Obro la capsa i els vaig extraient, un rere
l’altre, sense aturar-me. Encendre’ls és senzill:
s’agafen primer amb delicadesa entre els dits
i es freguen un instant contra una superfície
rugosa – com ara les parets de la nit,
els relleus de la memòria. De vegades
em pregunto d’on em ve aquest amor pels gestos
inútils, si deu ser malaltia o potser
benedicció: veure que res no serveix
de res, i seguir insistint, malgrat tot, seguir
cremant la fusteta prima dels mots que extrec
de la capsa amb delicadesa, un rere l’altre,
sense aturar-me. Apagar-los és tan senzill
com encendre’ls: únicament cal comptar fins
a tres, i despertar. De la gran lluminària
només en resta un grapat de petits cadàvers
calcinats que ara s’escampen sobre la pàgina
en blanc, i un estrany gust de fòsfor a l’arrel
de l’ànima, al centre exacte on neix el llenguatge.