Capítol 6

 

L’ALIANÇA MODERNA

 

 

 

La modernitat és un pacte. Tots signem aquest pacte el dia que naixem, i regula la nostra vida fins al dia que morim. Pocs de nosaltres poden rescindir-lo o transcendir-lo. Modela el nostre menjar, la nostra feina i els nostres somnis, i decideix on vivim, a qui estimem i com morim.

A primera vista, la modernitat sembla un pacte extremament complicat, i per això pocs intenten entendre què han signat. És com quan et descarregues programari i et demanen que signis un contracte adjunt amb dotzenes de pàgines de terminologia legal; t’ho mires per sobre i immediatament passes fins a l’última pàgina, marques «accepto» i te n’oblides. Però, de fet, la modernitat és un pacte sorprenentment senzill. Tot el contracte es pot resumir en una única frase: els humans estan disposats a cedir sentit a canvi de poder.

Fins a l’època moderna, la majoria de cultures creien que els humans tenien un gran paper en algun gran pla còsmic. El pla havia estat dissenyat per déus omnipotents, o per les lleis eternes de la natura, i la humanitat no el podia canviar. El pla còsmic donava sentit a la vida humana, però també restringia el poder dels humans, que eren com actors en un escenari. El guió donava sentit a tots els seus mots, llàgrimes i gestos, però posava límits estrictes a la seva actuació. Hamlet no pot matar Claudi al primer acte, o deixar Dinamarca i anar a un asram a l’Índia. Shakespeare no ho permetria. De la mateixa manera, els humans no poden viure per sempre, no poden evitar les malalties i no poden fer el que vulguin. No és al guió.

A canvi de cedir poder, els humans premoderns creien que la seva vida guanyava sentit. Era important si combatien valerosament al camp de batalla, si donaven suport al rei legítim, si menjaven aliments prohibits per esmorzar o si tenien una aventura amb la veïna del costat. Això tenia alguns inconvenients, per descomptat, però oferia als humans protecció psicològica contra els desastres. Si passava alguna cosa horrorosa —com una guerra, una plaga o una sequera— la gent es consolava pensant: «Tots tenim un paper en el gran drama còsmic, dissenyat pels déus, o per les lleis de la natura. No coneixem el guió, però podem estar segurs que tot té un propòsit. Fins i tot aquesta guerra terrible, la pesta i la sequera tenen el seu lloc en el gran pla de les coses. A més a més, podem comptar que el dramaturg ha escrit una història amb un final feliç. Així que la guerra, la pesta i la sequera ens acabaran beneficiant, si no aquí i ara, després, a l’altra vida».

L’ésser modern rebutja la creença en un gran pla còsmic. No som actors en cap funció mítica. La vida no té guió, ni dramaturg, ni director, ni productor, ni significat. Segons els nostres coneixements científics, l’univers és un procés cec i sense finalitat, ple de soroll i fúria però sense sentit. Durant la nostra infinitesimalment breu estada al nostre diminut planeta, ens escarrassem i fem el gallet, i en acabat de nosaltres no se’n canta ni gall ni gallina.

Atès que no hi ha guió, i atès que els humans no compleixen cap paper en cap gran funció, ens poden passar coses horribles i cap poder ens vindrà a salvar, ni a donar sentit al nostre sofriment. No hi haurà finals feliços, ni mals finals, ni finals de cap mena. Les coses passen i prou, una darrere l’altra. El món modern no creu en finalitats, només en causes. Si la modernitat té un lema és «Són coses que passen».

D’altra banda, si són coses que passen sense cap guió o finalitat vinculant, els humans tampoc estan limitats a cap paper predeterminat. Podem fer el que vulguem, sempre que trobem la manera. L’únic que ens limita és la nostra pròpia ignorància. Les plagues i les sequeres no tenen un sentit còsmic, sinó que les podem eradicar. Les guerres no són un mal necessari per assolir un futur millor, sinó que podem fer la pau. No ens espera cap paradís després de la mort, sinó que podem crear un paradís a la terra i viure per sempre, si aconseguim superar algunes dificultats tècniques.

Si invertim diners en recerca, els avenços científics acceleraran el progrés tecnològic. Les noves tecnologies esperonaran el creixement econòmic, i si hi ha creixement econòmic es podrien dedicar encara més diners a la recerca. A cada dècada que passa tindrem més aliments, vehicles més ràpids i medecines millors. Un dia el nostre coneixement serà tan vast i la nostra tecnologia tan avançada, que podrem destil·lar l’elixir de l’eterna joventut, l’elixir de l’autèntica felicitat i qualsevol altra droga que puguem desitjar, i no ens ho impedirà cap déu.

El pacte modern, doncs, ofereix als humans una temptació enorme, aparellada amb una amenaça colossal. L’omnipotència és davant nostre, gairebé al nostre abast, però per sota s’obre l’abisme de l’absoluta buidor. En un sentit pràctic, la vida moderna consisteix en una cerca constant de poder dins d’un univers desproveït de sentit. La cultura moderna és la més poderosa de la història i no para d’investigar, d’inventar, de descobrir i de créixer. Alhora, està més plena d’angoixa existencial que cap cultura anterior.

Aquest capítol tracta de la cerca moderna de poder. El capítol següent estudiarà com ha utilitzat la humanitat el seu poder creixent per infondre d’alguna manera sentit en la infinita buidor del cosmos. Sí, nosaltres, els moderns, hem promès renunciar al sentit a canvi de poder, però no hi ha ningú allà fora per retreure’ns l’incompliment de la promesa. Creiem que som prou intel·ligents per gaudir de tots els beneficis del pacte modern, sense pagar-ne el preu.

 

 

Per què els banquers són diferents dels vampirs

 

La cerca moderna de poder està esperonada per l’aliança entre progrés científic i creixement econòmic. En la majoria de la història la ciència ha progressat a pas de tortuga, i l’economia ha estat congelada. L’augment gradual de població humana ha conduït a l’augment de producció corresponent, i determinats descobriments esporàdics de vegades han resultat fins i tot en un creixement per càpita, però ha estat un procés molt lent.

Si el 1000 dC un centenar de vilatans produïen cent tones de blat, i el 1100 dC cent cinc vilatans produïen cent set tones de blat, aquest creixement no va canviar ni el ritme de vida ni l’ordre sociopolític. Avui dia tothom està obsessionat amb el creixement, però en l’era premoderna la gent no hi pensava. Prínceps, sacerdots i pagesos donaven per fet que la producció humana era més o menys estable, que una persona es podia enriquir només robant a una altra, i que no era probable que els seus néts gaudissin d’un nivell de vida millor.

Aquest estancament estava causat en molta part per les dificultats que comportava finançar nous projectes. Sense els fons necessaris, no era fàcil assecar maresmes, construir ponts i ports, per no parlar de crear noves soques de blat, descobrir noves fonts d’energia o obrir noves rutes de comerç. Els fons eren escassos perquè en aquella època hi havia poc crèdit; hi havia poc crèdit perquè la gent no creia en el creixement, i la gent no creia en el creixement perquè l’economia estava estancada. Per tant, l’estancament es perpetuava.

Suposem que vius en una ciutat medieval que pateix brots de disenteria anuals. Estàs decidit a trobar una cura. Necessites fons per muntar un obrador, comprar herbes medicinals i substàncies químiques exòtiques, pagar ajudants i viatjar per consultar metges famosos. També necessites diners per alimentar-te i alimentar la teva família mentre estàs ocupat amb la recerca. Però no tens gaires diners. Pots anar a parlar amb el llenyataire, el ferrer i el forner i demanar-los que paguin per les teves necessitats durant uns anys, prometent que quan finalment descobreixis la cura i et facis ric, pagaràs els teus deutes.

Malauradament, no és probable que el llenyataire, el ferrer i el forner ho acceptin. Ells necessiten alimentar la seva família avui, i no tenen fe en medecines miraculoses. No són uns passerells, i en tota la seva vida mai han sentit a parlar de ningú que descobrís una nova medecina per curar una malaltia temuda. Si vols provisions les hauràs de pagar en efectiu. Però, com pots tenir prou diners si encara no has descobert la medecina, i tens tot el temps ocupat en la recerca? De mala gana, tornes a llaurar el teu camp, la disenteria continua turmentant els ciutadans, ningú no intenta descobrir cap remei nou, i ni una sola moneda d’or canvia de mans. Així és com es va paralitzar l’economia i la ciència no va avançar.

El cicle es va trencar finalment a l’edat moderna gràcies a un augment de la confiança de les persones en el futur i el miracle resultant del crèdit. El crèdit és la manifestació econòmica de la confiança. Avui, si vull desenvolupar un nou fàrmac però no tinc prou diners, puc demanar un préstec al banc o buscar inversors privats i fons de capital de risc. Quan l’Ebola va esclatar a l’Àfrica occidental l’estiu del 2014, què creieu que va passar amb les accions dels laboratoris farmacèutics que intentaven desenvolupar fàrmacs i vacunes anti-Ebola? Van pujar pels núvols. Les accions de Tekmira van pujar el 50 %, i les de BioCryst, el 90 %. A l’edat mitjana, l’esclat d’una plaga feia que la gent aixequés el cap per mirar el cel i pregués a Déu que els perdonés pels seus pecats. Actualment, quan la gent sent parlar d’una nova epidèmia mortal, agafa el telèfon i truca al seu agent de borsa. Per a la borsa, fins i tot una epidèmia és una oportunitat de negoci.

Si tenen èxit prou empreses noves, la confiança de la gent en el futur augmenta, el crèdit s’expandeix, els tipus d’interès cauen, els emprenedors aconsegueixen els diners més fàcilment i l’economia creix. En conseqüència, la gent té encara més confiança en el futur, l’economia continua creixent i la ciència progressa en consonància.

Sembla senzill sobre el paper. Per què, doncs, la humanitat va haver d’esperar fins a l’edat moderna perquè el creixement econòmic agafés impuls? Durant milers d’anys la gent va tenir poca fe en el creixement futur no perquè fos estúpida, sinó perquè contradeia el nostre instint, el nostre llegat evolutiu i la manera com funciona el món. La majoria dels sistemes naturals existeixen en equilibri, i la majoria de lluites per la supervivència són un joc de suma zero en què un pot prosperar només a costa d’un altre.

Per exemple, cada any creix aproximadament la mateixa quantitat d’herba en una vall concreta. L’herba alimenta una població d’uns deu mil conills, entre la qual hi ha prou conills babaus i lents per proporcionar preses a un centenar de guineus. Si una guineu és molt diligent i captura més conills del normal, segurament una altra guineu es morirà de gana. Si totes les guineus, pel que sigui, aconsegueixen capturar més conills simultàniament, la població de conills s’enfonsarà i l’any següent moltes guineus moriran de fam. Encara que hi hagi fluctuacions ocasionals en el mercat de conills, a la llarga les guineus no poden esperar caçar, posem per cas, un 3 % més de conills cada any.

No cal dir que algunes realitats ecològiques són més complexes, i no totes les lluites per la supervivència són jocs de suma zero. Molts animals cooperen eficaçment, i alguns fins i tot concedeixen préstecs. Els més famosos prestadors de la natura són les ratapinyades vampirs. Aquests vampirs es congreguen per milers a dins de coves, i cada nit volen fora per buscar una presa. Quan troben un ocell dormint o un mamífer despistat, li fan una incisió a la pell i li xuclen la sang. No totes les ratapinyades troben una víctima cada nit. Per poder aguantar les incerteses de la seva vida, els vampirs es presten sang entre ells. Un vampir que no ha trobat cap presa torna a casa i demana una mica de sang robada a un amic més afortunat. Els vampirs recorden molt bé a qui li han prestat sang, així que més endavant, si l’amic torna amb les mans buides, anirà a buscar el seu deutor, que li tornarà el favor.

Tanmateix, a diferència dels banquers humans, els vampirs no carreguen mai interès. Si el vampir A va prestar al vampir B deu centilitres de sang, B li tornarà la mateixa quantitat. Els vampirs tampoc utilitzen els préstecs per finançar nous negocis o fomentar el creixement en el mercat de la sang xuclada, perquè la sang és produïda per altres animals, i els vampirs no tenen manera d’augmentar-ne la producció. Encara que el mercat tingui alts i baixos, els vampirs no poden presumir que el 2017 hi haurà un 3 % més de sang que el 2016 i que el 2018 el mercat de la sang tornarà a créixer un 3 %. En conseqüència, els vampirs no creuen en el creixement.[1] Durant milions d’anys d’evolució, els humans han viscut en condicions semblants a les dels vampirs, les guineus i els conills. Per això els humans també tenen dificultats per creure en el creixement.

 

 

El pastís miraculós

 

Les pressions evolutives han acostumat els humans a veure el món com un pastís estàtic. Si algú rep un tall de pastís més gros, algú altre en rebrà inevitablement un tall més petit. Una família o ciutat concreta pot prosperar, però la humanitat en conjunt no produirà més del que produeix avui. D’acord amb això, les religions tradicionals com el cristianisme i l’islam van buscar maneres de resoldre els problemes de la humanitat amb l’ajuda dels recursos actuals, ja sia redistribuint el pastís existent o prometent-nos un pastís al cel.

La modernitat, en canvi, està basada en la convicció ferma que el creixement econòmic no és sols possible sinó absolutament essencial. Les pregàries, les bones obres i la meditació poden ser consoladores i estimulants, però problemes com la fam, les plagues i la guerra només es poden resoldre amb el creixement. Aquest dogma fonamental es pot resumir en una idea senzilla: «Si tens un problema, probablement necessites més coses i, per tenir més coses, has de produir-ne més».

Els polítics i economistes moderns insisteixen que el creixement és vital per tres raons principals. Primer, quan produïm més, podem consumir més, apujar el nostre nivell de vida i presumptament tenir una vida més feliç. En segon lloc, mentre la humanitat es multipliqui, el creixement econòmic és necessari tan sols per continuar com estem. Per exemple a l’Índia la taxa anual de creixement de la població és de l’1,2 %. Això vol dir que si l’economia de l’Índia no creix cada any almenys un 1,2 %, pujarà l’atur, els sous baixaran i la mitjana del nivell de vida declinarà. En tercer lloc, encara que els indis deixin de multiplicar-se i encara que la classe mitjana índia estigui satisfeta amb el nivell de vida actual, què hauria de fer l’Índia amb els centenars de milions de ciutadans pobres? Si l’economia no creix i el pastís continua sent de la mateixa mida, només pots donar més als pobres prenent alguna cosa als rics. Això t’obligarà a prendre algunes decisions difícils i segurament causarà molt de ressentiment i fins i tot violència. Si vols evitar decisions difícils, ressentiment i violència, necessites un pastís més gros.

La modernitat ha convertit «més coses» en una panacea aplicable a gairebé tots els problemes, tant públics com privats, des del fonamentalisme islàmic fins a l’autoritarisme del Tercer Món i un matrimoni fracassat. Si països com el Pakistan i Egipte poguessin mantenir una taxa de creixement saludable, els seus ciutadans podrien gaudir dels beneficis del cotxe privat i les neveres enormes, i agafarien el camí de la prosperitat terrenal en lloc de seguir el flautista d’Hamelin islàmic. De la mateixa manera, el creixement econòmic en països com el Congo i Myanmar produiria una classe mitjana pròspera, que és el fonament de la democràcia liberal. I en el cas de la parella mal avinguda, el seu matrimoni se salvarà si es compren una casa més gran (així no hauran de compartir un despatx encofurnat), es compren un rentaplats (així deixaran de barallar-se per a qui li toca rentar els plats) i van a cares sessions de teràpia dos cops per setmana.

El creixement econòmic, doncs, ha esdevingut la connexió crucial on gairebé totes les religions, ideologies i moviments moderns es troben. La Unió Soviètica, amb els seus megalòmans plans quinquennals, estava tan obsessionada amb el creixement com l’empresari sense escrúpols nord-americà més inhumà. Igual com els cristians i els musulmans creuen en el paradís i només difereixen en la manera d’arribar-hi, durant la guerra freda tant capitalistes com comunistes creien que era possible fabricar el paradís a la terra mitjançant el creixement econòmic, i només es barallaven pel mètode exacte.

Avui dia els hindús revivalistes, els musulmans devots, els nacionalistes japonesos i els comunistes xinesos poden declarar la seva adhesió a valors i objectius molt diferents, però tots han arribat a creure que el creixement econòmic és la clau per portar a terme els seus objectius dispars. Així, el 2014 el devot hindú Narendra Modi va ser escollit primer ministre de l’Índia sobretot gràcies a l’èxit a l’hora d’impulsar el creixement econòmic al seu estat natal de Gujarat, i gràcies a la idea àmpliament sostinguda que només ell podia revifar la inactiva economia nacional. Uns punts de vista anàlegs han mantingut l’islamista Recep Tayyip Erdogan al poder a Turquia des del 2003. El nom del seu partit —Partit de la Justícia i el Desenvolupament— posa en relleu el compromís amb el desenvolupament econòmic, i el govern d’Erdogan ha aconseguit sens dubte mantenir unes taxes de creixement impressionants durant més d’una dècada.

El primer ministre del Japó, el nacionalista Shinzo Abe, va ser elegit el 2012 després de prometre treure l’economia japonesa de dues dècades d’estancament. Les seves mesures agressives i força insòlites per aconseguir-ho han rebut el malnom d’abenòmiques. Mentrestant, a la veïna Xina el Partit Comunista encara aparenta seguir els ideals tradicionals marxistes leninistes, però a l’hora de la veritat està guiat per les famoses màximes de Deng Xiaoping que «el desenvolupament és l’única cruel veritat» i que «tant se val si un gat és blanc o negre, mentre caci ratolins». Cosa que vol dir, en llenguatge normal: fes el que calgui per fomentar el creixement econòmic, encara que a Marx i a Lenin no els hagués fet cap gràcia.

A Singapur, com era d’esperar d’una ciutat estat tan determinada, van portar aquesta línia de pensament encara més lluny, i van ajustar els sous ministerials al PIB nacional. Quan l’economia de Singapur creix, els ministres reben un augment de sou, per tal com aquesta és la seva feina.[2]

Aquesta obsessió amb el creixement pot semblar evident, però només perquè vivim en el món modern. Abans no era així. Els maharajàs de l’Índia, els sultans otomans, els shoguns kamakura i els emperadors han arriscat rarament les seves fortunes polítiques per garantir el creixement econòmic. Que Modi, Erdogan, Abe i el president xinès Xi Jinping apostessin les seves carreres al creixement econòmic és testimoni de l’estatus de quasi religió que ha aconseguit adquirir el creixement econòmic arreu del món. De fet, no seria un error qualificar la fe en el creixement econòmic de religió, perquè ara pretén resoldre molts, si no la majoria, dels nostres dilemes ètics. Com que el creixement econòmic és presumptament la font de totes les coses bones, anima les persones a enterrar els desacords ètics i adoptar el curs d’acció que calgui per maximitzar el creixement a llarg termini. Així, l’Índia de Modi és la llar de milers de sectes, partits, moviments i gurus, però per molt que els seus objectius últims difereixin, tots han de passar pel mateix coll d’ampolla del creixement econòmic, o sigui que, mentrestant, per què no unir esforços?

El credo de «més coses», doncs, insta les persones, empreses i governs a descartar tot allò que pugui entrebancar el creixement econòmic, com ara mantenir la igualtat social, assegurar l’harmonia ecològica o honorar els teus pares. A la Unió Soviètica, els dirigens creien que el comunisme controlat per l’estat era la manera més ràpida de créixer, per això qualsevol cosa que impedís el pas a la col·lectivització era arrasada, inclosos milions de kulaks, la llibertat d’expressió i el mar d’Aral. Avui s’accepta de manera general que una certa versió de capitalisme de lliure mercat és una manera molt més eficient de garantir el creixement a llarg termini, i per això es protegeixen els agricultors i la llibertat d’expressió, però els hàbitats ecològics, les estructures socials i els valors tradicionals que posin traves al capitalisme de lliure mercat són destruïts i desmantellats.

Posem per cas una enginyera de programari que guanya cent dòlars l’hora treballant per a alguna empresa tecnològica emergent. Un dia el seu pare té un ictus. Ara necessita ajuda per anar a comprar, per cuinar i fins i tot per dutxar-se. Es podria endur el pare a casa, anar més tard a treballar al matí i plegar més d’hora al vespre, i cuidar-se’n personalment. Tant els seus ingressos com la productivitat de l’empresa patirien, però el seu pare tindria les atencions d’una filla respectuosa i afectuosa. Com a alternativa, l’enginyera podria llogar una cuidadora mexicana que, per dotze dòlars l’hora, viuria amb el seu pare i faria per ell tot el necessari. Això significaria continuar com sempre per a l’enginyera i l’empresa, i fins i tot la cuidadora i l’economia mexicana se’n beneficiarien. Què hauria de fer l’enginyera?

El capitalisme de lliure mercat té una resposta clara. Si el creixement econòmic exigeix que afluixem els lligams familiars, animar les persones a viure lluny dels pares i importar cuidadors de l’altra punta de món, així sia. La resposta, tanmateix, comporta un judici ètic més que una afirmació factual. Sens dubte, quan unes persones s’especialitzen en programari i unes altres dediquen el temps a cuidar els ancians, podem produir més programari i oferir una atenció més professional a les persones grans. Però és més important el creixement econòmic que els vincles familiars? Gosant fer aquests judicis ètics, el capitalisme de lliure mercat ha travessat la frontera del camp de la ciència al de la religió.

A la majoria de capitalistes probablement els desagrada el títol de religió, però, si més no, en el món de les religions el capitalisme pot anar amb el cap ben alt. A diferència d’altres religions que ens prometen un pastís al cel, el capitalisme promet miracles, aquí, a la terra, i de vegades fins i tot els fa. Molt del mèrit en la superació de la fam i les plagues s’ha d’atribuir a la fe ardent capitalista en el creixement. El capitalisme fins i tot es mereix alguns copets a l’espatlla per haver reduït la violència humana i haver augmentat la tolerància i la cooperació. Com explica el capítol següent, hi ha factors addicionals en joc, però el capitalisme va fer una important contribució a l’harmonia global fent que la gent deixés de veure l’economia com un joc de suma zero, en què el teu benefici és la meva pèrdua, i comencés a veure’l com una situació en què tots hi guanyen, en què el teu benefici també és el meu. Segurament això ha contribuït més a l’harmonia global que segles de cristians predicant sobre l’amor al proïsme i parar l’altra galta.

 

 

De la seva fe en el valor suprem del creixement, el capitalisme dedueix el seu primer manament: has d’invertir els teus beneficis per augmentar el creixement. Al llarg de la història, en general, els prínceps i els sacerdots es gastaven els beneficis en ostentoses processons, palaus sumptuosos i guerres innecessàries. Com a alternativa, guardaven monedes d’or en un cofre de ferro, el segellaven i l’amagaven en una masmorra. Actualment, els capitalistes devots utilitzen els seus beneficis per contractar nous empleats, ampliar la fàbrica o desenvolupar un nou producte.

Si no ho saben fer, donen els diners a algú que en sàpiga, com banquers i capitalistes d’inversions de risc. Aquests últims presten diners a diversos emprenedors. Els pagesos demanen préstecs per plantar nous camps de blat, els constructors construeixen cases noves, les empreses energètiques exploren nous camps de petroli i les fàbriques d’armament desenvolupen armes noves. Els beneficis de totes aquestes activitats permeten als emprenedors tornar els préstecs amb interessos. Ara no sols tenim més blat, cases, petroli i armes, sinó també més diners, que els bancs i fons poden tornar a prestar. Aquesta roda no s’atura mai, almenys d’acord amb el capitalisme. No arribarà mai un moment que el capitalisme dirà: «Ja està. Heu crescut prou. Us ho podeu prendre amb més calma». Si vols saber per què la roda capitalista no és probable que pari, parleu una hora amb un amic que acabi de guanyar cent mil dòlars i no sàpiga què fer-ne.

«El banc ofereix uns tipus d’interès molt baixos», es queixaria. «No vull posar els diners en un compte d’estalvi que no em pagui ni el 0,5 % l’any. Potser pots treure’n el 2 % amb bons de l’estat. El meu cosí Richie es va comprar un pis a Seattle l’any passat, i ja ha obtingut un 20 % de la inversió! Potser també m’hauria de ficar en immobiliàries, però tothom diu que hi tornarà a haver una bombolla. Què en penses de la borsa? Un amic em va dir que el millor avui dia era comprar fons cotitzats, que segueixen economies emergents, com el Brasil o la Xina». Quan para per respirar, preguntes: «Escolta, que no en tens prou amb els cent mil dòlars?». T’explicarà millor del que ho faria jo per què el capitalisme no s’aturarà mai.

Aquesta lliçó es repeteix insistentment fins i tot a nens i adolescents mitjançant jocs capitalistes omnipresents. Els jocs premoderns, com els escacs, assumien una economia estancada. Comences un joc d’escacs amb setze peces, i no acabes mai el joc tenint-ne més. En casos estranys un peó es pot transformar en reina, però no pots crear nous peons, ni pots convertir els cavalls en tancs. Així que els jugadors d’escacs no han de pensar mai en inversions. Per contra, molts jocs de taula i d’ordinador moderns giren al voltant de les inversions i el creixement.

Són especialment reveladors els jocs d’estratègia d’estil civilització, com el Minecraft. The Settlers of Catan o el Civilization de Sid Meier. El joc pot estar ambientat a l’edat mitjana, a l’edat de pedra o en algun país de fades imaginari, però els principis continuen sent els mateixos, i sempre són capitalistes. El teu objectiu és fundar una ciutat, un regne o potser una civilització sencera. Comences amb una base molt modesta, potser només un poble i els seus camps contigus. Els teus béns et proporcionen uns ingressos inicials de blat, fusta, ferro o or. Aleshores has d’invertir aquests ingressos amb seny. Has d’escollir entre eines no productives però encara necessàries, com soldats, i béns productius, com més pobles, camps i mines. L’estratègia guanyadora normalment és invertir el mínim possible en béns essencials no productius i maximitzar els béns productius. Fundar més pobles significa que la pròxima vegada tindràs uns ingressos més alts que et permetran no sols comprar més soldats (si cal), sinó alhora augmentar els teus ingressos en producció. Aviat podràs convertir els pobles en ciutats; construir universitats, ports i fàbriques; explorar els mars i els oceans; fundar la teva civilització, i guanyar la partida.

 

 

La síndrome de l’arca

 

Tanmateix, pot realment l’economia continuar creixent per sempre? No arribarà un dia que es quedarà sense recursos i s’aturarà? Per garantir el creixement perpetu, hem de descobrir una font de recursos inexhaurible.

Una solució és explorar i conquerir noves terres i territoris. De fet, durant segles el creixement de l’economia europea i l’expansió del sistema capitalista van dependre fortament de les conquestes imperials d’ultramar. Però a la Terra hi ha un nombre limitat d’illes i continents. Alguns emprenedors esperen explorar i conquerir algun dia nous planetes i fins i tot galàxies, però, mentrestant, l’economia moderna encara ha de trobar un mètode millor per expandir-se.

La ciència ha proporcionat l’alternativa a la modernitat. L’economia de la guineu no pot créixer, perquè les guineus no saben com produir més conills. L’economia del conill està estancada, perquè els conills no poden fer que l’herba creixi més de pressa. Però l’economia humana pot créixer perquè els humans poden descobrir materials i fonts d’energia nous.

La idea tradicional del món com un pastís d’una grandària fixa pressuposa que hi ha només dues classes de recursos al món: matèries primeres i energia. Però, en veritat, hi ha tres classes de recursos: matèries primeres, energia i coneixement. Les matèries primeres i l’energia són exhauribles: com més n’uses, menys en tens. El coneixement, per contra, és un recurs creixent: com més n’uses, més en tens. De fet, quan augmentes les teves accions de coneixement, també et pot proporcionar més matèries primeres i energia. Si inverteixo cent milions de dòlars buscant petroli a Alaska i en trobo, ara tindré més petroli, però els meus néts en tindran menys. Per contra, si inverteixo cent milions de dòlars buscant energia solar i trobo una manera nova i més eficient de dominar-la, tant jo com els meus néts tindrem més energia.

Durant milers d’anys, el camí científic al creixement va estar obstruït perquè la gent creia que les sagrades escriptures i les antigues tradicions contenien tot el coneixement important que podia oferir el món. Una corporació que cregués que tots els pous de petroli del món estan descoberts no perdria el temps i els diners buscant petroli. De la mateixa manera, una cultura humana que cregués que ja sap tot el que val la pena saber no es prendria la molèstia de cercar nous coneixements. Aquesta era la posició de la majoria de civilitzacions humanes premodernes. Tanmateix, la revolució científica va alliberar la humanitat d’aquesta convicció. El més gran descobriment científic va ser el descobriment de la ignorància. Un cop els humans es van haver adonat del poc que sabien del món, de sobte van tenir una raó molt bona per buscar nous coneixements, els quals van obrir el camí científic cap al progrés.

A cada generació, la ciència va ajudar a descobrir noves fonts d’energia, noves classes de matèries primeres, millor maquinària i mètodes de producció innovadors. En conseqüència, el 2016 la humanitat domina molta més energia i matèries primeres que mai i la producció està disparada. Invents com el motor de vapor, el motor de combustió interna i l’ordinador han creat indústries completament noves des de zero. Si pensem en el futur, d’aquí a vint anys, el 2036, podem esperar produir i consumir molt més que avui. Confiem que la nanotecnologia, l’enginyeria genètica i la intel·ligència artificial revolucionaran la producció altra vegada i obriran seccions totalment noves en els nostres supermercats en expansió contínua.

 

 

Així, doncs, tenim una bona oportunitat de resoldre el problema d’escassesa de recursos. L’autèntica Nèmesi de l’economia moderna és el desastre ecològic. Tant el progrés científic com el creixement econòmic tenen lloc dins d’una biosfera esquerdadissa i, com més impuls prenen, més desestabilitzen l’ecologia les ones de xoc. Per tal de proveir totes les persones del món amb el mateix nivell de vida que els nord-americans rics, necessitaríem uns quants planetes més, però només en tenim un. Si el progrés i el creixement acaben destruint l’ecosistema, el cost serà terrible no sols per als vampirs, les guineus i els conills, sinó també per als sàpiens. Un desastre ecològic causaria la ruïna econòmica, agitació política, descens del nivell de vida dels humans i podria posar en perill la mateixa existència de la civilització humana.

Podríem reduir el perill alentint el pas del progrés i el creixement. Si els inversors d’aquest any esperen obtenir un 6 % de guanys a les seves carteres, en deu anys se satisfaran amb un guany d’un 3 %, en vint anys només amb un 1 %, i d’aquí a trenta anys l’economia pararà de créixer i estarem contents amb el que tenim. Però el credo del creixement s’oposa amb fermesa a aquesta idea herètica. En canvi, suggereix que hem de córrer encara més. Si els nostres descobriments desestabilitzen l’ecosistema i posen en perill la humanitat, hem de descobrir alguna cosa que ens protegeixi. Si la capa d’ozó s’aprima i ens exposa al càncer de pell, hem d’inventar cremes protectores millors i tractaments contra el càncer millors, i així també promocionarem el creixement de les fàbriques de cremes protectores noves i dels centres d’oncologia. Si totes les noves indústries contaminen l’ambient i els oceans i causen l’escalfament global i les extincions en massa, hauríem de construir-nos mons virtuals i santuaris d’alta tecnologia que ens proporcionin totes les coses bones de la vida encara que el planeta estigui calent, gris i contaminat com una mala cosa.

Pequín ja està tan contaminat que la gent evita sortir, i els xinesos rics paguen milers de dòlars per sistemes de purificació de l’aire a l’interior de casa seva. Els superrics es construeixen artefactes protectors fins i tot als jardins. El 2013 la International School of Beijing, on estudien els fills dels diplomàtics estrangers i la classe alta xinesa, va anar més lluny i va construir una cúpula gegantina de cinc milions de dòlars sobre sis pistes de tenis i els seus camps d’esports. Altres escoles l’han imitat i el mercat xinès de purificació de l’aire està en auge. No cal dir que la majoria de residents a Pequín no es pot permetre aquests luxes a casa, com no es pot permetre enviar els seus fills a la International School.[3]

La humanitat està atrapada en una cursa doble. D’una banda, ens sentim obligats a accelerar el ritme del progrés científic i el creixement econòmic. Mil milions de xinesos i mil milions d’indis volen viure com la classe mitjana americana i no veuen cap motiu per renunciar als seus somnis quan els nord-americans no estan disposats a renunciar als seus monovolums i centres comercials. D’altra banda, hem d’anar almenys un pas al davant de la catàstrofe ecològica. Gestionar aquesta cursa doble esdevé cada any més difícil, perquè cada gambada que acosta els habitants de les barriades de Delhi al somni americà porta el planeta més a prop de l’abisme.

La bona notícia és que durant centenars d’anys la humanitat ha gaudit d’una economia creixent sense ser víctima del desastre ecològic. Moltes altres espècies han desaparegut en aquest procés i els humans també han afrontat una sèrie de crisis econòmiques i desastres ecològics, però de moment sempre hem aconseguit sortir-nos-en. Tanmateix, l’èxit futur no està garantit per cap llei de la natura. Qui sap si la ciència serà sempre capaç d’impedir que l’economia es paralitzi i simultàniament salvar l’ecologia de la catàstrofe. I atès que el ritme no para d’accelerar-se, el marge d’error es continua estrenyent. Si abans només calia inventar alguna cosa al·lucinant una vegada cada segle, avui necessitem fer un miracle cada dos anys.

També ens hauria de preocupar que l’apocalipsi ecològica pugui tenir diferents conseqüències per a diferents castes humanes. No hi ha justícia en la història. Quan es produeix el desastre, els pobres gairebé sempre pateixen molt més que els rics, encara que els rics hagin estat els que han causat la tragèdia. L’escalfament global ja afecta la vida dels pobres dels països de l’Àfrica àrida més que les vides dels occidentals. Paradoxalment, el mateix poder de la ciència pot augmentar el perill, perquè torna complaents els rics.

Pensem en les emissions de gas amb efecte d’hivernacle. La majoria d’estudiosos i un nombre cada vegada més gran de polítics reconeix la realitat de l’escalfament global i la magnitud del perill. Però haver-ho reconegut no ha fet canviar la nostra conducta real. Parlem molt de l’escalfament global, però a la pràctica la humanitat no està disposada a fer sacrificis econòmics, socials o polítics seriosos per aturar la catàstrofe. Entre el 2000 i el 2010 les emissions no van disminuir gens. Ben al contrari, van augmentar un percentatge anual del 2,2 %, per comparació amb l’augment anual de l’1,3 % entre el 1970 i el 2000.[4] El 1997 el Protocol de Kyoto sobre la reducció d’emissions de gas amb efecte d’hivernacle pretenia només alentir l’escalfament global, no aturar-lo, però el contaminador més important del món — els Estats Units — es va negar a ratificar-lo i no ha fet cap esforç per reduir les emissions de manera significativa per por d’alentir el seu creixement econòmic.[5]

 

Emissions globals de CO2, 1970-2013

 

 

Font: Base de Dades d’Emissions per a la Recerca Atmosfèrica Global (EDGAR), Comissió Europea.

 

26. Fins ara, cap de les converses sobre escalfament global i cap de les conferències, cimeres i protocols ha aconseguit frenar les emissions globals de gasos amb efecte d’hivernacle. Si es mira atentament el gràfic, es veu que les emissions només baixen durant períodes de crisi econòmica i d’estancament. Això explica el petit descens d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de 2008-2009, no tant per la signatura de l’Acord de Copenhaguen com per la crisi financera mundial. L’única manera segura d’aturar l’escalfament global és aturar el creixement econòmic, cosa que cap govern està disposat a fer.

 

Pel desembre del 2015 es van establir objectius més ambiciosos a l’Acord de París, que aspiren a limitar l’augment de la temperatura mitjana a 1,5 graus per sobre els nivells preindustrials. Però molts dels difícils passos necessaris per assolir aquest objectiu s’han ajornat fins a després del 2030, o fins i tot per a la segona meitat del segle XXI, de manera que s’ha passat la patata calenta a la generació següent. Les administracions actuals podran recollir beneficis polítics immediats aparentant ecologisme, mentre que l’elevat preu polític de reduir les emissions (i reduir el creixement) es llega a les administracions futures. A més, en el moment d’escriure aquest llibre (gener del 2016) no és ni de bon tros segur que els EUA i els altres contaminadors més importants ratifiquin l’Acord de París. Massa polítics i votants creuen que, mentre l’economia creixi, els científics i els enginyers sempre ens salvaran del cataclisme. Quan es tracta del canvi climàtic, molts creients del creixement no sols esperen miracles: donen per descomptat que els miracles existeixen.

Fins a quin punt és racional arriscar el futur de la humanitat pressuposant que els científics del futur faran descobriments desconeguts? La majoria de presidents, ministres i directors executius que dirigeixen el món són persones molt racionals. Per què estan disposats a jugar-se-la d’aquesta manera? Potser perquè no creuen que se l’estiguin jugant amb el seu futur personal. Encara que tot vagi de mal borràs i la ciència no pugui contenir el diluvi, els enginyers podrien construir una arca de Noè d’alta tecnologia per a la casta més alta i deixar que s’ofeguin milers de milions de persones. Actualment, la fe en aquesta arca d’alta tecnologia és una de les amenaces més grans per al futur de la humanitat i per a tot l’ecosistema. Les persones que creuen en l’arca d’alta tecnologia no haurien d’estar al capdavant de l’ecologia mundial, per la mateixa raó que les persones que creuen en un més enllà paradisíac no haurien de tenir armes nuclears.

I els pobres, què? Per què no protesten? Si arriba el diluvi universal, i quan arribi el diluvi, seran els que en pagaran les conseqüències. En un món capitalista, la vida dels pobres millora només quan creix l’economia. Per això és improbable que donin suport a les mesures per reduir les futures amenaces ecològiques que es basin només a alentir el creixement econòmic actual. Protegir el medi ambient és una idea molt bonica, però els que no poden pagar el lloguer pateixen més pels seus números vermells que per la fosa dels casquets polars.

 

 

La cursa de la rata

 

Encara que continuem corrent prou de pressa i aconseguim esquivar tant el desastre econòmic com la catàstrofe ecològica, la mateixa cursa crea problemes. En l’àmbit individual, comporta alts graus d’estrès i tensió. Després de segles de creixement econòmic i progrés científic, la vida hauria de ser tranquil·la i pacífica, almenys als països més avançats. Si els nostres avantpassats haguessin sabut les eines i recursos que tindríem a la nostra disposició, haurien deduït que gaudiríem d’una placidesa celestial i que estaríem alliberats de tota mena d’angoixes i preocupacions. La veritat és molt diferent. Malgrat els nostres assoliments, sentim una pressió constant per fer i produir encara més.

Ens culpem a nosaltres mateixos, culpem els nostres caps, la hipoteca, el govern, el sistema escolar. Però, de fet, no és culpa seva. És el pacte modern, que vam signar tots el dia que vam néixer. Al món premodern, les persones s’assemblaven molt a l’administratiu més baix en la jerarquia d’una burocràcia socialista. Fitxaven i esperaven que algú fes alguna cosa. Al món modern, els humans dirigim i per això estem en constant tensió, de dia i de nit.

En l’àmbit col·lectiu, la cursa es manifesta en turbulències incessants. Mentre que els sistemes socials i polítics anteriors perduraven segles, avui cada generació destrueix el vell món i en construeix un de nou. Com va exposar clarament el Manifest comunista, el món modern depèn molt de la incertesa i el desori. Totes les relacions fixes i els prejudicis antics s’escombren i les estructures noves esdevenen antiquades abans de tenir temps d’encarcarar-se. Tot el que és sòlid es fon. No és fàcil viure en un món tan caòtic, i encara és més difícil governar-lo.

En conseqüència, la modernitat necessita treballar de valent per garantir que ni els individuals humans ni el col·lectiu humà es retirarà de la cursa, malgrat totes les tensions i el caos que crea. Amb aquesta finalitat, la modernitat sosté el creixement com un valor suprem a qui hauríem de fer tots els sacrificis i per qui ens hauríem d’arriscar a qualsevol perill. En l’àmbit col·lectiu, es fomenta que els governs, les empreses i les organitzacions mesurin el seu èxit en creixement, i que temin l’equilibri com si fos el mal. En l’àmbit individual, se’ns estimula perquè augmentem constantment els nostres ingressos i el nostre nivell de vida. Encara que estiguis prou satisfet amb les teves condicions actuals, has d’esforçar-te per millorar. Els luxes d’ahir esdevenen les necessitats d’avui. Si abans vivies bé en un pis de tres habitacions, amb un cotxe i un ordinador, avui necessites una casa de cinc habitacions, dos cotxes i un reguitzell d’iPods, tauletes i mòbils intel·ligents.

No va costar gaire convèncer les persones que necessitaven més coses. La cobdícia és innata als humans. El gran problema va ser convèncer les institucions col·lectives, com estats i esglésies, perquè s’afegissin al nou ideal. Durant mil·lennis, les societats es van esforçar per reprimir els desitjos individuals i assolir alguna mena d’equilibri. Era sabut que tothom volia tenir més coses, però quan el pastís no dóna per a més l’harmonia social depèn de la contenció. L’avarícia era una mala cosa. La modernitat va posar el món cap per avall. Va convèncer els col·lectius humans que l’equilibri és molt més aterridor que el caos i, com que l’avarícia esperona el creixement, és una força del bé. D’acord amb això, la modernitat va estimular les persones a voler més coses i va desmantellar les disciplines antigues que reprimien la cobdícia.

Les ansietats que van seguir es van alleujar en gran part amb el capitalisme de lliure mercat, que és una raó per la qual aquesta ideologia particular ha esdevingut tan popular. Els pensadors capitalistes ens calmen una vegada darrere l’altra: «No patiu, tot anirà bé. Si l’economia creix, la mà invisible del mercat s’encarregarà de tota la resta». El capitalisme, doncs, ha sacralitzat un sistema voraç i caòtic que creix a tota velocitat, sense que ningú entengui què passa ni cap a on anem tan de pressa. (El comunisme, que també creia en el creixement, es pensava que podia prevenir el caos i dirigir el creixement mitjançant la planificació de l’estat. Després d’alguns èxits inicials, va quedar molt endarrerit respecte a l’esvalotada cavalcada del lliure mercat.)

Avui dia carregar-se el capitalisme de lliure mercat és un dels punts principals de l’ordre del dia intel·lectual. El capitalisme domina el nostre món i, per tant, hem de fer tots els esforços que calguin per entendre les seves limitacions, abans que causi catàstrofes apocalíptiques. Però criticar el capitalisme no ens hauria d’encegar sobre els seus avantatges i assoliments. De moment, ha estat un èxit increïble, si més no si s’ignora les possibilitats que té d’abocar-nos a un desastre ecològic i si es mesura l’èxit amb el regle de la producció i el creixement. El 2016 pot ser que visquem en un món estressant i caòtic, però les temudes profecies d’esfondrament i violència no s’han materialitzat, mentre que les escandaloses promeses de creixement perpetu i cooperació global s’han acomplert. Encara que experimentem de tant en tant crisis econòmiques i guerres internacionals, a la llarga el capitalisme no sols ha aconseguit prevaler sinó també vèncer la fam, la pesta i la guerra. Durant milers d’anys els sacerdots, els rabins i els muftís van explicar que els humans no podien vèncer la fam, la pesta i la guerra amb els seus propis recursos. Llavors van venir els banquers, els inversors i els industrials i en dos-cents anys ho van fer.

És a dir, que el pacte modern ens va prometre un poder sense precedents i la promesa s’ha mantingut. Però i el preu? A canvi del poder, el pacte modern espera que renunciem al sentit. Com van afrontar els humans aquesta esfereïdora exigència? El compliment hauria donat fàcilment com a resultat un món fosc, desproveït d’ètica, estètica i compassió. En canvi, la realitat és que la humanitat és avui molt més poderosa que mai, però alhora més pacífica i cooperadora que mai. Com s’ho han fet els humans? Com han sobreviscut la moral, la bellesa i fins i tot la compassió i han prosperat en un món sense déus, paradís ni infern?

Els capitalistes, com sempre, de seguida estan disposats a atribuir el mèrit a la mà invisible del mercat. Però la mà del mercat no sols és invisible, sinó que també és cega, i tota sola no hauria pogut salvar mai la societat humana. De fet, ni una fira de poble es pot mantenir sense la mà amatent d’un déu, un rei o una església. Si tot està en venda, fins i tot els jutjats i la policia, la confiança s’evapora, el crèdit s’esfuma i els negocis decauen.[6] Què va rescatar la societat moderna del desastre? A la humanitat no la va salvaguardar la llei de l’oferta i la demanda, sinó el sorgiment d’una nova religió revolucionària: l’humanisme.