La Rebel·lió

Amb la llicència corresponent a la butxaca, una condecoració al pit i un orgue de maneta, l’Andreas Pum finalment ha pogut deixar el barracó número 24 de l’hospital militar, el dels mutilats, i ha sortit al carrer disposat a guanyar-se la vida honradament com a músic ambulant. És una persona d’ordre, un patriota. No com aquests altres desesperats, ganduls, malfactors o borratxos que no fan altra cosa que propiciar la maleïda subversió. A ell, des de la seva cantonada preferida, el que més li agrada de tocar són, òbviament, l’himne nacional i les marxes militars.

Són temps d’imminència però encara no ho sap. Com no ha entès tampoc que ell, i la majoria dels qui l’envolten, és fi ll d’un règim que ja ha anunciat la seva dissolució, el de l’imperi austrohongarès, i que ben aviat la seva patètica fi gura es veurà esquitxada per una ombra amenaçadora que per a ell se sintetitza en la paraula revolució.