Tornava a ser de nit. A la fonda Pedra Fita regnava el silenci, un silenci de tres parts.
La primera part era una quietud buida en la qual ressonaven les coses que hi faltaven. Si hi hagués hagut cavalls als estables, haurien piafat i mastegat i l’haurien fet miques. Si hi hagués hagut una gentada o, si més no, un grapat d’hostes que hi passessin la nit, la seva respiració agitada i els roncs haurien fos el silenci com una càlida brisa primaveral. Si hi hagués hagut música… però no, és clar que no hi havia música. De fet, no hi havia cap d’aquestes coses, i per això hi perdurava el silenci.
A la Pedra Fita un home s’arraulia al llit tou i perfumat. Esperava el son a les fosques, immòbil, amb els ulls ben oberts. Així afegia un petit silenci, esporuguit, al silenci més gran i buit, i creava una mena d’aliatge, una harmonia.
El tercer silenci no era fàcil de notar. Si paraves l’orella durant una hora, potser el podies començar a percebre a les parets gruixudes de pedra de la taverna buida, i en el metall, gris i mat, de l’espasa que penjava darrere la barra. Era a la llum feble de l’espelma que omplia una habitació del pis de dalt d’ombres dansadores. Era al desordre d’uns fulls arrugats que jeien caiguts i mai oblidats damunt un escriptori. I era a les mans de l’home que hi era assegut, passant per alt els fulls que havia escrit i que havia arraconat temps enrere.
L’home tenia els cabells rojos com una flama. Els seus ulls eren foscos i la mirada distant, i es movia amb la calma abatuda de qui sap moltes coses.
La Pedra Fita era seva, com també ho era el tercer silenci. Això resultava molt oportú, ja que era el més gran dels tres silencis i embolcallava els altres dos. Era profund i ample com el final de la tardor. Era feixuc com un gran còdol allisat pel riu. Era un so pacient i sofert, com de flors tallades; el silenci d’un home que espera la mort.