Milions D’ampolles Buides

Sense ella, potser no n'hauríem arribat a parlar mai. Pujava els tres graons que menen a la cafeteria i ell se l'ha mirada amb un esguard enllaminit quan jo encara no me n'havia adonat.

-Fixa't, tu! Això sí que és sensacional!

Era alta i robusta, però sense ni un gran sobrer de greix; una d'aquestes femelles de luxe que fan gimnàstica, practiquen algun esport car (tenis, equitació?) i vigilen escrupolosament la seva dieta.

-Què me'n dius?

Jo hagut d'assentir, és clar, i amb la mirada l'hem seguida potser una mica massa famolencament fins a l'altre cap de taulell, al qual s'atansava amb un balanceig subtil i lent que feia girar d'altres caps més venerables que els nostres.

-Bona, bona de debò! - ha dit ell encara.

He tornar a agafar el got per alçar-lo fins als llavis amb el gest desencisat que, darrerament, em sorprenc massa sovint.

-No t'hi encaparris- he fet amb un arronsament d'espatlles - No hi tenim res a fer, nosaltres. Deu ser caríssima!

-Això! Això és el que m'emprenya - ha confessat ell, encara mig girat cap a l'altra banda, sense apartar els ulls de la xicota que ara s'havia aturat i demanava alguna cosa al cambrer somrient, inclinat endavant i amb la mirada perduda en...