Aquell vespre vaig recollir les meves pertinences i vaig baixar a la taverna. Els veïns que s’hi havien aplegat van començar a murmurar, molt emocionats. Vaig sentir per casualitat alguns comentaris mentre anava cap a la barra, i em vaig adonar que el dia anterior la major part d’aquells homes m’havien vist embenat de dalt a baix, víctima, suposadament, d’unes ferides greus. M’havia tret les benes i l’únic que havien vist eren alguns blaus. Un altre miracle. Vaig fer tots els possibles per no somriure.
L’hostaler malcarat em va dir que no em podia cobrar res, ja que el poble sencer estava en deute amb mi. Vaig insistir. No, no. De cap manera. No volia ni sentir-ne parlar. Lamentava no poder fer res més per demostrar-me la seva gratitud.
Vaig adoptar una expressió pensativa. Ja que ho deia, vaig dir, si de cas tingués una altra ampolla d’aquell vi de maduixes meravellós…
Vaig anar als molls d’Evesdown i vaig comprar un passatge en una barcassa que anava riu avall. Mentre esperava, vaig preguntar si algun treballador dels molls havia vist una jove passar per allà durant els dos dies anteriors. Bruna, guapa…
Sí, l’havien vista. Hi havia estat el dia abans a la tarda, i s’havia embarcat riu avall. Vaig sentir un cert alleujament, perquè això significava que la Denna estava sana i relativament estàlvia. Però a banda d’això, no sabia què pensar. Per què no havia anat a Trèbon? Es pensava que l’havia abandonat? No recordava res del que havíem parlat aquella nit, ajaguts l’un al costat de l’altre sobre el cineròlit?
Vam atracar a Imre unes hores després de l’alba, i vaig anar de seguida a casa de la Devi. Al cap d’una estona de regateig enèrgic, li vaig lliurar la pedra imant i un talent, amb la qual cosa vaig liquidar el préstec brevíssim de vint talents. Encara li devia el deute original, però després de tot el que havia passat, un deute de quatre talents ja no em semblava tan espantós, malgrat que tornava a tenir la bossa pràcticament buida.
Vaig trigar un temps a recompondre la meva vida. Només havia estat fora quatre dies, però necessitava oferir disculpes i explicacions a moltes persones. Havia faltat a la meva cita amb el comte Threpe, a dues cites amb en Manet i a un dinar amb la Fela. La Taverna de l’Ànker havia passat dues nits sense músic. Fins i tot l’Auri em va retreure, amb discreció, el fet que no hagués anat a visitar-la.
Havia faltat a les classes d’en Kilvin, de l’Elxa Dal i de l’Àrwyl. Tots van acceptar les disculpes amb mostres elegants de desaprovació. Jo sabia que quan s’establissin les matrícules del bimestre següent, hauria de pagar l’absència sobtada i injustificada.
Però els que més m’importaven eren en Wil i en Sim. Ells havien sentit rumors d’un estudiant atacat en un carreró. Veient l’actitud de l’Ambrose, més fatxenda que de costum, temien que m’haguessin fet fugir de la ciutat, o, pitjor encara, que m’haguessin llençat al fons de l’Omethi amb una pedra lligada al coll.
Ells eren els únics als quals devia una veritable explicació del que havia succeït. Encara que no els vaig explicar tota la veritat sobre la raó del meu interès pels Xandrian, sí que els vaig explicar la història sencera i els vaig ensenyar l’escata de draccus. Es van mostrar sorpresos, però també em van dir ben clarament que la propera vegada els deixés una nota si no volia que s’enfadessin molt.
I vaig buscar la Denna, amb l’esperança d’oferir explicacions a la persona que més m’importava. Però, com sempre, buscar-la no va servir de res.