S’acostava l’alba. A la fonda Pedra Fita regnava el silenci, un silenci de tres parts.
La part més òbvia era una vasta quietud en la qual ressonaven les coses que hi faltaven. Si hi hagués hagut tempesta, la pluja hauria tamborinat sobre els ceps de seles que hi havia darrere l’hostal. Els trons haurien ressonat i retrunyit i haurien perseguit el silenci camí avall com si fos una pila de fulles a la tardor. Si hi hagués hagut viatgers bellugant-se a les habitacions, haurien estirat el silenci i l’haurien fet desaparèixer amb els seus planys com si fos un grapat de somnis corroïts i mig oblidats. Si hi hagués hagut música… però no, és clar que no hi havia música. De fet no hi havia cap d’aquestes coses, i per això hi perdurava el silenci.
A la Pedra Fita un home bru va tancar amb suavitat la porta de servei darrere seu. Caminant dins la fosca perfecta, va travessar la cuina a poc a poc, va creuar la taverna i va baixar l’escala del soterrani. Amb la facilitat que dóna l’experiència evitava els taulons fluixos que podien gemegar o sospirar sota el seu pes. Cada pas lent provocava només un lleu trepig al terra. Així afegia el seu petit silenci furtiu al silenci més gran i ressonant, creant una mena d’amalgama, un contrapunt.
El tercer silenci, no era fàcil de notar. Si paraves l’orella durant prou temps, potser el podies començar a percebre en la fredor del vidre de la finestra i als llisos murs enguixats de l’habitació de l’hostaler. Era al bagul fosc que descansava als peus d’un llit dur i estret. I era a les mans de l’home que hi jeia, quiet, aguaitant el primer indici pàl·lid de la llum de l’alba.
L’home tenia els cabells rojos com una flama. Els seus ulls eren foscos i la mirada distant, i jeia amb el posat resignat d’algú que ha renunciat fa temps a qualsevol esperança de dormir.
La Pedra Fita era seva, com també ho era el tercer silenci. Això resultava molt oportú, ja que era el més gran dels tres silencis i embolcallava els altres dos. Era profund i ample com el final de la tardor. Era feixuc com un gran còdol allisat pel riu. Era un so pacient i sofert, com de flors tallades; el silenci d’un home que espera la mort.