Capítol 10

 

L’OCEÀ DE LA CONSCIÈNCIA

 

 

 

És improbable que les noves religions sorgeixin de les coves de l’Afganistan o de les madrasses de l’Orient Mitjà. Més aviat sorgiran dels laboratoris de recerca. Tal com el socialisme va dominar el món prometent la salvació mitjançant el vapor i l’electricitat, també en les dècades que vénen noves tecnoreligions poden conquerir el món prometent la salvació mitjançant algoritmes i gens.

Malgrat tot el que es diu de l’islam radical i el fonamentalisme cristià, el lloc més interessant del món des d’una perspectiva religiosa no és l’Estat Islàmic o el Cinturó Bíblic, sinó Silicon Valley. És allà on els gurus de l’alta tecnologia estan elaborant per a nosaltres noves religions audaces que tenen poc a veure amb Déu i tot amb la tecnologia. Prometen les recompenses de sempre —felicitat, pau, prosperitat i fins i tot la vida eterna—, però aquí a la Terra amb l’ajut de la tecnologia, més que després de la mort amb l’ajut d’éssers celestials.

Aquestes noves tecnoreligions es poden dividir en dos tipus principals: el tecnohumanisme i la religió de les dades. La religió de les dades defensa que els humans han completat la seva tasca còsmica i ara haurien de passar la torxa a unes entitats totalment noves. Parlarem dels somnis i els malsons de la religió de les dades al capítol següent. Aquest capítol està dedicat al credo més conservador del tecnohumanisme, que encara veu els humans com l’àpex de la creació i s’aferra a molts valors humanistes tradicionals. El tecnohumanisme accepta que l’Homo sapiens tal com el coneixem ha conclòs el seu curs històric i ja no serà rellevant en el futur, però conclou que, per tant, hauríem de fer servir la tecnologia per crear l’Homo deus: un model humà molt superior. L’Homo deus reté algunes característiques humanes essencials, però també gaudirà de capacitats físiques i mentals millorades que li permetran plantar cara fins i tot als algoritmes no conscients més sofisticats. En la mesura que la intel·ligència s’està escindint de la consciència, i que la intel·ligència no conscient s’està desenvolupant a gran velocitat, els humans han de millorar activament les seves ments si volen continuar a la partida.

Fa set mil anys la revolució cognitiva va transformar la ment sàpiens i va convertir un simi africà insignificant en el dirigent del món. De sobte, les ments sàpiens millorades tenien accés al vast reialme intersubjectiu, que ens permetia crear déus i corporacions, construir ciutats i imperis, inventar l’escriptura i els diners i, finalment, dividir l’àtom i arribar a la Lluna. Pel que sabem ara, aquesta revolució colossal es va produir a partir d’uns canvis molt petits en l’ADN sàpiens i d’una lleugera reescriptura del cervell sàpiens. Si és així, diu el tecnohumanisme, potser uns quants canvis més al nostre genoma i una altra reescriptura del nostre cervell seran suficients per emprendre una segona revolució cognitiva. Les renovacions mentals de la primera revolució cognitiva van donar accés a l’Homo sapiens al reialme intersubjectiu i ens van convertir en dirigents del planeta; una segona revolució cognitiva podria donar accés a l’Homo deus a nous reialmes inimaginables i convertir-nos en els senyors de la galàxia.

Aquesta idea és una variant actualitzada dels antics somnis de l’humanisme evolutiu, que ja fa un segle cridava a la creació de superhumans. Ara bé, Hitler i els seus seguidors planificaven crear superhumans mitjançant la cria selectiva i la neteja ètnica, mentre que el tecnohumanisme del segle XXI espera assolir l’objectiu molt més pacíficament, amb l’ajuda de l’enginyeria genètica, la nanotecnologia i interfícies cervell-ordinador.

 

 

Compte amb la ment

 

El tecnohumanisme aspira a millorar la ment humana i ens dóna accés a experiències desconegudes i estats desconeguts de consciència. Tot i això, modernitzar la ment humana és una empresa extremament complexa i perillosa. Com hem vist al capítol 3, no entenem realment la ment. No sabem com sorgeix la ment ni quina funció té. Mitjançant proves i assaigs aprenem com crear estats mentals, però rares vegades comprenem totes les implicacions d’aquestes manipulacions. Pitjor encara, si desconeixem l’espectre complet dels estats mentals, no podem saber quins objectius mentals posar-nos.

Som semblants als habitants d’una illeta aïllada que acaben d’inventar la primera embarcació i estan a punt de salpar sense mapa o destinació, tan sols. De fet, nosaltres ens trobem en condicions encara pitjors. Els habitants de la nostra illa imaginària almenys saben que ocupen un espai petit en un mar gran i misteriós. Nosaltres no tenim en compte que vivim en una illeta de consciència dins d’un oceà gegantí d’estats mentals desconeguts.

Tal com els espectres de llum i so són molt més grans del que els humans podem veure i sentir, l’espectre dels estats mentals és molt més gran del que l’humà mitjà és conscient. Només podem veure llum en longituds d’ona entre quatre-cents i set-cents nanometres. Per sobre d’aquest petit principat de visió humana s’estenen els regnes no vistos però vastos dels infrarojos, les microones i les ones de ràdio, i per sota hi ha els regnes obscurs de la llum ultraviolada, els raigs X i els raigs gamma. De la mateixa manera, l’espectre de possibles estats mentals pot ser infinit, però la ciència només n’ha estudiat dues seccions diminutes: el subnormatiu i el WEIRD (sigla en anglès de «pertanyent a membres d’una societat occidental, educada, industrialitzada, rica i democràtica»).

 

 

46. Els humans només poden veure una part minúscula de l’espectre electromagnètic. L’espectre sencer és aproximadament deu bilions de vegades més gran que el de la llum visible. Podria ser igualment vast, l’espectre mental?

 

Des de fa més d’un segle, els psicòlegs i els biòlegs han fet una recerca extensa amb persones que pateixen diversos trastorns psiquiàtrics i malalties mentals, des de l’autisme fins a l’esquizofrènia. En conseqüència, avui tenim un mapa força detallat (però lluny de ser perfecte) de l’espectre mental subnormatiu: la zona de l’existència humana caracteritzada per capacitats inferiors a les normals per sentir, pensar o comunicar-se. Simultàniament, els científics han estudiat els estats mentals de les persones considerades sanes i normatives. Tanmateix, la major part de recerca científica sobre la ment humana i l’experiència humana l’han fet persones de societats occidentals, educades, industrialitzades, riques i democràtiques (WEIRD), que no constitueixen una mostra representativa de la humanitat. L’estudi de la ment humana ha pressuposat de moment que l’Homo sapiens és Homer Simpson.

En un estudi revolucionari del 2010, Joseph Henrich, Steven J. Heine i Ara Norenzayan van supervisar sistemàticament tots els articles publicats entre 2003 i 2007 en revistes científiques capdavanteres pertanyents a sis subcamps diferents de la psicologia. L’estudi va concloure que, tot i que els articles sovint feien afirmacions àmplies sobre la ment humana, la majoria basaven les seves troballes exclusivament en mostres WEIRD. Per exemple, en articles publicats al Journal of Personality and Social Psychology —segurament la revista més important en el subcamp de la psicologia social— el 96 % dels individus de la mostra eren WEIRD i el 68 % eren nord-americans. A més, el 67 % dels subjectes nord-americans i el 80 % dels subjectes no americans eren estudiants de psicologia! Ras i curt, més de dos terços dels individus de les mostres per als articles publicats en aquesta prestigiosa revista eren estudiants de psicologia d’universitats occidentals. Henrich, Heine i Norenzayan van proposar mig de broma que la revista canviés de nom i es digués The Journal of Personality and Social Psychology of American Psychology Students, és a dir, Revista de la personalitat i la psicologia social dels estudiants de psicologia nord-americans.[1]

Els estudiants de psicologia apareixen en molts dels estudis perquè els seus professors els obliguen a prendre part en experiments. Si sóc un professor de psicologia de Harvard és molt més fàcil fer experiments amb els meus alumnes que amb els residents d’un barri pobre de Nova York ple de delinqüència, per no parlar de viatjar a Namíbia i fer experiments amb caçadors recol·lectors del desert del Kalahari. Tanmateix, pot ser que els residents als barris pobres de Nova York i els caçadors recol·lectors del Kalahari experimentin estats mentals que no descobrirem mai obligant estudiants de psicologia de Harvard a contestar llargs qüestionaris o a ficar el cap en escàners per la imatge.

Encara que viatgéssim per tot el món i estudiéssim cada una de les comunitats, només estaríem abastant una part limitada de l’espectre mental sàpiens. Avui dia, tots els humans han tingut contacte amb la modernitat, i tots som membres d’un únic poble global. Encara que els recol·lectors del Kalahari siguin una mica menys moderns que els estudiants de psicologia de Harvard, no són una càpsula del temps del nostre passat llunyà. A ells també els han influït els missioners cristians, els mercaders europeus, els ecoturistes rics i els antropòlegs inquisitius (la broma habitual és que, al desert del Kalahari, la típica colla de caçadors recol·lectors consisteix en vint caçadors, vint recol·lectors i cinquanta antropòlegs).

Abans de l’emergència del veïnatge universal, el planeta era una galàxia de cultures humanes aïllades que podrien haver allotjat estats mentals que ara s’estan extingint. Diferents realitats socioeconòmiques i rutines diàries promouen diferents estats de consciència. Qui podria avaluar les ments dels caçadors de mamuts de l’edat de pedra, els agricultors del neolític o els samurais de Kamakura? A més, moltes cultures premodernes creien en l’existència d’estats superiors de consciència, a què la gent podia accedir amb meditació, drogues o rituals. Els xamans, els monjos i els ascetes han explorat sistemàticament els paratges misteriosos de la ment, i han tornat carregats de relats impressionants. Han parlat d’estats desconeguts de suprema tranquil·litat, extrema agudesa i una sensibilitat incomparable. Han parlat de la ment expandint-se a l’infinit o dissolent-se en la buidor.

La revolució humanista va fer que la cultura occidental moderna perdés la fe i l’interès en estats mentals superiors i se sacralitzessin les experiències humanes de les persones mitjanes. La cultura occidental moderna és, doncs, única en la manca d’una classe especial de persones que cerquin experimentar estats mentals extraordinaris. Quan algú intenta fer-ho, creiem que és un drogoaddicte, un malalt mental o un xarlatà. En conseqüència, encara que tinguem un mapa detallat del paisatge mental dels estudiants de psicologia de Harvard, sabem molt menys dels paisatges mentals dels xamans americans natius, els monjos budistes o els místics sufís.[2]

I aquesta és només la ment sàpiens. Fa cinquanta mil anys, compartíem el planeta amb els nostres cosins neandertals. No van llançar naus espacials, ni van construir piràmides ni van fundar imperis. Evidentment, tenien capacitats mentals molt diferents i els faltaven molts dels nostres talents. Tot i així, tenien cervells més grossos que els dels sàpiens. Què feien exactament amb totes aquelles neurones? No en tenim ni idea. Però podrien haver tingut molts estats mentals que els sàpiens no han experimentat mai.

Però encara que tinguéssim en compte totes les espècies que han existit mai, això tampoc exhauriria l’espectre mental. Altres animals segurament tenen experiències que els humans no ens podem imaginar. Les ratapinyades, per exemple, experimenten el món a través de l’ecolocalització. Emeten una sèrie molt ràpida de crits en alta freqüència, molt fora de l’abast de l’oïda humana. Aleshores detecten i interpreten els ecos per construir una imatge del món. Aquesta imatge és tan detallada i precisa que les ratapinyades poden volar ràpidament entre arbres i edificis; perseguir i capturar arnes i mosquits, i mentrestant esquivar mussols i altres depredadors.

Les ratapinyades viuen en un món d’ecos. Tal com en el món humà cada objecte té una forma i un color característics, al món de les ratapinyades cada objecte té la seva pauta d’ecos. Una ratapinyada pot distingir entre una espècie d’arna gustosa i una espècie d’arna verinosa amb els diferents ecos que li retornen de les seves ales esveltes. Algunes espècies comestibles d’arna intenten protegir-se desenvolupant una pauta d’ecos semblant a la de les espècies verinoses. Altres arnes han desenvolupat una habilitat encara més extraordinària per desviar les ones del radar de la ratapinyada, i com bombarders silenciosos volen al voltant de la ratapinyada sense que ella sàpiga que hi són. El món de l’ecolocalització és tan complex i tempestuós com el nostre conegut món de so i visió, però en som completament ignorants.

Un dels articles més importants sobre la filosofia de la ment es titula «Com és ser una ratapinyada?».[3] En aquest article, del 1974, el filòsof Thomas Nagel assenyala que la ment sàpiens no es pot ni imaginar el món subjectiu d’una ratapinyada. Podem escriure tants algoritmes com vulguem sobre el cos de la ratapinyada, sobre els sistemes d’ecolocalització de la ratapinyada i sobre les neurones de la ratapinyada, però no ens diran com és ser una ratapinyada. Com és ecolocalitzar una arna batent les ales? És semblant a veure-hi o és una cosa completament diferent?

Intentar explicar a un sàpiens què se sent ecolocalitzant una papallona segurament és tan inútil com explicar a una rata talp cega què se sent veient un Caravaggio. És probable que les emocions de la ratapinyada estiguin profundament influïdes per la centralitat del seu sentit d’ecolocalització. Per als sàpiens, l’amor és vermell, l’enveja és verda i la depressió és blava. Qui sap quin color d’ecolocalització té l’amor d’una ratapinyada femella per la seva cria, o els sentiments d’una ratapinyada mascle pels seus rivals?

 

 

47. Un espectrograma d’un cant de balena boreal. Com experimenta aquest cant una balena? El registre del Voyager incloïa un cant de balena juntament amb Beethoven, Bach i Chuck Berry. Esperem que sigui una de les bones.

 

Les ratapinyades no són especials, és clar. Són només un exemple entre molts de possibles. Tal com els sàpiens no poden entendre què sent una ratapinyada, tenim dificultats semblants per entendre què sent una balena, un tigre o un pelicà. Segur que alguna cosa senten, però no sabem què és. Balenes i humans processen les emocions en una part del cervell anomenat sistema límbic, però el sistema límbic de la balena conté tota una part addicional que l’estructura humana no té. Podria ser que aquesta part permetés a les balenes experimentar emocions extremament profundes i emocions complexes que ens són alienes? Les balenes també podrien tenir experiències musicals extraordinàries que ni tan sols Bach o Mozart podrien comprendre. Les balenes es poden sentir entre elles a centenars de quilòmetres de distància i cada balena té un repertori de «cançons» característiques que poden durar hores i seguir pautes molt intricades. De tant en tant, una balena compon un nou èxit, que les altres balenes d’arreu de l’oceà adopten. Els científics enregistren de manera rutinària aquests èxits i els analitzen amb l’ajuda d’ordinadors, però pot entendre cap humà aquestes experiències musicals i distingir entre una balena Beethoven i una balena Justin Bieber?[4]

Res d’això no ens hauria de sorprendre. Els sàpiens no dirigeixen el món perquè tinguin emocions més fondes o experiències musicals més complexes que altres animals. Per tant, podríem ser inferiors a les balenes, les ratapinyades, els tigres i els pelicans, almenys en alguns dominis emocionals i experiencials.

 

 

48. L’espectre de la consciència.

 

Enllà de l’espectre mental dels humans, les ratapinyades, les balenes i tots els altres animals, continents més vastos i desconeguts poden estar a l’aguait. Molt probablement, hi ha una varietat infinita d’estats mentals que cap sàpiens, ratapinyada o dinosaure ha experimentat mai en quatre mil milions d’anys d’evolució terrestre, perquè no tenen o han tingut les facultats necessàries per fer-ho. En el futur, però, drogues potents, enginyeria genètica, cascs electrònics i interfícies directes cervell-ordinador poden obrir accessos a aquests indrets. Com Colom i Magallanes van salpar cap a l’horitzó per explorar noves illes i continents desconeguts, un dia podem salpar cap als antípodes de la ment.

 

 

Ensumo la por

 

Mentre metges, enginyers i clients se centraven a guarir malalties mentals i viure la vida en societats WEIRD, potser n’hi havia prou amb l’estudi d’estats mentals subnormals i ments WEIRD per a les nostres necessitats. Encara que sovint s’acusi la psicologia normativa de tractar malament qualsevol divergència de la norma, en l’últim segle ha proporcionat alleujament a incomptables persones i ha salvat la vida i la salut mental a milions.

Tanmateix, al començament del tercer mil·lenni, mentre l’humanisme liberal deixa pas al tecnohumanisme i la medicina se centra cada vegada més a millorar els sans en lloc de guarir els malalts, ens trobem davant d’un repte completament diferent. Metges, enginyers i clients ja no volen tan sols solucionar problemes mentals, pretenen millorar la ment. Estem adquirint les habilitats tècniques per començar a fabricar nous estats de consciència, però ens falta un mapa d’aquests nous possibles territoris. Tenint en compte que coneixem sobretot l’espectre mental normatiu i subnormatiu de les persones WEIRD, no sabem ni tan sols a quina destinació apuntem.

Aleshores, no ens ha d’estranyar que la psicologia positiva hagi esdevingut el subcamp més de moda de la disciplina. En els anys noranta del segle passat especialistes capdavanters com Martin Seligman, Ed Diener i Mihály Csíkszentmihályi van afirmar que la psicologia hauria d’estudiar no sols les malalties mentals, sinó també les fortaleses mentals. Com és que tenim un atles notablement detallat de la ment malalta però no tenim cap mapa científic de la ment pròspera? En les últimes dues dècades, la psicologia positiva ha fet primers passos importants en l’estudi d’estats mentals supernormatius, però el 2016 la zona supernormativa és en gran mesura terra incognita per a la ciència.

En aquestes circumstàncies, ens podríem llançar endavant sense cap mapa, centrar-nos a millorar les capacitats mentals que necessita el sistema econòmic i polític actual i abandonar i fins i tot empitjorar altres capacitats. S’ha de dir que aquest no és un fenomen del tot nou. Durant milers d’anys el sistema ha estat modelant i remodelant les nostres ments d’acord amb les seves necessitats. Normalment, els sàpiens van evolucionar com a membres de comunitats petites i estretes, i les seves facultats mentals no estaven adaptades a viure com a baules d’una màquina gegantina. Tanmateix, amb la puixança de les ciutats, els regnes i els imperis, el sistema va cultivar capacitats requerides per a la cooperació a gran escala, alhora que deixava de banda altres habilitats i talents.

Per exemple, probablement els humans arcaics feien un ús extensiu del seu sentit de l’olfacte. Els caçadors recol·lectors poden ensumar a distància la diferència entre diverses espècies animals, diversos humans i fins i tot diverses emocions. La por, per exemple, fa una olor diferent del valor. Quan un home té por secreta diferents substàncies químiques per comparació amb quan està ple de valor. Si haguéssiu segut enmig d’una colla arcaica debatent si declarar la guerra a una colla veïna, hauríeu ensumat literalment l’opinió pública.

Mentre els sàpiens s’organitzaven en grups més grans, el nostre nas va perdre gran part de la seva importància perquè només és útil per tractar amb petits nombres d’individus. No pots, per exemple, olorar la por dels nord-americans a la Xina. En conseqüència, els poders olfactius humans es van descuidar. Les àrees del cervell que fa desenes de milers d’anys segurament treballaven amb l’olor es van posar a treballar en tasques més urgents, com llegir, calcular i el raonament abstracte. El sistema prefereix que les nostres neurones resolguin diferents equacions que no que ensumin els nostres veïns.[5]

El mateix va passar amb els nostres sentits i amb l’habilitat subjacent per prestar atenció a les nostres sensacions. Els antics recol·lectors sempre estaven alerta i atents. Voltant pel bosc cercant bolets, ensumaven el vent amb compte i observaven el terra atentament. Quan trobaven un bolet, se’l menjaven amb la màxima concentració, tan conscients de tots els matisos de sabor que podien distingir un bolet comestible d’un parent verinós. Els membres de les societats benestants actuals no necessiten tanta consciència. Podem anar al supermercat i comprar el plat que vulguem entre mil de diferents, tots supervisats per les autoritats sanitàries. Però sigui el que sigui el que escollim —pizza italiana o fideus tailandesos— és probable que ens el mengem de pressa i davant del televisor, sense fer gaire cas del seu gust (que és el motiu pel qual els productors d’aliments estan investigant constantment sabors nous i estimulants, que aconsegueixin travessar la cortina de la indiferència). Igualment, gràcies a uns bons serveis de transport podem quedar amb facilitat amb un amic que viu a l’altra punta de la ciutat. Però poques vegades dediquem el cent per cent de la nostra atenció a aquest amic perquè tota l’estona estem mirant el mòbil o el nostre compte de Facebook, convençuts que està passant alguna cosa molt més interessant en un altre lloc. La humanitat moderna està malalta de «por de perdre’s alguna cosa» i, tot i que tenim més opcions que mai, hem perdut la capacitat de dedicar tota la nostra atenció a allò que hem escollit.[6]

A més d’olorar i parar atenció, també hem perdut la capacitat de somiar. Moltes cultures creien que el que les persones veuen i fan en somnis no és menys important que el que veuen i fan desperts. És per això que les persones van desenvolupar activament la seva capacitat de somiar, de recordar els somnis i fins i tot de controlar les seves accions en el món del somni, fet que és conegut com a somni lúcid. Els especialistes en somnis lúcids es podien moure pel món del somni a voluntat, i asseguraven que podien fins i tot viatjar a plans més elevats d’existència o tenir contacte amb visitants d’altres mons. El món modern, en canvi, descarta els somnis com a missatges subconscients com a molt, i com a deixalles mentals com a poc. En conseqüència, els somnis tenen un paper molt més petit en les nostres vides, poques persones desenvolupen activament les seves habilitats per al somni, i moltes persones afirmen que no somien mai, o que no poden recordar cap dels seus somnis.[7]

El declivi en la nostra capacitat d’ensumar, de parar atenció i de somiar fa que les nostres vides siguin més pobres i més grises? Potser sí. Però, ni que fos veritat, per al sistema econòmic i polític va pagar la pena. El teu cap vol que miris periòdicament els correus electrònics i no que vagis ensumant flors o somiant en fades. Per raons semblants, és probable que les futures millores de la ment humana reflecteixin necessitats polítiques i forces de mercat.

Per exemple, el casc d’atenció de l’exèrcit dels EUA vol ajudar les persones a centrar-se en tasques ben definides i accelerar el seu procés de presa de decisions. En canvi, pot reduir la seva capacitat de mostrar empatia i tolerar dubtes i conflictes interns. Els psicòlegs humanistes han apuntat que les persones que pateixen sovint no volen una solució ràpida, volen que algú les escolti i simpatitzi amb les seves pors i dubtes. Suposem que tens una crisi al lloc de treball perquè la teva nova cap no valora els teus punts de vista i insisteix a fer-ho tot a la seva manera. Després d’un dia especialment desgraciat, agafes el telèfon i truques a un amic. Però l’amic té poca energia i poc temps per a tu i t’interromp de seguida per intentar solucionar el teu problema: «D’acord, t’entenc. Mira, al meu parer tens dues possibilitats: o plegues o et quedes i fas el que et digui la teva cap. Però jo en el teu lloc plegaria». Això no t’ajudarà gaire. Un bon amic de debò tindria paciència i no correria a trobar una solució. Escoltaria els teus problemes i et donaria temps i espai perquè sortissin les teves emocions contradictòries i les ansietats que et corsequen.

El casc d’atenció funciona una mica com l’amic impacient. És evident que, de vegades —per exemple, al camp de batalla—, cal prendre decisions fermes ràpidament. Però la vida és més que això. Si comencem utilitzant el casc d’atenció en més i més situacions, podem acabar perdent la nostra capacitat per tolerar la confusió, els dubtes i les contradiccions, tal com hem perdut la capacitat d’ensumar, somiar i parar atenció. El sistema potser ens empeny en aquesta direcció, perquè normalment ens recompensa per les decisions que prenem més que pels nostres dubtes. Però una vida de decisions fermes i solucions ràpides pot ser més pobra i superficial que una de dubtes i contradiccions.

Quan barreges una capacitat pràctica per crear ments amb la nostra ignorància de l’espectre mental i els estrets interessos de governs, exèrcits i corporacions, el desastre està assegurat. Podem millorar amb èxit els nostres cossos i els nostres cervells, alhora que pel camí perdem les nostres ments. De fet, el tecnohumanisme pot acabar empitjorant els humans. El sistema pot preferir humans empitjorats no perquè posseeixin cap gràcia superhumana, sinó perquè no tinguin qualitats humanes realment empipadores que entrebanquen el sistema i l’alenteixen. Com sap qualsevol pagès, normalment és la cabra més llesta del ramat la que dóna més maldecaps, i és per això que la revolució neolítica va comportar empitjorar les capacitats mentals dels animals. La segona revolució cognitiva somiada pels tecnohumanistes podria fer-nos el mateix a nosaltres, i acabar creant subalterns humans que comuniquin i processin dades molt més eficaçment que mai, però que amb prou feines puguin parar atenció, somiar o dubtar. Durant milions d’anys hem estat ximpanzés millorats. En el futur, podem ser formigues massa grosses.

 

 

El clau d’on penja l’univers

 

El tecnohumanisme afronta un altre perill greu. Com totes les sectes humanistes, el tecnohumanisme també sacralitza la voluntat humana i la veu com el clau del qual penja l’univers sencer. Els tecnohumanistes esperen que els nostres desitjos decideixin quines habilitats mentals desenvoluparem i, en conseqüència, determinin la forma de les futures ments. Però què passarà una vegada el progrés tecnològic faci possible remodelar i crear també els nostres desitjos?

L’humanisme sempre ha emfasitzat que no és fàcil identificar la nostra autèntica voluntat. Quan intentem escoltar-nos, sovint ens envaeix una cacofonia de sorolls conflictius. De fet, de vegades en realitat no volem escoltar la nostra veu autèntica perquè podria revelar secrets no volguts i fer demandes incòmodes. Molta gent té molta cura de no burxar-se gaire a fons. Una advocada d’èxit que va accelerada pot sufocar una veu interior que li digui que pari una mica i tingui un fill. Una dona atrapada en un matrimoni insatisfactori té por de perdre la seguretat que li proporciona. Un soldat aclaparat per la culpa està assetjat pels malsons sobre les atrocitats que va cometre. Un jove insegur de la seva sexualitat adopta l’actitud de «No ho preguntis, no ho diguis». L’humanisme exigeix que hi posem una mica de valor, escoltem els missatges interiors encara que ens facin por, identifiquem la nostra autèntica veu i, en acabat, seguim les seves instruccions per molt difícil que sigui.

El progrés tecnològic té un programa molt diferent. No vol escoltar les nostres veus interiors. Les vol controlar. Un cop entenem el sistema bioquímic que produeix totes aquestes veus, podem jugar amb els interruptors, apujar el volum aquí, abaixar-lo allà i fer-nos la vida molt més fàcil i còmoda. Donem Ritalin a l’advocat distret, Prozac al soldat culpabilitzat i Cipralex a la dona insatisfeta. I això només és el començament.

Els humanistes s’esgarrifen sovint amb aquest plantejament, però faríem bé de no jutjar massa de pressa. La recomanació humanista que escoltem la nostra veu interior ha desgraciat la vida a moltes persones, mentre que la dosi correcta de la substància química correcta ha millorat moltíssim el benestar i les relacions de milions d’altres. Per tal d’escoltar-se realment, algunes persones primer han d’apagar el volum dels crits i les diatribes interiors. Segons la psiquiatria moderna, moltes «veus interiors» i «desitjos autèntics» no són més que el resultat de desequilibris bioquímics i malalties neurològiques. Les persones que pateixen depressió clínica abandonen repetidament carreres prometedores i bones relacions perquè algun mal funcionament bioquímic els fa veure-ho tot a través d’una lent molt fosca. En comptes d’escoltar aquestes veus interiors destructives, seria una bona idea fer-les callar. Quan Sally Adee va fer servir el casc d’atenció per silenciar les veus del seu cap, no sols es va convertir en una experta tiradora, sinó que també se sentia molt millor amb ella mateixa.

Personalment, podeu tenir moltes opinions diferents sobre aquests temes. Però, des d’una perspectiva històrica, és obvi que està passant alguna cosa decisiva. El manament humanista número u —escolta’t a tu mateix— ja no és tan clar. A mesura que aprenem a abaixar o apujar el nostre volum interior, abandonem la nostra fe en l’autenticitat perquè ja no és tan evident quina mà hi ha a l’interruptor. Silenciar els sorolls empipadors dins del teu cap sembla una idea estupenda, suposant que et permeti sentir d’una vegada el teu jo autèntic profund. Però si no hi ha jo autèntic, com decideixes quines veus silenciar i quines amplificar?

Pressuposem, només per continuar el debat, que d’aquí a poques dècades els científics del cervell ens donaran un control fàcil i precís sobre moltes veus interiors. Imaginem un noi gai d’una família mormona devota que, després d’anys de viure tancat a l’armari, finalment ha acumulat prou diners per finançar-se una operació passional. Va a la clínica carregat amb cent mil dòlars i decidit a sortir-ne tan hetero com el profeta Joseph Smith. Dret davant de la porta de la clínica, es repeteix mentalment el que dirà al metge: «Doctor, tingui cent mil dòlars. Arregli’m, sisplau, perquè no torni a desitjar cap home». Llavors toca el timbre i obre la porta un George Clooney de la vida real. «Doctor», balbuceja l’atabalat noi, «tingui cent mil dòlars. Arregli’m, sisplau, perquè no torni a desitjar ser hetero».

L’autèntic jo del noi ha guanyat per sobre el rentat de cervell religiós que ha patit? O potser una temptació momentània ha fet que es traeixi? O potser senzillament no existeix això del jo autèntic que es pot seguir o trair? Una vegada les persones puguin dissenyar i redissenyar la seva voluntat, no la podrem continuar veient com l’última font de tot sentit i autoritat. Perquè tant se val el que digui la nostra voluntat, sempre li podrem fer dir una altra cosa.

Segons l’humanisme, només els desitjos humans infonen sentit al món. Però si poguéssim escollir els nostres desitjos, sobre quina base podríem prendre aquestes decisions? Suposem que Romeu i Julieta comencés amb Romeu havent de decidir de qui s’enamora. I suposem que després de prendre una decisió Romeu sempre es pogués retractar i prendre una altra decisió. Quina mena d’obra hauria estat? Doncs aquesta és l’obra que el progrés tecnològic intenta produir per a nosaltres. Quan els nostres desitjos ens fan sentir incòmodes, la tecnologia promet rescatar-nos. Quan el clau d’on penja tot l’univers estigui clavat en un lloc problemàtic, la tecnologia l’arrencarà i el clavarà en una altra banda. Però on, ben bé? Si pogués clavar-lo a qualsevol lloc del cosmos, on el clavaria, i per què allà precisament?

Els drames humanistes es despleguen quan les persones tenen desitjos incòmodes. Per exemple, és extremament incòmode quan Romeu, de la casa dels Montagut, s’enamora de Julieta, de la casa dels Capulet, perquè els Montagut i els Capulet són enemics acarnissats. La solució tecnològica a aquesta mena de drames és assegurar-se que no tinguem mai desitjos incòmodes. Quant dolor i quanta pena s’hauria evitat si, en lloc de beure’s el verí, Romeu i Julieta haguessin pogut prendre una pastilla o portar un casc que hagués redirigit el seu amor desafortunat cap a altres persones.

El tecnohumanisme afronta un dilema impossible amb això. Considera que la voluntat humana és la cosa més important de l’univers, per la qual cosa empeny la humanitat a desenvolupar tecnologies que la puguin controlar i redissenyar. Al capdavall, és temptador poder controlar la cosa més important del món. Però quan tinguem aquest control, el tecnohumanisme no sabrà què fer-ne, perquè la sagrada voluntat humana esdevindria només un altre producte de disseny. No sabrem mai què fer amb aquesta mena de tecnologies si continuem creient que la voluntat humana i l’experiència humana són la font suprema d’autoritat i sentit.

En conseqüència, una tecnoreligió audaç aspira a tallar el cordó umbilical humanista de cop. Preveu un món que no giri al voltant dels desitjos i les experiències de cap ésser humà. Què podria substituir els desitjos i les experiències com a font de tot sentit i autoritat? El 2016, només un candidat seu a la recepció de la història, esperant una entrevista de feina. Aquest candidat és la informació. La religió emergent més interessant és el dadisme, que no venera ni déus ni homes: venera les dades.