No em preguntis el com ni el perquè. De vegades
hi ha coloms que equivoquen el camí, travessen
una finestra, una cortina, un mirall mig
obert, i res no pot evitar que s’escampin
pels cels transparents de l’ànima, com s’escampen
els colors de l’aquarel·la sota la gota
fortuïta d’aigua. No em preguntis el com
ni el perquè d’aquests errors, ni tan sols si són
errors. Com podríem saber de qui és la mà
que obre els miralls, de qui la mà que precipita
l’aigua? De vegades, la vida s’equivoca
de peça, mou blanca per negra, i aleshores
apareix una àliga sota l’abric, una
paraula en llavis d’una abella, un àngel trist
assegut en una bugaderia. Diuen
que és una cosa que ens passa a tots, no només
als qui tenen ales. Reconforta saber-ho.
Reconforta saber que l’error forma part
de nosaltres, que ens sosté com l’aire o la sang,
que els millors encontres són en realitat
pèrdues o confusions, atzars que passen
a mil metres d’altitud sobre les ciutats
oblidades, allà on les paraules s’eleven
com glòbuls efervescents, i desapareixen.