En sortir de l’habitació, la Denna va girar a l’esquerra en comptes de girar a la dreta. Al principi em vaig pensar que estava desconcertada, però quan va arribar a una escala posterior vaig veure que el que feia era provar de sortir de la fonda sense passar per la taverna. Va trobar la porta que donava al carreró, però era tancada amb clau.
Així doncs, vam haver de sortir per la porta principal. Tan bon punt vam entrar a la taverna, totes les mirades es van clavar en nosaltres. La Denna se’n va anar de dret a la porta, movent-se amb la determinació lenta d’un núvol de tempesta.
Ja gairebé érem fora quan l’hostaler va cridar:
—Ep! Ep, tu!
La Denna el va mirar de cua d’ull. Els seus llavis van dibuixar una línia prima i va continuar caminant cap a la porta com si no hagués sentit res.
—Jo me n’encarrego —vaig dir en veu baixa—. Espera’m. Sortiré de seguida.
Vaig anar on era l’hostaler, corrugant les celles.
—Llavors, és la teva cosina? Ha dit l’algutzir que pot marxar? —va preguntar.
—Em pensava que no en volíeu saber res —vaig dir.
—No, no en vull saber res. Però ha utilitzat una habitació i ha menjat, i vaig haver de fer venir el metge.
El vaig mirar amb severitat.
—Si hi ha en aquest poble un metge que valgui més de mig penic, jo sóc el rei de Vinth.
—En total m’hi he gastat mig talent —va insistir—. Les benes, no les regalen, i vaig fer venir una dona perquè li fes companyia fins que es despertés.
Jo dubtava molt que s’hi hagués gastat tants diners, però no volia tenir problemes amb l’algutzir. De fet, volia evitar qualsevol retard. Ateses les tendències de la Denna, em feia por que desaparegués com la boira matutina si la perdia de vista més d’un minut.
Vaig treure cinc iotes de la meva bossa i les vaig llençar damunt la barra.
—Els voltors s’aprofiten de les plagues —vaig dir amb duresa abans de marxar.
Vaig sentir un alleujament descomunal quan vaig veure la Denna esperant-me fora, recolzada al pal de lligar els cavalls. Tenia els ulls tancats i la cara inclinada cap al sol. Va fer un sospir de satisfacció i es va girar cap al so de les meves passes.
—Tan malament t’han tractat? —vaig preguntar.
—Al principi van ser prou amables —va admetre la Denna assenyalant la fonda amb el braç embenat—. Però hi havia una anciana que no deixava de vigilar-me. —Va arrufar el front i es va apartar els cabells llargs i negres, permetent-me veure clarament el blau que se li estenia per la templa fins a la línia de creixement del cabell—. Te la pots imaginar: una conca amb la cara plena d’arrugues i la boca com el cul d’un gat.
Vaig fer una rialla; la Denna va somriure, i va ser com si el sol aparegués darrere un núvol. Però el seu rostre es va tornar a enfosquir quan va afegir:
—No parava de mirar-me d’una manera estranya. Com si jo hagués hagut de tenir la decència de morir amb tots els altres. Com si tot plegat fos culpa meva.
La Denna va sacsejar el cap.
—Però ella era millor que els vells. L’algutzir em va posar una mà a la cama! —Es va estremir—. Fins i tot es va presentar l’alcalde amb un aire compungit, com si jo li importés; però només va venir per assetjar-me amb les seves preguntes: «Què hi fèieu, allà?», «Què ha passat?», «Què heu vist?»…
El desdeny a la veu de la Denna va fer que em mossegués la llengua. Sóc preguntaire per naturalesa, i a més, l’únic objectiu d’aquell viatge precipitat a les muntanyes era investigar què havia passat.
Tot i així, el to de veu de la Denna deixava ben clar que no estava d’humor per sotmetre’s a més interrogatoris. Em vaig col·locar bé el sarró, i aleshores se’m va acudir una idea.
—Espera —vaig dir—. Les teves coses. Te les has deixat a l’habitació.
La Denna va vacil·lar un instant.
—Em sembla que allà no hi havia res meu —va dir com si fins llavors no se li hagués acudit pensar-ho.
—Estàs segura que no hi vols tornar i comprovar-ho?
La Denna va negar fermament amb el cap.
—No m’agrada quedar-me on no sóc ben rebuda —va dir amb naturalitat—. Tota la resta, la resolc pel camí.
La Denna va enfilar el carrer, i jo la vaig seguir. Es va ficar per un carreró estret orientat cap a l’oest. Vam passar pel costat d’una anciana que estava penjant un arrossegapeus fet de garbes de civada. El ninot duia un barret rudimentari de palla i uns pantalons de xarpellera.
—On anem? —vaig preguntar.
—Vull veure si les meves coses són a la granja dels Mauthen —va respondre la Denna—. Després d’això, acceptaré suggeriments. On anaves abans de trobar-me?
—La veritat és que jo també anava a la granja dels Mauthen.
La Denna em va mirar de reüll.
—Molt bé. La granja és només a un quilòmetre i mig d’aquí. Hi arribarem molt abans del capvespre.
El paratge dels voltants de Trèbon era agrest; estava cobert de boscos densos on s’intercalaven trams de terra rocós. De sobte el camí descrivia una corba i apareixia un camp petit i perfecte de blat daurat, amagat entre els arbres o arraulit al fons d’una vall, envoltat de cingles foscos. Els pagesos i els jornalers, coberts de pellofes i escampats pels camps, es movien amb el tedi lent de qui sap que encara queda mitja jornada de collita.
Quan només feia un minut que caminàvem, vaig sentir el retrò d’uns cascos de cavalls darrere nostre. Em vaig girar i vaig veure un carro petit i descobert que avançava pel camí a poc a poc, fent tentines. La Denna i jo ens vam apartar cap a la brossa del marge, perquè el camí amb prou feines tenia l’amplada suficient perquè hi passés el carro. Un pagès d’aspecte cansat ens va mirar amb recel des del seient, corbat sobre les regnes.
—Anem a la granja dels Mauthen —li va dir cridant la Denna—. Us faria res acostar-nos-hi una mica?
L’home ens va guaitar amb una mirada fosca i va assenyalar la part de darrere del carro.
—Jo vaig més enllà d’Es Pich dalt Ümul. Us hi puc deixar, i vosaltres continueu a peu.
La Denna i jo vam pujar al carro i vam seure al terra de llistons, mirant endarrere i amb els peus penjant de la vora. No viatjàvem gaire més de pressa que a peu, però tots dos ens vam alegrar de no haver de caminar.
Guardàvem silenci. Era evident que la Denna no volia parlar de segons quines coses davant el pagès, i jo em vaig alegrar de tenir un moment per reflexionar. Havia arribat a Trèbon disposat a dir totes les mentides que calgués per aconseguir la informació que volia del testimoni, però la Denna complicava les coses. No li volia mentir, però alhora no em podia arriscar a revelar-li massa coses. I sobretot, no volia que pensés que era boig amb les meves històries insensates sobre els Xandrian…
Així doncs, guardàvem silenci. Resultava agradable ser al seu costat. Direu que una noia embenada i amb un ull de vellut no pot estar guapa, però la Denna sí. Era bella com la lluna: amb alguna màcula, però perfecta.
El pagès em va treure del meu capficament:
—Ja hi som. Això és Es Pich dalt Ümul.
Vaig mirar al voltant, buscant aquell llogaret anomenat Ümul, però no hi era. Li vam donar les gràcies i vam saltar del carro. La Denna em va precedir per una sendera de terra que serpentejava pel vessant del turó, entre arbres i alguns afloraments de roques gastades i fosques. La Denna semblava més ferma que quan havíem sortit de la taverna, però no apartava la vista del terra i trepitjava amb molta cura, com si tingués por de perdre l’equilibri.
De sobte se’m va acudir una cosa.
—Vaig trobar la teva nota —vaig dir, i vaig treure el full de paper doblegat d’una de les butxaques de la capa—. Puc saber quan me la vas deixar?
—Fa gairebé dos cicles.
Vaig fer una ganyota.
—La vaig trobar ahir a la nit.
La Denna va assentir per a ella mateixa.
—Ja m’ho vaig imaginar en veure que no apareixies. Em vaig pensar que devia haver caigut o s’hauria mullat i que no l’havies pogut llegir.
—Últimament no he entrat per la finestra —vaig dir.
La Denna va arronsar les espatlles.
—Va ser una ximpleria deixar-la a la finestra, la veritat. Vaig pensar d’amagar-la sota el coixí, però volia estar segura que fossis tu qui la trobés.
—Al meu llit? Qui sinó jo, l’hi hauria trobat?
La Denna em va dirigir una mirada franca.
—Em sembla que valores excessivament la meva popularitat —vaig dir amb to aspre, mentre provava de no enrojolar-me.
Vaig intentar afegir alguna cosa que expliqués allò que ella havia vist quan la Fela m’havia regalat la capa a l’Eòlic. Però no se m’acudia res.
—Em sap greu haver-me perdut el dinar.
La Denna em va mirar amb un gest rialler.
—En Deoch va dir que et vas veure atrapat en un incendi. Em va explicar que se’t veia molt abatut.
—És que em sentia molt abatut —vaig reconèixer—. Però més per haver faltat a la nostra cita que no pas per l’incendi…
Va posar els ulls en blanc.
—Sí, segur que estaves terriblement consternat. Ben mirat, em vas fer un favor. Mentre era allà asseguda, sola, esllanguint-me…
—Ja t’he dit que em sap greu.
—… se’m va presentar un cavaller. Vam estar xerrant, coneixent-nos l’un a l’altre… —Va arronsar les espatlles i em va mirar de reüll, gairebé amb timidesa—. Des d’aquell dia l’he tornat a veure diverses vegades. Si tot va bé, crec que abans que s’acabi l’any serà el meu protector.
—De debò? —vaig dir, i vaig sentir un gran alleujament—. Que bé. T’ho mereixes, i des de fa molt de temps. Qui és?
La Denna va sacsejar el cap, i els cabells foscos li van tapar la cara.
—No t’ho puc dir. Està obsessionat amb la seva intimitat. Va trigar més d’un cicle a dir-me el seu veritable nom. I ni tan sols estic segura que aquest nom sigui el de veritat.
—Si no estàs segura de qui és —vaig preguntar—, com saps que és un cavaller?
Era una pregunta estúpida. Tots dos en coneixíem la resposta, però de tota manera, la Denna em va respondre:
—Pels diners. Per la roba. Per les maneres. —Va arronsar les espatlles—. Encara que només sigui un mercader acabalat, serà un bon protector.
—Però no pas un protector excel·lent. Les famílies de mercaders no tenen la mateixa estabilitat…
—… i els seus noms no imposen tant —va acabar ella arronsant les espatlles per fer-me entendre que ja ho sabia—. Mig pa és millor que res, i jo estic farta de no tenir gens de pa. —Va sospirar—. M’he esforçat molt per convence’l. Però és tan delicat… No ens trobem mai dues vegades al mateix lloc, i mai en públic. De vegades quedem i no es presenta. Encara que això no és cap novetat per a mi…
La Denna va tentinejar en trepitjar una pedra que es movia. Vaig intentar agafar-la, i ella se’m va aferrar al braç i l’espatlla abans de caure. Ens vam quedar un moment abraçats fins que va recobrar l’equilibri i vaig notar el seu cos contra el meu.
La vaig deixar anar i ens vam apartar l’un de l’altre. Però després de recuperar l’estabilitat, va deixar una mà repenjada a la meva espatlla. Em movia a poc a poc, com si un ocell salvatge s’hi hagués posat i jo volgués evitar desesperadament fer-li alçar el vol.
Vaig estar a punt de rodejar-la amb el braç, en part per ajudar-la a sostenir-se, i en part per altres raons més òbvies. Però ho vaig descartar. Encara recordava la cara que havia fet quan m’havia dit que l’algutzir li havia tocat una cama. Què passaria si reaccionava de manera semblant amb mi?
Als homes els queia la bava per la Denna, i jo sabia per les nostres converses com els trobava ella de pesats. Jo no suportava la idea de cometre els mateixos errors que cometien els altres, senzillament perquè no sabia com actuar. Era millor no córrer el risc d’ofendre-la; era millor ser prudent. Tal com ja he dit, hi ha una gran diferència entre no tenir por i ser valent.
Vam continuar caminant per la sendera, revolt rere revolt i turó amunt. Només se sentia el vent entre l’herba alta.
—Així doncs, és reservat —vaig dir amb cautela, tement que el silenci ens comencés a resultar incòmode.
—Molt més que reservat —va dir la Denna mirant cap al cel—. Una vegada, una dona em va oferir diners a canvi d’informació sobre ell. Jo vaig fer l’orni, i després, quan l’hi vaig comentar, em va dir que havia estat una prova per veure si podia confiar en mi. Un altre cop, uns homes em van amenaçar. Suposo que devia ser una altra prova.
A mi aquell paio em semblava bastant sinistre, un fugitiu de la justícia o algú que s’amagava de la seva família. Vaig estar a punt de dir-ho quan vaig veure que la Denna em mirava angoixada. Estava amoïnada. Li feia basarda jo em rigués d’ella per consentir els capricis d’un petimetre paranoic.
Vaig recordar la conversa amb en Deoch sobre el fet que, per molt dura que fos la meva dissort, la d’ella ho era molt més. Què estaria disposat a suportar, jo, per aconseguir la protecció d’algun noble poderós? Què estaria disposat a fer per trobar algú que em donés diners per comprar cordes per al llaüt, que es preocupés d’alimentar-me i de vestir-me i que em protegís de miserables com l’Ambrose?
Vaig decidir no fer més comentaris d’aquell estil i vaig esbossar un somriure de complicitat.
—Val més que sigui prou ric per merèixer les molèsties que et prens per ell —vaig dir—. Val més que tingui bosses plenes de diners. Sacs!
La Denna va fer un somriure, i vaig notar com el cos se li relaxava; es devia alegrar que no la jutgés.
—Això sí que estaria bé, oi? —vaig afegir, i els ulls de la Denna van espurnejar dient: «Sí».
—És per ell que sóc aquí —va continuar—. Em va demanar que anés a aquest casament. És un entorn molt més rural del que jo esperava, però… —Va tornar a arronsar les espatlles, un comentari silenciós sobre els desitjos inexplicables de la noblesa—. Em pensava que el meu futur protector també hi seria, al casament… —Es va interrompre i va riure per sota el nas—. Té sentit que li digui així?
—Inventa’t un nom —vaig proposar.
—Fes-ho tu —va dir ella—. No us ensenyen noms a la Universitat?
—Annabel.
—No penso dir Annabel al meu futur protector —va dir ella rient.
—El duc de Calés.
—Això és ser frívol. Intenta-ho una altra vegada.
—Bé, si te n’agrada algun, atura’m: Federick el Frívol. Frank. Feran. Forue. Fordale…
Vam continuar pujant turó amunt; la Denna anava sacsejant el cap. Quan per fi vam arribar al cim, bufava un vent fort. La Denna em va agafar del braç per no perdre l’equilibri, i jo vaig aixecar una mà per protegir-me de la pols i de les fulles. Vaig tossir, sorprès, quan el vent va ficar-me una fulla a la boca i va fer-me ennuegar i balbucejar.
La Denna ho va trobar molt graciós.
—Molt bé —vaig fer traient-me la fulla de la boca. Era groga i tenia forma de punta de llança—. El vent ha decidit per nosaltres. Mestre Freixe.
—Segur que no hauria de ser mestre Om? —va replicar la Denna examinant la fulla—. És un error molt corrent.
—Té gust de freixe.
La Denna va assentir amb gest de gravetat, encara que els ulls li espurnejaven.
—Entesos. Li direm Freixe.
Quan vam sortir d’entre els arbres i vam arribar al cim del turó, va tornar a bufar una ràfega de vent que ens va llençar una mena de sorra. La Denna es va apartar de mi, remugant i fregant-se els ulls. Tot d’una, vaig notar un fred intens a la part del meu braç on ella havia posat la mà.
—Mans negres! —va dir fregant-se la cara—. Tinc pellofes als ulls.
—No són pellofes —vaig dir mirant més enllà del cim del turó. A només uns quinze metres del lloc on ens trobàvem hi havia un grupet d’edificis calcinats. Devia ser la granja dels Mauthen—. És cendra.
Vaig conduir la Denna fins a un bosquet que ens protegiria del vent i des d’on no es veia la granja. Li vaig donar la meva ampolla d’aigua i vam seure en un arbre caigut; vam descansar mentre la Denna s’eixugava els ulls.
—Mira —vaig dir amb vacil·lació—, no cal que hi vagis, fins allà. Si em dius on vas deixar les teves coses, hi puc anar jo, a buscar-les.
La Denna va entretancar una mica els ulls.
—No sé si ho dius per consideració o per condescendència…
—No sé pas què vas veure ahir a la nit; així doncs, no sé tampoc fins a quin punt he de ser delicat.
—En general no necessito gaire delicadesa —va dir ella, tallant—. No sóc cap margarida ruborosa.
—Les margarides no es ruboritzen.
La Denna em va mirar parpellejant; tenia els ulls envermellits.
—Segurament et refereixes a una flor de forat, o a una verge ruborosa. A més, les margarides són blanques. No es poden enrojolar…
—Això sí que ha estat condescendent —va replicar la Denna.
—No, només pretenia que hi veiessis la diferència —vaig dir—. Perquè comparis. Així no dubtaràs tant quan pretengui ser considerat.
Ens vam fitar durant uns moments, i al final ella va desviar la mirada, fregant-se els ulls.
—D’acord —va concedir.
Va inclinar el cap enrere i es va tirar més aigua a la cara, parpellejant fort.
—No vaig veure gaire cosa, la veritat —va dir mentre s’eixugava la cara amb la màniga de la brusa—. Vaig tocar abans del casament, i també després, abans que comencessin a sopar. Continuava esperant que aparegués el meu… —va esbossar un somriure— mestre Freixe, però sabia que no havia de preguntar per ell. Suposava que tot allò era una altra de les seves proves.
Es va estar callada un moment, corrugant les celles.
—Sempre s’ho fa venir bé per fer-me saber que és a prop. Vaig demanar que em disculpessin un moment i el vaig trobar al costat del graner. Vam anar a fer una passejada pel bosc i em va fer un seguit de preguntes. Qui hi havia allà, quantes persones, com eren. —Es va quedar pensativa—. Ara que hi penso, aquella va ser la veritable prova. Volia comprovar si era observadora.
—Pel que dius, es podria tractar d’un espia —vaig cavil·lar.
La Denna va arronsar les espatlles.
—Vam estar una mitja hora xerrant i passejant. Aleshores ell va sentir alguna cosa i em va demanar que l’esperés. Va anar cap a la granja i va trigar molt a tornar.
—Quanta estona?
—Uns deu minuts. —Va arronsar les espatlles—. Ja saps el que passa quan estàs esperant algú. Era fosc, i jo tenia gana i fred. —Es va abraçar la cintura i es va inclinar una mica cap endavant—. Déu, ara també tinc gana. Com m’agradaria haver…
Vaig treure una poma del sarró i l’hi vaig donar. Eren unes pomes precioses, vermelles com la sang, dolces i cruixents. D’aquelles pomes que somies tot l’any, però que només trobes unes poques setmanes a la tardor.
La Denna em va mirar amb estranyesa.
—Abans viatjava molt —vaig explicar, i vaig agafar una altra poma per a mi—. I passava molta gana. Així doncs, procurava portar sempre alguna cosa per menjar. Quan muntem el campament per passar la nit, et prepararé un sopar de debò.
—I a sobre, cuina! —Va fer una mossegada a la poma i va beure una mica d’aigua per fer-la passar—. En fi, em va semblar sentir uns crits i vaig anar cap a la granja. Vaig sortir de darrere un cingle, i vaig sentir clarament crits i xiscles. M’hi vaig acostar una mica més i vaig sentir olor de fum. I vaig veure la llum del foc a través dels arbres…
—De quin color era? —vaig preguntar amb la boca plena.
La Denna em va mirar; de sobte, la seva expressió denotava desconfiança.
—Per què m’ho preguntes?
—Em sap greu. T’he interromput —vaig dir empassant-me el tros de poma—. Acaba la teva història i després t’ho explicaré.
—Ja he parlat molt —va dir la Denna—. I tu encara no has fet cap al·lusió a la raó que t’ha portat fins a aquest racó del món.
—Els mestres de la Universitat van sentir uns rumors estranys i em van enviar aquí per comprovar si eren certs —vaig mentir.
No hi havia gens d’incomoditat ni de vacil·lació en la meva mentida. Ni tan sols l’havia planejat, sinó que senzillament em va sortir. No tenia cap altre remei que prendre una decisió precipitada, i no em podia arriscar a dir-li la veritat sobre la meva recerca dels Xandrian. No suportava la idea que la Denna em prengués per un guillat.
—A la Universitat fan aquestes coses? —em va preguntar—. Em pensava que us passàveu el dia llegint llibres.
—Sí, hi ha gent que llegeix —vaig reconèixer—. Però quan sentim rumors estranys, algú ha d’anar a veure què ha passat de debò. Quan la gent es torna supersticiosa, mira cap a la Universitat i pensa: «Hi deu haver algú que estigui remenant forces fosques que val més deixar estar? Qui podríem llençar a una foguera enorme i abrasadora?».
—I tu, fas això gaire sovint? —Va agitar la mà on tenia la poma mig menjada—. Investigar coses?
Vaig negar amb el cap.
—És que vaig fer enfadar un mestre. I ell es va assegurar que em toqués a mi fer aquest petit viatge.
No era una mala mentida, tenint en compte que estava improvisant. Fins i tot se sostindria si la Denna feia algunes preguntes, perquè hi havia una part de veritat. Quan ho exigeixen les circumstàncies, sóc un mentider excel·lent. No és la més noble de les habilitats, però resulta útil. Dir mentides s’assembla a actuar i a relatar històries, i totes tres coses, les vaig aprendre del pare, que n’era tot un expert.
—Només dius ximpleries —em va etzibar la Denna.
Em vaig quedar parat, a punt de clavar les dents a la poma. Me la vaig treure de la boca deixant unes marques blanques a la pell vermella.
—Perdona, com dius?
La Denna va arronsar les espatlles.
—Si no m’ho vols dir, no m’importa gens. Però no m’expliquis sopars de duro amb la intenció de tranquil·litzar-me o d’impressionar-me.
Vaig inspirar fondo, vaig titubar i vaig deixar anar l’aire a poc a poc.
—No et vull dir cap mentida per explicar-te per què sóc aquí —vaig dir—. Però em preocupa què pensaràs de mi si et dic la veritat.
Els ulls de la Denna eren foscos i seriosos, i no delataven res.
—Molt bé —va dir per fi amb un gest d’assentiment gairebé imperceptible—. Això, m’ho crec.
Va mossegar la poma i em va mirar als ulls mentre mastegava, molta estona. Tenia els llavis més humits i més vermells que la fruita.
—He sentit alguns rumors —vaig dir per fi—. I vull saber què hi va passar, aquí. I ja està, de debò. Només…
—Em sap greu, Kvothe. —La Denna va sospirar i es va passar una mà pels cabells—. No t’hauria d’haver pressionat. No és cosa meva. Jo sé molt bé el que és tenir secrets.
Vaig estar a punt de revelar-l’hi tot. D’explicar-li tota la història sobre els meus pares, els Xandrian, l’home dels ulls negres i el somriure de malson. Però em va fer por que semblés la invenció desesperada d’un nen que han enxampat dient mentides. Així doncs, vaig agafar el camí dels covards i vaig guardar silenci.
—Així mai no trobaràs el teu amor veritable —va dir la Denna.
Vaig sortir de cop i volta del meu capficament, desconcertat.
—Què has dit?
—Et menges el cor de la poma —va dir ella, riallera—. Te’n menges tota la polpa, i després el cor, de baix a dalt. No ho havia vist fer mai a ningú.
—És un vell costum —vaig dir com aquell qui res. No li volia dir la veritat: que hi havia hagut una època de la meva vida en què el cor era l’única part de la poma que podia menjar, i que me n’alegrava quan ho podia fer—. Què has dit?
—No hi has jugat mai, a aquest joc? —Va sostenir enlaire el cor de la seva poma subjectant-lo amb dos dits pel peduncle—. Penses una lletra i entortolligues la cua. Si aguanta, en penses una altra i tornes a entortolligar-la. Quan la cua es trenca… —la seva ho va fer—, saps la primera lletra del nom de la persona de qui t’enamoraràs.
Vaig mirar el bocí de poma que havia deixat. No era prou gros per subjectar-lo i entortolligar-lo. Em vaig menjar la resta de la poma i en vaig llençar el peduncle.
—Sembla que hauré de viure sense amor.
—Ja has tornat a dir set paraules —va dir la Denna somrient—. Suposo que saps que sempre ho fas.
Vaig trigar un moment a saber de què parlava, però abans que pogués respondre, la Denna va continuar:
—Diuen que les llavors no són saludables. Contenen arsènic.
—Això són contes de velles. —Era una de les deu mil preguntes que havia fet a en Ben quan havia viatjat amb la companyia—. No és arsènic, sinó cianur, i perquè et fessin mal te n’hauries de menjar un munt.
—Ah!
La Denna va contemplar el cor de la seva poma amb un gest especulatiu, i després se’l va començar a menjar de baix a dalt.
—M’estaves explicant el que li va passar al mestre Freixe quan t’he interromput de mala manera —vaig dir amb tota la delicadesa de què vaig ser capaç.
La Denna va arronsar les espatlles.
—No hi ha gaire més per explicar. Vaig veure el foc, m’hi vaig acostar, vaig sentir més crits i molt d’esvalot…
—I el foc?
Va vacil·lar un instant.
—Era blau.
Vaig notar una mena de desassossec. M’emocionava ser, per fi, prop de les respostes sobre els Xandrian, però em feia por ser prop d’ells.
—Com eren els que et van atacar? Com vas aconseguir fugir?
La Denna va fer una rialla amarga.
—No em va atacar ningú. Vaig veure unes siluetes retallades contra el foc i vaig arrencar a córrer com una endimoniada. —Va aixecar el braç embenat i es va tocar el cantó del cap—. Devia xocar contra un arbre i vaig perdre el coneixement. M’he despertat aquest matí al poble.
»Aquesta és l’altra raó que tenia per tornar —va dir—. No sé si el mestre Freixe continuarà per aquí. Al poble no va comentar ningú que haguessin trobat un cadàver de més, però no podia preguntar sense que sospitessin…
—I a més, a ell no li hauria agradat.
La Denna va assentir.
—Estic segura que convertirà això en una altra prova per veure si sé tenir la boca tancada… —Em va mirar de manera eloqüent—. Per cert…
—Si ens trobem algú, faré veure que estic terriblement sorprès —em vaig anticipar—. No t’hi amoïnis.
La Denna va somriure una mica nerviosa.
—Gràcies. Espero que sigui viu. Fa dos cicles sencers que l’intento convèncer. —Va beure un últim glop d’aigua de l’ampolla i me la va tornar—. Anem a fer un cop d’ull, no et sembla?
La Denna es va posar dreta amb vacil·lació, i jo vaig desar l’ampolla d’aigua al sarró mentre la mirava de cua d’ull. Feia gairebé un any que treballava a la Mèdica. La Denna havia rebut un cop a la templa esquerra prou fort perquè se li inflés l’ull i li sortís un blau que s’estenia des de l’orella fins a l’arrel dels cabells. Portava el braç dret embenat i, per la manera com es movia, vaig deduir que tenia uns blaus considerables al costat esquerre, o potser unes quantes costelles trencades.
Si havia xocat amb un arbre, devia haver estat un arbre amb una forma ben estranya.
Però tot i així, no vaig dir res. No vaig voler pressionar-la.
Com ho hauria pogut fer? Jo també sabia molt bé el que era tenir secrets.
La granja no oferia un aspecte gaire truculent. El graner només era un garbuix de cendres i posts. En un dels costats hi havia un abeurador a la vora d’un molí de vent carbonitzat. El vent intentava fer-lo girar, però només li quedaven tres aspes, i senzillament oscil·lava endavant i endarrere, endavant i endarrere.
No hi havia cadàvers. Només les roderes profundes que havien deixat les rodes dels carros quan havien anat a recollir-los.
—Quanta gent hi havia al casament? —vaig preguntar.
—Vint-i-sis comptant els nuvis. —La Denna va donar una puntada de peu a una biga socarrada mig colgada sota la cendra, prop de les restes del graner—. És una sort que aquí acostumi a ploure a les nits, perquè si no tot aquest vessant de la muntanya estaria cremant.
—Hi ha velles enemistats per aquí? —vaig preguntar—. Rivalitat entre famílies? Un altre pretendent assedegat de venjança?
—I tant —va replicar la Denna—. En un poble tan petit com aquest, això és el que manté l’estabilitat. La gent d’aquests llocs arrossega ressentiments de cinquanta anys pel que el seu Tom va dir sobre el nostre Kari. —Va sacsejar el cap—. Però res que justifiqués un assassinat. Era gent normal.
Normal, però rica, vaig pensar mentre anava cap a l’edifici principal de la granja. Era una mena de casa que només una família benestant es podia permetre construir. Els fonaments i les parets de la planta baixa eren de pedra grisa i sòlida. El pis superior estava fet de guix i fusta, amb reforços de pedra a les cantonades.
Tot i així, les parets havien cedit cap endins i estaven a punt d’esfondrar-se. Les finestres i la porta eren simples forats amb les vores cobertes de sutge. Vaig treure el cap per la porta i vaig veure que la pedra grisa de les parets estava ennegrida. Hi havia peces de terrissa fina escampades pel terra socarrimat de fusta, entre les restes dels mobles.
—Si les teves coses eren aquí dins —vaig dir a la Denna—, em temo que no en deu quedar gairebé res. Podria entrar-hi a mirar…
—No diguis bestieses —va fer ella—. Això està a punt d’ensorrar-se.
Va donar uns copets amb els nusos al marc de la porta, que va produir un so buit.
Encuriosit per aquell soroll estrany, m’hi vaig acostar per mirar. Vaig gratar el muntant amb una ungla i una estella llarga de la grandària del palmell de la meva mà se’n va desprendre amb molt poca resistència.
—Això sembla fet aprofitant fusta arrossegada per l’aigua i no pas amb fusta bona per a la construcció —vaig observar—. Després d’haver-se gastat tants diners, com és que se’ls van estalviar en el marc de la porta?
La Denna va arronsar les espatlles.
—Potser ho va fer la calor de l’incendi.
Vaig assentir, capficat, i vaig continuar passejant-me i mirant al voltant. Em vaig ajupir per recollir un tros de tegell socarrimat i vaig murmurar un vincle. Vaig notar una breu esgarrifança als braços, i una flama es va encendre a l’extrem.
—Això és una cosa que no es veu tots els dies —va comentar la Denna.
Ho va dir amb calma, però era una calma forçada, com si volgués aparentar indiferència.
Vaig trigar un moment a saber de què parlava. Una simpatia tan senzilla com aquella era una cosa tan habitual a la Universitat que ni tan sols se m’havia acudit pensar què li semblaria a algú que no hi estigués familiaritzat.
—Només remeno forces fosques que val més deixar estar —vaig dir alegrement sostenint el tegell ardent—. El foc d’ahir a la nit era blau?
La Denna va assentir.
—Com una flamarada de gas d’hulla. Com aquelles làmpades que tenen a Ànilin.
El tegell cremava amb unes flames de color taronja completament normals. No tenien ni rastre de blau, però podia ser que el foc de la nit abans sí que ho hagués estat. Vaig deixar anar el tegell i el vaig trepitjar amb la bota.
Vaig tornar a fer un tomb al voltant de la casa. Hi havia alguna cosa que em neguitejava, però no la podia identificar. Volia entrar-hi a tafanejar.
—En realitat l’incendi no va ser gaire greu —vaig cridar perquè la Denna em sentís—. Què va ser el que hi vas deixar a dins?
—Que no va ser gaire greu? —va dir ella, incrèdula, mentre se m’atansava—. Però si la casa ha quedat destrossada!
Vaig assenyalar amb un dit.
—La teulada no està cremada del tot, a banda de la vora de la xemeneia. Això vol dir que probablement el foc no va afectar gaire el pis de dalt. Què hi tenies?
—Hi tenia una mica de roba i una lira que m’havia regalat el mestre Freixe.
—Toques la lira? —Això em va sorprendre—. De quantes cordes?
—De set. N’estic aprenent. —Va fer una rialleta forçada—. N’estava aprenent. En sé prou per tocar en un casament de poble.
—No perdis el temps amb la lira —li vaig aconsellar—. És un instrument arcaic i poc subtil. No ho dic pas per menysprear la teva elecció —em vaig afanyar a puntualitzar—. Ho dic perquè la teva veu es mereix un acompanyament millor. Si busques un instrument de corda polsada que puguis transportar, et recomano una arpa petita.
—Ets molt amable —va dir la Denna—. Però no la vaig triar jo, sinó el mestre Freixe. La propera vegada li demanaré una arpa. —Va mirar al voltant i va fer un sospir—. Si és que continua viu, és clar.
Vaig ficar el cap per una de les finestres obertes, i em vaig quedar amb un tros de l’ampit a les mans en recolzar-m’hi.
—Aquesta fusta també està podrida —vaig dir esmicolant-la amb les mans.
—Exacte. —La Denna em va agafar pel braç i em va apartar de la finestra—. La casa està a punt de caure’t a sobre. No val la pena entrar-hi. Tal com tu mateix has dit, només és una lira.
Vaig deixar que la Denna m’allunyés de la casa.
—El cadàver del teu protector podria ser al pis de dalt.
La Denna va negar amb el cap.
—No és la mena de persona que entra en un edifici en flames i s’hi queda atrapat. —Em va mirar amb duresa—. A més, què esperes trobar allà dins?
—No ho sé —vaig reconèixer—, però si no hi entro, tampoc no sé a quin altre lloc buscar pistes sobre el que va passar aquí.
—Quin rumor va ser el que vas sentir, per cert?
—No gaire cosa —vaig reconèixer recordant el que havia dit el barquer—. Que havien mort diverses persones en un casament. Totes mortes i esquarterades com ninos de drap. I que hi havia foc blau.
—No és veritat que estiguessin esquarterats —va dir la Denna—. Segons explicaven al poble, els van atacar amb navalles i espases.
Des que havia arribat al poble, jo no havia vist ningú que portés ni tan sols una navalla. L’únic semblant a una arma eren les falçs i les dalles dels pagesos que treballaven als camps. Vaig tornar a contemplar la granja enfonsada; estava convençut que se m’escapava alguna cosa…
—Així doncs, què creus que va passar? —em va preguntar la Denna.
—No ho sé —vaig respondre—. M’imaginava que potser no hi trobaria res. Ja saps que els rumors es fan desproporcionats. —Vaig mirar al voltant—. No m’hauria cregut això del foc blau si no hi haguessis estat tu present i no m’ho haguessis confirmat.
—No vaig ser l’única que el vaig veure —va fer ella—. La casa encara cremava quan van venir a buscar els cadàvers i m’hi van trobar.
Vaig mirar al voltant nostre amb irritació. Encara em feia la sensació que se m’escapava algun detall, però no sabia dir què era.
—Què en pensen al poble? —vaig preguntar.
—Amb mi no van ser gaire xerraires —va respondre ella amb amargor—. Però vaig sentir part d’una conversa entre l’algutzir i l’alcalde. Parlaven de dimonis. El foc blau n’era una prova inqüestionable. Alguns parlaven d’arrossegapeus. Suposo que el festival de la collita d’enguany serà més tradicional que de costum. Hi haurà moltes fogueres, sidra, ninots de palla…
Vaig tornar a mirar al voltant: les ruïnes del graner, un molí amb tres aspes i les restes socarrimades d’una casa. Em vaig passar totes dues mans pels cabells, frustrat i convençut que passava alguna cosa per alt. Jo esperava trobar-hi… alguna cosa. Qualsevol cosa.
Mentre era allà, vaig comprendre com n’era, d’insensata, aquella esperança. Què esperava trobar-hi? Una empremta? Un trosset de tela d’una capa? Una nota arrugada amb una informació d’importància vital? Aquestes coses només passaven a les històries.
Vaig agafar l’ampolla i em vaig beure l’aigua que hi quedava.
—Bé, jo ja no hi tinc res més a fer, aquí —vaig dir, i em vaig dirigir cap a l’abeurador—. Què és el que voldries fer ara?
—Jo hi vull donar un cop d’ull —va respondre la Denna—. Hi ha la possibilitat que el meu cavaller sigui per aquí, ferit.
Vaig mirar més enllà dels turons daurats i suaus, coberts d’arbres tardorencs i de camps de blat, pastures verdes i boscos de pins i avets. Escampades pertot es distingien les cicatrius fosques de cingles i afloraments de roca.
—Però hi ha molt terreny on buscar…
La Denna va assentir amb resignació.
—Almenys ho he d’intentar.
—T’agradaria que t’hi ajudés? —vaig demanar-li—. Conec una mica els secrets del bosc…
—Agrairia molt la teva companyia, és clar —va respondre—. Sobretot tenint en compte que hi podria haver una banda de dimonis rondant per aquesta zona. A més, abans t’has ofert a preparar-me el sopar d’aquesta nit.
—És veritat.
Vaig passar pel costat del molí socarrat i vaig anar fins a la bomba de mà. En vaig aferrar el mànec, hi vaig recolzar tot el meu pes i vaig estar a punt de caure quan se’m va trencar per la base.
Em vaig quedar mirant el mànec trencat. Estava completament rovellat i s’esmicolava desprenent escates aspres de rovell.
De sobte em va venir el record de quan vaig trobar morts els membres de la meva companyia, aquella nit llunyana. Vaig recordar haver allargat una mà per recobrar l’equilibri i haver tocat les bandes fortes de ferro de la roda d’un carro, tan rovellades que es van desfer. Vaig recordar que, en posar-hi la mà, la fusta gruixuda i sòlida es va fer miques.
—Kvothe? —La Denna em mirava amb un gest de preocupació; la seva cara era molt a prop de la meva—. Estàs bé? Per l’ennegrit Tehlu, seu o cauràs. T’has fet mal?
Vaig seure a la vora de l’abeurador, però les posts gruixudes es van desintegrar sota el meu pes com una soca podrida. Vaig deixar que la força de la gravetat m’estirés cap avall fins a quedar assegut a l’herba.
Vaig sostenir enlaire el mànec rovellat de la bomba per mostrar-lo a la Denna. Ella el va mirar i va arrufar el front.
—Aquesta bomba era nova. El pare va estar presumint de quant li havia costat instal·lar un pou aquí, dalt del turó. No parava de repetir que no volia que sa filla hagués de traginar galledes d’aigua fins al cim tres vegades al dia.
—Què et sembla que va passar aquí? —vaig preguntar—. Digues la veritat.
Ella va mirar al voltant; el blau de la templa li ressaltava sobre la pell pàl·lida.
—Em sembla que quan haguem acabat de buscar el meu futur protector, tocaré el dos d’aquí per no tornar-hi mai més.
—Això no és cap resposta —vaig dir—. Què et sembla que va passar?
La Denna em va mirar als ulls molta estona abans de respondre:
—Res de bo. No he vist mai un dimoni, i no crec que en vegi mai cap. Però tampoc no he vist mai el rei de Vinth…
—Coneixes aquella cançó infantil?
La Denna em va mirar sense entendre’m; així doncs, vaig cantar:
Quan es tenyeix de blau el foc de la llar,
que heu de restar?, que heu de restar?
Fugiu cames ajudeu-me, fugiu i amagueu-me.
Quan la vostra brillant espasa es comença a rovellar,
en qui podeu confiar?, en qui podeu confiar?
Estigueu alerta com pedra erta.
La Denna va empal·lidir en comprendre el que jo estava insinuant. Va assentir i va entonar la tornada:
Heu vist una dona de rostre blanc?
Van i vénen en silenci sepulcral.
Quina una en faran?, quina una en faran?
Els Xandrian, els Xandrian.
La Denna i jo vam seure a la catifa d’ombra que s’estenia sota els arbres tardorencs, lluny de la granja en ruïnes. «Els Xandrian —vaig pensar—. Els Xandrian van ser realment aquí.» Encara estava provant de posar en ordre les meves idees quan la Denna va dir:
—És això el que esperaves trobar-hi?
—Era el que buscava —vaig respondre. «Els Xandrian van ser aquí fa menys d’un dia»—. Però no esperava això. No sé com explicar-ho. Quan ets petit i excaves a la recerca d’un tresor enterrat, no esperes trobar-lo. Vas al bosc a buscar denneresos i fades, però no en trobes. —«Van matar els membres de la meva companyia, i van matar els assistents a aquest casament»—. Merda, em passo la vida buscant-te a tu a Imre, però tampoc no espero trobar-te…
Em vaig adonar que estava desvariejant, i vaig callar.
La Denna va riure i això va descarregar una mica de tensió. No hi havia burla a la seva rialla, només joia.
—Així doncs, sóc un tresor amagat o una criatura de Fae?
—Ets totes dues coses. Amagada, valuosa, molt buscada i rarament trobada. —La vaig mirar; la meva ment amb prou feines parava atenció a allò que em sortia de la boca—. També tens molt de les criatures de Fae. —«Existeixen —pensava—. Els Xandrian existeixen»—. Mai no ets allà on et busco, i apareixes quan menys ho espero. Com l’arc iris.
Durant l’any anterior, jo havia guardat un temor secret dins el cor. De vegades temia que el record dels Xandrian i de l’assassinat dels membres de la companyia fos només una mena de malson terapèutic estrany que la meva ment havia creat per ajudar-me a assimilar la pèrdua de tot el meu món. Però ja tenia alguna cosa semblant a una prova. Eren reals. El meu record era real. No m’havia tornat boig.
—Una tarda, quan era petit, em vaig passar una hora perseguint l’arc iris. Em vaig perdre al bosc. Els meus pares estaven desesperats. Jo estava convençut que el podia atrapar. Em semblava veure el lloc on tocava a terra. Amb tu em passa el mateix…
La Denna em va tocar un braç. Vaig notar la calor sobtada de la seva mà a través de la camisa. Vaig inspirar fondo i vaig aspirar l’aroma dels seus cabells, escalfats pel sol; l’olor d’herba verda, i de la seva suor neta, i del seu alè, i de pomes. El vent va xiuxiuejar entre els arbres i li va esvalotar els cabells, que em van fregar la cara.
De sobte, el silenci es va apoderar de la clariana, i em vaig adonar que feia uns quants minuts que no parava de dir bestieses. Em vaig enrojolar de vergonya i vaig mirar al voltant en recordar on era.
—Et veig una mica desanimat —va dir la Denna dolçament—. Em sembla que mai no t’havia vist així.
Vaig tornar a respirar fondo i a poc a poc.
—Estic desanimat sempre —vaig dir—, però ho dissimulo.
—A això em referia. —Va fer un pas enrrere i la seva mà va lliscar de mica en mica per tot el meu braç fins a separar-se’n del tot—. I ara, què fem?
—Doncs… no en tinc ni idea.
Vaig mirar al voltant, perdut.
—Això tampoc no és gaire propi de tu.
—Vull aigua —vaig dir, i vaig fer un somriure tímid en adonar-me que havia parlat com un nen petit.
La Denna em va tornar el somriure.
—Per començar, no està pas malament —va bromejar—. I després?
—Vull saber per què els Xandrian han atacat aquesta gent.
—«Quina una en faran», oi? —va preguntar, seriosa—. Amb tu no hi ha terme mitjà, veritat? L’únic que vols és beure aigua i saber la resposta a una pregunta que la gent es fa des de… bé, des de sempre.
—Què et sembla que va passar aquí? —vaig tornar a preguntar—. Qui et sembla que els va matar?
La Denna va encreuar els braços.
—No ho sé —va respondre—. Hi podria haver una infinitat de… —Es va interrompre i es va mossegar el llavi inferior—. No. No és veritat —va rectificar—. Se’m fa estrany dir-ho, però crec que van ser ells. Sembla tret d’una història, i per això m’estimaria més no creure-ho. Però ho crec.
Em va mirar neguitosa.
—Fas que em senti més bé. —Em vaig aixecar—. Em pensava que era una mica boig.
—Encara ho podries ser —va replicar ella—. Jo no sóc pas un bon barem per avaluar si tens la raó intacta.
—Creus que ets boja?
La Denna va negar amb el cap, i als seus llavis es va insinuar un somriure.
—No. I tu?
—Doncs no gaire.
—Això pot ser bo o dolent, segons com es miri. Què proposes que fem per resoldre el misteri més gran de tots els temps?
—Necessito rumiar una mica —vaig dir—. Mentrestant, mirem de trobar el teu misteriós mestre Freixe. M’encantaria fer-li unes quantes preguntes sobre el que va veure a la granja dels Mauthen.
La Denna va assentir.
—He pensat que podríem tornar al lloc on em va deixar, darrere aquell cingle, i després buscar entre aquell punt i la granja. —Va arronsar les espatlles—. Ja sé que no és cap pla espectacular…
—Això ens dóna un lloc on començar —vaig dir—. Si va tornar i no et va trobar, potser va deixar algun rastre que podríem seguir.
La Denna em va guiar pel bosc. Allà, hi feia menys fred. Els arbres paraven el vent, però el sol s’hi filtrava, perquè les capçades i les branques eren gairebé nues. Només els roures alts conservaven encara les fulles, com vells circumspectes.
Mentre caminàvem, jo intentava pensar en quins motius podien tenir els Xandrian per matar aquella gent. Hi havia algun paral·lelisme entre els assistents a aquell casament i els membres de la meva companyia?
«Els pares d’algú s’han dedicat a cantar unes cançons molt i molt lletges»…
—Què vas cantar ahir a la nit? —vaig preguntar a la Denna—. Al casament.
—El de sempre —em va respondre ella apartant una pila de fulles amb els peus—. Cançons alegres. «El flautí», «Vine a rentar-te al riu», «El perol d’aram»… —Va riure una mica—. «El cubell de la tia Emme».
—No pot ser —vaig dir, perplex—. En un casament?
—M’ho va demanar un avi borratxo. —Va arronsar les espatlles mentre s’obria pas a través d’un dens arbust esgrogueït—. Alguns van arrufar el nas, però no van ser gaires. La gent d’aquesta zona és molt grollera.
Vam continuar caminant en silenci. El vent rugia a les branques més altes dels arbres, però pel lloc on nosaltres anàvem només se sentia un xiuxiueig.
—Em fa l’efecte que no he sentit mai «Vine a rentar-te al riu» —vaig comentar.
—Doncs jo hauria cregut… —la Denna em va mirar per damunt de l’espatlla—. Intentes induir-me astutament a cantar per a tu?
—És clar.
Es va girar i em va somriure, afectuosa, amb els cabells tapant-li la cara.
—Potser més tard. Cantaré per guanyar-me el sopar. —Va vorejar un aflorament alt de roques fosques. Allà hi feia més fred perquè no hi tocava el sol—. Crec que va ser aquí on ens vam separar —va dir mirant al voltant sense gaire convicció—. De dia tot sembla diferent.
—Vols buscar pel camí que porta a la granja o t’estimes més que anem descrivint cercles a partir d’aquí?
—Millor això —va respondre—. Però m’hauràs d’explicar què se suposa que busquem. Sóc una noia de ciutat.
Li vaig ensenyar breument el poc que coneixia dels secrets del bosc. Li vaig mostrar la mena de terreny on les botes deixen senyals o empremtes. Li vaig fer veure que la pila de fulles per on havia passat havia quedat desordenada, i que les branques de l’arbust estaven trencades i partides pel lloc on ella l’havia travessat.
Ens vam quedar molt junts, perquè dos parells d’ulls hi veuen més que un de sol, i perquè a cap dels dos no ens feia gaire gràcia el fet de caminar sols per allà. Vam anar descrivint cercles, cada cop més amplis, allunyant-nos del cingle.
Al cap de cinc minuts, vaig començar a intuir la futilitat del que estàvem fent. El bosc era massa gran. Vaig comprendre que la Denna estava arribant a la mateixa conclusió. Un cop més, les pistes de conte que esperàvem trobar es resistien a revelar-se. No hi havia trossos de roba enganxats a les branques dels arbres, ni empremtes profundes de bota, ni campaments abandonats. En canvi, vam trobar bolets, glans, mosquits i excrements d’ós rentador ben amagats sota les agulles de pi.
—Sents l’aigua? —va preguntar la Denna.
Vaig assentir.
—Em moro de set —vaig dir—. I tampoc no em vindria malament rentar-me una mica.
Sense afegir res més vam abandonar la recerca; cap dels dos no volia admetre que estava desitjant deixar-ho córrer; tots dos sentíem que el nostre esforç era debades. Vam seguir el so de l’aigua turó avall fins que vam passar per una densa pineda i vam arribar a un rierol preciós i profund d’uns sis metres d’amplada.
L’aigua no feia pudor de residus de foneria; així doncs, vam beure i jo vaig omplir l’ampolla d’aigua.
Sabia molt bé el que passava als contes. Quan una parella de joves arribava a un riu, sempre passava el mateix. La Denna es banyaria darrere un avet proper, fora de l’abast de la meva vista, en un tram sorrenc de la riba. Jo m’apartaria una mica, per discreció, fins a un lloc des d’on no la pogués veure, però des d’on poguéssim parlar sense necessitat de cridar. I aleshores… passaria alguna cosa. Ella relliscaria i es torçaria un turmell o es faria un tall en un peu amb una pedra esmolada, i jo em veuria obligat a ajudar-la. I aleshores…
Però allò no era la història de dos joves enamorats que es trobaven al riu. Així doncs, em vaig tirar una mica d’aigua a la cara i em vaig posar la camisa neta darrere un arbre. La Denna va ficar el cap a l’aigua per refrescar-se. Els seus cabells lluents eren negres com la tinta fins que se’ls va retorçar amb les mans.
Després vam seure en una pedra, amb els peus a l’aigua i gaudint de la mútua companyia mentre descansàvem. Vam compartir una poma; ens la vam anar passant i hi vam anar fent mossegades per torns, la qual cosa, si mai no has besat ningú, és gairebé com besar-se.
I, després que jo insistís una mica, la Denna va cantar per a mi. Una estrofa de «Vine a rentar-te al riu», una estrofa que jo no havia sentit mai i que sospito que ella va inventar allà mateix. No la repetiré ara, perquè ella la va cantar per a mi i per a ningú més. I com que això no és la història de dos joves enamorats que es troben al riu, aquí no hi pinta res. Així doncs, me la guardo.