaig despertar, el primer que vaig pensar no va ser el que us imagineu. Encara que potser tampoc no us sorprendrà gaire si mai heu estat joves.
—Quina hora és? —vaig preguntar, frenètic.
—Primera campana després del migdia —em va respondre una veu femenina—. No intentis aixecar-te.
Em vaig deixar caure al llit. M’havia d’haver trobat amb la Denna a l’Eòlic feia una hora.
Vaig mirar al voltant. Em vaig sentir desgraciat i se’m va fer un nus a l’estómac. L’olor característica d’antisèptic em va indicar que em trobava a la Mèdica. El llit també era revelador: prou còmode per dormir, però no tant perquè et vingués de gust quedar-t’hi ajagut més temps del que fos imprescindible.
Vaig girar el cap i vaig veure un parell d’ulls verds i formosos en un rostre envoltat de cabells rossos molt curts.
—Oh! —Em vaig tornar a relaxar sobre el coixí—. Hola, Mola.
La Mola estava dempeus al costat d’un dels taulells alts que flanquejaven la sala. La típica roba fosca de tots els que treballaven a la Mèdica destacava encara més la seva pell pàl·lida.
—Hola, Kvothe —va dir, i va continuar redactant l’informe mèdic.
—M’han dit que per fi t’han ascendit a El’the —vaig dir—. Felicitats. Feia molt que t’ho mereixies.
La Mola va aixecar el cap i els seus llavis pàl·lids van esbossar un somriure.
—Pel que es veu, la calor no t’ha fet malbé la llengua. —Va deixar la ploma—. Com es troba la resta del teu cos?
—Les cames no em fan mal, però les tinc adormides, i per tant suposo que m’he cremat però que ja hi has fet alguna cosa. —Vaig aixecar el llençol i hi vaig mirar a sota; després el vaig tornar a posar al seu lloc—. I es veu que també em trobo en un estat de nuesa avançat. —De sobte em va agafar pànic—. I la Fela? Està bé?
La Mola va assentir amb serietat i es va acostar al meu llit.
—S’ha fet un parell de blaus quan l’has deixat anar i té els turmells una mica cremats. Però se n’ha sortit millor que tu.
—I tots els altres que eren a la Pesquera?
—Massa bé i tot, tenint en compte el que ha passat. Algunes cremades causades per la calor o per l’àcid. Un cas d’enverinament per metall, però ha estat lleu. El veritable problema dels incendis acostuma a ser el fum, però el que s’ha cremat allà no desprenia fum.
—Desprenia gasos d’amoníac. —Vaig respirar fondo diverses vegades—. Però no em sembla que tingui els pulmons cremats —vaig dir, alleujat—. Només he respirat tres vegades abans de desmaiar-me.
Van trucar a la porta, i en Sim hi va abocar el cap.
—No deus estar despullat, oi?
—Gairebé del tot —vaig respondre—. Però les parts perilloses estan tapades.
En Wilem va entrar darrere d’en Sim; resultava evident que se sentia incòmode.
—No estàs ni la meitat de rosat que abans —va observar—. Suposo que això és un bon senyal.
—Li faran mal les cames durant un temps, però no hi ha danys permanents —va explicar la Mola.
—T’he portat roba neta —va dir en Sim alegrement—. La que duies ha quedat destrossada.
—Espero que hagis escollit alguna cosa adequada del meu ampli vestuari —vaig dir amb aspresa per dissimular la meva vergonya.
En Sim no em va donar fil.
—Has aparegut sense sabates, però no n’he trobat cap altre parell a la teva habitació.
—És que no en tinc cap altre parell —vaig dir, i vaig agafar la roba que m’havia portat en Sim—. No t’hi amoïnis. No serà la primera vegada que vagi descalç.
Vaig sortir de la meva petita aventura sense cap lesió permanent. Tanmateix, em feia mal tot el cos. Tenia escaldades al dors de les mans i al clatell, i cremades lleus produïdes per l’àcid a les cames, de caminar entre la boira de foc.
Malgrat tot això, vaig recórrer coixejant els tres llargs quilòmetres fins a Imre, amb l’esperança de trobar-hi la Denna esperant-me encara.
En Deoch es va quedar parat en veure’m travessar la plaça cap a l’Eòlic. Em va mirar de dalt a baix sense dissimular.
—Déu meu. Sembla que hagis caigut d’un cavall. Què has fet amb les sabates?
—Jo també et desitjo bon dia —vaig dir en to sarcàstic.
—Bona tarda —em va corregir mirant el sol. Vaig passar pel seu costat, però ell va aixecar una mà i em va aturar—. Em temo que se n’ha anat.
—Merda de… la mare. —Em vaig esfondrar; estava massa cansat per maleir la meva sort com calia.
En Deoch va somriure, compassiu.
—Ha preguntat per tu —va dir per consolar-me—. I t’ha esperat molta estona, gairebé una hora. Mai no havia vist que aquesta noia es quedés tant de temps asseguda.
—Ha marxat amb algú?
En Deoch es va mirar les mans; jugava amb un penic de coure, el feia passar d’un nus a l’altre.
—No és la mena de noia que està gaire temps sola… —Em va dedicar una mirada compassiva—. N’ha rebutjat uns quants, però al final ha marxat amb un paio. No crec que estigués realment amb ell, no sé si m’explico. Fa temps que busca un protector, i aquell paio feia pinta de protector. Cabells canosos, ric… Ja saps.
Vaig sospirar.
—Si per casualitat la veus, li podries dir…? —Vaig fer una pausa i vaig provar de pensar com podria descriure el que havia passat—. Se t’acut una manera més poètica de dir «retingut per força major»?
—Suposo que sí. Li descriuré el teu aspecte avergonyit i remarcaré que anaves descalç. Et prepararé el terreny perquè li puguis demanar perdó de genolls.
Vaig somriure, malgrat tot.
—Gràcies.
—Et puc convidar a una copa? —em va preguntar en Deoch—. Per a mi és una mica d’hora, però sempre puc fer una excepció amb un amic.
Vaig negar amb el cap.
—He de tornar. Tinc coses a fer.
Vaig anar coixejant fins a la Taverna de l’Ànker i la vaig trobar plena de gom a gom; tothom parlava de l’incendi de la Pesquera. Com que no volia respondre cap pregunta, vaig seure en una taula apartada i vaig demanar a una de les cambreres que em portés una escudella de sopa i una mica de pa.
Mentre menjava, la meva orella ben entrenada anava copsant fragments de les històries que explicava la gent. Aleshores, en sentir com els altres ho explicaven, va ser quan vaig prendre plena consciència del que havia fet.
Estava acostumat que parlessin de mi. Tal com ja he dit, m’havia preocupat de fer-me una reputació. Però allò era diferent; allò era real. La gent ja en començava a embellir els detalls i a confondre les parts, però el cor de la història era inalterable. Havia salvat la Fela, m’havia llençat al foc i l’havia portat a un lloc segur. Com el Príncep Blau d’un conte de fades.
Era un heroi per primera vegada. La sensació no em va desagradar.