Em mantenia despert i notava l’alè suau de la Denna en un braç. No hauria pogut dormir encara que hagués volgut. La seva proximitat m’omplia d’energia crepitant, de tebiesa, d’un brunzit constant. Em mantenia despert gaudint de cada moment, preciós com una joia.
Llavors vaig sentir que es partia una branca lluny i després una altra. Abans desitjava que el draccus s’acostés ben aviat al foc. Ara hauria donat la mà dreta perquè seguís el seu camí cinc minuts més.
Malgrat tot, va venir. Vaig començar a desembolicar-me de mica en mica de la Denna. Ella amb prou feines es va moure.
—Denna?
La vaig sacsejar, primer suaument i després més fort. Res. No m’estranyava. Hi ha poques coses més profundes que el son d’un llaminer.
La vaig tapar amb la flassada i li vaig posar el sarró a un costat i el sac d’hule a l’altre, a tall d’aguantallibres. Si es girava adormida, hi toparia i no rodolaria cap a la vora del cineròlit.
Vaig anar a l’altre cantó de la pedra i vaig mirar cap al nord. El cel continuava ennuvolat, i no vaig veure res fora del cercle de llum.
Palpant la superfície de la pedra vaig trobar el tros de fil d’empalomar que havia tirat per sobre del cineròlit. L’altre extrem estava lligat a la nansa de corda de la galleda de fusta que hi havia a sota, entre la foguera i els cineròlits. El meu principal temor era que el draccus esclafés la galleda sense adonar-se’n, abans d’haver-la ensumat. Si això passés, jo estiraria el fil, aixecaria la galleda i després la tornaria a baixar. La Denna i jo havíem rigut del pla, i l’havíem anomenat «pesca de gallina».
El draccus arribà al cim del turó; avançava sorollosament entre la brolla. Es va aturar just al mig del cercle de llum. Els seus ulls foscos tenien una lluïssor vermellosa, i també li vaig veure alguna cosa vermella a les escates. Va fer un esbufec fort i va començar a vorejar el foc, movent el cap a poc a poc endavant i endarrere. Va llençar una flamarada i ho vaig interpretar com una mena de salutació o d’amenaça.
Es va llençar cap a la foguera. Malgrat que jo ja l’havia observat molt, em va tornar a sorprendre la velocitat amb què es podia moure aquella bèstia enorme. Es va aturar a prop del foc, va tornar a esbufegar i llavors es va acostar a la galleda.
Tot i que la galleda era de fusta resistent i podia contenir almenys set litres, semblava diminuta com una tassa de te al costat del cap enorme del draccus. L’animal va esbufegar un cop més i va empènyer la galleda amb el morro: la va trabucar.
La galleda va rodolar descrivint un semicercle, però jo havia apilotat bé la resina al fons. El draccus va fer una altra passa, va tornar a esbufegar i es va ficar la galleda a la boca.
Vaig sentir tant d’alleujament que gairebé em vaig descuidar de deixar anar el fil. Se’m va escapar de les mans quan el draccus la va començar a mastegar i la va destrossar amb les seves grans barres. Llavors va moure el cap amunt i avall i es va empassar aquella massa enganxifosa.
Vaig fer un sospir profund d’alleujament i em vaig relaxar mentre el draccus descrivia un cercle al voltant del foc. Va escopir una flamarada blava i després una altra; llavors es va girar i es va llençar sobre la foguera, recargolant-s’hi i esclafant-la.
Un cop esclafada, el draccus va tornar a fer el de sempre. Va buscar els troncs que s’havien escampat, s’hi va rebolcar fins que els va apagar i després se’ls va menjar. Gairebé em podia imaginar com cada tió que s’empassava impulsava la resina de denner cap al pedrer, on la barrejava, la triturava i l’obligava a dissoldre’s.
Va trigar un quart d’hora a completar el circuit al voltant de la foguera. Esperava que la resina ja hagués fet efecte. Segons els meus càlculs, n’havia ingerit sis vegades la dosi letal. Hauria de passar ràpidament per les fases inicials d’eufòria i mania. Després vindrien el deliri, la paràlisi, el coma i la mort. Si no ho havia calculat malament, tot el procés duraria una hora, potser menys i tot.
Vaig tenir remordiments mentre el veia passejar-se per allà esclafant els troncs escampats. Era un animal magnífic. El fet de matar-lo encara m’agradava menys que desaprofitar òfal per valor de més de seixanta talents. Però havia de pensar en el que podia passar si deixava que les coses seguissin el seu curs. No volia haver de carregar amb la mort de persones innocents.
L’animal no va trigar a deixar de menjar. Es va rebolcar sobre les branques escampades i les va apagar. Es movia amb més empenta, un senyal que el denner començava a actuar. El draccus va començar a grunyir, produint un soroll greu i profund. Grrr. Grrr. Llençava una flamarada blava. Es rebolcava. Grrr. Flamarada. Rebolcada.
Al final només va quedar un llit de brases lluents. Com la vegada anterior, el draccus s’hi va col·locar a sobre i va jeure, de manera que el cim del turó va quedar completament a les fosques.
Es va estar un moment quiet i després va tornar a grunyir. Grrr. Grrr. Va llençar una flamarada. Va enfonsar una mica més la panxa a les brases, com si estigués nerviós. Si allò era el començament de la mania, arribava més a poc a poc del que a mi m’hauria agradat. Segons els meus càlculs, ja hauria d’estar delirant. N’hi havia donat una dosi massa baixa?
Els ulls se’m van adaptar a poc a poc a la foscor i aleshores em vaig adonar que hi havia una altra font de llum. D’entrada vaig pensar que els núvols havien desaparegut i que la lluna apareixia darrere l’horitzó. Però quan vaig mirar cap enrere vaig comprendre què passava.
Cap al sud, a tres quilòmetres a tot estirar, Trèbon emetia una llum intensa. No era la llum feble d’espelmes a les finestres, sinó unes flames altes que s’alçaven per totes bandes. Per un instant vaig creure que s’havia calat foc al poble sencer.
Llavors em vaig adonar què passava: era el festival de la collita. Hi havia una gran foguera al bell mig del poble, i altres més petites davant les cases, on la gent oferia sidra als jornalers cansats. Beurien i tirarien els arrossegapeus al foc. Ninots fets de garbes de blat i ordi, de palla, de pellofes. Ninots que construïen per cremar-los després, un ritual per celebrar el final de l’any i amb el qual se suposava que es foragitaven els dimonis.
Vaig sentir que el draccus grunyia darrere meu. Vaig mirar cap avall. L’animal estava orientat d’esquena a Trèbon, cap als precipicis foscos que hi havia més al nord.
No sóc pas una persona religiosa, però he de reconèixer que aquell dia vaig resar. Vaig resar de tot cor a Tehlu i als seus àngels i els vaig demanar que el draccus es morís, que s’adormís plàcidament i es morís abans no es girés i veiés el foc de Trèbon.
Vaig esperar uns minuts que se’m van fer eterns. Al principi em vaig pensar que el draccus dormia, però a mesura que la meva visió millorava vaig veure que movia el cap endavant i endarrere, endavant i endarrere. Quan els ulls se’m van acostumar més a la foscor, em va fer l’efecte que les fogueres de Trèbon guanyaven intensitat. Havia passat mitja hora d’ençà que el draccus s’havia menjat la resina. Per què no s’havia mort encara?
Volia llençar la resta de la resina, però no gosava. Si el draccus es girava cap a mi, miraria cap al sud, cap al poble. Si li llençava el sac de resina directament a la cara, podria girar-se per canviar de posició sobre el foc. Potser si…
Aleshores el draccus va fer un rugit, profund i fort com abans. No vaig tenir cap dubte que a Trèbon l’havien sentit. No m’hauria sorprès que l’haguessin sentit fins i tot a Imre. Vaig mirar la Denna. Ella es va moure mentre dormia però no es va despertar.
El draccus es va aixecar del llit de brases; semblava un cadell juganer. Algunes brases encara brillaven i em van proporcionar prou llum per veure com la bèstia es tombava. Va començar a llençar mossegades a l’aire. Va girar sobre si mateixa…
—No —vaig dir—. No, no, no.
Va mirar cap a Trèbon. Les flames de les fogueres del poble se li van reflectir als ulls enormes. L’animal va llençar una altra gran flamarada blava que va descriure un arc alt. Era el mateix gest que havia fet abans: una salutació o un desafiament.
Va arrencar a córrer, destrossant el vessant del turó amb el seu desenfrenament. Vaig sentir que xocava amb els arbres i els partia. Un altre rugit.
Vaig encendre la làmpada, em vaig acostar a la Denna i vaig sacsejar-la sense miraments.
—Denna. Denna! Desperta’t!
Ella amb prou feines es va moure.
Li vaig aixecar una parpella i li vaig examinar les ninetes. Ja no estaven tan mandroses i es van arronsar ràpidament reaccionant a la llum. Això volia dir que la resina de denner havia sortit per fi del seu organisme. El que tenia era simple esgotament, res més. Per estar-ne segur, li vaig aixecar totes dues parpelles i vaig acostar-hi novament la làmpada.
Sí. Les seves ninetes reaccionaven bé. S’estava recuperant. Com si volgués confirmar la meva opinió, la Denna va corrugar les celles i es va apartar de la llum mentre remugava alguna cosa impròpia d’una dama. No ho vaig entendre bé, però va emprar més d’una vegada les expressions «putaner» i «no em fotis més la punyeta».
La vaig agafar a coll, amb flassades i tot, i amb molta cura vaig baixar del cineròlit. Vaig arraulir la Denna sota l’arc que formaven les pedres. Va semblar que, en moure-la, es despertava lleugerament.
—Denna?
—Moteth? —va murmurar, adormida, movent una mica els ulls sota les parpelles.
—Denna! El draccus se’n va a Trèbon! He de…
Em vaig interrompre. En part, perquè era evident que tornava a estar inconscient, però també perquè no estava convençut que fos això el que calia fer.
Hi havia de fer alguna cosa. En circumstàncies normals, el draccus no s’hauria dirigit al poble, però estava drogat i embogit, i jo no tenia ni idea de com podia reaccionar en veure les fogueres. Si arrasava el poble, seria culpa meva. Havia d’actuar.
Vaig pujar al cineròlit, vaig agafar les dues bosses i en vaig baixar. Vaig buidar el sarró. Vaig aferrar les fletxes de ballesta i les vaig embolicar amb la camisa estripada per ficar-les al sarró. També hi vaig posar l’escata de ferro i l’ampolla d’aiguardent, convenientment protegida amb el sac d’hule.
Com que tenia la gola seca, vaig beure un glop d’aigua de l’odre, el vaig tapar i el vaig deixar. La Denna tindria molta set quan es despertés.
Em vaig penjar el sarró de l’espatlla i me’l vaig subjectar bé. Després vaig engegar la làmpada, vaig agafar la destral i vaig sortir corrents.
Havia de matar un drac.
Vaig córrer pel bosc com un boig; la llum de la làmpada de simpatia oscil·lava bruscament i il·luminava els obstacles del camí just abans que hi ensopegués. Així doncs, no era estrany que caigués i que anés rodolant pendent avall. Quan em vaig aixecar, vaig trobar la làmpada de seguida, però vaig abandonar la destral, perquè en el fons sabia que no em serviria de res amb el draccus.
Vaig caure dues vegades més abans d’arribar al camí; aleshores vaig baixar el cap, com un velocista, i vaig córrer cap a les llums llunyanes del poble. Sabia que el draccus corria més que jo, però confiava que els arbres li impedissin anar gaire de pressa i que el desorientessin. Si aconseguia arribar abans que ell al poble, podria alertar els veïns, ajudar-los a preparar-se…
Però quan vaig entreveure el camí més enllà els arbres, vaig veure que les flames eren més intenses que abans. Hi havia cases que cremaven. Vaig sentir els brams del draccus, gairebé constants, interromputs tan sols per crits i xiscles.
En arribar al poble, vaig alentir el pas i vaig recobrar l’alè. Em vaig enfilar a una teulada per la façana d’una casa amb l’intenció d’avaluar la situació.
A la plaça del poble, la foguera estava escampada pertot arreu. Algunes cases i botigues properes estaven destrossades, com bótes podrides, i la majoria cremaven amb força. El foc parpellejava entre les teules d’algunes teulades. Si no hagués estat per la pluja de la nit anterior, no s’hauria calat foc tan sols a uns quants edificis, sinó al poble sencer. Tot i així, només era qüestió de temps.
No vaig veure el draccus, però vaig sentir els cruixits sonors que va fer en rebolcar-se sobre les restes d’una casa incendiada. Vaig veure una flamarada blava que s’elevava per damunt de les teulades i vaig sentir que rugia un altre cop. Aquell so em va fer suar. Qui sabia què podia passar per la seva ment, atordida per la droga?
Hi havia gent pertot arreu. Alguns simplement estaven palplantats, desconcertats; altres es deixaven endur pel pànic i corrien cap a l’església, esperant trobar recer a l’alt edifici de pedra o a la gran roda de ferro penjada a la façana, que prometia protegir-los dels dimonis. Però les portes de l’església eren tancades i s’havien d’arrecerar en un altre lloc. Algunes persones miraven per les finestres de les cases, horroritzades i sanglotant; però n’hi havia un nombre sorprenent que conservava la calma i havia format una cadena de galledes des de la cisterna del poble, dalt de l’ajuntament, fins a un edifici que cremava.
I aleshores, de sobte, vaig saber què havia de fer. Va ser com si hagués pujat dalt d’un escenari. La por i la vacil·lació em van abandonar. Només calia que jo interpretés el meu paper.
Vaig saltar a una teulada propera i en vaig recórrer algunes més fins que vaig arribar a una casa que era a prop de la plaça del poble i la teulada de la qual començava a cremar. Vaig arrencar un tegell gruixut, encès per una vora, i vaig sortir corrents per la teulada cap a l’ajuntament.
Només havia recorregut dues teulades quan vaig relliscar. Em vaig adonar, encara que massa tard, que havia saltat a la teulada de l’hostal. Allà no hi havia tegells de fusta, sinó teules d’argila, i estaven relliscoses a causa de la pluja. En caure, vaig subjectar amb força el tegell encès; no vaig voler deixar-lo anar per preparar-me per a la caiguda. Vaig relliscar gairebé fins a la vora de la teulada i aleshores em vaig aturar; el cor em colpejava el pit.
Encara estirat, panteixant, em vaig treure les botes. Em sentiria més àgil i més còmode si notava les teules sota els peus callosos. Vaig córrer, vaig saltar, vaig córrer, vaig relliscar i vaig saltar de nou. Finalment em vaig penjar d’una sola mà del baixant d’un ràfec i vaig saltar a la teulada llisa de pedra de l’ajuntament.
Sense deixar anar el tegell, vaig pujar a la cisterna per l’escala de mà bo i donant gràcies en veu baixa a qui l’hagués deixat destapada.
Mentre corria per les teulades, la flama del tegell s’havia apagat i havia deixat una línia prima de brasa vermella a la vora. Vaig bufar amb cura perquè es tornés a encendre, i al cap de poca estona cremava alegrement. El vaig partir pel mig i en vaig deixar caure una de les meitats al terrat que hi havia a sota.
Em vaig girar per donar un cop d’ull al poble des d’allà dalt i vaig localitzar els focs que cremaven amb més virulència. N’hi havia sis d’enormes que alçaven les flames cap al cel fosc. L’Elxa Dal sempre deia que tots els focs són el mateix foc, i que tots els focs estan a les ordres del simpatista. Molt bé, tots els focs eren el mateix foc. Aquest foc. Aquest tros de tegell cremant. Vaig murmurar un vincle i vaig fixar el meu Alar. Amb l’ungla del polze, vaig gravar ràpidament una runa ule a la fusta, després una doch i per acabar una pesin. Al cap dels pocs instants que vaig trigar a fer això, tot el tegell estava cremant i fumant, calent a la meva mà.
Vaig enganxar un peu en un travesser de l’escala de mà, em vaig inclinar tant com vaig poder cap a la cisterna i vaig apagar el tegell a l’aigua. Al començament vaig notar freda l’aigua que m’envoltava la mà, però de seguida es va escalfar. Tot i que el tegell era dins l’aigua, vaig veure la línia prima de brasa cremant a la vora.
Vaig treure la navalla amb l’altra mà i vaig clavar el tegell a la paret de fusta de la cisterna, de manera que la meva obra improvisada de sigaldria quedés fixada sota l’aigua. Sens dubte era el devorador de calor més ràpid i mal fet que s’hagués creat mai.
Em vaig tornar a enfilar a l’escala de mà, vaig mirar al voltant i vaig veure un poble completament a les fosques. Les flames s’havien sufocat, i al seu lloc només quedaven unes brases febles. No havia extingit els incendis del tot; només els havia reduït prou perquè els veïns poguessin fer alguna cosa amb les galledes.
Però només havia realitzat la meitat de la feina. Vaig baixar al terrat i vaig agafar l’altre tros de tegell, que continuava encès. Vaig lliscar per un baixant de desguàs i vaig córrer cames ajudeu-me pels carrers foscos; vaig travessar la plaça del poble i vaig arribar davant la façana de l’església tehlina.
Em vaig aturar sota el roure immens que s’alçava davant la porta principal, que encara conservava les fulles, tenyides de colors tardorencs. Em vaig agenollar, vaig obrir el sarró i en vaig treure el sac d’hule amb la resta de la resina. Vaig abocar l’aiguardent de l’ampolla sobre la resina i ho vaig encendre amb el tegell. El foc va prendre ràpidament, desprenent un fum d’olor acre i dolça.
Tot seguit vaig aferrar el tegell amb les dents, vaig saltar per agafar-me a una branca i vaig començar a enfilar-me a l’arbre. Era més fàcil que pujar per la façana d’un edifici, i vaig arribar a una alçada des de la qual podia saltar a l’ampit ample de pedra de la finestra del segon pis de l’església. Vaig arrencar un branquilló del roure i me’l vaig guardar a la butxaca.
Vaig avançar amb cura per l’ampit de la finestra fins a la gran roda de ferro, cargolada a la paret de pedra. Pujar-hi va resultar més fàcil que fer-ho per una escala de mà, tot i que notava els radis de ferro estranyament freds a les mans, encara humides.
Vaig pujar a la part de dalt de la roda, i des d’allà em vaig enfilar al terrat més alt del poble. La major part dels focs estaven controlats, i la major part dels crits havien esdevingut sanglots i un murmuri feble de converses apressades. Em vaig treure el tros de tegell de la boca i el vaig bufar fins que es va tornar a encendre. Després em vaig concentrar, vaig murmurar un altre vincle i vaig sostenir el branquilló de roure sobre la flama. Vaig contemplar el poble i vaig veure que les brases s’apagaven encara més.
Van transcórrer uns instants.
Tot d’una, el roure va esclatar en una flamarada immensa. Cremava més que un miler de torxes, i es va calar foc a totes les fulles alhora.
Sota aquella llum sobtada, vaig veure que el draccus aixecava el cap dos carrers més enllà. Va bramar i va llençar un núvol de flames blaves, alhora que arrencava a córrer cap al foc. Va girar en una cantonada massa de pressa i va relliscar contra la paret d’una botiga, destrossant-la com si fos de paper.
En apropar-se a l’arbre, va alentir el pas. Continuava llençant flamarades. Les fulles van cremar i es van apagar de seguida, deixant només un miler de brases que feien que el roure semblés un canelobre immens acabat d’apagar.
Sota aquella llum tènue i vermellosa, el draccus només era una ombra. Però tot i així, vaig veure com la bèstia es distreia, ara que les flames havien desaparegut. Movia el cap gegantí endavant i endarrere. Vaig maleir en veu baixa. No era bastant a prop…
Aleshores el draccus va ensumar prou fort perquè jo el sentís des del lloc on era, uns trenta metres per damunt d’ell. Va olorar el fum dolç que desprenia la resina i va girar el cap. Va esbufegar, va grunyir i va fer una altra passa cap al sac fumant d’hule. No va tenir tanta cura com la primera vegada, i pràcticament es va abraonar sobre el sac i se’l va ficar a la boca gegantina.
Vaig respirar fondo i vaig sacsejar el cap, provant de deixondir-me. Havia realitzat dues obres importants de simpatia l’una rere l’altra, i em sentia bastant talòs.
Però tal com se sol dir, la tercera és la bona. Vaig dividir la meva ment en dues parts, i després, no sense certa dificultat, en una tercera part. Això només podia funcionar amb un vincle triple.
Mentre el draccus movia les barres i provava d’empassar-se la massa enganxifosa de resina, vaig cercar l’escata negra i feixuga al sarró i vaig treure la pedra imant d’una butxaca de la capa. Vaig pronunciar els vincles clarament i vaig fixar l’Alar. Vaig subjectar l’escata i la pedra davant la meva cara fins que vaig notar que s’atreien.
Llavors em vaig concentrar.
Vaig deixar anar la pedra imant, que va sortir disparada cap a l’escata de ferro. Vaig notar un tremolor brusc sota les plantes dels peus, i la gran roda de ferro es va desprendre de la façana de l’església.
Va caure una tona de ferro forjat. Si algú hagués estat mirant, s’hauria fixat que la roda va caure a més velocitat de la que es podia explicar per la força de la gravetat. S’hauria fixat que va caure torta, gairebé com si l’empenyessin cap al draccus. Gairebé com si el mateix Tehlu la desviés cap a la bèstia amb una mà venjativa.
Però allà no hi havia ningú que pogués veure com va succeir tot plegat. I no hi havia cap Déu que guiés la roda. Només hi era jo.