Mitja vida

En ple estiu del 1950 cinc noies adolescents internes en un col·legi de monges juguen MITJA VIDA juntes per última vegada a «Acció o Veritat» o, com elles en diuen, el joc de les penyores. Dues, les bessones Viñó, estan a punt de començar una nova vida, plena d’interrogants, lluny d’allà. L’ocasió és especial i ho saben, però cap d’elles espera que aquesta nit es converteixi en un punt d’inflexió per a algú més i que sense ni tan sols imaginar-ho acabi marcant el seu camí per sempre.

A través de les vides de cinc amigues al llarg de trenta anys, Mitja vida retrata una generació de dones que van haver de construir els seus destins a l’Espanya de la dictadura i la Transició, en un moment en què la hipocresia d’aquells que volien mantenir les formes a qualsevol preu es va enfrontar amb noves mirades sobre l’amistat, l’amor i la llibertat.

Un relat eloqüent i vital sobre com ens afecta el pas del temps, sobre el pes de la culpa i la importància del perdó.

Li vaig dir que no la podia perdonar i que tot allò que m’havia explicat fent veure que estava penedida no em servia de res. Que ningú pot perdonar en nom d’un altre, així que amb el Vicenç hauria d’arreglar-ho d’una altra manera. Que el perdó no és un intercanvi, sinó un do. Un do que es dóna de franc i que no té cap lògica, per això ningú no pot comprar-lo. Si es comprés, li vaig dir, deixaria de ser autèntic perdó i esdevindria una altra cosa. Aquesta és la raó, vaig dir-li, per la qual no estava en la meva mà fer allò que ella volia. Només podia oferir-li la meva compassió o, encara millor, el meu oblit.