Els dos cicles següents, la capa nova em va abrigar durant els meus viatges ocasionals a Imre, on continuava anant malgrat que no hi trobava mai la Denna. Sempre tenia algun pretext per travessar el riu: manllevar un llibre a la Devi, reunir-me amb en Threpe per dinar, tocar a l’Eòlic… Però la veritable raó era la Denna.
En Kilvin va vendre tots els emissors que quedaven i el meu humor va millorar a mesura que se’m curaven les cremades. Tenia diners de sobres per a certs luxes, com ara sabó i una segona camisa per substituir la que havia perdut. Aquell dia havia anat a Imre a comprar unes llimadures de bassali que em calien per al projecte en què estava treballant: una gran làmpada de simpatia que funcionava amb dos emissors que m’havia quedat per a mi. Esperava obtenir-ne un benefici considerable.
Potser semblarà estrany que estigués constantment comprant materials per als meus treballs d’artifici a l’altre costat del riu, però la veritat és que els comerços que hi havia prop de la Universitat s’aprofitaven de la mandra dels estudiants i inflaven els preus. A mi em valia la pena anar a Imre per estalviar-me un parell de penics.
Després de comprar les llimadures de bassali, em vaig dirigir a l’Eòlic. En Deoch era al lloc de sempre, recolzat al llindar.
—He estat vigilant per si veia la teva noia —em va dir.
Irritat per com devia semblar de transparent, vaig remugar:
—No és la meva noia.
En Deoch va posar els ulls en blanc.
—D’acord. La noia. La Denna, la Dianne, la Dyanae… Com es faci dir darrerament. No l’he vist. Fins i tot he indagat una mica, però fa un cicle que no la veu ningú. Deu haver marxat de la ciutat. Ella és així. Sempre desapareix quan menys t’ho esperes.
Vaig provar de dissimular la meva decepció.
—No t’hi havies de molestar —vaig dir—, però gràcies de tota manera.
—De fet, no preguntava només per tu —va admetre en Deoch—. A mi també m’agrada.
—De debò? —vaig dir amb tota la neutralitat de què vaig ser capaç.
—No em miris així. No puc competir amb tu. —Va esbossar un somriure tort—. Aquesta vegada no. Jo no tinc estudis universitaris, però sé veure la lluna en una nit clara. Sóc prou llest per no ficar la mà dues vegades al mateix foc.
Avergonyit, vaig mirar de controlar la meva expressió. En general no deixo que les emocions se’m reflecteixin a la cara.
—Aleshores, la Denna i tu…
—L’Stanchion encara es burla de mi pel fet d’haver festejat una noia a la qual doblo l’edat. —Va arronsar tímidament les seves espatlles amples—. Però encara sento afecte per ella. Ara, sobretot, em recorda la meva germana petita.
—Quant de temps fa que la coneixes? —vaig preguntar, encuriosit.
—Jo no diria ben bé que «la conec», noi. Però sí, me la vaig trobar deu fer uns dos anys. No tant, potser un any i escaig… —En Deoch es va passar les mans pels cabells rossos i va arquejar l’esquena enrere per estirar-se; els músculs dels braços li van tibar la roba de la camisa. Aleshores es va relaxar fent un sospir explosiu i va mirar cap al pati, gairebé buit—. Encara falten unes hores perquè comenci a arribar gent. Vols donar a un vell una excusa per seure i prendre’s una copa?
Va assenyalar l’interior de la taverna amb el cap.
Vaig mirar en Deoch: alt, musculós i bronzejat.
—Un vell? Encara conserves els cabells i les dents, oi? Quants anys tens? Trenta?
—No hi ha res que faci sentir-se més vell un home que una dona jove. —Em va posar una mà a l’espatlla—. Vinga, pren-te alguna cosa amb mi. —Vam anar fins a la barra llarga de caoba, i en Deoch es va posar a murmurar mentre examinava les ampolles—. La cervesa enterboleix la memòria, el licor hi cala foc, però per als anhels d’un cor adolorit el vi és el millor. —Va fer una pausa i em va mirar amb el front arrufat—. No recordo com segueix. I tu?
—No ho havia sentit mai —vaig fer—, però Teccam afirma que, de totes les begudes, només el vi està fet per recordar. Deia que un bon vi proporciona claredat i concentració, alhora que permet una certa coloració reconfortant de la memòria.
—No està pas malament —va dir ell, i va remenar entre els prestatges fins que va trobar una ampolla, la va acostar a una làmpada i la va examinar—. Il·luminarem la memòria amb una coloració rosada, d’acord?
Va agafar dos gots i em va precedir fins a una taula d’un racó del local.
—Així doncs, fa temps que coneixes la Denna —vaig dir mentre en Deoch servia el vi rosat als gots.
En Deoch es va reclinar a la paret.
—Més o menys.
—I com era aleshores?
En Deoch va reflexionar una estona, i em va sorprendre que medités tant la seva resposta. Va beure un glopet de vi.
—Com ara —va respondre per fi—. Suposo que era més jove, encara que no puc dir que ara sembli més gran. Sempre m’ha fet l’efecte de ser gran per als anys que té. —Va corrugar les celles—. No pas gran, sinó…
—Madura? —vaig suggerir.
En Deoch va negar amb el cap.
—No. No sé com explicar-t’ho. És com quan mires un roure gros. El que et crida l’atenció no és que sigui més vell que els altres arbres, ni més alt. Però té alguna cosa que altres arbres més joves no tenen. Complexitat, solidesa, transcendència. —En Deoch va corrugar les celles, irritat—. Crec que és la pitjor comparació que he fet mai.
Vaig somriure sense proposar-m’ho.
—M’alegra veure que no sóc l’únic que té dificultats per descriure-la amb paraules.
—No és fàcil descriure-la —va coincidir en Deoch, i es va beure la resta del vi. Va agafar l’ampolla i en va colpejar la boca lleugerament contra el meu got. Em vaig beure el vi, i en Deoch va tornar a omplir els dos gots—. Llavors era tan inquieta, extravagant i guapa com ara. La seva bellesa et deixava sense alè i et destrossava el cor. —Va tornar a arronsar les espatlles—. Ja t’ho dic. Com ara. Amb una veu encisadora, àgil, eixerida, adorada pels homes i menyspreada per les dones.
—Menyspreada? —vaig preguntar.
En Deoch em va mirar com si no entengués la meva pregunta.
—Les dones odien la Denna —va dir sense embuts, com si repetís una cosa que tots dos ja sabíem.
—L’odien? —Aquella idea em va desconcertar—. Per què?
En Deoch em va mirar amb incredulitat i va fer una rialla.
—Déu meu, és veritat que no hi entens de dones, oi? —En altres circumstàncies, aquell comentari m’hauria irritat, però en Deoch ho havia dit sense gens de malícia—. Pensa-hi. La Denna és guapa i encisadora. Els homes la segueixen com cérvols en zel. —Va fer un gest de displicència—. És lògic que a les dones els molesti.
Vaig recordar el que havia dit en Sim sobre en Deoch encara no feia un cicle. «S’ho ha fet venir bé un altre cop per aconseguir la dona més bonica del local. N’hi ha per odiar-lo.»
—Sempre m’ha fet l’efecte que duia una vida bastant solitària —vaig comentar—. Potser és per això.
En Deoch va assentir amb solemnitat.
—Tens raó. No la veig mai amb altres dones, i amb els homes té tanta sort com… —Va cercar una comparació—. Com… Maleït siga!
Va fer un sospir de frustració.
—Bé, ja saps el que diuen: buscar l’analogia adequada és tan difícil com… —Vaig adoptar una expressió pensarosa—. Tan difícil com…
Vaig fer com si volgués atrapar alguna cosa amb la mà.
En Deoch va riure i va servir més vi als gots. Em vaig començar a relaxar. Hi ha una mena de companyonia que només existeix entre els homes que han lluitat contra els mateixos enemics o que han conegut les mateixes dones.
—Llavors també desapareixia de sobte? —vaig preguntar.
En Deoch va assentir.
—Sense previ avís. Marxava i prou. Algunes vegades durant un cicle; d’altres, durant mesos.
—«No hi ha vel·leïtat com la del vent o el caprici d’una dona» —vaig citar. Volia fer un comentari reflexiu, però va sonar amarg—. Tens idea del motiu?
—Hi he pensat molt —va fer en Deoch amb aire filosòfic—. En part crec que és pel seu caràcter. Pot ser, senzillament, que tingui sang de rodamón a les venes.
En sentir allò, el meu enuig va remetre una mica. Quan vivia amb la companyia, de vegades el pare ens feia aixecar el campament i deixar un poble encara que ens haguessin rebut bé i encara que la gent s’hagués mostrat generosa amb nosaltres. Més tard, m’explicava les seves raons: una mirada hostil de l’algutzir, massa sospirs de les esposes del poble…
Però de vegades el pare no tenia cap motiu per marxar. «Els Ruh som viatgers, fill. Quan l’instint em diu que em posi en camí, sé que hi he de confiar», deia.
—Segurament tot es deu a les seves circumstàncies —va continuar en Deoch.
—Les seves circumstàncies? —vaig preguntar, intrigat.
Quan estàvem junts, la Denna no em parlava mai del seu passat, i jo no la pressionava mai perquè ho fes. Entenia perfectament que algú no volgués parlar gaire del seu passat.
—Bé, no té família, ni cap font d’ingressos. Tampoc no té amics de debò que l’ajudin a sortir d’un destret si en sorgeix la necessitat.
—Jo tampoc no tinc res d’això —em vaig queixar; el vi m’havia fet posar de mal humor.
—Però no és el mateix —va dir en Deoch amb una punta de retret—. Els homes tenim moltes oportunitats per obrir-nos pas al món. Tu has trobat el teu lloc a la Universitat, i si no l’haguessis trobat, continuaries tenint opcions. —Em va mirar amb complicitat—. Quines opcions té una jove bonica sense família, sense dot i sense llar?
En Deoch va començar a comptar ajudant-se amb els dits:
—Pot pidolar i prostituir-se. O convertir-se en l’amant d’algun noble, la qual cosa és una llesca diferent del mateix pa. I tots dos sabem que la nostra Denna no és de les que es deixen mantenir ni tractar com l’amiga de ningú.
—Es podria dedicar a altres coses —vaig dir comptant també amb els dits—. Cosidora, teixidora, minyona…
En Deoch va fer un esbufec i em va mirar amb desdeny.
—Vinga, noi. No siguis innocent. Ja saps com són aquestes feines. I saps que, d’una dona bonica i sense família, sempre se n’acaben aprofitant, com d’una meuca, i li paguen menys.
Les paraules d’en Deoch em van fer ruboritzar una mica; més del que m’haurien fet ruboritzar si no hagués begut vi. Notava els llavis i les puntes dels dits una mica embalbits.
En Deoch va tornar a omplir els gots.
—No se li pot retreure que vagi allà on la porti el vent. Ha d’aprofitar les oportunitats quan se li presenten. Si sorgeix la possibilitat de viatjar amb algú a qui li agradi com canta, o amb un comerciant que confiï que el seu rostre bonic l’ajudi a vendre la seva mercaderia, qui li retraurà que agafi els trastets i marxi de la ciutat?
»I jo tampoc no goso blasmar-la pel fet d’aprofitar els seus encants. Els cavallers joves la festegen, li compren regals, vestits i joies. —Va arronsar les espatlles amples—. Si ella ven aquestes coses per subsistir, no hi veig res de dolent. Són regals, i en pot fer el que vulgui.
En Deoch em va fitar.
—Però què pot fer quan algun cavaller es pren massa confiances amb ella? O quan s’enfada perquè ella li nega el que ell considera que li pertoca perquè ho ha pagat? Quins recursos té ella? No té família, ni amics, ni estabilitat econòmica. No té alternativa. L’únic que pot fer és entregar-s’hi, a contracor… —En Deoch va adoptar una expressió adusta—. O marxar. Marxar a corre-cuita i buscar un clima millor. No ens hauria de sorprendre que el fet d’atrapar-la sigui més difícil que atrapar una fulla arrossegada pel vent.
Va sacsejar el cap tot mirant la taula.
—No, no l’envejo. Ni la jutjo. —La seva tirallonga de paraules semblava haver-lo deixat cansat i una mica avergonyit. No em va mirar quan va parlar—: Per tot això, jo l’ajudaria, si ella m’ho permetés. —Va aixecar el cap amb un somriure apesarat—. Però a ella no li agrada estar en deute amb ningú. No li agrada gens ni mica.
Va sospirar i va abocar les darreres gotes de l’ampolla als gots.
—Me l’has mostrat des d’una altra perspectiva —vaig dir amb sinceritat—. M’avergonyeixo de no haver-ho vist jo mateix.
—Bé, tinc avantatge sobre tu —va fer ell—. Fa més temps que la conec.
—Tot i així, t’ho agraeixo —vaig dir alçant el meu got.
En Deoch va alçar el seu.
—Per la Dyanae —va dir—. La més encisadora.
—Per la Denna, font de delícies.
—Jove i indomable.
—Radiant i bella.
—Sempre buscada, sempre sola.
—Tan sàvia i tan insensata —vaig dir jo—. Tan alegre i tan trista.
—Déus dels meus avantpassats —va fer en Deoch amb solemnitat—, feu que continuï sempre així: immutable i incomprensible, i guardeu-la de tot mal.
Vam beure i vam deixar els gots a la taula.
—Deixa’m pagar una altra ampolla —vaig dir.
Amb això esgotaria el crèdit que tenia a la taverna, però començava a sentir afecte per en Deoch, i la idea de no convidar-lo a una ronda em mortificava.
—Rierol, pedra i cel —va maleir en Deoch fregant-se la cara—. No goso. Una altra ampolla i ens tallarem les venes al riu abans que es pongui el sol.
Vaig fer un senyal a una cambrera.
—No diguis ximpleries —vaig fer—. Ens passarem a alguna cosa menys lacrimògena que el vi.
Quan tornava a la Universitat, no em vaig apercebre que em seguien, potser perquè la Denna ocupava el meu pensament i no deixava lloc per a res més. Potser perquè feia tant de temps que vivia de manera civilitzada que els instints que havia desenvolupat a Tarbean em començaven a fallar.
Segurament, el licor de móra també hi va tenir alguna cosa a veure. En Deoch i jo havíem passat molta estona parlant, i entre tots dos ens havíem begut mitja ampolla. Jo m’havia emportat la resta del licor, perquè sabia que a en Simmon li agradava molt.
En fi, suposo que no importa gaire per què no em vaig adonar de la seva presència. El resultat hauria estat el mateix. Quan anava per una zona poc il·luminada de la travessia de Salanova, vaig notar que em clavaven un cop al clatell amb un objecte contundent. Em van ficar, gairebé inconscient, en un carreró proper.
El cop només em va estabornir un moment, però quan vaig recuperar el coneixement, una gran mà em tapava la boca.
—Molt bé, company —em va dir a cau d’orella el paio enorme que hi havia darrere meu—. Porto una navalla. Si et resisteixes, te la clavo. Tan fàcil com això. —Vaig notar que em burxaven suaument les costelles, sota el braç esquerre—. Comprova el buscador —va dir al seu acompanyant.
A la penombra del carreró només vaig poder distingir una silueta alta. El paio va acotar el cap i es va mirar la mà.
—No m’hi veig.
—Doncs encén un llumí. Ens n’hem d’assegurar.
La meva ansietat es va començar a transformar en veritable pànic. Allò no era un simple atracament en un carreró. Ni tan sols m’havien buscat els diners a les butxaques. Allò era una altra cosa.
—Sabem que és ell —va dir l’home alt, impacient—. Acabem amb això com abans millor. Tinc fred.
—I un be negre. Comprova-ho ara que el tenim. Ja l’hem perdut dues vegades. No vull cagar-la una altra vegada, com a Ànilin.
—Odio això —va dir l’home alt mentre regirava les seves butxaques, suposo que buscant un llumí.
—Ets imbècil —va dir el que era darrere meu—. Així és més net. Més senzill. Res de descripcions confuses. Res de noms. No cal preocupar-se per les disfresses. Segueixes la direcció que marca l’agulla, trobes el paio i s’ha acabat.
El to desapassionat de les seves veus em va fer feredat. Aquells homes eren professionals. Vaig comprendre, amb una certesa sobtada, que l’Ambrose havia pres per fi les seves mesures per assegurar-se que jo no el tornés a molestar mai més.
Vaig provar de pensar i vaig fer l’únic que se’m va acudir: vaig deixar caure l’ampolla de licor mig plena. Es va estavellar en xocar contra les llambordes, i de sobte la nit es va impregnar d’olor de móres.
—Genial —va xiuxiuejar l’home alt—. Per què no deixes que toqui una campana?
El que era darrere meu em va subjectar amb força pel coll i em va sacsejar amb violència, només una vegada. Tal com faries amb un cadell entremaliat.
—No facis ximpleries —va dir, enrabiat.
Em vaig quedar quiet i sense oferir resistència, confiant que es calmés; llavors em vaig concentrar i vaig murmurar un vincle contra la mà grossa del paio.
—Collons —va dir—. Això et passa per trepitjar vi… Aaaah! —Va fer un crit.
El bassal de licor que hi havia a terra va començar a cremar.
Vaig aprofitar aquell moment de distracció i em vaig recargolar per apartar-me d’ell. Però no vaig ser prou ràpid. El meu agressor em va fer un tall a les costelles amb la navalla quan me’n vaig separar i vaig arrencar a córrer pel carreró.
La meva fugida va durar poc. El carreró es va acabar en un cul-de-sac amb una paret alta de maó. No hi havia portes, ni finestres, ni res per amagar-m’hi al darrere o que pogués utilitzar per enfilar-me per la paret. Estava atrapat.
Em vaig girar i vaig veure que els meus dos perseguidors tancaven l’entrada del carreró. El més corpulent trepitjava el terra amb fúria provant d’apagar les flames dels seus pantalons.
Jo també tenia la cama esquerra en flames, però no hi vaig donar importància. Si no m’afanyava, una petita cremada seria un problema insignificant. Vaig tornar a mirar al voltant, però el carreró era buit. Ni tan sols hi havia brossa que pogués utilitzar com a arma improvisada. Desesperat, vaig regirar les butxaques de la capa amb l’esperança que se m’acudís alguna cosa. Portava a sobre uns trossos de filferro de coure, inútils. Sal: i si els la llençava als ulls? No. Poma seca, ploma i tinta, una bala de vidre, corda, cera…
El paio corpulent va extingir per fi les flames, i tots dos van començar a avançar a poc a poc cap a mi. La llum del bassal de licor en flames es reflectia a la fulla de les seves navalles.
Mentre regirava les innombrables butxaques, hi vaig trobar una massa que no vaig identificar. Llavors me’n vaig recordar: era la bosseta de llimadures de bassali que havia comprat per a la làmpada de simpatia.
El bassali és un metall lleuger, argentat, molt útil en certs aliatges que necessitava per construir la làmpada. En Manet, un mestre molt acurat, m’havia descrit els perills de tots els materials que empràvem. Si s’escalfa prou, el bassali crema amb unes flames intenses i blanques.
Vaig obrir ràpidament la bosseta. El problema era que no sabia si me’n sortiria. El ble d’espelma o l’alcohol són fàcils d’encendre. Només necessites una font concentrada de calor perquè s’encenguin. El bassali és diferent. Necessita molta calor perquè s’hi cali foc; per això no em preocupava el fet de portar-lo a la butxaca.
Els homes es van apropar una mica més, i vaig llençar el grapat de llimadures de bassali en un arc ampli. Vaig intentar apuntar-los a la cara, però no tenia gaires esperances d’aconseguir-ho. Les llimadures pesaven molt poc, i era com llençar un grapat de neu.
Vaig acostar una mà cap a les flames que encara tenia al camal dels pantalons. Vaig fixar el meu Alar. El bassal de licor es va apagar darrere dels dos agressors, deixant el carreró totalment a les fosques. Però continuava sense haver-hi prou calor. Desesperat, em vaig tocar el costat ensangonat, em vaig concentrar i vaig sentir com un fred espaventós em traspassava en extreure’m més calor de la sang.
Hi va haver un esclat de llum blanca. Havia tancat els ulls, però a través de les parpelles vaig veure la resplendor encegadora del bassali en inflamar-se. Un dels homes va cridar, aterrit. Quan vaig obrir els ulls, només vaig veure uns fantasmes blaus dansant al meu camp de visió.
El crit es va reduir a un gemec lleu, i vaig sentir un cop sord, com si un dels homes hagués caigut a terra. L’home alt va començar a barbotejar; la seva veu només era un sanglot espantat.
—Déu meu! Els meus ulls, Tam. Estic cec.
Vaig anar recuperant la visió fins a apreciar els contorns vagues del carreró. Vaig distingir les siluetes fosques dels dos homes. L’un estava agenollat amb les mans davant la cara; l’altre estava estenallat a terra, immòbil, una mica més enllà. En vaig deduir que havia arrencat a córrer cap a l’entrada del carreró i que havia topat contra una biga baixa que hi havia allà i havia perdut el coneixement. Escampades per les llambordes, les restes de bassali espetegaven com estels diminuts d’un blanc blavós.
El que estava agenollat a terra no estava cec, sinó només enlluernat; tanmateix, la ceguesa passatgera duraria prou perquè jo pogués fugir d’allà. Vaig passar a poc a poc pel seu costat, mirant de no fer soroll. El paio va tornar a parlar, i el cor em va començar a bategar molt de pressa.
—Tam? —digué amb veu aguda i espantada—. T’ho juro, Tam, m’he quedat cec. Aquell marrec m’ha llençat un llamp. —Vaig veure que es posava de quatre grapes i començava a palpar el terra—. Tenies raó, no hauríem d’haver vingut. Amb aquesta mena de gent val més no tenir-hi tractes.
Un llamp. És clar. El paio no sabia res de màgia. Això em va donar una idea.
Vaig respirar fondo per asserenar-me.
—Qui us ha enviat? —vaig preguntar amb la meva millor veu de Tàborlin el Gran.
No ho feia tan bé com el meu pare, però no estava malament.
El paio corpulent va fer un gemec llastimós i va deixar de palpar el terra.
—Us ho prego, senyor. No feu res que…
—No penso tornar a preguntar-ho —el vaig tallar, enutjat—. Digues qui us ha enviat. I si em menteixes, ho sabré.
—No sé com es diu —va respondre ràpidament—. Només ens va donar la mitja moneda i un cabell. No ens va revelar el seu nom. Ni tan sols el vam veure. Us juro que…
Un cabell. Això que havien anomenat «buscador» devia ser alguna mena de compàs. Jo no sabia fabricar res de tan avançat, però sabia en quins principis es basava el seu funcionament. Amb un cabell meu, el buscador m’apuntaria per molt que jo corregués.
—Si us torno a veure a algun dels dos, invocaré una cosa pitjor que el foc i el llamp —vaig dir en un to amenaçador, i vaig anar avançant cap a la boca del carreró.
Si aconseguia apoderar-me del buscador, no m’hauria de preocupar pel fet que em tornessin a localitzar. Era fosc i duia la caputxa de la capa posada. Ni tan sols devien saber quin aspecte tenia.
—Gràcies, senyor —va balbucejar el paio—. Us juro que no ens tornareu a veure. Gràcies…
Vaig mirar el que estava estirat a terra. Una de les seves mans pàl·lides ressaltava contra les llambordes fosques, però no vaig veure que subjectés res. Vaig mirar al voltant, preguntant-me si l’hauria deixat anar. El més probable era que se l’hagués guardat. M’hi vaig apropar una mica més, contenint l’alè. Vaig allargar una mà cap a la seva capa per regirar-li les butxaques, però li havia quedat sota el cos. El vaig agafar amb cura per una espatlla i el vaig empènyer a poc a poc…
Justament llavors, el paio va fer un gemec feble i es va acabar de girar tot sol. Un dels braços li va caure, inert, sobre les llambordes i em va tocar una cama.
M’agradaria dir que em vaig limitar a apartar-me’n una mica perquè aquell paio estava estabornit i mig cec. M’agradaria dir que vaig mantenir la serenitat i que vaig fer tots els possibles per continuar intimidant-los, o, almenys, que vaig dir alguna cosa dramàtica i enginyosa abans de marxar.
Però mentiria. La veritat és que vaig arrencar a córrer com un cérvol espantat. Vaig recórrer gairebé mig quilòmetre abans que la foscor i la meva visió disminuïda em traïssin i topés contra el ronsal d’un cavall. Vaig ensopegar i vaig caure. Adolorit, sagnant i mig cec, em vaig quedar a terra. Només aleshores em vaig adonar que no em perseguien.
Em vaig posar dempeus maleint-me jo mateix. Si hagués conservat la calma, hauria pogut apoderar-me del buscador. Però hauria de prendre altres precaucions.
Quan vaig arribar a la Taverna de l’Ànker no hi havia llum a cap finestra i la porta de l’hostal era tancada amb clau. Així doncs, mig borratxo i ferit, em vaig enfilar fins a la meva finestra, vaig descórrer la balda i vaig estirar… Però la finestra no es va obrir.
Almenys feia un cicle que no tornava a l’hostal tan tard per haver-hi d’entrar per la finestra. Es devien haver rovellat les frontisses?
Vaig recolzar-me a la paret, vaig treure la meva làmpada portàtil i la vaig encendre, ajustant-la a la llum més feble. Llavors vaig veure alguna cosa ficada a pressió dins l’escletxa del marc. L’hi devia haver ficat l’Ànker expressament per deixar la finestra tancada?
Però quan la vaig tocar, vaig veure que no era una falca de fusta. Era un tros de paper doblegat diverses vegades. El vaig treure de l’escletxa i la finestra es va obrir sense esforç. Vaig entrar a l’habitació.
La meva camisa estava destrossada, però quan me la vaig treure em va alleujar el que vaig veure. El tall del costat no era gaire profund; era irregular i em feia mal, però no era tan greu com les ferides que m’havien fet amb el fuet. La capa de la Fela també estava estripada, i això em va irritar. Però, ben mirat, seria més fàcil apedaçar la capa que el meu ronyó. Vaig pensar que havia de donar les gràcies a la Fela per haver triat una roba bona i gruixuda.
No calia que cosís la capa de seguida. Em vaig imaginar que els dos homes ja s’haurien recuperat del petit ensurt que els havia donat i que em devien estar buscant.
Vaig deixar la capa a la cambra per no tacar-la de sang i vaig sortir per la finestra. Confiava que en aquelles hores de la nit, i amb la meva cautela natural, no em veuria ningú. No volia ni pensar en els rumors que circularien si algú em veia córrer per les teulades en plena matinada, ensangonat i despullat de cintura cap amunt.
Vaig agafar un grapat de fulles i em vaig dirigir a la teulada d’unes quadres que donaven al pati de la banderola que hi havia prop dels Arxius.
Sota la llum feble de la lluna veia les ombres fosques i informes de les fulles arremolinant-se damunt de les llambordes grises. Em vaig pentinar amb la mà, amb brusquedat, i em vaig arrencar uns quants cabells. Llavors vaig clavar les ungles en una juntura de brea de la teulada i la vaig fer servir per enganxar un cabell en una fulla. Vaig repetir l’acció una dotzena de vegades, i després vaig llençar les fulles des de la teulada i vaig veure com el vent les arrossegava en una dansa esbojarrada pel pati.
Vaig somriure en imaginar-me algú provant de localitzar-me ara, perseguint una dotzena de senyals contradictoris que provindrien de les diferents direccions que agafessin les fulles voleiant.
Havia anat a aquell pati en particular perquè el vent hi formava uns corrents impredictibles. M’havia fixat en aquest fenomen quan havien començat a caure les primeres fulles a la tardor. Es movien en una dansa complexa i caòtica pel pati empedrat. Al principi anaven en una direcció, i després en una altra; no seguien mai un patró predictible.
Si et fixaves en els moviments estranys del vent, era difícil no fer-ne cas. De fet, vistos des de la teulada resultaven gairebé hipnòtics. El moviment et captivava com et captiven les aigües d’un rierol o les flames d’una foguera.
Aquella nit, cansat i ferit com estava, els remolins de les fulles em van relaxar. Com més mirava, menys caòtic em semblava el moviment. Fins i tot vaig començar a percebre un patró subjacent en la manera com el vent es movia pel pati. Si semblava caòtic era només perquè era immensament i meravellosament complex. Encara més; pel que es veia, canviava sense parar. Era un patró compost de patrons canviants. Era…
—Sempre estudies fins tan tard? —va dir una veu feble darrere meu.
Vaig sortir de cop del meu capficament i el cos se’m va posar en tensió, preparat per arrencar a córrer. Com havia aconseguit algú pujar fins allà dalt sense que me n’hagués adonat?
Era l’Èlodin. El mestre Èlodin. Duia uns pantalons apedaçats i una camisa baldera. Em va saludar amb la mà i es va ajupir fins a seure amb les cames encreuades a la vora de la teulada, amb la mateixa naturalitat que si haguéssim quedat per prendre alguna cosa en una taverna.
Va mirar cap al pati.
—Aquesta nit és millor que de costum, oi?
Vaig plegar els braços i vaig provar, sense èxit, de cobrir-me el tors nu i ensangonat. Aleshores em vaig fixar que la sang que tenia a les mans s’havia assecat. Quanta estona feia que era allà assegut, immòbil, observant el vent?
—Mestre Èlodin —vaig dir, i vaig callar. No tenia ni idea de què podia dir en una situació com aquella.
—Si us plau, aquí som tots amics. Si vols, digue’m pel meu nom de pila: Mestre.
Va esbossar un somriure mandrós i va continuar mirant cap avall.
No s’havia fixat en quin estat em trobava? Volia ser educat amb mi? Potser… Vaig sacsejar el cap. Amb l’Èlodin no valia la pena fer elucubracions. Jo sabia millor que ningú que l’Èlodin estava completament guillat.
—Fa molt de temps —va dir l’Èlodin provant d’entaular una conversa, sense desviar la mirada del pati—, quan la gent parlava d’una altra manera, això es deia Quoyan Hayel. Després en van dir el Pati de les Interrogacions; els estudiants jugaven a escriure preguntes en trossos de paper i els llençaven a l’aire. Deien que en podies endevinar la resposta per la direcció en què el tros de paper sortia del pati. —Va assenyalar els carrers que partien del pati i discorrien entre els edificis grisos—. Sí. No. Potser. En un altre lloc. Aviat.
Va arronsar les espatlles.
—Però era un error. Una mala traducció. Es pensaven que Quoyan era una arrel antiga de quetentan, que vol dir interrogació. Però no ho és. Quoyan significa «vent». En realitat, això es diu «la Casa del Vent».
Vaig esperar un moment per si l’Èlodin tenia la intenció de dir alguna cosa més. En veure que no continuava, em vaig aixecar a poc a poc.
—És interessant, mestre… —vaig titubejar, ja que no sabia si, el que havia dit abans, ho havia dit seriosament—, però me n’he d’anar.
L’Èlodin va assentir, distret, i va fer un moviment que era, alhora, un gest de comiat i un gest perquè em retirés. No va apartar la mirada del pati, i va continuar observant el vent, sempre canviant.
Vaig tornar a la meva habitació de la Taverna de l’Ànker i em vaig quedar un minut llarg assegut al llit a les fosques mirant de decidir què podia fer. Els meus pensaments eren confusos. Estava cansat, ferit i encara una mica borratxo. L’adrenalina, que fins aquell moment m’havia mantingut actiu, començava a minvar a poc a poc, i el costat em coïa i em feia mal.
Vaig respirar fondo i vaig intentar posar en ordre les idees. Fins aleshores m’havia mogut per instint, però necessitava pensar amb més cura.
Havia de demanar ajuda als mestres? Per un instant, l’esperança es va il·luminar dins el meu pit, però de seguida es va apagar. No. No tenia cap prova que l’Ambrose en fos el responsable. Encara més, si els explicava tota la història, hauria d’admetre que havia utilitzat la simpatia per encegar i cremar els meus atacants. Tant si ho havia fet en defensa pròpia com si no, sens dubte allò era una mala pràctica. Molts estudiants havien estat expulsats per menys que això, només per protegir la reputació de la Universitat.
No. No em podia arriscar a ser expulsat. I si anava a la Mèdica, em farien massa preguntes. I si em cosien la ferida, la notícia que havia patit una agressió no trigaria a estendre’s, i l’Ambrose sabria que havia estat a punt de reeixir. Seria millor fer-li creure que n’havia sortit il·lès.
Ignorava quant de temps feia que els assassins pagats per l’Ambrose em seguien. Un d’ells havia dit «Ja l’hem perdut dues vegades». Això significava que podien saber que tenia una habitació llogada a la Taverna de l’Ànker. Potser hi corria perill.
Vaig tancar la finestra, vaig passar la balda i vaig córrer la cortina; llavors vaig encendre la làmpada portàtil. La llum va revelar el tros de paper que havia trobat ficat dins l’escletxa de la finestra, i del qual m’havia oblidat.
El vaig desdoblegar i vaig llegir:
Kvothe,
Pujar fins aquí ha estat tan divertit com ho va ser veure’t fer-ho. En canvi, obrir la finestra m’ha costat una mica. No t’he trobat a casa; així doncs, espero que no et faci res que hagi agafat una mica de paper i de tinta per deixar-te aquesta nota. Com que no estàs tocant a sota ni plàcidament estirat al llit, un cínic es preguntaria potser què deus estar fent a aquestes hores, i si fas res dolent. Ai! Aquesta nit hauré de tornar a casa sense la tranquil·litat i el plaer de tenir-te al costat.
Et vaig trobar a faltar l’Estassada passada a l’Eòlic, però encara que la teva companyia m’havia estat negada, vaig tenir la bona sort de conèixer una persona molt interessant. És un personatge molt peculiar i desitjo explicar-te’n les poques coses que en sé. La propera vegada que ens veiem.
Tinc una habitació a la taverna El Cigne i el Solc d’Imre. Vine’m a veure abans del vint-i-tres d’aquest mes, si us plau, i compartirem el dinar pendent. Després me n’aniré per ocupar-me dels meus assumptes.
La teva amiga i aprenenta d’espanyaportes,
Denna
p. d.: Pots estar segur que no m’he fixat en l’estat vergonyós dels teus llençols, i que no he jutjat el teu caràcter d’acord amb ells.
Aquell dia era el vint-i-vuit. La carta no indicava cap data, però segurament feia almenys un cicle i mig que era a la finestra. La Denna l’hi devia haver deixat pocs dies després de l’incendi de la Pesquera.
Vaig intentar analitzar els meus sentiments. M’afalagava que la Denna m’hagués estat buscant? M’enfurismava no haver trobat la nota abans? Quant al «personatge» que la Denna havia conegut…
De moment no podia processar tanta informació: estava esgotat, ferit i una mica borratxo encara. El que vaig fer va ser netejar-me el tall tan bé com vaig poder al rentamans. M’hi hauria posat uns punts, però no aconseguia un bon angle. El tall va començar a sagnar una altra vegada, i vaig trencar els trossos més nets de la meva camisa feta malbé per improvisar un embenat.
Sang. Aquells homes que havien intentat matar-me encara tenien el buscador, i segur que havia deixat una mica de sang a la navalla. La sang resultaria molt més eficaç en un buscador que un simple cabell; això significava que tot i que encara no sabien on vivia potser em podrien trobar, malgrat les precaucions que jo havia pres.
Em vaig afanyar i vaig ficar al sarró tot allò que tenia algun valor, ja que no sabia quan podria tornar a la meva habitació. Sota una pila de papers vaig trobar una navalla petita de la qual m’havia oblidat després de guanyar-la a en Sim jugant a racons. No em serviria de gaire en una baralla, però de tota manera era millor que res.
Aleshores vaig agafar el llaüt i la capa i vaig baixar d’amagatotis a la cuina, on vaig tenir la sort de trobar un vas de vi de Velegen de boca ampla. No era res de l’altre món, però tal com estaven les coses, me’n vaig alegrar.
Després em vaig dirigir cap a l’est i vaig travessar el riu, però no vaig arribar fins a Imre. Vaig anar una mica cap al sud, on hi havia uns molls, un hostal sòrdid i un grapat de cases a la riba de l’ample riu Omethi. Era un port petit que depenia d’Imre, massa petit per tenir un nom propi.
Vaig ficar la camisa ensangonada al vas de vi i el vaig tancar hermèticament amb una mica de cera simpàtica. Llavors el vaig llençar al riu Omethi i el vaig veure baixar capcinejant riu avall. Si aquells paios provaven de localitzar-me utilitzant la mostra que tenien de la meva sang, es pensarien que me n’anava cap al sud. I, amb sort, seguirien aquell rastre.