Em vaig despertar en un llit. En una habitació. En un hostal. Al principi només sabia això. Em sentia com si m’haguessin colpejat el cap amb una església.
M’havien rentat i embenat. M’havien embenat amb molta cura. Algú havia cregut convenient curar-me totes les ferides recents, per molt petites que fossin. Tenia benes blanques al voltant del cap, del pit, d’un genoll i d’un peu. Algú m’havia netejat i embenat fins i tot les encetades lleus de les mans i la ferida que m’havien fet els pinxos de l’Ambrose amb la navalla tres dies enrere.
Pel que es veia, el pitjor era el cop al cap. Em feia mal, i quan l’aixecava em marejava. Moure’m era una lliçó cruel d’anatomia. Vaig baixar els peus del llit i vaig fer una ganyota de dolor. «Traumatisme greu del poloni medial de la cama dreta.» Em vaig incorporar. «Esquinç oblic del cartílag entre les costelles inferiors.» Em vaig posar dret. «Distensió lleu del sub… trans… Maleït siga! Com es deia això?» Vaig imaginar la cara de l’Àrwyl, sorrut darrere les ulleres rodones.
M’havien rentat i sargit la roba. Me la vaig posar, movent-me a poc a poc per assaborir cadascun dels missatges emocionants que m’enviava el cos. Em vaig alegrar que no hi hagués cap mirall a l’habitació, ja que sabia que se’m devia veure molt malparat. L’embenat del cap em resultava força molest, però vaig decidir no treure-me’l. Em feia l’efecte que era l’únic que impedia que el cap em caigués a trossos.
Em vaig acostar a la finestra. Estava núvol i sota la llum grisa el poble tenia un aspecte espantós: hi havia sutge i cendres pertot arreu. La botiga de davant estava destrossada, com una casa de nines que un soldat hagués trepitjat amb la bota. La gent anava d’una banda a l’altra, a poc a poc, passant entre les destrosses. Els núvols eren prou densos perquè no pogués calcular quina hora era.
Vaig notar un corrent d’aire suau quan es va obrir la porta, em vaig girar i vaig veure una noia al llindar. Jove, bonica, senzilla; la mena de noia que treballava als hostals petits com aquell: una Nellie. Nell. La mena de noia que es passava la vida acovardida, perquè l’hostaler tenia mal geni i una llengua viperina i perquè no gosava plantar-li els cinc dits a la cara. Em va mirar bocabadada; era evident que estava sorpresa de veure’m llevat.
—Hi ha hagut morts? —vaig preguntar.
Va negar amb el cap.
—El fill dels Liram s’ha trencat un braç. I diverses persones han patit cremades. —Vaig notar que tot el cos se’m relaxava—. No hauríeu de llevar-vos, senyor. El metge ha dit que segurament no us despertaríeu. Necessiteu descansar.
—Ha tornat… ma cosina al poble? —vaig preguntar—. La noia que va ser a la granja dels Mauthen. És aquí?
La jove va negar amb el cap.
—Només vós, senyor.
—Quina hora és?
—El sopar encara no és a punt, senyor. Però si voleu us puc pujar alguna cosa.
Havien deixat el sarró al costat del llit. Me’l vaig penjar a l’espatlla; a dins, només hi quedaven l’escata i la pedra imant. Vaig mirar al voltant buscant les botes, fins que vaig recordar que la vigília me les havia tret per caminar millor per les teulades.
Vaig sortir de l’habitació amb la noia darrere meu i vaig baixar a la taverna. A la barra hi havia el mateix paio, i continuava corrugant les celles.
M’hi vaig atansar.
—Ma cosina —vaig dir—. És al poble?
El taverner va dirigir les celles corrugades cap al llindar per on jo acabava d’aparèixer i per on en aquell moment sortia la noia.
—Com dimonis deixes que es llevi, Nell? Tens menys cervell que un gos.
Ho havia encertat: es deia Nell. En altres circumstàncies, ho hauria trobat divertit.
El taverner es va girar cap a mi i va fer un somriure que, en realitat, només el va portar a corrugar les celles d’una altra manera.
—Caram, noi. Et fa mal la cara? Em fa mal fins i tot a mi —va dir, i es va posar a viure del seu propi acudit.
El vaig fulminar amb la mirada.
—He preguntat per la meva cosina.
Va negar amb el cap.
—No ha tornat. Bon vent i barca nova!
—Porteu-me pa, fruita i qualsevol carn que tingueu feta —vaig dir—. I una ampolla de vi de fruites d’Aven. De maduixes, si pot ser.
El taverner es va inclinar cap endavant i va enarcar una cella. Les celles corrugades es van transformar en un petit somriure condescendent.
—No cal que corris tant, fill. L’algutzir voldrà parlar amb tu ara que t’has llevat.
Vaig serrar les dents per contenir les primeres paraules que em van venir als llavis i vaig respirar fondo.
—Mireu, he passat un parell de dies molt dolents, el cap em fa mal de maneres que vós no arribaríeu a comprendre, i tinc una amiga que es podria trobar en un destret. —El vaig fitar amb serenitat freda—. No desitjo que les coses es tornin desagradables. Així doncs, us demano amablement que aneu a buscar el que us he demanat. —Vaig treure la bossa—. Si us plau.
El taverner em va mirar; la ira se li anava reflectint a poc a poc a la cara.
—Maleït fatxenda! Si no em mostres una mica de respecte, et lligo a una cadira fins que arribi l’algutzir.
Vaig posar un drabí de ferro damunt la barra, i me’n vaig guardar un altre al puny.
El taverner va mirar la moneda.
—Què és això?
Em vaig concentrar i vaig notar un calfred que se m’estenia pel braç.
—Això és la vostra propina —vaig respondre, i una espiral fina de fum va començar a sortir del drabí—. Pel vostre servei ràpid i cortès.
El vernís de la vora de la moneda va començar a bombollejar i a socarrimar-se formant un anell negre al voltant del drabí de ferro. L’home se’l va quedar mirant, mut i horroritzat.
—Aneu a buscar el que he demanat —vaig dir mirant-lo als ulls—, i també un odre d’aigua, o cremaré aquest lloc amb vós a dins i ballaré entre les cendres i entre els vostres ossos socarrats i enganxifosos.
Vaig arribar al cim del turó dels cineròlits amb el sarró ple. Anava descalç, panteixava i em feia mal el cap. La Denna no es veia per enlloc.
Vaig rastrejar ràpidament la zona i vaig trobar totes les coses escampades allà on les havia deixat. Les dues flassades. L’odre era gairebé buit, però a banda d’això, tot era allà. La Denna es devia haver allunyat una mica per fer les seves necessitats.
Vaig esperar. Vaig esperar molt més del que era estrictament raonable. Aleshores la vaig cridar, al principi en veu baixa, i després en veu més alta, encara que quan cridava em feia mal el cap. Al final vaig seure. Només podia pensar en la Denna despertant-se sola, assedegada i desorientada. Què devia haver pensat?
Vaig menjar una mica, provant de pensar què podia fer. Em vaig plantejar la possibilitat d’obrir l’ampolla de vi, però sabia que no era bona idea, perquè tot indicava que tenia una commoció cerebral. Vaig combatre la preocupació irracional que la Denna s’hagués endinsat al bosc delirant encara, i l’impuls d’anar a cercar-la. Em vaig plantejar la possibilitat d’encendre foc perquè ella el veiés i tornés al turó…
Però no. Sabia que senzillament havia marxat. S’havia despertat, havia vist que jo no hi era i havia marxat. Ella mateixa ho havia dit quan vam sortir de l’hostal de Trèbon. «No m’agrada quedar-me on no sóc ben rebuda. Tota la resta, la resolc pel camí.» Es devia pensar que l’havia abandonat?
Malgrat tot, en el fons sabia que la Denna havia marxat feia molt d’allà. Vaig guardar les coses al sarró. I aleshores, per si m’equivocava, vaig escriure una nota en què li explicava el que havia passat i li deia que l’esperaria a Trèbon fins l’endemà. Amb un tros de carbó, vaig escriure el seu nom en un dels cineròlits i després vaig traçar una fletxa que indicava el lloc on havia deixat tot el menjar que havia portat, una ampolla d’aigua i una de les flassades.
Vaig marxar. No estava de bon humor. Els meus pensaments no eren amables ni tendres.
Vaig arribar a Trèbon al capvespre. Vaig pujar a les teulades amb una mica més de cura que de costum. No podria confiar en el meu equilibri fins que el cap s’hagués recuperat una mica.
Tanmateix, no em va costar gaire arribar a la teulada de la fonda, on vaig recollir les botes. Des d’aquella posició avantatjosa, sota la llum feble de l’ocàs, el poble oferia un aspecte lúgubre. La façana de l’església s’havia esfondrat del tot, i quasi una tercera part del poble havia estat socarrada per l’incendi. Alguns edificis només estaven socarrimats, però altres havien quedat reduïts a cendres. Malgrat tots els meus esforços, el foc es devia haver descontrolat després que jo perdés el coneixement.
Vaig mirar cap al nord i vaig veure el cim del turó dels cineròlits. Esperava veure la resplendor d’un foc, però no hi havia res, és clar.
Em vaig dirigir al terrat de l’ajuntament i vaig pujar per l’escala de mà de la cisterna. Era gairebé buida. Hi havia uns pocs pams d’aigua onejant al fons, molt per sota del punt on jo havia clavat el tegell a la paret amb la navalla. Això explicava l’estat en què es trobava el poble. Quan el nivell de l’aigua havia caigut per sota de la meva improvisada obra de sigaldria, l’incendi s’havia revifat. Tot i així, n’havia aconseguit reduir una mica l’avanç. Si no hagués estat per això, potser ja no quedaria ni rastre de Trèbon.
Quan vaig tornar a la fonda, hi havia moltíssima gent bruta de sutge que bevia i xerrava amb gest pessimista. No vaig veure enlloc el meu amic sorrut, però hi havia un grup de persones aplegades a la barra, discutint acaloradament sobre una marca que havia aparegut a la fusta.
L’alcalde i l’algutzir també es trobaven a l’hostal. Així que em van veure, em van portar a una habitació privada per parlar amb mi.
No tenia gaires ganes de parlar, i després del que havia succeït els darrers dies, no em sentia gaire intimidat per l’autoritat de dos vells panxuts. Ells se n’adonaven, i això em neguitejava. Em feia mal el cap i no em venia de gust donar-los explicacions. A més, em sentia còmode tolerant un silenci incòmode. Així doncs, van parlar ells, i bastant, i en fer-me preguntes em van revelar quasi tot el que jo volia saber.
Afortunadament, al poble no hi havia hagut ferits greus. Com que l’incendi es va produir en ple festival de la collita, no va agafar ningú adormit. Hi havia molts blaus, molts cabells socarrimats, i gent que havia inhalat més fum del convenient; però a banda d’unes poques cremades i del paio amb el braç esclafat per una biga, va resultar que jo era el que n’havia sortit més mal parat.
Estaven completament convençuts que el draccus era un dimoni. Un dimoni enorme i negre que escopia foc i verí. I si algú en tenia el més petit dubte, s’havia esfumat quan el mateix ferro de Tehlu havia donat mort a la bèstia.
També estaven d’acord en el fet que la bèstia dimonial era la responsable de la destrucció de la granja dels Mauthen. Una conclusió raonable, tot i que completament errònia. Intentar convence’ls d’una altra cosa hauria estat una pèrdua de temps.
M’havien trobat inconscient dalt de la roda de ferro que havia mort el dimoni. El medicastre del poble m’havia apedaçat tan bé com havia pogut, i, poc familiaritzat amb la resistència sorprenent del meu crani, havia expressat dubtes seriosos sobre el fet de si em despertaria o no.
Al principi, l’opinió més generalitzada era que jo només era un desgraciat que passava per allà, o que havia aconseguit arrencar la roda de l’església. Tanmateix, la meva recuperació miraculosa, combinada amb el fet que havia perforat la barra de la taverna, havien animat la gent a fixar-se en el que un nen i una vídua havien estat repetint tot el sant dia: que quan el vell roure s’havia encès com una torxa, havien vist algú dempeus a la teulada de l’església. El foc l’il·luminava des de sota. Tenia els braços aixecats, gairebé com si resés…
Al final, l’alcalde i l’algutzir es van quedar sense saber què dir per omplir el silenci, i es van limitar a quedar-se allà asseguts; es miraven amb nerviosisme l’un a l’altre i després m’esguardaven a mi.
Aleshores se’m va acudir pensar que el que veien no era un noi esparracat i sense un penic. Veien un personatge misteriós i ferit que havia mort un dimoni. No vaig trobar cap raó per dissuadir-los-en. De fet, ja començava a ser hora que la sort em somrigués una mica. Si aquells paios em consideraven una mena d’heroi o de sant, potser ho podria utilitzar per tenir-hi influència.
—Què heu fet amb el cos del dimoni? —vaig preguntar, i vaig veure que es relaxaven una mica.
Fins en aquell moment, jo amb prou feines havia pronunciat una dotzena de paraules, i havia reaccionat a les preguntes amb un silenci perseverant.
—No us preocupeu per això, senyor —va dir l’algutzir—. Sabíem què n’havíem de fer.
Se’m va fer un nus a l’estómac i ho vaig saber abans que ells m’ho diguessin: l’havien cremat i enterrat. Aquella criatura era una meravella científica, i ells l’havien cremat i enterrat com si fos brossa. Coneixia secretaris naturalistes dels Arxius que s’haurien tallat les mans a canvi de la possibilitat d’examinar una criatura tan rara. Fins i tot havia esperat, dins el meu cor, que el fet de donar-los aquella oportunitat m’ajudés a tornar a entrar als Arxius.
I les escates. I els ossos. Centenars de quilos de ferro orgànic pels quals s’haurien barallat els alquimistes…
L’alcalde va assentir amb el cap i va cantussejar:
—«Cava un pou de deu per tres, freixe i om, i server també.» —Es va escurar la gola—. Encara que va haver de ser un forat més profund, és clar. Tots vam fer torns per acabar-lo al més aviat possible.
Va aixecar una mà, mostrant amb orgull unes butllofes recents.
Vaig tancar els ulls i vaig combatre l’impuls de començar a llençar coses per l’habitació i maleir aquells homes en vuit llengües. Això explicava per què el poble encara es trobava en un estat tan lamentable. Havien estat enfeinats cremant i enterrant una criatura que valia una fortuna.
Però això ja no tenia remei. Dubtava molt que la meva nova reputació fos suficient per protegir-me si m’enxampaven provant de desenterrar el draccus.
—La noia que va sobreviure al casament dels Mauthen, algú l’ha vist? —vaig preguntar.
L’alcalde va mirar l’algutzir amb un gest inquisitiu.
—Que jo sàpiga, no. Creieu que tenia alguna relació amb la bèstia?
—Com? —La pregunta era tan absurda que al començament no la vaig entendre—. No! No digueu ximpleries. —Els vaig mirar amb les celles corrugades. Només faltava que impliquessin la Denna en el que havia succeït—. Ella m’estava ajudant a fer la meva feina —vaig dir procurant donar una resposta ambigua.
L’alcalde va fulminar l’algutzir amb la mirada i després em va tornar a mirar a mi.
—I ja heu… enllestit la vostra feina aquí? —va preguntar escollint molt bé les paraules, com si tingués por d’ofendre’m—. No em vull ficar en els vostres assumptes, però… —Es va passar la llengua pels llavis, nerviós—. Per què ha passat això? Estem segurs?
—No sé pas si esteu segurs, però jo no us puc protegir més —vaig dir, mantenint l’ambigüitat.
La resposta tenia un to heroic. Si l’únic que aconseguiria amb allò era una mica de reputació, valia més que fos bona.
Aleshores vaig tenir una idea.
—Per garantir la vostra seguretat, necessito una cosa. —Em vaig inclinar cap endavant a la cadira i vaig entrellaçar els dits—. Necessito saber què va desenterrar en Mauthen al Pic del Túmul.
Els dos homes es van mirar, pensant: «Com ho sap, això?».
Em vaig reclinar al respatller i vaig reprimir un somriure, com un gat en un colomar.
—Si esbrino què va ser el que va trobar en Mauthen allà dalt, podré prendre mesures per assegurar-me que no torni a passar una desgràcia com la d’ahir. Ja sé que era un secret, però segur que hi ha algú al poble que en sap alguna cosa. Feu córrer la veu, i que qualsevol que en sàpiga res vingui a parlar amb mi.
Em vaig aixecar tranquil·lament. Vaig haver de fer un gran esforç per reprimir les ganyotes de dolor, perquè notava fiblades i estrebades per tot el cos.
—Però que s’afanyin. Me n’aniré demà a la nit. Tinc afers urgents per atendre al sud.
I vaig sortir per la porta fent onejar la capa. Sóc Ruh de soca-rel, i quan he acabat l’escena, sé sortir de l’escenari.
L’endemà, el vaig passar menjant bé i dormint al meu llit tou. Vaig prendre un bany, em vaig curar les ferides i vaig gaudir d’un descans ben merescut. Algunes persones em van visitar per dir-me el que jo ja sabia. En Mauthen havia desenterrat pedres d’un túmul i havia trobat alguna cosa. Què? Alguna cosa. Ningú no en sabia res més.
Estava assegut al costat del llit donant voltes a la idea d’escriure una cançó sobre el draccus quan vaig sentir uns cops tímids a la porta; eren tan febles que gairebé em van passar desapercebuts.
—Passeu.
La porta es va obrir només una mica, i després una mica més. Una nena d’uns tretze anys va mirar al voltant nerviosa, va entrar a l’habitació apressadament i va tancar la porta sense fer soroll. Tenia els cabells castanys i arrissats, un rostre pàl·lid amb dues taques de rubor a les galtes, i els ulls enfonsats i foscos, com si hagués plorat, o dormit poc, o totes dues coses.
—Voleu saber què va ser el que va desenterrar en Mauthen?
Em va mirar i després va desviar la mirada.
—Com et dius? —li vaig preguntar amablement.
—Verínia Greyflock.
Va fer una petita reverència mirant a terra.
—És un nom preciós. La verínia és una flor vermella i petita. —Vaig somriure intentant que la noia es relaxés—. L’has vista mai? —Va negar amb el cap, sense deixar de mirar a terra—. Suposo que ningú no et diu Verínia, però. Et diuen Nina?
La noia va aixecar el cap. Un somriure tímid li va aparèixer al rostre afligit.
—Així és com em diu l’àvia.
—Vine i seu, Nina.
Vaig assenyalar el llit, ja que era l’únic lloc on seure.
La Nina va obeir i es va començar a retorçar les mans sobre la falda.
—Jo la vaig veure. Aquella cosa que van desenterrar del túmul. —Em va mirar i després es va tornar a mirar les mans—. Me la va ensenyar en Jimmy, el fill petit dels Mauthen.
Se’m va accelerar el cor.
—Què era?
—Era un pot gran i molt bonic —va respondre en veu baixa—. Més o menys arribava fins aquí. —Va posar una mà a un metre del terra. Li tremolava—. Tenia moltes inscripcions i dibuixos. Era bonic de debò. Mai no havia vist uns colors així. I alguns dels dibuixos brillaven com l’or i l’argent.
—Quina mena de dibuixos? —vaig preguntar mirant de mantenir la calma.
—Gent —va respondre ella—. Sobretot gent. Hi havia una dona que subjectava una espasa trencada, i un home al costat d’un arbre mort, i un altre home amb un gos que li mossegava la cama…
—N’hi havia un que tenia els cabells blancs i els ulls negres?
—Em va fer venir esgarrifances.
La noia es va estremir.
Els Xandrian. Era un gerro on estaven representats els Xandrian i els seus senyals.
—Recordes res més dels dibuixos? —vaig preguntar—. Pensa-t’ho bé. Pren-te tot el temps que necessitis.
La Nina va reflexionar.
—N’hi havia un que no tenia cara, només una caputxa sense res a dins. Hi havia un mirall al costat dels seus peus i diverses llunes sobre el cap. Ja sabeu: lluna plena, quart creixent, quart minvant… —va dir reflexionant amb els ulls baixos—. I hi havia una dona… que anava mig despullada —va acabar, tota vermella.
—Recordes res més? —vaig preguntar. La Nina va negar amb el cap—. I les inscripcions?
—Era una llengua estrangera. No deien res.
—Creus que sabries dibuixar-me alguna d’aquelles lletres que vas veure?
La Nina va tornar a negar amb el cap.
—Només ho vaig veure un moment —va dir—. En Jimmy i jo sabíem que si son pare ens enxampava ens clavaria una pallissa. —De sobte els ulls se li van omplir de llàgrimes—. Vindran els dimonis a buscar-me a mi també perquè ho vaig veure?
Vaig negar amb el cap per tranquil·litzar-la, però ella es va posar a plorar.
—Estic molt espantada des que va passar això a la granja dels Mauthen —va dir entre sanglots—. Tinc malsons. Sé que em vindran a buscar.
Vaig seure al seu costat a la vora del llit i li vaig posar un braç sobre les espatlles. De mica en mica, els sanglots es van anar reduint.
—Ningú no et vindrà a buscar.
Ella em va mirar. Ja no plorava, però li vaig veure la veritat als ulls. Estava aterrida. Per moltes paraules tranquil·litzadores que li digués, no aconseguiria asserenar-la.
Em vaig aixecar i vaig anar a buscar la capa.
—Et regalaré una cosa —vaig dir ficant la mà en una de les butxaques.
En vaig treure una peça de la làmpada de simpatia que estava fabricant a la Pesquera; era un disc de metall brillant amb una de les cares coberta d’inscripcions complicades de sigaldria.
El vaig atansar a la Nina.
—Em van donar aquest amulet quan vaig ser a Veloran. Molt lluny, a l’altra costat de la serralada del Murtempestós. És un amulet excel·lent contra els dimonis.
Li vaig agafar una mà i l’hi vaig posar al palmell.
La Nina el va mirar i després em va mirar a mi.
—Vós no el necessiteu?
Vaig negar amb el cap.
—Jo tinc altres maneres de protegir-me.
La Nina va tancar la mà; les llàgrimes tornaven a lliscar-li galtes avall.
—Moltes gràcies. El portaré sempre amb mi.
Els nusos de les mans se li van posar blancs de tant com estrenyia el disc metàl·lic.
Jo sabia que el perdria. No pas de seguida, però potser al cap d’un any o dos o deu. Era inevitable; i quan això passés, la Nina estaria pitjor que ara.
—No cal —em vaig afanyar a dir—. T’explicaré com funciona. —Li vaig agafar la mà que empunyava el tros de metall i la vaig embolicar amb la meva—. Tanca els ulls.
La Nina va tancar els ulls, i vaig recitar a poc a poc els deu primers versos de Ve Valora Sartane. En realitat no era un text gaire apropiat, però va ser l’únic que se’m va acudir. El temà és una llengua amb un so imponent, sobretot si tens una bona veu de baríton, i jo la tenia.
Vaig acabar, i la Nina va obrir els ulls. Ja no plorava.
—Ara estàs connectada amb l’amulet —vaig dir—. Passi el que passi, sigui on sigui, sempre et protegirà. Encara que el trenquessis o el fonguessis, continuaria funcionant.
La Nina em va abraçar i em va fer un petó a la galta. Aleshores es va aixecar d’un salt, ruboritzada. Ja no estava ni pàl·lida ni afligida, i li brillaven els ulls. Fins aleshores no m’havia fixat que era molt maca.
La Nina va sortir de l’habitació, i jo em vaig quedar una estona assegut al llit, pensant.
Durant el darrer mes havia tret una dona d’una deflagració. Havia invocat el foc i el llamp per alliberar-me d’uns assassins. Havia mort una bèstia que podia ser un drac o un dimoni, depenent del punt de vista.
Però allà, en aquella habitació, va ser la primera vegada que em vaig sentir de debò una mena d’heroi. Si busqueu una raó que expliqui l’home que vaig esdevenir, si busqueu un començament, és allà on heu de mirar.