Vaig passar l’endemà descalç, sense capa i donant voltes a tota mena d’idees depriments sobre la meva vida. La novetat del paper d’heroi va perdre ràpidament pes a la llum de la meva situació. Només em quedava la roba que duia, i estava esparracada. Les escaldades eren lleus, però em produïen un dolor constant. No tenia diners per comprar analgèsics ni roba nova. Mastegava escorça amarga de salze, i amargs eren els meus sentiments.
Duia la pobresa penjada al coll, com una pedra. Mai no havia estat tan conscient de la diferència entre els altres estudiants i jo. Tots els estudiants de la Universitat tenien el ronyó cobert. Els pares d’en Sim eren nobles atúrics. En Wil venia d’una família benestant de mercaders del Shald. Si anaven mal dades podien manllevar diners amb l’aval de les seves famílies o escriure una carta a casa seva.
Jo, en canvi, no em podia permetre unes sabates. Només tenia una camisa. Com podria viure a la Universitat el temps necessari per ser arcanista? Com podria ascendir sense tenir accés als Arxius?
Al migdia estava tan desanimat que vaig parlar malament a en Sim durant el dinar i vam discutir com un matrimoni. En Wilem no va intervenir en la discussió i no va apartar els ulls del seu plat. Al final, en un intent palès d’aixecar-me la moral, em van convidar a anar a veure Tres penics per un desig a l’altre costat del riu, l’endemà. Vaig acceptar la invitació, perquè m’havien dit que els actors representaven el text original de Feltemi, i no pas una de les versions expurgades. Era una obra que encaixava molt bé amb el meu estat d’ànim, plena d’humor negre, de tragèdies i de traïcions.
Havent dinat, em vaig assabentar que en Kilvin ja havia venut la meitat dels meus emissors. Com que serien els últims que es fabricarien durant un temps, els havia tret a bon preu, i vaig obtenir una comissió de més d’un talent i mig. Suposava que en Kilvin en devia haver inflat una mica el preu, la qual cosa feria el meu orgull, però a cavall regalat no li miris el dentat.
Tanmateix, ni tan sols això em va millorar l’ànim. Ja em podia comprar unes sabates i una capa de segona mà. Si m’atrafegava el que quedava del bimestre, podria guanyar prou per pagar els interessos a la Devi i també per cobrir la matrícula. Aquella perspectiva no em produïa gens d’alegria. Era més conscient que mai de la precarietat de la meva situació. Em trobava a la vora del desastre.
Estava tan deprimit que em vaig saltar la classe de Simpatia Avançada i me’n vaig anar a Imre. La possibilitat de veure la Denna era l’únic que em podia reconfortar una mica. Encara li havia d’explicar per què no havia acudit a la nostra cita per dinar.
De camí a l’Eòlic em vaig comprar unes botes baixes, bones per caminar i prou calentes per als mesos d’hivern que s’acostaven. La bossa em va tornar a quedar gairebé buida. En sortir de la botiga del sabater, vaig comptar, apesarat, les monedes que hi tenia: tres iotes i un drabí. Havia tingut més diners quan vivia als carrers de Tarbean…
—Avui arribes en un bon moment —va dir en Deoch quan em vaig apropar a l’Eòlic—. Hi ha algú que t’espera.
Vaig somriure com un idiota i li vaig donar uns copets a l’espatlla mentre entrava a la taverna.
No vaig veure la Denna, sinó la Fela asseguda en una taula, tota sola. L’Stanchion estava dempeus xerrant amb ella. En veure’m, l’Stanchion em va fer senyals perquè m’hi acostés i va tornar al seu lloc de sempre a la barra; en passar pel meu costat, em va donar uns copets afectuosos a l’esquena.
Quan em va veure, la Fela es va aixecar i va córrer cap a mi. Per un instant em vaig pensar que se’m llençaria als braços com si fóssim dos amants d’una tragèdia atúrica que es retroben. Però la Fela es va aturar poc abans; els seus cabells foscos van oscil·lar. Estava tan guapa com sempre, però amb un blau enorme en un dels seus pòmuls prominents.
—Oh, no! —vaig exclamar, posant-me una mà a la cara en sentir el seu dolor—. T’ho vas fer quan et vaig deixar anar? Em sap molt greu.
La Fela em va mirar amb incredulitat i després va fer una rialla.
—M’estàs demanant perdó per haver-me salvat d’un infern?
—Només per l’última part, quan em vaig desmaiar i et vaig deixar anar. Va ser una estupidesa. Vaig descuidar-me de contenir la respiració i vaig aspirar l’aire enverinat. Tens altres blaus?
—Sí, però cap que et pugui ensenyar en públic —va respondre fent una ganyota i movent els malucs d’una manera que vaig trobar molt i molt torbadora.
—Espero que no sigui res greu.
La Fela em va mirar fent cara de ràbia.
—Doncs, sí. Espero que la propera vegada ho facis millor. Quan a una noia li salven la vida, espera rebre un tracte més cortès fins al final.
—Tens raó —vaig dir, més relaxat—. Ho considerarem com un exercici pràctic.
Hi va haver un moment de silenci, i el somriure de la Fela es va apagar una mica. Va allargar una mà cap a mi; aleshores va vacillar i la va deixar caure al costat del cos.
—De debò, Kvothe… Va ser la pitjor experiència de la meva vida. Hi havia foc pertot arreu…
Va abaixar la mirada, parpellejant.
—Estava convençuda que em moriria. Ho sabia. Però em vaig quedar allà, palplantada, com… com un conill espantat. —Va aixecar el cap, parpellejant per contenir les llàgrimes, i va tornar a somriure, tan resplendent com sempre—. I de cop i volta eres allà, corrent cap al foc. Va ser el més extraordinari que he vist mai. Era com… Has vist mai una representació de Daeonica?
Vaig assentir i vaig somriure.
—Era com veure Tars sortint de l’infern. Vas travessar les flames, i aleshores vaig entendre que no em passaria res. —Va fer mig pas cap a mi i em va posar una mà al braç. Vaig notar la seva escalfor a través de la camisa—. Estava a punt de morir… —Es va interrompre, avergonyida—. M’estic repetint.
Vaig sacsejar el cap.
—Això no és veritat. Et vaig veure. Buscaves una manera de sortir.
—No. Estava allà palplantada. Com aquelles nenes ximpletes dels contes que em llegia la mare. Sempre les he odiat. Em preguntava: «Per què no llença la bruixa per la finestra? Per què no enverina el menjar de l’ogre?». La Fela tenia el cap cot i es mirava els peus; els cabells li amagaven la cara. La seva veu es va anar tornant més i més feble, fins que va ser poc més que un xiuxiueig—. «Per què es queda quieta esperant que la salvin? Per què no fa ella alguna cosa per salvar-se?»
Vaig posar una mà sobre la seva amb la intenció de consolar-la. En fer-ho, vaig notar alguna cosa. La seva mà no era delicada i feble, tal com jo esperava. Era forta i callosa, una mà d’escultor que coneixia dures hores de feina amb el martell i el cisell.
—No tens mans de donzella —vaig comentar.
La Fela em va mirar i vaig veure que tenia els ulls brillants i estava a punt de plorar. De sobte va fer una rialla que alhora era també un sanglot.
—Que no tinc… què?
Em vaig tornar vermell de vergonya en adonar-me del que havia dit, però em vaig mantenir ferm.
—No tens les mans d’una princesa fràgil que passa les hores fent puntes de coixí i que espera que arribi algun príncep per salvar-la. Són les mans d’una dona capaç d’enfilar-se per una corda feta amb els seus propis cabells per assolir la llibertat, o de matar l’ogre que l’ha capturat mentre dorm. —La vaig mirar als ulls—. I són les mans d’una dona que hauria aconseguit sortir de l’incendi tota sola si jo no hi hagués estat. Una mica socarrimada, potser, però res més.
Vaig portar la seva mà als meus llavis i l’hi vaig besar. Em va semblar que era el que em corresponia fer.
—De tota manera, m’alegro d’haver estat allà per ajudar —vaig fer amb un somriure—. Així doncs… com Tars?
La Fela em va tornar a enlluernar amb el seu somriure.
—Com Tars, el Príncep Blau i Oren Vèlciter, tots tres junts —va dir amb una rialla. Em va agafar la mà—. Vine. Tinc una cosa per a tu.
La Fela em va portar a la taula on havia estat asseguda i va donar-me un fardell de roba.
—He preguntat a en Wil i a en Sim què et podia regalar, i m’ha semblat apropiat…
De sobte, la va vèncer la timidesa.
Era una capa de color verd fosc, de roba bona i de tall elegant. I no l’havia comprat a cap venedor ambulant. Era la mena de peça que jo mai no podria aspirar a comprar-me.
—He demanat al sastre que hi cosís unes quantes butxaques —va dir la Fela, nerviosa—. En Wil i en Sim m’han dit que aquest detall era important.
—És preciosa —vaig dir.
La Fela va tornar a somriure.
—N’he hagut d’estimar les mides a ull —va reconèixer—. A veure si et cau bé.
Em va treure la capa de les mans i se’m va apropar més; me la va penjar de les espatlles i em va rodejar amb els braços en un gest molt semblant a una abraçada.
Em vaig quedar allà dret, per dir-ho amb les paraules de la Fela, com un conill espantat. La Fela era tan a prop meu que jo notava la seva escalfor, i quan es va inclinar per ajustar-me la capa sobre les espatlles, un dels seus pits em va fregar un braç. Vaig restar allà com una estàtua de sal. Per damunt l’espatlla de la Fela vaig veure que en Deoch somreia, recolzat al marc de la porta del local.
La Fela es va retirar, em va mirar amb ull crític i se’m va tornar a apropar per fer algun petit ajust en la manera com la capa se’m tancava a sobre del pit.
—Sí, et cau bé —va dir—. Realça el color dels teus ulls. Encara que els teus ulls no ho necessiten. Són la cosa més verda que he vist mai. Com un tros de primavera.
Mentre la Fela s’apartava per admirar la seva obra, vaig veure una figura coneguda que abandonava l’Eòlic per la porta principal. Era la Denna. Només vaig entrellucar el seu perfil, però la vaig reconèixer amb la certesa amb què em conec els palmells de les mans. Què devia haver vist, i quines conclusions en trauria, només m’ho podia imaginar.
El meu primer impuls va ser sortir disparat per la porta darrere d’ella. Explicar-li per què no havia comparegut a la cita que teníem el dia abans. Dir-li que em sabia molt greu. Deixar-li clar que la dona que tenia els braços al meu voltant només m’estava fent un regal, res més.
La Fela va allisar la capa sobre la meva espatlla i em va mirar amb uns ulls que només uns instants abans brillaven amb una punta de llàgrimes.
—Em queda perfecta —vaig sentenciar agafant la roba i obrint-la cap a un costat—. És molt més del que em mereixo, i no t’hauries d’haver molestat, però t’ho agraeixo.
—Volia que sabessis que valoro moltíssim el que vas fer. —Em va tornar a tocar el braç—. En realitat, això no és res. Si mai puc fer alguna cosa per tu… Si necessites un favor… Només cal que me’l demanis. —Va fer una pausa i em va mirar amb estranyesa—. Estàs bé?
Vaig mirar més enllà de la Fela, cap a la porta. La Denna podia ser ja a qualsevol lloc. No la podria atrapar.
—Sí, estic bé —vaig mentir.
La Fela em va convidar a una copa i vam xerrar una estona. Em va sorprendre assabentar-me que havia estat treballant amb l’Èlodin durant els últims mesos. Feia escultures per a ell, i, a canvi, el mestre intentava, de vegades, ensenyar-li alguna cosa. Va posar els ulls en blanc. L’Èlodin la despertava en plena nit i la portava a una pedrera abandonada que hi havia al nord de la ciutat. Li posava argila humida a les sabates i la feia caminar tot el dia amb elles. Fins i tot… Es va ruboritzar i va sacsejar el cap, interrompent el seu relat. Jo estava encuriosit, però com que no volia que se sentís incòmoda, no vaig insistir, i tots dos vam estar d’acord en el fet que el mestre estava com un llum.
Vaig passar tota aquella estona assegut de cara a la porta, amb la vana esperança que la Denna tornés i que l’hi pogués explicar tot.
Al final, la Fela va tornar a la Universitat per assistir a la seva classe de Matemàtiques Abstractes. Jo em vaig quedar a l’Eòlic, amb una copa a la mà i pensant com podia arreglar les coses entre la Denna i jo. M’hauria agradat agafar una bona borratxera i posar-me ploraner, però no tenia diners per a això; així doncs, vaig tornar a poc a poc, coixejant, a l’altre costat del riu, mentre es ponia el sol.
Em disposava a fer una de les meves excursions a la teulada de la Central quan vaig entendre el que volien dir les paraules d’en Kilvin. Si quasi tota la brea òssia havia baixat per les reixetes…
L’Auri vivia als túnels que hi havia sota la Universitat. Vaig córrer cap a la Mèdica tan de pressa com m’ho va permetre el meu estat lamentable. Pel camí vaig tenir un cop de sort i vaig veure la Mola travessant el pati. Vaig cridar i li vaig fer gestos perquè m’esperés.
La Mola va mirar-me amb recel mentre m’hi acostava.
—No em faràs una serenata, oi?
Vaig apartar el llaüt amb timidesa i vaig negar amb el cap.
—Necessito que em facis un favor. Tinc una amiga que podria estar ferida.
La Mola va fer un sospir.
—Hauries de…
—No puc demanar ajuda a la Mèdica. —Vaig deixar que la meva ansietat se’m reflectís en la veu—. Si us plau, Mola. Et prometo que no trigarem més de mitja hora, però hi hem d’anar ara mateix. Tinc por que no sigui massa tard.
El meu to de veu la devia convèncer.
—Què li passa a la teva amiga?
—Potser s’ha cremat. O s’ha intoxicat amb àcid. O amb fum. Com els que eren ahir a la Pesquera, quan hi va haver l’incendi. Potser pitjor.
La Mola es va posar a caminar.
—Vaig a la meva habitació a buscar el maletí.
—Si no et fa res, t’espero aquí. —Vaig seure en un banc proper—. Si t’acompanyo trigarem més.
Vaig seure i vaig provar de passar per alt les meves diverses cremades i hematomes, i quan la Mola va tornar, la vaig portar a la part sud-oest de la Central, on hi havia un trio de xemeneies decoratives.
—Podem pujar a la teulada per aquí.
La Mola em va mirar amb estranyesa, però de moment semblava disposada a no fer més preguntes.
Em vaig enfilar a poc a poc per la xemeneia, fent servir els sortints de la pedra per afermar les mans i els peus. Aquella era una de les maneres més fàcils de pujar a la teulada de la Central. L’havia triat, en part, perquè no estava segur de l’habilitat de la Mola per a l’escalada, i en part, perquè les meves ferides havien minvat força la meva.
La Mola va pujar amb mi a la teulada. Encara duia l’uniforme fosc de la Mèdica, però a sobre s’havia posat una capa grisa que havia agafat de la seva habitació. Vaig fer una marrada per no haver de caminar per les zones més perilloses. Feia una nit clara i el creixent de lluna ens il·luminava.
—Si fos més ingènua —va dir la Mola quan rodejàvem una xemeneia alta de pedra—, em pensaria que m’estàs portant a un lloc apartat amb algun propòsit sinistre.
—Què et fa pensar que no ho estic fent? —vaig preguntar.
—No sembles d’aquests —va fer ella—. A més, amb prou feines pots caminar. Si intentessis alguna cosa, no em costaria gaire llençar-te daltabaix de la teulada.
—No tinguis por de ferir els meus sentiments —vaig dir amb una rialleta—. Encara que no estigués mig tolit, em podries llençar daltabaix de la teulada.
Vaig ensopegar amb un cavallet que no havia vist i vaig estar a punt de caure, perquè em van fallar els reflexos. Vaig seure en un tros de teulada una mica més alt que la resta i vaig esperar que em passés el mareig.
—Et trobes bé? —em va preguntar la Mola.
—Suposo que no. —Em vaig posar dret—. És darrere aquella altra teulada —vaig dir—. Potser valdrà més que esperis aquí i no facis soroll. Per si de cas.
Vaig anar cap a la vora de la teulada. Vaig mirar cap avall, on hi havia les bardisses i la pomera. No hi havia llum a les finestres.
—Auri —la vaig cridar en veu baixa—. Ets aquí? —Vaig esperar, cada cop més nerviós—. Auri, estàs ferida?
No res. Vaig començar a maleir en veu baixa.
La Mola va encreuar els braços.
—Mira, crec que ja he tingut molta paciència. Et faria res dir-me què està passant?
—Segueix-me i t’ho explicaré. —Me’n vaig anar a la pomera i vaig començar a baixar amb compte. Vaig rodejar la bardissa fins a la reixeta de ferro. De la reixeta, en sortia una olor d’amoníac feble però persistent. Vaig estirar la reixeta, que es va aixecar uns centímetres abans d’enganxar-se en alguna cosa—. Fa uns mesos vaig fer una amiga —vaig dir mentre, nerviós, ficava una mà entre els barrots—. Viu aquí sota. Em preocupa que hagi patit algun mal. Una gran part del reactiu va baixar pels desguassos de la Pesquera.
La Mola va guardar silenci durant una estona.
—Ho dius de debò. —Vaig anar palpant a les fosques sota la reixeta, provant d’entendre per què l’Auri la mantenia tancada—. A qui se li acudiria viure aquí sota?
—A una persona espantada —vaig replicar—. Una persona que té por dels sorolls forts, i de la gent, i del cel obert. Vaig trigar gairebé un mes a convèncer-la que sortís dels túnels, i molt més que se m’acostés prou per poder parlar amb ella.
La Mola va sospirar.
—Si no et fa res, seuré. —Es va dirigir cap al banc—. He estat dreta tot el dia.
Vaig continuar palpant sota la reixeta, però per molt que ho intentés, no aconseguia trobar cap ganxo. Sentint-me cada vegada més frustrat, vaig aferrar la reixeta i la vaig estirar fort unes quantes vegades. La reixeta va fer diversos sorolls metàl·lics, però no es va obrir.
—Kvothe?
Vaig aixecar el cap, vaig mirar cap a la vora de la teulada i vaig veure l’Auri allà dempeus; la seva silueta ressaltava en el cel nocturn, i els seus cabells fins formaven un núvol al voltant del seu cap.
—Auri! —La tensió em va abandonar de cop i volta, deixant-me feble i esmaperdut—. On t’havies ficat?
—Hi havia núvols —va dir ella, i es va posar a caminar per la vora de la teulada cap a la pomera—. Per això he sortit a buscar-te dalt de les coses, però, com que estava sortint la lluna, he tornat.
L’Auri va baixar per l’arbre i va parar en sec en veure la Mola, embolcallada amb la capa i asseguda al banc.
—He vingut amb una amiga, Auri —vaig dir amb tota la dolçor de què vaig ser capaç—. Espero que no et faci res.
Hi va haver una pausa llarga.
—És bona?
—Sí, i tant que és bona.
L’Auri es va relaxar una mica i se’m va acostar més.
—Et portava una ploma amb vent de primavera, però com que has fet tard… —em va mirar seriosa— et regalaré una moneda. —Va allargar un braç i me la va oferir, subjectada entre el polze i l’índex—. Et protegirà a les nits. Et protegirà quan et pugui protegir, és clar.
Recordava una peça de penitència atúrica, però brillava argentada a la llum de la lluna. No havia vist mai una moneda semblant.
Em vaig agenollar, vaig obrir l’estoig del llaüt i en vaig treure un petit fardell.
—Jo t’he portat tomàquets, mongetes i una cosa especial. —Li vaig oferir el sac petit en el qual m’havia gastat quasi tots els meus diners dos dies enrere, abans que comencés a tenir problemes—. Sal marina.
Auri el va agafar i hi va mirar a dins.
—És molt bonic, Kvothe. Què hi ha a la sal?
«Restes minerals —vaig pensar—. Crom, bassali, mali, iode… Tot allò que el teu cos necessita i segurament no pot obtenir de les pomes, del pa ni del que aconsegueixes d’estranquis quan no et trobo.»
—Somnis de peixos —vaig respondre—. I cançons de mariners.
L’Auri va assentir, satisfeta, i va seure; va estendre el drap i hi va col·locar el menjar al damunt amb la mateixa cura de sempre. Me la vaig quedar mirant mentre ella començava a menjar, ficant una mongeta a la sal abans de fer un mos. No semblava ferida, però hi havia poca llum i era difícil estar-ne segur.
—Et trobes bé, Auri?
Ella va decantar el cap i em va mirar amb un gest de curiositat.
—Hi va haver un gran incendi. Va baixar per les reixetes. El vas veure?
—I tant! —va respondre l’Auri obrint molt els ulls—. Es va escampar pertot arreu, i les musaranyes i els óssos rentadors corrien d’una banda a l’altra provant de fugir.
—Et van atrapar les flames? —vaig preguntar—. Et vas cremar?
L’Auri va negar amb el cap i va somriure com una nena petita.
—I ara! A mi no em podien atrapar.
—Vas ser prop del foc? —vaig insistir—. Vas respirar el fum?
—Per què havia de respirar fum? —em va preguntar l’Auri, mirant-me com si fos ximple—. Ara tot el Món Amagat fa pudor de pixats de gat. —Va arrufar el nas—. Tret del Muntell i Davallam.
Em vaig calmar una mica, però vaig veure que la Mola es començava a regirar inquieta al banc.
—Li puc dir a la meva amiga que s’acosti, Auri?
L’Auri es va quedar quieta quan estava a punt de ficar-se una mongeta a la boca, però es va relaxar i va assentir, fent que els seus cabells fins se li arremolinessin al voltant de la cara.
Vaig fer senyals a la Mola, que se’ns va acostar molt a poc a poc. Jo estava una mica preocupat per la manera com es desenvoluparia la trobada. A mi m’havia costat més d’un mes aconseguir que l’Auri sortís dels túnels que hi havia sota la Universitat, on vivia. M’amoïnava la possibilitat que una mala reacció per part de la Mola espantés l’Auri i la fes amagar-se sota terra, on no tindria cap possibilitat de trobar-l’hi.
Vaig assenyalar la Mola, que s’havia quedat dempeus, i vaig dir:
—Et presento la meva amiga Mola.
—Hola, Mola. —L’Auri va aixecar el cap i va somriure—. Tens els cabells del color del sol, com jo. Et ve de gust una poma?
La Mola, prudent, va mantenir un gest inexpressiu.
—Gràcies, Auri. Sí que em ve de gust.
L’Auri es va aixecar d’un bot i va córrer cap a les branques de la pomera que penjaven per damunt de la teulada. Després va tornar corrents cap allà on érem; els cabells li ondulaven endarrere com una bandera. Va donar una poma a la Mola.
—Aquesta té un desig a dins —va dir com aquell qui res—. Assegura’t que saps el que vols abans de mossegar-la.
Dit això, va seure de nou i es va menjar una altra mongeta, que va mastegar amb delicadesa.
La Mola va mirar la poma una llarga estona abans de fer-hi un mos.
Després d’això, l’Auri va acabar de seguida de menjar i va lligar el sac petit de sal.
—Ara, toca! —va exclamar—. Toca!
Somrient, vaig agafar el llaüt i vaig passar les mans per les cordes. Per sort, el polze on tenia la ferida era el de la mà dels acords; per tant, l’inconvenient seria relativament petit.
Vaig mirar la Mola mentre afinava l’instrument.
—Si vols, pots marxar —li vaig dir—. No et voldria fer una serenata involuntàriament.
—No, no te’n vagis —va suplicar l’Auri, molt seriosa—. La seva veu és com una tempesta, i les seves mans coneixen tots els secrets amagats sota la terra freda i fosca.
La Mola va fer un somriure.
—Bé, suposo que val la pena que m’hi quedi.
Així doncs, vaig tocar per a totes dues, mentre ens acompanyava el moviment compassat dels estels al firmament.
—Per què no ho has dit a ningú? —em va preguntar la Mola quan desfèiem el camí per les teulades.
—No em va semblar oportú —vaig respondre—. Si l’Auri hagués volgut que algú sabés que era allà, m’imagino que l’hi hauria dit ella mateixa.
—Ja saps a què em refereixo —va dir la Mola, enrabiada.
—Sé a què et refereixes. —Vaig fer un sospir—. Però, què en trauria? L’Auri se sent feliç allà on és.
—Feliç? —va dir la Mola amb incredulitat—. Va vestida amb parracs i està desnodrida. Necessita ajuda. Menjar i roba.
—Li duc menjar —vaig dir—. I també li duré roba, així que… —Vaig vacil·lar, perquè no volia reconèixer la meva misèria—. Així que pugui.
—Per què esperar? Si ho diguessis a algú…
—Entesos —vaig dir en to sarcàstic—. Estic segur que en Jamison vindria aquí corrents amb una capsa de bombons i un matalàs de plomes si sabés que hi ha una alumna guillada i mig morta de fam que viu sota la Universitat. La tancarien. Ho saps prou bé.
—No necessàriament…
La Mola no va insistir, perquè sabia que jo tenia raó.
—Mola, si vénen a buscar-la, s’amagarà als túnels. L’espantaran, i jo perdré les poques oportunitats que tinc d’ajudar-la.
La Mola va encreuar els braços i em va mirar.
—D’acord. De moment. Però vull que m’acompanyis fins aquí un altre dia. Li portaré una mica de roba. Li serà gran, però serà millor que la que té.
Vaig negar amb el cap.
—Això no funcionarà. Fa un parell de cicles li vaig portar un vestit de segona mà. Diu que posar-se la roba d’una altra persona és una porcada.
La Mola em va mirar amb un gest de desconcert.
—No m’ha semblat que fos ceàldica. Gens ni mica.
—Potser és que la van educar així, senzillament.
—Et trobes millor?
—Sí —vaig mentir.
—Estàs tremolant. —Va allargar una mà—. Té, recolza’t en mi.
Em vaig cenyir la capa nova, em vaig subjectar al seu braç i vaig tornar a poc a poc a la Taverna de l’Ànker.