Malgrat el cansament, la Denna i jo ens vam afanyar i vam arribar al cim del turó del nord abans que el sol s’amagués darrere les muntanyes. Els vessants del turó estaven coberts d’arbres, però el cim estava pelat com la calba d’un monjo. La vista era impressionant en totes direccions. L’únic que lamentava era que el vent havia portat núvols mentre caminàvem i havia deixat el cel llis i gris com una pissarra.
Vaig veure algunes granges petites cap al sud. Alguns rierols i senderes traçaven línies sinuoses entre els arbres. Les muntanyes que hi havia a l’oest semblaven un mur llunyà. Al sud i a l’est vaig veure fum que s’elevava al cel i els edificis, baixos i marrons, de Trèbon.
Vaig mirar cap al nord i vaig comprovar que el que ens havia dit el porcater era cert. En aquella direcció no hi havia senyals d’assentaments humans. Ni camins, ni granges, ni fum de xemeneies; només un terreny cada cop més agrest, roques i arbres que s’aferraven als cingles.
L’únic que hi havia al cim del turó era un grapat de cineròlits. Tres pedres immenses formaven un gran arc que semblava una porta enorme. I n’hi havia dues ajagudes a l’herba espessa. La seva presència em va reconfortar; era com la companyia inesperada d’uns vells amics.
La Denna va seure en un dels cineròlits caiguts, i jo em vaig quedar dret observant el paisatge. Vaig notar una ruixada de pluja a la cara i vaig maleir en veu baixa mentre em posava la caputxa de la capa.
—No durarà gaire —va dir la Denna—. Des de fa un parell de nits passa el mateix. S’ennuvola, plou mitja hora i després para.
—Això espero —vaig fer—. No m’agrada gens dormir sota la pluja.
Vaig deixar el sarró al costat de sotavent d’un dels cineròlits i la Denna i jo vam començar a muntar el campament. Cadascú s’ocupava de les seves tasques, com si ja ho haguéssim fet centenars de vegades. La Denna va fer lloc per a un foc i va aplegar unes quantes pedres. Jo vaig portar un munt de llenya i de seguida la vaig encendre. Al viatge següent vaig recollir una mica de sàlvia i vaig arrencar unes quantes cebes silvestres que havia vist en pujar vessant amunt.
Va ploure a bots i barrals, però després, quan començava a fer el sopar, la pluja va anar minvant. Vaig fer servir la cassola petita per cuinar un guisat amb les sobres del garrí, unes pastanagues, unes patates i les cebes que havia trobat. El vaig assaonar amb sal, pebre i sàlvia; després vaig escalfar un pa àzim i vaig partir el formatge. En acabat, vaig ficar dues pomes entre les pedres calentes del foc. Es rostirien a temps per a les postres.
Quan vaig tenir el sopar llest, la Denna havia aplegat una muntanyeta de llenya. Vaig estendre la flassada a terra perquè s’hi assegués, i ella, en veure el menjar, va fer exclamacions d’admiració.
—Una noia es podria acostumar fàcilment a aquesta mena d’atencions —va comentar quan vam estar. Es va reclinar amb satisfacció en un dels cineròlits—. Si haguessis portat el llaüt, em podria adormir sentint-te cantar i tot seria perfecte.
—Aquest matí m’he trobat un calderer pel camí i ha intentat vendre’m una ampolla de vi de fruites —vaig dir—. És una llàstima que no l’hagi acceptat.
—El vi de fruites m’agrada molt —va fer ella—. Era de maduixa?
—Crec que sí.
—Bé, això et passa per no escoltar els calderers que trobes pel camí —em va renyar amb una mirada endormiscada—. Un noi tan eixerit com tu, que ha sentit tantes històries, hauria de saber… —Es va incorporar de cop i volta, assenyalant per damunt de la meva espatlla—. Mira!
Em vaig girar.
—Què passa?
El cel encara estava ennuvolat i, per tant, l’entorn era només un mar de color negre.
—Continua mirant. Potser tornarà a… Allà!
Ho vaig veure. Un tremolor de llum blava a la llunyania. Em vaig aixecar i em vaig situar davant del foc per evitar que aquest m’enterbolís la visió.
La Denna se’m va posar al costat, vam esperar ansiosos un moment. Vam veure una altra fogonada blava, més intensa que l’anterior.
—Què creus que és? —vaig preguntar.
—Estic gairebé segura que totes les mines de ferro són a l’oest —va cavil·lar la Denna—. No ho poden ser.
Hi va haver una altra resplendor. Semblava provenir dels cingles i això significava que, si era una flama, era molt gran. Almenys unes quantes vegades més gran que el nostre foc.
—Dius que el teu protector sempre s’ho fa venir bé per fer-te saber que és a prop —vaig dir a poc a poc—. No m’hi vull ficar, però suposo que no deu ser…
—No. No té res a veure amb el foc blau —em va tallar la Denna amb una rialleta—. Això seria massa sinistre, fins i tot tractant-se d’ell.
Vam continuar mirant una estona, però no va passar res més. Vaig agafar un branquilló de la gruixària del meu polze, el vaig partir per la meitat i, amb una pedra, vaig clavar els trossos a terra, com si fossin les estaques d’una tenda de campanya. La Denna va enarcar una cella.
—Assenyalen el lloc on hem vist la llum —vaig aclarir—. Amb aquesta foscor no veig res que pugui servir de punt de referència, però al matí els pals ens indicaran en quina direcció hem de buscar.
Vam tornar a seure. Vaig tirar més llenya al foc i en van saltar espurnes.
—Un dels dos s’hauria de quedar despert i vigilar el foc —vaig proposar—. Per si apareix algú.
—Jo no dormo mai tota la nit seguida —va fer la Denna—. Per a mi no suposa cap problema.
—No dorms bé?
—Tinc somnis —va respondre ella en un to de veu que deixava clar que això era tot el que havia de dir sobre el tema.
Vaig arrencar unes punxes que se m’havien enganxat a la vora de la capa i les vaig llençar al foc.
—Crec que tinc una idea del que va passar a la granja dels Mauthen.
La Denna es va animar.
—Digues.
—La pregunta és: per què els Xandrian havien d’atacar aquella casa en particular i just en aquell moment?
—Pel casament, és clar.
—Però, per què aquell casament concret? Per què aquella nit?
—Per què no m’ho dius tu? —va dir la Denna fregant-se el front—. No esperis que de sobte ho entengui tot, com si fossis el meu mestre.
Vaig notar que em tornava a ruboritzar.
—Em sap greu.
—No te n’ha de saber. En circumstàncies normals, m’encantaria mantenir una conversa enginyosa amb tu, però ha estat un dia molt llarg i tinc mal de cap. Vés al gra.
—Ha de ser per allò que va trobar en Mauthen quan excavava al vell poblat fortificat a la recerca de pedres —vaig explicar—. Va desenterrar alguna cosa de les ruïnes i en va estar parlant durant mesos. Els Xandrian se’n van assabentar i van anar a robar-ho —vaig acabar amb un gest artificiós.
La Denna va arrufar el front.
—Això no té cap lògica. Si l’únic que volien era aquell objecte, haurien pogut esperar fins després del casament i matar només els nuvis. Hauria estat més fàcil.
El seu comentari em va desinflar una mica.
—Tens raó.
—Tindria molta més lògica si el que haguessin volgut en realitat fos esborrar qualsevol coneixement d’aquell objecte. Com el vell rei Cèlon, que va pensar que el seu regent l’acusaria de traïció. Va matar tota la família del paio i en va cremar la residència perquè no s’estengués la notícia i perquè ningú no en trobés cap prova.
La Denna va assenyalar cap al sud.
—Com que tots els que coneixien el secret havien de ser al casament, els Xandrian s’hi podien presentar, matar tots els que en sabien alguna cosa i destruir allò o emportar-s’ho. —Va fer un moviment amb el palmell de la mà—. Net!
Em vaig quedar parat. No tant pel que la Denna acabava de dir (que, és clar, era una explicació molt millor que la meva), sinó perquè de sobte vaig recordar el que havia passat als membres de la meva companyia. «Els pares d’algú s’han dedicat a cantar unes cançons molt i molt lletges.» Però no havien mort només els meus pares. Havien mort tots els que n’havien estat prou a la vora per sentir encara que només fos una part ben petita d’aquella cançó.
La Denna es va embolcallar amb la flassada i es va arraulir d’esquena al foc.
—Et deixaré sospesar la meva gran intel·ligència mentre dormo. Desperta’m si necessites que resolgui cap altre enigma.
Em vaig mantenir despert gràcies, sobretot, a la força de voluntat. Havia estat un dia llarg i esgotador; havia recorregut gairebé cent quilòmetres a cavall i deu més a peu. Però la Denna estava ferida i necessitava dormir més que jo. A més, volia vigilar per si veia més senyals d’aquella llum blavosa que havíem vist al nord.
No vaig veure res. Vaig alimentar el foc i em vaig preguntar vagament si en Wil i en Sim, a la Universitat, devien estar preocupats per la meva desaparició sobtada. I l’Àrwyl, l’Elxa Dal i en Kilvin? Es devien preguntar què m’havia passat? Hauria hagut de deixar una nota…
No tenia manera de saber quina hora era, perquè els núvols continuaven ocultant els estels. Però havia alimentat el foc almenys sis o set vegades quan vaig veure que la Denna es posava tensa i es despertava sobtadament. No es va incorporar de cop i volta, però va deixar de respirar i vaig veure que mirava al seu voltant com espantada, com si no sabés on era.
—Em sap greu —vaig dir, sobretot per oferir-li alguna cosa coneguda en la qual concentrar-se—. T’he despertat?
Es va relaxar i es va incorporar.
—No, no… de cap manera. Ja he dormit prou, de moment. Vols que et rellevi? —Es va fregar els ulls i em va mirar per sobre del foc—. He fet una pregunta molt ximple. Estàs fet un desastre. —Va començar a treure’s la flassada—. Té.
La vaig refusar amb un gest.
—Queda-te-la. Jo en tinc prou amb la capa.
Em vaig posar la caputxa i em vaig estirar a l’herba.
—Ets tot un cavaller —va bromejar ella dolçament mentre se cenyia la flassada.
Vaig recolzar el cap en un braç i em vaig quedar adormit mentre pensava una resposta enginyosa.
Em vaig despertar d’un somni borrós en el qual avançava per un carrer ple de gent, i vaig veure el rostre de la Denna damunt meu, rosat i amb ombres molt marcades per la llum del foc. Va ser un despertar molt agradable.
Em disposava a fer algun comentari al respecte quan la Denna em va posar un dit sobre els llavis, cosa que em va torbar de moltes maneres diferents.
—Silenci —va dir en veu baixa—. Escolta.
Em vaig incorporar.
—Ho sents? —em va preguntar al cap d’un moment.
Jo vaig decantar el cap.
—Només sento el vent…
La Denna va negar amb el cap i em va fer callar amb un gest.
—Ara!
Llavors ho vaig sentir. Al principi em vaig pensar que eren unes roques que es desprenien i queien pel vessant, però no, el soroll no es va anar apagant en la llunyania. Semblava, més aviat, com si arrosseguessin alguna cosa turó amunt.
Em vaig aixecar i vaig mirar al voltant. Mentre dormia, el vent s’havia emportat els núvols, i la lluna il·luminava el paisatge i el banyava en una llum pàl·lida i argentada. La foguera era plena a vessar de brases lluents.
Aleshores, no gaire lluny, al vessant, vaig sentir… Si us digués que vaig sentir que es trencava una branca, no ho explicaria bé. Quan una persona que camina pel bosc trenca una branca, produeix un cruixit breu i fort. Això es deu al fet que qualsevol branca que algú pugui trencar sense proposar-s’ho és petita i es parteix de pressa.
El que vaig sentir no va ser cap branquilló partint-se. Va ser un cruixit llarg. El soroll que fa una branca de la gruixària d’una cama quan l’arrenquen d’un arbre: cric-crrrca-crraaccc.
Em vaig girar cap a la Denna i llavors vaig sentir l’altre soroll. Com el podria descriure?
Quan era petit, la mare em va portar a veure una col·lecció d’animals salvatges que hi havia a Senarin. Era l’única vegada que havia vist un lleó i l’única vegada que l’havia sentit rugir. Els altres infants que havien anat a veure’l estaven espantats, però jo reia, meravellat. Era un soroll tan greu i tan sord que em retrunyia al pit. Em va encantar la sensació, encara la recordo.
El soroll que vaig sentir al turó, prop de Trèbon, no era el rugit d’un lleó, però també em va retrunyir al pit. Era un grunyit més profund que el rugit d’un lleó. S’assemblava més a l’esclat d’un tro llunyà.
Es va trencar una altra branca, gairebé al cim del turó. Vaig mirar en aquella direcció i vaig veure una silueta immensa, perfilada dèbilment per la llum del foc. Vaig notar que el terra s’estremia una mica sota els meus peus. La Denna es va girar cap a mi amb els ulls esbatanats, presa del pànic.
La vaig aferrar per un braç i vaig córrer cap a l’altre vessant del turó. Al principi la Denna em va seguir, però quan va veure on em dirigia, es va aturar en sec.
—No siguis estúpid —em va xiuxiuejar—. Si baixem per allà a les fosques ens trencarem el coll. —Va mirar al voltant, frenètica, i es va fixar en els cineròlits que hi havia a prop—. Ajuda’m a pujar allà i després jo t’ajudaré a tu.
Vaig entrellaçar els dits per formar un estrep. La Denna hi va ficar un peu i jo la vaig impulsar amb tanta força que gairebé la vaig llençar a l’altre cantó de la pedra. Vaig esperar un instant fins que va passar una cama per sobre; després em vaig penjar el sarró de l’espatlla i em vaig enfilar pel costat d’aquella pedra enorme.
Encara que potser hauria de dir que vaig intentar enfilar-me pel costat de la pedra enorme. Estava desgastada pel pas del temps a la intempèrie i no oferia ni un sol agafador. Vaig relliscar a terra mentre esgarrapava debades la superfície llisa del cineròlit.
Vaig passar de pressa a l’altre cantó de l’arc, vaig pujar a una de les pedres més baixes i vaig fer un salt.
Em vaig donar un cop amb la pedra dura a tota la part de davant del cos, em vaig quedar sense aire als pulmons i em vaig fer mal a un genoll. Em vaig subjectar amb totes dues mans a la part de dalt de l’arc, però no trobava on aferrar-me…
La Denna em va agafar. Si això fos una balada heroica, us diria que em va donar la mà amb fermesa i que em va estirar fins que vaig estar segur. Però la veritat és que em va agafar per la camisa amb una mà mentre amb l’altra m’engrapava els cabells. Va estirar fort i va impedir que caigués durant prou temps perquè trobés un sortint on agafar-me i m’enfilés dalt del roc.
Ens vam quedar estirats allà dalt, panteixant, i ens vam abocar a la vora de la pedra. A sota, al cim del turó, aquella silueta feble es començava a acostar al cercle de llum que projectava la foguera. Mig oculta entre les ombres, semblava més gran que cap animal que jo havia vist mai; era tan gran com un carro carregat fins dalt. Era negra, amb un cos immens que recordava un brau. S’hi va apropar una mica més; es movia d’una manera estranya, arrossegant-se, i no pas com un bou o un cavall. El vent va revifar el foc, i aleshores vaig veure que mantenia aquell cos tan voluminós enganxat a terra i que les potes li sobresortien als costats, com un llangardaix.
Quan es va apropar una mica més a la foguera, va ser impossible eludir la comparació. Era un llangardaix enorme. No era llarg com una serp, sinó rabassut com un maó; el coll negre s’acabava en un cap pla en forma de tascó immens.
Aquella cosa va cobrir la distància que hi havia entre el cim del turó i el foc amb una sola embranzida espasmòdica. Va tornar a grunyir, i vaig notar que em vibrava el pit. Va continuar acostant-se, i quan va passar pel costat de l’altre cineròlit que estava ajagut a l’herba, vaig comprendre que allò no era cap efecte òptic. Era més gran que el cineròlit. Feia dos metres d’alt i cinc de llarg. Gran com un carro de cavalls. Immens com dotze braus plegats.
Va moure el cap endavant i endarrere mentre obria i tancava la boca com si tastés l’aire.
Aleshores es va produir una gran flamarada blava. La llum em va enlluernar i vaig sentir que la Denna cridava darrere meu. Vaig ajupir el cap i vaig notar una onada intensa de calor.
Em vaig fregar els ulls, vaig tornar a mirar cap avall i vaig veure que aquella cosa s’apropava més al foc. Era negra, amb escates i immensa. Va tornar a retrunyir com el tro; aleshores va sacsejar el cap i va escopir un altre gran raig de foc blau i flamejant.
Era un drac.