Tres minuts més tard, em vaig dirigir cap a la porta de les quadres més properes. Un ceàldic ben vestit em va somriure en veure’m i em va venir a saludar.
—Bon dia, jove senyor —va dir allargant-me la mà—. Em dic Kaerva. En què us puc…?
—Necessito un cavall —vaig dir fent-li una encaixada ràpida—. Sa, descansat i ben alimentat. Un cavall que aguanti sis hores de viatge dur.
—I tant, i tant —va dir en Kaerva fregant-se les mans i assentint—. Tot és possible amb l’ajuda de Déu. Serà un plaer per a mi…
—Escolteu-me —el vaig tornar a interrompre—. Tinc pressa; així doncs, ens saltarem els preliminars. Jo no faré veure que no hi estic interessat. Vós no em fareu perdre el temps amb una desfilada de rossins i perranyes. Si d’aquí a deu minuts no he comprat un cavall, me n’aniré i en compraré un en un altre lloc. —El vaig mirar als ulls—. Lhinsatva?
El ceàldic estava perplex.
—La compra d’un cavall no hauria de ser mai tan precipitada, senyor. Vós no escolliríeu una esposa en deu minuts, i quan emprens un viatge, un cavall és més important que una esposa. —Va somriure amb timidesa—. Ni tan sols Déu…
El vaig tallar un cop més:
—Avui no és pas Déu qui compra un cavall, sinó jo.
El ceàldic prim va fer una pausa per posar en ordre les seves idees.
—Entesos —va dir en veu baixa, com si parlés per a si mateix—. Lhin, veniu a veure el que tenim.
Em va guiar per les estables fins a un petit corral. Es va aturar al costat de la tanca i va assenyalar.
—Aquella euga baia és un cavall extremament resistent. Us durà…
No en vaig fer cas i vaig donar un cop d’ull a la mitja dotzena de rossins que hi havia a l’altre costat de la tanca. Encara que jo no tenia ni mitjans ni motius per tenir un cavall, sabia distingir els bons dels dolents, i res del que hi havia allà semblava satisfer les meves necessitats.
Veureu, els artistes itinerants viuen i moren al costat dels cavalls que tiren dels carros, i els meus pares no havien descurat la meva educació en aquest sentit. Quan tenia vuit anys, ja sabia examinar un cavall. Era habitual que als pobles intentessin encolomar-nos perranyes mig mortes, perquè sabien que quan descobríssim el nostre error, ja seríem a quilòmetres i a dies de distància. La persona que venia un cavall malalt al seu veí podia tenir greus problemes, però quin perill hi havia en el fet d’enganyar un d’aquells Ruh repugnants i indecents?
Vaig mirar el tractant amb les celles corrugades.
—Acabeu de malbaratar dos minuts valuosos del meu temps; així doncs, en dedueixo que encara no m’heu entès bé. Deixeu-me explicar-vos-ho amb la màxima senzillesa. Vull un cavall ràpid, preparat per a un viatge dur. Pagaré en efectiu, ara mateix i sense queixa.
Vaig aixecar la meva bossa, ara ben carregada, i la vaig agitar; sabia que en Kaerva distingiria la dringadissa de l’argent ceàldic que hi havia a dins.
—Si em veneu un cavall mal ferrat, o un que al cap d’una estona comenci a coixejar, o espantadís, perdré una oportunitat valuosa. Una oportunitat irrepetible. Si això passa, no vindré per exigir-vos que em torneu els meus diners. No us denunciaré a l’algutzir. Tornaré a Imre aquesta mateixa nit i calaré foc a casa vostra. Llavors, quan vós sortiu corrents per la porta principal en camisa i estrenyecaps, us mataré, us cuinaré i us menjaré. Allà mateix, al jardí de casa vostra, davant tots els vostres veïns.
Li vaig llençar una mirada molt seriosa.
—Aquest és el tracte que us proposo, Kaerva. Si no us sembla bé, digueu-m’ho i me n’aniré a un altre lloc. Si us sembla bé, deixeu d’ensenyar-me rossins i mostreu-me un cavall de debò.
El ceàldic em va mirar, més parat que espantat. Vaig veure que intentava fer-se càrrec de la situació. Devia pensar que o bé era completament boig o bé era el fill d’algun noble important. O totes dues coses.
—Molt bé —va dir abandonant el to obsequiós—. Quan dieu un viatge dur, com de dur voleu dir?
—Molt dur —vaig respondre—. Necessito recórrer cent quilòmetres avui mateix. Per camins de terra.
—Necessitareu també sella i arreus?
Vaig assentir.
—Res de luxós. Res de nou.
En Kaerva va respirar fondo.
—Entesos. I quant us podeu gastar?
Vaig sacsejar el cap i vaig esbossar un somriure.
—Ensenyeu-me el cavall i proposeu-me un preu. Un vaulder em podria servir. No em fa res que sigui una mica nerviós, si això significa que li sobra energia. Fins i tot em podria servir un bon vaulder de sang mesclada, o un khershaen brider.
En Kaerva va assentir i em va guiar cap a les grans portes de l’establa.
—Tinc un khershaen. De pura sang, de fet. —Va fer un senyal a un dels mossos de quadra—. Porta el nostre cavaller negre, i de pressa —va ordenar al noi, que va arrencar a córrer.
El tractant es va girar cap a mi.
—És un animal preciós. El vaig provar abans de comprar-lo, per estar-ne segur. Va galopar dos quilòmetres i ni tan sols va suar; té un pas molt i molt elegant, i respecte a això no us mentiria.
Vaig assentir. Un khershaen de pura sang era perfecte per als meus propòsits. Aquells cavalls eren famosos per la seva resistència, però d’altra banda, eren cars. Un brider ben ensinistrat valia dotze talents.
—Quant en demaneu?
—Dos marcs —va respondre ell sense rastre de disculpa ni afalac en la veu.
Tehlu misericordiós! Vint talents! Per valer tant, devia portar ferradures d’argent.
—No estic per regateigs, Kaerva —em vaig limitar a dir.
—Això, ja m’ho heu fet entendre, senyor —va fer ell—. Us proposo un preu. Veniu per aquí. Ara veureu per què.
El mosso va sortir amb un cavall elegant, un veritable monstre. Com a mínim feia divuit pams fins a la creu; tenia un cap preciós i era negre des del morro fins a la punta de la cua.
—Li encanta la velocitat —va exposar en Kaerva amb veritable sentiment. Li va acariciar el coll suau i negre—. I mireu quin color. No té ni un sol bigoti que no sigui negre com l’atzabeja. Per això no el venc per menys de vint talents.
—El color no m’importa —vaig dir, capficat, mentre l’examinava provant d’apreciar-hi alguna lesió o algun indici de vellesa. No hi vaig trobar res. Era un animal preciós, jove i fort—. El que necessito és un cavall que corri.
—Ho entenc —va dir ell com disculpant-se—. És que no puc deixar d’esmentar el color. Si espero un cicle o dos, algun noble jove me’l comprarà només per la seva elegància.
Jo sabia que en Kaerva tenia raó.
—Té nom? —vaig preguntar alhora que m’apropava al cavall, deixant que m’olorés les mans perquè s’acostumés a mi.
Et pots afanyar a regatejar, però no et pots afanyar a fer-te amic d’un cavall. Només un idiota força el primer contacte amb un khershaen fogós i jove.
—No, encara no té nom.
—Com et dius, amic? —vaig preguntar dolçament, perquè el cavall s’acostumés al so de la meva veu. Em va ensumar amb delicadesa una mà, vigilant-me amb un ull gran i intel·ligent. No va retrocedir, però tampoc no estava tranquil del tot. Vaig continuar parlant i m’hi vaig apropar una mica més, confiant que el so de la meva veu el relaxés—. Et mereixes un bon nom. Em sabria molt greu que algun petimetre que es cregui molt enginyós et posés un nom espantós com ara Mitjanit, Sutjós o Atzabeja.
M’hi vaig acostar encara més i li vaig posar una mà al coll. Li va tremolar la pell, però no se’n va apartar. Necessitava posar a prova el seu temperament a més de la seva resistència. No podia córrer el risc de muntar un cavall espantadís.
—Algun idiota et podria dir Brea o Carbonera; són noms poc afavoridors. O Pissarra, un nom sedentari. Déu no vulgui que t’acabin dient Negret; és un nom que no escau a un príncep com tu.
El meu pare sempre parlava així als cavalls nous, amb una lletania constant i tranquil·litzadora. Mentre li acariciava el coll, continuava parlant sense pensar en el que deia. Al cavall no li importen les paraules, sinó el to de la veu.
—Has vingut de molt lluny. Et mereixes un bon nom, perquè la gent no et consideri un cavall corrent. Era ceàldic el teu amo anterior? —vaig preguntar—. Ve vanaloi. Tu teriam keta. Palan te?
Vaig notar que l’animal es relaxava una mica en sentir-me parlar en aquella llengua coneguda. El vaig rodejar i em vaig situar al l’altre costat, el vaig examinar minuciosament, deixant que s’acostumés a la meva presència.
—Tu Ketha? —li vaig preguntar. «Ets carbó?»—. Tu mahne? —«Ets una ombra?»
Volia dir «crepuscle», però no em venia al cap la paraula en siaru. En comptes d’interrompre’m, vaig continuar parlant, fingint tan bé com podia mentre li examinava els cascos per veure si els tenia esberlats o clivellats.
—Tu Keth-Selhan? —«Ets la primera nit?»
El cavall va acotar el cap i em va acariciar amb el musell.
—Aquest t’agrada, oi? —vaig dir, a punt de riure.
Sabia que en realitat l’animal havia olorat el paquet de pomes seques que portava en una de les butxaques de la capa. L’important era que ara s’interessava per mi. Si se sentia prou còmode per ensumar-me a la recerca de menjar, ens podríem entendre bé durant un dia de viatge dur.
—Em sembla que Keth-Selhan és un nom que li escau —vaig dir, girant-me cap a en Kaerva—. Hi ha res més que hagi de saber?
En Kaerva semblava desconcertat.
—S’espanta una mica cap a la dreta.
—Una mica?
—Només una mica. Segurament també té tendència a reguitnar per aquell cantó, però no he vist que ho fes mai.
—Com està ensinistrat? Amb regnes curtes o a l’estil artista?
—Amb regnes curtes.
—Molt bé. Us queda un minut per tancar el tracte. És un bon cavall, però no estic disposat a pagar vint talents per ell.
Ho vaig dir amb convicció a la veu, però sense esperança al cor. Era un animal magnífic, i el seu color feia que valgués com a mínim vint talents. Tanmateix, jo estava decidit a complir amb les formalitats i pressionar en Kaerva perquè rebaixés el preu a dinou talents. Així, almenys em quedarien diners per comprar menjar i per pagar-me l’allotjament quan arribés a Trèbon.
—D’acord —va fer en Kaerva—. Setze.
Gràcies a la meva experiència teatral, no em vaig quedar bocabadat davant aquella rebaixa inesperada.
—Quinze —vaig dir fingint irritació—. I això inclourà la sella, els arreus i una bossa de civada.
Vaig començar a treure els diners, com si ja donés el tracte per tancat.
Increïblement, en Kaerva va assentir; va cridar un mosso i li va ordenar que li portés una sella i uns arreus.
Vaig comptar les monedes a la mà d’en Kaerva mentre el mosso ensellava el cavall negre i enorme. El ceàldic semblava incòmode en mirar-me als ulls.
Si no hi entengués tant, en cavalls, hauria pensat que m’estaven estafant. Potser era robat, o potser aquell paio necessitava els diners més del que jo em pensava.
Fos quina fos la raó, no m’importava. Em mereixia una mica de bona sort. A més, això significava que podria revendre el cavall i obtenir-ne algun benefici quan arribés a Trèbon. La veritat era que l’hauria de vendre tan aviat com pogués, encara que hi perdés diners. Una cavallerissa, menjar i un mosso per a un cavall com aquell em costarien un penic diari. No me’l podia quedar.
Vaig penjar el sarró d’una de les alforges, vaig comprovar la cingla i els estreps, i vaig muntar Keth-Selhan. L’animal va dansar una mica cap a la dreta, frisós per iniciar el viatge. En això, coincidíem. Vaig sacsejar les regnes i ens vam posar en marxa.
La major part dels problemes amb els cavalls no tenen res a veure amb els cavalls en si. Procedeixen de la ignorància del genet. La gent els ferra malament, no els ensella com cal, els alimenta poc, i després es queixen que els han venut un rossí mig tolit, amb escoliosi i de mal temperament.
Jo hi entenia, en cavalls. Els pares m’havien ensenyat a muntar-los i a tenir-ne cura. Encara que tenia més experiència amb races més robustes, criades per tirar més que no pas per córrer, sabia què havia de fer per cavalcar de pressa.
Quan tenen pressa, molts genets pressionen massa i massa aviat la seva muntura. Surten a galop tirat, i una hora més tard es troben amb un cavall coix o mig mort. Això és pura idiotesa. Només un miserable tracta així un cavall.
Però si he de dir tota la veritat, jo també hauria posat el Keth-Selhan al límit de les seves possibilitats si això m’hagués permès arribar abans a Trèbon. De vegades tinc tendència a ser un miserable. Hauria mort una dotzena de cavalls si això m’hagués ajudat a obtenir més informació sobre els Xandrian i a descobrir per què havien mort els meus pares.
Però a la llarga, no tenia sentit pensar així. Un cavall mort no em portaria a Trèbon. I un de viu sí.
Així doncs, vaig posar el Keth-Selhan al pas per escalfar-lo. Ell volia anar més de pressa, segurament perquè percebia la meva impaciència, i això hauria estat molt bé si només hagués hagut de recórrer tres o quatre quilòmetres. Però n’havia de recórrer com a mínim vuitanta, o potser cent, i això demanava paciència. En dues ocasions vaig haver de frenar-lo per posar-lo al pas, fins que l’animal es va resignar.
Quan havíem recorregut gairebé dos quilòmetres, el vaig posar al trot. Era àgil, fins i tot per tractar-se d’un khershaen, però el trot sempre et sacseja una mica, per molt suau que sigui, i em va començar a fer mal la ferida del costat. Un parell de quilòmetres més enllà, el vaig posar a mig galop. Fins que no ens vam trobar a cinc o sis quilòmetres d’Imre i vam arribar a un tram de camí llis, recte i planer, no el vaig posar al galop.
Ara que tenia l’oportunitat de córrer, el cavall anava a tota brida. El sol acabava de consumir la rosada del matí, i els pagesos que collien blat i ordi als camps aixecaven el cap en sentir-nos passar davant d’ells amb l’esclafit d’un tro. El Keth-Selhan era ràpid; tan ràpid que el vent m’estirava la capa, desplegant-la darrere meu com una bandera. Malgrat que sabia que devia oferir un aspecte força espectacular, de seguida em vaig cansar de la tibantor al coll; així doncs, em vaig descordar la capa i la vaig guardar en una alforja.
Quan vam passar per una arbreda, vaig posar una altra vegada el Selhan al trot. Així va descansar una mica, i no ens vam arriscar a agafar un revolt i ensopegar amb un arbre caigut o un carro lent. Quan vam sortir de nou a la praderia i vaig veure que teníem el camí expedit, vaig tornar a deixar-li anar les regnes i gairebé vam alçar el vol.
Una hora i mitja més tard, el Selhan suava i respirava amb dificultat, però aguantava millor que jo, que tenia les cames entumides. Era jove i estava en forma, però feia anys que no havia muntat. Quan muntes, no utilitzes els mateixos músculs que quan camines, i cavalcar al galop és tan dur com córrer, tret que vulguis fer treballar el doble la teva muntura.
Tan sols diré que em vaig alegrar en veure un altre bosquet. Vaig saltar de la sella i vaig caminar per donar-nos a tots dos un descans ben merescut. Vaig tallar una poma per la meitat, i en vaig donar al Selhan el tros més gran. Vaig calcular que devíem haver recorregut uns cinquanta quilòmetres, i el sol ni tal sols era al zenit.
—Això ha estat el tram més difícil —li vaig dir acariciant-li el coll amb afecte—. Ets preciós. Encara no estàs cansat, oi?
Vaig continuar caminant uns deu minuts; llavors vam tenir la sort d’arribar a un petit rierol amb un pont de fusta que el travessava. Vaig deixar que el Keth-Selhan begués durant un minut llarg, però després el vaig apartar perquè no prengués més aigua del compte.
A continuació vaig muntar i el vaig posar al galop de mica en mica, per etapes. Anava inclinat sobre el seu coll, i em feien mal les cames. El tric-trac dels cascos era com un contrapunt de la cançó lenta del vent, que, incessant, em cremava a les orelles.
El primer escull va sorgir una hora més tard, quan vam haver de travessar un corrent ample. No era gens perillós, però em va caldre desensellar el Keth-Selhan i carregar amb tot fins a l’altra riba perquè no es mullés. No podia fer-lo cavalcar durant hores amb uns arreus humits.
A l’altre costat del riu, el vaig eixugar amb la meva flassada i el vaig tornar a ensellar. Vaig trigar mitja hora, i per tant el cavall va passar d’estar descansat a estar fred; així doncs, vaig haver d’escalfar-lo a poc a poc: del pas al trot, i del trot al galop. En total, travessar aquell riu em va costar una hora. Em feia por que, si en trobàvem un altre, el fred es fiqués als músculs del Selhan. Si passava això, ni el mateix Tehlu no el podria fer galopar una altra vegada.
Una hora més tard vaig passar per un poblet, poc més que una església i una taverna que, curiosament, eren l’una al costat de l’altra. M’hi vaig aturar prou temps per deixar que el Selhan begués una mica d’un abeurador. Vaig estirar les cames entumides i vaig mirar el cel amb aprensió per veure on era el sol.
A partir d’aquell moment, els camps i les granges van començar a escassejar. Els boscos cada vegada eren més densos. El camí es feia estret i no estava ben conservat; en alguns llocs hi havia roques i en d’altres es desdibuixava. Cada vegada avançava més a poc a poc. Però, a dir veritat, ni el Selhan ni jo no teníem gaires forces per continuar galopant.
Al final vam trobar un altre rierol que travessava el camí. No tenia més d’un pam de profunditat a la part més fonda. L’aigua feia molta pudor, i en vaig deduir que hi devia haver una adoberia riu amunt, o una refineria. No hi havia cap pont, i el Keth-Selhan va creuar a poc a poc, posant les peülles amb cura sobre el fons rocós. Em vaig preguntar si li devia agradar aquella sensació, com quan fiques els peus a l’aigua després d’un dia llarg de camí.
El rierol no ens va retardar gaire, però en la mitja hora següent vam haver de creuar-lo tres vegades, ja que serpentejava travessant el camí. Només era un petit inconvenient, perquè a la part més fonda només feia una mica més d’un pam. Cada cop que el travessàvem, l’aigua pudia més a dissolvents i àcids. Si no es tractava d’una refineria, almenys devia ser una mina. Vaig subjectar bé les regnes, preparat per estirar-les i aixecar el cap del Selhan si intentava beure, però el meu cavall no era tan ximple.
Després d’una galopada llarga, vaig arribar al cim d’un turó, des d’on vaig veure una cruïlla al fons d’una petita vall coberta d’herba. Sota el pal indicador hi havia un calderer amb un parell d’ases, un d’ells tan carregat de sacs i fardells que semblava a punt de bolcar; l’altre, sospitosament lliure de tota càrrega, era al marge del camí de terra, pasturant, amb una petita pila d’estris amuntegats al costat.
El calderer estava assegut en un petit tamboret al marge del camí, i semblava descoratjat. En veure’m baixar pel vessant del turó se li va il·luminar el rostre.
M’hi vaig apropar més i vaig llegir el pal indicador. Trèbon era al nord. Al sud hi havia Temfalls. Vaig frenar el cavall mentre m’hi acostava. Tant al Keth-Selhan com a mi ens aniria bé descansar una mica, i jo no tenia pas tanta pressa per haver de ser descortès amb un calderer. Ni de bon tros. Encara que només fos perquè aquell paio em podria indicar quant faltava per arribar a Trèbon.
—Hola! —em va saludar ell mirant-me i protegint-se de la llum del sol amb una mà—. Fas cara de ser un noi que vol alguna cosa.
Era gran i calb, i tenia un rostre arrodonit i bondadós.
Vaig riure.
—Vull moltes coses, calderer, però dubto que en portis cap.
El paio em va mirar amb un gest obsequiós.
—Bé, bé, no n’estiguis tan segur… —Es va interrompre i va abaixar els ulls un moment, amb aire pensarós. Quan em va tornar a mirar, la seva expressió continuava sent amable, però era més seriosa que abans—. Escolta. Seré sincer amb tu, fill. La meva ruqueta s’ha fet mal en una pota amb una pedra, i no pot portar la seva càrrega. Estic atrapat aquí fins que trobi alguna mena d’ajuda.
—En altres circumstàncies, res no em faria més feliç que poder-vos ajudar, calderer —vaig dir—. Però necessito arribar a Trèbon com abans millor.
—No et costarà gaire —va respondre, assenyalant més enllà del turó, cap al nord—. Només falta mig quilòmetre. Si el vent bufés del sud, n’oloraries el fum.
Vaig mirar en la direcció que ell assenyalava i vaig veure que pujava fum de xemeneia darrere el turó. Em vaig sentir molt alleujat. Ho havia aconseguit i encara no era ni la una de la tarda.
El calderer va continuar:
—He d’arribar als molls d’Evesdown. —Va assenyalar cap a l’est—. Tinc previst embarcar riu avall, i no m’agradaria perdre el vaixell. Però necessitaria una altra bèstia de càrrega per transportar la meva mercaderia… —va dir, mirant el meu cavall de manera eloqüent.
Semblava que finalment la meva sort havia canviat. El Selhan era un bon cavall, però ara que ja era a Trèbon, es convertiria en una sagnia constant dels meus limitats recursos econòmics.
Tanmateix, no convé demostrar que t’interessa vendre.
—Aquest cavall és massa bo per fer de bèstia de càrrega —vaig dir donant uns copets al coll del Keth-Selhan—. És un khershaen de pura sang, i us asseguro que mai no he muntat un cavall millor.
El calderer el va mirar de dalt a baix amb escepticisme.
—És un cavall rebentat, això és el que és —va dir—. No aguantarà ni mig quilòmetre més.
Vaig baixar de la meva muntura i vaig tentinejar una mica, perquè les cames em feien figa.
—Hi hauríeu de confiar més, calderer. M’ha portat fins aquí des d’Imre, i hem sortit aquest mateix matí.
El calderer va fer una rialla.
—No menteixes gens malament, fill, però has d’aprendre a parar. Si l’esquer és massa gran, el peix no mossega l’ham.
No va caldre que fes veure que estava indignat.
—Em sap greu, no m’he presentat. —Li vaig allargar una mà—. Em dic Kvothe, sóc artista itinerant i membre dels Edena Ruh. Per molt desesperat que estigués, no mentiria mai a un calderer.
El paio em va fer una encaixada.
—Bé —va replicar, una mica parat—, les meves disculpes més sinceres, a tu i a la teva família. No és habitual trobar un Ruh viatjant sol. —Va tornar a mirar el cavall amb ull crític—. Dius que véns d’Imre? —Vaig assentir—. Quant hi ha fins allà? Noranta quilòmetres? És un viatge molt llarg… —Em va mirar amb un somriure de complicitat—. Com tens les cames?
Vaig fer una ganyota.
—Diguem que m’alegraré de tornar a caminar. Suposo que el meu cavall aguantarà vint quilòmetres més, però no puc dir el mateix de mi.
El calderer va tornar a mirar el cavall de dalt a baix i va deixar anar un sospir profund.
—En fi, tal com ja t’he dit, em trobo en un destret. Quant en demanes?
—Bé —vaig dir jo—, el Keth-Selhan és un khershaen de pura sang, i no podreu negar que té un color preciós. Tal com veureu, és completament negre, no té ni un sol bigoti blanc…
El calderer va esclafir una rialla.
—Retiro el que he dit. Ets un mentider pèssim.
—No hi veig la gràcia —vaig replicar amb una certa aspresa.
El calderer em va mirar d’una manera estranya.
—Ni un sol bigoti negre, no. —Va apuntar la barbeta més enllà de mi, cap al terç de darrere de Selhan—. Però si aquest cavall és completament negre, jo sóc Oren Vèlciter.
En girar-me, vaig veure que el peu posterior esquerre del cavall tenia un mitjó blanc que li arribava fins a la meitat del garró. Estupefacte, vaig retrocedir i em vaig ajupir per mirar. No era un blanc net, sinó més aviat un gris destenyit. Encara pudia una mica a les aigües del rierol que havíem creuat a l’última part del nostre viatge: dissolvent.
—Quin miserable! —vaig exclamar, incrèdul—. M’ha venut un cavall tenyit!
—El nom no t’ha fet sospitar? —em va preguntar el calderer, rient per sota el nas—. Keth-Selhan? Em sembla que algú t’ha pres la mida, noi!
—El seu nom significa «la primera nit» —vaig dir.
El calderer va sacsejar el cap.
—Tens el siaru una mica rovellat. «La primera nit» seria Keth-Selem. Selhan significa «mitjó». El teu cavall es diu «un mitjó».
Vaig recordar la reacció del venedor de cavalls quan vaig triar aquell nom. No tenia res d’estrany que aquell home hagués semblat tan desconcertat, ni que hagués rebaixat el preu tan de pressa i sense protestar. Devia pensar que havia descobert el seu secret.
El calderer va riure en veure la meva expressió, i em va donar uns copets a l’esquena.
—No et turmentis, fill. Això passa a les millors famílies. —Es va girar i va començar a remenar entre els seus fardells—. Crec que tinc una cosa que t’agradarà. Deixa’m proposar-te una barata.
Es va girar cap a mi i em va mostrar un objecte negre i recargolat que semblava un tros de fusta arrossegat pel mar fins a la platja.
El vaig agafar i el vaig examinar. Era feixuc i fred.
—Un tros de cagaferro? —vaig preguntar—. Se us han acabat els fesols màgics?
El calderer va agafar una agulla de cap amb l’altra mà. La va sostenir a mig pam del tros de ferro i llavors la va deixar anar. En comptes de caure, l’agulla va sortir disparada cap a un cantó i es va adherir al tros de ferro.
Vaig fer un crit ofegat de sorpresa.
—Un imant natural? No n’havia vist mai cap.
—Tècnicament, és una pedra trèbon —va fer ell, sense donar-hi importància—, perquè no ha estat mai prop d’Imant, però no vas mal encaminat. D’aquí a Imre, molta gent tindria interès per aquesta meravella…
Vaig fer que sí, distret, mentre el remenava amb les mans. Sempre havia volgut veure una caramida, des que era petit. En vaig desenganxar l’agulla i vaig sentir l’atracció estranya que la impulsava cap al metall llis i negre. Estava meravellat. Tenia un tros de magnetita a la mà.
—Quant calculeu que pot valer? —vaig preguntar.
El calderer va inspirar entre les dents.
—Bé, jo calculo que ara com ara deu valer una mula de càrrega khershaen de pura sang…
La vaig girar a les mans, en vaig separar l’agulla i vaig tornar a deixar-la anar.
—El problema, calderer, és que per comprar aquest cavall he hagut de contreure un deute amb una dona molt perillosa. Si no el venc bé, tindré problemes greus.
El calderer va assentir.
—Un tros de ferro celestial d’aquesta grandària, si el vens per menys de divuit talents, estàs fent un forat a la teva bossa. Qualsevol joier el compraria, o qualsevol milionari que se n’encapritxés. —Es va donar uns copets a la punta del nas—. Però si vas a la Universitat, encara el vendràs millor. Als artífexs els encanten les pedres imants. I també als alquimistes. Si en trobes un que hi estigui predisposat, encara en pots aconseguir més.
Era un bon tracte. En Manet m’havia dit que les pedres imants eren valuoses i difícils de trobar. No només per les seves propietats galvàniques, sinó perquè els trossos de ferro celestial com aquell acostumaven a tenir metalls estranys barrejats amb el ferro. Vaig allargar una mà al calderer.
—Accepto el tracte.
Ens vam fer una encaixada solemne, i després, just quan el calderer es disposava a agafar les regnes del cavall, li vaig preguntar:
—I quant em doneu pels arreus i la sella?
Em preocupava que el calderer s’ofengués si regatejava amb ell, però va somriure amb ironia.
—Ets un noi espavilat —va dir rient—. M’agrada la gent que no té por de mercadejar una mica. Què t’agradaria? Tinc una flassada de llana fabulosa. O t’estimes més una bona corda? —Va treure un rodet de corda d’un dels fardells de l’ase—. Sempre va bé portar a sobre un tros de corda. Ah! I això? —Es va girar amb una ampolla a les mans i em va picar l’ullet—. Tinc un vi de fruites d’Aven boníssim. Et dono totes tres coses a canvi dels arreus i la sella.
—Una flassada de recanvi no m’aniria pas malament —vaig reconèixer. Aleshores se’m va acudir una cosa—. Teniu roba de la meva talla? Últimament he fet malbé moltes camises.
L’ancià es va quedar un moment quiet, amb la corda i l’ampolla de vi a la mà; llavors va arronsar les espatlles i va començar a remenar entre els seus paquets.
—Heu sentit parlar d’un casament en aquesta zona? —vaig preguntar.
Els calderers sempre estan atents a les notícies.
—El casament dels Mauthen? —Va tancar un sac i va començar a buscar en un altre—. Em sap molt greu, però te l’has perdut. Es va celebrar ahir.
En sentir el seu to de veu despreocupat, se’m va fer un nus a l’estómac. Si hi hagués hagut una matança, sense cap dubte el calderer se n’hauria assabentat. De sobte vaig pensar, horroritzat, que m’havia endeutat i havia viatjat a tota velocitat fins a les muntanyes per no res.
—Hi vau ser? Hi va passar res d’estrany?
—Aquí ho tinc! —El calderer es va girar amb una camisa grisa senzilla teixida a casa—. No és gaire elegant, em temo, però és nova. Bé, gairebé nova.
Me la va acostar al pit per veure si era de la meva talla.
—I el casament? —vaig insistir.
—Què? Ah, no! No hi vaig ser. Però tinc entès que va ser tot un esdeveniment. Es casava l’única filla dels Mauthen, i amb un bon partit. Feia mesos que el preparaven.
—I no vau sentir que hi passés res d’estrany? —vaig preguntar, decebut.
L’ancià va arronsar les espatlles.
—Tal com ja he dit, no hi vaig ser. Fa un parell de dies que volto per les foneries —va dir assenyalant cap a l’oest—. Comerciant amb garbelladors i amb altra gent de les muntanyes. —Es va donar uns copets en un costat del cap, com si s’acabés de recordar d’alguna cosa—. Per cert, vaig trobar aiguardent de brisa a les muntanyes. —Va remenar entre els seus paquets una altra vegada i en va treure una ampolla plana i gruixuda—. Si no t’agrada el vi, potser preferiràs els licors més forts…
Em disposava a sacsejar el cap, però aleshores vaig comprendre que un aiguardent casolà em serviria per netejar-me la ferida aquella nit.
—Potser sí… —vaig dir—. Depèn de quina sigui l’oferta.
—Com que ets un jove sincer —va dir ell amb solemnitat—, estic disposat a donar-te la flassada, les dues ampolles i el rodet de corda.
—Ets generós, calderer. Però m’estimo més quedar-me la camisa en comptes de la corda i el vi de fruites. Seran un pes mort a la bossa, i encara he de recórrer molt camí.
L’expressió del calderer es va agrejar una mica, però va arronsar les espatlles.
—Tu tries, és clar. Flassada, camisa, aiguardent i tres iotes.
Vam fer una encaixada, i el vaig ajudar a carregar el KethSelhan perquè tenia la vaga impressió que l’havia ofès en rebutjar la seva oferta anterior. Deu minuts més tard, l’ancià ja anava cap a l’est, i jo avançava cap al nord pels turons verds, cap a Trèbon.
Em vaig alegrar de recórrer l’últim mig quilòmetre a peu, perquè això em va ajudar a alleujar la rigidesa de les cames i de l’esquena. Vaig arribar a la cresta del turó i vaig veure Trèbon estenent-se allà baix, recollit dins la conca que formaven els turons. No era un poble gran, ni de bon tros; devia tenir un centenar d’edificis repartits al voltant d’una dotzena de carrers retorçats i polsegosos.
Quan vivia amb la companyia, vaig aprendre a avaluar les característiques d’un poble. És una cosa molt semblant al fet d’endevinar els gustos del teu públic quan actues en una taverna. Avaluar un poble és més arriscat, és clar: si toques la cançó equivocada en una taverna, és possible que t’escridassin; però si jutges malament un poble sencer, les coses es poden posar molt més lletges.
Així doncs, vaig analitzar les característiques de Trèbon. Era en un lloc apartat, a mig camí entre un poble miner i un poble agrícola. No era probable que desconfiessin gaire dels forasters, però era prou petit perquè tothom sabés, només de mirar-te, que no eres d’allà.
Em va sorprendre veure gent col·locant ninots farcits de palla que representaven arrossegapeus davant les seves cases. Això significava que, malgrat la proximitat d’Imre i la Universitat, Trèbon era una comunitat una mica endarrerida. Tots els pobles celebren alguna mena de festival de la collita, però avui la major part de la gent encén una foguera i s’emborratxa. El fet que respectessin les velles tradicions volia dir que la gent de Trèbon era molt supersticiosa.
Malgrat tot, em va agradar veure els arrossegapeus. Sempre m’han agradat els festivals tradicionals de la collita, per molt supersticiosos que siguin. En realitat són una mena de teatre.
L’església dels tèhlins era l’edifici més bonic del poble: tenia tres pisos d’altura i era de pedra de pedrera. Fins aquí, tot normal; però clavada sobre la porta principal, a molta alçada, hi havia una de les rodes de ferro més grans que he vist mai. De ferro de debò, i no pas de fusta pintada. Feia tres metres de diàmetre i devia pesar una tona. En altres circumstàncies, una exhibició semblant m’hauria neguitejat una mica, però com que Trèbon era un poble miner, vaig pensar que devia ser una mostra de l’orgull dels seus habitants, més que no pas de pietat o fanatisme.
Quasi tots els altres edificis del poble eren d’una sola planta, i estaven fets de fusta basta, amb teulades de fulles de cedre. Tanmateix, la fonda era molt respectable, de dos pisos, amb parets de guix i teules d’argila cuita a la teulada. Del cert que hi trobaria algú que sabés alguna cosa més del casament.
A dins amb prou feines hi havia un grapat de gent; això no em va sorprendre, perquè érem en plena collita i encara quedaven cinc o sis hores de llum. Vaig fer la meva millor cara d’angoixat i em vaig acostar a la barra, on hi havia l’hostaler.
—Perdoneu —vaig dir—. Em sap greu molestar-vos, però és que estic buscant una persona.
L’hostaler era un paio bru amb les celles perpètuament corrugades.
—Qui?
—Una cosina meva va venir aquí per assistir a un casament —vaig explicar—, i m’han dit que hi va haver problemes.
En sentir la paraula «casament», les celles de l’hostaler es van corrugar encara més. Vaig notar com els dos homes que eren una mica més enllà, a la barra, s’esforçaven per no mirar-me. Aleshores era cert. Havia passat alguna cosa terrible.
Vaig veure com l’hostaler allargava una mà i posava els dits damunt la barra. Vaig trigar un moment a adonar-me que estava tocant el cap de ferro d’un clau que hi havia enfonsat a la fusta.
—Mal assumpte —va respondre de manera tallant—. No n’he de dir res.
—Si us plau —vaig insistir en un to frisós—. Era a Temfalls visitant uns familiars quan ens va arribar el rumor que havia passat alguna cosa. Estan tots molt enfeinats recollint el darrer blat, i els vaig prometre que vindria aquí per assabentar-me de quin era el problema.
L’hostaler em va mirar de dalt a baix. A un tafaner, l’hauria pogut engegar, però a mi no em podia negar el dret de saber què li havia succeït a un membre de la meva família.
—A dalt hi ha una persona que hi era —va dir bruscament—. No és d’aquí. Potser és la teva cosina.
Un testimoni! Vaig obrir la boca per fer una altra pregunta, però l’hostaler va negar amb el cap.
—Jo no en sé res —va dir amb fermesa—. Ni m’importa. —Es va girar i de sobte es va posar a manipular les aixetes dels barrils de cervesa—. Al final del passadís, a mà esquerra.
Vaig travessar la sala i vaig començar a pujar l’escala. Vaig notar que tothom em mirava. El seu silenci i el to de veu de l’hostaler deixaven clar que la persona del pis de dalt no era una de les moltes que hi eren, sinó l’única. L’única supervivent.
Vaig arribar al final del passadís i vaig trucar a la porta; al principi amb suavitat, després amb més força. Al final la vaig obrir a poc a poc, per no sobresaltar qui hi hagués a dins.
Era una habitació estreta amb un llit estret. Ajaguda al llit hi havia una dona vestida i amb un braç embenat. Estava girada cap a la finestra, de manera que només la vaig veure de perfil.
Però la vaig reconèixer a l’instant. Era la Denna.
Devia fer algun soroll, perquè es va girar per mirar-me. Va obrir molt els ulls i, per una vegada, va ser ella la que es va quedar sense parla.
—He sentit dir que havies tingut problemes —vaig dir com aquell qui res—. He pensat que potser et podria ajudar.
Va obrir més els ulls, i després els va mig aclucar.
—Menteixes —va dir fent una mena de somriure irònic.
—Tens raó —vaig reconèixer—. Però és una mentida pietosa. —Vaig entrar a l’habitació i vaig tancar la porta sense fer soroll—. Si ho hagués sabut, hauria vingut.
—Qualsevol pot fer el viatge després de rebre la notícia —va dir ella amb desdeny—. Cal ser especial per presentar-se quan no se sap que hi ha un problema.
Es va incorporar i va baixar les cames del llit.
En veure-la de més a prop, em vaig fixar que tenia un blau a la templa, a banda de l’embenat del braç. Vaig fer un pas més cap a ella.
—Et trobes bé? —vaig preguntar.
—No —va respondre ella—. Però podria estar molt pitjor. —Es va aixecar a poc a poc, com si no confiés gaire en la possibilitat d’aguantar-se dreta. Va fer una o dues passes vacil·lants i en va quedar més o menys satisfeta—. Bé. Puc caminar. Toquem el dos d’aquí.