Em vaig despertar sense recordar quan m’havia quedat adormit. La Denna em sacsejava suaument.
—No et moguis gaire de pressa —em va advertir—. Estem molt alts.
Em vaig desentortolligar a poc a poc; quasi tots els músculs del meu cos protestaven pel tracte que els havia donat el dia abans. Tenia les cuixes i els panxells tibants i adolorits.
Aleshores em vaig adonar que tornava a dur posada la capa.
—T’he despertat? —vaig preguntar—. No me’n recordo…
—D’alguna manera sí —va respondre la Denna—. Et vas adormir i vas caure damunt meu. Ni tan sols has parpellejat quan t’he apartat a… —La Denna es va interrompre mentre jo em posava a poc a poc dempeus—. Déu meu, sembles un avi artrític.
—Ja saps què passa —vaig dir—, quan et despertes és quan estàs més enravenat.
La Denna va fer una rialleta.
—Les dones, en general, no tenim aquest problema. —Es va posar seriosa—. No deus pas estar fingint, oi?
—Ahir vaig recórrer uns cent quilòmetres a cavall, abans de trobar-te. No estic acostumat a cavalcar tant. I a la nit, quan vaig saltar per pujar aquí, em vaig donar un cop fort amb la roca.
—Et vas fer mal?
—És clar —vaig afirmar—. Pertot arreu.
—Oh! —va exclamar ella tapant-se la boca amb les mans—. Les teves mans tan boniques!
Vaig abaixar els ulls i vaig veure a què es referia. M’hi devia fer mal quan vaig intentar escalar el cineròlit la nit anterior. Les durícies de músic m’havien protegit els palpissos dels dits, però tenia els nusos esgarrinxats i coberts de sang seca. Ni tan sols ho havia notat; hi havia altres parts del cos que em feien molt més mal.
Se’m va fer un nus a l’estómac en veure’m les mans, però quan les vaig obrir i les vaig tancar, vaig comprovar que només les tenia pelades i no hi havia ferides greus. Com tot músic, sempre em preocupava que a les mans els pogués passar alguna cosa i la feina d’artífex havia agreujat aquesta ansietat.
—Sembla pitjor del que és —vaig dir—. Quant temps fa que se n’ha anat el draccus?
—Un parell d’hores més o menys. Se n’ha anat poc després de la sortida del sol.
Vaig mirar cap avall des d’aquella posició privilegiada dalt de l’arc format pels cineròlits. La nit anterior, el cim del turó era una extensió uniforme d’herba verda. Al matí, en canvi, semblava un camp de batalla. L’herba estava esclafada en alguns llocs, i cremada i reduïda a rostolls en altres. S’apreciaven solcs profunds a terra, allà on el llangardaix s’havia rebolcat o allà per on havia arrossegat el seu cos feixuc.
Baixar del cineròlit va ser més difícil que pujar-hi. La part de dalt de l’arc tenia una altura d’uns quatre metres, i això era massa per saltar. En altres circumstàncies, no m’hauria preocupat, però, cruixit i magolat com estava, em feia por caure malament i torçar-me un turmell.
Al final vam aconseguir baixar despenjant-nos amb l’ajuda de la corretja del sarró. Mentre la Denna s’apuntalava i en subjectava un extrem, jo vaig baixar. El sarró es va estripar i es va obrir; es van escampar, és clar, totes les meves pertinences, però vaig aconseguir arribar a terra sense res més greu que una taca d’herba.
Aleshores la Denna es va penjar de la vora del roc i jo la vaig aferrar per les cames i la vaig deixar lliscar a poc a poc fins a terra. Malgrat que tenia tota la part de davant del cos magolada, aquella experiència va contribuir molt a millorar el meu estat d’ànim.
Vaig aplegar les coses, vaig seure i vaig agafar fil i agulla per cosir el sarró. Al cap d’una estona la Denna va tornar d’una breu incursió entre els arbres i va recollir la flassada que havíem deixat a terra. Tenia uns estrips enormes que hi havia fet el draccus amb les urpes en caminar-hi per sobre.
—Havies vist mai una cosa així? —vaig preguntar allargant-li una mà.
La Denna em va mirar i va enarcar una cella.
—Quantes vegades em deuen haver explicat aquest acudit? —Amb un somriure, li vaig passar el tros de ferro negre que m’havia donat el calderer. Ella el va examinar, encuriosida—. És una pedra imant?
—Em sorprèn que la reconeguis.
—Vaig conèixer un home que en feia servir una com a petjapapers. —Va fer un sospir de desdeny—. Insistia molt en el fet que, malgrat que era molt valuosa i rara, ell la utilitzava com a petjapapers. —Va fer un esbufec—. Era un fatxenda. Tens ferro?
—Busca per aquí —vaig dir assenyalant el desori d’objectes—. Hi ha d’haver alguna cosa.
La Denna va seure en un dels cineròlits ajaguts i es va posar a jugar amb la pedra imant i un tros de sivella de ferro trencada. Vaig apedaçar el sarró i després hi vaig cosir la corretja; hi vaig fer unes quantes puntades de més perquè no se’n desprengués.
La Denna estava tota entretinguda amb la pedra imant.
—Com funciona? —em va preguntar mentre n’apartava la sivella i la deixava anar—. D’on surt la força?
—És un tipus de força galvànica —vaig respondre, i aleshores vaig vacil·lar—, i això és una manera elegant de dir que no en tinc ni idea.
—Em pregunto si només atreu el ferro perquè està fet de ferro —va cavil·lar mentre hi acostava el seu anell d’argent i veia que no passava res—. Si algú trobés una pedra imant de llautó, atrauria els objectes de llautó?
—Potser atrauria el coure i el zinc —vaig especular—. Perquè és del que està fet el llautó.
Vaig donar la volta al sarró i vaig començar a guardar-hi les coses. La Denna em va tornar la pedra imant i es va dirigir cap a les restes de la foguera.
—Abans de marxar s’ha menjat tota la fusta —va observar.
M’hi vaig apropar per mirar. Al voltant de les restes de la foguera, el terra estava regirat en algunes zones i cremat en altres. Semblava que hi hagués passat per sobre tota una legió de cavalleria. Vaig empènyer un gran terròs amb la punta de la bota i em vaig ajupir per recollir una cosa.
—Guaita això.
La Denna es va acostar i jo l’hi vaig mostrar. Era una escata de draccus, negra i llisa, gairebé tan gran com el palmell de la meva mà i tenia forma de llàgrima. Al centre tenia mig centímetre de gruixària, mentre que les vores eren més primes.
La vaig allargar a la Denna.
—Per a vós, senyora meva. Un record.
La va sospesar a la mà.
—Pesa —va dir—. Te’n buscaré una… —Es va apartar per buscar entre les restes de la foguera—. Em sembla que s’ha menjat algunes pedres juntament amb la fusta. Ahir a la nit abans d’encendre el foc en vaig recollir més de les que hi ha aquí ara.
—Els llangardaixos mengen pedres —vaig explicar—. És així com paeixen. Les pedres trituren el menjar als budells. —La Denna em va mirar amb escepticisme—. És veritat. Les gallines també ho fan.
Va sacsejar el cap i va desviar la mirada mentre buscava per la terra remoguda.
—Mira, al principi esperava que, d’aquesta trobada, en fessis una cançó. Però com més parles d’aquella bèstia…, més dubto que ho puguis fer. Vaques i gallines. On és el teu sentit dramàtic?
—No cal exagerar —vaig replicar—. Si no m’equivoco, en aquesta escata gairebé tot és ferro. Com hi puc posar més dramatisme?
La Denna va sostenir l’escata i la va examinar amb atenció.
—Ho dius de broma.
Vaig somriure.
—Els rocs d’aquesta zona són plens de ferro. El draccus es menja els rocs, que de mica en mica es trituren al seu pedrer. El metall es va filtrant i s’acumula als ossos i a les escates. —Vaig agafar l’escata i me’n vaig anar cap a un dels cineròlits—. Cada any muda la pell i després se la menja; d’aquesta manera, conserva el ferro a l’organisme. Al cap de dos-cents anys…
Vaig colpejar l’escata amb la pedra i es va produir un so vibrant, entre el d’una campana i el d’una peça de ceràmica vidrada.
Vaig tornar l’escata a la Denna.
—Segurament, abans que es desenvolupés la mineria moderna, la gent els caçava per obtenir-ne ferro. Crec que, fins i tot avui dia, qualsevol alquimista pagaria un bon preu per les escates o els ossos. El ferro orgànic és molt escàs. Suposo que en podrien fabricar tota mena de coses.
La Denna va mirar l’escata que tenia a la mà.
—Tu guanyes. Pots escriure la cançó. —Els ulls se li van il·luminar amb una idea—. Deixa’m veure la pedra imant.
La vaig treure del sarró i l’hi vaig donar. La Denna va apropar l’escata a la pedra imant i es van unir produint aquell soroll metàl·lic estrany. La Denna va somriure; va tornar al costat de la foguera i va començar a passar l’imant per les cendres per buscar-hi més escates.
Vaig mirar cap als cingles del nord.
—No m’agrada donar males notícies —vaig dir, assenyalant una taca de fum quasi imperceptible que s’alçava per sobre dels arbres—. Però allà sota hi ha alguna cosa que crema. Les estaques que vaig clavar ja no hi són, però crec que va ser en aquella direcció on ahir a la nit vam veure el foc blau.
La Denna continuava passant la pedra imant per damunt de les cendres.
—El draccus no pot ser el responsable del que va passar a la granja dels Mauthen —va dir assenyalant la terra i l’herba remogudes—. Allà no hi havia res de tot això.
—No pensava en la granja —vaig dir—. Pensava en el fet que un cert protector podria haver passat la nit al bosc al costat d’una petita foguera…
La Denna em va mirar, consternada.
—I el draccus la va veure.
—Jo no m’hi amoïnaria —em vaig afanyar a dir—. Si és tan llest com dius, devia buscar recer en alguna casa.
—Ensenya’m una casa on et puguis arrecerar d’aquesta bèstia —va dir la Denna molt seriosa i em va tornar la pedra imant—. Anem a donar-hi un cop d’ull.
El lloc d’on pujava la columna fina de fum era a pocs quilòmetres, però vam trigar molt a arribar-hi. Estàvem adolorits i cansats, i cap dels dos no tenia gaires esperances respecte al que trobaríem quan hi arribéssim.
Mentre caminàvem, vam compartir la darrera poma i la meitat del que quedava del pa àzim. Vaig tallar uns trossos d’escorça de bedoll, i la Denna i jo els vam mastegar. Al cap d’una hora més o menys, els músculs de les cames se’m van relaxar prou perquè ja no em resultés dolorós caminar.
A mesura que ens hi apropàvem, cada cop ens costava més avançar. Els turons suaus van deixar pas a cingles escarpats i a pendents coberts de tartera. Havíem d’enfilar-nos o fer llargues marrades i, de vegades, retrocedir per cercar un altre camí.
I també ens vam entretenir. Vam ensopegar amb un riber de fruits madurs que ens va fer aturar gairebé una hora. Poc després vam trobar un rierol i hi vam parar per beure, descansar i rentar-nos. Un cop més, les meves esperances de viure un flirteig de conte van quedar frustrades, ja que el rierol només tenia uns quinze centímetres de fondària. No era ideal per prendre-hi un bany.
Vam arribar al lloc d’on sortia el fum a primera hora de la tarda; el que hi vam trobar no tenia res a veure amb el que esperàvem.
Era una vall aïllada, encaixada entre els cingles. En dic vall, però en realitat era més aviat un esglaó gegantí entre les estribacions de les muntanyes. A un cantó hi havia una paret alta de roca negra, i a l’altre, un precipici profund. La Denna i jo vam intentar entrar-hi sense èxit per dos llocs i al final vam descobrir un camí. Afortunadament, aquell dia no feia vent i el fum pujava recte com una fletxa cap al cel, blau i clar. Si no ens hagués guiat la columna de fum, segurament no hauríem trobat mai el lloc que buscàvem.
Aquell devia haver estat un bosquet agradable, però estava destrossat, com si hi hagués passat un tornado. Els arbres estaven partits, arrencats de soca-rel, calcinats i fets miques. Hi havia solcs enormes pertot arreu, com si un pagès gegantí hagués embogit mentre llaurava el camp.
Dos dies enrere, no hauria pogut saber què havia causat una destrucció semblant. Però després del que havia vist la vigília…
—No deies que eren inofensius? —va dir la Denna—. Doncs aquí n’ha fet un gra massa.
La Denna i jo vam començar a passejar-nos entre les destrosses. El fum blanc sortia del forat profund que havia deixat un gran auró en caure. Del foc, només en quedaven unes poques brases que cremaven a poc a poc al fons del forat, on hi havia hagut les arrels.
Vaig llençar uns terrossos al forat amb la punta de la bota.
—La bona notícia és que el teu protector no és aquí. I la mala notícia… —Em vaig interrompre i vaig aspirar pel nas—. Sents una pudor?
La Denna va inspirar també i va assentir amb el cap, arrufant el nas.
Vaig pujar a l’auró caigut i vaig mirar al voltant. Va canviar el vent i l’olor es va intensificar; semblava la pudor d’alguna cosa morta i podrida.
—No deies que no menjaven carn? —va preguntar la Denna mirant al voltant nostre amb neguit.
Vaig baixar de l’arbre i vaig anar cap a la paret de roca. Allà hi havia una cabana petita, completament destrossada. La pudor de podrit era més intensa.
—Molt bé! —va dir la Denna contemplant les ruïnes—. Això no ho ha fet cap animal inofensiu.
—No sabem si el draccus n’és el responsable —vaig argumentar—. Si els Xandrian van atacar aquest lloc, podria ser que el draccus hagués vingut atret pel foc i hagués causat tota aquesta destrucció en apagar-lo.
—Creus que ho han fet els Xandrian? Això no quadra amb tot el que n’he sentit dir. Se suposa que apareixen com el llamp i que després desapareixen. No vénen de visita, provoquen uns quants incendis i després tornen per fer uns encàrrecs.
—No sé pas què pensar. Però dues cases destrossades… —Vaig començar a passejar-me entre les restes de la cabana—. Sembla raonable que totes dues coses estiguin relacionades.
La Denna va fer un crit ofegat. Vaig mirar cap on ella mirava i vaig veure un braç que sortia per sota d’uns troncs gruixuts.
M’hi vaig acostar. Hi havia moltes mosques i em vaig tapar la boca en un intent va d’evitar la fortor.
—Fa uns dos cicles que és mort —vaig dir, ajupint-me i agafant un garbuix de fusta esmicolada i metall—. Guaita això.
—Porta-ho aquí i ho miraré.
L’hi vaig portar. Fos el que fos, estava destrossat, amb prou feines es podia reconèixer què era.
—Sembla una ballesta.
—No li va servir de gaire —va comentar la Denna.
—La pregunta és: per què tenia una ballesta? —Vaig examinar la peça gruixuda d’acer blau del travesser—. Això no és cap arc de caça. És el que es fa servir per matar un home proveït d’armadura des de molta distància. Les ballestes com aquesta són il·legals.
La Denna va esclafir una rialla.
—Aquí no es fan respectar aquesta mena de lleis, ja ho saps.
Vaig arronsar les espatlles.
—El cas és que és una arma molt cara. Per què hauria de tenir una ballesta que costa deu talents algú que viu en una cabana petita sense pavimentar?
—Potser sabia això del draccus —va especular la Denna mirant al voltant, nerviosa—. A mi tampoc no em faria res tenir una ballesta.
Vaig negar amb el cap.
—Els draccus són tímids. Eviten la gent.
La Denna em va mirar amb franquesa i va assenyalar amb un gest sarcàstic el que quedava de la cabana.
—Pensa en tots els animals salvatges del bosc —vaig dir—. Tots els animals salvatges defugen el contacte amb els éssers humans. Tu mateixa has dit que no havies sentit parlar mai del draccus. Bé deu ser per alguna cosa.
—I si té la ràbia?
Aquella possibilitat em va deixar glaçat.
—Això és una idea aterridora —vaig dir, contemplant el paisatge ruïnós—. Com dimonis l’abatries? Els llangardaixos poden agafar la ràbia?
La Denna va traslladar el pes del cos d’una cama a l’altra, neguitosa i sense deixar de mirar al voltant nostre.
—Vols mirar res més? Perquè jo ja he vist tot el que em calia veure. No vull ser aquí quan allò torni.
—No creus que hauríem de proporcionar un enterrament digne a aquest home?
La Denna va negar amb el cap.
—No penso quedar-me tanta estona aquí. Podem dir a algú del poble que l’hem trobat i que se n’ocupin ells. El draccus podria tornar en qualsevol moment.
—Però, per què? —vaig preguntar—. Per què torna aquí? —Vaig anar assenyalant—: Aquest arbre fa un cicle que és mort, però aquest altre es va partir fa només un parell de dies…
—Per què t’importa?
—Els Xandrian —vaig dir amb fermesa—. Vull saber per què van ser aquí. I si controlen el draccus?
—Jo no crec que fossin aquí —va dir la Denna—. A la granja dels Mauthen, potser sí. Però això és obra d’un llangardaix rabiós. —Em va mirar als ulls—. No sé pas què has vingut a buscar, però no crec que ho trobis.
Vaig negar amb el cap mentre mirava al voltant meu.
—Em fa l’efecte que això ha d’estar relacionat amb la granja.
—Doncs a mi em sembla que vols que hi estigui relacionat —va fer la Denna dolçament—. Però aquest home fa massa temps que és mort. Tu mateix ho has dit. A més, te’n recordes del marc de la porta i de l’abeurador de la granja? —Es va ajupir i va clavar un cop a un dels troncs de la cabana destrossada amb els nusos. El tronc va fer un soroll sòlid—. I mira la ballesta. El metall no està rovellat. Els Xandrian no han estat aquí.
Em va caure l’ànima als peus. M’adonava que la Denna tenia raó. En el fons, era conscient que m’havia estat aferrant a qualsevol indici. Malgrat tot, no em volia rendir sense haver esgotat totes les possibilitats.
La Denna em va agafar la mà.
—Vine. Anem. —Em va somriure i em va estirar la mà. Vaig notar la suavitat i la frescor de la seva pell—. Hi ha coses més interessants per fer que perseguir…
Es va sentir un cruixit fort lluny, entre els arbres: cccrec-ca-crrc. La Denna em va deixar anar la mà i es va girar.
—No —va dir—. No, no, no.
L’amenaça inesperada del draccus va fer que em concentrés de sobte.
—Tranquil·la. No pot enfilar-se. Pesa massa.
—Enfilar-se? A un arbre? Però si aquell animal els tira a terra per divertir-se!
—Els cingles —vaig suggerir, assenyalant la paret de roca que flanquejava aquella part del bosc—. Som-hi.
Ensopegant amb els solcs i saltant arbres caiguts, ens vam dirigir cap a la base de la paret. Sentia el grunyit ressonant del draccus a l’esquena. Vaig girar el cap per donar-hi un cop d’ull, però el draccus encara no havia sortit del bosc.
Vam arribar a la base del cingle i vaig començar a cercar un tros de paret pel qual poguéssim escalar. Després d’un minut llarg i frenètic, vam sortir d’unes mates espesses de sumac i vam veure una franja de terra molt remoguda. El draccus hi havia estat cavant.
—Mira!
La Denna va assenyalar una fractura a la paret de roca, una esquerda profunda de mig metre d’amplària. Era prou gran perquè s’hi fiqués una persona, però massa estreta perquè ho fes un llangardaix gegantí. A la paret hi havia marques d’urpades i roques despreses escampades pel terra remogut.
La Denna i jo ens vam endinsar per aquella clivella. L’interior era fosc; l’única llum que es veia era la d’una franja petita de cel blau sobre els nostres caps. Vaig continuar avançant, i em vaig haver de posar de cantó unes quantes vegades per poder avançar. Quan vaig deixar de tocar la paret amb les mans, vaig veure que les tenia cobertes de sutge. Pel que es veia, en no poder-hi entrar, el draccus havia escopit foc en aquell passadís angost.
Uns quants metres més enllà, l’escletxa s’eixamplava una mica.
—Hi ha una escala de mà —va dir la Denna—. Hi pujaré. Si aquella bèstia ens llença foc, serà com si plogués en un barranc.
Es va enfilar per l’escala de mà, i jo la vaig seguir. L’escala era rudimentària però resistent, uns sis metres més enllà donava a un tros de terra pla. Estàvem envoltats de pedra negra per tres costats, però des d’allà es veien perfectament la cabana en ruïnes i els arbres destrossats. Hi havia una caixa de fusta arrambada a la paret de roca.
—Ho veus? —va preguntar la Denna mirant cap avall—. Digues que no m’he pelat els genolls per no res.
Vaig sentir un remugueig feble i vaig notar una onada d’aire calent a l’esquena. El draccus va tornar a grunyir i un altre raig de foc va córrer per l’esquerda estreta. Llavors vam sentir un fregadís d’ungles esgarrapant pissarra: el draccus estava furiós i gratava la base de la paret.
La Denna em va llençar una mirada expressiva.
—Inofensiu.
—No ens busca a nosaltres —vaig dir—. Ja ho has vist. Ja havia esgarrapat aquesta paret molt abans que nosaltres hi arribéssim.
La Denna va seure.
—Què és això?
—Una mena de talaia —vaig respondre—. Des d’aquí es veu tota la vall.
—És obvi que és una talaia —va replicar ella fent un sospir—. Em refereixo a aquest lloc.
Vaig obrir la caixa de fusta que havíem trobat a terra. A dins hi havia una flassada basta de llana, un odre ple d’aigua, una mica de carn seca i una dotzena de fletxes de ballesta molt finament esmolades.
—No ho sé —vaig confessar—. Potser aquell paio era un fugitiu.
Es van deixar de sentir sorolls. La Denna i jo ens vam abocar i vam contemplar la vall devastada. Al final el draccus es va apartar de la paret del cingle. Caminava a poc a poc i el seu cos immens anava obrint un solc irregular a terra.
—No es mou tan de pressa com ahir a la nit —vaig observar—. Potser està malalt.
—Potser està cansat; per a ell deu haver estat un dia dur, provant d’atrapar-nos i matar-nos. —Em va mirar—. Seu. M’estàs posant nerviosa. Ens quedarem una estona aquí.
Vaig seure i vam veure com el draccus avançava lentament i feixugament cap al mig de la vall. Es va acostar a un arbre d’uns nou metres d’alt i el va tirar a terra gairebé sense esforç.
Llavors se’l va començar a menjar, en primer lloc les fulles. Després se’n va posar a mastegar les branques tan gruixudes com el meu puny amb la mateixa facilitat amb què una ovella arrencaria un grapat d’herba. Quan per fi el tronc va quedar nu vaig suposar que pararia. Però amb aquella boca enorme i plana va mossegar un extrem del tronc i va retorçar el coll immens. El tronc es va estellar i es va partir, i el draccus se’n va quedar un tros gran però manejable que es va empassar gairebé sencer.
La Denna i jo vam aprofitar per menjar també una mica. Només pa àzim, embotit i la resta de les pastanagues. No vaig gosar tocar el menjar de la caixa, ja que hi havia la possibilitat que el paio que vivia allà fos alguna mena de boig.
—De tota manera, m’estranya que ningú dels que viuen per aquí no l’hagi vist mai —va dir la Denna.
—És probable que l’hagin vist de lluny —vaig dir—. El porcater va dir que tothom sabia que en aquests boscos hi havia alguna cosa perillosa. Es deuen pensar que és un dimoni o qualsevol ximpleria així.
La Denna em va mirar amb un somriure burleta als llavis.
—Ves quines coses diu el paio que va venir aquí buscant els Xandrian.
—Això és diferent —vaig protestar, acalorat—. Jo no vaig pel món explicant contes de fades ni tocant ferro. He vingut per esbrinar la veritat. He vingut per trobar fonts d’informació més fiables que les històries que circulen.
—No pretenia ofendre’t —es va disculpar la Denna, sorpresa. Va tornar a mirar avall—. La veritat és que és un animal increïble.
—Quan vaig llegir aquell llibre sobre els draccus, no em vaig acabar de creure allò del foc —vaig reconèixer—. Em va semblar una mica inversemblant.
—Més que un llangardaix tan gran com un carro?
—Això només és qüestió de grandària. El foc, en canvi, no és una cosa natural. D’on el treu, per exemple? És evident que no crema dins seu.
—Això no ho explicaven en el llibre que vas llegir? —va preguntar la Denna.
—L’autor feia algunes conjectures, però res més. No podia caçar un draccus per dissecar-lo.
—És clar —va dir la Denna mentre observava com el draccus tirava a terra sense esforç un altre arbre i se’l començava a menjar—. Amb quina mena de xarxa o de gàbia el podria retenir?
—Però tenia algunes teories interessants —vaig prosseguir—. Ja deus saber que els fems de vaca desprenen un gas inflamable, oi que sí?
La Denna va girar el cap i va riure.
—No. De debò?
Vaig assentir, somrient.
—Els nens de les granges acosten espurnes a les cagarades de vaca recents i les fan cremar. Per això els pagesos han de tenir molta cura quan emmagatzemen els fems. El gas pot acumular-se i esclatar.
—Jo sóc una noia de ciutat —va dir ella rient—. Nosaltres no jugàvem a aquestes coses.
—Doncs tu t’ho vas perdre. L’autor suggeria que el draccus podria emmagatzemar aquell gas en una bufeta d’alguna mena. La veritable qüestió és saber com encén aquell gas. L’autor apunta una idea enginyosa sobre l’arsènic, que té força sentit des del punt de vista químic. Si combines arsènic i gas d’hulla, esclata. És així com es produeixen les llums de metà als pantans. Però crec que això no és del tot raonable. Si el draccus tingués tanta quantitat d’arsènic al cos, s’enverinaria.
—Mmm! —va dir la Denna sense deixar d’observar el draccus.
—Però si t’hi fixes, l’únic que necessita és una petita espurna per inflamar el gas —vaig continuar—. I hi ha molts animals capaços de crear prou força galvànica per encendre una espurna. Les anguiles, per exemple, en poden generar prou per matar un home, i només fan mig metre de llargària. —Vaig assenyalar el draccus—. Segur que un animal tan gran com aquest en pot generar prou per produir una espurna.
Esperava impressionar la Denna amb la meva genialitat, però ella semblava distreta amb l’escena que tenia lloc als peus del cingle.
—No m’escoltes, oi?
—Doncs no gaire —va reconèixer; es va girar cap a mi i em va somriure—. Mira, jo ho trobo perfectament lògic. Menja fusta. La fusta crema. Per què no hauria d’escopir foc?
Mentre provava de trobar-hi una resposta, la Denna va assenyalar cap a la vall.
—Mira aquells arbres d’allà. Hi veus res d’estrany?
—A banda del fet que estan destrossats i mig menjats? —vaig preguntar—. La veritat és que em semblen normals.
—Mira com estan distribuïts. És difícil veure-ho perquè tot està destrossat, però és com si creixessin en fileres. Com si els haguessin plantat.
M’hi vaig fixar bé i vaig veure que molts dels arbres estaven disposats en fileres abans que arribés el draccus. Una dotzena de fileres amb una vintena d’arbres cadascuna. De la major part, ja només en quedaven soques o forats buits.
—Per què haurien de plantar arbres enmig d’un bosc? —va reflexionar la Denna—. Això no és un hort d’arbres fruiters. Has vist fruita per enlloc?
Vaig negar amb el cap.
—I aquells arbres són els únics que s’ha cruspit el draccus —va afegir—. Hi ha una gran clariana al mig. Els altres, els tomba, però aquests els tomba i se’ls menja. —Va entretancar els ulls—. Quin arbre es cruspeix ara?
—Des d’aquí no ho veig —vaig dir—. Un auró? Pot ser que sigui un llépol?
Vam mirar una mica més, i aleshores la Denna es va aixecar.
—Bé, el més important és que ja no ens pot tirar foc. Anem a veure què hi ha al final de l’esquerda. Suposo que deu ser una sortida.
Vam baixar per l’escala de mà i vam avançar a poc a poc pel fons de la petita escletxa, que serpentejava i girava al llarg d’uns sis metres més fins a desembocar en unes gorges diminutes amb parets altíssimes i verticals per totes bandes.
No hi havia sortida, però era evident que algú les utilitzava per a alguna cosa. Havien arrencat les plantes i deixat el terra nu. Havien excavat dos forats per fer-hi foc, i a sobre, damunt unes plataformes de maó, hi havia unes grans cassoles metàl·liques. S’assemblaven una mica a les tines que fan servir els escorxadors per fondre el sèu. Però aquelles cassoles eren amples, planes i poc profundes, com motlles per preparar pastissos immensos.
—Sí! És llépol! —va dir la Denna rient—. Aquell paio hi feia caramels d’auró, aquí. O xarop.
M’hi vaig acostar una mica més. Hi havia galledes tirades per terra, unes galledes que podrien haver servit per transportar la saba d’auró per bullir-la després. Vaig obrir la porta d’un cobert diminut i fet malbé i hi vaig veure més galledes, unes pales llargues de fusta per remoure la saba, espàtules per treure-la de les cassoles…
Però alguna cosa no encaixava. Al bosc hi havia moltíssims aurons. No tenia sentit que en plantessin. I per què triar un lloc tan inaccessible?
Potser aquell home senzillament era boig. Vaig agafar una de les espàtules i la vaig examinar. La vora estava tacada de negre, com si hagués gratat brea…
—Ecs! —va dir la Denna darrere meu—. És amarg. Em sembla que se li va cremar.
Em vaig girar i vaig veure la Denna dreta al costat d’un dels forats. Havia arrencat un gran disc de matèria enganxifosa del fons d’una de les cassoles i hi havia fet una mossegada. Era negre, i no pas ambrat com el caramel d’auró.
De sobte vaig entendre què hi passava, allà.
—No!
La Denna em va mirar, parada.
—No és pas tan dolent —va dir amb la boca plena—. Té un gust estrany, però no és desagradable.
Vaig anar cap a ella, li vaig clavar una manotada i li vaig fer llençar el disc a terra. La Denna em va mirar, irritada.
—Escup! —li vaig ordenar—. De pressa! És verí!
La seva expressió va passar de la irritació al terror en una mil·lèsima de segon. Va obrir la boca i va deixar caure a terra el tros de matèria negra. Després va escopir una saliva espessa i negra. Li vaig posar l’ampolla d’aigua a les mans.
—Renta’t la boca —vaig dir—. Renta-te-la bé i escup.
La Denna va agafar l’ampolla i llavors vaig recordar que era buida. Ens havíem acabat l’aigua a l’hora de dinar.
Vaig arrencar a córrer per la sendera estreta. Vaig pujar per l’escala de mà cames ajudeu-me, vaig agafar l’odre d’aigua i vaig tornar a la petita gorja.
La Denna estava asseguda a terra, pàl·lida i amb cara d’espant. Li vaig ficar l’odre entre les mans, i ella va beure tan de pressa que es va ennuegar; després va fer unes arcades i va escopir.
Vaig introduir la mà al forat del foc i la vaig enfonsar a les cendres fins que vaig trobar els trossos de carbó que no s’havien cremat. En vaig treure un grapat. Vaig agitar la mà per desprendre’n les cendres i després els vaig posar a les mans de la Denna.
—Menja’t això —vaig dir.
La Denna em va mirar sense entendre’m.
—Menja-t’ho! —Vaig allargar la mà i la vaig agitar—. Si no mastegues això i t’ho empasses, et deixaré inconscient d’un cop de puny i t’ho ficaré jo mateix gola avall! —Em vaig posar uns quants trossos de carbó a la boca—. Mira, no passa res. Fes-ho —vaig afegir suavitzant el to, que es va fer més suplicant que dominant—. Confia en mi, Denna.
Va agafar uns trossos de carbó i se’ls va ficar a la boca. Pàl·lida i amb ulls plorosos, en va mastegar un grapat i va beure un glop d’aigua per empassar-se’ls fent ganyotes.
—Estan collint el maleït òfal —vaig dir—. Que n’he estat, d’idiota, de no adonar-me’n abans.
La Denna va començar a dir alguna cosa, però la vaig tallar:
—No parlis. Continua menjant. Tant com puguis.
Va assentir amb solemnitat, amb els ulls molt oberts. Mastegava, feia unes quantes arcades i s’empassava el carbó amb un altre glop d’aigua. Se’n va menjar una dotzena de queixalades seguides, i després va tornar a rentar-se la boca.
—Què és l’òfal? —em va preguntar amb un fil de veu.
—Una droga. Això són arbres de denner. El que tenies a la boca era resina de denner.
Vaig seure al seu costat. Em tremolaven les mans. Les vaig recolzar, planes, sobre les meves cames per dissimular-ne el tremolor.
La Denna va guardar silenci. Tothom sabia què era la resina de denner. A Tarbean, els escorxadors havien d’anar a recollir els cadàvers rígids dels llaminers, els addictes al denner, que morien per sobredosi als carrerons i als portals del Moll.
—Quanta te n’has empassat? —vaig preguntar.
—Només la mastegava, com si fos un caramel tou. —Va tornar a empal·lidir—. Encara me’n queda una mica enganxada a les dents.
—No paris de glopejar —vaig dir, tocant l’odre d’aigua.
La Denna es va passar l’aigua d’una galta a l’altra; després la va escopir i va repetir l’operació. Vaig intentar calcular quanta droga devia haver ingerit, però hi havia massa variables: no sabia quanta se n’havia empassat, ni si la resina estava gaire refinada, ni si els pagesos l’havien filtrat o purificat.
La Denna va moure la boca, passant-se la llengua per les dents.
—Molt bé. Ja estic neta.
Vaig deixar anar una rialla forçada.
—Ni de bon tros —vaig dir—. Tens la boca tota negra. Sembles una nena que ha estat jugant a la carbonera.
—Doncs no et pensis que tu estàs gaire més guapo —va replicar la Denna—. Sembles un escura-xemeneies. —Va allargar un braç per tocar-me una espatlla, nua. Em devia haver estripat la camisa en fregar la roca quan havia sortit corrents a buscar l’odre d’aigua. La Denna va esbossar un lleu somriure que no va arribar-li als ulls—. Per què m’has fet menjar carbó?
—El carbó és com una esponja química —vaig explicar—. Absorbeix les drogues i els verins.
La Denna es va animar una mica.
—Tots?
Em vaig plantejar la possibilitat de dir una mentida, però em vaig estimar més no fer-ho.
—La major part. Te l’has menjat molt de pressa. Absorbirà una bona part de la resina que t’has empassat.
—Quanta?
—Més de la meitat. Amb sort, una mica més. Com et trobes?
—Espantada. Tremolosa. Però a banda d’això, no noto res. —Es va regirar, nerviosa, al lloc on estava asseguda i va posar la mà damunt el disc enganxifós de resina de denner que jo li havia arrabassat. El va llençar amb un moviment ràpid i es va netejar la mà als pantalons—. Quant de temps trigarem a saber-ho?
—No sé si estava gaire refinada —vaig dir—. Si encara estava sense tractar, el teu organisme trigarà més a processar-la. I això seria bo, perquè els efectes s’estendrien durant un període de temps més llarg.
Li vaig buscar el pols al coll. El tenia molt accelerat, la qual cosa no m’indicava res. Jo també el tenia molt ràpid.
—Mira allà.
Vaig assenyalar amb una mà i li vaig examinar els ulls. Les ninetes li trigaven una mica a reaccionar a la llum. Li vaig posar una mà al cap i, amb el pretext d’aixecar-li una mica una parpella, li vaig prémer el blau que tenia a la templa, amb força. La Denna no va pestanyejar ni va donar cap indici que li hagués fet mal.
—Em pensava que m’ho havia imaginat —va dir la Denna, mirant-me—, però és veritat: els teus ulls canvien de color. Normalment són de color verd intens, amb un cercle daurat al voltant de la nineta…
—Els he heretat de ma mare —vaig dir.
—Però t’he estat observant. Ahir, quan se’t va trencar el mànec de la bomba a la mà, es van tornar d’un verd apagat, tèrbol. I quan el porcater va fer aquell comentari sobre els Ruh, es van enfosquir un instant. Em vaig pensar que només era la llum, però ara veig que no.
—Em sorprèn que te n’hagis adonat —vaig dir—. L’única persona que m’ho havia dit fins ara va ser un vell mestre que vaig tenir. I era arcanista; així doncs, la seva feina consistia molt a adonar-se de les coses.
—Bé, també és la meva feina adonar-me de les teves coses. —Va decantar una mica el cap—. Segur que a la gent li criden l’atenció els teus cabells. Són tan brillants! Molt… captivadors. I tens una cara molt expressiva. Sempre la controles; fins i tot controles el comportament dels teus ulls. Però no pas el color. —Va esbossar un somriure—. Ara els tens pàl·lids. Com una glaçada verda. Deus estar molt espantat.
—Deu ser luxúria —vaig dir amb aspresa—. No és gaire freqüent que una noia bonica deixi que m’hi acosti tant.
—Em dius sempre unes mentides meravelloses. —La Denna va desviar la mirada cap a les seves mans—. Em moriré?
—No —vaig respondre amb fermesa—. És clar que no.
—Et faria res…? —Em va mirar i va tornar a somriure; tenia els ulls humits, però les llàgrimes no es desbordaven—. Et faria res dir-m’ho en veu alta?
—No et moriràs —vaig dir, i em vaig aixecar—. Vine. Anem a veure si el nostre amic llangardaix ja se n’ha anat.
Volia que la Denna es mogués i es distragués; així doncs, vam beure una mica d’aigua i vam tornar a la talaia. El draccus dormia ajagut al sol.
Vaig aprofitar l’ocasió per guardar la flassada i la carn seca al sarró.
—Abans no m’ha semblat bé robar a un mort —vaig dir—. Però ara…
—Almenys ara sabem per què s’amagava a la quinta forca amb una ballesta i una talaia i tot això —va comentar la Denna—. Hem resolt un petit misteri.
Vaig començar a tancar el sarró, però m’hi vaig repensar i em vaig guardar també les fletxes de ballesta.
—Per què ho vols, això? —em va preguntar la Denna.
—Valen diners —vaig dir—. Estic en deute amb un personatge perillós. M’aniria bé una mica de…
No vaig acabar la frase; estava pensant.
La Denna em va mirar i vaig veure que arribava a la mateixa conclusió que jo.
—Saps quants diners pot valer tota aquella resina? —em va preguntar.
—Doncs no —vaig respondre pensant en les trenta cassoles, cadascuna amb una làmina de resina negra i enganxifosa solidificada al fons, de la grandària d’un plat—. Estic intentant calcular-ho.
La Denna es va bressolar sobre les plantes dels peus.
—Kvothe, no sé què pensar. He vist noies que s’hi enganxaven. D’altra banda, necessito diners. —Va esclafir una rialla amarga—. Ara mateix ni tan sols tinc roba de recanvi —va dir, amoïnada—, però no sé si la necessito tant com això.
—Jo penso en les apotecaries —em vaig afanyar a dir—. La refinarien per fer medicines. És un analgèsic molt potent. El preu no seria tan bo com si la venguéssim a una altra mena de gent, però tot i així, mitja làmina…
La Denna va somriure obertament.
—M’encantaria emportar-me’n mitja làmina. Sobretot ara que el protector misteriós ha desaparegut.
Vam tornar a la gorja. Aquest cop, en sortir del passadís estret, vaig veure les cassoles d’evaporació des d’una altra perspectiva. Ara, cadascuna equivalia a una moneda pesant dins la butxaca. La matrícula del bimestre següent, roba nova, deslliurar-me del deute amb la Devi…
Vaig veure que la Denna mirava les safates amb la mateixa fascinació, encara que ella ho feia amb uns ulls una mica més vidriosos.
—En podria viure còmodament tot un any —va cavil·lar—. Sense deure res a ningú.
Vaig anar al cobert de les eines i vaig agafar una espàtula per a cadascú. Vam posar fil a l’agulla i, al cap d’uns minuts, havíem ajuntat totes les làmines negres i enganxifoses, i n’havíem fet una bola de la grandària d’un meló.
La Denna es va estremir una mica i em va mirar, somrient. Tenia les galtes vermelles.
—De sobte em trobo molt bé. —Va encreuar els braços i es va fregar les espatlles amb les mans—. Molt bé, de debò. I no crec que sigui només de pensar en tots aquests diners.
—És la resina —vaig dir—. El fet que hagi trigat tant a fer-te efecte és un bon senyal. Si hagués passat abans, m’hauria preocupat. —La vaig mirar amb posat seriós—. Escolta’m bé. Necessito que em diguis si notes pressió al pit o si et costa respirar. Mentre no tinguis cap d’aquests dos símptomes, tot anirà bé.
La Denna va assentir; després va inspirar fondo i va deixar anar l’aire a poc a poc.
—Ordal, àngel dolç que ets al cel! Que bé que em trobo! —Em va mirar amb aprensió, però sense deixar de somriure—. M’hi tornaré addicta?
Vaig sacsejar el cap i la Denna va sospirar alleujada.
—Saps què és el pitjor? M’espanta la possibilitat de tornar-m’hi, però tant me fa estar espantada. Mai no m’havia trobat així. No m’estranya que el nostre amic escatós continuï tornant a buscar-ne més.
—Tehlu misericordiós —vaig dir—. No se m’havia acudit. Per això esgarrapava la paret de roca i intentava entrar aquí. Sent l’olor de la resina. Fa dos cicles que menja arbres de denner, tres o quatre cada dia.
—El llaminer més gran de tots, que torna a buscar la seva dosi —va dir la Denna amb una rialla, però de sobte va fer una expressió d’horror—. Quants arbres quedaven?
—Dos o tres —vaig dir pensant en les fileres de forats buits i les soques trencades—. Però potser se n’ha menjat un altre en aquesta estona.
—Has vist mai un llaminer amb síndrome d’abstinència? —Tenia el rostre desencaixat—. Es tornen bojos.
—Ja ho sé —vaig dir, i em vaig recordar de la noia que havia vist ballar despullada sobre la neu a Tarbean.
—Què creus que farà quan s’acabin els arbres?
Vaig pensar molta estona.
—Anirà a buscar-ne més. I estarà desesperat. I sap que a l’últim lloc on va trobar els arbres hi havia una caseta que feia olor d’éssers humans… Haurem de matar-lo.
—Matar-lo? —La Denna va riure i després es va tapar la boca amb les mans—. Només amb la meva veu bonica i les teves bravates virils? —Va riure sense poder-se aguantar, malgrat que encara es tapava la boca amb les mans—. Em sap greu, Kvothe. Quanta estona estaré així?
—No ho sé. Els efectes de l’òfal són eufòria…
—I tant!
Em va picar l’ullet, somrient.
—Seguida de mania, una mica de deliri si la dosi és prou elevada i després esgotament.
—Potser podré dormir tota la nit, per una vegada. No em diràs de debò que vols matar aquella cosa. Què utilitzaràs? Un escuradents punxegut?
—No puc deixar que es torni boig. Trèbon és només a uns vuit quilòmetres d’aquí. I hi ha algunes granges més a prop. Pensa en els estralls que hi podria fer.
—Però, com? —va insistir—. Com es mata una bèstia com aquesta?
Vaig tornar al cobert.
—Si tenim sort i aquell paio va tenir la prudència de comprar una altra ballesta…
Vaig començar a buscar, llençant coses per la porta. Paletes per remenar, galledes, espàtules, una pala, més galledes, una bóta…
La bóta era de la grandària d’un barril de cervesa. La vaig treure del cobert i en vaig obrir la tapa. Al fons hi havia un sac d’hule amb una gran massa enganxifosa de resina negra de denner; almenys n’hi havia el quàdruple de la que la Denna i jo havíem gratat de les cassoles.
Vaig aixecar el sac i el vaig deixar a terra, obert perquè la Denna el mirés. Hi va treure el cap, es va quedar sense alè i va fer uns quants bots.
—Ara em podré comprar un poni! —va exclamar rient.
—No sé pas si et compraràs un poni —vaig dir mentre feia càlculs mentals—. Però crec que abans que ens repartim els diners, t’hauríem de comprar una bona arpa. I no pas una trista lira.
—Sí! —va dir la Denna, i em va fer una abraçada desenfrenada i encantada—. I a tu et comprarem… —Em va mirar encuriosida; la seva cara, coberta de sutge, era a pocs centímetres de la meva—. Què vols tu?
Abans que pogués fer ni dir res, el draccus va rugir.