Havent menjat a la Taverna de l’Ànker, vaig decidir tornar a la Pesquera per comprovar els danys causats per l’incendi. Segons les històries que havia sentit a la taverna, havien controlat el foc molt de pressa. Si era cert, potser podria enllestir els emissors blaus. Si no ho era, podria recuperar la capa, si més no.
Curiosament, la major part de la Pesquera va suportar l’incendi sense patir gaires danys, però la zona nord-est del taller va quedar pràcticament destrossada. Només en quedava un garbuix de pedra, vidres trencats i cendra. Hi havia taques lluents de coure i d’argent escampades per les taules trencades i per terra, perquè molts objectes metàl·lics s’havien fos amb la calor de l’incendi.
Però més inquietant encara que les restes era el fet que el taller estigués desert. Era la primera vegada que el veia buit. Vaig trucar a la porta del despatx d’en Kilvin i després hi vaig ficar el cap. Buit. Això tenia un cert sentit. Sense en Kilvin, no hi havia ningú que organitzés la neteja.
Vaig trigar dues hores més del que m’esperava a acabar els emissors. Les ferides em distreien, i l’embenat del polze m’impedia treballar bé amb una mà. Com la major part dels treballs d’artifici, aquella tasca requeria dues mans hàbils. Fins i tot el petit destorb d’un dit embenat suposava un inconvenient greu.
Tot i així, vaig acabar el projecte sense incidents, i quan m’estava preparant per provar els emissors vaig sentir en Kilvin al passadís, que maleïa en siaru. Vaig girar el cap just a temps per veure’l entrar a gambades i dirigir-se al seu despatx, seguit d’un dels gilers del mestre Àrwyl.
Vaig tancar la campana de fums i vaig anar cap al despatx d’en Kilvin, vigilant on posava els peus descalços. A través de la finestra, vaig veure en Kilvin agitant els braços com un pagès que espanta els corbs. Portava les mans embenades gairebé fins als colzes.
—Prou —va dir—. Me’n puc ocupar tot sol.
L’home subjectà un braç a en Kilvin i li arreglà l’embenat. En Kilvin en va apartar les mans i les va enlairar perquè quedessin fora del seu abast.
—Lhinsatva. He dit prou.
El giler va dir alguna cosa en veu tan baixa que no la vaig sentir, però en Kilvin continuava sacsejant el cap.
—No. I no vull que m’administris més drogues. Ja he dormit prou.
En Kilvin em va fer gestos perquè passés.
—E’lir Kvothe. Necessito parlar amb tu.
No sabia què passaria, però vaig entrar al seu despatx. En Kilvin em va mirar de manera inquietant.
—Veus el que he trobat un cop apagat l’incendi? —em va preguntar.
Va assenyalar una massa de roba fosca que hi havia damunt la seva taula de treball. Amb cura, en Kilvin en va aixecar un cantó amb una mà embenada, i vaig reconèixer les restes socarrimades de la meva capa. En Kilvin la va sacsejar una vegada, amb força, i la meva làmpada portàtil va sortir d’entre els plecs de la capa i va rodolar per la taula.
—Vam parlar de la teva làmpada per a lladres fa només dos dies. I avui me la trobo per terra, on qualsevol persona de reputació dubtosa podria agafar-la i quedar-se-la —va dir arrufant les celles—. Què n’has de dir?
Vaig quedar-me bocabadat.
—Em sap greu, mestre Kilvin. Estava… Se m’han emportat…
Va llençar un esguard als meus peus sense deixar d’arrufar les celles.
—I per què vas descalç? Fins i tot un E’lir hauria de saber que no es pot anar a peu nu en un lloc com aquest. Darrerament el teu comportament ha estat molt imprudent. Estic consternat.
Mentre jo quequejava mirant d’oferir una explicació, de sobte l’expressió severa d’en Kilvin s’eixamplà en un somriure.
—Només feia broma, home —va dir dolçament—. T’estic molt i molt agraït pel fet d’haver salvat del foc la Re’lar Fela.
Va allargar un braç per donar-me uns copets a l’espatlla, però s’hi va repensar en recordar-se que portava la mà embenada.
Tot el meu cos es va relaxar. Vaig agafar la làmpada i la vaig anar girant amb una mà. No semblava que el foc l’hagués fet malbé, ni que la brea òssia l’hagués corroït.
En Kilvin va agafar un sac petit i el va posar damunt la taula.
—També hi havia tot això a la teva capa —va dir—. Portaves les butxaques plenes com la motxilla d’un calderer.
—Veig que esteu de bon humor, mestre Kilvin —vaig dir amb cautela, preguntant-me quin analgèsic li devien haver donat a la Mèdica.
—És cert —va fer, alegre—. Coneixes la dita «Chan Vaen edan Kote»?
Vaig intentar desxifrar-la.
—Set anys… No sé què significa Kote.
—«Espera un desastre cada set anys» —va dir en Kilvin—. És una dita molt antiga, i molt certa. Aquest portava dos anys de retard. —Va assenyalar les ruïnes del taller amb la mà embenada—. I ara que ha arribat, ha resultat ser un desastre petit. Les meves làmpades estan intactes. No hi ha hagut víctimes mortals. De totes les ferides lleus, les meves han estat les pitjors, tal com ha de ser.
Li vaig mirar les benes i se’m va encongir l’estómac en pensar que els hauria pogut passar alguna cosa, a les seves hàbils mans d’artífex.
—És greu? —vaig preguntar amb prudència.
—Cremades de segon grau —em va respondre, i després va fer un gest per rebutjar la meva exclamació amoïnada gairebé abans que comencés—. Només són butllofes. Fan mal, però no hi ha socarrades ni pèrdua de mobilitat a llarg termini. —Va fer un sospir d’exasperació—. Tanmateix, em costarà molt treballar durant els propers tres cicles.
—Si l’únic que necessiteu són unes mans, jo us podria deixar les meves, mestre Kilvin.
El mestre va fer una inclinació respectuosa de cap.
—És una oferta molt generosa, E’lir. Si només fos qüestió de mans, l’acceptaria. Però una bona part de la meva feina implica sigaldries amb les quals no seria… —va fer una pausa, triant amb cura la paraula següent— aconsellable que un E’lir tingués contacte.
—Aleshores m’hauríeu d’ascendir a Re’lar, mestre Kilvin —vaig dir amb un somriure—. Així us podria ser més útil.
En Kilvin va riure.
—Sí, això podria ser una solució. Si continues treballant com fins ara.
Vaig decidir canviar de tema per no temptar la sort.
—Què ha passat amb el recipient?
—Massa fred —va dir en Kilvin—. El metall només era una carcassa que protegia el recipient de vidre que hi havia a dins i mantenia baixa la temperatura. Sospito que la sigaldria del contenidor ha patit algun dany, i que per això s’ha anat refredant cada vegada més. Quan s’ha congelat el reactiu…
Vaig assentir amb el cap; per fi ho entenia.
—Ha esquerdat el recipient intern de vidre. Com una ampolla de cervesa quan es congela. I llavors s’ha menjat el metall del contenidor.
En Kilvin va assentir.
—En Jaxim m’ha decebut —va dir amb serietat—. M’ha dit que tu l’hi havies comentat.
—Estava convençut que l’edifici cremaria pels quatre costats —vaig dir—. No entenc com heu aconseguit controlar el foc amb tanta facilitat.
—Amb tanta facilitat? —va repetir en Kilvin, com si trobés gracioses les meves paraules—. De pressa sí. Però no sabia que hagués estat fàcil.
—Com ho heu fet?
Em va somriure.
—Bona pregunta. Tu què creus?
—Bé, he sentit un estudiant que deia que heu sortit del vostre despatx i que heu dit el nom del foc, com Tàborlin el Gran. Heu fet: «Foc, apaga’t», i el foc us ha obeït.
En Kilvin va fer una rialla forta.
—M’agrada aquesta versió —va dir somrient obertament darrere la seva barba—. Però jo també et vull preguntar una cosa. Com t’ho has fet per travessar el foc? El reactiu produeix unes flames molt intenses. Com és que no t’has cremat?
—M’he mullat amb l’aigua d’un ruixador, mestre Kilvin —vaig respondre.
En Kilvin va semblar pensarós.
—En Jaxim t’ha vist travessar el foc moments després que es vessés el reactiu. Els ruixadors són ràpids, però no pas tant.
—Em temo que l’he trencat, mestre Kilvin. M’ha semblat que era l’única manera.
En Kilvin va mirar a través de la finestra del seu despatx amb els ulls entretancats i va arrufar el front; aleshores va anar fins a l’altre extrem del taller, on hi havia el ruixador trencat. Es va agenollar i va agafar un tros de vidre amb els dits embenats.
—Em pots explicar com dimonis has aconseguit trencar el meu ruixador, E’lir Kvothe?
El seu to era tan desconcertat que vaig esclafir a riure.
—Veureu, mestre Kilvin: segons els vostres alumnes, l’he trencat d’un sol cop de puny de la meva mà totpoderosa.
En Kilvin va tornar a somriure.
—Aquesta versió també m’agrada, però no me la crec.
—Altres fonts més fidedignes afirmen que he utilitzat un tros de ferro que he agafat d’una taula.
En Kilvin va negar amb el cap.
—Ets un noi intel·ligent, però aquest vidre reforçat, el vaig fabricar amb les meves mans. Ni en Cammar no el podria trencar amb un martell d’enclusa. —Va deixar caure el tros de vidre i es va aixecar—. Que els altres expliquin les històries que els vinguin de gust, però entre tu i jo que no hi hagi secrets.
—No és cap misteri —vaig reconèixer—. Conec la sigaldria del vidre reforçat. Allò que puc fer, ho puc trencar.
—Però quina font has fet servir? —va preguntar en Kilvin—. No podies tenir res preparat amb tan poc temps… —Vaig aixecar el polze embenat—. Sang —va dir, sorprès—. Emprar la calor de la teva sang es podria qualificar d’imprudent, E’lir Kvothe. I els calfreds del vinculador? I si haguessis patit un xoc hipotèrmic?
—Les meves opcions eren molt limitades, mestre Kilvin —vaig dir.
En Kilvin va assentir, pensarós.
—Impressionant, això de desvincular allò que jo vaig fabricar, i emprant només sang.
Es va començar a passar una mà per la barba, però com que els embenats l’hi impedien, va arrufar el front, irritat.
—I vós, mestre Kilvin? Com heu aconseguit controlar el foc?
—No ho he fet dient el nom del foc —va admetre—. Si l’Èlodin hagués estat aquí, tot hauria resultat molt més senzill. Però com que no conec el nom del foc, m’he hagut d’arreglar tot sol.
El vaig mirar amb cautela; no estava segur de si feia un altre acudit. De vegades l’humor inexpressiu d’en Kilvin era difícil de detectar.
—L’Èlodin coneix el nom del foc?
En Kilvin va assentir.
—Potser hi ha una o dues persones més que també el coneixen a la Universitat, però l’Èlodin és qui el domina millor.
—El nom del foc —vaig dir a poc a poc—. I si l’haguessin cridat, el foc l’hauria obeït, com a Tàborlin el Gran?
En Kilvin va tornar a assentir.
—Però si això només són històries —vaig protestar.
En Kilvin em va mirar com si li hagués fet gràcia.
—D’on et penses que surten les històries, E’lir Kvothe? Tots els contes tenen arrels profundes en la realitat.
—Quina mena de nom és? Com funciona?
En Kilvin va vacil·lar un moment i després va arronsar les espatlles.
—És difícil explicar-ho en aquesta llengua. En qualsevol llengua. Pregunta-ho a l’Èlodin. Ell es dedica a estudiar aquestes coses.
Jo sabia de primera mà com d’útil podia resultar l’Èlodin.
—Llavors, què heu fet per aturar el foc?
—No té gaire misteri —va respondre—. Estava preparat per a un accident així, i tenia un flascó petit amb reactiu al meu despatx. L’he utilitzat com a vincle i he extret calor de l’abocament. El reactiu s’ha refredat massa per bullir i la resta de la boira s’ha consumit. Quasi tot el reactiu se n’ha anat per les reixetes mentre en Jaxim i els altres escampaven calç i sorra per controlar el que quedava.
—No ho dieu de debò —vaig dir—. Això d’aquí era un forn. No pot ser que hagueu mogut tants taums de calor. On els hauríeu posat?
—Tenia un devorador de calor buit per si es produïa una emergència com aquesta. El foc és un dels problemes més senzills per als quals m’he preparat.
Jo no donava crèdit a la seva explicació.
—Tot i així, no és possible. Hi devia haver…
Vaig intentar calcular quanta calor hauria hagut de moure, però vaig restar encallat, sense saber per on començar.
—Uns vuit-cents cinquanta milions de taums —va dir en Kilvin—, tot i que per saber-ne la quantitat exacta cal comprovar el col·lector.
Em vaig quedar esmaperdut.
—Però… com?
—Ràpidament —va dir en Kilvin fent un gest eloqüent amb les mans embenades—, però no pas fàcilment.