Capítol 11

 

LA RELIGIÓ DE LES DADES

 

 

 

El dadisme diu que l’univers consisteix en un flux de dades i que el valor de qualsevol fenomen o entitat està determinat per la seva contribució al processament de dades.[1] Pot semblar una idea marginal i una mica excèntrica, però de fet ja ha conquerit la majoria de la comunitat científica dirigent. El dadisme va néixer de la confluència explosiva de dos sismes submarins científics. En els cent cinquanta anys que fa que Charles Darwin va publicar L’origen de les espècies, les ciències de la vida han arribat a veure els organismes com a algoritmes bioquímics. Simultàniament, en les vuit dècades d’ençà que Alan Turing va formular la idea de la màquina de Turing, els científics informàtics han après a crear algoritmes electrònics cada vegada més sofisticats. El dadisme uneix les dues coses, argumentant que s’apliquen exactament les mateixes lleis matemàtiques tant als algoritmes bioquímics com als electrònics. El dadisme, per tant, ensorra la barrera entre animals i màquines, i espera que els algoritmes electrònics acabin desxifrant i superant els algoritmes bioquímics.

Per als polítics, empresaris i clients normals, el dadisme ofereix tecnologies revolucionàries i nous poders immensos. Per als erudits i intel·lectuals també promet oferir el Sant Graal científic que fa segles que els defuig: una única teoria global que unifiqui totes les disciplines científiques, des de la musicologia a l’economia i la biologia. Segons el dadisme, la Cinquena Simfonia de Beethoven, una bombolla borsària i el virus de la grip només són tres pautes de flux de dades que es poden analitzar utilitzant els mateixos conceptes i eines bàsics. Aquesta idea és extremament atractiva. Proporciona a tots els científics un llenguatge comú, basteix ponts sobre les fissures acadèmiques i exporta amb facilitat punts de vista a través de fronteres disciplinàries. Per fi, els musicòlegs i els biòlegs cel·lulars poden entendre’s entre ells.

Per fer-ho, el dadisme inverteix la piràmide tradicional d’aprenentatge. Fins ara, les dades es veien només com el primer pas d’una llarga cadena d’activitat intel·lectual. Se suposava que els humans destil·larien les dades en informació, la informació en coneixement i el coneixement en saviesa. Tanmateix, els dadistes creuen que els humans no poden assumir més l’immens flux de dades i, per tant, no poden destil·lar les dades en informació, i menys encara en coneixement o saviesa. La feina de processar dades hauria de confiar-se, doncs, als algoritmes electrònics, la capacitat dels quals excedeix de molt la del cervell humà. A la pràctica, això significa que els dadistes són escèptics pel que fa al coneixement i la saviesa humanes, i que prefereixen posar la seva confiança en les dades massives i els algoritmes computeritzats.

El dadisme està molt fermament arrelat en les seves dues disciplines mare: la ciència informàtica i la biologia. De les dues, la biologia és la més important. Va ser l’adopció del dadisme per part de la biologia el que va convertir un avenç limitat en ciència informàtica en un cataclisme transcendental que pot transformar completament la mateixa essència de la vida. Podem no estar d’acord amb la idea que els organismes són algoritmes i que les girafes, els tomàquets i els éssers humans només són mètodes diferents de processar dades. Però cal saber que aquest és un dogma científic actual i que farà irreconeixible el nostre món.

No sols els organismes individuals es veuen avui com a sistemes de processament de dades, sinó també societats senceres com ruscs, colònies de bacteris, boscos i ciutats. També els economistes interpreten cada dia més l’economia com un sistema de processament de dades. Els llecs creuen que l’economia consisteix en pagesos que cultiven blat, obrers que confeccionen roba i clients que compren pa i calçotets. Però els experts veuen l’economia com un mecanisme per a la recollida de dades sobre desitjos i capacitats i per convertir aquestes dades en decisions.

Segons aquest punt de vista, el capitalisme de lliure mercat i el comunisme controlat per l’estat no són ideologies en competència, credos ètics o institucions polítiques. En el fons són sistemes de processament de dades en competència. El capitalisme utilitza el processament distribuït, mentre que el comunisme depèn del processament centralitzat. El capitalisme processa dades connectant-les directament a tots els productes i consumidors entre ells, i permet que intercanviïn informació amb llibertat i que prenguin decisions de manera independent. Per exemple, com determines el preu del pa en un mercat lliure? Bé, cada forner pot produir tant de pa com vulgui i cobrar el que vulgui. Els clients són igualment lliures de comprar tant de pa com puguin pagar, o anar-lo a comprar a la competència. No és il·legal cobrar mil dòlars per una baguet, però no és probable que te la compri ningú.

A una escala molt més gran, si els inversors prediuen un augment de la demanda de pa, compraran accions de firmes biotecnològiques que creïn genèticament soques de blat més prolífiques. L’entrada de capital permetrà que les empreses accelerin la recerca i així ofereixin més blat i més de pressa, i que s’evitin les escasseses de pa. Encara que un gegant biotecnològic adopti una teoria defectuosa i es trobi en un punt mort, els seus competidors més avançats aconseguiran l’avenç esperat. El capitalisme de lliure mercat, doncs, distribueix la feina d’analitzar dades i prendre decisions entre molts processadors independents però interconnectats. Com va explicar el guru econòmic austríac Friedrich Hayek, «en un sistema en què el coneixement dels fets rellevants està dispers entre molta gent, els preus poden actuar per coordinar les accions separades de diferents persones».[2]

Segons aquest punt de vista, la borsa és el sistema de processament de dades més ràpid i més eficient que ha creat fins ara la humanitat. Tothom hi pot participar, si no directament, a través del seu banc o dels fons de pensions. La borsa gestiona l’economia global, i té en compte tot el que passa arreu del planeta i més enllà i tot. Els preus estan influïts per experiments científics reeixits, per escàndols polítics al Japó, per erupcions volcàniques a Islàndia i fins i tot per activitats irregulars a la superfície del Sol. Per tal que el sistema funcioni amb fluïdesa, cal que flueixi com més informació millor tan lliurement com sigui possible. Quan milions de persones d’arreu del món tenen accés a tota la informació rellevant, determinen el preu més precís del petroli, de les accions de Hyundai i dels bons del govern suec comprant-ne i venent-ne. S’ha calculat que la borsa necessita només un quart d’hora de comerç per determinar la influència d’un titular del New York Times sobre el preu de la majoria d’accions.[3]

Els estudis del processament de dades també expliquen per què els capitalistes estan a favor d’abaixar els impostos. Una tributació molt forta significa que una gran part del capital disponible s’acumula en un sol lloc —les arques de l’estat— i, en conseqüència, un únic processador, és a dir el govern, ha de prendre més i més decisions. Això crea un sistema clarament centralitzat de processament de dades. En casos extrems, quan els impostos són exageradament alts, gairebé tot el capital acaba en mans del govern i, per tant, el govern ho decideix tot. Dicta el preu del pa, la situació dels forns i el pressupost per a investigació i desenvolupament. En un mercat lliure, si un processador pren una decisió equivocada, uns altres aprofitaran ràpidament el seu error. En canvi, quan un sol processador pren gairebé totes les decisions, els errors poden ser catastròfics.

Aquesta situació extrema en què totes les dades estan processades i totes les decisions estan preses per un processador central únic s’anomena comunisme. En una economia comunista, les persones teòricament treballen segons la seva capacitat i reben segons les seves necessitats. Ras i curt, el govern et pren el cent per cent dels teus beneficis, decideix què necessites i aleshores proveeix per a aquestes necessitats. Tot i que cap país ha portat a terme aquest pla en la seva forma més extrema, la Unió Soviètica i els seus satèl·lits s’hi van acostar tant com van poder. Van abandonar el principi de processament de dades distributiu i van canviar al model de processament de dades centralitzat. Tota la informació de la Unió Soviètica sencera fluïa vers una única localització a Moscou, on es prenien totes les decisions importants. Els productes i consumidors no es podien comunicar directament els uns amb els altres i havien d’obeir les ordres del govern.

 

 

49. Els dirigents soviètics a Moscou, 1963; processament de dades centralitzat.

 

Per exemple, el ministre d’Economia soviètic podia decidir que el preu del pa a totes les botigues havia de ser exactament de dos rubles i quatre copecs, que un kolkhoz concret d’un oblast d’Odessa havia de deixar de cultivar blat i posar-se a criar gallines, i que el forn Octubre Roig de Moscou havia de produir tres milions i mig de barres de pa al dia, i ni una barra més. Mentrestant, el ministre de la Ciència soviètic obligava tots els laboratoris biotecnològics soviètics a adoptar les teories de Trofim Lissenko, l’infame cap de l’Acadèmia Lenin de Ciències Agrícoles. Lissenko va rebutjar les teories genètiques dominants de l’època. Insistia que si un organisme adquiria algun nou tret durant la seva vida, aquesta qualitat podia transmetre’s directament als seus descendents. Aquesta idea topava amb l’ortodòxia darwiniana, però encaixava de meravella amb els principis educatius comunistes. Representava que, si podies ensinistrar plantes de blat per resistir les temperatures fredes, els seus descendents també serien resistents al fred. Amb aquesta idea Lissenko va enviar milers de milions de plantes de blat contrarevolucionàries a ser reeducades a Sibèria, i aviat la Unió Soviètica es va veure obligada a importar més i més farina dels Estats Units.[4]

 

 

50. Commoció a la borsa de Nova York; processament de dades distribuït.

 

El capitalisme no va derrotar el comunisme perquè fos més ètic, perquè les llibertats individuals fossin sagrades o perquè Déu estigués furiós amb els comunistes pagans. El capitalisme va guanyar la guerra freda més aviat perquè va distribuir les feines de processament de dades millor que el processament de dades centralitzat, almenys en períodes de canvis tecnològics accelerats. El comitè central del Partit Comunista no podia gestionar el món que canviava ràpidament del final del segle XX. Quan totes les dades s’acumulen en un búnquer secret, i totes les decisions importants les pren un grup d’apparàtxiks revellits, pots produir bombes nuclears a balquena però no tindràs un Apple o una Viquipèdia.

Hi ha una anècdota (segurament apòcrifa, com la majoria de bones anècdotes) que diu que quan Mikhaïl Gorbatxov va intentar ressuscitar l’economia soviètica, moribunda, va enviar un dels seus ajudants a Londres per descobrir de què anava el thatcherisme i com funcionava realment un sistema capitalista. Els amfitrions van portar els seus visitants soviètics a fer una visita guiada de la City, la borsa de Londres i la London School of Economics, on van poder conversar llargament amb directors de banc, emprenedors i professors. Al cap d’unes hores, l’especialista soviètic va esclatar: «A veure, un moment. Deixem-nos estar de totes aquestes teories econòmiques complicades. Fa un dia sencer que voltem per Londres i hi ha una cosa que no entenc. A Moscou, les nostres millors ments treballen en el sistema de subministrament de pa i tot i així tenim cues llarguíssimes a tots els forns i botigues de queviures. A Londres hi viuen milions de persones i avui hem passat per davant de moltes botigues i supermercats, però no he vist ni una sola cua per comprar pa. Portin-me a veure la persona que s’encarrega del subministrament de pa a Londres, si us plau. He de saber el seu secret». Els amfitrions es van gratar la closca, van rumiar un moment i van dir: «No hi ha ningú encarregat del subministrament de pa a Londres».

Aquest és el secret de l’èxit capitalista. Cap unitat de processament central monopolitza totes les dades del subministrament de pa a Londres. La informació flueix lliurement entre milions de consumidors i productors, forners i magnats, pagesos i científics. Les forces del mercat determinen el preu del pa, el nombre de barres que es fan cada dia i les prioritats d’investigació i desenvolupament. Si les forces del mercat prenen una decisió equivocada, es corregeixen ràpidament, o això creuen els capitalistes. Per al nostre propòsit actual, no té importància que la teoria sigui correcta o no. El que és crucial és que la teoria entén l’economia com un processament de dades.

 

 

Què se n’ha fet, de tot el poder?

 

Els científics polítics també interpreten cada vegada més les estructures polítiques humanes com sistemes de processament de dades. Com el capitalisme i el comunisme, també les democràcies i les dictadures són en essència mecanismes en conflicte a l’hora de recollir i analitzar informació. Les dictadures utilitzen mètodes de processament centralitzats, mentre que les democràcies prefereixen el processament distribuït. Les últimes dècades la democràcia va guanyar la partida perquè en les circumstàncies úniques del final del segle XX el processament distribuït funcionava millor. En altres condicions —les que hi havia a l’Imperi romà, per exemple— el processament centralitzat tenia un avantatge, que és el motiu pel qual la República romana va caure, i el poder va passar del Senat i les assemblees populars a les mans d’un únic emperador autocràtic.

Això vol dir que, a mesura que les condicions del processament de dades tornin a canviar en el segle XXI, la democràcia pot declinar i fins i tot desaparèixer. A mesura que augmentin tant el volum com la velocitat de les dades, institucions venerables com les eleccions, els partits i els parlaments podrien esdevenir obsoletes —no perquè no siguin ètiques, sinó perquè no processen les dades amb prou eficiència—. Aquestes institucions van evolucionar en una era en què els polítics es movien més de pressa que la tecnologia. Als segles XIX i XX, la Revolució Industrial es va desplegar prou lentament perquè polítics i votants es mantinguessin un pas al davant i regulessin i manipulessin el seu curs. Però, si bé el ritme de la política no ha canviat gaire des de l’època del vapor, la tecnologia ha passat de la primera marxa a la quarta. Ara les revolucions tecnològiques van molt més avançades que els processos polítics, i fan que tant primers ministres com votants perdin control.

L’ascens d’internet ens dóna un tast del que vindrà. Ara el ciberespai és crucial en la nostra vida diària, la nostra economia i la nostra seguretat. Tanmateix, la decisió d’optar per un disseny de web o un altre no es va prendre mitjançant un procés polític democràtic, encara que impliqués temes polítics tradicionals com sobirania, fronteres, intimitat i seguretat. Heu votat mai per la forma del ciberespai? Les decisions preses pels dissenyadors de webs allunyats de l’escrutini públic signifiquen que avui internet és una zona lliure i sense llei que erosiona la sobirania de l’estat, ignora les fronteres, aboleix la intimitat i planteja potser el risc més formidable a la seguretat mundial. Mentre que fa una dècada amb prou feines apareixia als radars, avui funcionaris histèrics prediuen un imminent 11 de setembre cibernètic.

En conseqüència, governs i ONG debaten intensament sobre la reestructuració d’internet, però és molt més difícil canviar un sistema que ja existeix que intervenir-hi quan neix. A més a més, quan la feixuga burocràcia governamental s’hagi posat d’acord sobre la regulació cibernètica, internet s’haurà transformat deu vegades. La tortuga governamental no pot mantenir el ritme de la llebre tecnològica. Està aclaparat per les dades. L’Agència de Seguretat Nacional pot espiar tot el que dius, però si ens guiem pels continus fracassos en la política exterior nord-americana, a Washington ningú no sap què fer amb tanta dada. Mai en la història un govern havia sabut tantes coses sobre el que passava al món i, en canvi, pocs imperis l’han espifiada tant com els Estats Units contemporanis. És com un jugador de pòquer que sap quines cartes té el seu contrincant i, tot i així, s’ho manega per perdre totes les rondes.

En les pròximes dècades, és probable que vegem més revolucions com la d’internet, en què la tecnologia passarà la mà per la cara a la política. La intel·ligència artificial i la biotecnologia aviat podrien apoderar-se de les nostres societats i economies —i dels nostres cossos i de les nostres ments també—, però amb prou feines són un punt intermitent en el nostre radar polític. Les estructures democràtiques actuals no poden recollir i processar les dades rellevants prou de pressa i la majoria dels votants no entenen prou la biologia i la cibernètica per crear-se una opinió informada. Per això la política democràtica tradicional perd el control dels esdeveniments i és incapaç de proporcionar-nos una visió significativa del futur.

Els votants corrents comencen a percebre que el mecanisme democràtic no els empodera. El món canvia a ulls veients, i no entenen com ni per què. El poder se’ls escapa de les mans però no saben on va. A la Gran Bretanya s’imaginen que el poder ha migrat a la UE, i per això voten a favor del Brexit. Als Estats Units els votants s’imaginen que «l’establishment» monopolitza tot el poder i per això donen suporta a candidats antiestablishment com Bernie Sanders i Donald Trump. La trista veritat és que ningú no sap on ha anat el poder. El que és segur és que el poder no tornarà als votants corrents perquè la Gran Bretanya deixi la UE o perquè Trump arribi a la Casa Blanca.

Això no vol dir que tornem a dictadures estil segle XX. Els règims autoritaris semblen estar igual d’aclaparats pel ritme del desenvolupament tecnològic i la velocitat i el volum del flux de dades. Al segle XX, els dictadors tenien visions fabuloses del futur. Els comunistes i els feixistes cercaven destruir completament el vell món i construir-ne un de nou al seu lloc. Pensem el que pensem de Lenin, Hitler o Mao, no se’ls pot acusar de falta de visió. Avui sembla que els dirigents tenen la possibilitat d’aspirar a visions més fabuloses encara. Mentre que els comunistes i els nazis intentaven crear una societat nova i un humà nou amb l’ajuda dels motors de vapor i les màquines d’escriure, els profetes d’avui poden recolzar-se en la biotecnologia i els superordinadors.

Al cinema de ciència-ficció, polítics despietats estil Hitler no tenen manies a l’hora de fer servir les noves tecnologies i posar-les al servei d’un o altre ideal polític megalòman. Però els polítics de carn i ossos del començament del segle XXI, ni que siguin de països autoritaris com Rússia, l’Iran o Corea del Nord, no tenen res a veure amb els seus homòlegs de Hollywood. No sembla que es conxorxin per fer cap Món Feliç. Els somnis més agressius de Kim Jong-un i Ali Khamenei no van més enllà de la bomba atòmica i els míssils balístics: tot plegat és molt 1945. Les aspiracions de Putin semblen limitades a reconstruir l’antiga zona soviètica, o fins i tot el més antic imperi tsarista. Mentrestant, als EUA, els republicans paranoics acusen Barack Obama de ser un dèspota implacable que maquina conspiracions per destruir els fonaments de la societat nord-americana, però en vuit anys de presidència amb prou feines ha pogut aprovar una petita reforma sanitària. Crear nous mons i nous humans està totalment fora del seu programa.

Precisament perquè la tecnologia es mou ara tan de pressa, i tant els parlaments com els dictadors estan superats per les dades que no poden processar prou ràpidament, els polítics d’avui pensen a una escala molt més petita que els seus predecessors de fa un segle. En conseqüència, al començament del segle XXI la política manca totalment de visions grandioses. El govern ha esdevingut una mera administració. Gestiona el país, però ja no el lidera. S’assegura que els professors cobrin quan toca i que els sistemes de clavegueram no s’embussin, però no té ni idea de com serà el país d’aquí a vint anys.

Fins a un cert punt, és una cosa bona. Atès que algunes de les grans visions polítiques del segle XX ens van conduir a Auschwitz, Hiroshima i el Gran Salt Endavant, potser estem més bé en mans de buròcrates estrets de mires. De barrejar tecnologia divinitzada amb política megalòmana no en pot sortir res de bo. Molts economistes neoliberals i científics polítics argumenten que és millor deixar totes les decisions importants en mans del mercat lliure. Així donen als polítics l’excusa perfecta per a la inactivitat i la ignorància, que es reinterpreten com a saviesa profunda. Els polítics troben convenient creure que la raó que no entenguin el món és que no cal que l’entenguin.

Però barrejar tecnologia divinitzada amb política miop també té desavantatges. La falta de visió no sempre és beneficiosa, i no totes les visions són necessàriament dolentes. Al segle XX la visió distòpica nazi no es va esfondrar de manera espontània. La van derrotar les visions igualment grandioses del socialisme i el liberalisme. És perillós confiar el nostre futur a les forces de mercat, perquè aquestes forces fan el que és bo per al mercat més que el que és bo per a la humanitat o per al món. La mà del mercat és tan cega com invisible, i si la deixes fer pot ser que no actuï contra el perill de l’escalfament global o el potencial perillós de la intel·ligència artificial.

Algunes persones creuen que hi ha algú que s’encarrega de tot. No els polítics demòcrates o els dèspotes autocràtics, sinó més aviat una petita camarilla de multimilionaris que en secret dirigeixen el món. Però aquesta mena de teories conspiratives no funcionen mai, perquè subestimen la complexitat del sistema. Un grapat de multimilionaris fumant cigars i bevent escocès en alguna rebotiga no poden entendre de cap manera tot el que passa al món, i encara menys controlar-ho. Al caòtic món actual, els multimilionaris despietats i els petits grups d’interès no prosperen perquè interpretin el mapa millor que ningú, sinó perquè tenen objectius molt estrets. En un sistema caòtic, la visió de túnel té els seus avantatges, i el poder dels multimilionaris és estrictament proporcional als seus objectius. Si l’home més ric del món volgués fer mil milions de dòlars més podria jugar fàcilment amb el sistema per aconseguir el seu objectiu. Per contra, si volgués reduir la desigualtat mundial o aturar l’escalfament global, ni ell podria, perquè el sistema és massa complex.

En tot cas els buits de poder no acostumen a durar gaire. Si al segle XXI les estructures polítiques tradicionals no poden processar les dades prou de pressa per produir visions significatives, aleshores evolucionaran estructures noves i més eficients que ocuparan el seu lloc. Aquestes noves estructures poden ser molt diferents de qualsevol institució política anterior, ja sia democràtica o autoritària. L’única pregunta és qui construirà i controlarà aquestes estructures. Si la humanitat ja no està preparada per fer-ho, potser ho cedirà a algú altre.

 

 

 

La història en una closca de nou

 

Des d’una perspectiva dadista, podem interpretar tota l’espècie humana com un únic sistema de processament de dades, en què els humans individuals fan de xips. Si és així, també podem entendre la història completa com un procés de millora de l’eficiència d’aquest sistema, mitjançant quatre mètodes bàsics.

 

1.  Augmentant el nombre de processadors. Una ciutat de cent mil persones té més potència informàtica que un poble de mil persones.

2.  Augmentant la varietat dels processadors. Diferents processadors poden fer servir diverses maneres de calcular i analitzar dades. Utilitzar diferents classes de processadors en un únic sistema en pot fer augmentar el dinamisme i la creativitat. Una conversa entre un pagès, un sacerdot i un metge pot produir idees innovadores que no sorgirien mai en una conversa entre tres caçadors recol·lectors.

3.  Augmentant el nombre de connexions entre processadors. No val la pena augmentar el nombre i la varietat de processadors si estan mal connectats entre si. Una xarxa comercial que uneixi deu ciutats és probable que resulti en moltes més innovacions econòmiques, tecnològiques i socials que deu ciutats aïllades.

4.  Augmentant la llibertat de moviment a les connexions existents. Connectar processadors no serveix per a res si les dades no poden fluir lliurement. Construir carreteres i prou entre deu ciutats no servirà per a res si estan infestades de lladres o si un dèspota autocràtic no permet que els mercaders i els viatgers es desplacin com vulguin.

 

Aquests quatre mètodes sovint es contradiuen. Com més gran és el nombre i la varietat dels processadors, més costa connectar-los lliurement. Per això la construcció del sistema de processament de dades dels sàpiens va passar per quatre etapes principals, cada una caracteritzada per un èmfasi en mètodes diferents.

La primera fase va començar amb la revolució cognitiva, que va fer possible connectar un nombre il·limitat de sàpiens a una única xarxa de processament de dades. Això va donar als sàpiens un avantatge crucial sobre tots els altres humans i les altres espècies animals. Mentre que hi ha un límit estricte al nombre de neandertals, ximpanzés o elefants que pots connectar a la mateixa xarxa, no hi ha límit en el nombre de sàpiens.

Els sàpiens van aprofitar el seu avantatge en el processament de dades per dirigir el món sencer. Tanmateix, mentre s’escampaven per diferents terres i climes van perdre el contacte entre ells, i van patir diverses transformacions culturals. El resultat va ser una immensa varietat de cultures humanes, cada una amb els seus propis estils de vida, pautes de comportament i visió del món. Per això la primera fase de la història va comportar un augment en el nombre i la varietat de processadors humans, a costa de la connectivitat: fa vint mil anys hi havia molts més sàpiens que fa setanta mil anys, i els sàpiens a Europa processaven la informació d’una manera diferent que els sàpiens de la Xina. En tot cas, no hi havia connexions entre persones d’Europa i de la Xina, i hauria semblat absolutament impossible que algun dia tots els sàpiens formessin part d’una sola xarxa de processament de dades.

La segona fase va començar amb la revolució neolítica i va continuar fins a la invenció de l’escriptura i els diners fa cinc mil anys aproximadament. L’agricultura va accelerar el creixement demogràfic, de manera que el nombre de processadors humans va pujar bruscament. Alhora, l’agricultura va permetre que moltes més persones visquessin juntes al mateix lloc, i així es van generar denses xarxes locals que contenien un nombre de processadors sense precedents. A més, l’agricultura va crear nous incentius i oportunitats perquè diferents xarxes comerciessin i es comuniquessin les unes amb les altres. Sigui com sigui, durant la segona fase van continuar predominant forces centrífugues. En absència de l’escriptura i els diners, els humans no podien fundar ciutats, regnes o imperis. La humanitat encara estava dividida en innombrables petites tribus, cada una amb el seu estil de vida i visió del món. Unificar tota la humanitat no era ni tan sols una fantasia.

La tercera etapa va sorgir amb la invenció de l’escriptura i els diners fa uns cinc mil anys i va durar fins al començament de la revolució científica. Gràcies a l’escriptura i els diners, el camp gravitatori de la cooperació humana finalment va superar les forces centrífugues. Els grups humans es van vincular i barrejar per formar ciutats i regnes. Els lligams polítics i comercials entre diferents ciutats i regnes també es van estrènyer. Almenys des del primer mil·lenni abans de Crist —quan van aparèixer l’encunyament de moneda, els imperis i les religions universals—, els humans van començar a somiar conscientment a forjar una sola xarxa que abastés el món sencer.

Aquest somni es va fer realitat durant la quarta i última fase de la història, que va començar al voltant del 1492. Els primers exploradors moderns, conqueridors i comerciants van teixir els primers fils prims que van abastar tot el món. En l’últim període modern aquests fils es van fer més forts i més densos, de manera que la teranyina de l’època de Colom es va convertir en la quadrícula d’acer i asfalt del segle XXI. Més important encara, es va permetre que la informació fluís cada vegada més lliurement per tota aquesta xarxa global. Quan Colom va enganxar la xarxa eurasiàtica amb la xarxa americana, només uns quants bits de dades podien travessar l’oceà cada any, suportant l’assetjament dels prejudicis culturals, la censura estricta i la repressió política. Però amb el pas dels anys, el mercat lliure, la comunitat científica, el govern de la llei i la difusió de la democràcia van ajudar a aixecar les barreres. Sovint ens imaginem que la democràcia i el mercat lliure van guanyar perquè eren «bons». En realitat, van guanyar perquè van millorar el sistema de processament de dades global.

Així doncs, els darrers setanta mil anys la humanitat primer es va escampar, després es va separar en grups definits i finalment es va tornar a barrejar. Però el procés d’unificació no ens va tornar al punt de partida. Quan els diferents grups humans es van fusionar en el veïnatge universal actual, cada un va portar el seu llegat únic de pensaments, eines i comportament que havia recollit i desenvolupat pel camí. Els nostres rebosts moderns estan plens de blat de l’Orient Mitjà, patates andines, sucre de Nova Guinea i cafè d’Etiòpia. De la mateixa manera, les nostres llengua, religió, música i política estan plenes de relíquies de tot el planeta.[5]

Si la humanitat és un sistema únic de processament de dades, què és el que genera? Els dadistes dirien que el que genera és la creació d’un sistema de processament de dades nou i més eficient, anomenat l’«internet de totes les coses». Un cop acomplerta aquesta missió, l’Homo sapiens desapareixeria.

 

 

La informació vol ser lliure

 

Com el capitalisme, el dadisme també va començar com una teoria científica neutral, però ara està mutant en una religió que afirma determinar què està bé i què està malament. El valor suprem d’aquesta nova religió és el «flux d’informació». Si la vida és el moviment d’informació, i si pensem que la vida és bona, s’infereix que hauríem d’estendre, aprofundir i escampar el flux d’informació a l’univers. Segons el dadisme, les experiències humanes no són sagrades i l’Homo sapiens no és l’àpex de la creació o un precursor d’un futur Homo deus. Els humans són simples eines per crear l’internet de totes les coses, que un dia pot sortir enllà del planeta Terra per abastar tota la galàxia i fins i tot l’univers. Aquest sistema còsmic de processament de dades seria com Déu. Seria arreu i ho controlaria tot, i els humans estan destinats a fusionar-s’hi.

Aquesta visió és reminiscent d’algunes visions religioses tradicionals. Així, els hindús creuen que els humans s’han de fusionar amb l’ànima universal del cosmos: l’atman. Els cristians creuen que després de la mort els sants s’omplen de la infinita gràcia de Déu, mentre que els pecadors són apartats de la presència de Déu. De fet, a Silicon Valley els profetes dadistes utilitzen conscientment el llenguatge messiànic tradicional. Per exemple, el llibre de profecies de Ray Kurzweil es titula The Singularity is Near (La singularitat és a prop), fent-se ressò expressament del clam de Joan Baptista: «El Regne del cel és a prop» (Mateu 3:2).

Als que encara veneren mortals de carn i ossos els dadistes els expliquen que s’aferren a una tecnologia passada de moda. L’Homo sapiens és un algoritme obsolet. Al capdavall, quin avantatge tenen els humans sobre les gallines? Només que la informació humana flueix en pautes molt més complexes que en les gallines. Els humans absorbeixen més dades i les processen fent servir algoritmes millors. (En el llenguatge quotidià això significa que els humans presumptament tenen emocions més fondes i capacitats intel·lectuals superiors. Però recordem que, segons el dogma biològic actual, les emocions i la intel·ligència només són algoritmes.) Aleshores, si podem crear un sistema de processament de dades que absorbeixi encara més dades que un ésser humà i que les processi de manera encara més eficient, aquest sistema no seria superior a un humà exactament de la mateixa manera que un humà és superior a una gallina?

El dadisme no es limita a fer profecies sense més ni més. Com tota religió, té els seus manaments pràctics. Primer i més important, un dadista ha de maximitzar el flux de dades connectant més i més mitjans i produint i consumint més i més informació. Com altres religions d’èxit, el dadisme també és missioner. El seu segon manament és connectar-ho tot al sistema, inclosos els heretges que no volen que els connectin. I «tot» no vol dir sols els humans. Vol dir tot. El meu cos, per descomptat, però també els cotxes del carrer, les neveres de les cuines, les gallines dels corrals i els arbres de la selva: tot ha d’estar connectat a l’internet de totes les coses. La nevera controlarà el nombre d’ous al calaix, i informarà el galliner quan calgui un nou enviament. Els cotxes parlaran entre ells, i els arbres de la selva informaran del temps i dels nivells de diòxid de carboni. No hem de deixar cap part de l’univers desconnectada de la gran xarxa de la vida. A la inversa, el pecat més gran és obstruir el flux de dades. Què és la mort sinó una situació en què la informació no flueix? Per tant, el dadisme té la llibertat d’informació com el bé més gran de tots.

Les persones rarament aconsegueixen trobar un valor completament nou. L’última vegada que va passar va ser al segle XVIII, quan la revolució humanista predicava els estimulants ideals de la llibertat, la igualtat i la fraternitat humanes. Des del 1789, malgrat les nombroses guerres, revolucions i turbulències, els humans no han aconseguit trobar cap més valor nou. Tots els conflictes i lluites subsegüents s’han fet o bé en nom dels tres valors humanistes, o bé en nom de valors encara més antics, com obeir Déu o servir la nació. El dadisme és el primer moviment des del 1789 que ha creat un valor realment nou: la llibertat d’informació.

No hem de confondre llibertat d’informació amb el vell ideal liberal de la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió va ser donada als humans i protegia el seu dret a pensar i dir el que volguessin, inclòs el dret a callar i a guardar-se els seus pensaments. La llibertat d’informació, en canvi, no es dóna als humans. Es dóna a la informació. A més, aquest nou valor pot vulnerar la tradicional llibertat d’expressió, ja que privilegia el dret que la informació circuli lliurement per sobre del dret dels humans a posseir dades i restringir-ne els moviments.

L’11 de gener del 2013, el dadisme va fer el seu primer màrtir quan Aaron Swartz, un pirata informàtic nord-americà de vint-i-sis anys, es va suïcidar al seu pis. Swartz era un geni especial. Als catorze anys va ajudar a desenvolupar el crucial protocol RSS. Swartz era també un ferm creient en la llibertat d’informació. El 2008 va publicar el Guerilla Open Access Manifesto (Manifest guerriller per l’accés obert), que exigia un flux d’informació lliure i il·limitat. Swartz deia: «Hem de prendre la informació, a qualsevol lloc on estigui guardada, fer-ne còpies i compartir-les amb tot el món. Hem d’agafar coses que no tinguin drets d’autor i afegir-les a l’arxiu. Hem de comprar bases de dades secretes i posar-les a la xarxa. Hem de descarregar diaris concrets i carregar-los en xarxes compartides. Hem de lluitar per l’accés obert guerriller».

Swartz no parlava perquè sí. Es va enfadar amb la biblioteca digital JSTOR perquè cobrava als clients. JSTOR emmagatzema milions d’articles i estudis científics, i creu en la llibertat d’expressió dels científics i els editors de revistes, que inclou la llibertat de cobrar per llegir els seus articles. Segons JSTOR, si vull que em paguin per les idees que he creat, hi tinc tot el dret. Swartz no pensava així. Creia que la informació vol ser lliure, que les idees no pertanyen a les persones que les han creades i que no està bé tancar dades darrere parets i cobrar diners per l’entrada. Va utilitzar la xarxa d’ordinadors del MIT per accedir a JSTOR i descarregar centenars de milers d’articles científics, que volia posar a internet perquè tothom els pogués llegir de franc.

Swartz va ser arrestat i jutjat. Quan es va adonar que segurament seria condemnat i aniria a la presó, es va penjar. Els hackers van reaccionar amb peticions i atacs dirigits a les institucions acadèmiques i governamentals que havien perseguit Swartz i que infringeixen el dret a la informació. Sota pressió, JSTOR es va disculpar per la part que havia tingut en la tragèdia, i avui permet l’accés lliure a gran part de les seves dades (però no a totes).[6]

 

 

Per convèncer els escèptics, els missioners dadistes expliquen repetidament els immensos beneficis de la llibertat d’informació. Tal com els capitalistes creuen que totes les coses bones depenen del creixement econòmic, els dadistes creuen que totes les coses bones —inclòs el creixement econòmic— depenen de la llibertat d’informació. Per què els EUA creixien més de pressa que l’URSS? Perquè la informació fluïa més lliurement als EUA. Per què els nord-americans són més sans, més rics i més feliços que els iranians o els nigerians? Gràcies a la llibertat d’informació. Així, si volem crear un món millor, la clau és alliberar les dades.

Ja hem vist que Google pot detectar noves epidèmies més de pressa que les organitzacions de la salut tradicionals, però només si permetem l’accés lliure a la informació que estem produint. Un flux lliure de dades pot reduir també la contaminació i el malbaratament, racionalitzant, per exemple, el sistema de transport. El 2010 el nombre de cotxes privats del món superava els mil milions, i no ha parat de créixer des de llavors.[7] Aquests cotxes contaminen el planeta i malbaraten enormes recursos, perquè necessiten carreteres cada vegada més amples i més espais d’aparcament. La gent s’ha acostumat tant a la conveniència del transport privat que no és probable que es conformi amb autobusos i trens. Però els dadistes assenyalen que el que realment vol la gent és mobilitat més que un cotxe privat, i un bon sistema de processament de dades pot proporcionar aquesta mobilitat de manera més econòmica i eficient.

Tinc cotxe, però la majoria del temps se’l passa a l’aparcament. En un dia normal, pujo al cotxe a les 8.04 i condueixo mitja hora fins a la universitat, on aparco el meu cotxe tot el dia. A les 18.11 torno al cotxe, condueixo mitja hora cap a casa i ja està. Això vol dir que utilitzo el cotxe només una hora al dia. Per què l’he de continuar tenint les altres vint-i-tres hores? Podem crear un sistema intel·ligent per compartir cotxe gestionat per algoritmes computeritzats. L’ordinador sabrà que necessito sortir de casa a les 8.04 i dirigirà el cotxe que es condueix sol més proper a buscar-me en aquell precís moment. Després de deixar-me al campus, estarà disponible per a altres usuaris en lloc d’esperar a l’aparcament. A les 18.11 en punt, quan travessi les portes de la universitat, un altre cotxe comunitari s’aturarà davant meu i em portarà a casa. D’aquesta manera, cinquanta milions de cotxes comunitaris que es condueixen sols poden substituir mil milions de cotxes privats, i també necessitarem menys carreteres, ponts, túnels i aparcaments. Sempre que renunciï a la intimitat, és clar, i permeti als algoritmes saber on sóc i on vull anar a cada moment.

 

 

Enregistra, puja, comparteix!

 

Però potser no necessites que et convencin, sobretot si tens menys de vint anys. El que vol la gent és formar part del flux de dades, encara que representi renunciar a la intimitat, l’autonomia i la individualitat. L’art humanista sacralitza el geni individual, i un gargot de Picasso en un tovalló es ven per milions a Sotheby’s. La ciència humanista glorifica l’investigador individual, i tots els erudits somien posar el seu nom a la part de dalt d’un article de Science o Nature. Però un nombre creixent de creacions artístiques i científiques actuals es produeixen amb la constant col·laboració de «tothom». Qui escriu la Viquipèdia? Tots nosaltres.

L’individu s’està convertint en un xip diminut dins d’un sistema gegantí que ningú entén realment. Cada dia absorbeixo incomptables bits d’informació a través de correus electrònics, trucades i articles; processo les dades i transmeto nous bits a través de més correus electrònics, trucades i articles. No sé realment on encaixo en el gran panorama i com connecten els meus bits de dades amb els bits produïts per milers de milions d’altres humans i ordinadors. No tinc temps per esbrinar-ho, perquè estic massa enfeinat contestant tots els correus electrònics. I mentre processo més dades amb més eficiència —contestant més correus electrònics, fent més trucades i escrivint més articles— els que m’envolten també reben una allau encara més gran de dades.

Aquest flux interminable de dades dóna peu a invents i alteracions que ningú no planifica, controla o comprèn. Ningú no entén com funciona l’economia global o cap a on es dirigeix la política global. Però ningú no necessita entendre-ho. L’únic que has de fer és contestar els correus electrònics més de pressa i deixar que el sistema els llegeixi. Tal com el capitalista de lliure mercat creu en la mà invisible del mercat, els dadistes creuen en la mà invisible del flux de dades.

A mesura que el sistema de processament de dades esdevé omniscient i totpoderós, connectar-se al sistema esdevé la font de tot significat. Els humans es volen fusionar amb el flux de dades perquè quan formes part del flux de dades formes part d’alguna cosa més important que tu. Les religions tradicionals t’ensenyaven que cada paraula i cada acció que feies formava part d’un gran pla còsmic i que Déu t’observava cada minut i tenia en compte tots els teus pensaments i sentiments. La religió de les dades diu ara que cada paraula i acció teva és part del gran flux de dades, que els algoritmes estan observant-te constantment i que tenen en compte tot el que fas i sents. A la majoria de la gent li agrada molt, això. Pels creients, estar desconnectats del flux de dades és arriscar-se a perdre el veritable sentit de la vida. Quin sentit té fer o experimentar res si no ho sap ningú i si no contribueix en alguna cosa a l’intercanvi global d’informació?

L’humanisme pensava que les experiències es produïen al nostre interior, i que havíem de descobrir dins nostre el significat de tot el que passa i, així, infondre sentit a l’univers. Els dadistes creuen que les experiències no tenen cap valor si no es comparteixen i que no hem de —de fet, no podem— trobar sentit dins nostre. Només ens cal enregistrar i connectar la nostra experiència al gran flux de dades, i els algoritmes en descobriran el sentit i ens diran què hem de fer. Fa vint anys els turistes japonesos eren la riota universal perquè sempre portaven càmeres i feien fotos de tot el que se’ls posava davant. Ara ho fa tothom. Si vas a l’Índia i veus un elefant, no mires l’elefant i et preguntes «Què sento?»; estàs massa ocupat buscant el mòbil, fent una foto a l’elefant, publicant-la al Facebook i després comprovant el compte cada vint minuts per veure quants «M’agrada» ha tingut. Escriure un diari personal —una pràctica humanista habitual en generacions anteriors— sembla a molts joves d’avui absolutament inútil. Per què escriure res si no ho pot llegir ningú? El nou lema diu: «Si experimentes alguna cosa, enregistra-la. Si enregistres alguna cosa, puja-la. Si puges alguna cosa, comparteix-la».

Al llarg d’aquest llibre hem preguntat repetidament què fa superiors els humans als altres animals. El dadisme té una resposta nova i simple. En si mateixes, les experiències humanes no són superiors en res a les experiències de llops o elefants. Un bit de dades és tan bo com qualsevol altre. Tanmateix, un humà pot escriure un poema sobre la seva experiència i publicar-lo en línia, i així enriqueix el sistema global de processament de dades. Això fa que el seu bit compti. Un llop no pot fer-ho. Per tant totes les experiències del llop —per profundes i complexes que siguin— són inútils. No és estrany que ens escarrassem tant a convertir les nostres experiències en dades. No és una qüestió de tendència. És una qüestió de supervivència. Ens hem de demostrar i hem de demostrar al sistema que encara tenim valor. I el valor consisteix no a tenir experiències sinó a convertir aquestes experiències en dades que flueixin lliurement.

(Tot s’ha de dir, els llops —o almenys els seus cosins gossos— no són un cas perdut. Una empresa anomenada No More Woof està desenvolupant un casc per llegir experiències canines. El casc monitoritza les ones cerebrals del gos, i utilitza algoritmes computeritzats per traduir missatges senzills com «Tinc gana» en llenguatge humà.[8] Aviat el teu gos podria tenir un compte propi de Facebook o Twitter, potser amb més «M’agrada» i més seguidors que tu.)

 

 

Coneix-te a tu mateix

 

El dadisme no és ni liberal ni humanista. S’ha d’insistir, però, que el dadisme no és antihumanista. No té res en contra de les experiències humanes. Senzillament no creu que tinguin un valor intrínsec. Quan hem supervisat les tres principals sectes humanistes, hem preguntat quina experiència era més valuosa: escoltar la Cinquena simfonia de Beethoven, Chuck Berry, una cançó pigmea d’iniciació o l’udol d’un llop en zel. Un dadista diria que l’exercici en si està mal plantejat, perquè la música s’hauria d’avaluar segons les dades que conté i no segons l’experiència que crea. Un dadista pot dir, per exemple, que la Cinquena simfonia conté més dades que la cançó pigmea d’iniciació, perquè utilitza més acords i escales i crea diàlegs amb molts més estils musicals. En conseqüència, necessites molta més potència d’ordinador per desxifrar la Cinquena simfonia i obtens molt més coneixement fent-ho.

La música, segons el seu punt de vista, són pautes matemàtiques. Les matemàtiques poden descriure totes les peces musicals, com també les relacions entre dues peces qualssevol. Per tant pots mesurar el valor precís de les dades de cada simfonia, cançó i udol, i determinar quina és més rica. Les experiències que creen en humans o llops tant se valen. És cert que els darrers setanta mil anys, aproximadament, les experiències humanes han estat els algoritmes de processament de dades més eficients a l’univers, i per això hi havia una bona raó per sacralitzar-les. Tanmateix, aviat podem arribar a un punt en què aquests algoritmes siguin desbancats i fins i tot esdevinguin una càrrega.

Els sàpiens van evolucionar a la sabana africana fa desenes de milers d’anys i els seus algoritmes no estan fets per gestionar els fluxos de dades del segle XXI. Podem intentar millorar el sistema de processament de dades humà, però pot ser que no sigui suficient. L’internet de totes les coses pot crear aviat un flux de dades tan enorme i ràpid que fins i tot els algoritmes humans millorats no el puguin gestionar. Quan el cotxe va substituir el carruatge de cavalls no vam millorar els cavalls, els vam retirar. Potser ha arribat l’hora de fer el mateix amb l’Homo sapiens.

El dadisme adopta un enfocament estrictament funcional de la humanitat, avaluant el valor de les experiències humanes d’acord amb la seva funció en mecanismes de processament de dades. Si desenvolupem un algoritme que satisfaci millor la mateixa funció, les experiències humanes perdran el seu valor. En conseqüència, si podem suplantar no sols els taxistes i metges, sinó també els advocats, els poetes i els músics amb programes d’ordinador superiors, per què ens hauríem de preocupar si aquests programes no tenen ni consciència ni experiències subjectives? Si un humanista es posés a lloar la santedat de l’experiència humana, els dadistes no farien gens de cas d’aquestes bajanades sentimentals. «L’experiència que lloes només és un algoritme bioquímic passat de moda. A la sabana africana, fa setanta mil anys, aquest algoritme era el súmmum. Fins i tot al segle XX era vital per a l’exèrcit i per a l’economia. Però aviat tindrem algoritmes molt millors».

En l’escena climàtica de moltes pel·lícules de ciència-ficció de Hollywood, els humans afronten una invasió alienígena sobtada, un exèrcit de robots rebels o un superordinador omniscient que se’ls vol carregar. La humanitat sembla condemnada. Però a l’últim moment, contra tot pronòstic, la humanitat triomfa gràcies a una cosa que els alienígenes, els robots i els superordinadors no sospitaven ni es podien imaginar: l’amor. L’heroi, que fins ara ha estat fàcilment manipulat pel superodinador i ha estat cosit a bales pels robots malvats, és inspirat per la seva estimada a fer una cosa completament inesperada que fa tastar la seva pròpia medecina al bocabadat Matrix. El dadisme troba aquests escenaris absolutament ridículs. «Va, home», diu empipat als guionistes de Hollywood, «això és l’únic que se us ha acudit? Amor? I ni tan sols és un amor còsmic platònic. Una mera atracció carnal entre dos mamífers? De debò us penseu que un superordinador omniscient o uns alienígenes que han conquerit la galàxia sencera es deixarien entabanar per una foguerada hormonal?».

 

 

Igualant l’experiència humana amb les pautes de dades, el dadisme soscava la nostra principal font d’autoritat i sentit, i abandera una revolució religiosa tremenda, com no se n’ha vist cap des del segle XVIII. A l’època de Locke, Hume i Voltaire, els humanistes argumentaven que «Déu és un producte de la imaginació humana». El dadisme dóna ara un tast de la seva pròpia medecina a l’humanisme i li diu: «Sí, Déu és un producte de la imaginació humana, però la imaginació humana al seu torn és el producte d’algoritmes bioquímics». Al segle XVIII, l’humanisme va marginar Déu passant d’una visió del món teocèntrica a una d’antropocèntrica. Al segle XXI, el dadisme pot marginar els humans passant d’un punt de vista antropocèntric a un de dadacèntric.

Probablement, la revolució dadista tardarà unes quantes dècades, si no un o dos segles. Però tampoc la revolució humanista es va fer d’un dia per l’altre. Al començament, els humans van continuar creient en Déu, i van defensar que els humans eren sagrats perquè havien estat creats per Déu per a algun propòsit diví. Només molt més tard algunes persones van gosar dir que els humans eren sagrats pel seu propi dret i que Déu no existeix. De la mateixa manera, avui la majoria de dadistes diuen que l’internet de totes les coses és sagrat perquè els humans estan creant-lo per servir les necessitats humanes. Però un dia o altre l’internet de totes les coses pot esdevenir sagrat per propi dret.

El canvi d’una visió del món antropocèntrica a una de dadacèntrica no serà una revolució merament filosòfica. Serà una revolució pràctica. Totes les revolucions realment importants són pràctiques. La idea humanista que «els humans van inventar Déu» va ser important perquè tenia implicacions pràctiques de llarg abast. De la mateixa manera, la idea dadista que «els organismes són algoritmes» és important a causa de les seves conseqüències pràctiques. Les idees canvien el món només quan canvien el nostre comportament.

A l’antiga Babilònia, quan les persones afrontaven un dilema difícil pujaven al terrat del temple que tenien més a prop en la foscor de la nit i observaven el firmament. Els babilonis creien que les estrelles controlaven el nostre destí i predeien el nostre futur. Observant les estrelles els babilonis decidien si casar-se, si llaurar el camp i si anar a la guerra. Les seves creences filosòfiques es traduïen en tràmits molt pràctics.

Les religions bíbliques com el judaisme i el cristianisme expliquen una història diferent: «Les estrelles menteixen. Déu, que va crear les estrelles, va revelar tota la veritat a la Bíblia. Així que para d’observar les estrelles i llegeix la Bíblia!». Aquesta també era una recomanació pràctica. Quan la gent no sabia amb qui s’havia de casar, quina professió escollir i si iniciar una guerra, llegia la Bíblia i seguia el seu consell.

A continuació va venir l’humanisme, amb una història completament diferent: «Els humans van inventar Déu, van escriure la Bíblia i després van interpretar-la de mil maneres diferents. Per això els mateixos humans són la font de tota la veritat. Pots llegir la Bíblia com una creació humana inspiradora, però no cal. Si tens un dilema, escolta’t i segueix la teva veu interior». A continuació, l’humanisme va donar instruccions pràctiques detallades de com escoltar-se, recomanant coses com contemplar postes de sol, llegir Goethe, escriure un diari personal, tenir converses sinceres amb un bon amic i celebrar eleccions democràtiques.

Durant segles els científics també han acceptat aquestes guies humanistes. Quan els físics no sabien si casar-se o no, també contemplaven postes de sol i intentaven entrar en contacte amb ells mateixos. Quan els químics rumiaven si acceptar una oferta de feina que els feia dubtar, també escrivien diaris i tenien converses sinceres amb un bon amic. Quan els biòlegs no sabien si fer la guerra o signar un tractat de pau, també votaven en les eleccions democràtiques. Quan els científics del cervell escrivien llibres sobre les seves fabuloses descobertes, sovint posaven una citació edificant de Goethe a la primera pàgina. Aquesta era la base de l’aliança moderna entre ciència i humanisme, que mantenia el delicat equilibri entre el yang i el yin moderns, entre la raó i l’emoció, entre el laboratori i el museu, entre la línia de producció i el supermercat.

Els científics no sols van santificar els sentiments humans, sinó que també van trobar una raó excel·lent per fer-ho. Després de Darwin, els biòlegs van començar a explicar que els sentiments són algoritmes complexos perfeccionats per l’evolució per ajudar els animals a prendre les decisions correctes. El nostre amor, la nostra por i la nostra passió no són fenòmens espirituals nebulosos bons només per compondre poesia. Més aviat encapsulen milions d’anys de coneixements pràctics. Quan llegeixes la Bíblia, reps consell d’uns quants sacerdots i rabins que van viure a l’antiga Jerusalem. Per contra, quan escoltes els teus sentiments, segueixes un algoritme que l’evolució ha desenvolupat durant milions d’anys i que ha resistit els controls de qualitat més durs de la selecció natural. Els teus sentiments són la veu de milions d’avantpassats, cada un dels quals va aconseguir sobreviure i reproduir-se en un entorn implacable. Els teus sentiments no són infal·libles, naturalment, però són millors que la majoria de les alternatives. Durant milions i milions d’anys, els sentiments han estat els millors algoritmes del món. Per tant, en l’època de Confuci, de Mahoma o de Stalin, la gent hauria d’haver escoltat els seus sentiments en lloc de les ensenyances del confucianisme, l’islam o el comunisme.

Tanmateix, al segle XXI els sentiments ja no són els millors algoritmes del món. Estem desenvolupant algoritmes superiors que utilitzen una potència informàtica sense precedents i unes bases de dades gegantines. Els algoritmes de Google i Facebook no sols saben exactament com et sents, sinó que també saben un milió més de coses de tu que ni et pots imaginar. En conseqüència, hauries de deixar d’escoltar els teus sentiments i començar a escoltar aquests algoritmes externs. Quin sentit tindrà celebrar eleccions democràtiques quan els algoritmes sàpiguen què votarà cada persona, i quan sàpiguen les raons neurològiques exactes per les quals una persona vota demòcrata mentre que una altra vota republicà? Mentre que l’humanisme ordenava: «Escolta els teus sentiments!», el dadisme ara ordena: «Escolta els algoritmes!».

Quan t’estàs pensant amb qui et casaràs, quina professió tindràs i si iniciaràs una guerra, el dadisme et diu que seria una pèrdua de temps absoluta pujar una muntanya i contemplar el sol ponent-se sobre les ones. Seria igualment inútil anar a un museu, escriure un diari personal o tenir una conversa sincera amb un amic. Sí, per prendre la bona decisió t’has de conèixer millor. Però, si et vols conèixer al segle XXI, hi ha mètodes molt millors que pujar muntanyes, anar a museus o escriure diaris. Aquestes són algunes de les normes pràctiques que et donen els dadistes:

«Vols saber qui ets realment?», et pregunta el dadisme. «Doncs deixa’t estar de muntanyes i museus. T’has fet fer la seqüència d’ADN? No? I què esperes? Vés-hi avui mateix. I convenç els teus avis, pares i germans perquè també es facin la seqüència d’ADN; les dades són molt importants per a tu. I has sentit a parlar d’aquells ginys biomètrics portàtils que mesuren la tensió arterial i la freqüència cardíaca vint-i-quatre hores al dia? Au, doncs, compra-te’n un, posa-te’l i connecta’l al mòbil. I ja que estàs comprant, agafa una càmera i un micròfon i enregistra tot el que facis, i posa-ho en línia. I deixa que Google i Facebook llegeixin tots els teus correus electrònics, monitoritzin els teus xats i missatges i mantinguin un registre de tots els “M’agrada” i clics que facis. Si fas tot això, aleshores els grans algoritmes de l’internet de totes les coses et diran amb qui t’has de casar, quina professió et convé i si has d’iniciar una guerra».

Però d’on vénen tots aquests algoritmes? Aquest és el misteri del dadisme. Tal com segons el cristianisme els humans no podem entendre Déu ni els seus plans, el dadisme diu que el cervell humà no pot abastar el nou amo, els algoritmes. Avui dia, això sí, els algoritmes estan escrits majoritàriament per informàtics humans. Però els algoritmes realment importants —com l’algoritme de cerca de Google— estan desenvolupats per equips enormes. Cada membre entén només una part del trencaclosques, i ningú no entén realment l’algoritme com un tot. A més, amb el progrés de l’aprenentatge de les màquines i les xarxes neurals artificials, més i més algoritmes evolucionen independentment, milloren tots sols i aprenen dels seus propis errors. Analitzen quantitats astronòmiques de dades, que cap humà podria abastar, i aprenen a reconèixer pautes i adoptar estratègies que a la ment humana se li escapen. L’algoritme llavor pot ser desenvolupat pels humans, però a mesura que creix segueix el seu propi camí i va on no ha anat mai cap humà... i on cap humà el pot seguir.

 

 

Una petita onada al flux de dades

 

Com és natural, el dadisme té els seus crítics i heretges. Com hem vist al capítol 3, és dubtós que la vida es pugui reduir a fluxos de dades. Concretament, avui no tenim ni idea de com o per què els fluxos de dades podrien produir consciència i experiències subjectives. Potser en tindrem una bona explicació d’aquí a vint anys. O potser descobrirem que, fet i fet, els organismes no són algoritmes.

És igualment dubtós que la vida es redueixi a la presa de decisions. Sota la influència dadista, tant les ciències de la vida com les ciències socials s’han obsessionat amb els processos de presa de decisions, com si la vida fos això i prou. Però ho és? No hi ha dubte que les sensacions, les emocions i els pensaments tenen un paper important en la presa de decisions, però és aquest el seu únic sentit? El dadisme entén cada vegada més els processos de presa de decisions, però podria estar adoptant una visió de la vida cada vegada més esbiaixada.

És probable que fer un examen crític del dogma dadista sigui no sols el repte científic més gran del segle XXI, sinó també el projecte polític i econòmic més urgent. Sobretot els erudits de les ciències de la vida i les ciències socials s’haurien de preguntar si no ens deixem res quan entenem la vida com un processament de dades i una presa de decisions. Hi pot haver alguna cosa a l’univers que no es pugui reduir a dades? Suposem que els algoritmes no conscients un dia poguessin superar la intel·ligència conscient en totes les tasques conegudes de processament de dades; què es perdria, si és que es perd, substituint la intel·ligència conscient per algoritmes superiors no conscients?

No cal dir que, encara que el dadisme s’equivoqui i els organismes no siguin només algoritmes, no impedirà necessàriament que el dadisme domini el món. Moltes religions anteriors van obtenir una popularitat enorme malgrat els seus errors factuals. Si ho van poder fer el cristianisme i el comunisme, per què no el dadisme? El dadisme té unes perspectives especialment bones, perquè avui dia s’està escampant per totes les disciplines científiques. Un paradigma científic unificat pot esdevenir fàcilment un dogma irrefutable. És molt difícil discutir un paradigma científic, però, fins ara, la comunitat científica dominant en pes no ha adoptat mai un únic paradigma. Per això els estudiosos d’un camp sempre podien importar punts de vista herètics de l’exterior. Però si tothom, des dels musicòlegs fins als biòlegs, utilitza el mateix paradigma dadista, les incursions interdisciplinàries només serviran per reforçar encara més el paradigma. En conseqüència, fins i tot si el paradigma fos defectuós, seria extremament difícil resistir-s’hi.

Si el dadisme aconsegueix conquerir el món, què serà de nosaltres, els humans? Al començament, és probable que s’acceleri la cerca humanista de salut, felicitat i poder. El dadisme s’escampa prometent satisfer aquestes aspiracions humanistes. Per aconseguir la immortalitat, la felicitat i els poders divins de creació, necessitem processar quantitats ingents de dades, molt per sobre de la capacitat del cervell humà. I els algoritmes ens ho faran. Però quan l’autoritat passi dels humans als algoritmes, els projectes humanistes poden esdevenir irrellevants. Un cop abandonem la visió antropocèntrica del món en favor de la visió dadacèntrica del món, la salut i la felicitat humana poden semblar molt menys importants. Per què preocupar-nos tant per màquines obsoletes de processament de dades quan ja existeixen models molt millors? Ens esforcem per crear l’internet de totes les coses esperant que ens faci més sans, feliços i poderosos. Però quan l’internet de totes les coses estigui en marxa, podríem passar de ser creadors a ser xips, i després dades, i finalment ens podríem dissoldre dins del doll de dades com un grapat de terra en un torrent.

El dadisme, per tant, amenaça de fer a l’Homo sapiens el que l’Homo sapiens ha fet a tots els altres animals. En el decurs de la història els humans han creat una xarxa global, i ho han avaluat tot segons la seva funció dins de la xarxa. Durant milers d’anys, això ha inflat l’orgull i els prejudicis dels humans. Atès que els humans complien les funcions més importants de la xarxa, era fàcil per a nosaltres atribuir-nos el mèrit dels assoliments de la xarxa i veure’ns com l’àpex de la creació. Les vides i les experiències de tots els altres animals eren infravalorades perquè complien funcions molt menys importants, i, cada vegada que un animal deixava de complir alguna funció, s’extingia. Tanmateix, quan els humans perdin la seva importància funcional a la xarxa, descobrirem que no som l’àpex de la creació ni de bon tros. Les vares de mesurar que nosaltres mateixos hem consagrat ens condemnaran a afegir-nos als mamuts i els dofins de riu xinesos en l’oblit. Mirant enrere, la humanitat resultarà que és només una onada dins del flux de dades còsmic.

 

 

Realment no podem predir el futur. Tots els escenaris esbossats en aquest llibre s’haurien d’entendre com a possibilitats més que com a profecies. Quan pensem en el futur, normalment els nostres horitzons estan limitats per les ideologies i els sistemes socials actuals. La democràcia ens anima a creure en un futur democràtic, el capitalisme no ens permet imaginar una alternativa no capitalista i l’humanisme ens fa difícil imaginar un destí posthumà. Com a molt, de vegades reciclem esdeveniments passats i hi pensem com a alternatives futures. Per exemple, el nazisme i el comunisme del segle xx serveixen com a avantprojecte per a moltes fantasies distòpiques, i els autors de ciència-ficció utilitzen llegats medievals i antics per imaginar cavallers Jedi i emperadors galàctics lluitant amb naus espacials i armes làser.

Aquest llibre segueix la pista dels orígens dels nostres condicionaments actuals per tal d’afluixar la seva presa perquè ens permeti pensar de maneres molt més imaginatives sobre el nostre futur. En lloc d’estrènyer els nostres horitzons preveient un escenari únic i definitiu, el llibre aspira a eixamplar els nostres horitzons i fer-nos conscients d’un espectre d’opcions molt més ampli. Com he emfasitzat diverses vegades, ningú no sap realment com serà el mercat de treball, la família o l’ecologia el 2050, o quines religions, sistemes econòmics o estructures polítiques dominaran el món.

D’altra banda, eixamplar els nostres horitzons pot ser contraproduent i pot fer-nos sentir més confosos i fer-nos tornar més inactius que abans. Amb tants escenaris i possibilitats, de què hauríem d’estar pendents? El món canvia més de pressa que mai, i estem inundats d’una quantitat de dades, d’idees, de promeses i de perills impossible. En part, els humans cedeixen autoritat al mercat lliure, a l’opinió col·lectiva i a algoritmes externs perquè no són capaços de gestionar el diluvi de dades. Antigament, la censura funcionava obstruint el flux d’informació. Al segle XXI, la censura funciona inundant la gent amb informació irrellevant. La gent simplement no sap a què ha de parar atenció, i sovint passa el temps investigant i debatent temes marginals. En temps antics tenir poder significava tenir accés a les dades. Avui tenir poder significa saber què ignorar. És a dir, de tot el que passa en el nostre món caòtic, en què ens hauríem de centrar?

Si pensem en termes de mesos, probablement ens hauríem de centrar en problemes immediats com el conflicte a l’Orient Mitjà, la crisi de refugiats a Europa i l’alentiment de l’economia xinesa. Si pensem en termes de dècades, aleshores l’escalfament global, la desigualtat creixent i els canvis en el mercat de treball planen amenaçadors. Però si ens decantem per la visió realment gran de la vida, tots els altres problemes i desenvolupaments queden eclipsats per tres processos entrellaçats:

 

1.  La ciència està convergint en un dogma que ho abasta tot, que diu que els organismes són algoritmes i que la vida és un processament de dades.

2.  La intel·ligència s’està escindint de la consciència.

3.  Algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, poden conèixer-nos millor del que ens coneixem nosaltres mateixos.

 

Aquests tres processos plantegen tres preguntes clau, que espero que us quedin gravades al cap molt després que hàgiu acabat el llibre:

 

1.  Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades?

2.  Què té més valor: la intel·ligència o la consciència?

3.  Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres mateixos?