L’Abenthy era el primer arcanista que coneixia, una figura es-tranya i emocionant per a un nen. Era un entès en totes les ciències: botànica, astronomia, psicologia, anatomia, alquímia, geologia, química…
Era cepat, amb uns ulls brillants que es movien de pressa d’una cosa a l’altra. Tenia una franja de cabells de color gris fosc a la closca, a la part del darrere, i (això és el que més en recordo) no tenia celles. De fet, sí que en tenia, però estaven en perpetu creixement perquè sempre se les cremava quan practicava els seus experiments alquímics. Això li donava un aspecte sorprès i burleta alhora.
Parlava pausadament, reia sovint i no exercia mai el seu enginy en detriment dels altres. Renegava com un mariner borratxo amb una cama trencada, però només contra els seus ases. Es deien Alfa i Beta, i l’Abenthy els donava pastanagues i terrossos de sucre quan es pensava que no el veia ningú. La química era el seu amor particular, i el meu pare deia que no havia conegut mai ningú que fes anar millor l’alambí.
El segon dia que l’Abenthy era amb nosaltres ja m’havia aficionat a viatjar al seu carro. Jo li feia preguntes i ell em responia. Tot seguit em demanava cançons i jo les tocava en un llaüt que manllevava del carro del pare.
De tant en tant, l’ancià fins i tot cantava. Tenia una veu de tenor alegre i imprudent que sempre se n’anava pel seu compte, buscant notes fora de to. Quan això passava, gairebé sempre s’aturava i es reia d’ell mateix. Era un bon home i no era gens vanitós.
Quan feia poc que havia entrat a la nostra companyia, li vaig preguntar com era allò de ser arcanista.
Ell em va mirar amb ulls reflexius.
—No n’havies conegut mai cap?
—Una vegada en vam llogar un perquè adobés un eix trencat al camí. —Vaig fer una pausa per pensar—. Es dirigia cap a l’interior amb una caravana de peix.
L’Abenthy va fer un gest desdenyós.
—No, no, marrec. Estic parlant d’arcanistes de debò, no pas d’un pobre encantador del fred que va amunt i avall per les rutes de les caravanes provant d’impedir que la carn fresca es podreixi.
—Quina diferència hi ha? —vaig preguntar, intuint que això era el que s’esperava de mi.
—Bé —va dir—, l’explicació podria ser una mica llarga…
—Tinc temps de sobres.
L’Abenthy em va avaluar amb la mirada. Jo l’estava esperant. Era la mirada que deia: «Tu no deus ser tan jove com sembles». Confiava que se’n fes a la idea. És cansat que et parlin com si fossis un nen, encara que de fet ho siguis.
Va inspirar fondo.
—Que algú conegui un parell de trucs no vol dir que sigui un arcanista. És possible que sàpiga encaixar un os o llegir víntic de l’Eld. Potser fins i tot sap una mica de simpatia. Però…
—Simpatia? —vaig interrompre amb tanta cortesia com vaig poder.
—Segurament tu en diries màgia —va dir l’Abenthy a contracor—, tot i que no ho és. —Va arronsar les espatlles—. Ni tan sols el fet de saber simpatia et fa arcanista. Un veritable arcanista ha passat per l’Arcànum de la Universitat.
En sentir-lo esmentar l’Arcànum, em van venir al cap dues dotzenes de preguntes noves. No són gaires, podries pensar, però quan les afegies al mig centenar de preguntes que portava amb mi allà on anava, s’entén que em sentís a punt d’esclatar. Només vaig poder callar gràcies a un gran esforç de voluntat, esperant que l’Abenthy continués per iniciativa pròpia.
L’Abenthy, però, es va adonar de la meva reacció.
—Has sentit parlar de l’Arcànum, oi? —va preguntar, divertit—. I doncs, què és el que n’has sentit?
Aquella pregunta era tota l’excusa que em calia.
—Vaig sentir dir a un noi del sot de Tèmper que si et tallen el braç te’l poden tornar a cosir a la Universitat. És cert? Algunes històries diuen que Tàborlin el Gran hi va anar per aprendre els noms de totes les coses. Diuen que té una biblioteca amb mil llibres. De debò n’hi ha tants?
Només va contestar l’última pregunta, ja que jo havia fet les altres massa de pressa perquè les pogués respondre.
—La veritat és que n’hi ha més de mil. Deu vegades deu mil llibres. Més que això. Més llibres dels que podries llegir —va dir l’Abenthy amb una veu vagament malenconiosa.
Més llibres dels que podria llegir? Ho dubtava.
En Ben va continuar:
—La gent que veus viatjant amb caravanes, com ara encantadors que eviten que el menjar es faci malbé, saurins, endevinaires i devoradors de gripaus, no són veritables arcanistes, de la mateixa manera que no tots els artistes itinerants són Edena Ruh. Potser saben una mica d’alquímia, una mica de simpatia i una mica de medicina. —Va sacsejar el cap—. Però no són pas arcanistes.
»Moltes persones fan veure que ho són. Duen túniques i fan teatre per aprofitar-se dels ignorants i dels babaus. Però així és com es reconeix un veritable arcanista.
L’Abenthy es va treure una cadena fina pel cap i me la va lliurar. Era la primera vegada que veia un guilde de l’Arcànum. Semblava bastant insignificant, només una peça plana de plom que portava estampada una escriptura desconeguda.
—Això és un gilthe autèntic. O guilde, si t’agrada més —va explicar l’Abenthy amb satisfacció—. És l’única manera segura de distingir els veritables arcanistes dels falsos. El teu pare, que és un home de món, va voler veure el meu abans de deixar-me viatjar amb la vostra companyia. —Em va observar amb falsa indiferència—. Oi que és incòmode?
Vaig assentir carrisquejant de dents. La mà se’m va embalbir tan aviat com el vaig tocar. Em feia curiositat examinar les marques de l’anvers i el revers, però, després de respirar dues vegades, se’m va embalbir tot el braç fins a l’espatlla, com si hi hagués dormit a sobre tota la nit. Em preguntava si se m’embalbiria tot el cos si la sostenia prou temps.
No ho vaig poder esbrinar, perquè el carro va ensopegar amb un clot i la meva mà entumida va estar a punt de deixar caure el guilde de l’Abenthy damunt l’estrep del carruatge. L’ancià el va agafar de pressa i se’l va tornar a passar pel cap, rient per sota el nas.
—Com ho podeu suportar? —vaig preguntar, fregant-me la mà per mirar de recuperar una mica de sensibilitat.
—Només els altres tenen aquesta sensació —va explicar—. Per al seu propietari és calent i prou. Així es distingeix un arcanista d’algú que només té un do especial per trobar aigua o endevinar quin temps farà.
—En Trip té una cosa semblant —vaig dir—. Sempre treu el set amb els daus.
—No és el mateix —va respondre l’Abenthy amb una rialla—. Això no és tan inexplicable com un do. —Es va arrepapar una mica més al seient—. Segurament val més així. Fa dos-cents anys, una persona ja es podia donar per morta si la gent veia que tenia certs dons. Els tèhlins en deien signes del dimoni i cremaven la gent que en tenia. —L’Abenthy ja no estava de tan bon humor.
—Hem hagut de treure en Trip de la presó un parell de vegades —vaig dir, provant d’alleugerir el to de la conversa—, però ningú no ha provat de cremar-lo.
L’Abenthy va fer un somriure cansat.
—Sospito que en Trip té un parell de daus trucats o una habilitat molt especial que segurament pot fer servir també quan juga a cartes. T’agraeixo un avís tan oportú, però un do és una cosa molt diferent.
No puc sofrir que em tractin amb condescendència.
—En Trip no podria fer trampes encara que li anés la vida —vaig dir en un to una mica més aspre del que hauria volgut—. A més, tots els membres de la companyia saben distingir els daus bons dels falsos. En Trip tira sets. Tant se val quins daus faci servir, sempre treu sets. Si ensopega amb una taula on hi ha uns daus, set.
—Mmm… —L’Abenthy va assentir per a ell mateix—. Accepta les meves disculpes. Potser sí que té un veritable do. Tinc curiositat per veure-ho.
Vaig fer que sí amb el cap.
—Agafeu els vostres daus. Fa anys que no el deixem jugar. —Se’m va acudir una idea—. És possible que ja no tingui bon dau.
L’ancià va arronsar les espatlles.
—Els dons no desapareixen tan fàcilment com això. A Staup, quan jo era petit, coneixia un jove amb un do especial. Molt hàbil amb les plantes. —El somriure de l’Abenthy va desaparèixer mentre mirava alguna cosa que jo no podia veure—. Els seus tomàquets eren vermells quan les tomaqueres de tots els altres encara pujaven. Les seves carabasses eren més grans i dolces, el seu raïm començava a ser vi tot just acabat d’embotellar… —Es va interrompre, amb la mirada perduda.
—El van cremar? —vaig preguntar amb la curiositat morbosa dels joves.
—Què? No, és clar que no. No sóc pas tan vell —va respondre, mirant-me amb les celles corrugades, amb severitat simulada—. Hi va haver una sequera i el van fer fora del poble. A la seva pobra mare se li va trencar el cor.
Es va produir un silenci. Vaig sentir com en Teren i la Shandi assajaven fragments d’El porcater i el rossinyol dos carros davant nostre.
L’Abenthy també els escoltava amb indiferència. Quan en Teren es perdé a mig monòleg del jardí de Fain, em vaig girar i el vaig mirar.
—Ensenyen interpretació a la Universitat? —vaig preguntar.
L’Abenthy va sacsejar el cap, lleugerament divertit per la pregunta.
—Hi ensenyen moltes coses, però no pas interpretació.
Vaig mirar-lo i vaig veure que m’observava amb ulls alegres.
—Em podríeu ensenyar alguna de les altres coses? —vaig demanar-li.
L’ancià va somriure, va ser tan fàcil com això.
L’Abenthy em va donar una breu visió general de cadascuna de les ciències. Tot i que la seva gran passió era la química, també era partidari d’una educació completa. Vaig aprendre a fer anar el sextant, la brúixola, el regle de càlcul i l’àbac. I, el que és més important, vaig aprendre a prescindir-ne.
Al cap d’un cicle podia identificar tots els productes químics del seu carro. En dos mesos sabia destil·lar licor fins que era massa fort per beure’n, embenar una ferida, encaixar un os i diagnosticar centenars de malalties a partir dels símptomes. Coneixia el procés per preparar quatre afrodisíacs diferents, tres beuratges anticonceptius, nou contra la impotència i dos filtres que l’Abenthy anomenava senzillament «ajut per a la donzella» i sobre la finalitat dels quals no concretava gaire, tot i que jo tenia les meves sospites.
Vaig aprendre les fórmules d’una dotzena de verins i àcids i cent medicaments i panacees, alguns dels quals fins i tot funcionaven. Vaig duplicar el meu coneixement de les herbes remeieres, si més no en teoria. L’Abenthy va començar a dir-me Roig i jo li deia Ben, al principi per revenja i més tard per amistat.
Només ara, després de tant de temps, reconec amb quanta cura em va preparar en Ben per al que em trobaria a la Universitat. Ho va fer subtilment. Un o dos cops al dia, barrejat amb les meves classes normals, en Ben m’obsequiava amb un petit exercici mental que jo havia de dominar abans de passar a una altra cosa. Em feia jugar a tirani sense tauler, i havia de seguir el rastre de les pedres al meu cap. Altres vegades s’interrompia a mitja conversa i em feia repetir tot el que havíem dit en els darrers minuts, paraula per paraula.
Això anava molt més enllà de la simple memorització que havia practicat per a l’escena. La meva ment aprenia a treballar de maneres diferents i s’enfortia. Em produïa la mateixa sensació que té el cos després de passar un dia partint llenya, nedant o al llit amb una dona. Et sents esgotat, llangorós i gairebé com Déu. Aquella sensació era força semblant, tret que era el meu intel·lecte el que estava cansat i eixamplat, lànguid i ple d’una força latent. Notava com la ment se’m començava a despertar.
A mesura que progressava em semblava que agafava empenta, com quan l’aigua comença a endur-se un dic de sorra. No sé si entens què és una progressió geomètrica, però aquesta és la millor manera de descriure-ho. Mentrestant, en Ben continuava ensenyant-me exercicis mentals, que jo estava mig convençut que construïa per pura dolenteria.