Capítol 1

 

EL NOU ORDRE DEL DIA DE LA HUMANITAT

 

 

 

A l’albada del tercer mil·lenni, la humanitat es desvetlla, s’estira i es frega els ulls. Encara li ronden pel cap les restes d’un malson horrible. «Hi havia no sé què de filferro espinós, i núvols enormes en forma de bolet. Uf, quin malson». La humanitat va al lavabo, es renta la cara i s’observa les arrugues al mirall, es fa un cafè i obre el diari. «A veure què tenim avui a l’ordre del dia».

Durant milers d’anys, la resposta a aquesta pregunta no va canviar. Els mateixos tres problemes preocupaven les persones de la Xina del segle XX, de l’Índia medieval i de l’antic Egipte. La fam, la pesta i la guerra eren sempre a la primera posició de la llista. Generació rere generació els humans han pregat a tota mena de déus, àngels i sants i s’han inventat tota mena d’eines, institucions i sistemes socials, però milions de persones han continuat morint de fam, d’epidèmies i a causa de la violència. Molts pensadors i profetes van concloure que la fam, la pesta i la guerra formaven part integral del pla còsmic de Déu o de la nostra naturalesa imperfecta, i que la fi dels temps ens n’alliberaria.

Tanmateix, a l’albada del tercer mil·lenni, la humanitat pren consciència d’una cosa sorprenent. La majoria de la gent no hi pensa, però les últimes dècades hem aconseguit frenar la fam, la pesta i la guerra. És cert que aquests problemes no s’han resolt del tot, però el que eren forces incontrolables i incomprensibles de la natura s’han transformat en reptes gestionables. No cal que preguem a cap déu o sant perquè ens rescati. Sabem força bé què cal fer per prevenir la fam, la pesta i la guerra, i normalment ho fem.

Hi ha hagut fracassos estrepitosos, sens dubte, però quan aquests fracassos es produeixen ja no arronsem les espatlles i diem «Què hi farem, són coses que passen al nostre món imperfecte», o «Lloat sia Déu». Ben al contrari, quan la fam, la pesta o la guerra se’ns escapen de les mans, pensem que algú l’ha espifiat, creem una comissió d’investigació i ens comprometem a fer-ho millor la pròxima vegada. I la veritat és que funciona. Aquestes calamitats es produeixen cada vegada menys sovint. Per primera vegada en la història, moren més persones per menjar massa que per menjar massa poc; moren més persones de velles que de malalties infeccioses, i se suïciden més persones que no pas en moren a mans de soldats, terroristes i assassins. Al començament del segle XXI, l’humà mitjà té més probabilitats de morir d’una afartada al McDonald’s que d’una sequera, de l’Ebola o d’un atac d’Al-Qaeda.

És per això que, encara que presidents, directors executius i generals continuïn tenint les agendes plenes de crisis econòmiques i conflictes militars, en l’escala còsmica de la història la humanitat pot alçar el cap i començar a mirar vers nous horitzons. Si és cert que comencem a controlar la fam, la pesta i la guerra, què les substituirà a la primera posició de l’ordre del dia de la humanitat? Com bombers en un món sense incendis, la humanitat del segle XXI s’ha de formular una pregunta sense precedents: ara què fem? En un món sa, pròsper i harmoniós, què exigirà la nostra atenció i enginy? Aquesta pregunta esdevé doblement urgent si tenim en compte els immensos nous poders que la biotecnologia i la tecnologia de la informació ens proporcionen. Què en farem, de tot aquest poder?

Abans de respondre la pregunta, hauríem de parlar una mica més de la fam, la pesta i la guerra. A molts els pot semblar que afirmar que comencem a controlar-les és indignant, extremament ingenu o, potser, insensible. I els milers de milions de persones que malden per sobreviure amb menys de dos dòlars al dia? I l’actual epidèmia de sida a l’Àfrica o les guerres a Síria i a l’Iraq? Per abordar aquesta qüestió, i abans d’explorar l’ordre del dia de la humanitat per a les pròximes dècades, vegem amb més atenció el món de començaments del segle XXI.

 

 

La línia de la pobresa biològica

 

Comencem per la fam, que durant milers d’anys ha estat el pitjor enemic de la humanitat. Fins fa poc, la majoria dels humans vivien al caire de la línia de la pobresa biològica, per sota de la qual les persones sucumbeixen a la desnutrició i la fam. Un petit error o una mica de mala sort podia ser fàcilment una sentència de mort per a una família o un poble sencer. Si unes pluges abundoses et destruïen la collita de blat, o uns lladres et prenien el ramat de cabres, tu i les persones del teu entorn podíeu morir de gana. La mala sort o l’estupidesa col·lectiva podia acabar en fams generalitzades. Quan una sequera greu afectava l’antic Egipte o l’Índia, no era estrany que morís el 5 % o el 10 % de la població. Les provisions escassejaven; el transport era massa lent i massa car per importar prou aliments, i els governs eren massa febles per resoldre el problema.

Si obriu un llibre d’història, és probable que trobeu imatges esgarrifoses de poblacions afamades, embogides per la gana. L’abril del 1694, un funcionari francès del poble de Beauvais va descriure l’impacte de la fam i de la pujada desorbitada de preus dels aliments dient que tot el seu districte estava ple d’«un nombre infinit d’infeliços, afeblits per la gana i la misèria i morint de pura necessitat, perquè en no tenir feina ni ocupació, els falten els diners per comprar pa. Intentant allargar la seva vida i apaivagar una mica la gana, aquests infeliços mengen coses tan poc higièniques com gats i la carn de cavalls espellats i llençats en piles de fems. [D’altres consumeixen] la sang que flueix quan vaques i bous són escorxats, i les despulles que els cuiners llencen al carrer. Altres pobres miserables mengen ortigues i brossa i arrels i herbes que bullen en aigua».[1]

Escenes similars es repetien arreu de França. Els dos anys anteriors el mal temps havia destrossat les collites per tot el regne i, per tant, a la primavera del 1694 les sitges estaven completament buides. Els rics demanaven preus exorbitants pel menjar que aconseguien arreplegar, i els pobres es morien a carretades. Aproximadament 2,8 milions de francesos —el 15 % de la població— va morir de fam entre el 1692 i el 1694, mentre Lluís XIV, el Rei Sol, es distreia amb les seves amants a Versalles. L’any següent, el 1695, la fam va afectar Estònia, i va matar una cinquena part de la població. El 1696 li va tocar a Finlàndia, on va morir entre una quarta i una tercera part de la població. Escòcia va patir una fam greu entre el 1695 i el 1698, i algunes comarques van perdre el 20 % de la població.[2]

La majoria dels lectors saben el que és saltar-se el dinar, dejunar per una festivitat religiosa o viure uns dies de batuts de verdures per fer un règim miraculós nou. Però què se sent quan fa dies que no menges, i no tens ni idea d’on treure un mos? Avui dia la majoria de les persones no han experimentat aquest turment atroç. Els nostres avantpassats, en canvi, el coneixien molt bé. Quan pregaven a Déu «Deslliura’ns de la fam!», era això el que tenien al cap.

Els darrers cent anys, els avenços tecnològics, econòmics i polítics han creat una xarxa de seguretat cada vegada més resistent que separa la humanitat de la línia de la pobresa biològica. Les grans fams encara afecten algunes zones de tant en tant, però són excepcionals i gairebé sempre estan causades per la política humana més que per catàstrofes naturals. Al món ja no hi ha fams naturals; només hi ha fams polítiques. Si a Síria, el Sudan o Somàlia les persones es moren de fam és perquè alguns polítics ho volen. A la major part del planeta, encara que una persona perdi la feina i totes les seves possessions, és improbable que es mori de fam. Els plans d’assegurances privades, els organismes governamentals i les ONG internacionals potser no la trauran de la pobresa, però sí que li proporcionaran prou calories diàries per sobreviure. En el pla col·lectiu, la xarxa de comerç mundial converteix sequeres i inundacions en oportunitats de negoci, i fa possible que se superi l’escassetat d’aliments de manera ràpida i econòmica. Fins i tot quan guerres, terratrèmols i tsunamis destrueixen països sencers, la intervenció internacional acostuma a aconseguir evitar la fam. Encara que centenars de milers de persones passin gana gairebé cada dia, a la majoria de països mor molt poca gent d’inanició.

Sens dubte la pobresa causa molts altres problemes de salut, i la desnutrició escurça l’esperança de vida fins i tot als països més rics de la Terra. A França, per exemple, sis milions de persones (aproximadament el 10 % de la població) pateixen inseguretat nutricional. Es desperten al matí sense saber si tindran res per dinar; sovint se’n van a dormir amb gana, i la nutrició que obtenen és desequilibrada i poc saludable —molta fècula, sucre i sal, i insuficients proteïnes i vitamines—.[3] Tanmateix, inseguretat alimentària no és el mateix que fam, i la França del començament del segle XXI no és la França del 1694. Ni a les pitjors barriades dels afores de Beauvais o París la gent no es mor per haver passat setmanes seguides sense menjar.

La mateixa transformació s’ha produït en nombrosos països, especialment a la Xina. Des de fa mil·lennis, la fam ha assetjat tots els règims xinesos, de l’Emperador Groc als comunistes rojos. Fa unes dècades, la Xina era sinònim d’escassetat d’aliments. Desenes de milions de xinesos van morir de fam durant el desastrós Gran Salt Endavant, i els especialistes predeien de forma rutinària que el problema continuaria empitjorant. El 1974, es va reunir a Roma la primera Conferència Mundial dels Aliments i els delegats van ser obsequiats amb escenaris apocalíptics. Els van dir que era impossible que la Xina alimentés els seus mil milions d’habitants, i que el país més poblat del món anava de cap a la catàstrofe. De fet, anava cap al miracle econòmic més gran de la història. Des del 1974, s’han tret centenars de milions de xinesos de la pobresa i encara que centenars de milions més segueixin patint mancances i desnutrició, per primera vegada a la història documentada de la Xina aquest país està lliure de fam.

De fet, a la majoria de països l’excés en el menjar ha esdevingut un problema més gran que la fam. Es diu que al segle XVIII Maria Antonieta va aconsellar a la població afamada que si s’havien quedat sense pa mengessin pastissos. Avui dia, els pobres segueixen el seu consell al peu de la lletra. D’una banda, els rics residents de Beverly Hills mengen amanides verdes i tofu al vapor amb quinoa i, de l’altra, a les barriades i als guetos els pobres s’atipen de pastissets, Cheetos, hamburgueses i pizza. El 2014, més de dos mil cent milions de persones tenien sobrepès, per comparació amb els vuit-cents cinquanta milions que patien desnutrició. El 2030 es preveu que la meitat de la humanitat tindrà sobrepès.[4] El 2010, la fam i la desnutrició van matar un milió de persones aproximadament, mentre que l’obesitat en va matar tres milions.[5]

 

 

Els exèrcits invisibles

 

Després de la fam, el segon gran enemic de la humanitat són la pesta i les malalties infeccioses. Les ciutats bullicioses unides per un flux constant de comerciants, funcionaris i pelegrins van ser, alhora, el fonament de la civilització i un camp abonat ideal per als patògens. En conseqüència, la gent vivia a l’antiga Atenes o a la Florència medieval sabent que podia caure malalta i morir a la setmana següent, o que, de cop, podia esclatar una epidèmia i endur-se una família sencera d’una passada.

 

 

2. A l’edat mitjana es personificava la Pesta Negra com una força demoníaca paorosa fora del control o la comprensió humanes.

 

La més famosa d’aquestes epidèmies va ser la Pesta Negra. Va començar als anys trenta del segle XIV, en algun indret de l’Àsia central i meridional, quan el bacteri Yersinia pestis va començar a infectar els humans a través de les picades de puces, que n’eren portadores. A partir d’aquí, muntada en un exèrcit de rates i puces, la plaga es va escampar ràpidament per Àsia, Europa i el nord d’Àfrica, i va tardar menys de vint anys a arribar a les costes de l’oceà Atlàntic. Van morir entre setanta-cinc i dos-cents milions de persones, més d’una quarta part de la població d’Euràsia. A Anglaterra, van morir quatre de cada deu persones, i la població, que era de 3,7 milions abans de la pesta, va disminuir fins a 2,2 milions. La ciutat de Florència va perdre la meitat dels seus habitants.[6]

Les autoritats estaven absolutament indefenses davant de la calamitat, i més enllà d’organitzar pregàries i processons no tenien ni idea de com aturar l’expansió de l’epidèmia, i encara menys de com curar la malaltia. Fins a l’època moderna, els humans atribuïen les malalties a l’aire viciat, a dimonis malvats i a déus furiosos, i no s’imaginaven que existissin bacteris i virus. La gent creia fermament en àngels i fades, però no es podia imaginar que una puça insignificant o una gota d’aigua pogués contenir un exèrcit sencer de depredadors mortals.

 

 

3. L’autèntic culpable era el minúscul bacteri Yersinia pestis.[7]

 

La Pesta Negra no va ser un esdeveniment únic, ni tan sols la pitjor plaga de la història. Epidèmies més desastroses havien arrasat Amèrica, Austràlia i les illes del Pacífic arran de l’arribada dels primers europeus. Sense que els exploradors i colons ho sabessin, van portar amb ells noves malalties infeccioses contra les quals els natius no tenien immunitat. A conseqüència d’això, van morir fins a un 90 % de les poblacions locals.[8]

El 5 de març del 1520, una petita flotilla espanyola va sortir de l’illa de Cuba rumb a Mèxic. Les naus transportaven nou-cents soldats espanyols, juntament amb cavalls, armes i uns quants esclaus africans. Un dels esclaus, Francisco de Eguía, duia a dins una càrrega molt més mortífera. Francisco no ho sabia, però en algun lloc entre els seus bilions de cèl·lules feia tic-tac una bomba de rellotgeria biològica: el virus de la verola. Un cop a Mèxic, el virus es va multiplicar exponencialment al cos de Francisco i li va acabar esclatant per tota la pell en una erupció terrible. Van portar Francisco, enfebrat, a la casa d’una família americana nativa al poble de Cempoallan. Va infectar tota la família, que va infectar els veïns. Al cap de deu dies, Cempoallan va esdevenir un cementiri. Els refugiats van escampar la malaltia de Cempoallan als pobles veïns. Poble rere poble va sucumbir a la plaga i noves onades de refugiats aterrits van transportar la malaltia per tot Mèxic i més enllà.

Els maies de la península del Yucatán creien que tres déus malvats —Ekpetz, Uzannkak i Sojakak— volaven de poble en poble a la nit, infectant tothom amb la malaltia. Els asteques en responsabilitzaven els déus Tezcatlipoca i Xipetotec, o potser la màgia negra dels blancs. Van consultar sacerdots i metges, que van aconsellar pregàries, banys calents, fregar-se el cos amb betum, i untar-se les nafres amb paneroles negres aixafades. No va servir de res. Desenes de milers de cadàvers es podrien als carrers, sense que ningú gosés acostar-s’hi per enterrar-los. En pocs dies van morir famílies senceres i les autoritats van ordenar que les cases s’enderroquessin amb els cadàvers a dins. En alguns assentaments va morir la meitat de la població.

El setembre del 1520 la plaga va arribar a la vall de Mèxic, i a l’octubre va travessar les portes de la capital asteca, Tenochtitlan, una metròpoli magnífica de 250.000 habitants. Al cap de dos mesos havia mort almenys una tercera part de la població, inclòs l’emperador asteca Cuitláhuac. El març del 1520, quan va arribar la flota espanyola, Mèxic tenia vint-i-dos milions d’habitants, però pel desembre només en quedaven vius catorze milions. La verola només va ser la primera andanada. Mentre els amos espanyols s’enriquien i explotaven els natius, onades mortals de grip, xarampió i altres malalties infeccioses assotaven Mèxic una darrere l’altra, fins al punt que el 1580 la seva població havia disminuït fins als dos milions.[9]

Dos segles després, el 18 de gener de 1778, l’explorador i capità anglès James Cook va arribar a Hawaii. Les illes hawaianes estaven densament poblades, amb mig milió de persones que vivien en absolut aïllament tant d’Europa com d’Amèrica i, en conseqüència, no havien estat mai exposades a malalties europees o americanes. El capità Cook i els seus homes van introduir a Hawaii els primers patògens de grip, tuberculosi i sífilis. Més endavant els visitants europeus van afegir-hi el tifus i la verola. El 1853, només quedaven setanta mil supervivents a Hawaii.[10]

Les epidèmies van continuar matant desenes de milions de persones fins ben avançat el segle XX. El gener del 1918, a les trinxeres del nord de França van començar a morir milers de soldats a causa d’una soca especialment virulenta de grip, anomenada grip espanyola. La línia del front era el punt final de la xarxa de subministrament mundial més eficient que havia vist el món fins aleshores. Arribaven homes i municions de la Gran Bretanya, els Estats Units, l’Índia i Austràlia. Venia petroli de l’Orient Mitjà, cereals i vedella de l’Argentina, cautxú de Malàisia i coure del Congo. A canvi, tots van agafar la grip espanyola. Al cap d’uns mesos, aproximadament cinc-cents milions de persones —una tercera part de la població mundial— es va contagiar del virus. A l’Índia, va morir el 5 % de la població (quinze milions de persones). A l’illa de Tahití, en va morir el 14 %. A Samoa, el 20 %. A les mines de coure del Congo, va morir un de cada cinc miners. En conjunt, la pandèmia va matar entre cinquanta i cent milions de persones en menys d’un any. La Primera Guerra Mundial en va matar quaranta milions entre 1914 i 1918.[11]

Paral·lelament a aquests tsunamis epidèmics que assotaven la humanitat cada poques dècades, les poblacions també patien onades més regulars de malalties infeccioses, que mataven milions de persones cada any. Els infants, que no tenien immunitat, eren especialment susceptibles a patir-les, i per això sovint s’anomenaven «malalties infantils». Fins a començaments del segle XX, prop d’una tercera part dels infants morien per una combinació de desnutrició i malaltia abans d’assolir l’edat adulta.

Durant el segle passat la humanitat va esdevenir més vulnerable que mai a les epidèmies, a causa de la combinació del creixement de les poblacions i la millora dels transports. Una metròpoli moderna com Tòquio o Kinshasa ofereix als patògens una àrea privada de caça més suculenta que la Florència medieval o el Tenochtitlan del 1520, i avui el sistema de transport mundial és encara més eficient que el 1918. Un virus espanyol pot arribar al Congo o a Tahití en menys de vint-i-quatre hores. En conseqüència, podríem viure un infern epidemiològic, amb una plaga mortal darrere l’altra.

Per contra, les últimes dècades tant la incidència com l’impacte de les epidèmies ha disminuït espectacularment. En concret, la mortalitat infantil mundial és al seu punt més baix: menys del 5 % dels infants moren abans d’arribar a l’edat adulta. Al món desenvolupat l’índex està per sota de l’1 %.[12] Aquest miracle es deu als avenços sense precedents de la medicina del segle XXI, que ens ha proporcionat vacunes, antibiòtics, millores en la higiene i una infraestructura mèdica molt avançada.

Per exemple, una campanya mundial de vacunació de la verola va tenir un èxit tan gran que el 1979 l’Organització Mundial de la Salut va declarar que la humanitat havia vençut i que la verola estava totalment eradicada. Va ser la primera epidèmia que els humans van aconseguir esborrar de la faç de la Terra. El 1967, la verola encara havia infectat quinze milions de persones i d’aquestes en va matar dos milions, però el 2014 ni una sola persona es va infectar de verola ni va morir a conseqüència de la malaltia. La victòria ha estat tan completa que avui l’OMS ha deixat de vacunar els humans contra la verola.[13]

Cada pocs anys ens alarmem amb l’esclat d’alguna possible nova plaga, com ara la SARS el 2002-2003, la grip aviària el 2005, la grip porcina el 2009-2010 i l’Ebola el 2014. Tot i això, gràcies a les eficients contramesures fins ara aquests incidents han comportat un nombre comparativament reduït de víctimes. La SARS, per exemple, al començament feia pensar en una nova pesta negra, però a la fi es va acabar amb la mort de menys de mil persones a tot el món.[14] Al començament, semblava que el brot d’Ebola a l’Àfrica occidental s’escampava fora de control, i el 26 de setembre del 2014 l’OMS va descriure-la com «l’emergència de salut més greu que hem vist en època moderna».[15] En canvi, a començaments del 2015 l’epidèmia es va aconseguir frenar i pel gener del 2016 l’OMS la va declarar acabada. Va infectar trenta mil persones i, d’aquestes, en va matar onze mil, va causar enormes perjudicis econòmics per a tota l’Àfrica occidental i va provocar un terratrèmol d’ansietat arreu del món, però no es va estendre fora de l’Àfrica occidental, i el total de víctimes no es va aproximar ni de lluny a l’escala de la grip espanyola o l’epidèmia de verola a Mèxic.

Fins i tot la tragèdia de la sida, aparentment el fracàs mèdic més gran de les últimes dècades, es pot considerar un senyal de progrés. Des del primer brot important a començaments dels anys vuitanta, han mort de sida més de trenta milions de persones, i desenes de milions més han patit danys físics i psicològics debilitants. La nova epidèmia va costar d’entendre i de tractar, perquè la sida és una malaltia insòlitament enrevessada. Un ésser humà infectat amb el virus de la verola mor al cap d’uns dies, mentre que un pacient VIH positiu pot semblar totalment sa durant setmanes i mesos, i mentrestant infectar altres persones sense saber-ho. A més a més, el virus del VIH no mata en si mateix. El que fa és destruir el sistema immunològic, i així exposa el pacient a moltes malalties. Són les malalties secundàries les que maten les víctimes de sida. En conseqüència, quan la sida es va començar a escampar va ser especialment difícil d’entendre què passava. El 1981, quan van ingressar dos pacients en un hospital de Nova York, un que es moria d’una pneumònia i l’altre de càncer, no era gens clar que, en realitat, tots dos fossin víctimes del virus del VIH, del qual es podien haver infectat mesos o fins i tot anys abans.[16]

Sigui com sigui, malgrat aquestes dificultats, quan la comunitat mèdica va ser conscient de la nova i misteriosa plaga els científics només van tardar dos anys a identificar-la, entendre com es propagava el virus i proposar formes efectives d’alentir l’epidèmia. Deu anys després nous medicaments van transformar la sida de sentència de mort en malaltia crònica (si més no per als prou rics per pagar-se el tractament).[17] Imaginem el que hauria passat si la sida hagués esclatat el 1581 en lloc del 1981. Gairebé segur, en aquella època ningú no hauria deduït què causava l’epidèmia, com passava de persona a persona, o com es podia aturar (per no parlar de curar-la). En aquelles condicions, la sida hauria mort una proporció molt més alta de la raça humana, fins a igualar o potser superar la Pesta Negra.

Malgrat l’esgarrifós nombre de víctimes que ha fet la sida i malgrat els milions de persones que moren cada any per malalties infeccioses arrelades, com la malària, les epidèmies són una amenaça molt menor per a la salut dels humans avui que en mil·lennis anteriors. La immensa majoria de les persones moren de malalties no infeccioses, com el càncer i els infarts, o senzillament de velles.[18] (Per cert, el càncer i els infarts no són malalties noves. Es remunten a l’antiguitat. Però en èpoques anteriors poques persones vivien prou anys per morir de càncer.)

Molts temen que aquesta sigui una victòria temporal, i que algun cosí desconegut de la Pesta Negra estigui assetjant en una cantonada. Ningú no pot garantir que no torni la pesta, però hi ha bones raons per creure que, en la cursa armamentista entre metges i gèrmens, els metges corren més. Les noves malalties infeccioses apareixen sobretot com a resultat de mutacions casuals de genomes patògens. Aquestes mutacions permeten que els patògens saltin dels animals als humans i que superin el sistema immunitari humà o resisteixin medecines com els antibiòtics. Probablement, avui aquestes mutacions es produeixen i es disseminen més de pressa que abans a causa de l’impacte humà sobre l’entorn.[19] Tot i això, en la cursa contra la medicina, els patògens depenen en última instància de la mà cega de la sort.

Els metges, per contra, disposen d’alguna cosa més que la pura sort. Si bé la ciència té un enorme deute amb la casualitat, els metges no es limiten a abocar substàncies químiques dins de tubs d’assaig amb l’esperança d’ensopegar amb una medecina nova. Cada any que passa els metges acumulen més i millors coneixements, que utilitzen per dissenyar medecines i tractaments més efectius. En conseqüència, si bé el 2050 no hi ha dubte que tindrem gèrmens més resilients, és probable que el 2050 la medicina els pugui afrontar amb més eficiència que avui.[20]

El 2015, els metges van anunciar la descoberta d’un tipus completament nou d’antibiòtic —la teixobactina— contra el qual els bacteris encara no tenen resistència. Alguns científics creuen que la teixobactina pot arribar a ser un punt d’inflexió en la lluita contra els gèrmens molt resistents.[21] Els científics també estan desenvolupant tractaments nous revolucionaris, que funcionen de manera radicalment diferent de qualsevol medecina prèvia. Per exemple, alguns laboratoris d’investigació disposen de nanorobots, que un dia podrien navegar pel nostre corrent sanguini, identificar malalties, i matar patògens i cèl·lules canceroses.[22] Els microorganismes poden tenir quatre mil milions d’anys d’experiència acumulada lluitant contra enemics orgànics, però tenen nul·la experiència lluitant contra depredadors biònics i, per tant, tindrien el doble de dificultat per desenvolupar defenses efectives.

Així que, si bé no podem estar segurs que un nou brot d’Ebola o una soca desconeguda de grip no arrasi el món i mati milions de persones, tampoc ho considerarem una calamitat natural inevitable. Més aviat ho veurem com un fracàs humà inexcusable i exigirem els caps dels responsables. Quan a finals de l’estiu del 2014 durant unes setmanes aterridores va semblar que l’Ebola estava guanyant la partida a les autoritats sanitàries mundials, es van crear ràpidament comissions d’investigació. Un informe inicial publicat el 18 d’octubre del 2014 va criticar l’Organització Mundial de la Salut per la seva reacció insatisfactòria davant del brot, i va atribuir l’epidèmia a la corrupció i la ineficàcia de la branca africana de l’OMS. Es van llançar més crítiques contra la comunitat internacional en conjunt per no haver reaccionat amb rapidesa i amb prou contundència. Aquestes crítiques pressuposen que la humanitat té el coneixement i les eines per evitar la pesta, i que si tot i així una epidèmia es descontrola es deu a la incompetència humana més que a la ira divina. De la mateixa manera, el fet que la sida continuï infectant i matant milions de persones a l’Àfrica subsahariana anys després que els metges n’hagin entès els mecanismes s’atribueix encertadament a mancances humanes més que a un destí cruel.

Així doncs, en la batalla contra les calamitats naturals com la sida i l’Ebola, les balances es decanten a favor de la humanitat. Però i els perills inherents a la naturalesa humana? La biotecnologia ens permet derrotar bacteris i virus, però al mateix temps transforma els humans en una amenaça sense precedents. Les mateixes eines que permeten que els metges identifiquin i curin ràpidament noves malalties també poden permetre que exèrcits i terroristes creïn malalties encara pitjors i patògens apocalíptics. És probable, doncs, que les grans epidèmies continuïn posant en perill els éssers humans en el futur només si les creen els mateixos humans servint alguna ideologia despietada. L’època en què la humanitat contemplava indefensa les epidèmies naturals segurament ha acabat. Però podria ser que la trobéssim a faltar.

 

 

Infringir la llei de la selva

 

La tercera bona notícia és que les guerres també estan desapareixent. Al llarg de la història la majoria dels humans tenien assumida la guerra, mentre que la pau era un estat temporal i precari. Les relacions internacionals estaven governades per la llei de la selva, segons la qual, encara que dues formes de govern convisquessin en pau, la guerra sempre era una possibilitat. Per exemple, encara que el 1913 Alemanya i França estiguessin en pau, tothom sabia que el 1914 es podien estar matant. Sempre que els polítics, els generals, els negociants i els ciutadans corrents feien plans per al futur, en tot moment tenien en compte la guerra. Des de l’edat de pedra fins a l’era del vapor, i des de l’Àrtic fins al Sàhara, totes les persones de la Terra sabien que en qualsevol moment els veïns podien envair el seu territori, derrotar el seu exèrcit, matar la seva gent i ocupar la seva terra.

Finalment, a la segona meitat del segle XX s’ha infringit la llei de la selva, si no anul·lat. En moltes àrees les guerres han esdevingut rares. Mentre que en les antigues societats agrícoles la violència humana va causar aproximadament el 15 % de totes les morts, durant el segle XX la violència va causar només el 5 % de morts, i a començaments del segle XXI és responsable d’aproximadament l’1 % de la mortalitat mundial.[23] El 2012, al món van morir aproximadament 56 milions de persones; 620.000 d’aquestes van morir a causa de la violència humana (la guerra en va matar 120.000 i la delinqüència en va matar 500.000 més). Per contra, 800.000 van suïcidar-se, i 1,5 milions van morir de diabetis.[24] Actualment el sucre és més perillós que la pólvora.

Més important encara, un segment cada vegada més gran de la humanitat veu la guerra com un fenomen senzillament inconcebible. Per primera vegada a la història, quan els governs, les corporacions i les persones individuals consideren el seu futur immediat, no gaires pensen en la guerra com un esdeveniment probable. Les armes nuclears han transformat la guerra entre superpotències en un acte delirant de suïcidi col·lectiu, fet que ha forçat les nacions més poderoses de la Terra a trobar maneres alternatives i pacífiques de resoldre conflictes. Alhora, l’economia mundial s’ha transformat d’una economia basada en coses materials a una economia basada en el coneixement. Abans, les principals fonts de riquesa eren béns materials, com mines d’or, camps de blat i pous de petroli. Avui dia, la font principal de riquesa és el coneixement. I si bé pots conquerir pous de petroli amb una guerra, no pots aconseguir coneixement així. Per això, a mesura que el coneixement esdevenia el recurs econòmic més important, la rendibilitat de les guerres va declinar, i les guerres es van anar restringint a aquelles parts del món —com l’Orient Mitjà i l’Àfrica central— on les economies encara són economies antigues basades en béns materials.

El 1998 tenia sentit que Rwanda s’apoderés de les riques mines de coltan del veí Congo i les saquegés, ja que hi havia molta demanda d’aquest mineral per fabricar mòbils i portàtils i el Congo posseïa el 80 % de les reserves mundials de coltan. Rwanda va guanyar dos-cents quaranta milions de dòlars anuals amb el coltan saquejat. Per a la pobra Rwanda això eren molts diners.[25] Per contra, no hauria tingut cap sentit que la Xina envaís Califòrnia per apoderar-se de Silicon Valley, perquè encara que els xinesos haurien pogut imposar-se en el camp de batalla, no hi havia mines de silicona per saquejar a Silicon Valley. En lloc d’això, els xinesos han guanyat milers de milions de dòlars cooperant amb gegants de la tecnologia com Apple i Microsoft, comprant-los el programari i fabricant els productes. El que va guanyar Rwanda amb un any de saqueig de coltan congolès, els xinesos ho van guanyar en un sol dia de comerç pacífic.

En conseqüència, la paraula pau ha adquirit un nou significat. Les generacions anteriors pensaven en la pau com l’absència provisional de guerra. Actualment, pensem en la pau com la inversemblança de la guerra. Quan el 1913 la gent deia que hi havia pau entre França i Alemanya, volien dir que «ara mateix no hi ha cap guerra entre França i Alemanya, però qui sap què passarà l’any que ve». Quan avui diem que hi ha pau entre França i Alemanya, volem dir que és inconcebible en qualsevol mena de circumstàncies previsibles que esclati una guerra entre els dos països. Aquesta pau preval no sols entre França i Alemanya, sinó entre la majoria de països (si no tots). No existeix un escenari perquè esclati una guerra de debò entre Alemanya i Polònia, entre Indonèsia i les Filipines, o entre el Brasil i l’Uruguai.

Aquesta nova pau no és sols una fantasia hippy. Els governs afamats de poder i les corporacions cobdicioses també hi tenen a veure. Quan Mercedes planifica la seva estratègia de vendes a l’Europa oriental, no té en compte la possibilitat que Alemanya conquereixi Polònia. Una corporació que importa mà d’obra barata de les Filipines no pateix perquè Indonèsia pugui envair les Filipines l’any següent. Quan el govern del Brasil es reuneix per discutir el pressupost per a l’any vinent, és inimaginable que el ministre de Defensa brasiler s’aixequi de la cadira, clavi un cop de puny a la taula i cridi: «Un moment! I si volem envair i conquerir l’Uruguai? No ho han tingut en compte. Hem de reservar cinc mil milions de dòlars per finançar aquesta conquesta». És veritat que encara hi ha llocs on els ministres de Defensa diuen coses d’aquestes, i hi ha regions en què la nova pau no ha aconseguit arrelar. Ho sé perfectament perquè visc en una d’aquestes regions. Però hi ha excepcions.

No hi ha garanties, com és natural, que la nova pau es mantingui de manera indefinida. Tal com les armes nuclears van fer possible la nova pau, els desenvolupaments tecnològics futurs poden crear l’escenari per a noves formes de guerra. En particular, la guerra cibernètica pot desestabilitzar el món perquè dóna la possibilitat fins i tot a països petits i actors sense estat de lluitar amb eficàcia contra les superpotències. El 2003, quan els EUA van combatre amb l’Iraq, van crear el caos a Bagdad i a Mossul, però a Los Angeles o a Chicago no va caure ni una sola bomba. En el futur, però, països com Corea del Nord o l’Iran podrien utilitzar bombes lògiques per deixar Califòrnia sense electricitat, volar refineries a Texas i fer xocar trens a Michigan. (Les «bombes lògiques» són codis de programari maliciós introduïts en temps de pau i operats a distància; és molt probable que les xarxes que controlen infraestructures de serveis vitals als EUA i molts altres països ja estiguin plenes de codis d’aquests.)

 

 

4. Míssils nuclears desfilant a Moscou. L’arma que sempre s’ha exhibit però no s’ha disparat mai.

 

Tanmateix, no hauríem de confondre capacitat amb motivació. Per molt que la guerra cibernètica introdueixi noves formes de destrucció, no afegeix necessàriament nous incentius per utilitzar-les. Al llarg dels últims setanta anys la humanitat no sols ha infringit la llei de la selva sinó també la llei Txékhov. Anton Txékhov va dir que una arma que aparegués al primer acte d’una obra es dispararia inevitablement al tercer, i la frase es va fer famosa. Històricament, si reis i emperadors compraven una arma nova, tard o d’hora tenien la temptació d’utilitzar-la. Amb tot, des del 1945 la humanitat ha après a resistir aquesta temptació. L’arma que va aparèixer en el primer acte de la guerra freda no es va disparar mai. A hores d’ara ens hem acostumat a viure en un món ple de bombes i míssils no llançats, i ens hem fet experts a infringir tant la llei de la selva com la llei Txékhov. Si mai aquestes lleis es compleixen, serà culpa nostra, no el nostre destí indefugible.

I aleshores, el terrorisme què? Encara que els governs centrals i els estats poderosos hagin après a reprimir-se, els terroristes poden no tenir tants escrúpols a l’hora de fer servir armes noves i destructives. Sens dubte aquesta és una possibilitat preocupant. Tanmateix, el terrorisme és una estratègia de feblesa, adoptada pels que no tenen accés al poder real. Almenys en el passat, el terrorisme ha funcionat escampant la por més que causant danys materials significatius. Normalment els terroristes no tenen capacitat per derrotar un exèrcit, ocupar un país o destruir ciutats senceres. Per cada persona morta pels terroristes, en moren mil de sobrepès i malalties relacionades. El 2010 l’obesitat va matar aproximadament tres milions de persones, mentre que els terroristes van matar un total de 7.697 persones en tot el món, la majoria en països en vies de desenvolupament.[26] Per al nord-americà o l’europeu mitjà, la Coca-Cola representa una amenaça més mortal que Al-Qaeda.

Aleshores, com s’ho fan els terroristes per ocupar els titulars i canviar la situació política arreu del món? Provoquen una reacció exagerada dels enemics. Essencialment, el terrorisme és un espectacle. Els terroristes escenifiquen un espectacle aterridor de violència, que capta la imaginació i ens fa sentir com si reculéssim cap al caos medieval. En conseqüència, els estats sovint se senten obligats a reaccionar al teatre del terrorisme amb un espectacle de seguretat, orquestrant immenses exhibicions de força, com la persecució de poblacions senceres o la invasió de països estrangers. En la majoria dels casos, aquesta reacció exagerada al terrorisme planteja un perill més gran a la nostra seguretat que els mateixos terroristes.

Els terroristes són com una mosca que intenta destruir una botiga de porcellanes. La mosca és tan feble que no pot bellugar ni una tasseta. Per això busca un brau, se li fica a l’orella i es posa a brunzir. El brau embogeix de por i de ràbia, i destrueix la botiga de porcellana. Això és el que va passar a l’Orient Mitjà la dècada passada. Els fonamentalistes islàmics no haurien pogut enderrocar mai Saddam Hussein tots sols. Així que van fer enrabiar els EUA amb els atacs de l’11 de setembre i els EUA van destruir la botiga de porcellana de l’Orient Mitjà per ells. Ara prosperen en la runa. Sols, els terroristes són massa febles per fer-nos recular a l’edat mitjana i restablir la llei de la selva. Ens poden provocar però, al cap i a la fi, tot depèn de les nostres reaccions. Si torna a imposar-se la llei de la selva, la culpa no serà dels terroristes.

 

 

La fam, la pesta i la guerra segurament continuaran fent milions de víctimes les pròximes dècades. Però ja no són tragèdies inevitables fora de la comprensió i el control d’una humanitat indefensa. Per contra, s’han convertit en dificultats gestionables. Això no treu importància al patiment de centenars de milions d’humans que viuen en condicions de pobresa; dels milions que contrauen cada any la malària, la sida i la tuberculosi, o dels milions atrapats en cercles viciosos violents a Síria, el Congo o l’Afganistan. El missatge no és que la fam, la pesta i la guerra han desaparegut del tot de la faç de la Terra, i que no ens n’hem de preocupar més. Ben al contrari. Al llarg de la història les persones han pensat que aquests eren problemes insolubles i que, per tant, no valia la pena intentar solucionar-los. La gent resava demanant miracles a Déu, però personalment no intentava de debò posar fi a la fam, la pesta i la guerra. Els que afirmen que el món del 2016 és tan afamat, malalt i violent com el del 1916 perpetuen aquesta visió derrotista immemorial. Donen a entendre que els enormes esforços que han fet els humans durant el segle XX no han servit per a res, i que la recerca mèdica, les reformes econòmiques i les iniciatives de pau han estat totes en va. Si és així, quin sentit té dedicar temps i recursos a més recerca mèdica, noves reformes econòmiques o noves iniciatives de pau?

Reconèixer els nostres assoliments passats transmet un missatge d’esperança i responsabilitat, ens anima a fer encara més esforços en el futur. Tenint en compte els assoliments del segle XX, si la gent continua patint fam, pesta i guerres, no en podem culpar la natura o Déu. És a les nostres mans millorar les coses i reduir la incidència del sofriment encara més.

Però valorar la magnitud dels nostres assoliments transmet un altre missatge: la història no tolera el buit. Si les incidències de fam, pesta i guerra disminueixen, alguna altra cosa ocuparà el seu lloc a l’ordre del dia de la humanitat. Val més que pensem bé què serà. Si no, hauríem aconseguit una victòria total en els camps de batalla antics per caure del tot inconscients en fronts absolutament nous. Quins són els projectes que substituiran la fam, la pesta i la guerra al primer punt de l’ordre del dia al segle XXI?

Un projecte central serà protegir la humanitat i el planeta com un tot dels perills inherents al nostre poder. Hem aconseguit controlar la fam, la pesta i la guerra en gran part gràcies al nostre fenomenal creixement econòmic, que ens proveeix d’aliments, medecines, energia i matèries primeres en abundància. Però aquest mateix creixement desestabilitza l’equilibri ecològic del planeta de moltes maneres que amb prou feines hem començat a explorar. La humanitat ha fet tard a reconèixer aquest perill, i de moment no hi ha posat gaire remei. Malgrat que es parli tant de contaminació, escalfament global i canvi climàtic, la majoria de països encara han de fer sacrificis econòmics o polítics seriosos per millorar la situació. Quan arriba el moment d’escollir entre creixement econòmic i estabilitat ecològica, els polítics, els presidents executius i els votants gairebé sempre prefereixen el creixement. Al segle XXI, ens hi haurem d’esforçar més si volem evitar la catàstrofe.

Per quin altre objectiu treballarà la humanitat? Ens considerarem satisfets fent recompte dels motius que tenim per estar agraïts, mantenint a ratlla la fam, la pesta i la guerra, i protegint l’equilibri ecològic? Segurament seria el més assenyat, però és poc probable que la humanitat segueixi aquesta via. Els humans poques vegades estan satisfets amb el que tenen. La reacció més bàsica de la ment humana davant l’assoliment no és la satisfacció sinó més desig. Els humans sempre cerquen alguna cosa millor, més gran, més gustosa. Quan la humanitat tingui poders nous i enormes, i quan per fi desaparegui l’amenaça de la fam, la pesta i la guerra, què farem? Què faran els científics, inversors, banquers i presidents tot el dia? Escriure poemes?

L’èxit engendra ambició, i els nostres assoliments recents empenyen ara la humanitat a plantejar-se objectius encara més agosarats. Un cop assegurats uns nivells de prosperitat, salut i harmonia sense precedents, i tenint en compte el nostre historial passat i els nostres valors actuals, els pròxims objectius de la humanitat és probable que siguin la immortalitat, la felicitat i la divinitat. Un cop reduïda la mortalitat per inanició, malaltia i violència, ara apuntem a superar la vellesa i la mateixa mort. Un cop salvades les persones de la misèria abjecta, ara apuntem a fer-les felices. I un cop alliberada la humanitat de la bestialitat de les lluites per la supervivència, ara apuntem a equiparar els humans a déus, i a convertir l’Homo sapiens en Homo deus.

 

 

Els últims dies de la mort

 

Al segle XXI és probable que els humans facin una aposta seriosa per la immortalitat. Plantar cara a la vellesa i la mort serà tan sols la continuació de la lluita immemorial contra la fam i la malaltia, i posa de manifest el valor suprem de la cultura contemporània: el valor de la vida humana. Constantment ens recorden que la vida humana és la cosa més sagrada de l’univers. Ho diu tothom: els mestres a l’escola, els polítics als parlaments, els advocats als jutjats, i els actors als escenaris. La Declaració Universal dels Drets Humans adoptada per les Nacions Unides després de la Segona Guerra Mundial —que deu ser el més semblant a una constitució mundial— afirma categòricament que «el dret a la vida» és el valor més fonamental de la humanitat. Tenint en compte que la mort vulnera clarament aquest dret, la mort és un crim contra la humanitat, i li hem de declarar la guerra sense quarter.

Al llarg de la història, les religions i les ideologies no han santificat la vida com a tal. Sempre santificaven alguna cosa superior o enllà de l’existència terrenal i, per tant, eren força tolerants amb la mort. De fet, moltes han estat rotundament partidàries de la Parca. Com que el cristianisme, l’islam i l’hinduisme insistien que el significat de la nostra existència depenia del nostre destí al més enllà, veien la mort com una part vital i positiva del món. Els humans morien perquè era la voluntat de Déu i el moment de la seva mort era una experiència metafísica sagrada plena a vessar de significat. Quan un ésser humà estava a punt d’expirar, era el moment d’avisar sacerdots, rabins i xamans perquè fes balanç de la vida i perquè assumís el seu autèntic rol a l’univers. Intentem imaginar el cristianisme, l’islam o l’hinduisme en un món sense mort, que també és un món sense paradís, infern o reencarnació.

 

 

5. La mort personificada com la Parca en l’art medieval.

 

La ciència i la cultura modernes tenen una visió completament diferent de la vida i la mort. No pensen en la mort com un misteri metafísic i, per descomptat, no veuen la mort com una font de significat de la vida. Per a les persones modernes, la mort és més aviat un problema tècnic, que es pot resoldre i s’ha de resoldre.

Com moren exactament els humans? Els contes de fades medievals descriuen la Mort com una figura amb una capa negra amb caputxa, amb una gran dalla a la mà. Un home viu la seva vida, preocupant-se per això i per allò, anant amunt i avall, quan de sobte la Parca apareix davant d’ell, li toca l’espatlla amb un dit ossut i diu: «Vine!». I l’home implora: «No, t’ho prego! Espera’t un any, un mes, un dia!». I la figura encaputxada contesta furiosa: «No! Has de venir ara!». I així és com morim.

A l’hora de la veritat, però, els humans no es moren perquè una figura amb una capa negra els toqui l’espatlla, o perquè sigui la voluntat de Déu, o perquè la mortalitat sigui una part essencial d’un gran pla còsmic. Els humans sempre es moren a causa d’un problema tècnic. El cor deixa de bombejar sang. L’artèria principal està embussada amb dipòsits greixosos. Les cèl·lules canceroses s’escampen al fetge. Els gèrmens es multipliquen als pulmons. I qui és responsable de tots aquests problemes tècnics? Altres problemes tècnics. El cor deixa de bombejar sang perquè no arriba prou oxigen al múscul cardíac. Les cèl·lules canceroses s’escampen perquè una mutació genètica casual ha reescrit les seves instruccions. Els gèrmens s’han instal·lat als meus pulmons perquè algú ha esternudat al metro. No té res de metafísic. Tot són problemes tècnics.

I cada problema tècnic té una solució tècnica. No cal que esperem la Segona Vinguda per superar la mort. Un parell de friquis en un laboratori ho poden fer. Si tradicionalment la mort va ser l’especialitat de sacerdots i teòlegs, ara els enginyers els estan prenent el lloc. Podem matar les cèl·lules canceroses amb quimioteràpia o nanorobots. Podem exterminar els gèrmens als pulmons amb antibiòtics. Si el cor deixa de bombejar, el revifem amb medecines i descàrregues elèctriques, i si això no funciona, implantem un cor nou. És veritat que ara mateix no tenim solucions per a tots els problemes tècnics. Però és per això precisament que invertim tant de temps i diners en la recerca del càncer, els gèrmens, la genètica i la nanotecnologia.

Fins i tot les persones corrents, que no tenen res a veure amb la recerca científica, s’han acostumat a pensar en la mort com un problema tècnic. Quan una dona va al metge i pregunta: «Què em passa, doctor?», és probable que el metge digui: «Miri, vostè té una grip» o «Té tuberculosi» o «Té càncer». Però el que no dirà mai el metge és «Té mort». I tots tenim la sensació que la grip, la tuberculosi i el càncer són problemes tècnics, als quals podem trobar una solució tècnica.

Fins i tot quan les persones moren en un huracà, un accident de cotxe, o una guerra, tendim a veure-ho com una fallada tècnica que es podria haver evitat. Si el govern hagués imposat polítiques millors, si l’ajuntament hagués fet bé la seva feina i si el comandament militar hagués pres una decisió més assenyada, la mort es podria haver evitat. La mort ha esdevingut una raó gairebé automàtica per presentar demandes i fer investigacions. «Com pot ser que hagin mort? Algú la d’haver espifiat».

La immensa majoria de científics, metges i estudiosos encara es distancien dels somnis definits d’immortalitat, i asseguren que ells només intenten resoldre aquest o aquell problema concret. Però atès que la vellesa i la mort són precisament el resultat de problemes concrets, no és possible que els metges i els científics s’aturin en un cert punt i diguin: «Fins aquí hem arribat i no anirem més lluny. Hem resolt la tuberculosi i el càncer, i no pensem fer res per combatre l’Alzheimer. Que la gent es mori d’això». La Declaració Universal dels Drets Humans no diu que els humans tenen «el dret a la vida fins als noranta anys». Diu que tot ésser humà té el dret a la vida. Punt. Aquest dret no està limitat per una data de caducitat.

En conseqüència, avui una minoria creixent de científics i pensadors parla més obertament i afirma que l’empresa insígnia de la ciència moderna és derrotar la mort i garantir als humans l’eterna joventut. En són exemples paradigmàtics la gerontòloga Aubrey de Grey i l’erudit i inventor Ray Kurzweil (guanyador de la Medalla Nacional de Tecnologia i Innovació dels EUA el 1999). El 2012 Kurzweil va ser nomenat director d’enginyeria a Google, i un any després Google va llançar una subempresa anomenada Calico que tenia la missió de «resoldre la mort».[27] Google ha nomenat recentment un altre creient en la immortalitat, Bill Maris, per presidir la fundació d’inversions Google Ventures. En una entrevista del gener del 2005, Maris va dir: «Si em pregunta avui si és possible viure fins als cinc-cents anys, la resposta és que sí». Maris recolza les seves agosarades paraules en un munt de diners. Google Ventures està invertint el 36 % de la seva cartera de dos mil milions en empreses emergents de ciències de la vida, inclosos diversos projectes ambiciosos d’expansió de la vida. Utilitzant una analogia de futbol americà, Maris va explicar que en la batalla contra la mort «no intentem guanyar uns metres. Intentem guanyar el partit». Per què? «Perquè és millor viure que morir-se», diu Maris.[28]

Aquests somnis són compartits per altres celebritats de Silicon Valley. El cofundador de PayPal, Peter Thiel, ha confessat fa poc que té la intenció de viure per sempre. «Crec que segurament hi ha tres maneres principals d’abordar [la mort]», va explicar. «La pots acceptar, la pots negar o la pots combatre». És probable que la majoria de la gent es prengui aquestes declaracions com a fantasies adolescents. Però Thiel ens l’hauríem de prendre molt seriosament. És un dels emprenedors de més èxit i més influents de Silicon Valley, amb una fortuna personal valorada en 2.200 milions de dòlars.[29] Es veu a venir: la igualtat s’ha acabat, comença la immortalitat.

El vertiginós desenvolupament de disciplines com l’enginyeria genètica, la medicina regenerativa i la nanotecnologia alimenta profecies encara més optimistes. Alguns experts creuen que els humans venceran la mort el 2200, d’altres diuen que el 2100. Kurzweil i De Grey encara són més optimistes. Mantenen que qualsevol que, el 2050, tingui bona salut i un bon compte corrent tindrà serioses possibilitats de ser immortal esquivant la mort dècada a dècada. Segons Kurzweil i De Grey anirem a la clínica cada deu anys si fa no fa i rebrem un tractament renovador que no sols curarà malalties, sinó que també regenerarà els teixits decadents i millorarà mans, ulls i cervells. Abans que arribi el moment del tractament següent, els metges hauran inventat una plètora de noves medecines, actualitzacions i aparells. Si Kurzweil i De Grey tenen raó, ja hi podria haver immortals caminant al nostre costat pel carrer, sobretot si passegem per Wall Street o la Cinquena Avinguda.

En realitat seran amortals, més que immortals. A diferència de Déu, els futurs superhumans encara podrien morir en una guerra o d’accident, i res no els podria fer tornar de l’altre món. Ara bé, a diferència de nosaltres, mortals, la seva vida no tindrà data de caducitat. Mentre no els esbocini una bomba ni els passi un camió per sobre, podrien viure indefinidament. Cosa que probablement els convertirà en les persones més angoixades de la història. Nosaltres, mortals, arrisquem la vida cada dia perquè sabem que s’acabarà un dia o altre. Anem a fer trekking a l’Himàlaia, ens banyem al mar i fem moltes més coses perilloses, com travessar el carrer o anar a dinar a fora. Però si creus que pots viure per sempre, hauries d’estar boig per jugar-te així la infinitud.

Potser faríem bé de tenir objectius més modestos, doncs, com ara duplicar l’esperança de vida? Al segle XX gairebé hem duplicat l’esperança de vida de quaranta a setanta anys, així que al segle XXI hauríem de poder duplicar-la de nou, fins a cent cinquanta pel cap baix. No és la immortalitat ni de bon tros, però sí que revolucionaria la societat humana. Per començar, l’estructura familiar, els matrimonis i les relacions pares-fills es transformarien. Avui les persones encara esperen estar casades «fins que la mort ens separi», i gran part de la vida gira entorn de tenir fills i educar-los. Imaginem-nos una persona amb una esperança de vida de cent cinquanta anys. Si es casés als quaranta, encara li quedarien cent deu anys de vida. Seria realista esperar que el seu matrimoni durés cent deu anys? Fins i tot els fonamentalistes catòlics vacil·larien davant d’això. Per tant, és probable que s’intensifiqui la tendència actual als matrimonis en sèrie. Si ha pujat dos fills cap als quaranta anys, quan en tingui cent vint tindrà un record llunyà dels anys passats amb ells —un episodi més aviat menor a la seva llarga vida—. És difícil de preveure quina mena de nova relació pares-fills es desenvoluparia en aquestes circumstàncies.

O pensem en la carrera professional. Avui dia donem per fet que aprens una professió quan ets jove i després et passes la resta de la vida fent aquesta feina. Evidentment aprens coses noves fins i tot quan tens quaranta i cinquanta anys, però en general la vida està dividida en un període d’aprenentatge seguit d’un període de treball. Quan vius fins als cent cinquanta, això no funciona, sobretot en un món que està constantment sacsejat per noves tecnologies. La gent tindrà carreres més llargues i s’haurà de reinventar una vegada rere l’altra, fins i tot als noranta anys.

Alhora, la gent no es jubilarà als seixanta-cinc, i no deixarà pas a una nova generació amb idees i aspiracions innovadores. El físic Max Planck va dir la famosa frase que la ciència avança de funeral en funeral. Volia dir que només quan mor una generació les noves teories tenen una possibilitat de desterrar les velles. Això no és cert només per a la ciència. Pensem en el nostre lloc de treball. Tant se val si som erudits, periodistes, cuiners o futbolistes; com ens sentiríem si el nostre cap tingués cent vint anys, les seves idees s’haguessin formulat quan Victòria encara era reina, i probablement continués sent el nostre cap un parell de dècades més?

En l’esfera política el resultat encara seria més sinistre. Us agradaria tenir Putin al poder noranta anys més? Pensant-ho bé, si la gent visqués fins als cent cinquanta, el 2016 Stalin encara seria a Moscou governant, com una rosa, amb cent trenta-vuit anys, Mao seria un home de mitjana edat de cent vint-i-tres anys i la princesa Isabel estaria avorrida, esperant heretar la corona del seu pare, Jordi VI, de cent vint-i-un anys. Al seu fill Carles no li tocaria fins al 2076.

Tornant al reialme de la realitat, és molt incert que les profecies de Kurzweil i De Grey es facin realitat el 2050 o el 2100. El meu punt de vista és que les esperances d’eterna joventut al segle XXI són prematures, i que el que se les prengui gaire seriosament tindrà un desengany. No és fàcil viure sabent que et moriràs, però encara és més difícil creure en la immortalitat i descobrir que t’equivoques.

Encara que l’esperança de vida mitjana s’hagi duplicat els últims cent anys, és arbitrari extrapolar-ho i concloure que la podem tornar a duplicar fins als cent cinquanta el segle vinent. El 1900 l’esperança de vida mundial no passava dels quaranta perquè molta gent moria jove de desnutrició, malalties infeccioses i violència. Tanmateix, els que s’escapaven de la fam, la pesta i la guerra podien viure tranquil·lament fins als setanta o vuitanta anys, que és la duració natural de la vida de l’Homo sapiens. En contra de la creença popular, els septuagenaris no eren considerats rareses de la natura en segles passats. Galileo Galilei va morir als setanta-set, Isaac Newton als vuitanta-quatre i Miquel Àngel va viure fins a l’avançada edat de vuitanta-vuit anys, sense ajuda d’antibiòtics, vacunes o trasplantaments d’òrgans. Els ximpanzés de la selva de vegades viuen més de seixanta anys.[30]

La veritat és que, de moment, la medicina moderna no ha allargat la vida natural ni un sol any. El seu gran assoliment ha estat salvar-nos d’una mort prematura i permetre que gaudim de tots els nostres anys de vida. Encara que ara aconseguíssim vèncer el càncer, la diabetis i altres importants assassins, només voldria dir que gairebé tothom podrà viure fins als noranta, però no serà suficient perquè arribem als cent cinquanta, i menys encara als cinc-cents. Per a això, la medicina necessitaria refer les estructures i els processos més fonamentals del cos humà, i descobrir com regenerar òrgans i teixits. No és clar en absolut que ho puguem fer el 2100.

Sigui com sigui, cada intent fallit de vèncer la mort ens acostarà un pas més a l’objectiu, i això donarà grans esperances i animarà les persones a esmerçar-hi més esforços. Si bé Calico de Google segurament no resoldrà la mort a temps per fer immortals els cofundadors de Google, Sergey Brin i Larry Page, representarà descobriments significatius en biologia cel·lular, medicina genètica i salut humana. La pròxima generació d’empleats de Google podrà, doncs, iniciar el seu atac contra la mort des de posicions noves i millors. Els científics que criden «immortalitat» són com el nen que cridava «llop»: tard o d’hora el llop ve de veritat.

Per tant, encara que la immortalitat no s’assoleixi en vida nostra, és probable que la guerra contra la mort continuï sent el projecte ensenya del segle vinent. Si agafes la nostra convicció en la santedat de la vida humana, hi afegeixes la dinàmica del sistema científic i ho remates amb les necessitats de l’economia capitalista, sembla inevitable una guerra implacable contra la mort. El nostre compromís ideològic amb la vida humana no ens permetrà acceptar senzillament la mort. Mentre hi hagi persones que morin d’alguna cosa, ens esforçarem per derrotar-la.

La comunitat científica i l’economia capitalista estaran encantats d’empènyer aquesta lluita. A la majoria de científics i banquers no els preocupa en què treballen, sempre que tinguin l’oportunitat de fer nous descobriments i més beneficis. Algú es pot imaginar un repte científic més emocionant que vèncer la mort, o un mercat més prometedor que el de l’eterna joventut? Si teniu més de quaranta anys, tanqueu els ulls un moment i intenteu recordar el cos que teníeu als vint-i-cinc. No només com es veia sinó sobretot com se sentia. Si poguéssiu recuperar aquell cos, quant estaríeu disposats a pagar? Sens dubte alguns no dubtarien a renunciar-hi, però prou clients pagarien el que fos, i constituirien un mercat quasi infinit.

Per si no n’hi hagués prou, la por a la mort incrustada en la majoria dels éssers humans donarà un impuls irresistible a la guerra contra la mort. Mentre les persones assumien que la mort era inevitable, s’entrenaven des de petits a suprimir el desig de viure per sempre, o el controlaven en favor d’objectius substitutius. Les persones volen viure per sempre, i per això componen una simfonia «immortal», cerquen la «glòria eterna» en una guerra, o fins i tot sacrifiquen la vida perquè la seva ànima «gaudeixi de felicitat eterna al paradís». Una gran part de la nostra creativitat artística, el nostre compromís polític i la nostra pietat religiosa està esperonada per la por a la mort.

A Woody Allen, que ha fet una carrera fabulosa amb la por a la mort, li van preguntar una vegada si esperava viure per sempre a través de la pantalla gran. Allen va contestar que «preferiria viure al meu pis». Va continuar dient que «no vull aconseguir la immortalitat amb la meva obra. La vull aconseguir no morint-me». Glòria eterna, cerimònies de commemoració nacionalista i somnis del paradís són un substitut molt pobre per al que volen els humans com Allen: no morir-se. Un cop les persones pensin (amb raó o sense) que tenen una possibilitat de debò d’esquivar la mort, el desig de vida es negarà a continuar estirant el carro raquític de l’art, la ideologia i la religió, i avançarà com una allau.

Si creus que els fanàtics religiosos amb els ulls ardents i les barbes llargues són despietats, espera a veure què faran els vells magnats del comerç i les estrelles de Hollywood revellides quan creguin que tenen l’elixir de la vida al seu abast. Si la ciència fa progressos significatius en la guerra contra la mort, la batalla real passarà dels laboratoris als parlaments, els jutjats i els carrers. Un cop els esforços científics es coronin amb èxit, desencadenaran agres conflictes polítics. Totes les guerres i conflictes de la història poden acabar sent un pàl·lid preludi de la batalla real que ens espera: la batalla per l’eterna joventut.

 

 

El dret a la felicitat

 

El segon gran projecte de l’ordre del dia de la humanitat probablement serà trobar la clau de la felicitat. Al llarg de la història nombrosos pensadors, profetes i persones corrents han definit la felicitat, més que la vida mateixa, com el bé suprem. A l’antiga Grècia el filòsof Epicur va explicar que venerar déus era una pèrdua de temps, que no hi ha existència després de la mort, i que la felicitat és l’únic propòsit de la vida. En l’antiguitat moltes persones van rebutjar l’hedonisme, però avui ha esdevingut el punt de vista per defecte. L’escepticisme pel que fa a l’altra vida porta la humanitat no sols a cercar la immortalitat, sinó també la felicitat terrenal. Perquè qui voldria viure per sempre en eterna infelicitat?

Per Epicur la cerca de la felicitat era una croada personal. Els pensadors moderns, per contra, tendeixen a veure-ho com un projecte col·lectiu. Sense planificació del govern, recursos econòmics i recerca científica, els individus no arribaran gaire lluny en la seva cerca de felicitat. Si la teva terra està arrasada per la guerra, si l’economia està en crisi i si no hi ha atenció sanitària, el més probable és que siguis infeliç. Al final del segle XVIII, el filòsof anglès Jeremy Bentham va afirmar que el bé suprem és «la màxima felicitat del màxim nombre de persones», i va concloure que l’únic objectiu digne de l’estat, el mercat i la comunitat científica és augmentar la felicitat global. Els polítics haurien de fer la pau, els empresaris fomentar la prosperitat, els erudits estudiar la natura, no per a major glòria del rei, la pàtria o Déu, sinó perquè tu i jo puguem tenir una vida més feliç.

Durant els segles XIX i XX, encara que alguns es fessin ressò de la visió de Bentham, els governs, les corporacions i els laboratoris es van centrar en objectius més immediats i ben definits. Els països mesuraven el seu èxit per la grandària del seu territori, l’augment de la seva població i el creixement del seu PIB, no per la felicitat dels seus ciutadans. Els països industrialitzats, com Alemanya, França i el Japó, van crear sistemes d’educació, salut i benestar gegantins, però aquests sistemes pretenien reforçar la nació més que garantir el benestar individual.

Es van fundar escoles per produir ciutadans preparats i obedients, que servissin lleialment la nació. Als divuit anys, els joves havien de ser no sols patriotes, sinó també estar alfabetitzats per poder llegir l’ordre del dia del brigadier i dissenyar els plans de batalla de l’endemà. Havien de saber matemàtiques per poder calcular la trajectòria dels obusos o desxifrar el codi secret de l’enemic. Necessitaven un domini raonable de l’electricitat, la mecànica i la medicina per fer funcionar ràdios, conduir tancs i atendre els companys ferits. Quan deixaven l’exèrcit s’esperava que servissin el país fent d’oficinistes, professors i enginyers, construint una economia moderna i pagant molts impostos.

El mateix es podia dir per al sistema de salut. Al final del segle XIX, països com França, Alemanya i el Japó van començar a proporcionar atenció sanitària gratuïta universal. Van finançar vacunacions per als nadons, dietes equilibrades per als nens i educació física per als adolescents. Van drenar maresmes infestades, van exterminar mosquits i van construir sistemes de clavegueram centralitzats. L’objectiu no era fer felices les persones, sinó fer més forta la nació. El país necessitava soldats i obrers robustos, dones sanes que donessin a llum més soldats i obrers, i buròcrates que anessin a treballar puntualment a les vuit del matí en comptes de quedar-se a casa malalts.

Fins i tot el sistema de prestacions socials es va planificar d’entrada en interès de la nació i no de les necessitats dels individus. Quan Otto von Bismarck va crear per primera vegada les pensions de l’estat i la seguretat social a l’Alemanya del final del segle XIX, el seu principal objectiu era assegurar-se la lleialtat dels ciutadans més que augmentar-ne el benestar. Vas combatre pel teu país quan tenies divuit anys, i vas pagar els impostos quan en tenies quaranta, perquè comptaves que l’estat s’ocuparia de tu quan en tinguessis setanta.[31]

El 1776, els pares fundadors dels Estats Units van establir el dret a la cerca de la felicitat com un dels tres drets humans inalienables, juntament amb el dret a la vida i el dret a la llibertat. És important apuntar, però, que la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica garantia el dret a «cercar» la felicitat, no el dret a la felicitat en si. Significativament, Thomas Jefferson no va fer responsable l’estat de la felicitat dels seus ciutadans. De fet, el que pretenia era limitar el poder de l’estat. La idea era reservar per als individus una esfera privada d’elecció, lliure de la supervisió de l’estat. Si crec que seré més feliç casant-me amb en John que amb la Mary, vivint a San Francisco que a Salt Lake City, i treballant de cambrer en comptes de fer de pagès, tinc el dret a cercar la felicitat així, i l’estat no hi hauria d’intervenir encara que m’equivoqui.

Tanmateix les últimes dècades s’ha girat la truita, i la visió de Bentham s’ha pres molt més seriosament. La gent creu cada dia més que els immensos sistemes creats fa més d’un segle per enfortir la nació haurien d’estar al servei de la felicitat i el benestar dels ciutadans individuals. Nosaltres no servim l’estat, l’estat ens serveix a nosaltres. El dret a cercar la felicitat, en principi concebut com una limitació al poder de l’estat, s’ha transformat imperceptiblement en el dret a la felicitat, com si els humans tinguéssim un dret natural a ser feliços, i tot el que ens desplagués fos una vulneració dels nostres drets humans bàsics i, per tant, l’estat hi hagués de posar remei.

Al segle XX, el PIB per càpita potser era la vara de mesurar suprema per avaluar l’èxit nacional. Des d’aquesta perspectiva, Singapur, cada un dels ciutadans del qual produeix una mitjana de cinquanta-sis mil dòlars en béns i serveis l’any, és un país més reeixit que Costa Rica, els ciutadans de la qual en produeixen només catorze mil l’any. Però avui dia els pensadors, els polítics i fins i tot els economistes demanen que se suplementi o fins i tot se substitueixi el PIB per la FIB o felicitat interior bruta. Què volen les persones, al capdavall? No volen produir. Volen ser felices. La producció és important, perquè proporciona la base material per a la felicitat. Però només és el mitjà, no el fi. En una enquesta darrere l’altra, els habitants de Costa Rica declaren tenir graus de satisfacció més alts que els de Singapur. Preferiries ser un habitant de Singapur molt productiu, però insatisfet, o un de Costa Rica menys productiu, però satisfet?

Aquesta mena de lògica pot empènyer la humanitat a fer de la felicitat el seu segon objectiu principal per al segle XXI. A primera vista, podria semblar un projecte relativament fàcil. Si la fam, la pesta i la guerra estan desapareixent, si la humanitat experimenta una pau i una prosperitat sense precedents, i si l’expectativa de vida augmenta radicalment, els humans haurien de ser feliços, oi?

Doncs no. Quan Epicur va definir la felicitat com el bé suprem, va advertir els seus deixebles que ser feliç és difícil. Els assoliments materials sols no ens satisfaran gaire temps. De fet, la cerca cega de diners, fama i plaer només ens farà infeliços. Epicur recomanava, per exemple, menjar i beure amb moderació, i dominar les apetències sexuals. A llarg termini, una bona amistat ens satisfarà més que una orgia frenètica. Epicur va perfilar tota una normativa ètica per guiar les persones pel camí traïdor a la felicitat.

Sembla que Epicur l’encertava. Ser feliç no és fàcil. Malgrat els avenços sense precedents de les últimes dècades, no és ni de bon tros evident que les persones contemporànies estiguin significativament més satisfetes que els seus avantpassats en èpoques antigues. De fet, és un senyal de mal averany que, malgrat que hi ha més prosperitat, confort i seguretat, l’índex de suïcidis al món desenvolupat sigui molt més elevat que a les societats tradicionals.

Al Perú, Guatemala, les Filipines i Albània —països en vies de desenvolupament que pateixen pobresa i inestabilitat política— se suïcida prop d’una persona de cada cent mil a l’any. En països rics i en pau com Suïssa, França, el Japó i Nova Zelanda, es lleven la vida vint-i-cinc persones de cada cent mil a l’any. El 1985 la majoria de sud-coreans eren pobres, incults i arrelats en la tradició i vivien en una dictadura autoritària. Avui, Corea del Sud és una potència econòmica capdavantera, els seus ciutadans són dels més cultes del món i el país té un règim democràtic estable i comparativament liberal. Tanmateix, si el 1985 se suïcidaven uns nou sud-coreans per cada cent mil, actualment la taxa anual de suïcidis s’ha més que triplicat a trenta per cada cent mil.[32]

No cal dir que hi ha tendències oposades i molt més encoratjadores. Així, la dràstica disminució de la mortalitat infantil és probable que hagi comportat un augment de la felicitat dels humans, i ha compensat en part la gent per l’estrès de la vida moderna. Tanmateix, encara que siguem una mica més feliços que els nostres avantpassats, l’augment del nostre benestar és molt menor del que podíem esperar. A l’edat de pedra, l’humà mitjà tenia a la seva disposició unes 4.000 calories d’energia per dia. Això no sols incloïa el menjar, sinó també l’energia invertida a preparar eines, roba, art i fogueres. Avui, el nord-americà mitjà utilitza 228.000 calories d’energia per dia, per alimentar no sols l’estómac, sinó també el cotxe, la nevera i el televisor.[33] Així, el nord-americà mitjà utilitza seixanta vegades més energia que el caçador recol·lector mitjà de l’edat de pedra. És el nord-americà mitjà seixanta vegades més feliç? Ens podem permetre ser molt escèptics amb aquesta mena de visions de color de rosa.

I per molt que hàgim superat les misèries d’ahir, assolir una felicitat positiva pot ser molt més difícil que abolir del tot el sofriment. Només calia un rosegó de pa per donar una alegria a un pagès medieval afamat. Com dónes una alegria a un enginyer avorrit, massa ben pagat i amb sobrepès? La segona meitat del segle XX va ser una era daurada per als Estats Units. La victòria a la Segona Guerra Mundial, seguida d’una victòria encara més decisiva a la guerra freda, el va convertir en la primera superpotència mundial. Entre el 1950 i el 2000, el PIB dels EUA va créixer de dos a dotze bilions de dòlars. Els ingressos reals per càpita es van duplicar. La pastilla anticonceptiva, acabada d’inventar, va fer que el sexe fos més lliure que mai. Per fi, les dones, els gais, els afroamericans i altres minories van rebre un tall més gros del pastís americà. Una riuada de cotxes, neveres, aires condicionats, aspiradors, rentaplats, rentadores, telèfons, televisors i ordinadors barats van canviar la vida quotidiana i la van tornar irreconeixible. I, tot i així, els estudis han mostrat que els nivells de benestar subjectius dels nord-americans als anys noranta del segle XX no havien canviat gaire respecte dels dels anys cinquanta.[34]

Al Japó, els ingressos mitjans reals es van multiplicar per cinc entre el 1958 i el 1987, en un dels booms econòmics més ràpids de la història. L’allau de riquesa, aparellada amb la miríada de canvis positius i negatius en l’estil de vida i les relacions socials dels japonesos, va tenir un impacte sorprenentment reduït en els nivells de benestar subjectius de la població. Els japonesos dels anys noranta estaven tan satisfets —o insatisfets— com els dels anys cinquanta.[35]

Es diria que la nostra felicitat topa amb un misteriós sostre de vidre que no li permet créixer malgrat els nostres assoliments sense precedents. Encara que proveïm tothom d’aliments gratuïts, curem totes les malalties i garantim la pau mundial, aquest sostre de vidre no s’esmicolarà necessàriament. Aconseguir l’autèntica felicitat no serà gaire més fàcil que vèncer la vellesa i la mort.

El sostre de vidre de la felicitat se sosté sobre dues columnes sòlides, una de psicològica i una altra de biològica. En l’esfera psicològica, la felicitat depèn més de les expectatives que de les condicions objectives. No ens sentim satisfets perquè tinguem una vida pacífica i pròspera. Més aviat ens sentim satisfets quan la realitat s’ajusta a les nostres expectatives. La mala notícia és que, a mesura que milloren les condicions, s’inflen les expectatives. Les espectaculars millores en les condicions que la humanitat ha experimentat les darreres dècades es tradueixen en expectatives més grans més que en una satisfacció més gran. Si no hi posem remei, els nostres assoliments futurs ens poden deixar tan insatisfets com sempre.

En l’esfera biològica, tant les nostres expectatives com la nostra felicitat estan determinades per la nostra bioquímica, més que per la nostra situació econòmica, social o política. Segons Epicur, som feliços quan experimentem sensacions plaents i no n’experimentem de desagradables. Jeremy Bentham va mantenir de manera similar que la natura va cedir el domini sobre l’home a dos amos —el plaer i el dolor— i que aquests determinen tot el que fem, diem i pensem. El successor de Bentham, John Stuart Mill, va explicar que la felicitat no és res més que plaer i absència de dolor, i que més enllà del plaer i el dolor no hi ha ni mal ni bé. Qui vulgui deduir el bé i el mal d’una altra cosa (com la paraula de Déu, o l’interès nacional) t’enganya i potser també s’enganya.[36]

En l’època d’Epicur, parlar així era blasfem. En l’època de Bentham i Mill, era una subversió radical. Però al començament del segle XXI, aquesta és l’ortodòxia científica. Segons les ciències de la vida, la felicitat i el sofriment només són diferents equilibris de sensacions corporals. No reaccionem mai a esdeveniments del món exterior, sinó a les sensacions dels nostres cossos. Ningú no pateix perquè ha perdut la feina, perquè s’ha divorciat o perquè el govern ha declarat la guerra. L’únic que fa desgraciades les persones són les sensacions desagradables que experimenta al cos. Perdre la feina pot desencadenar una depressió, però la depressió és un tipus de sensació corporal desagradable. Ens poden fer enfadar mil coses, però l’enuig no és mai una abstracció. Sempre se sent com una sensació d’escalfor i tensió al cos, que és el que fa tan irritant l’enuig. No diem que «ens encén» la ira perquè sí.

A la inversa, la ciència diu que ningú no és mai feliç per haver obtingut un ascens, haver guanyat la loteria o tan sols per haver trobat l’amor vertader. Les persones són felices per una sola cosa, les sensacions plaents al cos. Imaginem que som Mario Götze, el davanter centre de l’equip de futbol alemany a la final de la Copa del Món del 2014 contra l’Argentina. Han passat cent tretze minuts sense que ningú marqui un gol. Només queden set minuts perquè es comencin a llançar els temuts penals. Uns setanta-cinc mil aficionats excitats omplen l’estadi de Maracanà, a Rio, i uns milions més miren el partit amb neguit a tot el món. Ets a uns metres de la porteria argentina quan André Schürrle envia una passada magnífica en la teva direcció. Pares la pilota amb el pit, et baixa per la cama, la piques amb el peu abans que arribi a terra i veus com passa pel costat del porter argentí i s’enfonsa en la xarxa. Goooool! L’estadi esclata com un volcà. Desenes de milers de persones rugeixen embogides, els teus companys d’equip corren per abraçar-te i fer-te petons, milions de persones a les seves cases de Berlín i Munic esclaten en plors davant de les pantalles dels televisors. Estàs extasiat, però no per la pilota a la porteria argentina ni per les celebracions que tenen lloc a les atapeïdes Biergärten bavareses. Tu reacciones a la tempesta de sensacions que tens a dins. Esgarrifances a l’espinada, descàrregues elèctriques per tot el cos, i sents com si no hi hagués res sòlid, com si explotessis en milions de boles d’energia esclatants.

No cal que marquis el gol de la victòria a la final de la Copa del Món per sentir aquestes sensacions. Si t’acaben de donar un ascens inesperat a la feina i et poses a saltar d’alegria, estàs reaccionant a la mateixa mena de sensacions. Les parts més fondes del teu cap no saben res de futbol ni de feines. Només entenen de sensacions. Si et donen una promoció, però per alguna raó no experimentes cap sensació plaent, no et sentiràs gaire satisfet. El contrari també és veritat. Si t’acaben de despatxar (o has perdut un partit de futbol decisiu), però estàs experimentant sensacions molt plaents (potser perquè t’has pres una pastilla), et pots sentir l’amo del món.

La mala notícia és que les sensacions plaents s’acaben de pressa, i tard o d’hora es tornen desagradables. Ni tan sols marcar el gol de la victòria a la final de la Copa del Món garanteix viure feliç per sempre. De fet, pot ser que tot vagi de baixada a partir d’allà. De la mateixa manera, si l’any passat em van donar una promoció inesperada a la feina, pot ser que encara ocupi aquest càrrec nou, però les sensacions molt plaents que vaig experimentar quan vaig sentir la notícia van desaparèixer al cap d’unes hores. Si vull tornar a experimentar sensacions així de meravelloses, necessito que em donin un altre ascens. I un altre. I si no me’n donen cap, pot ser que acabi més amargat i enfadat que si hagués continuat sent un humil peó.

Tot això és culpa de l’evolució. Fa moltes generacions, el nostre sistema bioquímic es va adaptar per augmentar les nostres possibilitats de supervivència i reproducció, no la nostra felicitat. El sistema bioquímic recompensa les accions que contribueixen a la supervivència i la reproducció amb sensacions plaents. Però això és només un efímer truc de venedor. Ens esforcem per obtenir aliments i parella per tal d’evitar les desagradables sensacions que transmet la gana i gaudir de gustos agradables i orgasmes de somni. Però els gustos agradables i els orgasmes de somni no duren gaire, i si els volem tornar a sentir, hem de sortir a buscar més aliments i parelles.

Què hauria passat si una rara mutació hagués creat un esquirol que, després de menjar-se una llavor, fruís d’una sensació de benestar eterna? Teòricament, es podria fer recablejant el cervell de l’esquirol. Vés a saber! Potser li va passar a un esquirol afortunat fa milions d’anys. Però si va existir, aquell esquirol va tenir una vida enormement feliç i enormement breu, i aquest va ser el final de la rara mutació. Perquè l’esquirol feliç no s’hauria molestat a buscar més llavors i encara menys parella. Els esquirols rivals, que van tenir gana de nou cinc minuts després d’haver-se menjat una llavor, tenien moltes més possibilitats de sobreviure i transmetre els seus gens a la generació següent. Per la mateixa raó, les llavors que els humans volem arreplegar —feines lucratives, cases grans, parelles atractives— poques vegades ens satisfan gaire temps.

Alguns diran que no és una cosa negativa, perquè no és l’objectiu el que ens fa feliços, és el trajecte. Pujar l’Everest és molt més satisfactori que ser al cim; flirtejar i el joc amorós és més excitant que tenir un orgasme, i fer experiments innovadors al laboratori és més interessant que rebre elogis i premis. Però això no canvia gaire el panorama. Només indica que l’evolució ens controla amb un ampli ventall de plaers. De vegades ens sedueix amb sensacions de pau i tranquil·litat fabuloses, mentre que en d’altres ens incita cap a estimulants sensacions d’eufòria i excitació.

Quan un animal busca alguna cosa que augmenta les seves possibilitats de supervivència i reproducció (per exemple, menjar, parelles o estatus social), el cervell produeix sensacions d’alerta i excitació, que empenyen l’animal a fer esforços encara més grans perquè són molt agradables. En un famós experiment, els científics van connectar elèctrodes als cervells de diverses rates que permetien que els animals creessin sensacions d’excitació només pitjant un pedal. Quan les rates van poder escollir entre un menjar saborós i pitjar el pedal, van preferir el pedal (com les criatures que prefereixen jugar a videojocs que baixar a sopar). Les rates van pitjar el pedal sense parar, fins que van caure de fam i d’esgotament.[37] Els humans també poden preferir l’excitació de la cursa a reposar en els llorers de l’èxit. El que fa tan atractiva la cursa és la sensació d’eufòria que l’acompanya. Ningú no voldria pujar muntanyes, jugar a videojocs o anar a cites a cegues si aquestes activitats només anessin acompanyades de les sensacions desagradables d’estrès, desesperació o avorriment.[38]

Malauradament, les sensacions excitants de la cursa són transitòries com les beatífiques sensacions de la victòria. El don Joan que gaudeix amb l’emoció de la conquesta d’una nit, l’home de negocis que gaudeix rosegant-se les ungles mentre veu pujar i baixar el Dow Jones i el jugador que gaudeix matant monstres a la pantalla de l’ordinador, no obtindran cap satisfacció recordant les aventures d’ahir. Com les rates que pitgen el pedal una vegada rere l’altra, també els don Joans, els magnats i els jugadors necessiten una nova dosi cada dia. Pitjor encara, aquí també les expectatives s’adapten a les condicions i els reptes d’ahir es converteixen massa de pressa en el tedi d’avui. Potser la clau de la felicitat no és ni la cursa ni la medalla d’or, sinó combinar les dosis correctes d’excitació i tranquil·litat, però la majoria de nosaltres tendim a saltar de l’estrès a l’avorriment i a l’inrevés, tan insatisfets amb l’un com amb l’altre.

Si la ciència té raó i la nostra felicitat està determinada pel nostre sistema bioquímic, l’única manera de garantir una satisfacció duradora és defraudant el sistema. Oblidem-nos del creixement econòmic, les reformes socials i les revolucions polítiques: per augmentar els nivells de felicitat global, cal que manipulem la bioquímica humana. I és això exactament el que hem començat a fer les últimes dècades. Fa cinquanta anys els fàrmacs psiquiàtrics comportaven un greu estigma. Avui l’estigma s’ha esmicolat. Per bé o per mal, un percentatge creixent de la població pren medecines psiquiàtriques de manera habitual, no sols per curar malalties mentals debilitants, sinó també per afrontar depressions més quotidianes i melancolies ocasionals.

Per exemple, cada vegada més nens en edat escolar prenen estimulants com el Ritalin. El 2011, 3,5 milions de nens nord-americans prenien medicació per al TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat o sense). Al Regne Unit, la xifra va ascendir de 92.000 el 1997 a 786.000 el 2012.[39] La intenció inicial era tractar trastorns d’atenció, però avui dia nens del tot sans prenen aquesta medicació per millorar el seu rendiment i viure d’acord amb les creixents expectatives de mestres i pares.[40] N’hi ha que s’oposen a aquesta tendència i argumenten que el problema està en el sistema educatiu més que en els infants. Si els alumnes pateixen trastorns d’atenció i estrès i tenen males notes, potser ho hauríem d’atribuir a uns mètodes d’ensenyament passats de moda, unes aules massa plenes i un ritme de vida accelerat. Potser hauríem de modificar l’escola en comptes de les criatures? És interessant veure com han evolucionat els arguments. Fa milers d’anys que les persones discuteixen sobre els mètodes educatius. Tant si és a la Xina com a l’Anglaterra victoriana, tothom té el seu mètode preferit, i s’oposa amb vehemència a totes les alternatives. Tanmateix, fins ara tothom encara estava d’acord en una cosa: per millorar l’educació, cal que canviem les escoles. Actualment, per primera vegada a la història, almenys algunes persones creuen que seria més eficient canviar la bioquímica dels alumnes.[41]

Els exèrcits van pel mateix camí: el 12 % dels soldats nord-americans a l’Iraq i el 17 % dels soldats nord-americans a l’Afganistan prenien pastilles per dormir o antidepressius per ser capaços d’afrontar la pressió i l’angoixa de la guerra. La por, la depressió i el trauma no estan causats pels obusos, les bombes trampa o els cotxes bomba. Estan causats per hormones, neurotransmissors i xarxes neurals. Dos soldats es poden trobar espatlla contra espatlla en la mateixa emboscada; un es paralitzarà de terror, perdrà el cap i patirà malsons anys després dels fets; l’altre s’abraonarà valerosament sobre l’adversari i guanyarà una medalla. La diferència està en la bioquímica del soldat, i si trobem la manera de controlar-la, tindrem per carambola soldats més feliços i exèrcits més eficients.[42]

La cerca bioquímica de la felicitat també és la causa número u de delinqüència del món. El 2009, la meitat dels interns en presons federals dels Estats Units hi eren a causa de les drogues; el 38 % dels presos italians estaven condemnats per delictes relacionats amb les drogues; el 55 % dels interns al Regne Unit asseguraven haver comès els seus delictes en relació amb el consum o el tràfic de drogues. Una investigació del 2001 va descobrir que el 62 % dels convictes australians estaven sota la influència de les drogues quan van cometre el crim pel qual estaven empresonats.[43] La gent beu alcohol per oblidar, fuma herba per sentir-se en pau, pren cocaïna i metamfetamines per estar desperts i sentir-se segurs de si mateixos, mentre que l’èxtasi proporciona sensacions estàtiques i l’LSD t’envia a conèixer «Lucy in the Sky with Diamonds». El que algunes persones esperen obtenir estudiant, treballant o fundant una família, d’altres intenten obtenir-ho molt més fàcilment mitjançant la dosi correcta de molècules. Aquesta és una amenaça existencial a l’ordre social i econòmic, i és per això que els països lliuren una guerra obstinada, sagnant i inútil contra el crim bioquímic.

L’estat espera regular la cerca bioquímica de la felicitat separant les «males» manipulacions de les «bones». El principi és clar: les manipulacions bioquímiques que reforcen l’estabilitat política, l’ordre social i el creixement econòmic estan permeses i fins i tot es fomenten (per exemple, les manipulacions que calmen les criatures hiperactives a l’escola o llancen soldats ansiosos a la batalla). Les manipulacions que posen en perill l’estabilitat i el creixement estan prohibides. Però cada any surten noves drogues als laboratoris de recerca de les universitats, als laboratoris farmacèutics i en les organitzacions criminals, i les necessitats de l’estat i el mercat també continuen canviant. A mesura que s’acceleri la cerca bioquímica de la felicitat, aquesta també remodelarà la política, la societat i l’economia, i serà encara més difícil de controlar.

I les drogues només són el començament. Als laboratoris de recerca els especialistes ja treballen en maneres més sofisticades de manipular la bioquímica humana, com enviar estímuls elèctrics directes als punts adequats del cervell, o crear genèticament els esbossos dels nostres cossos. Sigui quin sigui ben bé el mètode, guanyar felicitat amb la manipulació biològica no serà fàcil perquè exigeix alterar les pautes fonamentals de la vida. Però tampoc era fàcil vèncer la fam, la pesta i la guerra.

 

 

No és ni de bon tros segur que la humanitat hagi d’invertir tant d’esforç en la cerca bioquímica de la felicitat. Alguns diran que la felicitat senzillament no és tan important, i que és un error considerar la satisfacció individual l’aspiració màxima de la societat humana. D’altres poden estar d’acord que la felicitat és el bé suprem, però poden tenir recels amb la definició biològica de felicitat com l’experimentació de sensacions plaents.

Fa uns 2.300 anys Epicur advertia els seus deixebles que era probable que una cerca immoderada de plaer els fes més desgraciats que feliços. Un parell de segles abans el Buda havia fet una afirmació encara més radical, segons la qual la cerca de sensacions plaents és de fet l’arrel del sofriment. Aquestes sensacions són només vibracions efímeres i mancades de significat. Ni tan sols quan les experimentem hi reaccionem amb satisfacció; més aviat n’anhelem més. Per això, per moltes sensacions beatífiques o excitants que puguem experimentar, no ens satisfaran mai.

Si identifico la felicitat amb sensacions plaents, i anhelo experimentar-ne més i més, no tinc més remei que cercar-ne constantment. Quan les acabo obtenint, desapareixen de seguida, i com que el simple record de plaers passats no em satisfarà, hauré de començar de cap i de nou. Encara que continuï aquesta cerca durant dècades, no m’aportarà cap assoliment durador; per contra, com més anheli sensacions plaents, més estressat i insatisfet em sentiré. Per assolir una felicitat real, els humans necessiten alentir la cerca de sensacions plaents, no accelerar-la.

La visió budista de la felicitat té moltes coses en comú amb la visió bioquímica. Totes dues coincideixen que les sensacions plaents desapareixen tan de pressa com apareixen, i que mentre les persones anhelen sensacions plaents sense experimentar-les realment continuen insatisfetes. Tanmateix, aquest problema té dues solucions molt diferents. La solució bioquímica és desenvolupar productes i tractaments que proporcionin als humans un flux interminable de sensacions plaents, per tal que no ens en faltin mai. La proposta del Buda era reduir el nostre anhel de sensacions plaents, i no deixar que controlin la nostra vida. Segons el Buda, podem entrenar la ment per observar amb atenció com totes les sensacions apareixen constantment i passen. Quan la ment aprèn a veure les nostres sensacions tal com són —vibracions efímeres i mancades de significat— perd interès per cercar-les. Perquè quin sentit té córrer darrere d’una cosa que desapareix tan de pressa com apareix?

Avui dia, la humanitat té molt més interès en la solució bioquímica. Tant se val el que diguin els monjos a les seves coves de l’Himàlaia o els filòsofs a les seves torres d’ivori, per al gegant capitalista, felicitat és plaer. Punt. Amb cada any que passa, la nostra tolerància a les sensacions desagradables disminueix, mentre que el nostre anhel de sensacions plaents augmenta. Tant la recerca científica com l’activitat econòmica estan orientades a aquest fi, i produeixen cada any millors analgèsics, nous gustos de gelat, matalassos més còmodes i jocs més addictius per als nostres mòbils, perquè no patim ni un moment d’avorriment mentre esperem l’autobús.

Amb tot això no n’hi ha prou ni de bon tros, és clar. L’Homo sapiens no estava adaptat per l’evolució per experimentar un plaer constant, i si això és el que vol la humanitat tant sí com no, els gelats i els jocs de mòbil no són suficients. Caldrà canviar la nostra bioquímica i refer els nostres cossos i les nostres ments. I en això estem treballant. Podem discutir si és bo o dolent, però sembla que el segon gran projecte del segle XXI —garantir la felicitat global— comportarà refer l’Homo sapiens perquè pugui gaudir d’un plaer interminable.

 

 

Els déus del planeta Terra

 

En la cerca de felicitat i immortalitat, de fet, els humans intenten equiparar-se als déus. No sols perquè aquestes siguin qualitats divines, sinó perquè, per vèncer la vellesa i la infelicitat, primer els humans hauran d’adquirir un control diví del seu propi substrat biològic. Si mai tenim el poder de manipular la mort i el dolor per treure’ls del nostre organisme, aquest mateix poder probablement serà suficient per manipular el nostre sistema de gairebé qualsevol manera que vulguem, i manipular els nostres òrgans, les emocions i la intel·ligència de moltes maneres. Et podries comprar la fortalesa d’Hèrcules, la sensualitat d’Afrodita, la saviesa d’Atenea o la follia de Dionís si et vingués de gust. Fins ara, augmentar el poder humà depenia sobretot de millorar les nostres eines externes. En el futur, dependrà més de millorar el cos i la ment humanes, o de fusionar-se directament amb les nostres eines.

L’ascens dels humans a la categoria de déus pot seguir tres camins diferents: l’enginyeria biològica, l’enginyeria de cíborgs i l’enginyeria d’éssers no orgànics.

L’enginyeria biològica parteix de la idea que ens falta molt per prendre consciència de tot el potencial dels cossos orgànics. Durant quatre mil milions d’anys la selecció natural ha estat tocant i remenant aquests cossos, de manera que hem anat des de les amebes fins als rèptils, als mamífers i al sàpiens. Però no hi ha cap raó per pensar que el sàpiens és l’última estació. Canvis relativament petits en gens, hormones i neurones van ser suficients per transformar l’Homo erectus —que no era capaç de fer res més impactant que un ganivet de sílex— en l’Homo sapiens, que construeix naus espacials i ordinadors. Qui sap quin seria el resultat d’uns quants canvis més al nostre ADN, el sistema hormonal o l’estructura cerebral. La bioenginyeria no esperarà asseguda que la selecció natural faci la seva feina. Els bioenginyers agafaran el vell cos sàpiens i en reescriuran intencionadament el codi genètic, recablejaran els seus circuits cerebrals, alteraran el seu equilibri bioquímic i fins i tot li faran créixer extremitats senceres. En conseqüència, crearà nous déus menors, que podrien ser tan diferents de nosaltres, els sàpiens, com nosaltres ho som de l’Homo erectus.

L’enginyeria de cíborgs anirà un pas més enllà, i fusionarà el cos orgànic amb ginys no orgànics, com mans biòniques, ulls artificials o milions de nanorobots que navegaran pel nostre corrent sanguini, diagnosticaran problemes i arreglaran mals. Un cíborg així pot tenir capacitats que vagin molt més enllà de les d’un cos orgànic. Per exemple, totes les parts d’un cos orgànic han d’estar en contacte directe les unes amb les altres per funcionar. Si el cervell d’un elefant és a l’Índia, els seus ulls i orelles a la Xina, i les potes a Austràlia, aleshores aquest elefant segurament és mort, i fins i tot si d’una manera misteriosa fos viu, ni hi veuria ni hi sentiria ni caminaria. Un cíborg, per contra, podria existir en diferents llocs alhora. Un metge cíborg podria fer cirurgies d’urgència a Tòquio, a Chicago i en una estació espacial de Mart, sense sortir de la seva consulta d’Estocolm. Només necessitaria una connexió ràpida a internet, i uns quants parells d’ulls i unes mans biòniques. Pensant-ho bé, per què parells? Per què no quartets? De fet, no, perquè les mans també són supèrflues. Per què hauria d’aguantar el bisturí amb la mà un metge cíborg si pot connectar directament la ment amb l’instrument?

Això pot sonar a ciència-ficció, però ja és una realitat. Hi ha micos que fa poc han après a controlar mans i peus biònics desconnectats dels seus cossos, mitjançant elèctrodes implantats al cervell. Pacients paralitzats poden moure extremitats biòniques o fer funcionar l’ordinador només amb el poder del pensament. Si es vol, ja es pot controlar de manera remota els aparells elèctrics de casa utilitzant un casc elèctric «lector de la ment». El casc no exigeix implants cerebrals. Funciona llegint senyals elèctrics que passen a través del cuir cabellut. Si vols apagar el llum de la cuina, et poses el casc, t’imagines un senyal mental preprogramat (per exemple, imaginar que es mou la mà dreta) i l’interruptor s’apaga. Es poden comprar aquests cascs en línia per només quatre-cents dòlars.[44]

Al començament del 2015, diversos centenars de treballadors del hub tecnològic Epicenter d’Estocolm es van implantar microxips a les mans. Els xips són de la mida d’un gra d’arròs i emmagatzemen informació de seguretat personalitzada que permet als treballadors obrir portes i fer anar fotocopiadores amb un gest de la mà. S’espera que aviat puguin fer pagaments de la mateixa manera. Una de les persones que hi ha darrere la iniciativa, Hannes Sjoblad, va explicar: «Ja interactuem amb tecnologia a cada moment. Avui és una mica caòtic: necessitem codis pin i contrasenyes. No seria més fàcil tocar-ho amb la mà i prou?».[45]

Tanmateix, l’enginyeria cíborg és conservadora fins a cert punt, en tant que assumeix que els cervells orgànics continuaran sent els centres de comandament i control de la vida. Hi ha una perspectiva més agosarada, que es desprèn del tot de les parts orgàniques i espera crear éssers completament no orgànics. Les xarxes neurals se substituiran amb programari intel·ligent, que podria navegar tant pel món virtual com pel no virtual, lliure de les limitacions de la química orgànica. Després de quatre mil milions d’anys de vagarejar dins del reialme dels recintes orgànics, la vida sortirà a la immensitat del reialme inorgànic, i prendrà formes que no ens podem ni imaginar en els somnis més esbojarrats. Perquè, al capdavall, els nostres somnis més esbojarrats són encara producte de la química orgànica.

Sortir del regne de l’orgànic podria permetre que la vida sortís del planeta Terra. Durant quatre mil milions d’anys la vida ha estat confinada a aquest diminut planeta perquè la selecció natural va fer que tots els organismes depenguessin absolutament de les condicions úniques d’aquesta roca voladora. Ni el bacteri més resistent pot sobreviure a Mart. Una intel·ligència artificial no orgànica, en canvi, podria colonitzar planetes desconeguts amb facilitat. La substitució de la vida orgànica per la inorgànica, doncs, pot posar la llavor d’un futur imperi galàctic, els governants del qual s’assemblaran més al senyor Data que al capità Kirk.

 

 

No sabem on ens poden portar aquests camins ni com seran els nostres descendents divinitzats. Predir el futur no ha estat mai fàcil, i les biotecnologies revolucionàries ho fan encara més difícil. Perquè per difícil que sigui predir l’impacte de les noves tecnologies en camps com el transport, la comunicació i l’energia, les tecnologies per millorar els humans plantegen un repte totalment diferent. En tant que es poden utilitzar per transformar les ments i els desitjos humans, les persones que tenen ments i desitjos actuals per definició no se’n poden imaginar les repercussions.

Durant milers d’anys la història ha estat plena de turbulències tecnològiques, econòmiques, socials i polítiques. Però una cosa s’ha mantingut constant: la humanitat. Les nostres eines i institucions són molt diferents de les de l’època bíblica, però les estructures profundes de la ment humana s’han mantingut iguals. És per això que encara ens reconeixem en les pàgines de la Bíblia, en els escrits de Confuci o en les tragèdies de Sòfocles i Eurípides. Humans com nosaltres van crear els clàssics, i per això sentim que parlen de nosaltres. En produccions teatrals modernes, Èdip, Hamlet i Otel·lo poden portar texans i samarretes i tenir comptes de Facebook, però els seus conflictes emocionals són els mateixos que a l’obra original.

Tanmateix, un cop la tecnologia ens permeti redissenyar les ments humanes, l’Homo sapiens desapareixerà, cosa que persones com tu i jo no podem comprendre. Molts estudiosos intenten predir com serà el món l’any 2100 o 2200. És una pèrdua de temps. Qualsevol predicció que valgui la pena ha de tenir en compte la capacitat de redissenyar les ments humanes, i això és impossible. Hi ha moltes respostes assenyades a la pregunta de «Què faran persones amb ments com les nostres amb la biotecnologia?». Però no hi ha bones respostes a la pregunta de «Què faran éssers amb una ment diferent amb la biotecnologia?». Només podem dir que persones semblants a nosaltres és probable que utilitzin la biotecnologia per redissenyar les seves pròpies ments, i les nostres ments actuals no poden entendre què pot passar després.

Però encara que els detalls siguin foscos, sí que podem estar segurs sobre la direcció general de la història. Al segle XXI, el tercer gran projecte de la humanitat serà adquirir per a nosaltres poders divins de creació i destrucció, i convertir l’Homo sapiens en Homo deus. Aquest tercer projecte evidentment incorpora els dos primers projectes, que, de fet, l’esperonen. Volem tenir la capacitat de redissenyar els nostres cossos i les nostres ments sobretot per defugir la vellesa, la mort i la infelicitat, però un cop ho hàgim fet, qui sap què més podrem fer amb aquesta capacitat? És per això que podem pensar perfectament en un nou ordre del dia de la humanitat consistent en un sol i únic projecte (amb moltes branques): assolir la divinitat.

Si això sona poc científic i del tot excèntric, és perquè les persones sovint malinterpreten el concepte de divinitat. La divinitat no és una qualitat metafísica vaga. I no és el mateix que l’omnipotència. Quan parlo de convertir els humans en déus, penso més en els déus grecs o els devas hindús que en l’omnipotent pare celestial bíblic. Els nostres descendents encara tindran febleses, manies i limitacions, com en tenien Zeus i Indra. Però podrien estimar, odiar, crear i destruir a molt més gran escala que nosaltres.

Al llarg de la història, es creia que la majoria de déus no posseïen l’omnipotència sinó més aviat supercapacitats específiques com ara la capacitat de dissenyar i crear éssers vius, de transformar els seus propis cossos, de controlar l’entorn i el clima, de llegir les ments i comunicar-se a distància, de viatjar a gran velocitat, i, per descomptat, d’esquivar la mort i viure indefinidament. Els humans estan per la tasca d’adquirir totes aquestes capacitats, i més encara.

Algunes capacitats que tradicionalment s’han considerat divines durant molts mil·lennis ara són tan corrents que gairebé no hi pensem. Una persona normal ara es trasllada i es comunica entre distàncies amb molta més facilitat que els déus grecs, hindús o africans de l’antiguitat. Per exemple, el poble dels igbo a Nigèria creu que el déu creador Chukwu originalment volia fer immortals les persones. Va enviar un gos perquè digués als humans que, si algú es moria, havien d’empolvorar cendres sobre el cadàver i tornaria a la vida. Per desgràcia, el gos estava cansat i es va entretenir pel camí. Aleshores, l’impacient Chukwu va enviar una ovella, dient-li que s’afanyés a transmetre el seu important missatge. Però malauradament, quan la desalenada ovella va arribar a la seva destinació, es va fer un embolic amb les instruccions i va dir als humans que enterressin els morts, i així va fer permanent la mort. És per això que avui els humans morim. Si Chukwu hagués tingut un compte de Twitter en lloc de dependre de gossos mandrosos i ovelles curtes de gambals per transmetre els seus missatges...!

En les antigues societats agrícoles, moltes religions tenien poc interès en les qüestions metafísiques i el més enllà. Se centraven en el tema més terrenal d’augmentar les collites. Per això el Déu de l’Antic Testament no promet cap recompensa o càstig després de la mort. En lloc d’això, Déu diu al poble d’Israel que «Si escolteu i obeïu els manaments que jo us dono avui, [...] ell farà caure al seu temps la pluja sobre els vostres camps, a la tardor i a la primavera; així tindràs bones collites de blat, de vi i d’oli. També farà créixer l’herba dels prats per al teu bestiar, i menjaràs fins a saciar-te. Guarda’t bé de deixar-te seduir: no us allunyeu del Senyor, no doneu culte a altres déus, no els adoreu. Aleshores el Senyor s’irritaria contra vosaltres: tancaria el cel i no hi hauria més pluja, la terra no donaria més collites, i no trigaríeu a desaparèixer d’aquest país fèrtil que ell mateix us dóna» (Deuteronomi 11:13-17). Actualment els científics se’n surten millor que el Déu de l’Antic Testament. Gràcies a fertilitzants artificials, insecticides industrials i cultius modificats genèticament, avui dia la producció agrícola depassa les més esbojarrades expectatives que poguessin tenir els antics pagesos en els seus déus. I el sec estat d’Israel ja no tem que una deïtat irada reprimeixi el cel i aturi tota la pluja, perquè els israelians han construït fa poc una enorme planta dessalinitzadora a la costa mediterrània, i ara poden agafar tota l’aigua de boca del mar.

De moment, hem competit amb els déus antics creant eines cada vegada millors. Però en un futur no gaire llunyà podríem crear superhumans que avantatgin els antics déus no amb les eines, sinó amb les facultats corporals i mentals. Si hi arribem, i quan hi arribem, tanmateix, la divinitat esdevindrà tan quotidiana com el ciberespai, una meravella de meravelles que donem per descomptada.

Podem estar força segurs que els humans faran una aposta per la divinitat, perquè els humans tenen moltes raons per desitjar pujar de categoria i moltes maneres d’aconseguir-ho. Encara que un camí prometedor acabi en via morta, continuaran obertes rutes alternatives. Per exemple, podem descobrir que el genoma humà és massa complicat per manipular-lo de debò, però això no impedirà el desenvolupament d’interfícies cervell-ordinador, nanorobots o intel·ligència artificial.

Però no cal que ens esverem. Si més no, no ara mateix. La millora del sàpiens serà un procés històric gradual més que una apocalipsi hollywoodiana. L’Homo sapiens no serà exterminat per una revolta de robots. És més probable que l’Homo sapiens vagi millorant pas a pas, i que pel camí es barregi amb robots i ordinadors, fins que un dia els nostres descendents mirin enrere i s’adonin que ja no són la mena d’animal que va escriure la Bíblia, va construir la Gran Muralla xinesa i va riure amb les gràcies de Charlie Chaplin. Això no passarà en un dia, ni en un any. De fet, ja està passant, mitjançant incomptables actes quotidians. Cada dia milions de persones decideixen atorgar al seu mòbil una mica més de control sobre les seves vides, o proven un fàrmac antidepressiu nou i més efectiu. En la cerca de salut, felicitat i poder, els humans canviaran gradualment un dels seus trets i després un altre, i un altre, fins que ja no siguem humans.

 

 

Algú pot pitjar el fre, si us plau?

 

Per molta calma amb què s’expliqui, moltes persones s’esveren quan senten a parlar d’aquesta possibilitat. Estan encantades de seguir el consell dels seus mòbils o prendre el fàrmac que el metge els recepta, però quan senten a parlar de ser superhumans diuen: «Espero haver-me mort abans que passi això». Una amiga em va dir una vegada que el que més por li feia de fer-se gran era esdevenir irrellevant, acabar sent una vella nostàlgica que no pot entendre el món que l’envolta o contribuir-hi gaire. És el que ens fa por col·lectivament, com a espècie, quan sentim a parlar de superhumans. Pressentim que en un món així la nostra identitat, els nostres somnis i fins i tot les nostres pors seran irrellevants, i no tindrem res més amb què contribuir. Siguis el que siguis avui —un devot jugador de criquet hindú o una aspirant a periodista lesbiana—, en un món d’una categoria superior et sentiràs com un caçador neandertal a Wall Street. No seràs d’aquell món.

Als neandertals no els calia patir pel Nasdaq, perquè n’estaven protegits per desenes de milers d’anys. En canvi, ara, el nostre món de significat es podria esfondrar en unes dècades. No pots comptar que la mort t’estalviï de ser totalment irrellevant. Encara que els déus no caminin pel carrer el 2100, l’intent de millorar l’Homo sapiens és probable que canviï el món fins a tornar-lo irreconeixible en aquest mateix segle. La recerca científica i els desenvolupaments avancen a un ritme molt més ràpid del que la majoria de nosaltres podem assumir.

Si es parla amb especialistes, molts diran que encara som molt lluny dels nadons dissenyats genèticament o d’una intel·ligència artificial de nivell humà. Però els especialistes acostumen a pensar en una escala temporal de reconeixements acadèmics i feines a la universitat. En conseqüència, «molt lluny» pot voler dir vint anys, i «mai» pot insinuar no gaire més de cinquanta anys.

Encara recordo el primer dia que vaig entrar en contacte amb internet. Era l’any 1993, quan anava a l’institut i vaig anar amb un parell d’amics a casa d’un altre que es deia Ido (que ara és informàtic). Volíem jugar a ping-pong. L’Ido ja era un fanàtic dels ordinadors i, abans de desplegar la taula de ping-pong, ens va voler ensenyar la seva última meravella. Va endollar el cable del telèfon a l’ordinador, va pitjar unes tecles, i vam sentir uns minuts de grinyols i brunzits i després silenci. Res de res. Vam murmurar i rondinar, però l’Ido ho va tornar a provar. I una altra vegada. I una altra vegada. A la fi va fer un crit i va anunciar que havia aconseguit connectar el seu ordinador a l’ordinador central de la universitat. «I què hi ha a l’ordinador central?», vam preguntar. «Home», va reconèixer, «de moment res. Però hi podries posar tota mena de coses». «Com ara què?», vam insistir. «No ho sé», va dir, «tota mena de coses». No semblava gaire engrescador. Vam jugar a ping-pong, i les setmanes següents vam tenir un entreteniment nou: riure’ns de l’absurda idea de l’Ido. D’això, en el moment d’escriure aquest llibre, fa menys de vint-i-cinc anys. Qui sap què passarà d’aquí a vint-i-cinc anys més?

És per això que cada vegada més persones, organitzacions, corporacions i governs es prenen molt seriosament la cerca d’immortalitat, felicitat i poders divins. Les companyies d’assegurances, els fons de pensions, els sistemes de salut i els ministres d’economia ja estan horroritzats amb el salt en l’esperança de vida. Les persones viuen molt més del que es preveia, i no hi ha prou diners per pagar-los la pensió i els tractaments mèdics. En vista que els setanta aviat esdevindran els nous quaranta, els especialistes demanen que s’allargui l’edat de jubilació i es reestructuri el mercat de treball.

Quan la gent s’adona amb quina rapidesa avancem cap al gran desconegut, i que no pot comptar ni amb la mort perquè la protegeixi, la següent reacció és esperar que algú pitgi el fre i ho alenteixi tot. Però no podem pitjar el fre, per diversos motius.

Primer, ningú no sap on és el fre. Alguns especialistes coneixen els avenços en un camp, com la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, les dades massives; ningú no és especialista en tot. Per tant, ningú no és realment capaç d’unir tots els punts i veure el dibuix sencer. Diferents camps influeixen els uns en els altres de maneres tan intricades que ni les ments més privilegiades poden imaginar com poden impactar els avenços en intel·ligència artificial en la nanotecnologia o a l’inrevés. Ningú no pot absorbir tots els últims descobriments científics, ningú no pot predir com serà l’economia global d’aquí a deu anys, i ningú no té ni idea de cap a on correm amb tantes presses. En la mesura que ja ningú no entén el sistema, ningú no el pot aturar.

Segon, si d’alguna manera aconseguíssim pitjar el fre, la nostra economia s’esfondraria, i amb això la nostra societat. Com s’explica en un capítol posterior, l’economia moderna necessita el creixement constant i indefinit per sobreviure. Si mai s’atura el creixement, l’economia no es plantarà en un equilibri amable; s’esmicolarà. És per això que el capitalisme fomenta la cerca de la immortalitat, la felicitat i la divinitat. Hi ha un límit en les sabates que podem calçar, els cotxes que podem conduir i les vacances d’esquí que podem fer. Una economia construïda sobre el creixement perpetu necessita projectes sense fi, com ara les cerques d’immortalitat, felicitat i divinitat.

Però si necessitem projectes sense fi, per què no ens conformem amb la felicitat i la immortalitat, i almenys aparquem l’esgarrifosa cerca de poders superhumans? Perquè és inextricable de les altres dues. Si inventes cames biòniques que permetin tornar a caminar a un paraplègic, pots fer servir la mateixa tecnologia per millorar persones sanes. Quan descobreixes com aturar la pèrdua de memòria dels vells, els mateixos tractaments poden millorar la memòria dels joves.

No hi ha una línia clara que separi la curació de la millora. La medicina gairebé sempre comença salvant persones de caure per sota de la norma, però les mateixes eines i el mateix coneixement poden utilitzar-se per sobrepassar la norma. La Viagra va començar com un tractament per a problemes de tensió arterial. Amb gran sorpresa i entusiasme de Pfizer, va resultar que la Viagra també podia vèncer la impotència. Va permetre que milions d’homes recuperessin la capacitat sexual normal, però, molt aviat, homes que no tenien problemes d’impotència van començar a prendre-la per sobrepassar la norma i adquirir poders sexuals que abans no tenien.[46]

El que passa amb fàrmacs concrets també pot passar en camps sencers de la medicina. La cirurgia plàstica moderna va néixer durant la Primera Guerra Mundial, quan Harold Gillies va començar a tractar ferides facials a l’hospital militar d’Aldershot.[47] Quan es va haver acabat la guerra, els cirurgians van descobrir que les mateixes tècniques podien convertir nassos perfectament sans, però lletjos, en exemplars preciosos. Per una banda, la cirurgia plàstica va continuar ajudant els malalts i ferits, però va dedicar cada vegada més atenció a millorar els sans. Actualment els cirurgians plàstics guanyen fortunes en consultes privades que tenen l’únic i explícit objectiu de millorar els sans i embellir els rics.[48]

El mateix pot passar amb l’enginyeria genètica. Si un multimilionari declarés que pretenia dissenyar fills superintel·ligents, ens podem imaginar el rebuig general. Però no anirà així. És més probable que anem caient per un pendent relliscós. Començarà amb pares que tenen un perfil genètic que suposa un gran risc de malalties genètiques mortals per als seus fills. Així que fan la fertilització in vitro i analitzen l’ADN de l’òvul fertilitzat. Si tot va bé, endavant. Però si la prova d’ADN descobreix les temudes mutacions, l’embrió es destrueix.

Però per què córrer el risc de fertilitzar només un òvul? Val més fertilitzar-ne uns quants, i així, encara que tres o quatre siguin defectuosos, almenys hi ha un embrió bo. Quan aquest procediment de selecció in vitro sigui acceptable i prou econòmic, el seu ús s’estendrà. Les mutacions són un risc ubic. Tothom porta a l’ADN mutacions perjudicials i al·lels que es poden considerar de tot menys òptims. La reproducció sexual és una loteria. (Una anècdota famosa —segurament apòcrifa— explica una trobada el 1923 entre el premi Nobel Anatole France i la bella i dotada ballarina Isadora Duncan. Parlant del llavors popular moviment eugenèsic, Duncan va dir: «T’imagines un nen amb la meva bellesa i la teva intel·ligència?». France va respondre: «Sí, però t’imagines un nen amb la meva bellesa i la teva intel·ligència?».) Entesos, doncs, per què no manipular la loteria? Fertilitzes uns quants òvuls, i esculls el que té una combinació millor. Quan la recerca en cèl·lules mare permeti crear un nombre il·limitat d’embrions humans d’una manera econòmica, es podrà seleccionar el fill òptim entre centenars de candidats, tots amb el teu ADN, tots perfectament naturals, i cap requerirà una enginyeria genètica futurista. Repeteix aquest procediment unes quantes generacions, i és fàcil que acabis amb superhumans (o en una distopia esgarrifosa).

Però i si després de fertilitzar nombrosos òvuls et trobes que tots contenen alguna mutació mortal? Els hauries de destruir tots? En lloc de fer això, per què no substituir els gens problemàtics? Un cas crucial té a veure amb l’ADN mitocondrial. Les mitocòndries són orgànuls amb cèl·lules humanes que produeixen l’energia utilitzada per la cèl·lula. Tenen el seu propi joc de gens, que està completament separat de l’ADN en el nucli de la cèl·lula. L’ADN mitocondrial defectuós comporta diverses malalties debilitants o fins i tot mortals. És tècnicament factible amb l’actual tecnologia in vitro vèncer malalties genètiques mitocondrials creant un «nadó amb tres pares». L’ADN nuclear del nadó procedeix de dos pares, mentre que l’ADN mitocondrial procedeix d’una tercera persona. El 2000, Sharon Saarinen, de West Bloomfield, Michigan, va donar a llum una nena sana, l’Alana. L’ADN nuclear de l’Alana procedia de la seva mare, la Sharon, i del seu pare, en Paul, però l’ADN mitocondrial de l’Alana procedia d’una altra dona. Des d’una perspectiva purament tècnica, l’Alana té tres pares biològics. Un any després, el 2001, el govern dels EUA va prohibir aquest tractament emparant-se en qüestions ètiques i de seguretat.[49]

Tanmateix, el 3 de febrer del 2015 el Parlament britànic va votar a favor de l’anomenada llei de l’«embrió amb tres pares», de manera que es va permetre aquest tractament —i la investigació relacionada— al Regne Unit.[50] Avui no és factible tècnicament i és il·legal substituir ADN nuclear, però, si es resolen les dificultats tècniques, la mateixa lògica que va afavorir la substitució d’ADN mitocondrial defectuós sembla que pot justificar fer el mateix amb l’ADN nuclear.

Després de la selecció i la substitució, el següent pas en potència és l’esmena. Un cop sigui possible esmenar gens mortals, quines ganes d’inserir un ADN estrany, quan només cal reescriure el codi i convertir un gen mutant perillós en una versió benigna. Llavors podríem començar a utilitzar el mateix mecanisme per arreglar no sols els gens letals, sinó també els responsables de malalties menys mortals, com l’autisme, l’estupidesa i l’obesitat. Qui voldria que el seu fill patís alguna d’aquestes malalties? Suposem que un test genètic indica que la teva futura filla serà probablement intel·ligent, bonica i bondadosa, però patirà depressió crònica. No la voldríem salvar d’anys d’infelicitat amb una intervenció ràpida i indolora en un tub d’assaig?

I, ja que hi som, per què no donar una empenteta a la criatura? La vida és dura i plena de dificultats fins i tot per a les persones sanes. Per això no faria cap mal que la petita Maria tingués un sistema immunitari més fort del normal, una memòria per sobre de la mitjana o un caràcter especialment alegre. Potser no voldràs això per al teu fill, però i si els veïns ho fan? Deixaràs que el teu fill es quedi enrere? I si el govern prohibeix als ciutadans que dissenyin els seus fills, però Corea del Nord sí que ho fa i produeix genis, artistes i atletes fora de sèrie que superen els nostres de molt? I així, de mica en mica, ens encaminem cap a un catàleg d’infants genètics.

El guariment és la justificació inicial per a totes les millores. Busca uns professors que experimentin en disseny genètic o interfícies cervell-ordinador i pregunta’ls per què es dediquen a aquesta recerca. Segurament diran que ho fan per curar malalties: «Amb l’ajut de l’enginyeria genètica», explicaran, «podríem derrotar el càncer. I si poguéssim connectar cervells i ordinadors directament, podríem curar l’esquizofrènia». Potser sí, però el que és segur és que no s’acabarà aquí. Quan connectem amb èxit cervells i ordinadors, farem servir aquesta tecnologia només per curar l’esquizofrènia? Si algú ho creu de bona fe, vol dir que sap molt de cervells i ordinadors, però molt poc de la psique humana i la societat humana. Quan s’assoleix un avenç decisiu, no pots restringir-ne l’ús a la curació i prohibir-ne completament l’ús per millorar.

No cal dir que els humans poden limitar l’ús que fan de les noves tecnologies. En aquest sentit, el moviment eugènic va perdre suport després de la Segona Guerra Mundial, i encara que el comerç d’òrgans humans sigui possible, alhora que molt lucratiu en potència, de moment continua sent una activitat perifèrica. Algun dia els nadons de disseny poden ser tan factibles tecnològicament com matar persones per prendre’ls els òrgans, i tanmateix continuar sent igual de marginals.

Tal com hem esquivat les grapes de la llei Txékhov sobre la guerra, també podem esquivar-les en altres camps d’acció. A l’escenari apareixen armes que no es disparen mai. És per això que és tan vital pensar en el nou ordre del dia de la humanitat. Precisament perquè tenim possibilitat d’elecció pel que fa a l’ús de les noves tecnologies, val més que entenguem què passa i prenguem una decisió abans que la prenguin elles per nosaltres.

 

 

La paradoxa del coneixement

 

La predicció que al segle XXI és probable que la humanitat apunti cap a la immortalitat, la felicitat i la divinitat pot indignar, alienar o espantar molta gent i, per tant, cal fer alguns aclariments.

Primer, això no és el que faran la majoria de les persones al segle XXI. És el que farà la humanitat com a col·lectiu. Segurament la majoria de la gent només tindrà un paper menor en aquests projectes, si és que en té cap. Encara que la fam, la pesta i la guerra siguin menys prevalents, milers de milions d’éssers humans en països en vies de desenvolupament i barris marginals continuaran convivint amb la pobresa, la malaltia i la violència per molt que les elits ja estiguin apuntant a l’eterna joventut i els poders divins. Això sembla enormement injust. Es podria dir que, mentre hi hagi una sola criatura que mori per desnutrició o un sol adult que mori en la guerra dels senyors de la droga, la humanitat hauria de centrar els seus esforços a combatre aquests enemics. Fins que no es forgin relles amb les últimes espases no ens hauríem de dedicar a res més important. Però la història no funciona així. Els que viuen en palaus sempre han tingut interessos diferents dels que viuen en barraques, i no és probable que això canviï al segle XXI.

En segon lloc, això és una predicció històrica, no un manifest polític. Encara que ignorem el destí dels residents als barris pobres, no és clar que hàgim d’apuntar a la immortalitat, la felicitat i la divinitat. Adoptar aquests projectes concrets podria ser un gran error. Però la història n’està plena, de grans errors. Atesos els nostres antecedents i els nostres valors actuals, és probable que cerquem la felicitat, la divinitat i la immortalitat, encara que això ens mati.

Tercer, intentar-ho no és el mateix que aconseguir-ho. La història va plena d’esperances exagerades. La història de Rússia del segle XX va estar conformada en gran part per l’intent comunista de superar la desigualtat, però no se’n va sortir. La meva predicció se centra en el que la humanitat intentarà aconseguir al segle XXI, no en el que aconseguirà obtenir. La nostra economia, societat i política futures estaran conformades per l’intent de vèncer la mort. Això no vol dir que el 2100 els humans siguin immortals.

Quart, i més important, aquesta predicció és menys una profecia i més una manera de parlar de les nostres possibilitats d’elecció actuals. Si el debat ens fa escollir una altra cosa, i es demostra que la predicció està equivocada, millor. Quin sentit té fer prediccions si no podem canviar res?

Alguns sistemes complexos, com el clima, són aliens a les nostres prediccions. El procés del desenvolupament humà, per contra, hi reacciona. De fet, com millors són les nostres previsions, més reaccions generen. En conseqüència, paradoxalment, com més dades acumulem i més augmentem la potència dels ordinadors, més esbojarrats i més inesperats són els successos. Com més sabem, menys podem predir. Imaginem que un dia els experts poden desxifrar les lleis bàsiques de l’economia. Una vegada passi això, bancs, governs, inversors i clients començaran a utilitzar el nou coneixement per actuar de maneres innovadores, i tenir avantatge sobre els seus competidors. Perquè de què serveix el nou coneixement si no condueix a comportaments nous? Malauradament, una vegada les persones canvien la manera de comportar-se, les teories econòmiques esdevenen obsoletes. Podem saber com funcionava l’economia en el passat, però no entenem com funciona en el present, i menys encara en el futur.

Aquest no és un exemple hipotètic. En ple segle XIX Karl Marx va assolir uns coneixements econòmics excepcionals. Basant-se en aquests coneixements va predir un conflicte cada vegada més violent entre el proletariat i els capitalistes, que acabaria en la victòria inevitable del primer i l’esfondrament del sistema capitalista. Marx estava convençut que la revolució començaria en països que abanderaven la Revolució Industrial —com la Gran Bretanya, França i els EUA— i s’escamparia per la resta del món.

Marx va oblidar que els capitalistes saben llegir. Al començament, només un grapat de deixebles es prenien Marx seriosament i llegien les seves obres. Però a mesura que aquests agitadors socialistes guanyaven adeptes i poder, els capitalistes es van alarmar. Ells també van fullejar El capital, i van adoptar moltes de les eines i molts dels coneixements de l’anàlisi marxista. Al segle XX, tothom, des dels nens del carrer fins als presidents, van assumir l’enfocament marxista de l’economia i la història. Fins i tot els capitalistes empedreïts que es resistien amb vehemència a la prognosi marxista van fer ús del diagnòstic marxista. Quan la CIA va analitzar la situació del Vietnam o de Xile als anys seixanta del segle XX, va dividir la societat en classes. Quan Nixon o Thatcher observaven el món, es preguntaven qui controlava els mitjans de producció. Del 1989 al 1991, George Bush va monitoritzar la defunció del Malvat Imperi del Comunisme, però Bill Clinton el va derrotar a les eleccions del 1992. L’estratègia de campanya guanyadora de Clinton es va resumir en el lema «És l’economia, estúpid». Marx no ho hauria dit millor.

Adoptant el diagnòstic marxista, la gent va canviar el seu comportament d’acord amb això. Capitalistes de països com la Gran Bretanya i França es van esforçar per millorar la vida dels obrers, reforçar la seva consciència nacional i integrar-los en el sistema polític. En conseqüència, quan els obrers van començar a votar a les eleccions i els socialistes van arribar al poder en un país darrere l’altre, els capitalistes van poder dormir tranquils als seus llits. Com a resultat d’això, les prediccions de Marx van quedar en res. Les revolucions comunistes no es van imposar mai en les potències industrials com la Gran Bretanya, França i els EUA, i la dictadura del proletariat va anar a parar a la paperera de la història.

Aquesta és la paradoxa del coneixement històric. El coneixement que no canvia el comportament és inútil. Però el coneixement que canvia el comportament de seguida perd la rellevància. Com més dades tenim i més bé entenem la història, més de pressa altera la història el seu curs, i més ràpidament queda obsolet el nostre coneixement.

Fa segles el coneixement humà augmentava a poc a poc i, per tant, la política i l’economia canviaven també a un ritme més pausat. Avui el nostre coneixement augmenta a una velocitat vertiginosa i, en teoria, hauríem d’entendre el món cada vegada més bé. Però el que passa és el contrari. El nostre coneixement recent comporta canvis econòmics, socials i polítics més ràpids; per mirar d’entendre què passa, accelerem l’acumulació de coneixement, i això ens condueix a daltabaixos més grans i més ràpids. En conseqüència, cada vegada som menys capaços d’entendre el present o preveure el futur. El 1016 era relativament fàcil predir com seria Europa el 1050. Sens dubte les dinasties caurien, arribarien invasors desconeguts i es produirien desastres naturals, però no hi havia dubte que el 1050 Europa continuaria regida per reis i sacerdots, que hi hauria una societat agrícola, que la majoria de la població seria rural i que continuaria patint grans fams, pestes i guerres. En canvi, el 2016 no tenim ni idea de com serà Europa el 2050. No podem dir quina mena de sistema polític hi haurà, com s’estructurarà el seu mercat de treball, ni tan sols quina mena de cossos tindran els seus habitants.

 

 

Una breu història de les gespes

 

Si la història no segueix unes regles estables, i no podem predir-ne el curs futur, per què estudiar-la? Sovint sembla que el principal objectiu de la ciència sigui predir el futur: s’espera que els meteoròlegs prediguin si demà plourà o farà sol; els economistes haurien de saber si devaluar la moneda evitarà o precipitarà una crisi econòmica; els bons metges haurien de preveure si la quimioteràpia o la radioteràpia serà més beneficiosa per curar el càncer de pulmó. De la mateixa manera, es demana als historiadors que examinin els actes dels nostres avantpassats perquè puguem repetir les seves sàvies decisions i evitar els seus errors. Però gairebé mai va així, perquè el present és massa diferent del passat. És una pèrdua de temps estudiar les tàctiques d’Anníbal a la segona guerra Púnica per imitar-la a la Tercera Guerra Mundial. El que va servir en batalles de cavalleria no necessàriament seria beneficiós en una guerra cibernètica.

Però la ciència no tracta només de predir el futur. Els estudiosos en tots els camps sovint pretenen ampliar els nostres horitzons, i obrir-nos així a nous i desconeguts futurs. Això és especialment cert en història. Encara que els historiadors alguna vegada intentin fer profecies (sense gaire èxit), l’estudi de la història busca per sobre de tot conscienciar-nos de les possibilitats que normalment no hem tingut en compte. Els historiadors estudien el passat, no per repetir-lo, sinó per alliberar-se’n.

Cada un de nosaltres ha nascut en una realitat històrica concreta, regida per normes i valors concrets i gestionada per un únic sistema econòmic i polític. Donem per descomptada aquesta realitat, pensant que és natural, inevitable i immutable. Oblidem que el nostre món va ser creat per una cadena accidental d’esdeveniments, i que la història no sols va conformar la nostra tecnologia, la nostra política i la nostra societat, sinó també els nostres pensaments, les nostres pors i els nostres somnis. La freda mà del passat emergeix de la tomba dels nostres avantpassats, ens agafa pel coll i dirigeix la nostra mirada cap a un únic futur. Hem sentit aquesta grapa des del moment que vam néixer, i per això assumim que és una part natural i indefugible de qui som. Per això poques vegades intentem alliberar-nos-en, i imaginar futurs alternatius.

Estudiant la història aspirem a afluixar la grapa del passat. Ens permet girar el cap cap aquí i cap allà, i començar a detectar possibilitats que els nostres avantpassats no es podien ni imaginar, o no volien que ens imaginéssim. Observant la cadena accidental d’esdeveniments que ens ha portat fins aquí, ens adonem de com van agafar forma els nostres pensaments i somnis, i podem començar a pensar i somiar d’una altra manera. Estudiar història no ens dirà què hem d’escollir, però almenys ens donarà més opcions.

Els moviments que intenten canviar el món sovint comencen per reescriure la història, i així permeten que la gent reimagini el seu futur. Tant si vols que els treballadors facin vaga general com si vols que les dones prenguin possessió dels seus cossos o que les minories oprimides exigeixin els seus drets polítics, el primer pas és reexplicar la seva història. La nova història explicarà que «la nostra situació present no és ni natural ni eterna. Hi va haver un temps que les coses eren diferents. Només una sèrie d’esdeveniments fortuïts van crear el món injust que coneixem avui. Si actuem amb saviesa, podem canviar el món i crear-ne un de molt millor». És per això que els marxistes reexpliquen la història del capitalisme, que les feministes estudien la formació de les societats patriarcals, i que els afroamericans commemoren els horrors del comerç d’esclaus. No aspiren a perpetuar el passat sinó a alliberar-se’n.

El que és cert per a les grans revolucions socials és igualment cert al micronivell de la vida quotidiana. Una parella jove que es construeix una casa pot demanar a l’arquitecte que posi un bon tros de gespa al jardí de davant. Per què gespa? «Perquè la gespa fa bonic», pot explicar la parella. Però per què ho pensen? Té una història darrere.

Els caçadors recol·lectors de l’edat de pedra no plantaven herba a l’entrada de les seves coves. Cap prat verd donava la benvinguda als visitants de l’Acròpoli atenenca, el Capitoli de Roma, el Temple de Jerusalem, o la Ciutat Prohibida de Pequín. La idea de cultivar gespa a l’entrada de les residències privades i els edificis públics va néixer als castells dels aristòcrates francesos i anglesos de la baixa edat mitjana. Els primers anys de l’edat moderna aquest costum va arrelar i va esdevenir un indicador de noblesa.

Les gespes ben cuidades demanaven terreny i molta feina, sobretot en els temps anteriors als tallagespes i els aspersors automàtics. A canvi, no produïen res de valor. Ni tan sols hi podien pasturar els animals, perquè haurien esguerrat la gespa. Els pagesos pobres no podien permetre’s perdre terrenys valuosos o temps amb gespes. L’herba polida a l’entrada del castell era, doncs, un símbol d’estatus que no es podia fingir. Proclamava a crits a tots els transeünts: «Sóc tan ric i poderós, tinc tantes hectàrees i servents, que em puc permetre aquest espectacle de verdor». Com més gran i més cuidada era la gespa, més poderosa la dinastia. Si anaves a veure un duc i trobaves la seva gespa en mal estat, sabies que anaven mal dades.[51]

La valuosa gespa era sovint l’escenari d’importants celebracions i esdeveniments socials, i en tots els altres moments estava estrictament prohibit trepitjar-la. Encara avui, en molts palaus, edificis governamentals i locals públics un rètol sever ordena al públic «Prohibit trepitjar la gespa». A la meva facultat d’Oxford, tot el pati estava format per una gran i atractiva gespa, en la qual ens estava permès caminar o seure només un dia a l’any. Els altres dies, pobre de l’estudiant que gosés profanar la sagrada herba.

Els palaus reials i els castells ducals van convertir la gespa en el símbol de l’autoritat. Quan en l’última època moderna els reis anaven caient i els ducs eren guillotinats, els nous presidents i primers ministres van mantenir les gespes. Parlaments, tribunals suprems, residències presidencials i altres edificis públics van proclamar encara més el seu poder en filera rere filera de polits brins d’herba. Simultàniament, les gespes van conquerir el món de l’esport. Durant milers d’anys els humans van jugar sobre qualsevol mena de terreny concebible, des del gel fins al desert. Tanmateix, els darrers dos segles els partits importants de veritat —com els de futbol i els de tennis— es juguen sobre gespa. Si es tenen diners, és clar. A les faveles de Rio de Janeiro, la futura generació de futbolistes brasilers xuta pilotes fetes a mà sobre sorra i pols. Però als barris opulents, els fills dels rics es diverteixen sobre gespes meticulosament cuidades.

Els humans, doncs, van identificar gespa amb poder polític, estatus social i riquesa econòmica. No és estrany que al segle XIX la puixant burgesia adoptés la gespa amb entusiasme. Al començament només els banquers, els advocats i els industrials podien permetre’s un luxe així a les seves residències privades. Però quan la Revolució Industrial va eixamplar la classe mitjana, i va inventar el tallagespa i els aspersors automàtics, de sobte, milions de famílies es podien permetre tenir gespa a casa. A les urbanitzacions nord-americanes, un tros de gespa impecable va passar de ser un luxe de persona rica a una necessitat de classe mitjana.

Així va ser com es va afegir un nou ritu a la litúrgia suburbana. Sortint de la missa dominical, molta gent es dedicava a tallar la gespa. Caminant pel carrer, de seguida podies deduir la riquesa i la posició de cada família per la grandària i la qualitat de la seva gespa. No hi ha senyal més segur que alguna cosa no rutlla a cals Jones que una gespa descurada al jardí. Actualment l’herba és la collita més estesa als EUA després del blat de moro i el blat, i la indústria de la gespa (plantes, adobs, tallagespes, aspersors, jardiners) representa uns guanys de milers de milions de dòlars cada any.[52]

 

 

6. Gespes del Château de Chambord, a la vall del Loira. El complex el va construir el rei Francesc I a començaments del segle XVI. Aquí va començar tot.

 

 

7. Una cerimònia de benvinguda en honor de la reina Isabel II, a la gespa de la Casa Blanca.

 

 

8. Mario Götze fa el gol decisiu que va fer guanyar la Copa del Món a Alemanya el 2014 a la gespa de Maracanà.

 

 

9. Paradís petitburgès.

 

La gespa no es va limitar a ser una moda europea i nord-americana. Fins i tot gent que no ha visitat mai la vall del Loira ha vist presidents dels Estats Units fent discursos a la gespa de la Casa Blanca, partits de futbol importants jugats en estadis verds, i Homer i Bart Simpson discutint a qui li toca tallar la gespa. És a dir, que persones de tot el planeta associen la gespa amb poder, diners i prestigi. La gespa, doncs, s’ha estès arreu, i ara està conquerint fins i tot el cor del món musulmà. El flamant Museu de l’Art Islàmic de Qatar està envoltat de gespes magnífiques que es remunten més al Versalles de Lluís XIV que al Bagdad de Harun al-Raixid. Les va dissenyar i construir una empresa nord-americana, i els seus més de cent mil metres quadrats d’herba —en ple desert d’Aràbia— exigeixen una escandalosa quantitat d’aigua potable cada dia per continuar verda. Mentrestant, als barris rics de Doha i Dubai, les famílies de classe mitjana s’enorgulleixen de les seves gespes. Si no fos per les túniques blanques i els hijabs negres, et podries pensar que ets a l’Oest Mitjà i no a l’Orient Mitjà.

Ara que hem llegit aquesta breu història de la gespa, quan ens plantegem comprar una casa podem pensar-nos-ho dues vegades abans de decidir posar gespa al jardí. Som lliures de fer-ho, naturalment. Però també som lliures d’alliberar-nos de la càrrega cultural que ens han llegat els ducs europeus, els magnats capitalistes i els Simpson, i imaginar-nos un jardí de pedres japonès o qualsevol altra cosa nova del tot. Aquesta és la millor raó per aprendre història: no per predir el futur, sinó per alliberar-nos del passat, i imaginar-nos destins alternatius. No cal dir que això no representa la llibertat total, perquè no podem evitar que el passat ens conformi. Però una mica de llibertat és millor que no gens.

 

 

Una arma al primer acte

 

Totes les prediccions que esquitxen aquest llibre no són més que un intent de plantejar els dilemes de l’actualitat i una invitació a canviar el futur. Predir que la humanitat intentarà aconseguir la immortalitat, la felicitat i la divinitat és tant com predir que les persones que es construeixen una casa voldran tenir gespa al jardí. Sembla molt probable. Però un cop ho dius en veu alta, pots començar a pensar en alternatives.

La gent s’espanta amb els somnis d’immortalitat i divinitat no perquè els semblin estranys i improbables, sinó perquè és poc habitual ser tan franc. Però quan s’ho pensen, la majoria de les persones s’adonen que té força lògica. Malgrat la supèrbia tecnològica d’aquests somnis, ideològicament no són res de nou. Fa tres-cents anys que el món està dominat per l’humanisme, que santifica la vida, la felicitat i el poder de l’Homo sapiens. L’intent d’aconseguir la immortalitat, la felicitat i la divinitat només fa que portar els ideals humanistes de fa temps a la seva conclusió lògica. Posa obertament sobre la taula el que fa molt de temps que tenim amagat sota les estovalles.

Tot i això m’agradaria posar una altra cosa sobre la taula: una arma. Una arma que aparegui al primer acte i es dispari al tercer. Els capítols següents parlen de com l’humanisme —la veneració de l’humanisme— ha conquerit el món. Però la puixança de l’humanisme també conté les llavors de la seva caiguda. Alhora que l’intent de convertir els humans en déus porta l’humanisme a la seva conclusió lògica, també exposa els defectes inherents a l’humanisme. Si comences amb un ideal defectuós, sovint no t’adones d’aquests defectes fins que l’ideal no està a punt de realitzar-se.

Ja podem veure aquest procés a les unitats de geriatria dels hospitals. A causa de la inflexible convicció humanista de la santedat de la vida humana, mantenim les persones amb vida fins que assoleixen un estat tan llastimós que ens veiem obligats a preguntar-nos: «Què hi ha de tan sagrat exactament en això?». Per les mateixes creences humanistes, és probable que al segle XXI portem l’humanisme en conjunt a l’extrem. La mateixa tecnologia que pot convertir els humans en déus, pot fer irrellevants els humans. Per exemple, és probable que ordinadors prou potents per entendre i superar els mecanismes de l’envelliment i la mort siguin prou potents per substituir els humans en totes les tasques.

En conseqüència, l’ordre del dia real del segle XXI serà molt més complicat del que aquest llarg primer capítol suggereix. Avui dia podria semblar que la immortalitat, la felicitat i la divinitat ocupen els primers llocs del nostre ordre del dia. Però quan ens acostem a l’assoliment d’aquests objectius, és probable que les turbulències resultants ens desviïn cap a destinacions del tot diferents. El futur descrit en aquest capítol només és el futur del passat —és a dir, un futur basat en les idees i les esperances que han dominat el món els últims tres-cents anys—. El futur real —és a dir, un futur nascut de les noves idees i esperances del segle XXI— podria ser completament diferent.

Per entendre tot això cal que tornem enrere i investiguem qui és en realitat l’Homo sapiens, com ha arribat l’humanisme a ser la religió mundial dominant i per què és probable que intentar complir el somni humanista sigui la causa de la seva desintegració. Aquest és el pla bàsic d’aquest llibre.

La primera part del llibre tracta de la relació entre l’Homo sapiens i altres animals, per mirar de comprendre què fa tan especial la nostra espècie. Alguns lectors es preguntaran per què els animals reben tanta atenció en un llibre sobre el futur. Des del meu punt de vista, no es pot tenir un debat seriós sobre la natura i el futur de la humanitat sense començar pels nostres companys animals. L’Homo sapiens s’esforça molt per oblidar-ho, però és un animal. I és doblement important recordar els nostres orígens en un moment en què cerquem convertir-nos en déus. Cap investigació del nostre futur diví pot ignorar el nostre passat animal —i les nostres relacions amb altres animals— perquè la relació entre humans i animals és el millor model que tenim per a les futures relacions entre superhumans i humans. Volem saber com tractaria un cíborg superintel·ligent els humans corrents de carn i ossos? Val més començar per investigar com tractem els humans els nostres cosins animals menys intel·ligents. No és una analogia perfecta, és clar, però és el millor arquetip que podem observar realment en lloc de limitar-nos a imaginar.

Basant-se en les conclusions d’aquesta primera part, la segona part del llibre examina l’estrany món que ha creat l’Homo sapiens en l’últim mil·lenni, i el camí que ens ha portat a les nostres cruïlles actuals. Com ha arribat l’Homo sapiens a creure en el credo humanista, segons el qual l’univers gira al voltant de la humanitat, i els humans són l’origen de tot significat i autoritat? Quines són les repercussions econòmiques, socials i polítiques d’aquest credo? Com conforma la nostra vida quotidiana, el nostre art i els nostres desitjos més secrets?

La tercera i última part del llibre torna al començament del segle XXI. Basant-se en una comprensió més profunda de la humanitat i el credo humanista, descriu el nostre dilema actual i els nostres futurs possibles. Per què els intents de satisfer l’humanisme poden resultar en la seva caiguda? Com pot la cerca d’immortalitat, felicitat i divinitat fer trontollar els fonaments de la nostra fe en la humanitat? Quins senyals vaticinen aquest cataclisme, i com es reflecteixen en les decisions que prenem cada dia cada un de nosaltres? I si l’humanisme està en perill, què ocuparà el seu lloc? Aquesta part del llibre no consisteix tan sols a filosofar o a predir el futur frívolament. Més aviat escodrinya els nostres mòbils, les nostres maneres de trobar parella i el nostre mercat de treball per trobar pistes del que vindrà.

Per als autèntics creients en l’humanisme, tot això deu sonar molt pessimista i depriment. Però és millor no treure conclusions precipitades. La història ha estat testimoni de l’ascens i la caiguda de moltes religions, imperis i cultures. Aquestes turbulències no són necessàriament dolentes. Fa tres-cents anys que l’humanisme domina el món, que no és tant de temps. Els faraons van regir Egipte durant tres mil anys i els papes van dominar Europa tot un mil·lenni. Si haguessis dit a un egipci de l’època de Ramsès II que un dia els faraons desapareixerien, segurament s’hauria quedat esmaperdut. «Com podem viure sense un faraó? Qui garantirà l’ordre, la pau i la justícia?». Si haguessis dit a persones de l’edat mitjana que al cap d’uns segles Déu hauria mort, s’haurien horroritzat. «Com podem viure sense Déu? Qui donarà sentit a la vida i qui ens protegirà del caos?».

Mirant enrere, molts creuen que la caiguda dels faraons i la mort de Déu van ser avenços positius. Potser l’ensorrament de l’humanisme també serà beneficiós. Per norma la gent té por del canvi perquè tem el desconegut. Però l’única gran constant de la història és que tot canvia.