El soroll de botes al porxo de fusta va sobresaltar els homes que estaven asseguts a la Pedra Fita. En Kvothe es va aixecar d’un bot a mitja frase, i gairebé havia arribat a la barra quan es va obrir la porta de la taverna i van entrar els primers clients de la nit d’Estassada.
—Hola, Kote! Tenim gana! —va cridar en Cob en obrir la porta.
En Shep, en Jake i en Graham van entrar darrere seu.
—Potser trobaré alguna cosa a la cuina —va dir en Kote—. Puc anar a mirar i portar-ho de seguida, si no voleu beure abans.
Es va sentir un cor d’aprovació amistosa mentre els homes s’instal·laven als tamborets de la barra. El seu diàleg sonava ja conegut, com un parell de sabates còmodes i velles.
El Cronista fitava el pèl-roig que hi havia darrere la barra. No hi quedava ni rastre, d’en Kvothe. Era un simple hostaler: amable, servicial i tan senzill que era gairebé invisible.
En Jake va beure un glop llarg, i aleshores va veure el Cronista assegut al fons de l’estança.
—Home, Kote! Un client nou! Dimoni, és una sort que haguem trobat lloc per seure!
En Shep va riure per sota el nas. En Cob va fer girar el tamboret i es va quedar mirant cap al lloc on era el Cronista, assegut al costat d’en Bast, amb la ploma encara suspesa sobre el full.
—És un escrivent o alguna cosa semblant?
—Doncs sí —va respondre en Kote de pressa—. Va arribar al poble ahir a la nit.
En Cob els va mirar entretancant els ulls.
—I què escriu?
En Kote va abaixar una mica la veu, amb la qual cosa va aconseguir que els clients deixessin de mirar el seu convidat i es fixessin en ell.
—Recordeu aquell viatge que en Bast va fer a Baedn? —Tots van assentir, molt atents—. Doncs bé, resulta que hi va agafar la verola, i d’aleshores ençà no està gaire fi. Se li va acudir que valia més que redactés un testament mentre pogués.
—Doncs fa molt ben fet, en els temps que corren —va dir en Shep, lúgubre. Va escurar la cervesa i va donar un cop amb la gerra—. Serveix-me’n una altra.
—Deixo tots els diners que hagi estalviat fins al moment de la meva mort a la vídua Sage —va dir en Bast en veu alta—. Per ajudar-la a pujar i casar les tres filles, que aviat seran maridables. Es diu així, maridables? —va preguntar, mirant el Cronista amb cara de preocupació.
—La petita Katie ha crescut molt l’últim any, oi? —va cavil·lar en Graham.
Els altres van assentir.
—Al meu ocupador, li deixo el millor parell de botes que tinc —va continuar en Bast, magnànim—. I tots els pantalons que li caiguin bé.
—El noi té un bon parell de botes —va dir en Cob a en Kote—. M’hi vaig fixar fa temps.
—Encomano al pare Leoden la tasca de distribuir la resta dels meus béns materials entre la parròquia, ja que, com que sóc una ànima immoral, ja no els necessitaré.
—Deus voler dir «immortal», oi? —va preguntar el Cronista, indecís.
En Bast va arronsar les espatlles.
—De moment no se m’acut res més —va dir.
El Cronista va assentir i va guardar ràpidament el paper, les plomes i la tinta a la cartera de cuir.
—Doncs vine aquí amb nosaltres —va dir en Cob al Cronista—. No siguis tímid. —L’escrivent es va quedar immòbil i després va anar a poc a poc cap a la barra—. Com et dius, noi?
—Devan —va respondre el Cronista. Llavors va semblar afligit i es va escurar la gola—. Disculpeu-me. Carverson. Devan Carverson.
En Cob el va presentar als altres, i després es va tornar a adreçar al nouvingut.
—D’on ets, Devan?
—De més enllà del gual d’Abbott.
—Alguna notícia d’aquella zona?
El Cronista es va regirar, incòmode, al seient mentre en Kote el mirava des de l’altre costat de la barra.
—Bé… els camins estan molt malament…
Això va despertar un cor de queixes, i el Cronista es va relaxar. Mentre encara remugaven, es va obrir la porta i va entrar l’aprenent de ferrer, jove, amb espatlles amples i amb l’olor de fum de carbó als cabells. Una barra llarga de ferro descansava a la seva espatlla mentre aguantava la porta a en Carter.
—Sembles idiota, noi —va remugar en Carter en entrar a poc a poc per la porta. Caminava amb la cura i la rigidesa dels que han patit alguna lesió fa poc—. Et passeges amb això, i la gent comença a parlar de tu com d’en Martin el Boig. Et convertiràs en «aquell boig de Rannish». Et vols passar cinquanta anys sentint coses així?
Cohibit, l’aprenent de ferrer va canviar de posició la mà que subjectava la barra de ferro.
—Que parlin tant com vulguin —va rondinar amb un deix de desafiament—. Des que vaig sortir i em vaig ocupar de la Nelly no he parat de somiar aquella aranya. —Va sacsejar el cap—. Dimoni, jo crec que tu hauries de portar una barra com aquesta a cada mà! Aquella cosa et podria haver mort.
En Carter no li va fer cas i va continuar caminant, a poc a poquet i amb el semblant rígid, cap a la barra.
—M’alegro de veure que tornes a estar bo, Carter —va dir en Shep alçant la gerra—. Ens pensàvem que et quedaries al llit un parell de dies més.
—No n’hi ha prou amb uns quants punts per tenir-me al llit —va replicar en Carter.
En Bast, sol·lícit, va oferir el tamboret al ferit, i després, discretament, va anar a seure tan lluny com va poder de l’aprenent de ferrer. Tots els presents van saludar calorosament els nouvinguts.
L’hostaler es va ficar a la cuina i en va sortir al cap d’uns minuts amb una safata plena de pa calent i escudelles fumants d’estofat.
Tots escoltaven el Cronista.
—… si no ho recordo malament, en Kvothe era a Sèveren quan va passar. Es dirigia a casa seva…
—No, no era a Sèveren —el va interrompre el vell Cob—. Va ser prop de la Universitat.
—És possible —va concedir el Cronista—. En fi, el cas és que tornava a casa entrada la nit i uns bandits van assaltar-lo en un carreró.
—Va ser a plena llum del dia —el va corregir en Cob amb irritació—. Al mig de la ciutat. Ho va veure un munt de gent.
El Cronista va sacsejar el cap amb obstinació.
—Recordo que va ser en un carreró. En fi, els bandits van agafar en Kvothe per sorpresa. Se li volien emportar el cavall… —Va fer una pausa i es va fregar el front amb els palpissos dels dits—. No, espereu. Si va succeir en un carreró no podia anar a cavall. Potser era al camí de Sèveren.
—T’he dit que no va ser a Sèveren! —va saltar en Cob donant una plantofada a la barra, molt enutjat—. Que Tehlu ens ajudi! Vols fer el favor de deixar-ho estar? Et fas un embolic.
El Cronista es va ruboritzar de vergonya.
—Només he sentit aquesta història una vegada i fa molts anys.
En Kote va llençar una mirada dura al Cronista i va deixar la safata, amb estrèpit, damunt la barra. Tots es van oblidar momentàniament de la història. El vell Cob es va posar a menjar tan de pressa que va estar a punt d’ennuegar-se, i per ajudar a baixar-ho va beure un gran glop de cervesa.
—Com que veig que encara no has acabat de menjar —va dir al Cronista mentre es netejava la boca amb la màniga—, t’importaria gaire que continués jo la història? Perquè la senti el noi.
—Si estàs segur que la saps… —va dir el Cronista, vacil·lant.
—I és clar que la sé —va dir en Cob, i va fer girar el tamboret per col·locar-se de cara al públic—. Molt bé. Fa molt temps, quan en Kvothe era només un marrec, va anar a la Universitat. Però no vivia a la mateixa Universitat, perquè era un paio corrent. Ell no es podia permetre els luxes que es permetien altres.
—Com és això? —va preguntar l’aprenent—. Una vegada vas dir que en Kvothe era tan intel·ligent que fins i tot li van donar diners perquè es matriculés, malgrat que només tenia deu anys. Li van lliurar una bossa plena d’or, i un diamant de la grandària del nus del seu polze, i un poltre amb una sella de muntar i uns arreus nous, i ferradures noves i una bossa plena de civada i tota la resta.
En Cob va assentir, conciliador.
—Sí, tens raó. Però el que us explicaré ara va passar un o dos anys més tard. I ell va regalar gran part d’aquell or a una pobra gent que havia perdut casa seva en un incendi.
—En un incendi que hi va haver durant el seu casament —va intervenir en Graham.
En Cob va assentir.
—I en Kvothe havia de menjar, i llogar una habitació, i comprar més civada per al cavall. I llavors se li havia acabat tot l’or. Així doncs…
—I el diamant? —va insistir el noi.
El vell Cob va corrugar una mica les celles.
—Si tan encuriosit estàs, aquell diamant, el va regalar a una amiga molt especial. Però aquesta és una altra història que no té res a veure amb la que estic explicant ara.
Va fulminar amb la mirada el noi, que va abaixar els ulls, penedit, i es va servir una cullerada d’estofat.
En Cob va continuar:
—Com que en Kvothe no es podia permetre tots aquells luxes a la Universitat, vivia a la ciutat que hi havia al costat, en un lloc anomenat Àmary. —Va fitar el Cronista—. En Kvothe tenia una habitació en un hostal on el deixaven dormir de franc perquè la vídua que el regentava n’estava encapritxada, i ell feia algunes tasques domèstiques per pagar-se l’estada.
—I també tocava —va afegir en Jake—. Tocava molt bé el llaüt.
—Menja’t el sopar i deixa’m acabar la història, Jacob —li va etzibar el vell Cob—. Tothom sap que en Kvothe tocava molt bé el llaüt. Per això se n’havia encapritxat la vídua i tocar-hi cada nit era una de les seves tasques.
En Cob va fer un glop ràpid i va prosseguir:
—Un dia en Kvothe feia uns encàrrecs per a la vídua, quan un paio treu una navalla i li diu que, si no li dóna els diners de la vídua, l’esbudellarà allà mateix. —En Cob va apuntar una navalla imaginària al noi i li va dedicar una mirada amenaçadora—. Ara bé, heu de recordar que això va passar quan en Kvothe era només un marrec. No tenia espasa, i encara que n’hagués tingut, els Àdem encara no li havien ensenyat a lluitar com cal.
—Així, què va fer en Kvothe? —va preguntar l’aprenent de ferrer.
—Bé —va dir en Cob inclinant-se enrrere—. Era de dia, i eren al bell mig de la plaça d’Àmary. En Kvothe es disposava a cridar l’algutzir, però sempre tenia els ulls molt oberts, sabeu? I per això es va adonar que aquell homenot tenia unes dents molt i molt blanques…
El noi va esbatanar els ulls.
—Era un llaminer?
En Cob va assentir.
—Pitjor encara, el paio començava a suar com un cavall extenuat, tenia els ulls esbatanats, i les mans… —En Cob va obrir també els ulls i va allargar les mans fent-les tremolar—. Així doncs, en Kvothe va saber que aquell paio tenia la síndrome d’abstinència, i això significava que hauria apunyalat la seva mare per un penic miserable.
En Cob va fer un altre glop llarg per prolongar la tensió.
—Però, què va fer? —va preguntar en Bast, impacient, des del fons de la barra, retorçant-se les mans.
L’hostaler va fulminar amb la mirada el seu alumne.
En Cob va reprendre el relat:
—Bé, al principi vacil·la, però l’home se li apropa amb la navalla i en Kvothe veu que aquell paio no l’hi demanarà dues vegades. Així doncs, decideix utilitzar una màgia tenebrosa que ha trobat en un llibre secret de la Universitat. Pronuncia tres paraules terribles, paraules secretes, i invoca un dimoni…
—Un dimoni? —La veu de l’aprenent va ser gairebé un crit—. Era com aquell que…?
En Cob va negar a poc a poc amb el cap.
—No, no. Aquell dimoni no tenia forma d’aranya. Era pitjor. Aquell dimoni estava fet d’ombres, i quan es va abraonar sobre aquell paio, el va mossegar al pit, just a sobre del cor, i se li va beure tota la sang com si xuclés el suc d’una pruna.
—Mans ennegrides, Cob —va saltar en Carter amb retret—. El noi tindrà malsons. Si li fiques aquestes ximpleries al cap, es passejarà tot un any amb la maleïda barra de ferro.
—A mi no m’ho havien explicat així —va intervenir en Graham—. A mi m’havien explicat que una dona va quedar atrapada dins una casa en flames, i que en Kvothe va invocar un dimoni per protegir-se del foc. Llavors va entrar a la casa i en va treure la dona, que no va patir cap cremada.
—Què us empatolleu! —va dir en Jake amb desdeny—. Sembleu nens petits al Solstici d’Hivern. «Els dimonis m’han robat la nina. Els dimonis han vessat la llet.» En Kvothe no remenava els dimonis. Havia anat a la Universitat per aprendre tot tipus de noms, d’acord? Aquell paio el va assaltar amb una navalla, i en Kvothe va pronunciar el nom del foc i del llamp, com Tàborlin el Gran.
—Era un dimoni, Jake —va dir en Cob, enrabiat—. Altrament, la història no tindria sentit. Va ser un dimoni el que va invocar, i es va beure la sang d’aquell paio, i tots els que ho van veure en van quedar commocionats. Algú ho va explicar a un sacerdot, i els sacerdots van anar a parlar amb l’algutzir, i l’algutzir hi va anar i el va treure per la finestra de l’hostal aquella mateixa nit. Llavors el van ficar a la presó per haver-se aliat amb forces fosques i aquestes coses.
—Segurament la gent devia veure el foc i es devia pensar que era un dimoni —va insistir en Jake—. Ja saps com és la gent.
—No, no ho sé, Jacob —va fer en Cob encreuant els braços i inclinant-se endarrere fins a repenjar-se a la barra—. Per què no m’expliques com és la gent? Per què no ens expliques a tots aquesta maleïda història mentre…?
En Cob va callar en sentir el soroll d’unes botes que trepitjaven fort al porxo de l’entrada. Després d’una pausa, algú va tocar la balda de la porta.
Tots es van girar cap a la porta, encuriosits, perquè, a la taverna, no hi faltava cap dels clients habituals.
—Dues cares noves en un sol dia —va comentar en Graham, conscient que tocava un assumpte delicat—. Pel que sembla, se t’ha acabat la mala ratxa, Kote.
—Deu ser que els camins estan millor —va especular en Shep dins la seva gerra, amb veu d’alleujament—. Ja era hora que la sort ens somrigués una mica.
La baula va fer un cop sec i la porta es va obrir de mica en mica, descrivint un arc lent que va arribar a la paret. Hi havia un home palplantat a la foscor, com si decidís si hi havia d’entrar o no.
—Benvingut a la Pedra Fita —va dir l’hostaler des de darrere la barra—. En què us podem ajudar?
L’home va entrar a l’hostal, i l’emoció dels pagesos es va extingir quan van veure l’armadura de cuir feta de retalls i l’espasa enorme que caracteritzaven els mercenaris. Un mercenari que viatjava sol no era mai tranquil·litzador, ni tan sols a les millors èpoques. Tothom sabia que la diferència entre un mercenari desocupat i un assaltador de camins només era qüestió de temps.
Encara més, era evident que aquell mercenari passava per un mal moment. Duia espines d’esbarzer a la vora dels pantalons i al cuir aspre dels cordons de les botes. Anava vestit amb una camisa de lli bo, tenyida d’un intens blau reial, però esquitxada de fang i plena d’estrips. Els cabells li formaven un embull greixós. Tenia els ulls foscos i enfonsats, com si fes dies que no dormís. L’home va fer unes quantes passes i va deixar la porta oberta.
—Veig que fa temps que volteu pels camins —va comentar en Kvothe alegrement—. Us ve de gust beure o menjar res? —Com que el mercenari no responia, en Kvothe hi va afegir—: Cap de nosaltres no us retrauria que us estiméssiu més dormir una mica abans de menjar. Em fa l’efecte que heu passat un parell de dies molt durs.
En Kvothe va mirar en Bast, que va baixar del tamboret i va anar a tancar la porta de la fonda.
Després de mirar totes les persones que estaven assegudes a la barra, el mercenari es va dirigir cap a l’espai buit que hi havia entre el Cronista i el vell Cob. En Kvothe va fer el seu millor somriure d’hostaler mentre el mercenari es recolzava feixugament a la barra i murmurava alguna cosa.
A l’altre costat de l’estança, en Bast es va quedar immòbil, amb una mà sobre el tirador.
—Com dieu? —va preguntar en Kvothe inclinant-se cap endavant.
El mercenari va aixecar el cap, va mirar en Kvothe i després va passejar la mirada per tota la barra. Movia els ulls amb una lentitud estranya, com si un cop al cap l’hagués deixat marejat.
—Aethin tseh cthystoi scthaiven vei.
En Kvothe es va inclinar cap endavant.
—Disculpeu, com heu dit? —Com que el mercenari no deia res més, va mirar els altres clients que estaven asseguts a la barra—. Algú l’ha entès?
El Cronista mirava el mercenari de dalt a baix; li examinava l’armadura, el buirac buit, la camisa elegant de lli blau. El mirava amb intensitat, però no semblava que l’home ho notés.
—És siaru —va dir, convençut—. És curiós. No sembla pas d’allà.
En Shep va riure sacsejant el cap.
—No. Està borratxo. El meu oncle també parlava així. —Va clavar un cop de colze a en Graham—. Et recordes del meu oncle Tam? Déu meu, no he conegut ningú que begués tant com ell.
Dissimuladament, en Bast va fer un gest frenètic des de la porta, però en Kvothe estava entretingut intentant mirar el mercenari als ulls.
—Parleu atúric? —li va preguntar—. Què voleu?
El mercenari va mirar breument el dispeser.
—Avoi… —va començar a dir; llavors va tancar els ulls i va decantar el cap, com si escoltés. Va obrir els ulls de nou—. Vull… —va començar amb una veu lenta i pastosa—. Busco…
No va acabar la frase i va passejar la mirada per l’estança, com si els ulls no li poguessin enfocar bé les coses.
—El conec —va dir el Cronista.
Tots es van girar cap a l’escrivent.
—Què? —va preguntar en Shep.
El Cronista estava furiós.
—Aquest paio i quatre amics seus em van robar fa cinc dies. Al principi no l’he reconegut. Llavors anava ben afaitat, però és ell.
En Bast, que era darrere el mercenari, va fer un gest més apressant, provant d’atreure l’atenció del seu mestre. Però en Kvothe, ofuscat, no treia els ulls de sobre el mercenari.
—N’estàs segur?
El Cronista va esclafir una rialla dura, no gens alegre.
—Duu la meva camisa. I me l’ha destrossat, per cert. Em va costar un talent. Ni tan sols l’havia estrenat.
—Estava així l’altra vegada que el vas veure?
El Cronista va negar amb el cap.
—De cap manera. Era gairebé elegant, per ser un bandoler. En vaig deduir que devia haver estat un oficial de baixa graduació abans de desertar.
En Bast no parava de fer gestos.
—Reshi! —va exclamar amb un deix de desesperació a la veu.
—Un moment, Bast —va dir en Kvothe, i va continuar intentant atreure l’atenció del mercenari esbalaït. Li va agitar una mà davant la cara i va fer petar els dits—. Hola?
L’home va seguir el moviment de la mà d’en Kvothe, però no semblava entendre res del que li deien.
—Jo… estic… buscant… —va dir a poc a poc—. Busco…
—Què? —va preguntar en Cob, enutjat—. Què busqueu?
—Busco… —va repetir el mercenari sense precisar més.
—Crec que em busca a mi per tornar-me el cavall —va dir el Cronista amb calma.
Es va acostar una mica més al mercenari i li va aferrar el puny de l’espasa. Va fer una estrebada brusca per desembeinar-la, però en comptes de lliscar suaument per la beina, l’espasa va quedar enganxada.
—No! —va cridar en Bast.
El mercenari va mirar el Cronista sense entendre res, però no va fer res per aturar-lo. Allà palplantat amb la mà al puny de l’espasa, l’escrivent va estirar més fort, i l’espasa va lliscar a poc a poc. La fulla, ampla, estava tacada de sang i de rovell.
El Cronista va fer un pas endarrere, es va asserenar i va apuntar l’espasa al mercenari.
—I el cavall només serà el principi. Crec que després busca tornar-me els diners i tenir una xerrada agradable amb l’algutzir.
El mercenari va mirar la punta de l’espasa, que tremolava davant del seu pit. Els seus ulls van seguir aquell moviment lent i oscil·lant durant un moment llarg.
—Deixeu-lo estar! —va xisclar en Bast—. Si us plau!
En Cob va assentir.
—El noi té raó, Devan. Aquest paio no està bé del cap. No l’amenacis així. Sembla que s’hagi de desmaiar en qualsevol moment.
El mercenari va aixecar una mà distretament.
—Jo busco… —digué, apartant l’espasa com si fos una branca que li barrés el pas.
El Cronista va agafar aire i va retirar l’espasa just quan el mercenari passava la mà pel tall. Li va brollar sang de la mà.
—Ho veus? —va dir el vell Cob—. Què et deia jo? Aquest infeliç és un perill per a ell mateix.
El mercenari va decantar el cap. Va alçar la mà i se la va mirar. Un filet lent de sang fosca li va lliscar pel polze i va començar a degotar a terra. El mercenari va inspirar fondo pel nas, i de sobte els seus ulls vidriosos i enfonsats es van enfocar perfectament.
Va somriure al Cronista; no li quedava ni rastre de vaguetat a la mirada.
—Te varaiyn aroi Seathaloi vei mela —va dir amb una veu greu.
—No… us entenc —va dir el Cronista, desconcertat.
El somriure es va esborrar dels llavis del mercenari. Els ulls se li van endurir, plens de ràbia.
—Te-tauren sciyrloet? Amauen.
—No entenc el que em dieu —va fer el Cronista—. Però no m’agrada el vostre to.
Li va tornar a apuntar l’espasa al pit.
El mercenari va abaixar la mirada cap a la fulla gruixuda i oscada, i va arrufar el front, com si no ho entengués. Llavors va tornar a somriure, va tirar el cap endarrere i es va posar a riure de manera estrident.
No era un so humà. Era salvatge i exultant, com el xiscle estrident d’un falcó.
El mercenari va aixecar la mà ferida i va aferrar la punta de l’espasa; es va moure amb tanta velocitat que el metall va ressonar. Sense deixar de somriure, va tancar amb força la mà per doblegar la fulla de l’espasa. La sang li lliscava per la mà i pel tall de l’espasa, i degotava a terra.
Tots els presents ho observaven incrèduls i perplexos. Només se sentia el cruixit feble dels ossos dels dits del mercenari prement la fulla de l’espasa.
El mercenari girà bruscament la mà mirant el Cronista a la cara i l’espasa es va partir per la meitat produint un so semblant al d’una campana que es trenca. Mentre el Cronista, atordit, mirava l’espasa destrossada, el mercenari va fer un pas cap a ell i li va posar l’altra mà a l’espatlla.
El Cronista va fer un crit entretallat i es va apartar, com si l’haguessin punxat amb un atiador roent. Va agitar l’espasa trencada, va apartar la mà del mercenari i li va fer un tall al braç. Al rostre del paio, no s’hi va reflectir ni por ni dolor, ni cap senyal que s’hagués adonat que l’havien ferit.
Sense deixar de subjectar la punta trencada de l’espasa amb la mà ensangonada, el mercenari va fer un altre pas cap al Cronista.
De sobte, en Bast va sortir disparat cap al mercenari i el va envestir amb una espatlla, colpejant-lo amb tanta força que l’home va esmicolar un dels tamborets massissos abans d’encastar-se a la barra de caoba. Ràpid com el llamp, en Bast li va aferrar el cap amb totes dues mans i el va colpejar contra la vora de la barra. Amb els llavis tensos fent una ganyota, en Bast va empènyer violentament el cap del mercenari sobre la fusta: una vegada, dues…
Llavors, com si l’atac d’en Bast hagués despertat tots els altres, es va desfermar el caos a la taverna. El vell Cob es va apartar de la barra i va tirar a terra el tamboret. En Graham va començar a cridar alguna cosa sobre l’algutzir. En Jake va intentar precipitar-se cap a la porta, va ensopegar amb el tamboret d’en Cob i va anar per terra. L’aprenent de ferrer va voler agafar la barra de ferro, però li va caure a terra i va rodolar descrivint un arc fins que va anar a parar sota una taula.
En Bast va fer un esgarip i es va veure llençat violentament a l’altre extrem de la sala, on va caure damunt una de les feixugues taules de fusta, que es va trencar sota el seu pes. En Bast va quedar ajagut entre els bocins, inert com un nino de drap. El mercenari es va aixecar; li brollava sang de la banda esquerra de la cara. Com si no passés res, i sense deixar anar la punta de l’espasa trencada, es va girar cap al Cronista.
Darrere seu, en Shep va agafar un ganivet que hi havia al costat del tall de formatge que no s’havien acabat. Era només un ganivet de cuina, d’un pam de llarg. Molt decidit, el pagès es va apropar al mercenari per darrere i li va clavar el ganivet, enfonsant-li tota la fulla al costat de la clavícula.
En comptes de caure com un sac, el mercenari es va girar sobre ell mateix i va colpejar en Shep a la cara amb el fil oscat de l’espasa. En va brollar sang, i en Shep es va posar les mans al rostre. Aleshores, amb un moviment tan ràpid que va ser poc més que un espasme, el mercenari va portar el tros de metall endarrere i l’hi va clavar al pit. En Shep va trontollar endarrere, cap a la barra, i va caure a terra amb el tros trencat d’espasa clavat entre les costelles.
El mercenari va aixecar una mà i va tocar, encuriosit, el puny del ganivet clavat al coll. Amb una expressió de desconcert més que no pas de ràbia, el va estirar. Com que no va cedir, va esclafir una altra rialla salvatge i estrident.
El pagès jeia a terra, panteixant i sagnant; el mercenari va mirar al voltant com si no recordés què estava fent. Va passejar a poc a poc la mirada per la taverna: per les taules trencades, per la xemeneia de pedra negra, per les bótes enormes de roure. Finalment, la mirada del mercenari va anar a parar sobre l’home pèl-roig que hi havia darrere la barra. En Kvothe no va empal·lidir ni es va apartar quan l’atenció del mercenari es va centrar en ell. Es van sostenir la mirada.
Els ulls del mercenari van enfocar en Kvothe. Va tornar a aparèixer aquell somriure malvat, més macabre encara amb la sang lliscant-li cara avall.
—Te aithiyn Seathaloi? —va preguntar—. Te Rhintae?
Amb un moviment ràpid, en Kvothe va aferrar una ampolla de vidre fosc que hi havia damunt el taulell i la va llençar a l’altre costat de la barra. L’ampolla va colpejar el mercenari a la boca i es va esmicolar. L’aire es va impregnar de l’olor intensa de baies de saüc, amarant el cap i les espatlles del mercenari, que no deixava de somriure.
En Kvothe va allargar una mà i va mullar un dit al licor que s’havia vessat a la barra. Es va concentrar, va arrufar el front i va murmurar unes paraules. No deixava de mirar el mercenari ensangonat, que continuava palplantat davant seu.
No va passar res.
El mercenari va allargar el braç per damunt de la barra i va aferrar en Kvothe per la màniga. L’hostaler no es va moure; la seva expressió no delatava por, ni ràbia, ni sorpresa. Només semblava cansat, embalbit i descoratjat.
Abans que el mercenari pogués agafar en Kvothe pel braç, en Bast se li va apropar per darrere i el va immobilitzar. Va aconseguir subjectar-lo pel coll amb un braç, mentre li esgarrapava la cara amb l’altra mà. El mercenari va deixar anar en Kvothe i va posar totes dues mans al braç que li envoltava el coll, provant de girar-se. Tan bon punt el mercenari el va tocar, el rostre d’en Bast es va convertir en una màscara tensa de dolor. Ensenyant les dents, va clavar els dits als ulls del seu oponent.
Al fons de la sala, l’aprenent de ferrer va recuperar per fi la barra de ferro de sota la taula i es va redreçar amb ella a les mans. Va arrencar a córrer per damunt dels tamborets caiguts i dels cossos que jeien a terra, bramant i aixecant la barra de ferro per damunt de l’espatlla.
En Bast, que continuava subjectant el mercenari, va obrir molt els ulls, esfereït, en veure que s’acostava l’aprenent de ferrer. Va deixar anar la seva presa, va retrocedir i va ensopegar amb les restes d’un tamboret trencat. Després de caure endarrere, va fugir corrents com un boig de tots dos.
El mercenari es va girar i va veure que el jove alt l’atacava. Va somriure i li va allargar una mà ensangonada. Va ser un moviment elegant, gairebé mandrós.
L’aprenent de ferrer li va clavar un cop al braç. Quan la barra de ferro el va colpejar, el mercenari va deixar de somriure. Es va subjectar el braç, esbufegant com un gat furiós.
El jove va tornar a brandar la barra de ferro i va colpejar el mercenari de ple a les costelles. El cop el va apartar de la barra i va caure de quatre grapes, xisclant com un xai degollat.
L’aprenent de ferrer va aferrar la barra de ferro amb totes dues mans i la va deixar caure sobre l’esquena del mercenari, com si tallés llenya. Es va sentir un cruixit d’ossos en trencar-se. La barra de ferro va ressonar suaument, com una campanada llunyana amortida per la boira.
Amb l’esquena trencada, el mercenari ensangonat encara va intentar arrossegar-se fins a la porta de la taverna. Tenia la mirada perduda i la boca oberta, i emetia un udol feble, constant i maquinal com el so del vent entre els arbres a l’hivern. L’aprenent el colpejava una vegada i una altra, balancejant la feixuga barra de ferro com si fos un branquilló de salze. Va fer un canal profund al terra de fusta, i després va trencar a la seva víctima una cama, un braç, més costelles. Tot i així, el mercenari continuava arrossegant-se cap a la porta, xisclant i gemegant; en comptes d’un ésser humà, semblava un animal.
Al final, el noi li va clavar un cop al cap, i el mercenari es va deixar de moure. Hi hagué un moment de silenci absolut. Aleshores el mercenari va deixar anar una tos profunda i humida, i va vomitar un fluid pudent, dens com la brea i negre com la tinta.
Va passar un cert temps abans que el noi deixés de colpejar el cadàver immòbil, i quan va parar, va continuar sostenint la barra per damunt d’una espatlla, panteixant i mirant al voltant amb el rostre desencaixat. Quan se li va normalitzar la respiració, es va sentir el murmuri de pregàries a l’altre extrem de l’estança, on el vell Cob estava a la gatzoneta amb l’esquena recolzada a la pedra negra de la xemeneia.
Al cap d’uns minuts es van deixar de sentir fins i tot les pregàries, i el silenci va tornar a la Pedra Fita.
Durant les hores següents, la Pedra Fita es va convertir en el centre d’atenció del poble. La taverna estava atapeïda, plena de xiuxiueigs, murmuris i sanglots entretallats. La gent menys curiosa o amb més sentit del decòrum es va quedar fora, mirant a través de les grans finestres i tafanejant sobre el que havien sentit.
Encara no hi havia històries, només una massa tèrbola de rumors. El mort era un bandit que havia entrat a la fonda per robar. Havia vingut per venjar-se del Cronista, que li va desflorar la germana al gual d’Abbott. Era un caçador que havia agafat la ràbia. Era un vell conegut de l’hostaler que havia vingut a cobrar un deute. Era un exsoldat que havia embogit mentre combatia els rebels a Resavek.
En Jake i en Carter van insistir en el somriure del mercenari, i encara que l’addicció al denner era un problema de les ciutats, tots havien sentit parlar dels llaminers. En Tom Tres Dits hi entenia, ja que havia servit com a soldat del vell rei gairebé trenta anys enrere. Va explicar que amb quatre grans de resina de denner un home podia suportar l’amputació d’un peu sense sentir ni una engruna de dolor. Amb vuit grans, seria capaç de tallar-se l’os ell mateix amb una serra. Amb dotze grans, sortiria corrents després, rient i cantant «Calderer assaonador».
El sacerdot va cobrir el cadàver d’en Shep amb una flassada i es va posar a resar al seu costat. Més tard, l’algutzir el va mirar també, però era evident que no entenia res, i si es va prendre aquella molèstia va ser només perquè considerava que era la seva obligació, i no perquè sabés què hi buscava.
Al cap d’una hora, aproximadament, la multitud va començar a minvar. Van arribar els germans d’en Shep amb un carro per endur-se’n el cadàver. Els seus ulls, envermellits i d’expressió adusta, van foragitar els espectadors que encara voltaven per allà.
Tanmateix, hi havia molt per fer. L’algutzir va intentar compondre el que havia succeït amb l’ajut dels testimonis i els badocs més entossudits. Després d’hores d’especulacions, va començar a aparèixer la història final. Tots van coincidir que aquell home era un desertor i un addicte al denner, que, casualment, havia patit un atac en arribar al poble.
Ningú no posava en dubte que l’aprenent de ferrer havia actuat correctament ni que havia demostrat un gran valor. Tanmateix, la llei del ferro exigia que se celebrés un judici; així doncs, n’hi hauria un el mes següent, quan el tribunal itinerant passés per la regió en una de les seves rondes.
L’algutzir va tornar a casa amb la dona i els fills. El sacerdot es va emportar el cadàver del mercenari a l’església. En Bast va recollir els mobles trencats i els va amuntegar prop de la porta de la cuina per fer-los servir de llenya. L’hostaler va fregar el terra de fusta de l’hostal set cops, fins que l’aigua de la galleda es va deixar de tenyir de sang quan l’esbaldia. Al final, fins i tot els badocs més tenaços van marxar, i només van quedar a la taverna els clients habituals de les nits d’Estassada. Tots tret d’un.
En Jake, en Cob i la resta van mantenir una conversa mig nuada. Van parlar de tot llevat del que havia passat, i es van aferrar al consol de la companyia mútua.
L’un rere l’altre, l’esgotament els va fer sortir de la Pedra Fita. Al final només hi va quedar l’aprenent de ferrer, que mirava capficat l’interior de la gerra que tenia a les mans. La barra de ferro descansava prop del seu colze, damunt la barra de caoba.
Va passar gairebé mitja hora sense que ningú digués res. El Cronista estava assegut davant una taula, fent veure que s’acabava una escudella d’estofat. En Kvothe i en Bast anaven d’una banda a l’altra intentant semblar enfeinats. Mentre es llençaven mirades, esperant que el noi marxés, s’anava acumulant una vaga tensió.
Aleshores, l’hostaler es va acostar a l’aprenent, eixugant-se les mans amb un drap net de lli.
—Bé, noi, crec que…
—Aaron —el va tallar l’aprenent de ferrer sense apartar la vista de la seva beguda—. Em dic Aaron.
En Kvothe va assentir amb serietat.
—Aaron. És clar. Suposo que t’ho mereixes.
—No crec que fos denner —va dir l’Aaron bruscament.
En Kvothe va fer una pausa.
—Perdona, com dius?
—No crec que aquell paio fos un llaminer.
—Aleshores, estàs d’acord amb en Cob? —va preguntar en Kvothe—. Creus que tenia la ràbia?
—Crec que tenia un dimoni a dins —va dir el noi amb lentitud, com si fes molt de temps que cavil·lés aquelles paraules—. No he dit res fins ara perquè no vull que la gent es pensi que sóc boig, com en Martin el Boig. —Va aixecar el cap—. Però continuo pensant que tenia un dimoni a dins.
En Kvothe va esbossar un somriure amable i va assenyalar amb el cap en Bast i el Cronista.
—I no et preocupa que nosaltres també ens ho pensem?
L’Aaron va negar amb el cap, molt seriós.
—No sou d’aquí. Heu vist món. Sabeu la mena de coses que hi ha allà fora. I crec que també sabeu que era un dimoni —va dir mirant en Kvothe de fit a fit.
En Bast es va quedar quiet allà on era, escombrant prop de la llar de foc. En Kvothe va decantar el cap amb un gest de curiositat, sense desviar la mirada.
—Per què ho dius, això?
L’aprenent de ferrer va assenyalar darrere la barra.
—Sé que sota la barra hi teniu un pal gros de roure per dissuadir els borratxos. I… —Va mirar cap amunt, allà on l’espasa penjava amenaçadora darrere la barra—. Només se m’acut una raó per la qual heu agafat una ampolla en comptes d’això. No provàveu de trencar les dents d’aquell paio. El que volíeu era calar-li foc. Deixant de banda que no teníeu llumins i que no hi havia cap espelma a prop.
»La mare solia llegir-me el Llibre del camí —va continuar—. En aquest llibre, hi surten molts dimonis. Alguns s’amaguen al cos de les persones, tal com faríem nosaltres sota una pell de xai. Crec que era un paio normal i que se li havia ficat un dimoni a dins. Per això no hi havia manera de fer-li mal. Era com fer forats a una camisa. I per això no s’entenia el que deia. Parlava la llengua dels dimonis.
La mirada de l’Aaron va tornar a lliscar cap a la gerra que subjectava, i va assentir per a ell mateix.
—Com més hi penso, més sentit té. Ferro i foc. Això és per als dimonis.
—Els llaminers són més forts del que et penses —va intervenir en Bast des de l’altre extrem—. Una vegada vaig veure…
—Tens raó —va dir en Kvothe—. Era un dimoni.
L’Aaron va aixecar el cap i va mirar en Kvothe; després va assentir i va baixar de nou la mirada cap a la gerra.
—I no heu dit res perquè sou nou al poble i el negoci ja va prou malament.
En Kvothe va assentir.
—I a mi tampoc no em farà cap bé dir-ho a la gent, oi? —va afegir el noi.
En Kvothe va inspirar fondo i va deixar anar l’aire a poc a poc.
—Segurament, no.
L’Aaron es va acabar la cervesa i va apartar la gerra buida.
—Entesos. Només necessitava sentir-ho. Necessitava saber que no m’havia tornat boig.
Es va aixecar i va agafar la feixuga barra de ferro amb una mà; se la va recolzar sobre l’espatlla i es va girar cap a la porta. Ningú no va dir res mentre el noi travessava l’estança i sortia al carrer, tancant la porta rere seu. Les botes feixugues van produir un soroll sord al porxo de fusta. Després no es va sentir res més.
—Aquest noi és més espavilat del que sembla —va comentar en Kvothe al cap d’uns instants.
—Això és perquè és cepat —va dir en Bast sense donar-hi importància mentre deixava de fingir que escombrava—. Us deixeu enganyar fàcilment per les aparences. Jo ja fa temps que l’observo. És més espavilat del que la gent es pensa. És molt observador i no para de fer preguntes. —Va portar l’escombra cap a la barra—. Em fa posar nerviós.
En Kvothe semblava divertir-se.
—Nerviós? A tu?
—Fa pudor de ferro. Es passa tot el dia manipulant-lo, escalfant-lo, respirant-ne el fum. I llavors entra aquí amb aquells ulls intel·ligents. —En Bast va fer cara de desaprovació—. No és natural.
—Natural? —va intervenir, per fi, el Cronista. Hi havia una mica d’histèria a la seva veu—. Què en saps tu, del que és natural i el que no ho és? Acabo de veure com un dimoni matava un home. Això és natural? —El Cronista es va girar cap a en Kvothe—. Per cert, què diantre hi feia aquesta cosa aquí? —va preguntar.
—Buscava, pel que sembla —va dir en Kvothe—. És l’únic que he entès. Que potser has entès el que deia, Bast?
En Bast va negar amb el cap.
—He reconegut el so, però res més, Reshi. Les expressions que feia servir eren molt arcaiques. No he entès gairebé res.
—Entesos. Buscava… —va dir de sobte el Cronista—. Però buscava, què?
—A mi, segurament —va respondre en Kvothe amb un gest lúgubre.
—No et posis ploraner, Reshi —el va renyar en Bast—. Tu no has tingut la culpa del que ha passat.
En Kvothe va llençar una mirada llarga i cansada al seu alumne.
—Ho saps tan bé com jo, Bast. Tot això és culpa meva. Els escrals, la guerra. Tot.
En Bast va voler protestar, però no va trobar les paraules adients. Després d’una pausa llarga, va desviar la mirada, vençut.
En Kvothe va repenjar els colzes a la barra i va fer un sospir.
—I què creus que era, per cert?
En Bast va sacsejar el cap.
—Semblava un Mahael-uret, Reshi. Un ballarí de pell.
Ho va dir fent mala cara; era evident que no n’estava convençut.
En Kvothe va enarcar una cella.
—No era dels de la teva mena?
L’expressió amable d’en Bast es va encendre d’ira.
—No, no era pas «dels de la meva mena» —va dir, indignat—. Els Mael ni tan sols comparteixen frontera amb nosaltres. Són el més allunyat que hi ha de les criatures de Fae.
En Kvothe va assentir com si es disculpés.
—És que em pensava que sabies què era. No has dubtat a atacar-lo.
—Totes les serps piquen, Reshi. No en necessito els noms per saber que són perilloses. M’he adonat de seguida que era un Mael. Ja n’hi havia prou.
—Així doncs, segurament era un ballarí de pell? —va cavil·lar en Kvothe—. No em vas dir que havien desaparegut fa una eternitat?
En Bast va assentir.
—I semblava una mica… estúpid, no ha intentat passar a un altre cos. —En Bast va arronsar les espatlles—. A més, tots som vius. Això sembla indicar que era una altra cosa.
El Cronista escoltava aquella conversa amb un gest d’incredulitat.
—Voleu dir que cap dels dos no sap què era? Kvothe, has dit al noi que era un dimoni!
—Per al noi és un dimoni —va explicar en Kvothe—, perquè això és el que ell pot entendre més fàcilment i s’apropa força a la veritat. —Va començar a fregar la barra—. Per a la resta dels habitants del poble, és un llaminer, perquè així podran dormir una mica aquesta nit.
—Aleshores també és un dimoni per a mi —va dir de sobte el Cronista—. Perquè tinc glaçada l’espatlla que m’ha tocat.
En Bast se li va acostar.
—Se m’havia oblidat que t’ha posat una mà al damunt. Deixa-m’ho veure.
En Kvothe va tancar els porticons de les finestres mentre el Cronista es treia la camisa; encara duia als braços els embenats de tres nits enrere, quan l’havia atacat l’escral.
En Bast li va examinar l’espatlla.
—La pots moure?
El Cronista va assentir i va fer girar l’espatlla.
—Quan m’ha tocat m’ha fet molt de mal, com si se’m trenqués alguna cosa per dins. —Va sacsejar el cap, irritat per la seva descripció—. Ara només la noto estranya. Embalbida. Com adormida.
En Bast li va clavar un dit a l’espatlla, examinant-la amb recel.
—El noi tenia raó en això del foc, oi? —va preguntar el Cronista a en Kvothe—. Fins que no ho ha esmentat, no ho he ent… aaai! —va cridar l’escrivent apartant-se d’en Bast—. Què ha estat això, en nom de Déu? —va inquirir.
—Suposo que els nervis del teu plexe braquial —va respondre en Kvothe amb aspresa.
—Necessito determinar la gravetat de la ferida —va dir en Bast sense immutar-se—. Reshi, em podries portar una mica de greix d’oca, all, mostassa…? Ens queda alguna d’aquelles coses verdes que fan olor de ceba però que no ho són?
En Kvothe va assentir.
—Keveral. Sí, crec que en queden algunes.
—Porta-me-les, i també una bena. Li aplicaré un bàlsam.
En Kvothe va fer un gest amb el cap i va sortir per la porta de darrere la barra. Tan bon punt es va perdre de vista, en Bast es va inclinar cap a l’orella del Cronista.
—No li preguntis res d’això —va xiuxiuejar en to apressant—. Ni tan sols ho esmentis.
—De què m’estàs parlant?
El Cronista semblava desconcertat.
—De l’ampolla. De la simpatia que ha intentat fer.
—Llavors, és veritat que provava de calar foc a aquella cosa? Per què no ha funcionat? Què…?
En Bast li va estrènyer l’espatlla amb força, clavant-li el polze al clotet sota la clavícula. L’escrivent va fer un altre crit.
—No parlis d’això —li va dir en Bast a cau d’orella—. No facis preguntes.
Subjectant l’escrivent per les espatlles, el va sacsejar una mica, tal com faria un pare enfadat amb un nen tossut.
—Déu meu, Bast. El sento udolar des de la cuina —va dir en Kvothe. En Bast es va redreçar i va col·locar bé el Cronista a la cadira mentre l’hostaler sortia de la cuina—. Que Tehlu ens ajudi! Està més blanc que la paret. Creus que es posarà bé?
—No és pas més greu que una congelació —va dir en Bast en to desdenyós—. Jo no tinc la culpa que xiscli com una noieta.
—Bé, vés amb compte —va dir en Kvothe posant un pot de greix i un grapat d’alls damunt la taula—. Necessitarà aquest braç almenys un parell de dies més.
En Kvothe va pelar i esclafar els alls. En Bast va preparar el bàlsam i va empastifar l’espatlla de l’escrivent amb la barreja pudent abans d’embenar-l’hi. El Cronista es va quedar molt quiet.
—Et veus amb cor d’escriure una mica més aquesta nit? —va preguntar en Kvothe quan l’escrivent tornava a dur la camisa—. Encara som molt lluny del final, però puc aclarir alguns caps per lligar abans d’anar-nos-en al llit.
—Jo encara aguanto unes quantes hores —va dir el Cronista.
Es va afanyar a obrir la cartera evitant mirar en Bast.
—Jo també. —En Bast va mirar en Kvothe; estava resplendent—. Vull saber què vas trobar sota la Universitat.
En Kvothe va esbossar un somriure.
—M’ho imaginava, Bast. —Va anar a la taula i va seure—. Sota la Universitat vaig trobar el que més desitjava, tot i que no era el que m’esperava. —Va indicar al Cronista que agafés la ploma—. Tal com sol passar quan assoleixes el desig del teu cor.