Capítol 8

 

LA BOMBA DE RELLOTGERIA AL LABORATORI

 

 

 

El 2016 el món està dominat pel paquet liberal d’individualisme, drets humans, democràcia i lliure mercat. Tanmateix, la ciència del segle XXI està soscavant els fonaments de l’ordre liberal. En la mesura que la ciència no tracta qüestions de valor, no pot determinar si els liberals tenen raó valorant més la llibertat que la igualtat, o valorant més l’individu que el col·lectiu. Però, com qualsevol altra religió, el liberalisme també es basa en el que creu que són afirmacions factuals, a més dels judicis ètics abstractes. I aquestes afirmacions factuals no resisteixen un escrutini científic rigorós.

Els liberals valoren tant la llibertat individual perquè creuen que els humans tenen lliure albir. Segons el liberalisme, les decisions dels votants i els clients no són ni deterministes ni aleatòries. No hi ha dubte que les persones estan influïdes per forces externes i successos atzarosos, però al capdavall tots nosaltres podem brandar la vareta màgica de la llibertat i decidir les coses nosaltres mateixos. Aquesta és la raó que el liberalisme doni tanta importància als votants i als clients i que ens instrueixi que seguim el que ens dicti el cor i fem el que ens faci sentir bé. És el nostre lliure albir el que imbueix l’univers de sentit, i com que ningú des de fora pot saber com ets sents realment o predir amb seguretat el que escolliràs, no hauries de confiar que cap Gran Germà vetlli pels teus interessos i desitjos.

Atribuir lliure albir als humans no és un judici ètic: pretén ser una descripció factual del món. Però encara que aquesta descripció anomenada factual tingués sentit en l’època de Locke, Rousseau i Thomas Jefferson, no s’adiu gaire amb les darreres troballes de les ciències de la vida. La contradicció entre lliure albir i ciència contemporània és l’elefant al laboratori que molts prefereixen no veure mentre miren a través del microscopi i les ressonàncies magnètiques funcionals.[1]

Al segle XVIII, l’Homo sapiens era com una caixa negra misteriosa amb un funcionament intern que escapava a la nostra comprensió. Per tant, quan els investigadors preguntaven per què un home treia un ganivet i n’apunyalava un altre fins a matar-lo, una resposta acceptable era: «Perquè ha decidit fer-ho. Ha fet servir el seu lliure albir per decidir matar, i per això és totalment responsable del seu crim». Al segle passat, quan els científics van obrir la caixa negra dels sàpiens, no hi van descobrir ni ànima, ni lliure albir, ni «jo», només gens, hormones i neurones que obeeixen les mateixes lleis físiques i químiques que governen la resta de realitat. Avui, quan els estudiosos pregunten per què un home treu un ganivet i n’apunyala un altre fins a matar-lo, respondre «perquè ha decidit fer-ho» no ens serveix de gaire. En lloc d’això, els genetistes i els científics del cervell ofereixen una resposta molt més detallada: «Ho ha fet a causa de tal i tal procés electroquímic al cervell, que depèn d’una configuració genètica concreta, que reflecteix pressions evolutives antigues aparellades amb mutacions atzaroses».

Els processos cerebrals electroquímics que resulten en assassinat són o bé deterministes o bé aleatoris o bé una combinació d’ambdós, però no són mai lliures. Per exemple, quan una neurona desencadena una descàrrega elèctrica, això pot ser una reacció determinista a estímuls externs o el resultat d’un succés aleatori com la descomposició espontània d’un àtom radioactiu. Cap de les dues opcions deixa marge per al lliure albir. Les decisions que es prenen a través d’una reacció en cadena de successos bioquímics, cada un determinat per un succés previ, no són lliures en absolut. Les decisions que resulten d’accidents subatòmics aleatoris tampoc són lliures. Només són aleatòries. I quan els accidents aleatoris es combinen amb processos deterministes, tenim resultats probabilístics, però això tampoc equival a llibertat.

Suposem que construïm un robot que tingui una unitat de processament central vinculada a un tros d’urani radioactiu. A l’hora de triar entre dues opcions —posem per cas, pitjar el botó dret o el botó esquerre—, el robot compta el nombre d’àtoms d’urani que s’han descompost durant el minut anterior. Si el nombre és parell, pitja el botó dret. Si el nombre és senar, pitja el botó esquerre. No podem estar mai segurs de les accions d’un robot així. Però ningú no qualificaria aquest giny de «lliure», i no se’ns passaria pel cap permetre que votés en eleccions democràtiques o fer-lo responsable legalment dels seus actes.

Pel que sabem des d’un punt de vista científic, el determinisme i l’aleatorietat s’han dividit el pastís entre tots dos, i no han deixat ni una engruna a la «llibertat». La sagrada paraula llibertat resulta que és, com ànima, un terme buit que no conté un significat discernible. El lliure albir només existeix en les històries imaginàries que els humans ens hem inventat.

L’últim clau al taüt de la llibertat l’ha posat la teoria de l’evolució. Així com l’evolució no es pot explicar amb ànimes eternes, tampoc es pot empassar la idea del lliure albir. Perquè si els humans són lliures, com els pot haver modelat la selecció natural? Segons la teoria de l’evolució, totes les decisions que prenen els animals —ja sia de residència, alimentació o aparellament— reflecteixen el seu codi genètic. Si, gràcies als seus bons gens, un animal decideix menjar un bolet nutritiu i copular amb parelles sanes i fèrtils, aquests gens es transmeten a la generació següent. Si, pels seus mals gens, un animal escull bolets verinosos i parelles anèmiques, els seus gens s’extingeixen. Tanmateix, si un animal escull «lliurement» el que menja i amb qui s’aparella, la selecció natural es queda sense res amb què treballar.

Quan ha d’afrontar explicacions científiques com aquesta, la gent sovint les descarta, dient que se senten lliures i que actuen d’acord amb els seus desitjos i decisions. Això és veritat. Els humans actuen d’acord amb els seus desitjos. Si per «lliure albir» entenem la capacitat per actuar d’acord amb els nostres desitjos, aleshores sí, els humans tenen lliure albir, i els ximpanzés, els gossos i els lloros també. Quan la Polly vol una galeta, la Polly menja una galeta. Però la pregunta del milió de dòlars no és si els lloros i els humans actuen seguint els seus desitjos interns, la pregunta és si poden escollir els seus desitjos d’entrada. Per què vol una galeta, la Polly, i no un cogombre? Per què decideixo matar el veí empipador i no oferir l’altra galta? Per què vull comprar el cotxe vermell i no el negre? Perquè prefereixo votar els conservadors i no el Partit Laborista? No escullo cap d’aquests desitjos. Sento un desig concret que em creix a dins perquè aquesta és la sensació creada pels processos bioquímics del meu cervell. Aquests processos podrien ser deterministes o aleatoris, però lliures no.

Podríem defensar que, almenys en el cas de decisions importants, com matar un veí o escollir un govern, la meva elecció no reflecteix una sensació momentània, sinó una llarga i raonada reflexió sobre arguments de pes. Tanmateix, hi ha molts fils d’arguments possibles que podria seguir, alguns dels quals em portaran a votar els conservadors, d’altres a votar els laboristes i encara d’altres a votar l’UKIP o a quedar-me a casa. Què fa que pugi a bord d’un tren de raonament i no d’un altre? Al Paddington del meu cervell, puc veure’m empès a agafar un tren concret de raonament per processos deterministes o puc embarcar de manera aleatòria. Però no escullo «lliurement» pensar aquests pensaments que em faran votar conservador.

Aquestes no són ni simples hipòtesis ni especulacions filosòfiques. Avui podem fer servir escàners cerebrals per predir els desitjos i les decisions de les persones molt abans que elles en siguin conscients. En un tipus d’experiment, es posa unes persones dins d’un gran escàner cerebral, amb un interruptor a cada mà. Es demana als participants que pitgin un dels dos interruptors quan en tinguin ganes. Els científics que observen l’activitat neural al cervell poden predir quin interruptor pitjarà la persona abans que la persona ho faci i fins i tot abans que la persona sigui conscient de la seva intenció. Els successos neurals al cervell indiquen que la decisió de la persona comença d’uns centenars de mil·lèsimes de segon a uns segons abans que la persona sigui conscient d’aquesta tria.[2]

La decisió de pitjar l’interruptor de la dreta o de l’esquerra reflectia l’elecció de la persona, evidentment. Però no era una elecció lliure. De fet, la nostra fe en el lliure albir es basa en una lògica defectuosa. Quan una reacció bioquímica en cadena em fa desitjar pitjar l’interruptor de la dreta, sento que vull pitjar l’interruptor de la dreta. I això és cert. El vull pitjar de debò. Però la gent treu la conclusió errònia que si el vull pitjar és perquè decideixo voler-ho. Això és fals, naturalment. No escullo els meus desitjos. Només els sento i actuo en conseqüència.

Tanmateix, la gent continua defensant el lliure albir perquè fins i tot els científics utilitzen massa sovint conceptes teològics desfasats. Els teòlegs cristians, musulmans i jueus van debatre durant segles les relacions entre l’ànima i la voluntat. Van pressuposar que tot humà té una essència exclusiva —anomenada ànima— que és el seu jo autèntic. A més, van mantenir que aquest jo posseeix desitjos diversos, com posseeix roba, vehicles i cases. Presumptament escullo els meus desitjos de la mateixa manera que escullo la meva roba, i el meu destí està determinat d’acord amb aquestes eleccions. Si escullo bons desitjos, vaig al cel. Si escullo mals desitjos, m’envien a l’infern. Aleshores es planteja la qüestió de com escullo exactament els meus desitjos. Per què, per exemple, va desitjar Eva menjar la fruita prohibida que li va oferir la serp? La van forçar a tenir aquest desig? Aquest desig va sorgir sense més ni més, per pura casualitat? O va escollir «lliurement»? Si no va escollir lliurement, per què l’hauríem de castigar?

Però un cop acceptem que no hi ha ànima, i que els humans no tenen una essència pròpia anomenada el «jo», ja no té sentit preguntar: «Com escull el jo els seus desitjos?». És com preguntar a un solter: «Com escull la teva dona la roba?». De fet, només hi ha un corrent de consciència, i els desitjos sorgeixen i passen dins d’aquest corrent, però no hi ha un jo permanent que posseeixi els desitjos, i, en conseqüència, és inútil preguntar si escullo els meus desitjos de manera determinista, aleatòria o lliure.

Pot semblar molt complicat, però és sorprenentment fàcil posar a prova aquesta idea. La pròxima vegada que et vingui un pensament al cap, para’t a preguntar-te: «Per què penso aquest pensament concret? Fa un minut he decidit pensar aquest pensament, i només llavors l’he pensat? O tan sols m’ha vingut al cap, sense el meu permís ni instrucció? Si de debò sóc l’amo dels meus pensaments i les meves decisions, puc decidir no pensar res durant els pròxims seixanta segons?». Prova-ho, a veure què passa.

 

 

Dubtar del lliure albir no és sols un exercici filosòfic. Té implicacions pràctiques. Si als organismes els manca lliure albir, vol dir que podríem manipular i fins i tot controlar els seus desitjos utilitzant fàrmacs, enginyeria genètica o estimulació cerebral directa.

Si volem veure la filosofia en acció, només cal visitar un laboratori de rates robot. Una rata robot és una rata normal i corrent amb un afegit: els científics han implantat elèctrodes a les àrees sensorials i de recompensa del cervell de la rata. Això permet que els científics maniobrin la rata amb control remot. Després d’unes sessions d’ensinistrament, els investigadors no sols han aconseguit que les rates girin a l’esquerra o a la dreta, sinó també que pugin escales, ensumin piles de deixalles i facin coses que normalment no agraden a les rates, com saltar des de grans alçades. Exèrcits i corporacions mostren un gran interès en les rates robot, i esperen que demostrin ser aplicables a moltes tasques i situacions. Per exemple, les rates robot podrien ajudar a detectar supervivents atrapats sota edificis esfondrats, localitzar bombes i trampes bomba i cartografiar túnels i coves subterranis.

Els activistes del benestar animal han expressat preocupació pel sofriment que aquests experiments infligeixen a les rates. El professor Sanjiv Talwar de la Universitat Estatal de Nova York, un dels investigadors capdavanters en rates robot, ha descartat aquests escrúpols argumentant que les rates es diverteixen amb els experiments. Al capdavall, explica Talwar, les rates «treballen per plaer» i quan els elèctrodes estimulen el centre de recompensa del seu cervell, «la rata experimenta el nirvana».[3]

Que nosaltres sapiguem, la rata no sent que ningú la controli, i no sent que estigui sent coaccionada per fer alguna cosa contra la seva voluntat. Quan el professor Talwar prem el control remot, la rata vol moure’s a l’esquerra, i és per això que es mou cap a l’esquerra. Quan el professor prem un altre interruptor, la rata vol pujar una escala, i és per això que puja l’escala. Al capdavall, els desitjos de la rata no són res més que una pauta de neurones desencadenades. Quina importància té que les neurones s’encenguin perquè són estimulades per altres neurones o perquè són estimulades per elèctrodes trasplantats connectats al control remot del professor Talwar? Si ho preguntessis a la rata, podria ser que contestés: «Ja ho crec, que tinc lliure albir! Mira, vull girar a l’esquerra i giro a l’esquerra. Vull pujar una escala i pujo una escala. No demostra això que tinc lliure albir?».

Els experiments fets amb Homo sapiens indiquen que, com les rates, els humans també poden ser manipulats, i que és possible crear o anihilar fins i tot sentiments complexos com l’amor, la ira, la por i la depressió estimulant els punts correctes del cervell humà. Els militars dels EUA han iniciat fa poc experiments per implantar xips d’ordinador als cervells de persones, amb l’esperança que aquest mètode tracti el sofriment dels soldats amb trastorns d’estrès posttraumàtic.[4] A l’hospital Hadassah de Jerusalem, els metges han encapçalat un tractament pioner per a pacients que pateixen depressió aguda. Implanten elèctrodes al cervell del pacient i connecten els elèctrodes a un ordinador minúscul implantat al pit del pacient. En rebre una ordre de l’ordinador, els elèctrodes utilitzen febles corrents elèctrics per paralitzar l’àrea del cervell responsable de la depressió. El tractament no sempre té èxit, però en alguns casos els pacients van informar que la sensació d’obscura buidor que els havia turmentat tota la vida desapareixia com per art de màgia.

Un pacient es va queixar que uns quants mesos després de l’operació va tenir una recaiguda i va patir una depressió greu. Després de fer una inspecció, els metges van descobrir l’origen del problema: la bateria de l’ordinador estava gastada. Un cop canviada, la depressió va disminuir ràpidament.[5]

A causa de les restriccions ètiques òbvies, els investigadors només implanten elèctrodes en cervells humans en casos especials. Per tant, els experiments més rellevants amb humans es fan utilitzant aparells no intrusius, com cascs (tècnicament coneguts com «estimuladors de corrent directe transcranial»). El casc porta uns elèctrodes que es connecten al cuir cabellut per fora. Produeix dèbils camps electromagnètics i els dirigeix cap a àrees específiques del cervell, i així estimula o inhibeix activitats cerebrals seleccionades.

Els militars americans experimenten amb aquesta mena de cascs amb l’esperança d’esmolar la concentració i millorar el rendiment dels soldats, tant en les sessions d’entrenament com al camp de batalla. Els principals experiments es fan al Directorat d’Eficàcia Humana, que està situat a la base de les Forces Aèries d’Ohio. Si bé els resultats no són concloents en absolut, i si bé la publicitat al voltant dels estimuladors transcranials avui dia està molt més avançada que els assoliments reals, diversos estudis han indicat que el mètode sí que pot millorar les habilitats cognitives dels operadors de drons, controladors aeris, franctiradors i altre personal que tenen obligacions que exigeixen que estiguin altament concentrats durant llargs períodes.[6]

Sally Adee, periodista del New Scientist, va poder visitar unes instal·lacions d’entrenament per a franctiradors i provar els efectes en ella mateixa. Al principi, va entrar en un simulador de camp de batalla sense portar el casc transcranial. Sally descriu com la por es va apoderar d’ella quan va veure que se li abraonaven a sobre vint homes emmascarats, amb bombes suïcides lligades al cos i armats amb rifles. «Per cada un que aconsegueixo matar», escriu Sally, «surten tres nous agressors del no-res. És evident que no disparo prou de pressa i el pànic i la incompetència provoquen que se m’encalli constantment el rifle». Per sort per a ella, els agressors només eren imatges de vídeo projectades en pantalles immenses al voltant seu. Tot i així, estava tan decebuda amb el seu baix rendiment que tenia ganes de deixar el rifle i sortir del simulador.

A continuació la van connectar al casc. Informa que no va sentir res especial, fora d’un lleuger pessigolleig i un estrany gust metàl·lic a la boca. En canvi, va començar a liquidar els terroristes un darrere l’altre, tan fredament i metòdicament com si fos Rambo o Clint Eastwood. «Mentre vint agressors corren cap a mi brandant les seves armes, apunto amb calma amb el rifle, respiro fondo i abato el que tinc més a prop, i després calibro tranquil·lament el següent objectiu. Encara em sembla que no ha passat ni un minut, que sento una veu que crida “Prou, s’ha acabat”. S’encenen els llums de la sala de simulació [...]. En el silenci sobtat dels cossos que m’envolten, encara espero més agressors i estic una mica decebuda quan l’equip comença a treure’m els elèctrodes. Aixeco el cap i em pregunto si algú ha avançat els rellotges. Inexplicablement han passat vint minuts. “Quants n’he abatut?”, pregunto a l’ajudant. Ella em mira estranyada. “Tots”».

L’experiment va canviar la vida de Sally. Els dies següents es va adonar que havia viscut una «experiència gairebé espiritual. [...] el que va definir l’experiència no va ser que em sentís més llesta o que aprengués més de pressa: el que va fer que la meva manera de pensar es capgirés va ser que per primera vegada a la vida tot va callar dins del meu cap [...]. Tenir el cap sense dubtes va ser una revelació. De sobte hi havia aquest silenci increïble al meu cap. [...] espero que se m’entengui quan dic que el que més desitjava les setmanes següents a l’experiment era tornar i que em connectessin als elèctrodes. També em van començar a venir moltes preguntes. Qui era jo, a més dels gnoms amargats i enrabiats que poblen el meu cap i m’empenyen al fracàs perquè tinc massa por per arriscar-me? I d’on sortien aquelles veus?».[7]

Algunes d’aquestes veus repeteixen prejudicis socials, algunes es fan ressò de la nostra història personal i algunes articulen el nostre llegat genètic. Totes juntes, diu Sally, creen una història invisible que modela les nostres decisions conscients de maneres que rarament entenem. Què passaria si poguéssim reescriure els nostres monòlegs interiors, o fins i tot silenciar-los del tot de tant en tant?[8]

 

 

El 2016 els estimuladors transcranials estan a les beceroles, i no és clar si mai arribaran a ser una tecnologia madura. De moment ofereixen capacitats avançades només per a períodes breus, i fins i tot l’experiència de vint minuts de Sally Adee pot ser una cosa excepcional (o pot ser el resultat del famós efecte placebo). La majoria d’estudis publicats d’estimuladors transcranials estan basats en mostres molt petites de persones que operen en circumstàncies especials, i se’n desconeixen els efectes i els perills a llarg termini. Però si la tecnologia arriba a madurar, o si es descobreix un altre mètode per manipular les pautes elèctriques del cervell, què representaria per a les societats humanes i per als éssers humans?

La gent podria manipular els seus circuits elèctrics cerebrals no sols per matar terroristes sinó també per assolir fites liberals més mundanes. És a dir, per estudiar i treballar amb més eficàcia, per submergir-se en jocs i aficions i per poder concentrar-se en un interès d’un moment concret, ja siguin les matemàtiques o el futbol. Però, si aquestes manipulacions esdevenen rutinàries, el suposat lliure albir dels clients esdevindrà només un altre producte que podrem comprar. Vols tocar bé el piano però quan arriba l’hora d’assajar prefereixes veure la tele? Cap problema: posa’t el casc, instal·la el programari correcte i et moriràs de ganes de tocar el piano.

Es pot contraargumentar que la capacitat per silenciar o estimular les veus del nostre cap reforçarà més que soscavarà el nostre lliure albir. Avui dia, sovint no arribes a detectar els teus desitjos més volguts i autèntics per culpa de l’excés de distraccions exteriors. Amb l’ajut del casc d’atenció i estris similars, podries silenciar més fàcilment les veus alienes de sacerdots, assessors de comunicació política, publicistes i veïns, i concentrar-te en el que vols. Però, com veurem de seguida, la idea que tens un jo únic i que, per tant, pots distingir els teus autèntics desitjos de les veus alienes només és un altre mite liberal, desacreditat per l’última recerca científica.

 

 

Qui som jo?

 

La ciència soscava no sols la fe liberal en el lliure albir, sinó també la fe en l’individualisme. Els liberals creuen que tenim un jo únic i indivisible. Ser un individu significa que sóc in-dividu. Sí, el meu cos està fet d’aproximadament trenta-set bilions de cèl·lules,[9] i cada dia tant el meu cos com la meva ment travessen incomptables permutacions i transformacions. Tanmateix, si realment estic atent i m’esforço per entrar en contacte amb mi mateix, és probable que descobreixi molt endins una veu clara i autèntica única, que és el meu jo autèntic i que és l’origen de tot sentit i autoritat a l’univers. Perquè el liberalisme tingui sentit, he de tenir un jo autèntic i només un, perquè, si tingués més d’una veu autèntica, com sabria quina veu seguir a la seu electoral, al supermercat i al mercat del matrimoni?

Tot i així, al llarg de les darreres dècades les ciències de la vida han arribat a la conclusió que la història liberal és pura mitologia. El jo únic autèntic és tan real com l’ànima eterna cristiana, el Pare Noel o el conillet de Pasqua. Si mires molt endins de tu mateix, la suposada unitat que donem per descomptada es dissol en una cacofonia de veus conflictives, cap de les quals és «el meu jo autèntic». Els humans no són individus. Són «dividus».

El cervell humà està compost de dos hemisferis, connectats entre ells a través d’un cable neural gruixut. Cada hemisferi controla el cantó contrari del cos. L’hemisferi dret controla el cantó esquerre del cos, rep dades del camp de visió de la mà esquerra i és responsable del moviment del braç i la cama esquerres, i viceversa. És per això que la gent que ha patit un ictus a l’hemisferi dret de vegades ignora el cantó esquerre del cos (només es pentina el cantó dret dels cabells, o només menja el que té al cantó dret del plat).[10]

També hi ha diferències emocionals i cognitives entre els dos hemisferis, si bé la divisió no és un tall clar. La majoria d’activitats cognitives impliquen ambdós hemisferis, però no en la mateixa mesura. Per exemple, en la majoria dels casos l’hemisferi esquerre té un paper més important en la parla i el raonament lògic, mentre que l’hemisferi dret és més dominant a l’hora de processar la informació espacial.

Molts descobriments en la comprensió de les relacions entre els dos hemisferis estaven basats en l’estudi de pacients amb epilèpsia. En casos greus d’epilèpsia, les tempestes elèctriques comencen en una part del cervell, però s’escampen ràpidament a altres parts i provoquen un atac molt agut. Durant aquests atacs els pacients perden el control del seu cos, per la qual cosa els atacs freqüents impedeixen al pacient de mantenir una feina o fer una vida normal. A mitjan segle XX, quan tots els altres tractaments havien fracassat, els metges alleujaven el problema tallant el gruixut cable neural que connecta els dos hemisferis, i així la tempesta elèctrica que començava en un hemisferi no es podia escampar a l’altre. Per als científics del cervell aquests pacients van ser una mina d’or de dades sorprenents.

Alguns dels estudis més notables d’aquests pacients amb el cervell partit els van fer el professor Roger Wolcott Sperry, que va guanyar el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina pels seus descobriments revolucionaris, i el seu estudiant, el professor Michael S. Gazzaniga. Es va fer un estudi amb un adolescent i se li va preguntar què volia ser quan fos gran. El noi va contestar que volia ser delineant. Aquesta resposta va ser proporcionada per l’hemisferi esquerre, que té un paper crucial en el raonament lògic, com també en la parla. Però el noi tenia un altre centre de la parla actiu a l’hemisferi dret, que no podia controlar el llenguatge vocal però que podia lletrejar paraules utilitzant fitxes de l’Scrabble. Els investigadors volien saber què diria l’hemisferi dret. Així que van escampar fitxes de Scrabble sobre la taula i després van agafar un paper i van escriure: «Què t’agradaria ser quan siguis gran?». Van deixar el paper a la punta del camp visual esquerre del noi. Les dades del camp visual esquerre es processen a l’hemisferi dret. Com que l’hemisferi dret no podia utilitzar llenguatge vocal, el noi no va dir res. Però la seva mà esquerra es va començar a moure ràpidament per la taula recollint fitxes pertot arreu. Va confegir: «Curses de cotxes». Esborronador.[11]

Un comportament igualment esgarrifós va mostrar el pacient W. J., un veterà de la Segona Guerra Mundial. Les dues mans de W. J. estaven controlades cada una per un hemisferi diferent. Atès que els dos hemisferis no estaven en contacte, de vegades passava que la mà dreta de W. J. anava a obrir una porta i llavors intervenia la mà esquerra i intentava tancar la porta de cop.

En un altre experiment, Gazzaniga i el seu equip van mostrar fugaçment una pota de pollastre a la meitat esquerra del cervell —la responsable de la parla— i al mateix temps van mostrar fugaçment una foto d’un paisatge nevat al cervell dret. Quan van preguntar què havien vist, els pacients invariablement responien que una pota de pollastre. Gazzaniga va presentar aleshores a un pacient, P. S., una sèrie de targetes amb fotos i va demanar-li que assenyalés la que més s’ajustés al que havia vist. La mà dreta del pacient (controlada pel seu cervell esquerre) va assenyalar una foto d’un pollastre, però simultàniament la mà esquerra es va avançar i va assenyalar una pala per treure neu. Aleshores Gazzaniga va fer la pregunta del milió a P. S.: «Per què has assenyalat tant el pollastre com la pala?». P. S. va contestar: «Oh, la pota de pollastre va amb el pollastre, i necessites una pala per netejar el galliner».[12]

Què havia passat? El cervell esquerre, que controla la parla, no tenia dades sobre l’escena de la neu, i per tant no sabia per què la mà esquerra havia assenyalat la pala. O sigui que tan sols es va inventar una cosa creïble. Després de repetir aquest experiment moltes vegades, Gazzaniga va concloure que l’hemisferi esquerre del cervell no només és la seu de les nostres capacitats verbals, sinó també un intèrpret intern que constantment intenta donar sentit a la nostra vida, utilitzant pistes parcials per tal de confegir històries plausibles.

En un altre experiment, es va mostrar una imatge pornogràfica a l’hemisferi dret no verbal. La pacient va reaccionar posant-se vermella i rient. «Què has vist?», van preguntar els maliciosos investigadors. «Res, una llambregada de llum», va dir l’hemisferi esquerre, i la pacient va tornar a riure immediatament, tapant-se la boca amb la mà. «Llavors, per què rius?», van insistir. El desconcertat intèrpret de l’hemisferi esquerre —maldant per trobar una explicació racional— va contestar que una de les màquines de la sala la feia riure.[13]

És com si la CIA llancés un atac amb dron al Pakistan sense coneixement del Departament d’Estat dels EUA. Quan un periodista cus els funcionaris del Departament a preguntes sobre això, ells s’inventen una explicació plausible. De fet, els assessors de comunicació política no tenen ni idea de per què s’ha ordenat l’atac, i per això s’inventen alguna cosa. Un mecanisme semblant utilitzen tots els éssers humans, no sols els pacients amb el cervell dividit. Una vegada rere l’altra la meva CIA privada fa coses sense l’aprovació o el coneixement del meu Departament d’Estat, i llavors el Departament d’Estat s’inventa una història que em deixi el millor possible. Molt sovint, el Departament d’Estat s’acaba creient les pures fantasies que s’ha inventat.[14]

 

 

Diversos economistes del comportament que volen saber com prenen les persones les decisions econòmiques han arribat a conclusions semblants. O, més acuradament, qui pren aquestes decisions. Qui decideix comprar un Toyota en lloc d’un Mercedes, anar de vacances a París en lloc de Tailàndia i invertir en bons del tresor de Corea del Sud en lloc de la borsa de Xangai? La majoria d’experiments han indicat que no hi ha cap jo únic prenent aquestes decisions. Ben al contrari, resulten d’un estira-i-arronsa entre diferents entitats interiors sovint en conflicte.

Daniel Kahneman, que va rebre el Premi Nobel d’Economia, va fer un experiment extraordinari. Kahneman va demanar a un grup de voluntaris que participessin en un experiment en tres parts. A la part «curta» de l’experiment, els voluntaris ficaven una mà en un contenidor ple d’aigua a 14 °C durant un minut, que no és agradable, frega el dolor. Al cap de seixanta segons, els deien que traguessin la mà. En la part «llarga» de l’experiment, els voluntaris ficaven l’altra mà en un altre contenidor d’aigua. La temperatura també era de 14 °C, però després de seixanta segons s’afegia aigua al contenidor dissimuladament i s’apujava la temperatura a 15 °C. Trenta segons després, els deien que traguessin la mà. Alguns voluntaris feien primer la part curta, mentre que d’altres començaven per la part llarga. En tots dos casos, exactament set minuts després que s’acabessin les dues parts, arribava la tercera part i la més important de l’experiment. Es deia als voluntaris que havien de repetir una de les dues parts i que podien decidir quina; el 80 % preferien repetir l’experiment llarg, perquè el recordaven menys dolorós.

L’experiment de l’aigua freda és molt senzill, però les seves implicacions sacsegen el centre de la visió del món liberal. Exposa l’existència d’almenys dos jos diferents dins nostre: el jo experimentador i el jo narrador. El jo experimentador és la nostra consciència moment a moment. Per al jo experimentador, és obvi que la part llarga de l’experiment de l’aigua freda és pitjor. Primer experimentes l’aigua a 14 °C durant seixanta segons, que és tan dolent com el que experimentes a la part «curta», i aleshores has d’aguantar trenta segons més d’aigua a 15 °C, que no és tan dolent, però tampoc és gens agradable. Per al jo experimentador, és impossible que afegir una experiència lleugerament desagradable a una experiència molt desagradable converteixi tot l’episodi en més atractiu.

Tanmateix, el jo experimentador no recorda res. No explica històries, i rarament se’l consulta quan es tracta de les grans decisions. Recuperar records, explicar històries i prendre grans decisions és tot monopoli d’una entitat molt diferent que hi ha dintre nostre: el jo narrador. El jo narrador és semblant a l’intèrpret del cervell esquerre de Gazzaniga. Està sempre ocupat explicant contes del passat i fent plans per al futur. Com tot periodista, poeta i polític, el jo narrador agafa moltes dreceres. No ho narra tot, i normalment teixeix la història només amb moments pic i resultats finals. El valor de l’experiència sencera està determinat per la mitjana de pics i finals. Per exemple, en la part curta de l’experiment de l’aigua freda el jo narrador troba la mitjana entre la pitjor part (l’aigua estava molt freda) i l’últim moment (l’aigua encara estava molt freda) i conclou que l’aigua estava molt freda. El jo narrador fa el mateix amb la part llarga de l’experiment. Troba la mitjana entre la pitjor part (l’aigua estava molt freda) i l’últim moment (l’aigua no estava tan freda) i conclou que l’aigua estava una mica més calenta. Molt important: el jo narrador és cec a la durada i no dóna importància a les diferències de durada de les dues parts. Per tant, quan pot escollir entre les dues, prefereix repetir la part llarga, la que «l’aigua estava una mica més calenta».

Cada vegada que el jo narrador avalua les nostres experiències, en descompta la durada i adopta la «norma de pic-final»: només recorda el moment pic i el moment final, i avalua tota l’experiència segons la mitjana entre aquests dos. Això té un impacte de llarg abast en totes les nostres decisions pràctiques. Kahneman va començar investigant el jo experimentador i el jo narrador a començaments dels anys noranta del segle XX, quan juntament amb Donald Redelmeier, de la Universitat de Toronto, va estudiar pacients sotmesos a una colonoscòpia. En les proves colonoscòpiques, s’insereix una càmera diminuta als intestins a través de l’anus per diagnosticar diverses malalties dels intestins. No és una experiència agradable. Els metges volen saber com fer la prova de manera menys dolorosa. Haurien d’accelerar la colonoscòpia i causar als pacients un mal més agut durant un període més breu, o haurien de treballar més a poc a poc i atentament?

Per resoldre aquest dilema, Kahneman i Redelmeier van demanar a cent cinquanta-quatre pacients que valoressin el dolor durant la colonoscòpia a intervals d’un minut. Van utilitzar una escala de 0 a 10, en què 0 significa gens de dolor i 10 un dolor intolerable. Un cop acabada la colonoscòpia es demanava als pacients que valoressin el grau de dolor general de la prova, també en una escala de 0 a 10. Podríem esperar que el rang general reflectís l’acumulació de les valoracions minut a minut. Com més durava la colonoscòpia, i com més dolor experimentava el pacient, més alt el grau de dolor general. Però els resultats reals van ser diferents.

Com a l’experiment de l’aigua freda, el grau de dolor general ignorava la duració i, en canvi, reflectia només la norma de pic-final. Una colonoscòpia durava vuit minuts, en el pitjor moment el pacient informava d’un grau de dolor de 8, i en l’últim moment informava d’un grau de dolor 7. Un cop acabada la prova, aquest pacient va valorar el grau de dolor general en 7,5. Una altra colonoscòpia va durar vint-i-quatre minuts. Aquesta vegada també el pic de dolor va ser de 8, però a l’últim minut de la prova el pacient va informar d’un grau 1 de dolor. Aquest pacient va donar com a grau de dolor general només un 4,5. El fet que la seva colonoscòpia durés tres vegades més i que, en conseqüència, patís molt més en total, no va afectar gens la seva memòria. El jo narrador no afegeix experiències: en fa la mitjana.

Aleshores, què prefereixen els pacients? Tenir una colonoscòpia curta i crua o una de llarga i cautelosa? No hi ha una sola resposta a aquesta pregunta, perquè el pacient té almenys dos jos diferents i aquests tenen interessos diferents. Si ho demanes al jo experimentador, segurament preferirà una colonoscòpia curta. Però si preguntes al jo narrador, votarà per una colonoscòpia llarga perquè recorda només la mitjana entre el pitjor moment i l’últim moment. Sembla, doncs, que, des del punt de vista del jo narrador, el metge hauria d’afegir uns minuts totalment superflus de dolor sord al final de la prova per tal de fer el record de tot molt menys traumàtic.[15]

Els pediatres coneixen bé aquest truc. I els veterinaris també. Molts tenen pots plens de llaminadures a la consulta i en donen als nens (o als gossos) després de posar-los una injecció dolorosa o fer-los una exploració mèdica desagradable. Quan el jo narrador recorda la visita del metge, deu segons de plaer al final de la visita esborraran molts minuts d’ansietat i dolor.

L’evolució va descobrir aquest truc eons abans que els pediatres. Atesos els turments insuportables que les dones pateixen al part, pensaries que després de passar pel primer, cap dona amb una mica de seny s’avindria a tornar-hi. Tanmateix, al final del part i els dies següents el sistema hormonal segrega cortisol i betaendorfines, que redueixen el dolor i creen una sensació d’alleujament i, de vegades, fins i tot d’eufòria. A més, l’amor creixent cap al nadó i l’aclamació dels amics, els familiars, els dogmes religiosos i la propaganda nacionalista, conspiren per convertir el trauma terrible del part en un record positiu.

Un estudi fet pel Rabin Medical Center de Tel Aviv va demostrar que el record del part reflectia principalment els punts de pic i final, mentre que la duració total pràcticament no hi tenia cap impacte.[16] En una altra recerca, es va demanar a 2.428 sueques que expliquessin els seus records del part dos mesos després de parir. El 90 % informaven que l’experiència havia estat positiva o molt positiva. No és que haguessin oblidat el dolor —el 28,5 % el descrivien com el pitjor dolor imaginable—, però això no els impedia avaluar l’experiència com a positiva. El jo narrador passa per sobre de les nostres experiències amb unes tisores esmolades i un retolador negre gruixut. Censura almenys alguns moments d’horror, i arxiva una història amb un final feliç.[17]

La majoria de les decisions crítiques que prenem a la vida —sobre parelles, professions, residències i vacances— les pren el nostre jo narrador. Suposem que pots escollir entre dues vacances. Pots anar a Jamestown, a l’estat de Virgínia, i visitar la ciutat colonial històrica on es va fundar el primer assentament anglès al continent nord-americà el 1607. D’altra banda, pots pensar que les teves vacances de somni són fer trekking a Alaska o banyar-te a la platja de Florida o viure una desaforada bacanal de sexe, drogues i joc a Las Vegas. Sigui quina sigui, hi ha un obstacle: si esculls les teves vacances de somni, quan pugis a l’avió per tornar a casa t’has de prendre una pastilla que esborrarà tots els teus records de les vacances. El que passi a Las Vegas es quedarà per sempre a Las Vegas. Quines vacances escolliries? La majoria opta pel Jamestown colonial, perquè la majoria de les persones donen la seva targeta de crèdit al jo narrador, que es preocupa només de les històries i té un interès nul per les experiències per al·lucinants que siguin si no les puc recordar.

 

 

40. Una imatge icònica de la Verge Maria amb el nen Jesús a coll. En la majoria de cultures, el part es narra com una experiència meravellosa en comptes d’un trauma.

 

El cert és que el jo experimentador i el jo narrador no són entitats separades del tot sinó que estan estretament relacionades. El jo narrador utilitza les nostres experiències com a matèria primera important (però no exclusiva) per a les seves històries. Aquestes històries, al seu torn, conformen el que el jo experimentador sent realment. Experimentem la gana de manera diferent quan dejunem pel ramadà, quan dejunem per preparar-nos per a una exploració mèdica i quan no mengem perquè no tenim diners. Els diferents significats atribuïts a la nostra gana pel jo narrador creen experiències reals molt diferents.

A més, el jo experimentador sovint és prou fort per sabotejar els plans més ben fets pel jo narrador. Per exemple, per Cap d’Any puc prendre la decisió de començar a fer règim i anar al gimnàs cada dia. Aquestes decisions solemnes són monopoli del jo narrador. A la setmana següent, quan és l’hora d’anar al gimnàs, el jo experimentador agafa el volant. No tinc ganes d’anar al gimnàs, i en lloc d’això demano una pizza, m’assec al sofà i encenc el televisor.

Sigui com sigui, la majoria de la gent s’identifica amb el seu jo narrador. Quan diuen «jo», es refereixen a la història que tenen al cap, no al corrent d’experiències que viuen. Ens identifiquem amb el sistema interior que agafa el caos embogidor de la vida i l’explica en forma de contes consistents i aparentment lògics. Tant se val que l’argument estigui ple de mentides i llacunes i que es reescrigui mil vegades, de manera que la història d’avui contradigui descaradament la d’ahir; l’important és que sempre mantenim la mateixa sensació que tenim una identitat única i immutable del naixement a la mort (i potser fins i tot més enllà de la tomba). Això planteja la qüestionable creença liberal que sóc un individu i que posseeixo una veu interior consistent i clara, que aporta sentit a l’univers sencer.[18]

 

 

El sentit de la vida

 

El jo narrador és l’estrella del conte «Un problema» de Jorge Luis Borges.[19] La història tracta de Don Quixot, l’heroi epònim de la famosa novel·la de Miguel de Cervantes. Don Quixot crea per a ell mateix un món imaginari en el qual ell és un campió llegendari que combat gegants i salva la senyora Dulcinea del Toboso. En realitat, Don Quixot és Alonso Quixano, un cavaller rural vell; la noble Dulcinea és una noia ordinària de pagès d’un poble proper, i els gegants són molins de vent. Què hauria passat, rumia Borges, si, seguint les seves fantasies, Don Quixot hagués atacat i mort una persona real? Borges es fa una pregunta fonamental sobre la condició humana: què passa quan el conte explicat pel nostre jo narrador causa un gran perjudici, a nosaltres o als que ens envolten? Hi ha tres possibilitats principals, diu Borges.

Una opció és que no passi gran cosa. Don Quixot no pateix gaire per haver matat un altre home. Els seus deliris són tan forts que no pot distingir entre aquest incident i el seu duel imaginari amb els gegants molins de vent. Una altra opció és que quan llevi una vida real, Don Quixot estigui tan horroritzat que es desprengui dels seus deliris. Això s’assembla al jove recluta que se’n va a la guerra creient que és bo matar pel propi país i es desil·lusiona completament amb la realitat de la guerra.

I hi ha la tercera opció, molt més complexa i profunda. Mentre combatia els gegants imaginaris, Don Quixot només feia comèdia, però quan mata realment algú, s’aferra a les seves fantasies amb totes les seves forces, perquè són l’única cosa que dóna sentit al seu horrible crim. Paradoxalment, com més sacrificis fem per construir una història imaginària, més forta esdevé la història, perquè ens esforcem per donar sentit a aquests sacrificis i al sofriment que hem causat.

En política això es coneix com la síndrome d’«els nostres joves no han mort en va». El 1915, Itàlia va entrar en la Primera Guerra Mundial al bàndol dels països de la Triple Entesa. L’objectiu declarat d’Itàlia era «alliberar» Trento i Trieste, els dos territoris «italians» que retenia «injustament» l’Imperi austrohongarès. Els polítics italians van fer discursos abrandats al parlament, apel·lant a la reparació històrica i prometent tornar a la glòria de l’antiga Roma. Centenars de milers de reclutes italians van anar al front cridant «Per Trento i Trieste!». Es pensaven que seria una passejada.

No ho va ser ni de lluny. L’exèrcit austrohongarès va mantenir una forta línia defensiva al llarg del riu Isonzo. Els italians es van llançar contra la línia en onze batalles glorioses, tot per guanyar només uns quants quilòmetres, i no van aconseguir mai cap victòria. A la primera batalla van perdre quinze mil homes. A la segona batalla van perdre quaranta mil homes. A la tercera batalla en van perdre seixanta mil. I van continuar així durant dos anys horribles fins a l’onzè enfrontament. Aleshores els austríacs van contraatacar finalment i a la dotzena batalla, més coneguda com a batalla de Caporetto, van derrotar clarament els italians i els van fer recular gairebé fins a les portes de Venècia. La gloriosa aventura va acabar sent un bany de sang. Al final de la guerra, havien mort gairebé set-cents mil soldats italians i més d’un milió estaven ferits.[20]

Després de perdre la primera batalla d’Isonzo, els polítics italians tenien dues possibilitats. Podien reconèixer el seu error i signar un tractat de pau. Els austrohongaresos no tenien cap reclamació contra Itàlia i haurien estat encantats de signar un tractat de pau perquè ja tenien prou feina lluitant per sobreviure contra els russos, molt més forts que ells. Però com podien dir els polítics als pares, esposes i fills de quinze mil soldats italians morts: «Perdoneu, hi ha hagut un error. No us ho prengueu malament, però el vostre Giovanni va morir en va, i el vostre Marco també». En comptes d’això podien dir: «Giovanni i Marco van ser uns herois! Van morir perquè Trieste fos italiana, i ens assegurarem que no hagin mort en va. Continuarem lluitant fins que la victòria sigui nostra!». No és estrany que els polítics preferissin la segona opció. I van llançar una segona batalla, i van perdre quaranta mil homes més. De nou, els polítics van decidir que seria millor continuar lluitant perquè «els nostres nois no hagin mort en va».

 

 

41. Algunes de les víctimes de les batalles d’Isonzo. El seu sacrifici va ser en va?

 

Però tampoc podem culpar únicament els polítics. Les masses també van continuar donant suport a la guerra. I quan després de la guerra Itàlia no va obtenir tots els territoris que reclamava, la democràcia italiana va situar al capdavant Benito Mussolini i els seus feixistes, que van prometre que aconseguirien per a Itàlia una compensació adequada per tots els sacrificis que havia fet. Si és difícil per a un polític dir als pares que el seu fill ha mort perquè sí, encara és més difícil per als pares dir-s’ho ells mateixos, i encara ho és més per a les víctimes. Un soldat mutilat que hagi perdut les cames preferirà pensar «Em vaig sacrificar per la glòria de la nació italiana eterna!» que no «Vaig perdre les cames perquè vaig ser prou idiota per creure’m polítics que només pensen en ells mateixos». És molt més fàcil viure amb la fantasia, perquè la fantasia dóna sentit al sofriment.

Els sacerdots van descobrir aquest principi fa milers d’anys. Està subjacent a nombroses cerimònies i manaments religiosos. Si vols que la gent cregui en entitats imaginàries com déus i nacions, has de fer que se sacrifiquin per alguna cosa valuosa. Com més dolorós sigui el sacrifici, més convençudes estan les persones de l’existència del receptor imaginari. Un pagès pobre que sacrifica un bou valuosíssim a Júpiter estarà convençut que Júpiter existeix realment, perquè si no com pot explicar la seva estupidesa? El pagès sacrificarà un altre bou, i un altre, i un altre per no haver de reconèixer que tots els bous anteriors van ser un malbaratament. Ben bé per la mateixa raó, si he sacrificat un fill a la glòria de la nació italiana o les meves cames a la revolució comunista, n’hi ha prou per convertir-me en un fanàtic nacionalista italià o un comunista abrandat. Perquè si els mites nacionals italians o la propaganda comunista són una mentida, em veuré obligat a reconèixer que la mort del meu fill o la meva pròpia paràlisi han estat completament inútils. Poques persones tenen l’estómac de reconèixer una cosa així.

La mateixa lògica també funciona en l’esfera econòmica. El 1999 el govern d’Escòcia va decidir construir un nou parlament. Segons el pla original, la construcció havia de durar dos anys i costar quaranta milions de lliures. De fet, va durar cinc anys i va costar quatre-cents milions de lliures. Cada vegada que els contractistes topaven amb dificultats i despeses inesperades, anaven a parlar amb el govern escocès i demanaven més temps i més diners. Cada vegada que passava això, el govern rumiava: «Home, ja hem invertit quaranta milions de lliures en això i estaríem totalment desacreditats si ara paréssim i ens quedéssim amb un esquelet a mig construir. Posem-hi quaranta milions de lliures més». Sis mesos després tornava a passar el mateix, i aleshores la pressió per evitar acabar amb un edifici a mitges encara era més gran, i sis mesos després la història es tornava a repetir, i així anar fent fins que el cost real va ser deu vegades superior al pressupost original.

Els governs no són els únics que cauen en aquesta trampa. Sovint, les corporacions llencen milions en empreses fracassades, i els individus s’aferren a matrimonis disfuncionals i feines sense cap futur. Perquè el jo narrador prefereix continuar patint en el futur per no haver de reconèixer que el sofriment passat no ha tingut cap sentit. A la fi, si volem fer net dels errors passats, el nostre jo s’ha d’inventar un gir de la trama que infongui sentit a aquests errors. Per exemple, un veterà de guerra pacifista es pot dir: «Sí, he perdut les cames per un error. Però gràcies a aquest error, ara entenc que la guerra és un infern, i d’ara endavant dedicaré la meva vida a lluitar per la pau. Així la meva lesió té un cert sentit positiu: em va ensenyar a valorar la pau».

 

 

42. El parlament escocès. Les nostres lliures esterlines no van morir en va.

 

Veiem, doncs, que el jo també és una història imaginària, com les nacions, els déus i els diners. Cada un de nosaltres té un sistema sofisticat que descarta la majoria de les nostres experiències, es queda només amb unes mostres escollides, les barreja amb fragments de pel·lícules que hem vist, novel·les que hem llegit, discursos que hem sentit i amb els nostres propis somnis i barreja tot aquest desori en una narració aparentment coherent sobre qui sóc, d’on vinc i on vaig. Aquesta narració em diu a qui estimar, a qui odiar i què fer amb mi mateix. Aquesta narració també pot fer que sacrifiqui la meva vida, si això és el que exigeix la trama. Cada un de nosaltres té el seu gènere. Algunes persones viuen una tragèdia, d’altres viuen en un drama religiós interminable, algunes es plantegen la vida com si fos una pel·lícula d’acció i més de quatre com si fos una comèdia. Però, al capdavall, tot són només històries.

 

 

Aleshores, quin és el sentit de la vida? El liberalisme manté que no hauríem d’esperar que una entitat externa posi un sentit a la nostra disposició. Per contra, cada votant, client i espectador individual hauria de fer servir el seu lliure albir per crear sentit no sols per a la seva vida, sinó per a tot l’univers.

Les ciències de la vida soscaven el liberalisme argumentant que l’individu lliure només és un conte fictici confeccionat per una assemblea d’algoritmes bioquímics. En cada moment, els mecanismes bioquímics del cervell creen un llampec d’experiència, que desapareix immediatament. Aleshores apareixen més llampecs i s’esvaeixen, en ràpida successió. Aquestes experiències momentànies no se sumen en una essència duradora. El jo narrador intenta posar ordre en aquest caos confegint una història interminable, en què cada una d’aquestes experiències té el seu lloc i, per tant, cada experiència té un significat durador. Però, per convincent i temptadora que pugui ser, aquesta història és una ficció. Els croats medievals creien que Déu i el paradís aportaven sentit a la seva vida. Els liberals moderns creuen que les eleccions lliures individuals donen sentit a la vida. Tots dos s’enganyen.

Els dubtes sobre l’existència del lliure albir i els individus no són nous, per descomptat. Fa més de dos mil anys, pensadors de l’Índia, la Xina i Grècia argumentaven que «el jo individual és una il·lusió». Però aquests dubtes no canvien realment la història si no tenen un impacte pràctic en l’economia, la política i la vida quotidiana. Els humans som els reis de la dissonància cognitiva, i ens permetem creure una cosa al laboratori i una altra de completament diferent al jutjat o al parlament. Tal com el cristianisme no va desaparèixer el dia que Darwin va publicar L’origen de les espècies, el liberalisme tampoc s’esfumarà només perquè els científics hagin arribat a la conclusió que no hi ha individus lliures.

De fet, fins i tot Richard Dawkins, Steven Pinker i altres defensors del nou punt de vista del món científic es neguen a abandonar el liberalisme. Després de dedicar centenars de pàgines erudites a desconstruir el jo i el lliure albir, executen impressionants tombarelles intel·lectuals que miraculosament els fan aterrar al segle XVIII, com si tots els enormes descobriments en biologia evolutiva i ciència del cervell no tinguessin res a veure amb les idees ètiques i polítiques de Locke, Rousseau i Thomas Jefferson.

Tanmateix, un cop les idees herètiques científiques es traslladin a la tecnologia quotidiana, les activitats rutinàries i les estructures econòmiques, cada vegada serà més difícil sostenir el doble joc, i segurament nosaltres —o els nostres hereus— necessitarem un paquet de creences religioses i institucions polítiques nou de trinca. Al començament del tercer mil·lenni, el liberalisme no està amenaçat per la idea filosòfica que «no hi ha individus lliures», sinó més aviat per tecnologies concretes. Estem a punt de veure una allau de ginys, eines i estructures extremament útils que no deixaran marge al lliure albir dels humans individuals. Poden sobreviure la democràcia, el mercat lliure i els drets humans a aquesta allau?