L’amic Fritz

Quan Zacaries Kobus, jutge de pau a Huneburg, finà en 1832, Fritz Kobus, son fill, veient-se al cap d’una bella casa de la plaça de les Acàcies, d’una bona hisenda a la vall de Meisenthal i d’un bé de Déu d’escuts col·locats en sòlides hipoteques, eixugà les seves llàgrimes, i es digué amb l’Eclesiastès: -Vanitat de vanitats! tot és vanitat! ¿Quin aventatge donen als homes llurs treballs damunt la terra? L’una generació passa i l’altra ve: el sol s’aixeca i es pon avui com ahir; el vent bufa a tramuntana, i després bufa a migjorn; els rius van a la mar, i la mar no se n’emplena; totes les coses treballen més que l’home no arribarà a dir; l’ull no és mai saciat de veure ni l’orella d’oir; hom oblida les coses passades, hom oblidarà les que vindran; la millor cosa és el vagar… per no haver de fer-se cap retret. Així fou com raonà Fritz Kobus en aquell dia. I l’endemà veient que el dia abans havia raonat bé, afegí encara: -Et llevaràs entre set i vuit del matí, i la vella Katel et portarà ton desdejuni, escollit per tu mateix, a ton grat. En acabat podràs anar o bé al casino, a llegir el diari, o bé a donar un tomb pels camps, per fer-te venir gana. A migdia, tornaràs per dinar; havent dinat, repassaràs els comptes, cobraràs les rendes i faràs els tractes. Al vespre, havent sopat, aniràs a la cerveseria del Gran Cérvol, a fer algunes partides de youker o de rams amb els que s’escaiguin de trobar-s’hi. Fumaràs pipes, buidaràs xops, i seràs l’home més feliç del món. Procura tenir sempre el cap fred, els peus calents i el ventre net: és el precepte del seny. I sobretot evita aquestes tres coses: d’esdevenir massa gras, de pendre accions industrials i de casar-te. Si ho compleixes, Kobus, goso predir-te que arribaràs a ésser vell com Matusalem. Els que vinguin darrera teu diran: -Era un home intel·ligent, un home de seny natural, un gai compare!- Què podries desitjar més, si el mateix rei Salomó declara que l’accident que colpeix l’home i el que colpeix la bèstia són el mateix accident; que la mort de l’un és la mateixa mort que la de l’altre, i que tots dos tenen el mateix alè!… ja que és així -pensà Kobus,- fem per manera, almenys, d’aprofitar-nos de nostre alè mentre ens és concedit d’alenar