La llum del sol entrava a raig fet dins la Pedra Fita. Era una llum serena i fresca, idònia per als començaments. Va passar molt a prop del moliner quan feia girar la sínia de bon matí. Va il·luminar el fornal que el ferrer encenia després de quatre dies de treballar el metall en fred. Va tocar els cavalls de tir enganxats als carros i les fulles de falç que lluïen esmolades i a punt al començament d’un dia de tardor.
Dins la Pedra Fita, la llum va relliscar per la cara del Cronista i va tocar un altre començament: un full en blanc que esperava les primeres paraules d’una història. La llum es va vessar damunt la barra, va escampar un miler d’arcs iridiscents i minúsculs que començaven a les ampolles de color, i es va enfilar al mur, cap a l’espasa, com si busqués un últim començament.
Tanmateix, quan la llum va tocar l’espasa no hi va haver cap començament de res. La llum que reflectia l’espasa era pàl·lida, esmorteïda i molt i molt vella. En mirar-la, el Cronista va recordar que, encara que fos el començament d’un dia, era també el començament de la tardor, i cada vegada feia més fred. L’espasa brillava sabent que l’alba era un començament petit comparat amb el final d’una estació, el final d’un any.
El Cronista va apartar els ulls de l’espasa, conscient que en Kvothe havia dit alguna cosa, però no sabia què.
—Perdona’m, què dius?
—Què fa la gent normalment per explicar les seves històries? —va preguntar en Kvothe.
El Cronista va arronsar les espatlles.
—Senzillament em diuen el que recorden. Més tard, anoto els esdeveniments en l’ordre apropiat, elimino els fragments innecessaris, aclareixo, simplifico… Aquesta mena de coses.
En Kvothe va arrufar les celles.
—Em sembla que això no servirà.
El Cronista li va dedicar un somriure tímid.
—Cada rondallaire té el seu estil. Prefereixen que ningú no els canviï les històries, però també volen un públic atent. Jo acostumo a escoltar i anotar després. Tinc una memòria gairebé perfecta.
—Això de «gairebé perfecta» no m’acaba de fer el pes. —En Kvothe es va clavar el dit als llavis—. Pots escriure de pressa?
El Cronista va fer un somriure de complicitat.
—Més de pressa del que pot parlar un home.
En Kvothe va aixecar una cella.
—M’agradaria veure-ho.
El Cronista va obrir la cartera. En va treure un feix de paper blanc de bona qualitat i un tinter. Després d’arranjar-ho tot amb cura, va sucar una ploma i va mirar en Kvothe amb expectació.
En Kvothe es va inclinar cap endavant a la cadira i va parlar ràpidament:
—Jo sóc. Nosaltres som. Ella és. Ell era. Ells seran. —La ploma del Cronista dansava i rascava el full davant la mirada d’en Kvothe—. Jo, Cronista, reconec per la present que no sé llegir ni escriure. Indolent. Irreverent. Gralló. Quars. Laca. Egoliant. Lhin ta Lu soren hea. «Hi havia una vídua jove de Faeton amb una moral dura com una pedra. Va fer una confessió, perquè la seva veritable obsessió…» —En Kvothe es va inclinar encara més per poder observar mentre l’home escrivia—. Interessant… Oh, ja pots parar.
El Cronista va tornar a somriure i va netejar la ploma amb un drap. El full que tenia davant contenia una línia de símbols incomprensibles.
—Alguna mena de codi? —es va preguntar en Kvothe en veu alta—. I a més, molt pulcre. Segur que no fas malbé gaires pàgines.
Va girar el full per mirar l’escriptura amb més atenció.
—Mai no faig malbé ni una pàgina —va dir el Cronista amb orgull.
En Kvothe va assentir sense aixecar els ulls.
—Què vol dir «egoliant»? —va preguntar el Cronista.
—Com? Res. M’ho he inventat. Volia veure si una paraula desconeguda et feia anar més a poc a poc —va respondre en Kvothe. Es va estirar i va acostar la seva cadira a la del Cronista—. Tan bon punt m’ensenyis a llegir això, podrem començar.
El Cronista es va mostrar indecís.
—És molt complicat… —En veure que en Kvothe el mirava amb desaprovació, va sospirar—. Ho intentaré.
El Cronista va agafar aire i va començar a escriure una línia de símbols mentre parlava:
—Quan parlem fem servir uns cinquanta sons diferents. He donat a cadascun d’ells un símbol consistent en un o dos traços de la ploma. Tot és coherent. Segurament podria transcriure una llengua encara que no l’entengués —va assenyalar—. Això són diversos sons vocàlics.
—Tot línies verticals —va dir en Kvothe mirant la pàgina amb atenció.
Sorprès, el Cronista va fer una pausa.
—Doncs… sí.
—Aleshores les consonants serien horitzontals? I es combinarien així? —En Kvothe va agafar la ploma i va fer unes quantes marques al full—. Enginyós. Mai no en caldrien més de dues o tres per a una paraula.
El Cronista va observar en Kvothe sense dir res. En Kvothe, que mirava amb atenció el paper, no se’n va adonar.
—Si això és «jo sóc», aleshores això deuen ser els sons «o» —va indicar amb la mà un grup de caràcters—. «Ella és.» «E, a, e.» —En Kvothe va fer un gest d’assentiment i va tornar a posar la ploma a la mà del Cronista—. Mostra’m les consonants.
El Cronista les va escriure d’esma, recitant els sons. Al cap d’un moment, en Kvothe va prendre-li la ploma i va completar la llista alhora que demanava al Cronista, esbalaït, que el corregís si cometia cap error.
L’escrivent observava i escoltava mentre en Kvothe completava la llista. Des del principi a la fi el procés sencer va durar uns quinze minuts. No va cometre cap error.
—Un sistema molt eficaç —va dir en Kvothe amb satisfacció—. Molt lògic. El vas idear tu mateix?
El Cronista es va estar una estona sense dir res, mentre mirava les fileres de caràcters de la pàgina. Al final, fent cas omís de la pregunta d’en Kvothe, va demanar:
—De debò vas aprendre temà en un dia?
En Kvothe va esbossar un lleu somriure i va abaixar els ulls per mirar la taula.
—Aquesta és una vella història. Gairebé me n’havia oblidat. En realitat vaig trigar un dia i mig. Un dia i mig sense dormir. Per què m’ho preguntes?
—En vaig sentir parlar a la Universitat. No m’ho vaig acabar de creure mai —va dir, mirant la pàgina del seu codi escrit amb la lletra clara d’en Kvothe—. Tot?
—Què? —va preguntar en Kvothe, perplex.
—Vas aprendre la llengua sencera?
—No. És clar que no —va dir en Kvothe, malhumorat—. Només una part. Una gran part, sens dubte, però no crec que es pugui aprendre tot de res, i encara menys d’una llengua. —Es va fregar les mans—. Així doncs, estàs a punt?
El Cronista va sacsejar el cap com si volgués eixorivir-se, va treure un nou full de paper i va assentir.
En Kvothe va aixecar una mà per impedir que el Cronista escrivís i va parlar:
—No he explicat mai aquesta història, i dubto que ho torni a fer. —Es va inclinar cap endavant—. Abans de començar, has de recordar que sóc de l’Edena Ruh. Nosaltres explicàvem històries abans que Caluptena es cremés. Abans que hi hagués llibres on escriure. Abans que hi hagués música per tocar. Quan es va encendre el primer foc, nosaltres, els Ruh, érem allà, filant històries a la llum tremolenca.
En Kvothe va fer un gest amb el cap per assenyalar l’escrivent.
—Conec la teva reputació de gran compilador d’històries i anotador d’esdeveniments. —Els ulls d’en Kvothe es van fer durs com la pedra foguera i esmolats com el vidre trencat—. Dit això, no gosis canviar ni una paraula del que jo digui. Si et sembla que divago, si et sembla que em perdo, recorda que les històries de debò no acostumen a agafar el camí més recte.
El Cronista va fer que sí amb un gest solemne, provant d’imaginar-se la ment capaç de desxifrar el seu codi en un quart d’hora. Una ment capaç d’aprendre una llengua en un dia.
En Kvothe va fer un somriure amable i va mirar l’habitació com si la volgués recordar. El Cronista va sucar la ploma i en Kvothe es va mirar les mans l’estona que cal per respirar fondo tres vegades.
Llavors va començar a parlar.
—D’alguna manera, tot va començar quan la vaig sentir cantar. La seva veu s’acoblava, es barrejava amb la meva. La seva veu era un retrat de la seva ànima: salvatge com un incendi, aguda com el vidre trencat, dolça i neta com el trèvol.
En Kvothe va sacsejar el cap.
—No. Tot va començar a la Universitat. Hi vaig anar per aprendre el tipus de màgia de què parlen a les històries. Màgia com la de Tàborlin el Gran. Volia aprendre el nom del vent. Volia el foc i el llamp. Volia respostes a deu mil preguntes i accés als seus arxius. El que vaig trobar a la Universitat, però, no s’assemblava gens a les històries, i això em va deixar molt consternat.
»Tot i així, crec que el veritable començament es troba en el que em va portar a la Universitat. Focs inesperats al crepuscle. Un home amb els ulls com el glaç al fons d’un pou. L’olor de sang i cabells cremats. Els Xandrian. —Va assentir—. Sí. Suposo que és allà on comença tot. Això és, en molts aspectes, una història sobre els Xandrian.
En Kvothe va sacsejar el cap, com si s’alliberés de pensaments foscos.
—Però suposo que he de retrocedir encara més. Si això ha de ser alguna cosa semblant al meu llibre dels fets, hi puc dedicar temps. Valdrà la pena si se’m recorda, si no en termes afalagadors, almenys amb una mica d’exactitud.
»Però què diria el pare si em sentís explicar una història d’aquesta manera? “Comença pel principi.” Molt bé, si hem de fer una narració, que sigui com cal.
En Kvothe es va inclinar cap endavant a la cadira.
—Al començament, que jo sàpiga, el món va ser teixit, a partir del buit sense nom, per Àlef, que va posar nom a totes les coses. O, segons la versió del relat, va trobar els noms que ja posseïen totes les coses.
El Cronista va deixar escapar una rialleta, encara que no va aixecar els ulls del full ni va fer cap pausa en l’escriptura.
Somrient també, en Kvothe va continuar:
—Veig que rius. Molt bé, per simplificar les coses suposem que sóc el centre de la creació. Així ens estalviem una multitud innombrable d’històries avorrides: la grandesa i la decadència d’imperis, sagues d’heroisme, balades d’amor tràgic. Afanyem-nos per arribar a l’únic relat que importa de debò. —El seu somriure es va eixamplar—. El meu.
Em dic Kvothe, que es pronuncia «quoud». Els noms són importants perquè diuen molt sobre la persona. He tingut més noms dels que ningú es mereix.
Els Àdem em diuen Maedre. Que, segons com es pronunciï, pot significar «La flama», «El tro» o «L’arbre trencat».
«La flama» és obvi per a tot aquell que m’hagi vist. Tinc els cabells de color roig intens. Si hagués nascut fa un parell de segles, segurament m’haurien cremat per dimoni. Els porto curts, però tot i així em costa dominar-los. Si els deixo al seu aire, se’m posen de punta i sembla que m’hagin calat foc.
«El tro», l’atribueixo a la meva veu potent de baríton i a la instrucció teatral que vaig rebre a una edat precoç.
«L’arbre trencat», no l’he jutjat mai gaire important. Encara que, mirant enrere, suposo que el podríem considerar almenys parcialment profètic.
El meu primer mentor em deia E’lir perquè jo era espavilat i ho sabia. La meva primera amant em deia Dulàtor perquè li agradava com sonava. També m’han dit Shadicar, Dit de Llum i Sis Cordes. M’han dit Kvothe el Sense Sang, Kvothe l’Arcà i Kvothe l’Assassí de Reis. M’he guanyat tots aquests noms. Els he comprat i els he pagat.
Però vaig créixer sent Kvothe. Una vegada mon pare em va dir que volia dir «saber».
M’han dit de moltes altres maneres, és clar. La majoria eren noms grollers, encara que molt pocs eren immerescuts.
He robat princeses a reis adormits als túmuls. Vaig calar foc a la ciutat de Trèbon. He passat la nit amb Felúrian i n’he sortit viu i amb la raó intacta. Em van fer fora de la Universitat a una edat en què a la majoria encara no els hi deixen entrar. He recorregut a la llum de la lluna camins dels quals els altres no gosen parlar de dia. He parlat amb déus, he estimat dones i he escrit cançons que fan plorar els joglars.
Potser has sentit parlar de mi.