Capítol 5

L’ESTRANYA PARELLA

Les històries serveixen com a fonaments i pilars de les societats humanes. A mesura que la història es desplega, les narratives sobre déus, nacions i corporacions agafen tanta força que comencen a dominar la realitat objectiva. Creure en el gran déu Sobek, el Mandat del Cel o la Bíblia permet que les persones construeixin el llac Fayum, la Gran Muralla de la Xina i la catedral de Chartres. Malauradament, la fe cega en aquestes històries va fer que sovint els esforços humans se centressin a augmentar la glòria d’entitats fictícies com déus i nacions, en lloc de millorar la vida dels éssers humans reals sentents.

Continua sostenint-se aquesta anàlisi avui? A primera vista, sembla que la societat moderna és molt diferent dels regnes de l’antic Egipte o la Xina medieval. La puixança de la ciència moderna no ha canviat les normes bàsiques del joc humà? No seria cert dir que, malgrat la importància actual dels mites tradicionals, els sistemes socials moderns depenen cada dia més de les teories científiques objectives com la teoria de l’evolució, que senzillament no existien a l’antic Egipte o la Xina medieval?

Podríem argumentar, com és natural, que les teories científiques són una nova mena de mite, i que la nostra fe en la ciència no és diferent de la fe dels antics egipcis en el gran déu Sobek. Tanmateix, la comparació no s’aguanta. Sobek existia només en la imaginació col·lectiva dels seus devots. Pregar a Sobek ajudava a solidificar el sistema social egipci, i així permetia que la gent construís preses i canals que impedien les inundacions i les sequeres. Però les pregàries en si no feien pujar o baixar el nivell de l’aigua del Nil ni un mil·límetre. Per contra, les teories científiques no són sols una manera de vincular les persones. Sovint es diu que Déu ajuda els que s’ajuden. És una manera indirecta de dir que Déu no existeix, però que si la fe que tenim en Déu ens estimula a fer alguna cosa... hi ajuda. Els antibiòtics, a diferència de Déu, ajuden fins i tot els que no s’ajuden. Curen les infeccions tant si hi creus com si no.

En conseqüència, el món modern és molt diferent del món premodern. Els faraons egipcis i els emperadors xinesos no van saber vèncer la fam, les plagues i la guerra malgrat que ho van intentar durant mil·lennis. Les societats modernes ho van aconseguir en uns quants segles. No és el fruit d’abandonar els mites intersubjectius a favor del coneixement científic objectiu? I no podem esperar que aquest procés s’acceleri en les pròximes dècades? A mesura que la tecnologia ens permeti millorar els humans, vèncer la vellesa i trobar la clau de la felicitat, a les persones els interessaran menys els déus, les nacions i les corporacions fictícies, i se centraran a desxifrar la realitat física i biològica.

Amb tot, la veritat és que les coses són molt més complicades. No hi ha dubte que la ciència moderna ha canviat les regles del joc, però no ha substituït els mites per fets i prou. Els mites continuen dominant la humanitat. La ciència només fa més forts els mites. En lloc de destruir la realitat intersubjectiva, la ciència permetrà controlar les realitats objectives i subjectives més completament que mai. Gràcies als ordinadors i la bioenginyeria, la diferència entre ficció i realitat es difuminarà, i les persones remodelaran la realitat perquè s’ajusti a les seves ficcions preferides.

Els sacerdots de Sobek s’imaginaven l’existència de cocodrils divins, mentre que el faraó somiava en la immortalitat. De fet, el cocodril sagrat era un rèptil de maresmes normal i corrent vestit amb gales daurades, i el faraó era un mortal com el més senzill dels pagesos. Després de morir, el seu cadàver es momificava utilitzant bàlsams de conservació i perfums aromatitzats, però era tan inanimat com qualsevol altre mort. Per contra, els científics del segle XXI podrien crear supercocodrils i oferir a l’elit humana l’eterna joventut a la terra.

En conseqüència, la puixança de la ciència reforçarà encara més alguns mites i religions. Per entendre per què, i per afrontar les dificultats del segle XXI, haurem de tornar a una de les preguntes més inquietants de totes: com es relaciona la ciència moderna amb la religió? Sembla que ja s’hagi dit un milió de vegades tot el que es pot dir sobre el tema. Però, a la pràctica, la ciència i la religió són com un marit i una muller que, després de cinc-cents anys de teràpia conjugal, encara no es coneixen. Ell encara somia en la Ventafocs i ella continua anhelant el Príncep Blau, mentre discuteixen qui treu les escombraries.

Gèrmens i dimonis

La majoria de malentesos relatius a la ciència i la religió provenen de les males definicions de religió. Massa sovint, la gent confon religió amb superstició, espiritualitat, creences i poders sobrenaturals, o amb creure en déus. La religió no és cap d’aquestes coses. La religió no es pot igualar a la superstició, perquè la majoria de la gent no és probable que anomeni «superstició» les seves venerades creences. Sempre creiem en «la veritat». Són els altres, només, que creuen en supersticions.

De la mateixa manera, poques persones posen la seva fe en poders sobrenaturals. Per als que creuen en dimonis, els dimonis no són sobrenaturals. Són una part integral de la natura, com els porcs espins, els escorpins i els gèrmens. Els metges moderns atribueixen la malaltia a gèrmens invisibles, i els sacerdots vudú atribueixen la malaltia a dimonis invisibles. No té res de sobrenatural: fas enfadar un dimoni, i el dimoni entra al teu cos i et causa dolor. Què podria ser més natural? Només els que no creuen en dimonis els consideren una cosa a part de l’ordre natural de les coses.

Si iguales religió amb fe en poders sobrenaturals, estàs dient que pots entendre tots els fenòmens naturals coneguts sense la religió, que només és un suplement opcional. Un cop entesa perfectament tota la natura, decideixes si hi afegeixes una mica de dogma religiós «sobrenatural» o no. Tanmateix, la majoria de religions sostenen que és impossible entendre el món sense tenir-les en compte. No comprendràs mai la raó veritable de la malaltia, la sequera o els terratrèmols si no tens en compte el seu dogma.

Definir religió com «creure en déus» també és problemàtic. Tendim a dir que un cristià devot és religiós perquè creu en Déu, mentre que un comunista fervent no és religiós perquè el comunisme no té déus. Tanmateix, la religió està creada pels humans més que pels déus, i està definida per la seva funció social més que per l’existència de deïtats. La religió és una història universal que atorga legitimitat sobrehumana a lleis, normes i valors humans. Legitima les estructures socials humanes argumentant que reflecteixen lleis sobrehumanes.

La religió afirma que nosaltres els humans estem sotmesos a un sistema de lleis morals que no hem inventat i no podem canviar. Un jueu devot diria que és el sistema de lleis morals creades per Déu i revelades a la Bíblia. Un hindú diria que Brahma, Vixnu i Xiva van crear les lleis, que se’ns van revelar als humans als Veda. Altres religions, des del budisme fins al taoisme i el nazisme, el comunisme i el liberalisme, argumenten que les lleis sobrehumanes són lleis naturals, i no la creació d’aquest o aquell déu. No cal dir que cada una creu en una sèrie de lleis naturals diferents descobertes i revelades per endevins i profetes diferents, des del Buda fins a Laozi, Hitler i Lenin.

Un nen jueu pregunta al seu pare: «Pare, per què no podem menjar porc?». El pare es passa els dits per la llarga barba blanca, reflexivament, i contesta: «Mira, Yankele, així és com funciona el món. Encara ets petit i no ho pots entendre, però si mengéssim porc Déu ens castigaria i acabaríem malament. No és idea meva. Ni tan sols és idea del rabí. Si el rabí hagués creat el món, potser hauria creat un món en què el porc fos perfectament kosher. Però el rabí no va crear el món, el va crear Déu. I Déu va dir, no sé per què, que no havíem de menjar porc. O sigui que no n’hem de menjar. Entesos?».

El 1943, un nen alemany pregunta al seu pare, un oficial d’alt grau de les SS: «Pare, per què matem jueus?». El pare es posa les botes lluents de pell, i mentrestant explica: «Mira, Fritz, així és com funciona el món. Encara ets petit i no ho pots entendre, però si deixéssim viure els jueus causarien la degeneració i l’extinció de la humanitat. No és idea meva, i ni tan sols és idea del Führer. Si Hitler hagués creat el món, potser hauria creat un món en què les lleis de la selecció natural no existissin i els jueus i els aris podrien viure junts en perfecta harmonia. Però Hitler no va crear el món. Va aconseguir desxifrar les lleis de la natura, i després ens va ensenyar com viure-hi en consonància. Si desobeïm aquestes lleis, acabarem malament. Entesos?».

El 2016, un nen anglès pregunta al seu pare, un diputat liberal: «Pare, per què ens hem de preocupar pels drets humans dels musulmans a l’Orient Mitjà?». El pare deixa la tassa de te, pensa un moment i diu: «Mira, Duncan, així és com funciona el món. Encara ets petit i no ho pots entendre, però els humans, ni que siguin musulmans de l’Orient Mitjà, tenen la mateixa naturalesa i per això tenen els mateixos drets naturals. No és idea meva, ni una decisió del Parlament. Si el Parlament hagués creat el món, potser els drets humans universals estarien enterrats en alguna subcomissió juntament amb la punyeta de la física quàntica. Però el Parlament no va crear el món, només intenta entendre’l, i hem de respectar els drets naturals fins i tot dels musulmans de l’Orient Mitjà, o aviat es vulnerarien els nostres propis drets i acabaríem malament. Au, vés».

Als liberals, comunistes i seguidors d’altres credos moderns no els agrada descriure el seu propi sistema com una «religió», perquè identifiquen religió amb supersticions i poders sobrenaturals. Si dius als comunistes o als liberals que són religiosos, es pensen que els acuses de creure cegament en quimeres sense fonament. De fet, només vol dir que creuen en un sistema de lleis morals que no va ser inventat pels humans, però que els humans obeeixen igualment. Que nosaltres sapiguem, totes les societats humanes hi creuen. Cada societat diu als seus membres que han d’obeir alguna llei moral sobrehumana, i que saltar-se aquesta llei provocarà una catàstrofe.

Les religions es diferencien en els detalls de les seves històries, per descomptat, en els seus manaments concrets i en els premis i càstigs que prometen. Així, a l’Europa medieval, l’església catòlica afirmava que a Déu no li agradaven els rics. Jesús deia que era més difícil que un ric entrés al regne del cel que no que un camell passés pel forat d’una agulla, i l’església animava els rics a fer molts donatius, amenaçant els gasius de cremar a l’infern. El comunisme modern també rebutja els rics, però els amenaça amb la guerra de classes ara i aquí, en lloc de cremar amb sofre després de la mort.

Les lleis comunistes de la història són semblants als manaments del Déu cristià, en tant que són forces sobrehumanes que els humans no poden canviar a voluntat. La gent pot decidir demà al matí anul·lar la regla del fora de joc del futbol, perquè vam inventar aquesta llei i la podem canviar quan vulguem. Tanmateix, almenys segons Marx, no podem canviar les lleis de la història. Facin el que facin els capitalistes, mentre continuïn acumulant propietat privada crearan guerra de classes i estan destinats a ser derrotats per la rebel·lió del proletariat.

Si tu ets comunista argumentaràs que el comunisme i el cristianisme són molt diferents, perquè el comunisme té raó i el cristianisme s’equivoca. La guerra de classes de veritat és inherent al sistema capitalista, mentre que els rics no patiran tortures eternes a l’infern després de morir. Però, encara que això sigui veritat, no significa que el comunisme no sigui una religió. Més aviat significa que el comunisme és la religió veritable. Els adeptes de cada religió estan convençuts que només la seva és veritable. Potser els adeptes d’una religió tenen raó.

Si coneixes el Buda

L’afirmació que la religió és una eina per mantenir l’ordre social i per organitzar la col·laboració a gran escala pot vexar moltes persones per a les quals representa abans que res una via espiritual. Tanmateix, tal com la separació entre religió i ciència és més petita del que es creu habitualment, la separació entre religió i espiritualitat és molt més gran. La religió és un pacte, mentre que l’espiritualitat és un viatge.

La religió dóna una descripció completa del món i ens ofereix un contracte ben definit amb objectius predeterminats. «Déu existeix. Ens va dir que ens comportéssim de determinades maneres. Si obeeixes Déu, seràs admès al cel. Si desobeeixes Déu, cremaràs a l’infern». La claredat d’aquest pacte permet que la societat defineixi normes i valors comuns per regular el comportament humà.

Els viatges espirituals no tenen res a veure amb això. Normalment porten les persones de maneres misterioses cap a destinacions desconegudes. La cerca acostuma a començar amb una gran pregunta, com ara «Qui sóc?», «Quin sentit té la vida?», «Què és el bé?». Mentre moltes persones accepten les respostes preparades per les autoritats, els cercadors d’espiritualitat no són tan fàcils de satisfer. Estan decidits a seguir la gran pregunta per on sigui que els porti, i no sols a llocs que coneixes o que voldries visitar. Per això, per a la majoria de la gent, els estudis acadèmics són un pacte més que un viatge espiritual, perquè ens porten cap a un objectiu predeterminat aprovat pels nostres ancians, governs i bancs. «Estudiaré tres anys, aprovaré els exàmens, em trauré el títol i tindré una feina ben pagada i segura». Els estudis acadèmics es podrien transformar en un viatge espiritual si les grans preguntes que et trobes pel camí et desviessin cap a destinacions inesperades, les quals ni tan sols podies concebre al començament. Per exemple, una estudiant podria començar fent economia per assegurar-se una feina a Wall Street. Tanmateix, si el que aprèn fa que per algun motiu acabi en un asram hindú o ajudant pacients amb VIH a Zimbabwe, podríem anomenar-ho un viatge espiritual.

Per què qualificar aquest viatge d’«espiritual»? Això és un llegat de les antigues religions dualistes, que creien en l’existència de dos déus, un de bo i un de dolent. Segons el dualisme, el déu bo va crear ànimes pures i eternes que vivien en un món meravellós de l’esperit. Tanmateix, el déu dolent —de vegades anomenat Satan— va crear un altre món, fet de matèria. Satan no sabia com fer que la seva creació durés, i per això al món material tot es podreix i desintegra. Per tal d’infondre vida a la seva creació defectuosa, Satan va temptar ànimes del món pur de l’esperit, i les va tancar dins de cossos materials. Això és el que són els humans: una ànima bona espiritual atrapada dins d’un cos material dolent. Com que la presó de l’ànima —el cos— decau i a la fi mor, Satan tempta interminablement l’ànima amb delícies corporals i, per sobre de tot, amb menjar, sexe i poder. Quan el cos es desintegra i l’ànima té una possibilitat de fugir i tornar al món espiritual, el seu desig de plaers corporals l’atrau dins d’un nou cos material. L’ànima, doncs, transmigra de cos en cos i malversa els dies en la cerca de menjar, sexe i poder.

El dualisme ensenya la gent a trencar aquestes cadenes materials i emprendre un viatge de retorn al món espiritual, que ens és totalment desconegut però és la nostra llar veritable. Durant aquesta cerca hem de rebutjar totes les temptacions i tractes materials. A causa d’aquest llegat dualista, tot viatge en el qual posem en dubte les convencions i els tractes del món mundà i caminem cap a una destinació desconeguda s’anomena «viatge espiritual».

Aquesta mena de viatges són fonamentalment diferents de les religions, perquè les religions pretenen consolidar l’ordre mundà, mentre que l’espiritualitat intenta fugir-ne. Sovint, l’exigència més important dels nòmades espirituals és desafiar les creences i les convencions de les religions dominants. El budisme zen diu: «Si pel camí coneixes el Buda, mata’l». El que significa és que si recorrent el teu camí espiritual topes amb les idees rígides i les lleis fixes del budisme institucionalitzat, també te n’has d’alliberar.

Per a les religions, l’espiritualitat és una amenaça perillosa. Habitualment, les religions s’esforcen per dominar les cerques espirituals dels seus adeptes, i molts sistemes religiosos no s’han vist en perill per llecs preocupats pel menjar, el sexe i el poder, sinó més aviat per cercadors de la veritat espiritual que volien alguna cosa més que laments. Així, la revolta protestant contra l’autoritat de l’església catòlica no la van iniciar ateus hedonistes sinó un monjo devot i asceta, Martí Luter. Luter volia respostes a les qüestions existencials de la vida, i es negava a acceptar els ritus, els rituals i els tractes oferts per l’església.

En l’època de Luter, l’església va proposar als seus adeptes tractes temptadors. Si pecaves i temies la condemna eterna a l’altra vida, només calia que compressis una indulgència. Al començament del segle XVI, l’església tenia «venedors de salvació» professionals que voltaven per les ciutats i els pobles d’Europa i venien indulgències a preu fix. Vols un visat d’entrada al cel? Paga deu monedes d’or. Vols que l’avi Heinz i l’àvia Gertrud vinguin amb tu? Cap problema, però et costarà trenta monedes. Del més famós d’aquests venedors, el frare dominicà Johann Tetzel, es diu que afirmava que en el moment que la moneda dringa al cofre dels diners l’ànima vola del purgatori al cel.[1]

25. El Papa venent indulgències a canvi de diners (d’un pamflet protestant).[2]

Com més hi pensava Luter, més dubtava del pacte i de l’església que l’oferia. No pot ser que et compris el camí a la salvació. El Papa no podia tenir l’autoritat per perdonar els pecats de les persones i obrir-los les portes del cel. Segons la tradició protestant, el 31 d’octubre del 1517 Luter va anar caminant a l’església de Tots Sants de Wittenberg, carregat amb un llarg document, un martell i uns claus. El document enumerava noranta-cinc tesis contra les pràctiques religioses contemporànies, inclosa la venda d’indulgències. Luter les va clavar a la porta de l’església, amb la qual cosa va encendre la reforma protestant, que demanava a tots els humans que es preocupaven per la salvació que es rebel·lessin contra l’autoritat del Papa i busquessin rutes alternatives al cel.

Des d’una perspectiva històrica, el viatge espiritual sempre és tràgic, perquè és un camí solitari per a individus més que per a societats senceres. La cooperació humana exigeix respostes fermes i no sols preguntes, i els que es rebel·len contra estructures religioses atrofiades acaben forjant noves estructures per substituir-les. Va passar amb els dualistes, els viatges espirituals dels quals van esdevenir institucions religioses. Va passar amb Martí Luter, que després de desafiar les lleis, les institucions i els rituals de l’Església catòlica va acabar escrivint nous llibres de lleis, fundant noves institucions i inventant noves cerimònies. Va passar fins i tot amb el Buda i amb Jesús. En la seva implacable cerca de la veritat van subvertir les lleis, els rituals i les estructures de l’hinduisme i el judaisme tradicionals. Però finalment es van crear més lleis, més rituals i més estructures en nom seu que en nom de cap altra persona de la història.

Falsificar Déu

Ara que entenem millor què és la religió, podem tornar enrere i examinar la relació entre religió i ciència. Hi ha dues interpretacions extremes per a aquesta relació. Una visió diu que la ciència i la religió són enemics declarats, i que la història moderna es va modelar amb la lluita a vida o mort del coneixement científic contra la superstició religiosa. Amb el temps, la llum de la ciència va esclarir la foscor de la religió, i el món es va tornar cada vegada més secular, racional i pròsper. Tanmateix, tot i que algunes troballes científiques sí que soscaven dogmes religiosos, això no és inevitable. Per exemple, el dogma musulmà sosté que el profeta Mahoma va fundar l’islam a l’Aràbia del segle VII i hi ha moltes proves científiques que ho corroboren.

Més important encara, la ciència sempre necessita ajuda religiosa per crear institucions humanes viables. Els científics estudien com funciona el món, però no hi ha mètode científic per determinar com s’han de comportar els humans. La ciència ens diu que els humans no poden sobreviure sense oxigen. Tanmateix, està bé executar criminals per asfíxia? La ciència no té la resposta a aquesta pregunta. Només la religió ens proporciona la guia necessària.

Per això cada projecte pràctic que els científics emprenen també depèn de punts de vista religiosos. Posem per cas la construcció de la presa de les Tres Gorges sobre el riu Iangtsé. Quan el govern xinès va decidir construir la presa el 1992, els físics podien calcular quines pressions hauria de resistir la presa, els economistes podien preveure quants diners costaria, i els enginyers podien predir quanta electricitat produiria. Tanmateix, el govern necessitava tenir en compte factors addicionals. Construir la presa va inundar immensos territoris que contenien molts pobles i ciutats, milers de jaciments arqueològics i paisatges i hàbitats únics. Més d’un milió de persones van ser desplaçades i centenars d’espècies es van posar en perill. Sembla que la presa va causar directament l’extinció del dofí de riu xinès. Pensem el que pensem de la presa de les Tres Gorges, és clar que construir-la era un tema més ètic que purament científic. Cap experiment físic, cap model econòmic i cap equació matemàtica pot determinar si generar milers de megawatts i fabricar milers de milions de iuans és més valuós que conservar una pagoda antiga o el dofí de riu xinès. En conseqüència, la Xina no pot funcionar basant-se només en teories científiques. També necessita religió i ideologia.

N’hi ha que se’n van a l’altre extrem i diuen que la ciència i la religió són regnes totalment separats. La ciència estudia els fets, la religió parla de valors, i aquest parell no s’han de trobar mai. La religió no té res a dir dels fets científics i la ciència hauria de callar davant de les conviccions religioses. Si el Papa creu que la vida humana és sagrada i que, per tant, l’avortament és pecat, els biòlegs no poden ni demostrar ni refutar aquesta afirmació. Com a persona individual, cada biòleg pot discutir amb el Papa. Però com a científic, el biòleg no pot entrar en combat.

L’enfocament pot semblar assenyat, però malinterpreta la religió. Si bé és veritat que la ciència només tracta amb fets, la religió no es limita mai als judicis ètics. La religió no pot oferir-nos cap guia pràctica si no fa també alguna afirmació factual, i en això pot topar amb la ciència. Els segments més importants de molts dogmes religiosos no són els seus principis ètics, sinó afirmacions factuals de l’estil «Déu existeix», «l’ànima és castigada pels seus pecats a l’altra vida», «la Bíblia va ser escrita per una deïtat i no per humans», «el Papa no s’equivoca mai». Aquestes són afirmacions factuals. Molts dels debats més encesos, i molts dels conflictes entre ciència i religió, tenen a veure amb aquesta mena d’afirmacions factuals més que amb judicis ètics.

Posem per cas l’avortament. Els cristians devots sovint s’oposen a l’avortament, mentre que molts liberals hi donen suport. El moll de l’os de la disputa és més factual que ètic. Tant cristians com liberals creuen que la vida humana és sagrada, i que matar és un crim horrible. Però no estan d’acord en certs fets biològics: la vida humana comença en el moment de la concepció, en el moment del naixement o en algun moment entremig? De fet, moltes cultures humanes mantenen que la vida no comença ni tan sols amb el naixement. Segons els !Kung del desert del Kalahari i diversos grups d’inuits de l’Àrtic, la vida humana comença només després que la persona rebi un nom. Quan neix un infant la gent s’espera un temps a posar-li nom. Si decideixen no quedar-se el nen (perquè pateix alguna deformitat o per dificultats econòmiques) el maten. Si ho fan abans de la cerimònia de posar nom, no es considera assassinat.[3] Les persones d’aquestes cultures podrien estar d’acord amb liberals i cristians que la vida humana és sagrada i que matar és un crim horrible, però donen suport a l’infanticidi.

Quan les religions es publiciten, tendeixen a posar èmfasi en els seus millors valors. Però Déu sovint s’amaga rere la lletra petita de les afirmacions factuals. La religió catòlica es ven com la religió de l’amor i la compassió universals. Que bonic! Qui s’hi podria oposar? Com és que no són catòlics, tots els humans? Perquè quan llegeixes la lletra petita descobreixes que el catolicisme exigeix obediència cega a un papa «que no comet mai errors» encara que ens ordeni anar a les croades i cremar heretges a la foguera. Aquestes instruccions pràctiques no es dedueixen únicament dels judicis ètics. Més aviat són conseqüència del conflicte dels judicis ètics amb les declaracions factuals.

Quan deixem l’esfera etèria de la filosofia i observem les realitats històriques, descobrim que les històries religioses gairebé sempre inclouen tres parts:

1. Judicis ètics, com «la vida humana és sagrada».

2. Afirmacions factuals, com «la vida humana comença en el moment de la concepció».

3. Una combinació de judicis ètics amb afirmacions factuals, que dóna peu a normes com «no has de permetre mai l’avortament, ni un sol dia després de la concepció».

La ciència no té autoritat ni capacitat per refutar o corroborar els judicis ètics que fan les religions. Però els científics tenen moltes coses a dir sobre les afirmacions factuals religioses. Per exemple, els biòlegs estan més qualificats que els sacerdots per respondre a preguntes factuals com ara «El fetus humà té sistema nerviós una setmana després de la concepció? Sent el dolor?».

Per aclarir les coses, examinem en profunditat un exemple històric real que se sent poc en els anuncis religiosos, però que va tenir un impacte social i polític enorme en el seu moment. A l’Europa medieval, els papes tenien una autoritat política de gran abast. Sempre que esclatava un conflicte en algun lloc d’Europa, reivindicaven la seva autoritat per decidir sobre el tema. Per establir la seva autoritat, recordaven constantment als europeus la Donació de Constantí. Segons aquesta història, el 30 de març del 315 l’emperador romà Constantí va signar un decret oficial que atorgava al papa Silvestre I i els seus hereus el control a perpetuïtat de la part occidental de l’Imperi romà. Els papes van guardar aquest valuós document al seu arxiu, i el van fer servir com a potent eina de propaganda sempre que es trobaven amb l’oposició d’un príncep ambiciós, de ciutats bel·ligerants o camperols rebels.

A l’Europa medieval la gent tenia un gran respecte pels decrets imperials antics. Creien fermament que els reis i els emperadors eren representants de Déu, i també creien que com més antic era el document, més autoritat tenia. Constantí en concret era venerat, perquè va transformar l’Imperi romà pagà en un imperi cristià. En un conflicte entre els desitjos d’un ajuntament i un decret emès pel gran Constantí, era evident que la gent havia d’obeir el document antic. En conseqüència, sempre que el Papa trobava oposició política, brandava la Donació de Constantí, exigint obediència. No sempre li funcionava. Però la Donació de Constantí va ser un puntal important de propaganda papal i de l’ordre polític medieval.

Quan examinem la Donació de Constantí amb atenció, trobem que aquesta història està composta de tres parts diferenciades:

Judici ètic	Afirmació factual	Norma pràctica
La gent hauria de respectar els decrets imperials antics més que les opinions populars actuals.	El 30 de març del 315, l’emperador Constantí va atorgar als papes el domini sobre Europa.	Els europeus del 1315 haurien d’obeir les ordres del Papa.

L’autoritat ètica dels decrets imperials antics no és ni de bon tros una obvietat. La majoria d’europeus del segle XXI creuen que els desitjos dels ciutadans actuals passen per sobre dels dictats de reis morts fa temps. Tanmateix, la ciència no es pot afegir a aquest debat ètic perquè cap experiment o equació pot decidir el tema. Si un científic actual viatgés en el temps a l’Europa medieval, no podria provar als nostres avantpassats que els decrets dels emperadors antics són irrellevants en les disputes polítiques contemporànies.

Però la història de la Donació de Constantí no es basava sols en judicis ètics. També contenia algunes afirmacions factuals molt concretes, que la ciència està molt qualificada per verificar o rebutjar. El 1441, Lorenzo Valla —un sacerdot catòlic i lingüista pioner— va publicar un estudi científic en què demostrava que la Donació de Constantí era apòcrifa. Valla va analitzar l’estil i la gramàtica del document, i els diversos mots i expressions que contenia. Va demostrar que el document incloïa mots que eren desconeguts en el llatí del segle IV, i que probablement s’havia falsificat quatre-cents anys després, aproximadament, de la mort de Constantí. A més a més, la data que apareixia al document és «30 de març, en l’any que Constantí era cònsol per quarta vegada, i Gal·licà era cònsol per primera vegada». A l’Imperi romà s’elegien dos cònsols cada any, i era obligatori datar els documents amb els anys del seu consolat. Malauradament, el quart consolat de Constantí va ser el 315, mentre que Gal·licà va ser escollit cònsol per primera vegada el 317. Si aquest document tan important hagués estat redactat realment en època de Constantí, no hauria contingut mai un error tan colossal. És com si Thomas Jefferson i els seus col·legues haguessin datat la Declaració d’Independència dels Estats Units el «34 de juliol del 1776».

Avui dia tots els historiadors estan d’acord que la Donació de Constantí va ser falsificada a la cort papal al segle VIII. Tot i que Valla no disputés mai l’autoritat moral dels decrets imperials antics, el seu estudi científic va minar la norma pràctica segons la qual els europeus han d’obeir el Papa.[4]

El 20 de desembre del 2013, el Parlament d’Uganda va aprovar la llei contra l’homosexualitat, que penalitzava les activitats homosexuals, algunes amb cadena perpètua. Va ser inspirada i impulsada per grups cristians evangèlics, que mantenen que Déu prohibeix l’homosexualitat. Com a prova, citen el Levític 18:22 («Si un home jeu amb un altre home com es fa amb una dona, tots dos cometen una acció abominable. Seran condemnats a mort. Són responsables de la seva pròpia mort»). En segles anteriors, la mateixa història religiosa va ser responsable de turmentar milions de persones d’arreu del món. Aquesta història es pot resumir breument com segueix:

Judici ètic	Afirmació factual	Norma pràctica
Els humans han d’obeir les ordres de Déu.	Fa tres mil anys aproximadament Déu va ordenar als humans que evitessin les activitats homosexuals.	La gent hauria d’evitar les activitats homosexuals.

És certa la història? Els científics no poden discutir el dictamen que els humans han d’obeir Déu. Personalment, t’hi pots oposar. Pots creure que els drets humans passen per sobre de l’autoritat divina, i si Déu ens ordena vulnerar els drets humans, no hauríem d’escoltar Déu. Però no hi ha cap experiment científic que pugui decidir sobre aquest tema.

Per contra, la ciència té moltes coses a dir sobre l’afirmació factual que fa tres mil anys el creador de l’univers va ordenar als membres de l’espècie Homo sapiens que s’abstinguessin de tenir relacions d’homes amb homes. Com sabem que aquesta afirmació és certa? Examinant la bibliografia rellevant es posa de manifest que aquesta afirmació està repetida en milions de llibres, articles i pàgines d’internet, però tots utilitzen la mateixa font: la Bíblia. Si és així, un científic podria preguntar: qui va escriure la Bíblia?, i quan? Tinguem en compte que aquesta és una pregunta factual, no una qüestió de valors. Els jueus i els cristians devots diuen que almenys el llibre del Levític va ser dictat per Déu a Moisès al mont Sinaí i que des d’aquell moment no s’hi va afegir ni se’n va esborrar una sola lletra. «Però», insistiria el científic, «com en podem estar segurs? Al capdavall, el Papa va assegurar que la Donació de Constantí l’havia redactat el mateix Constantí al segle IV, quan de fet va ser falsificada quatre-cents anys després pels secretaris del mateix Papa».

Actualment podem utilitzar un arsenal sencer de mètodes científics per determinar qui va escriure la Bíblia, i quan. Fa més d’un segle que els científics ho fan i, si a algú li interessa, hi ha molts llibres sobre aquestes troballes. Per fer-ho curt, la majoria d’estudis científics de prestigi accepten que la Bíblia és un recull de nombrosos textos diferents compostos per persones diferents en moments diferents, i que aquests textos no es van recopilar en un sol llibre sagrat fins molt després dels temps bíblics. Per exemple, el rei David segurament va viure pels volts del 1000 aC, però és comunament acceptat que el llibre del Deuteronomi es va escriure a la cort del rei Josuè de Judea en algun moment al voltant del 620 aC, com a part d’una campanya de propaganda dirigida a reforçar l’autoritat de Josuè. El Levític va ser recopilat en una data encara més tardana, i no abans del 500 aC.

Pel que fa a la idea que els antics jueus van conservar amb cura el text bíblic, sense afegir-hi o treure’n res, els científics apunten que el judaisme bíblic no era una religió basada en l’escriptura en absolut. Més aviat era un culte típic de l’edat de ferro, semblant a molts dels cultes dels seus veïns de l’Orient Mitjà. No tenia sinagogues, ni ieixivàs, ni rabins, ni tan sols una bíblia. En lloc d’això tenia elaborats rituals de temple, la majoria dels quals implicaven sacrificar animals a un déu celestial gelós per tal que beneís el seu poble amb pluges estacionals i victòries militars. La seva elit religiosa consistia en famílies de sacerdots, que ho devien tot al naixement i res a la capacitat intel·lectual. Els sacerdots, majoritàriament analfabets, tenien prou feina amb les cerimònies del temple, i poc temps per escriure o estudiar les escriptures.

Durant el període del Segon Temple es va formar una elit religiosa rival. En part a causa de les influències persa i grega, els estudiosos jueus que escrivien i interpretaven textos van aconseguir més prominència. Aquests estudiosos van acabar sent coneguts com a rabins i els textos que van recollir es van batejar com «la Bíblia». L’autoritat rabínica es basava en les capacitats intel·lectuals individuals més que en el naixement. El conflicte entre la nova elit alfabetitzada i les velles famílies de sacerdots era inevitable. Per sort per als rabins, els romans van incendiar Jerusalem i el seu temple mentre reprimien la gran revolta jueva (70 dC). Amb el temple en ruïnes, les famílies sacerdotals van perdre la seva autoritat religiosa, la seva base de poder econòmic i la seva raison d’être. El judaisme tradicional —un judaisme de temples, sacerdots i guerrers trencacranis— va desaparèixer. Va ocupar el seu lloc un nou judaisme de llibres, rabins i estudiosos de sofismes. El punt fort dels estudiosos era la interpretació. Utilitzaven la seva habilitat no sols per explicar com un Déu totpoderós havia permès que destruïssin el seu temple, sinó també per bastir ponts entre el vell judaisme descrit a les històries bíbliques i el judaisme, molt diferent, que havien creat ells.[5]

Per això, segons el nostre coneixement científic actual, els manaments del Levític contra l’homosexualitat no reflecteixen res més edificant que els biaixos d’un grapat de sacerdots i estudiosos de l’antic Jerusalem. Tot i que la ciència no pugui decidir si les persones han d’obeir els manaments de Déu, té moltes coses importants a dir sobre la procedència de la Bíblia. Si els polítics ugandesos creuen que el poder que va crear el cosmos, les galàxies i els forats negres s’enrabia de mala manera cada vegada que els mascles Homo sapiens s’ho passen bé junts, la ciència pot ajudar a desenganyar-los de la seva estranya idea.

El dogma sagrat

La veritat és que no sempre és tan fàcil separar els judicis ètics de les afirmacions factuals. Les religions tenen la tendència empipadora de convertir afirmacions factuals en judicis ètics i, en conseqüència, creen una confusió horrorosa i ofusquen debats que haurien d’haver estat relativament senzills. Així, l’afirmació factual «Déu va escriure la Bíblia» sovint muta en l’ordre ètica «t’has de creure que Déu va escriure la Bíblia». El simple fet de creure en aquesta afirmació factual esdevé una virtut, mentre que dubtar-ne esdevé un pecat horrible.

A la inversa, els judicis ètics sovint s’amaguen dins de les afirmacions factuals que les persones no es prenen la molèstia d’esmentar, perquè pensen que estan demostrades de manera fefaent. Per exemple el judici ètic «la vida humana és sagrada» (que la ciència no pot demostrar) pot tapar l’afirmació factual «tot humà té una ànima eterna» (que està oberta al debat científic). De la mateixa manera, quan els nacionalistes nord-americans proclamen que «la nació americana és sagrada», aquest judici ètic en aparença, de fet, es predica sobre afirmacions factuals com «els EUA han encapçalat la majoria dels avenços morals, científics i econòmics dels últims segles».

Si bé és impossible estudiar científicament l’afirmació que la nació americana és sagrada, un cop hàgim desembolicat aquest judici podem examinar científicament si els EUA es poden atribuir un percentatge desproporcionat d’avenços morals, científics i econòmics.

Això ha conduït alguns filòsofs, com Sam Harris, a argumentar que la ciència sempre pot resoldre els dilemes ètics, perquè els valors humans sempre amaguen alguna afirmació factual. Harris pensa que tots els humans comparteixen un únic valor suprem —minimitzar el sofriment i maximitzar la felicitat— i que tots els debats ètics són arguments factuals relatius a la manera més eficient de maximitzar la felicitat.[6] Els fonamentalistes islàmics volen anar al paradís per ser feliços, els liberals creuen que augmentar la llibertat humana maximitza la felicitat, i els nacionalistes alemanys creuen que tothom estaria millor si es permetés que Berlín dirigís el planeta. Segons Harris, els islamistes, els liberals i els nacionalistes no tenen una disputa ètica; tenen un desacord factual sobre com assolir millor els seus objectius comuns.

Però encara que Harris tingués raó i encara que tots els humans aspiressin a la felicitat, a la pràctica seria extremament difícil utilitzar aquest punt de vista per decidir les disputes ètiques, sobretot perquè no tenim una definició científica ni una mesura per a la felicitat. Considerem el cas de la presa de les Tres Gorges. Encara que acceptéssim que l’objectiu últim del projecte és fer del món un lloc més feliç, com podem saber si generar electricitat barata contribueix més a la felicitat global que protegir els estils de vida tradicionals o conservar el rar dofí de riu xinès? Mentre no hàgim desxifrat els misteris de la consciència, no podem desenvolupar una mesura universal de felicitat i sofriment, i si no sabem com comparar la felicitat i el sofriment de diferents individus, encara menys d’altres espècies. Quantes unitats de felicitat es generen quan mil milions de xinesos tenen l’electricitat més barata? I quantes unitats d’infelicitat es produeixen quan tota una espècie de dofins s’extingeix? De fet, són la felicitat i la infelicitat entitats matemàtiques que es poden sumar o restar? Menjar gelat és agradable. Trobar un gran amor és més agradable. Creiem que si mengéssim prou gelat el plaer acumulat es podria igualar a l’èxtasi d’un gran amor?

En conseqüència, encara que la ciència pugui contribuir molt més del que acostumem a creure als debats ètics, hi ha una línia que no pot traspassar, si més no de moment. Sense el guiatge d’alguna religió, és impossible mantenir ordres socials a gran escala. Fins i tot les universitats i els laboratoris necessiten suport religiós. La religió proporciona la justificació ètica per a la recerca científica i, a canvi, obté la influència de l’agenda científica i els usos dels descobriments científics. Per això no es pot entendre la història de la ciència sense tenir en compte les creences religioses. Els científics poques vegades s’entretenen amb aquest fet i, tanmateix, la revolució científica va començar en una de les societats més dogmàtiques, intolerants i religioses de la història.

La caça de bruixes

Sovint associem la ciència amb els valors del secularisme i la tolerància. En aquest cas, la primera Europa moderna és l’últim lloc on hauries esperat veure una revolució científica. L’Europa de l’època de Colom, Copèrnic i Newton tenia la concentració més alta de fanàtics religiosos del món, i la més baixa de tolerància. Les llumeneres de la revolució científica vivien en una societat que va expulsar els jueus i els musulmans, va cremar heretges a l’engròs, veia una bruixa en cada velleta amant dels gats i començava una guerra religiosa nova cada lluna plena.

Si haguéssim viatjat al Caire o a Istanbul pels volts del 1600, hauríem trobat unes metròpolis multiculturals i tolerants, en què sunnites, xiïtes, ortodoxos, cristians, catòlics, armenis, coptes, jueus i fins i tot algun hindú vivien a prop en relativa harmonia. Encara que es produïssin confrontacions i revoltes, i encara que l’Imperi otomà discriminés habitualment les persones per motius religiosos, era un paradís liberal per comparació amb Europa. Si a continuació haguéssim anat a París o Londres, hauríem trobat ciutats plenes d’extremisme religiós, en què només hi podien viure els que pertanyien a la secta dominant. A Londres mataven catòlics, a París mataven protestants, els jueus feia temps que els havien expulsat, i ningú amb dos dits de front hauria deixat entrar cap musulmà. I, tot i així, la revolució científica es va iniciar a Londres i a París en comptes del Caire i Istanbul.

És habitual explicar la història de la modernitat com una lluita entre ciència i religió. En teoria, tant la ciència com la religió estan interessades per sobre de tot en la veritat, i en la mesura que cada una sosté una veritat diferent estan condemnades a topar. De fet, però, ni la ciència ni la religió s’amoïnen gaire per la veritat, i per això poden arribar fàcilment a un compromís, coexistir i fins i tot col·laborar.

A la religió li interessa per sobre de tot l’ordre. Aspira a crear i mantenir l’estructura social. A la ciència li interessa per sobre de tot el poder. Aspira a adquirir poder per guarir malalties, fer guerres i produir aliments. Com a individus, els científics i els sacerdots poden donar una importància immensa a la veritat, però, com a institucions col·lectives, la ciència i la religió prefereixen l’ordre i el poder a la veritat. Per això poden ser bons companys de llit. La cerca de la veritat intransigent és un viatge espiritual, que poques vegades es pot fer dins dels límits de les institucions religioses o científiques.

Per tant, seria molt més correcte veure la història moderna com el procés de formulació d’un tracte entre ciència i una religió concreta: és a dir, l’humanisme. La societat moderna creu en dogmes humanistes, i no utilitza la ciència per qüestionar aquests dogmes, sinó per implantar-los. Al segle XXI, és poc probable que els dogmes humanistes siguin substituïts per teories científiques pures. Tanmateix, el pacte que vincula la ciència i l’humanisme es podria engrunar, i donar peu a un tracte molt diferent, entre ciència i alguna nova religió posthumanista. Dedicarem els dos capítols següents a entendre l’aliança moderna entre ciència i humanisme. La tercera i última part del llibre explicarà per què aquesta aliança s’està desintegrant, i quin nou pacte la pot substituir.